Glacera
Una glacera és una massa gruixuda de glaç que s'origina en la superfície terrestre per acumulació, compactació i recristal·lització de la neu, als llocs on per l'abundància de precipitacions i les baixes temperatures la neu acumulada no arriba a fondre's completament, i que mostra proves de flux en el passat o en l'actualitat. Normalment es troba als pics de les muntanyes.[1]
Formació
[modifica]Les glaceres es generen a partir de les precipitacions en forma de neu, el glaç que constitueix les glaceres es crea a partir de la neu. En general, hi ha glaceres a l'estatge nival, a partir del punt on el Sol ja no pot fondre la precipitació sòlida. A la nostra latitud són residuals i es troben a les muntanyes més altes, però en el cas de les regions polars arriben al mar. Un cop caiguda, la neu pateix un procés de transformació denominat metamorfosi, se'n diferencien dos tipus, la constructiva i la destructiva. En el cas de la metamorfosi destructiva, les estructures hexagonals més o menys ramificades dels cristalls de neu es redueixen per fusió i per evaporació. La neu esdevé granular i de mica en mica es redueix el seu gruix, la neu nova esdevé neu vella. Si aquesta neu vella sobreviu al període d'ablació llavors esdevé el que es denomina firn. La transformació de la neu és molt més ràpida si hi ha processos de fusió, com en les zones temprades, en canvi en la seva absència, com en el cas de les regions polars, és molt més lenta. En el cas de la metamorfosi constructiva, el mecanisme és la sublimació, el pas directe d'estat sòlid a gasós. En aquest cas es poden formar nous cristalls en forma de copa, columna o piràmide. Això genera una capa de neu flonja, de poca consistència, el que té un paper important en la formació de les allaus. Si metamorfosi destructiva avança, els components individuals de la coberta de neu creixen, i això comporta major compressió al mateix temps que disminueix el volum i la permeabilitat a l'aire. També hi té un paper important el procés de regel. El firn esdevé impermeable a una densitat de 0,80 a 0,85 g/cm3 i el glaç és blanc. Finalment, el glaç del firn esdevé glaç de glacera, transparent, amb una densitat d'uns 0,91 g/cm3. Donat que la densitat de la neu nova és d'uns 0,1 g/cm3, són necesaris uns 80 cm de neu nova per generar 1 cm de glaç de glacera. A més del glaç les glaceres contenen altres materials orgànics i inorgànics, com restes vegetals, sorra, pedres, etc.[2]
Es comença a parlar de galcera quan la massa de glaç i neu compactada en diferentes estadis es comença a moure, es produeixi un desplaçament o lliscament del gel acumulat, sota la influència de la gravetat. Només si es fa palès aquest desplaçament, la massa gelada rep el nom de glacera.
Les glaceres actuals es van formar fa uns dos o tres milions d'anys, a la glaciació quaternària, al període anomenat Plistocè. Aquest període va registrar unes vint oscil·lacions climàtiques importants i la durada de cadascuna d'aquestes podria haver estat d'uns cent mil anys.
Més modernament, dels segles XV al XIX, es va fer notar –sobretot a l'hemisferi nord– un període glacial breu però intens, amb un mínim de temperatures entre els anys 1650 i 1700. Tant és així, que el clima de zones boreals ja colonitzades (Groenlàndia, Islàndia) va empitjorar molt notablement, i fins i tot va deixar alguns indrets com a inhabitables. Aquesta petita glaciació es coneix amb el nom de Petita Edat del Gel.
Mida i classificació
[modifica]La mida de les glaceres depèn fonamentalment del lloc on es formen: són molt més grans a les zones polars que a les temperades o càlides. Fora dels cercles Àrtic i Antàrtic, les glaceres només es formen en muntanyes elevades, allí on la temperatura és tan baixa que no permet la fusió de la neu.
A la Terra, les glaceres més importants són a la glacera continental de l'Antàrtida, l'inlandsis de Groenlàndia i l'inlandsis d'Alaska, i només aquestes reben el nom de glaceres continentals.
D'altra mena són les de les planes elevades, que es formen per acumulació de neu en superfícies planes o bé en superfícies muntanyoses, però en què l'orografia original resta completament colgada per la neu. En aquesta situació, es troben determinades glaceres de grans illes de l'oceà Àrtic i de les regions més australs d'Amèrica. Es diuen glaceres de casquet.
Les que es formen a les muntanyes reben el nom de glaceres alpines i són de mides molt més petites. Les més importants són a la serralada de l'Himàlaia i a Alaska. En aquest darrer territori, es troba la glacera dita Malaspina, que té origen alpí i, com que no es fon en arribar a la base de la muntanya, ha cobert completament la plana litoral en una superfície de 4.800 quilòmetres quadrats.
Glacera de marea
[modifica]Les glaceres de marees (Tidewater glaciers) són glaceres que acaben al mar; inclouen moltes de les que flueixen des de Groenlàndia, Antàrtida, Baffin i Ellesmere, sud-est d'Alaska i nord i sud de Patagònia. Quan arriben al mar, formen icebergs que cauen de sobte amb gran soroll. La glacera de Humboldt del nord-oest de Groenlàndia és la més gran, a l'hemisferi nord, d'aquest tipus; fent el seu front 110 km d'amplada.
Desplaçament
[modifica]El gel o la neu comprimida de les glaceres es desplaça sobre si mateixa –unes capes sobre les altres– i sobre el sòl que els suporta. Això és degut, en primer lloc, a la gravetat, amb què el gel es comporta com un altre fluid. És degut també al pes de les successives capes de neu que s'acumulen a les parts més elevades.
La velocitat de desplaçament no és uniforme en tota una glacera; així, les parts centrals es desplacen més de pressa que les que freguen contra el terra o contra les parets laterals. Tampoc és la mateixa velocitat en totes les glaceres: per exemple la glacera Byrd, a l'Antàrtida, es desplaça fins a 800 metres cada any mentre que altres glaceres avancen molt pocs metres anualment. El moviment de les masses de gel a velocitat no uniforme és el que provoca l'aparició de les escletxes i o esquerdes a la superfície de la glacera.
Les glaceres alpines de zones temperades (Alps, Andes, Pirineus) tenen una velocitat de desplaçament notable (de 60 a 200 metres l'any), però insuficient actualment per a cobrir la zona de fusió; és a dir, la part inferior de la gelera es fon més de pressa que no pas s'acumula la neu a la part superior. La repetició any rere any d'aquest fenomen està donant lloc a la disminució de la mida de les glaceres i, en molts casos, ha comportat ja la seva desaparició.
És precisament el desplaçament de les masses de gel –essencial en les glaceres– el que provoca les formes més importants i característiques de l'erosió glacial: els llacs o cubetes glacials, les morrenes, els fiords tan freqüents a les costes d'Escandinàvia o els cercles lacustres i valls penjades a les zones muntanyoses.
Referències
[modifica]- ↑ «Glacera». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Stahr, Alexander; Langenscheidt, Ewald. Landforms of High Mountains (en anglès). Springer, 2015, p. 86. ISBN 978-3-642-53714-1.
Vegeu també
[modifica]- Modelat glacial
- Cascada de gel
- Escletxa (glacera)
- Retrocés de les glaceres des de 1850
- Cas Saúl Luciano contra RWE
- Georadar
- Crioconita
- Presa de gel
- Glacera de peudemont