Gregorio Cruzada Villaamil

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGregorio Cruzada Villaamil
Biografia
Naixement 1832
Madrid
Mort 29 de novembre de 1884(1884-11-29) (als 52 anys)
Madrid
Lloc d'enterrament cementiri de San Isidro 40° 24′ 04″ N, 3° 43′ 35″ O / 40.401244444444°N,3.7262944444444°O / 40.401244444444; -3.7262944444444
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat al Congrés dels Diputats
14 d'abril de 1871 – 28 de juny de 1872
← -
Circumscripció Villena

18 de febrer de 1876 – 25 de juny de 1881
← -
Circumscripció Villena

28 d'abril de 1879 – 25 de juny de 1881
Circumscripció Dénia

6 de novembre de 1884 – 27 de desembre de 1884
Circumscripció La Vila Joiosa
Activitat
Ocupació Historiador i crític d'art
Partit Partit Conservador
Modifica les dades a Wikidata

Gregorio Cruzada Villaamil o Villamil (Madrid, 1832 - 29 de novembre de 1884) fou un historiador i crític de l'art, periodista i polític espanyol.

Biografia[modifica]

Com a periodista fou redactor de La Revista Ibérica i dirigí La Razón (1860-1861), el butlletí mensual El Arte en España (1862-1870) i El Averiguador (1867). Va emprar el pseudònim cervantí "El difunto pintor Orbaneja". Va denunciar la ruïna de la Catedral de Lleó i va promoure la seva restauració; conegut pel seu gran treball historiogràfic, va seguir els passos de Juan Agustín Ceán Bermúdez i amb la metodologia del positivisme va documentar a fons els seus treballs i va carregar de dades els seus judicis per a aconseguir el més alt rigor. Després d'Antonio Palomino, fou el primer estudiós de Diego Velázquez, especialment la seva relació amb Peter Paul Rubens. Va acompanyar a Berlín al seu gran amic el poeta i dramaturg Eulogio Florentino Sanz, nomenat secretari de la legació espanyola, encara que va tornar de seguida.

Un esment a part mereixen els seus treballs sobre Francisco de Goya, de qui va descobrir en 1870 els cartrons per a tapissos al soterrani del Palau Reial de Madrid; va assolir que passessin a engrossir la col·lecció del Museu del Prado. Amant de la cultura i molt amic de la joventut de llavors, va sostenir, segons José Francos Rodríguez i Francisco Blanco García, una modesta tertúlia a la seva casa del carrer Lope de Vega a la qual acudien entre altres nombrosos escriptors i artistes, sobretot granadins, aleshores poc coneguts: Pedro Antonio de Alarcón, Gaspar Núñez de Arce, Ventura Ruiz Aguilera, Manuel del Palacio i Simó, José Castro y Serrano, Luis de Eguílaz, el poeta Antonio Trueba, Serra, el llibretista de sarsuela José Picón, el novel·lista Manuel Fernández y González, el dramaturg Adelardo López de Ayala, Rafael García Santisteban, Antonio Arnao, Eulogio Florentino Sanz, el pintor Germán Hernández i Manuel de Llano y Persi.

Va fundar i va promoure diversos estudis sobre l'art a Espanya, destacant especialment el butlletí mensual El Arte en España, que va dirigir entre 1862 i 1870. Com crític d'art diverses vegades va donar suport a la carrera de pintors com Antoni Gisbert i Pérez. Fou elegit diputat per Villena a les eleccions generals espanyoles de 1871 i abril de 1872 per la Unió Liberal, però després ingressà en el Partit Conservador, amb el que fou escollit novament diputat per Villena a les eleccions generals espanyoles de 1876 i 1879 i pel de la Vila Joiosa a les eleccions generals espanyoles de 1884. Va exercir diverses vegades càrrecs públics d'importància i relacionats amb el patrimoni artístic, com cap de la Comissió d'Inventaris, i les direccions generals d'Estadística i de ­Correus i Telègrafs; en aquest últim càrrec va estar un sexenni (1875-1881) i li va cabre restaurar la xarxa destrossada per l'última guerra carlina i elaborar uns Anales de las Ordenanzas de Correos de España (1879) en diversos volums.

Va ser membre corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando; va pertànyer també a la Societat de Bibliòfils Espanyols i va col·laborar amb Francisco Asenjo Barbieri a exhumar còdex de música antiga espanyola, dels quals en va descobrir alguns, especialment el Cancionero de Palacio o de Barbieri, que va trobar a la Biblioteca del Palau Reial el 1870 i va ser imprès en 1890. Va ser un dels historiadors que millor va aprofundir en les col·leccions del Prado. En l'obra de Goya, va ser el primer historiador que va revisar els seus cartrons i els va catalogar curosament, rescatant diversos documents d'arxiu per a assolir un bon estudi. Poc després va decidir emprendre altre projecte colossal: publicar un llibre sobre la vida i obra de Diego Velázquez. Per a això va haver d'estudiar a fons la col·lecció de Peter Paul Rubens, del que va derivar Rubens, diplomático español, primera obra seriosa sobre el pintor. Va editar a més dues obres clàssiques per a la història de la pintura del Segle d'Or, l'Arte de la Pintura de Francisco Pacheco i els Diálogos de la pintura, su defensa, origen, essentia, definición, modos y differencias de Vicente Carducho.

A lesdarreres setmanes de 1862 fou comissionat com a sub­director del Museu Nacional de ­Pintures, càrrec que va retenir fins a 1864 i a l'any següent va ser nomenat director, càrrec que va detenir fins a 1870; va actualitzar i va revisar el catàleg sumari de pintures realitzat en 1854 inspeccionant totes les col·leccions presents en el Prado fins a aconseguir una publicació digna en 1865.

Obra[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • GAYA NUÑO, Juan Antonio, «El Museo Nacional de la Trinidad. Historia y catálogo de una pinacoteca desaparecida», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, IV, Madrid, 1947, pp. 19-78.
  • —, Historia de la crítica de arte en España, Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1975.
  • LÓPEZ-YARTO, Amelia, y Mateo Gómez, Isabel, «Gestación del catálogo del Museo Nacional de Pintura en el siglo XIX», Actas de las jornadas Historiografía del arte español en los siglos XIX y XX, Madrid, Alpuerto, 1995, pp. 273-282.
  • PÉREZ SÁNCHEZ, Alfonso E., «Introducción», Museo del Prado. Inventario general de pinturas II. El Museo de la Trinidad, Madrid, Museo del Prado, Espasa Calpe, 1991.

Enllaços externs[modifica]