Gramòfon

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gramòfon.

El gramòfon (del grec gramma escriptura i fonos so) va ser el primer sistema de gravació i reproducció de so que va utilitzar un disc pla, a diferència del fonògraf que gravava sobre cilindre. Així mateix va ser el dispositiu més comú per reproduir so gravat des de la dècada 1890 fins a finals de la dècada de 1980. Va ser patentat l'any 1888 per Emile Berliner.

Història[modifica | modifica el codi]

L'invent de Berliner sorgí com una millora del fonògraf de Thomas Alva Edison. Aquest últim, tot i ser el primer a enregistrar, estava molt limitat, ja que no permetia fer-ne una producció massiva i, per tant, els músics havien de repetir diverses vegades la peça per tal de produir diferents exemplars. És per això que el gramòfon va ser tan exitós. Era menys costós de produir, tenia un mecanisme més senzill, reunia totes les característiques del seu predecessor i les millorava, ja que amb una única gravació, podia reproduir i realitzar milers de còpies a partir d'un mateix motlle[1]. Així doncs, el 1901 Emile Berliner va formar una companyia per distribuir-los, la Victor Talking Machine. Fet que començà una guerra pel mercat entre Edison i Berliner.

La principal diferencia entre un i l'altre era que el fonògraf funcionava amb un cilindre, mentre que el gramòfon feia ús d'un disc pla. La competència entre aquests dos invents feu que cadascun d'ells intentés millorar i superar el seu adversari. Cosa que va donar lloc que Eldridge R. Johnson aconseguís que el gramòfon deixés de funcionar essent accionat a mà i fabricant un motor; i que es modifiquessin els discos, fent-los d'ebonita (un material de goma endurit) amb un diàmetre de cinc polzades. Però Edison no es va donar per vençut i va contraatacar introduint cilindres de cera, fent així possibles gravacions de fins a quatre minuts de durada, i, més tard, de cel·luloide, fent-los resistents i garantint un so intel·ligible.[2]

Principi de funcionament[modifica | modifica el codi]

El gramòfon de Berliner, igual que els tocadiscs desenvolupats posteriorment, consta d'un plat giratori, un braç, una agulla o pua i un amplificador, en els models elèctrics que van sorgir després de 1925. Un motor elèctric o de corda fa girar el plat a una velocitat constant (o el més constant possible) de 33, 45 o 78 RPM.

El gramòfon utilitza un sistema de gravació mecànica analògica en el qual les ones sonores són transformades en vibracions mecàniques, que fan moure una pua que traça solcs que conformen una espiral, sobre la superfície d'un disc metàl·lic, que ha estat tractat químicament. En forma inversa, en recórrer el solc d'un disc de material termoplàstic que gira el plat del dispositiu per part de la pua, es generen vibracions mecàniques les quals es transformen en so que és emès per la botzina.

El gramòfon va acabar imposant-se sobre el fonògraf pel menor cost de producció de les gravacions destinades a aquest dispositiu, ja que a partir d'un únic motlle original podien realitzar milers de còpies. El fonògraf només podia fer una única presa de so per cada representació original. Per això, quan s'anava a fer una gravació, es disposaven múltiples fonògrafs.

No obstant això el fonògraf, tenia un avantatge respecte al gramòfon: els usuaris podien gravar els seus propis cilindres, amb música o veus. Aquesta possibilitat havia múltiples aplicacions que ni el gramòfon ni el disc de vinil posterior permetre, i que es van trobar disponibles novament amb l'aparició dels gravadors de filferro metàl·lic, de cintes magnètiques (de rodet obert i casset ) i els dispositius digitals (ordinadors equipats amb circuits de so i gravadores digitals portàtils).

A Mèxic, Argentina i Xile aquest sistema també és conegut com a Vitrola .

Gramòfon portàtil.

Gramòfons d'aire calent[modifica | modifica el codi]

El "Maestrophone" de la casa Paillard, en lloc de fer servir el motor de corda de rellotge, aquest gramòfon anava equipat amb un motor d'aire calent. Quan es van comercialitzar aquestes màquines, per 1910, els motors d'aire calent portaven gairebé un segle funcionant, ja que havien estat patentats per Robert Stirling. La seva efectivitat s'havia demostrat particularment en màquines de petita potència, com aquesta, que requerien així mateix fonts de calor petites. Els gramòfons operats per aquest sistema es van demostrar útils, especialment per a les sales de ball, ja que amb una sola càrrega d'alcohol s'obtenien fins a 12 hores ininterrompudes de funcionament. Tot i que la caixa d'aquest gramòfon tenia tres cares de vidre per poder vigilar el funcionament de l'aparell, van ser molts els gramòfons d'aquest tipus que es van cremar per fallades en el sistema o pel mal ús de l'usuari, pel que en l'actualitat es conserven poc més d'una dotzena a tot el món. A Espanya es van comercialitzar aquestes màquines amb el nom de Motofone.[3]

Gramófono "Le Violon qui Chante"[modifica | modifica el codi]

El 1903 el luthier Reginald Herbert Payne i l'enginyer Thomas Broadvent, patenten un gramòfon el braç reproductor i altaveu amplificador del qual és un violí. Segons ells era la millor caixa d'amplificació que l'ésser humà havia creat, per tant la seva capacitat per reproduir música seria superior a la d'una botzina cònica. L'agulla de lectura anava muntada sobre el pont del violí.[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gramòfon Modifica l'enllaç a Wikidata