Giulio Gatti-Casazza

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGiulio Gatti-Casazza
Gatti Casazza.jpg
Retrat de Giulio Gatti-Casazza
Biografia
Naixement 3 de febrer de 1869
Udine
Mort 2 de setembre de 1940(1940-09-02) (als 71 anys)
Ferrara
  Q47093168 Tradueix 

1898 – 1907
Dades personals
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Activitat
Ocupació Director i administrador teatral
Ocupador La Scala (1898–1907)
Metropolitan Opera
Família
Cònjuge Frances Alda (1910–1928)
Modifica les dades a Wikidata

Giulio Gatti-Casazza (Udine, Itàlia, 3 de febrer de 1869 - Ferrara, Itàlia, 2 de setembre de 1940), fou un director d'Ópera italià.

Després de realitzar els seus estudis a Gènova, Liorna i Ferrara, i haver aconseguit el títol d'enginyer naval el 1891, s'entregà a la seva passió per al teatre líric, entrant a formar part de la direcció del Teatre de Ferrara. El 1898 fou cridat pel duc Marcello Visconti di Modrone i per Arrigo Boito a La Scala, que es trobava en una situació propera a la fallida, situació de la que en fou treta ràpidament, mercès a l'administració de Gatti i a la decidida renovació artística imposada per Toscanini. L'administració de Gatti fou decisiva, ja que tingué la iniciativa de contractar directors, cantants i escenògrafs la qual fama assolí retornar a La Scala el seu antic esplendor. Després de l'organització del primer teatre milanès, Gatti fou cridat a donar noves energies al Metropolitan Opera de Nova York.

De 1908 a 1910 treballà al costat d'Andreas Dippel en la seva administració i, posteriorment i durant 25 anys consecutius, fou l'únic responsable de l'activitat del Metropolitan Opera House, que aviat es convertí en el major teatre d'Amèrica, competint directament amb els teatres més importants d'Europa i arribant a ser l'última meta en la carrera de tot cantant o director d'orquestra. Superant les tendències conservadores del públic, Gatti amplia el repertori del teatre i acollí en aquest les noves obres dels autors francesos i italians, principalment. El percentatge d'òperes italianes arribà a ser del 60 per 100 del repertori.

En el Metropolitan realitzà les estrenes mundials de La fanciulla del West (1910) i del Tríptic de Puccini, així com de Madame Sans-Gene de Giordano, i es posà en escena, per primera vegada als Estats Units, obres de Mascagni, Leoncavallo, Catalani, Zandonai, Respighi, Pizzetti i Casella. Gatti portà als escenaris algunes obres del segle XIX que no s'havien representat en el Metropolitan des de feia diverses dècades (La forza del destino, Don Carlo, Simon Boccanegra, L'italiana in Algeri, Il signor Bruschino, La vestale i La serva padrona.

Si bé l'òpera italiana fou el punt clau (també gràcies a Toscanini, el qual abandonà La Scala i passà al Metropolitan), durant la gestió de Gatti es representaren per primera vegada als Estats Units obres com Borís Godunov, El príncep Ígor, La dama de piques, Eugeni Oneguin, Ariana y Barbazul, de Dukas, Petruixka d'Stravinski i La vida breve de Falla.

També fou cada volta més freqüent el repertori wagnerià, pel que els principals cantants alemanys de l'època, així com tota una promoció de cantants americans especialitzats en Wagner, foren hostes assidus del Metropolitan. Seria inacabable citar l'enorme llista de cantants que passaren per aquest, ja que l'obra de Gatti fou, precisament, la d'oferir al públic de Nova York l'actuació dels majors nombres del període 1910-1935. Fou el primer empresari que aplicà la fórmula d'<intercanvi> entre els teatres europeus i el Metropolitan, encara que certes dificultats reals i alguns obstacles l'impediren perfeccionar-la.

Resumint, tingué el mèrit d'acontentar el públic, i ensems educar-lo, de donar-li el que aquest volia, de preveure el que no volia (i que acceptaria posteriorment) i sobre tot, de donar-li sempre de forma gratificant i amb una alta qualitat artística, assumint completament el seu compromís cultural. La crisi financera de 1929 afectà el funcionament del Metropolitan, i Gatti tingué de reduir les temporades a 16, i més tard a 14 setmanes.

El 1935 deixà el seu lloc i es retirà a Itàlia, on morí el 1940. Restà casat amb la soprano Frances Alda i, posteriorment, amb la ballarina Rosina Galli (1930), professora de ball del Metropolitan. El 1941 aparegué el seu llibre autobiogràfic Memories of the Opera.

Bibliografia[modifica]