Giulia Adinolfi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGiulia Adinolfi
Biografia
Naixement27 agost 1930 Modifica el valor a Wikidata
Salern (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 febrer 1980 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióprofessora d'universitat, política, investigadora Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Autònoma de Barcelona (1973–)
Aula Escola Europea Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista Italià
Partit Socialista Unificat de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
CònjugeManuel Sacristán Luzón (1957–) Modifica el valor a Wikidata
FillsVera Sacristán Adinolfi Modifica el valor a Wikidata

Giulia Adinolfi (Salern, 27 d'agost de 1930Barcelona, 21 de febrer de 1980) va ser una filòloga, hispanista, professora universitària i feminista italiana que va desenvolupar la seva vida professional, personal i política a Barcelona.[1][2]

Formació i activitat professional[modifica]

Va cursar els estudis de Magisteri i de Filologia Hispànica i treballà com a becària a l'Istituto Italiano per gli Studi Storici, que havia estat creat per Benedetto Croce. En aquells primers anys treballà amb l'hispanista Salvatore Battaglia i publicà articles de literatura espanyola en revistes prestigioses de la hispanística italiana, com la revista Filologia Romanza. En concret sobre La Celestina, al voltant de la qual havia versat la seva tesi de llicenciatura –on defensava interpretacions sobre l'obra i la seva autoria que estudis posteriors han corroborat–, i les Cartas marruecas, de José Cadalso, en què aporta una revisió del segle xviii espanyol.[1][3][4]

La primera vegada que va venir a Catalunya va ser quan li fou concedida una beca d'estudis hispanístics a Barcelona, i hi va conèixer Manuel Sacristán. S'hi casà, el 27 d'agost de 1957, a Nàpols (Itàlia), i es va traslladar tot seguit a Barcelona, on va viure fins a la seva mort, el 1980. El 1958 van tenir una filla, Vera.[1]

A Barcelona, inicialment, va ser mestra a la Scuola Italiana de Barcelona, feina que va abandonar en néixer la seva filla. Deu anys més tard entrà com a professora de batxillerat al centre Aula Escola Europea. El 1973 s'incorporà com a professora no numerària (PNN) a la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi va impartir assignatures, algunes de les quals eren pioneres, com Teoría literaria, Historia de la crítica literaria, i també hi estructurà un grup d'investigació literària interdisciplinar, format per alumnes de les dues universitats que hi havia aleshores a Barcelona –l'Autònoma i la Central–, que s'organitzaren per parelles de treball dedicades a estudiar la literatura de postguerra en totes les seves formes, novel·la, conte, teatre i poesia.[5] I els seus alumnes tenien fama de ser els més ben preparats de la Facultat.[1]

Quan els Departaments de Filologia van crear el curs comú d'Introducció als estudis literaris, Giulia Adinolfi va ser l'encarregada de confeccionar les orientacions d'un programa que havia de ser el punt de partida de la formació del futur filòleg. L'últim curs d'especialitat que preparava tractava sobre els problemes i la legitimitat del mateix concepte d'«Història de la Literatura» perquè, a partir de la seva convicció marxista, el concebia com el punt de trobada entre una dimensió immanent –la virtualitat universal de la obra d'art– i una dimensió contingent –el reflex de la història.[4]

Militància[modifica]

Als quinze anys ja era militant del Partit Comunista Italià. En els primers temps del seu trasllat a Barcelona la personalitat intel·lectual d'Adinolfi no es va mostrar plenament perquè per motius de seguretat havia de tenir una actitud discreta: ella militava en el PSUC i era la dona d'un dirigent comunista clandestí, Manuel Sacristán.

Una de les tasques a què es va dedicar durant la dècada del seixanta fou la creació d'un moviment destinat a agrupar les dones de Catalunya per a promoure la presa de consciència de la seva importància social com a ciutadanes i com a dones. La seva presència i direcció van donar al Moviment de Dones Demòcrates una important riquesa teòrica.

La pràctica política vinculada al PSUC la portà a col·laborar, entre els anys 1967 i 1971, en el consell de redacció de la revista clandestina Nous horitzons. És precisament on publicà, en el núm. 12, del quart trimestre de 1967, i amb el pseudònim «Lluïsa Vives», l'article «Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones»,[6] que esdevindria un referent fonamental per al moviment de dones a Catalunya.[1][7] També col·laborà amb la Revista Materiales, a finals dels anys setanta. Finalment fundà Mientras Tanto, amb Sacristán i amb l'ajuda i el suport d'altres persones.[8] Hi publicà diversos textos de reflexió feminista, que van ser aportacions importants en el debat d'aquells anys, per exemple «Sobre "subculturas femeninas"» i «Esquema sobre el trabajo doméstico».[9][10][11]

En els anys de la Transició es va mostrar partidària de l'anomenada «ruptura democràtica», que considerava possible; i creia que el pactisme polític era un error. En els darrers anys de la seva vida va participar en la fundació de la Federació d'Ensenyament de Comissions Obreres.

Memòria i reconeixement[modifica]

Al 2005, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, es va fer un homenatge a la seva memòria i mestratge. També se'n va fer una pel·lícula documental de 90 minuts amb el nom de Giulia, dirigit per Xavier Juncosa i amb guió de Joan Benach i Salvador López Arnal.[12]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Bengoechea Echaondo, Soledad. Les dones del PSUC. Barcelona: Els arbres de Farenheit, 2013, p. 105-106. 
  2. Garcia, Cristina. «Veure'ns part d'un món». Catarsi Magazín, 16-01-2010. [Consulta: 19 gener 2020].
  3. Fibla, Pilar; Vilaginés, Carme «Giulia Adinolfi, mujer y ciudadana ejemplar». mientras tanto, núm. 94, primavera 2005, pàg. 25-30.
  4. 4,0 4,1 Mainer, José Carlos «Recuerdo de Giulia Adinolfi. Una gran pérdida para nuestra Universidad». La Vanguardia, 05-03-1980, pàg. 47.
  5. Lentini, Rosa «Giulia Adinolfi, un apunte final». mientras tanto, primavera 2005, pàg. 21-24.
  6. Adinolfi, Giulia «Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones». Papers. Revista de sociologia, Vol. 9, 1978.
  7. Vives, Lluisa «Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones». Nous horitzons, núm. 12, 4t trimestre 1967, pàg. 30.
  8. «Revista mientras tanto» (en castellà). mientras tanto. [Consulta: octubre 2019].
  9. «Mientras tanto». Fundación Dialnet. Universidad de la Rioja. [Consulta: octubre 2019].
  10. «Acte en record de Giulia Adinolfi (1930-1980)». Ca la dona, març 2005. [Consulta: octubre 2019].
  11. Grau i Biosca, Elena «1980-2005, veinticinco años sin Giulia y con Giulia». mientras tanto, núm 94, 2005, pàg. 39-44.
  12. «Giulia». catalanfilms&tv. Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). [Consulta: octubre 2019].