Gregori el Gran

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaGregori I
Alassio067.jpg
 Papa de l'Església Catòlica
Emblem of the Papacy SE.svg
3 de setembre de 590 – 12 de març de 604
Dades biogràfiques
Naixement Gregorius
vers 540
Roma, Regne dels Ostrogots
Mort 12 de març de 604
Roma, Imperi Bizantí
Sepultura Capella Clementina de la Basílica de Sant Pere (Roma), des de 1606
Ocupació diplomàtic i sacerdot catòlic
Orde Benedictins
Cònjuge sense valor
sant Gregori el Gran, o
sant Gagó, Papa, Doctor de l'Església (1259), Pare de l'Església d'Occident
Man writing Corpus Christi College Cambridge MS. 389.jpg
Miniatura (s. X) (Cambridge, Corpus Christi College Library, Ms 389)
Commemoració en Església Catòlica Romana, esglésies orientals, Església Ortodoxa, Església Anglicana, esglésies luteranes
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge San Gregorio al Celio (Roma), Basílica de Sant Pere
Festivitat 3 de setembre (Esg. Catòlica i Anglicana); 12 de març (Catòlica fins a 1969, Ortodoxa i Orientals, Luterana Evangèlica d'Amèrica i Episcopaliana d'Amèrica)
Fets destacables autor dels Diàlegs; sistematitzador del cant gregorià
Iconografia Com a papa; escrivint, amb un colom sobre l'espatlla o sobre el cap, dictant-li
Patronatge Músics; gremi de mestres de dansa (a Barcelona)
Modifica dades a Wikidata

Gregori el Gran (Roma, ca. 540 - 12 de febrer de 604) fou un monjo romà, i Papa de Roma, amb el nom de Gregori I. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Retrat de Gregori I, segons Carlo Saraceni
Escultura de Gregori el Gran per Guillaume Evrard a la col·legiata Sant-Denis a Lieja
Papa Sant Gregori I el Gran
Tomba del Papa a Sant Pere del Vaticà
San Gregorio in Celio (Roma), on hi havia el monestir que va habitar el sant

Nascut a Roma, era fill del senador Gordià i de Santa Sílvia. Nomenat prefecte de Roma als 25 anys, va deixar el seu càrrec (vers el 575) i distribuí la seva riquesa entre els pobres. Admirador de Benet de Núrsia, va transformar la seva casa del mont Celi de Roma i una de Sicília en monestirs benedictins i s'hi féu monjo, dedicat a la pregària i l'estudi. El papa Pelagi II l'envià en 579 com a apocrisari a la cort de Constantinoble, on fou durant sis anys, guanyant-se l'estima de l'emperador Maurici I i batejant-ne el fill Teodosi.

Tornà a Roma, al monestir del Celi, en 586 i fou escollit Papa el 3 de setembre de l'any 590. Fou un papa pràctic i emprenedor, gran administrador de la ciutat i l'Església, on reformà els serveis públic i la litúrgia. En aquest camp, va sistematitzar els rituals i els cants sagrats, instituint el cant gregorià.[1]

Va confirmar l'autoritat civil del Papa, consolidant-ne el poder temporal a partir de les terres administrades per l'Església, l'anomenat Patrimoni de Sant Pere. Establí relacions diplomàtiques amb diversos estats europeus: va aconseguir que el rei visigot Recared, del Regne de Toledo, es convertís de l'arrianisme al catolicisme, com també féu amb el rei Agilulf dels longobards, amb qui establí tractats de pau quan atacà Roma en 593. Tingué bones relacions amb els reis francs i començà l'evangelització de Britània, encomanada al prior de Sant Andreu de Roma Agustí de Canterbury: només en dos anys, ja s'havien fet cristians deu mil angles, entre ells el rei Edelbert de Kent.

A les terres administrades establí una eficaç xarxa d'administració, resolent algunes crisis provocades per sequeres, inundacions o pestes; va restaurar els aqüeductes antics i va fomentar els establiments de colons lliures a terres despoblades.

Es definia com a Servus servorum Dei ("servent dels servents de Déu") i configurà el sistema dogmàtic de l'església moderna. Morí a Roma el 12 de març de 604.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • L'epistolari conservat comprèn 848 cartes.
  • Sermons: en són autèntics 40 sobre els Evangelis, 22 sobre Ezequiel i dos sobre el Càntic dels càntics.
  • Diàlegs, en quatre llibres. Sobre sants italians, el llibre segon està dedicat a la vida i miracles de Benet de Núrsia, i el quart al destí de l'ànima després de la mort.
  • Moralia in Iob, exègesi del Llibre de Job.
  • Regula Pastoralis: manual per a la vida dels bisbes i sacerdots.
  • Comentari al Primer Llibre dels Reis.

Llegendes[modifica | modifica el codi]

Una llegenda apòcrifa, sense fonament històric i basada en el mite d'Èdip, diu que els seus pares eren germans bessons i havien comès incest. La mare, quan va néixer, el ficà en un cistell i el deixà a la platja perquè el mar se l'endugués, però fou trobat per un pescador que el crià com a fill seu. Als sis anys, entrà en un convent, però en marxà per fer vida militar. Amb el temps, passà per molts llocs i arribà al lloc on havia nascut i s'hi casà amb la reina, vídua, que era, sense que ningú ho sabés, la seva mare. Quan van descobrir el nou incest, Gregori marxà i féu penitència durant disset anys, fins que fou elegit papa. La llegenda ha inspirat la novel·la Der Erwählte (L'elegit) de Thomas Mann.

Quan accedí al papat, una greu epidèmia de pesta assolava Roma. Gregori va fer fer processons a Santa Maria la Major per demanar la fi de la plaga, però la reunió de gent n'incrementà els contagis. Quan, finalment, la pesta acabà, es diu que la gent va poder veure l'arcàngel Miquel embeinant la seva espasa sobre el mausoleu d'Adrià, indicant que havia acabat. A partir de llavors, l'edifici rebé el nom de Castel Sant'Angelo ("castell del Sant Àngel") i s'hi col·locà una estàtua de l'arcàngel.

Un dia, el colpí veure con eren venuts joves anglosaxons al mercat d'esclaus i els va comprar per convertir-los al cristianisme; convertits, va fer que tornessin a la seva terra per evangelitzar-la, convertint-los en els pioners de la cristianització de les Illes Britàniques. Els esclaus, de bell aspecte, va fer que Gregori en digués: "No angles, sinó àngels haurien d'ésser anomenats" (Non Angli sed Angeli...).

Una tradició que es troba en manuscrits a partir del segle ix diu que Gregori dictava els seus càntics a un monjo que els copiava; els dos estaven separats per una cortina. Quan dictava, Gregori alternava moments de dictat amb altres de silenci; el monjo, encuriosit, va mirar per veure què feia el papa quan callava i veié que un colom blanc, posat a la seva espatlla, dictava els cants a cau d'orella de Gregori: eren, doncs, cants inspirats per l'Esperit Sant.

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Obresː

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. De fet, les primeres peces conservades del repertori gregorià daten del segle IX, però rep el nom del papa per la influència que va tenir en la litúrgia.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gregori el Gran Modifica l'enllaç a Wikidata



Precedit per:
Pelagi II
Papa
590 - 604
Succeït per:
Sabinià I