Granulació fotosfèrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La granulació fotosfèrica és l'aspecte que presenta la «superfície» solar (anomenada fotosfera), formada per un gran nombre de grànuls brillants en moviment. Aquests grànuls tenen moltes vegades forma hexagonal i estan separats per fines línies fosques. Són l'evidència del moviment balbotejant de gasos calents en la part exterior del Sol com a conseqüència del transport de la calor des de l'interior a l'exterior per convecció.

La duració mitjana d'aquests grànuls és d'uns nou minuts. El diàmetre mitjà dels grànuls individuals és d'uns 700 a 1000 km i resulten particularment notoris en els períodes de mínima activitat solar. Hi ha també moviments turbulents a una escala major, que s'anomena «supergranulació», amb diàmetres típics d'uns 35.000 km. Cada supergranulació, conté centenars de grànuls individuals i, per lògica, al ser majors sobreviuen més temps, entre 12 i 20 hores. Va ser Richard Christopher Carrington (1826-1875), cerveser i astrònom aficionat el primer a observar la granulació fotosfèrica en el segle XIX. El 1896, el francès Pierre Jules Cèsar Janssen (1824-1907) va aconseguir fotografiar per primera vegada la granulació fotosfèrica.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]