Gloriana

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióGloriana
Elizabeth I Rainbow Portrait.jpg
Forma musical òpera
Compositor Benjamin Britten
Llibretista William Plomer
Llengua original Anglès
Font literària Elizabeth and Essex: A Tragic History de Lytton Strachey
Actes tres
Durada 2 hores i 35 minuts[1]
Dedicatòria Elisabet II d'Anglaterra[2]
Lloc de la narració Londres
Estrena
Data 8 de juny de 1953
Escenari Royal Opera House de Londres,
Director John Pritchard
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 14 de novembre de 2001[3]
Modifica les dades a Wikidata

Gloriana, op. 53, és una òpera de tres actes de Benjamin Britten sobre un llibret en anglès de William Plomer, basat en l'obra Elizabeth and Essex: A Tragic History de Lytton Strachey (1928).[4] Es va estrenar al Royal Opera House de Londres el 8 de juny de 1953, durant les celebracions de la coronació de la Reina Elisabet II. Injustament injuriada en la seva estrena, l'obra ha aconseguit, amb el temps, fer-se un lloc en el repertori dels teatres lírics britànics.[5]

En la seva única òpera històrica, Britten presenta a la reina envellida i atrapada entre les passions privades i les responsabilitats públiques. L'òpera descriu la relació entre la Reina ElisabetRobert Devereux, segon comte d'Essex. Gloriana va ser el nom donat pel poeta del segle XVI Edmund Spenser al personatge que representava la Reina Elisabet I en el seu poema La Reina Fada, que esdevingué el nom popular donat a Elisabet I. Es té constància que les tropes de Tilbury cridaven «Gloriana, Gloriana, Gloriana», quan l'Armada Espanyola va ser derrotada el 1588.[5]

Origen i context[modifica]

Imatge del dia de la coronació d'Elisabet II d'Anglaterra

Britten va compondre Gloriana per celebrar l'accés al tron d'Elisabet II. L'obra no va caure gens bé en els ambients monàrquics, ja que es va considerar poc favorable per a la festa de la jove reina el fet d'abordar sense complaença les relacions entre Elisabet I d'Anglaterra, que va regnar entre 1558 i 1603, i el seu favorit, el comte d'Essex. Per a alguns, aquest retrat era una ofensa a la memòria gloriosa de la reina Elisabet I, i per tant inadequat per a un espectacle davant d'Elisabet II.

Gloriana se centra en una de les figures històriques més "operitzades" de la història, ja que apareix en multitud d'òperes entre les quals destaquen les de Donizetti i Rossini.[6] Britten sabia que la majoria de les audiències ja coneixerien la història de l'envellida reina Elisabet I i els seus sentiments pel comte d'Essex, i el seu objectiu es va centrar en explorar per què Elisabet necessitava mantenir la seva imatge d'invulnerabilitat.[7]

La composició de la sisena òpera de Britten, Gloriana, s'origina en una conversa del març de 1952, entre Britten i l'amic i admirador George Lascelles, Lord Harewood, cosí de la reina Elisabet II, al voltant de les òperes de repertori fonamentalment de caràcter nacional. Britten va citar La núvia venuda de Smetana per als txecs, Borís Godunov de Mússorgski per als russos, Els mestres cantaires de Wagner per als alemanys i per estrany que sembl Aida de Verdi per als italians, com l'expressió més perfecta del sentiment nacional. En absència d'una òpera anglesa per competir amb aquestes obres, Harewood va suggerir a Britten que la seva propera òpera fos una òpera nacional per a la coronació de la reina Elisabet II, que arribava al tron. Britten i Harewood varen dubtar de l'època i el tema, fins a fixar-se en la gairebé mítica Anglaterra pastoral dels Tudor i de l'època elisabetiana. Un cop descartat Enric VIII, massa poc amigable, l'elecció fou la seva filla, Elisabet la Gran. Com a font literària, Harewood va suggerir Elizabeth and Essex: A Tragic History, la biografia publicada el 1928 per Lytton Strachey.[8]

L'obra es basa en aquest estudi molt ben documentat de Strachey sobre aquest tema i reflecteix bé el que va passar. Va ser una passió que va durar anys i va arribar a ser obsessiva per la reina, que es debatia entre l'amor i el deure,[9] però finalment va manar executar al comte per rebel·lió pel seu fracàs polític i militar a Irlanda.[6] Strachey va escriure que Gloriana era una «dama brava i rude, de bromes tosques, gestos plebeus, caçadora incansable, es podia tornar de sobte una dona de negocis, de semblant fosc, tancada durant hores amb els secretaris, llegint i dictant despatxos, examinant amb rigor els menors detalls d'informes i missatges. A la poca estona, enlluernava la refinada dama del Renaixement, perquè eren moltes i brillants les qualitats d'Isabel. Dominava sis llengües, a més de la pròpia, coneixia el grec, era una notable cal·lígrafa i excel·lent músic, era experta en pintura i poesia, ballava al gust florentí amb una suprema distinció».

Britten i el seu llibretista, el novel·lista, poeta i editor sud-africà William Plomer, van començar a treballar ràpidament. S'havien fet amics al primer Festival d'Aldeburgh.[2] Tots dos van treballar conjuntament en dues altres òperes: Curlew River (1964) i The Prodigal Son (1968). Britten i Plomer ofereixen una visió força diferent a una celebració. El llibret està centrat en la fascinació d'Isabel I per Roberto Devereux, «el bell jove, arrogant i simpàtic, per les seves maneres franques, el seu ànim jovial, les seves frases i mirades d'adoració, la seva esvelta figura i noble cap, que sabia inclinar amb tanta gentilesa (...). Ella tenia llavors cinquanta-tres anys, ell menys de vint, perillosa conjunció d'edats».

Gloriana evoca sens dubte la reina al cim del poder, envellida, lletja, capritxosa i venjativa, però que accepta les carícies d'un jove amant, tema escabrós per a una exaltació de la reina. Essex, impetuós i vanitós, utilitza aquest amor per satisfer les seves ambicions de poder. Veient-se traïda com a sobirana i com a dona, la reina el derrota en nom de la raó d'Estat.[8]

Quan es va fer públic el projecte, es va despertar la gelosia entre els col·legues de Britten, que veien com dues òperes d'aquest compositor, pacifista i homosexual notori, s'havien estrenat al Covent Garden a través de fons públics i en menys de dos anys de diferència, mentre que les seves obres havien d'esperar. Els crítics, irritats pel nomenament de Britten amb el prestigiós títol de l'Orde dels Companys d'Honor al juny de 1952, van veure-hi una oportunitat per criticar ferotgement al compositor.[8]

Representacions[modifica]

Benjamin Britten, el compositor

La coronació d'Elisabet II va tenir lloc el 2 de juny de 1953. Sense precedents en el país, la reina va acceptar el projecte d'una gala reial al Covent Garden com una extensió de les cerimònies de coronació. El ballet del Covent Garden va requerir també la seva participació. La parella principesca va escoltar extractes de l'òpera en un concert privat abans de la seva estrena.[8] L'òpera de Britten es va estrenar sis dies més tard, amb l'assistència de la reina. I aquí és on van començar els problemes per Gloriana. En un ambient enrarit, l'òpera va ser vista com una intrusa.[10]

Peter Pears, va estrenar l'òpera en el paper de Robert Devereux

Gloriana es va estrenar el 8 de juny de 1953 al Royal Opera House de Londres, dirigida per John Pritchard. Naturalment, la nit d'obertura va ser un esdeveniment de gala, davant d'una audiència de membres seleccionats de la família reial, l'aristocràcia, la cort de St. James i dignataris estrangers.[8]

Com era d'esperar, donada l'audiència relativament desinteressada,[11] l'òpera va ser mal rebuda. L'audiència, que esperava un alegre entreteniment Merrie England, no estava preparada pel retrat musicalment sofisticat que va fer Britten de l'exploració psicològica d'Elizabeth I i la seva relació nefasta amb el comte d'Essex.[12] L'òpera va quedar molt lluny d'agradar en els ambients monàrquics britànics per la duresa amb què es tractava a la Reina. Molts varen considerar que no era apropiada per a una celebració reial o fins i tot la van trobar insultant,[2] ja que es va estimar a més a més poc apropiada per al propòsit amb què va ser escrita, la coronació de la seva successora segles després, l'actual cap d'Estat Elisabet II. La crítica –«una ofensa a la gloriosa memòria d'Elisabet I», va publicar The Times– es va acarnissar amb l'obra i el públic de l'estrena, la flor i nata de l'establishment britànic –el compositor va arribar a qualificar-los de «porcs pretenciosos»–, va mostrar una gran fredor davant l'òpera.[5]

Després d'una estrena tan tèbia, Britten va extreure'n una suite simfònica de quatre moviments, una suite per a orquestra amb tenor solista. La Gloriana Suite, op. 53a, va rebre la primera actuació el 23 de setembre de 1954 per la City of Birmingham Symphony Orchestra, sota la direcció de Rudolf Schwarz i amb Peter Pears com a tenor solista.[11]

Tot i la unànime valoració de la força dramàtica de la partitura de Britten, l'obra va caure en l'oblit fins a la seva reivindicació dècades més tard. Gloriana segueix sent una relativa raresa, i la seva posada en valor, una absoluta prioritat.[13]

El 22 de novembre de 1963, en el 50è aniversari del compositor, Bryan Fairfax va dirigir un concert que va constituir la primera audició de l'òpera en qualsevol format des de la seva producció inaugural del 1953.[14] La segona escenificació de Gloriana va tenir lloc al Sadler's Wells Opera (English National Opera) el 1966 amb Sylvia Fisher en el paper principal.[15]

El 1973, als Proms de Londres, es va interpretar i enregistrar una versió de concert sota la direcció de Charles MacKerras.[16]

Onze anys més van passar abans que s'escenifiqués un altre cop l'obra, el 1984, a la English National Opera amb la direcció de Mark Elder.[16] Aquesta producció va anar de gira als Estats Units, a Nova York, Nova Orleans i Texas. Altres produccions de l'òpera a la Gran Bretanya han sigut les de la Welsh National Opera, el 1992, i la de l'Opera North, el 2002. El Central City Opera de Colorado va presentar la primera representació nord-americana de l'òpera el 2001, protagonitzada per Joyce Castell en el paper d'Elisabet I. L'Opera Theatre of Saint Louis va muntar l'obra el 2005, amb Christine Brewer fent el paper d'Elisabet I.

A Catalunya va arribar el 14 de novembre de 2001 al Gran Teatre del Liceu gràcies a una atractiva i enginyosa producció de l'Opera North, però que va comptar amb un equip vocal que no va destacar.[6] Quatre dies abans hi va haver l'exhibició del film Gloriana, elogiada producció de la BBC al voltant del muntatge d'aquesta òpera de Britten que la companyia britànica Opera North va presentar al Liceu. La pel·lícula està realitzada per la mateixa directora d'escena del muntatge, Phyllida Lloyd.[17]

El Royal Opera House de Londres va presentar una actuació en el 60è aniversari de l'estrena, per a celebrar tant aquest aniversari com el centenari del naixement de Britten, el juny-juliol del 2013.[18][19]

Personatges[modifica]

Rol[20] Tipus de veu A l'estrena, 8 de juny de 1953

(Director: John Pritchard)

Reina Elisabet I soprano Joan Cross
Robert Devereux, segon comte d'Essex tenor Peter Pears
Frances Walsingham mezzosoprano Monica Sinclair
Charles Blount, Lord Mountjoy baríton Geraint Evans
Penelope (Lady Rich) germana de Essex soprano Jennifer Vyvyan
Sir Robert Cecil, Conseller de la Reina baríton Arnold Matters
Sir Walter Raleigh, Capità de la Guàrdia baix Frederick Dalberg
Henry Cuffe, polític afí a Essex baríton Ronald Lewis
Dama d'Honor
soprano Adele Leigh
Cantant de ballades cec
baix Inia Te Wiata
El registrador de Norwich baix Michael Langdon
Mestressa de casa
mezzo-soprano Edith Coates
L'Esperit de la Màscara tenor William McAlpine
El Mestre de Cerimònies
tenor David Tree
El pregoner de la ciutat
baritone Rhydderch Davies
El temps
ball Desmond Doyle
La Concòrdia ball
Svetlana Beriosova
Cors
Cos de ball
Actors
Músics a l'escenari

Argument[modifica]

Acció a finals del segle XVI
Lloc: Anglaterra

Acte I[modifica]

Escena 1: Un torneig

Robert Devereux, el comte d'Essex

Lord Mountjoy guanya una justa. Robert Devereux, Comte d'Essex, provoca Mountjoy a lluitar amb ell i és lleugerament ferit. La Reina Elisabet arriba i renya els homes per la seva gelosia. Els demana que l'assisteixen en la cort com a amics. Mountjoy i Essex fan la pau i la multitud elogia l'Elisabet.

Escena 2: L'apartament de la Reina al Palau de Nonsuch

Elisabet i Cecil discuteixen la rivalitat entre Mountjoy i Essex. Cecil adverteix Elisabet sobre l'amenaça de l'Armada Espanyola i sobre que seria perillós mostrar massa afecte per l'impulsiu Essex. Després de sortir Cecil, entra Essex i canta a la reina per tal d'allunyar la seva ment dels problemes polítics. Li demana que el deixi anar a Irlanda per a contrarestar la rebel·lió dirigida pel Comte de Tyrone, Hugo O'Neill. Ell s'impacienta quan la Reina es mostra reticent, i acusa Cecil i Walter Raleigh de conspirar contra ell. Elisabet el fa fora i resa demanant força per a governar bé la seva gent.

Acte II[modifica]

Escena 1: Norwich

La Reina, acompanyada per Essex, visita Norwich, i xerra amb el Registrador de Norwich. Es celebra una mascarada amb el Temps i la Concòrdia en el seu honor.

Escena 2: Casa d'Essex

La germana d'Essex, Lady Penèlope Rich, es reuneix amb Mountjoy al jardí. Essex i la seva esposa Frances se'ls uneixen, i Essex acusa la reina de frustrar els seus plans per anar a Irlanda. Ell, Mountjoy i Lady Rich creuen que guanyaran poder quan la Reina es vagi fent gran, però Frances demana prudència.

Escena 3: El Palau de Whitehall

S'ofereix una festa a Palau. Frances, lady Essex, porta un vestit molt adornat, i que és molt admirat pels membres de la cort. La reina ordena als músics tocar una melodia enèrgica; els cortesans ballen un conjunt de cinc Danses Cortesanes. Les dames es retiren per a canviar-se la roba. Lady Essex entra, amb un vestit més senzill que l'anterior, i diu a Lady Rich que el seu vestit original ha desaparegut. La reina arriba amb el vestit de Lady d'Essex, que és massa curt i estret per a ella. Elisabet es burla de Lady Essex i es retira de nou. Mountjoy, Essex i Lady Rich consolen la humiliada Lady Essex. Essex expressa la seva fúria per la conducta de la reina, però es calma quan Elisabet torna, i vesteix la seva pròpia roba. Elisabet nomena Essex Lord Diputat d'Irlanda. Tothom ho celebra.

Acte III[modifica]

Escena 1: Palau de Nonsuch

Les criades de la reina xafardegen sobre el fracàs d'Essex per a controlar la rebel·lió irlandesa. Essex irromp i insisteix en veure la Reina immediatament, tot i que ella va sense perruca i amb una bata. Elisabet admet tristament a Essex que ella és ja una dona gran. Elisabet rep Essex amablement i inicialment simpatitza amb ell pels seus problemes, però s'impacienta quan ell es queixa dels seus enemics a la cort. Quan marxa, les dames vesteixen Elisabet i la maquillen. Cecil arriba i l'adverteix que tant els rebels irlandesos com l'impulsiu Essex suposen una amenaça per al seu regnat. Elisabet està d'acord que Essex s'ha de mantenir sota arrest domiciliari.

Escena 2: Un carrer a Londres

Un cantant de balades narra els intents d'Essex per incitar a la rebel·lió, mentre que els seguidors d'Essex tracten de reunir als nous reclutes. Un herald anuncia que Essex és un traïdor, i que qualsevol persona que li doni suport serà culpable de traïció.

Escena 3: El Palau de Whitehall

Essex ha sigut enviat a la Torre de Londres. Cecil, Raleigh i altres regidors intenten aconseguir que la Reina sentenciï a mort a Essex, però ella és reticent a escoltar els consells. Sola, reflexiona sobre la seva afició per Essex. Lady Essex, Lady Rich i Lord Mountjoy arriben a demanar clemència per Essex. La reina tracta Lady Essex amablement i li assegura que ni ella ni els seus fills no es veuran afectats. No obstant això, Elisabet s'enfada quan l'orgullosa Lady Rich afirma que la Reina necessita Essex per a governar amb eficàcia. Elisabet es nega a escoltar altres precs i signa la sentència de mort d'Essex. De nou sola, reflexiona sobre la seva relació amb Essex i la seva pròpia mortalitat.[21]

Anàlisi musical[modifica]

Britten va acudir a les fonts musicals de l'època, i va incorporar en la seva obra diversos tipus de danses cortesanes llavors en ús, a més d'incloure un parell de cançons amb llaüt. En els moments adequats, Britten va recórrer al llenguatge musical del període isabelí i inclou també una perllongada "masque" o comèdia musical que ofereixen a la reina els habitants de Norwich, tot això amb el desig de crear l'ambient musical adequat. Però la història es fa llarga i excessivament detallista, i encara que la música de Britten aconsegueix donar una vida considerable als dos primers actes, amb especials encerts en la recerca d'efectes tímbrics brillants, i alguns moments vocalment vistosos, com el quartet dels tres Essex i Mountjoy, la veritat és que en el tercer l'obra decau, especialment en el final, en què Britten utilitza la paraula parlada amb freqüència, sembla que per donar relleu a la derrota personal de la reina en el seu últim intent amorós. Es va dir ja en l'època de l'estrena que aquests passatges parlats testimoniaven la pobresa d'idees de Britten per tancar l'òpera, i alguna sospita d'això es podria tenir a la vista de l'aspecte que segueix oferint, cinquanta anys després, aquest desangelat final.[6]

La música de Gloriana s'equilibra amb habilitat el molt particular estil de Britten amb al·lusions a la música de l'època Tudor. El món del segle XVI es pot escoltar clarament en les Choral and Court Dances, i en els Essex's Lute Songs. També hi ha seccions experimentals més «modernes», com l'escena final, en la qual la reina deriva en un món estrany, sense temps, resignant-se a la mort.[2]

A causa de la seva naturalesa cerimonial, Britten i el llibretista William Plomer van fer de Gloriana una òpera amb números, que alterna l'espectacle amb els moments íntims. Les escenes que figuren al principi, notablement una llarga masque i el ballet de l'acte II, són tediosos i banals, però els personals segments de duets entre Elizabeth i Essex, els monòlegs de la Reina autoqüestionant-se, contenen alguns dels treballs més inspirats del compositor.[12]

Enregistraments[modifica]

L'estrena va ser un dels pocs errors crítics de Britten, i segurament per aquest motiu no es va incloure en la sèrie d'enregistraments que Decca va fer de les obres del compositor. No obstant això, sovint s'interpreta una suite simfònica de concert extreta de l'òpera pel mateix compositor (com a opus 53a), que inclou els balls cortesans.

Referències[modifica]

  1. «Informació de l'òpera» (en anglès). Royal Opera House. [Consulta: 12 juny 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Hopkins, Kate. «Opera Essentials: Gloriana» (en anglès). Royal Opera House. [Consulta: 12 juny 2017].
  3. «“Gloriana” reina en el Liceu» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 20 març 2017].
  4. Elizabeth and Essex, Google books a books.google.com.
  5. 5,0 5,1 5,2 Morgades, Lourdes. «El Liceo acoge el estreno español de la ópera 'Gloriana' de Britten» (en castellà). El País, 13-11-2001. [Consulta: 11 juny 2017].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Alier, Roger. «Discretiana» (en castellà). La Vanguardia, 16-11-2001. [Consulta: 11 juny 2017].
  7. Ozorio, Anne. «Ressenya del disc» (en anglès). Opera Today. [Consulta: 13 juny 2017].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Couderc, Gilles. «Gloriana de Britten et le rêve de l’opéra anglais» (en francès). Lisa. [Consulta: 11 juny 2017].
  9. Rodríguez, Mariano. «El Liceu estrena en España la ópera de Britten "Gloriana"» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 11 juny 2017].
  10. «Evoking a Royal Heritage: Britten's 'Gloriana'» (en anglès). World of Opera. [Consulta: 12 juny 2017].
  11. 11,0 11,1 Johnston, Blair. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 13 juny 2017].
  12. 12,0 12,1 Croan, Robert. «BRITTEN: Gloriana» (en anglès). Opera News. [Consulta: 13 juny 2017].
  13. «Informació de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 11 juny 2017].
  14. «Dame Joan Sutherland / Richard Bonynge». National Library of Australia. [Consulta: 8 juny 2008].
  15. Rosenthal, 2018, p. 221.
  16. 16,0 16,1 Information on operadis-opera-discography.org.uk "Sembla tractar-se d'un enregistrament del concert dels Proms al Royal Albert Hall, Londres, el 2 de setembre de 1973"
  17. «El filme de la ópera “Gloriana”, gratis en el Liceu» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 juny 2017].
  18. Rupert Christiansen, Gloriana: Britten's problem opera", The Telegraph (Londres), 16 Juny 2013.
  19. Susan Bullock, "Pomp and circumstances: Britten's Gloriana, The Guardian (Londres), 19 juny 2013.
  20. Osborne, 2007, p. 69.
  21. «Informació de l'òpera» (en anglès). Royal Opera House. [Consulta: 12 juny 2017].
  22. Blyth, desembre 2006, p. 119.

Bibliografia[modifica]