Grecs bizantins

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Els grecs bizantins o bizantins (en grec: Βυζαντινοί) és un terme convencional utilitzat pels historiadors contemporanis per referir-se als grecs medievals o ciutadans hel·lenitzats de l'imperi Bizantí, centrat principalment en Constantinoble, el sud dels Balcans, les illes gregues, l'Àsia Menor (actual Turquia), Xipre i els grans centres urbans de l'Orient Pròxim i el nord d'Egipte. La identitat dels grecs bizantins ha pres moltes formes en el nom, amb variants com ara romeoi o romioi (que signifiquen «romans»), grekoi (que significa «grecs»), «bizantins», i «grecs bizantins».

L'estructura social dels grecs bizantins fou sostinguda principalment per una base rural agrària, que consistí en els camperols i una petita fracció de pobres. Aquests camperols vivien dins dels tres tipus d'assentaments: el córion, o poble; l'agrídion, o llogarret; i el proastíon, o estat. Molts disturbis civils que tingueren lloc durant l'època de l'imperi Bizantí s'atribuïren a les faccions polítiques dins de l'imperi en lloc d'aquesta gran base popular. Soldats d'entre els grecs bizantins foren reclutats en un principi d'entre els camperols i entrenats sobre una base anual. A mesura que l'imperi Bizantí entrà al segle XI, molts dels soldats de l'exèrcit eren o bé professionals homes en armes o mercenaris.

L'educació dins de la població grega bizantina fins al segle XII era més avançada que a l'Occident, sobretot a l'escola primària, cosa que incrementà les taxes d'alfabetització. L'èxit arribà fàcilment pels comerciants grecs bizantins, que gaudien d'una posició molt forta en el comerç internacional. Malgrat els reptes que els enfrontaven contra els comerciants italians, s'ho apanyaren per mantenir la seva posició durant la segona meitat de l'existència de l'imperi. El clergat també tenia un lloc especial, no només tenia més llibertat que els seus homòlegs occidentals, sinó també el manteniment d'un patriarca a Constantinoble, que fou considerat com l'equivalent del papa. Aquesta posició de força s'havia acumulat amb el temps, perquè a començaments de l'imperi, sota Constantí el Gran (306-337), només una petita part, aproximadament el 10% de la població, era cristiana.

L'idioma dels grecs bizantins des de l'època de Constantí havia sigut el grec, tot i que el llatí era la llengua de l'administració. Des del regnat de l'emperador Heracli (610-641), el grec no només fou l'idioma predominant entre la població, sinó que també reemplaçà el llatí en l'administració. La distribució de l'imperi tenia al principi un caràcter multiètnic que, després de la pèrdua de les províncies on no es parlava grec, arribà a ser dominat pels grecs bizantins. Amb el temps, la relació entre ells i l'Occident, en particular amb el Sacre Imperi Romà Germànic i l'Europa franca, es deterioraren. Les relacions encara foren danyades més per un cisma entre romans occidentals i orientals ortodoxos que dugué els grecs bizantins a ser etiquetats com a heretges. Després de la coronació de Carlemany el 800, els grecs bizantins no foren considerats pels europeus occidentals com a hereus de l'imperi Romà, sinó com a part d'un regne oriental conformat per pobles grecs. Tanmateix, l'imperi Bizantí fou l'altra meitat de l'imperi Romà després de la caiguda del poder imperial romà a l'Occident.