Guerra Romano-Síria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra Romano-Síria
El Mediterrani abans de la guerra
El Mediterrani abans de la guerra
Data 192 aC - 188 aC
Localitat Grècia, Mar Egeu i Àsia Menor
Resultat Victòria Romana
Bàndols
Imperi Selèucida
Lliga Etòlia
República Romana
Lliga Aquea
República de Macedònia
Pèrgam
Rodes
Comandants en cap
Èumenes II de Pèrgam
Anníbal Barca
Luci Corneli Escipió Asiàtic el Vell
Èumenes II de Pèrgam
Filip V de Macedònia

La Guerra Romà-Síria (192 aC - 188 aC), també anomenada Guerra d'Antíoc o Guerra Síria, va ser el conflicte militar que va tenir lloc entre les coalicions dirigides per la República Romana i Antíoc III el gran, rei de l'Imperi Selèucida. La mateixa es va lliurar a Grècia, el Mar Egea i Àsia Menor.

La guerra va ser conseqüència d'una «guerra freda » entre ambdós poders, que havia començat en el 196 aC Durant aquest període els romans i els selèucides van tractar d'ampliar les seves esferes d'influència amb l'objectiu d'atreure el seu ban als poders menors grecs.

El conflicte va finalitzar amb una clara victòria per als romans. Al Tractat d'Apamea, l'Imperi Selèucida es va veure obligat a cedir Àsia Menor. A conseqüència de la seva victòria, Roma es va convertir en l'única gran potència de tot el Mar Mediterrània després de les derrotes del Regne de Macedònia i Cartago.

Guerra freda[modifica | modifica el codi]

Preludi[modifica | modifica el codi]

Antíoc III sobrenomenat "el Gran", governant de l'Imperi Selèucida, es va involucrar per primera vegada amb Grècia en firmar un tractat amb el rei de Macedònia Filip V el 203 aC.[1] El tractat estipulava que Antíoc i Filip es recolzarien mútuament en la conquesta de les terres del jove faraó ptolemaic Ptolomeu V.[1]

Bust d'Antíoco III (museu Del Louvre).

En el 200 aC Roma es va involucrar també en els assumptes de Grècia quan va rebre una petició d'ajuda per part de dos dels seus aliats que estaven embolicats en la Guerra cretenca: Pèrgam i Rodes.[2] En resposta a aquesta crida, els romans van enviar un exèrcit a Grècia i van atacar Macedònia. La Segona Guerra Macedònica va durar fins a 196 aC i va finalitzar quan Roma i els seus aliats, incloent la Lliga Etòlia, van derrotar Filip en la batalla de Cinoscèfales. Els termes del tractat van forçar Filip a pagar una immensa indemnització i la seva conversió en aliat de Roma, mentre que els romans ocupaven alguns territoris grecs.

Mentrestant, Antíoc va prosseguir la guerra contra el faraó Ptolomeu. L'exèrcit d'Antíoc va aixafar a l'exèrcit egipci en la batalla de Panio (201 aC), i el 198 aC la part sud de Síria va caure a les seves mans.

Amb una gran part de Síria en el seu poder, Antíoc va centrar la seva atenció a realitzar incursions al llarg de les possessions ptolemaiques de les costes de Cilícia, Lícia i Cària.[3] Mentre atacava les possessions de Ptolomeu a Àsia Menor, Antíoc va enviar una flota per ocupar les ciutats costaneres de la zona i com a suport a Filip.[4] Rodes, aliat romà i el poder naval més fort de la zona, va enviar una ambaixada a Antíoc exposant-lo que si continuava avançant haurien d'oposar-se a la seva flota per evitar que el rei macedoni rebés ajuda.[3] Antíoc va decidir fer cas omís de l'amenaça i va continuar avançant, però quan va tenir notícies de la derrota de Filip a cinoscèfales va decidir desistir.[4]

Posteriorment va establir una pau amb l'Imperi d'Egipte en casar una de les seves filles, Cleòpatra, amb Ptolomeu. Els problemes del monarca selèucida s'havien acabat, ja que a Àsia, era hora de mirar cap a Europa.

Inici de les hostilitats[modifica | modifica el codi]

Moneda amb l'efígie d'Antíoc III Megas.

Després de la Batalla de zama, el general cartaginès Aníbal, que havia combatut a Roma durant la Segona Guerra Púnica, va fugir de Cartago i es va dirigir a la cort d'Antíoc en Efes, on aquest decidia quines mesures prendria contra els romans.[5]

A causa de la contínua presència romana a Grècia, Antíoc va decidir provocar a la Lliga Etòlia, impulsant-la a reclamar que no havien rebut suficients terres després de la segona guerra macedònica. El 195 aC, quan els romans van envair Esparta, els etolis van decidir oferir un pacte als espartans, buscant la retirada dels romans de territori grec; tanmateix, la Lliga Aquea es va negar, temorosa de la possible expansió etolia.[6] L'historiador Erich Gruen suggereix que els romans van utilitzar la guerra com excusa per prolongar l'estacionament de tropes en territori hel·lènic, que tenia com objectivo prevenir que els espartans i els etolis s'unissin a Antíoc si aquest envaïa Grècia.[7]

Després de derrotar a Esparta el 195 aC, les legions romanes sota el comandament de Tit Quinti Flaminí van abandonar Grècia. El 192 aC, Esparta va fer una crida d'assistència militar a Etòlia a causa del seu progressiu debilitament.[8] Els etolis van enviar com a resposta un destacament de 1.000 genets.[9] Tanmateix, una vegada que van arribar a territori espartà, van assassinar a Nabis, Rei d'Esparta i van intentar sense èxit prendre el control del territori.[9]

Conflicte militar[modifica | modifica el codi]

Basant-se en el sentiment antiromà que s'havia assentat a Grècia, en particular entre les ciutats-estat de la Lliga Etòlia, Antíoc III va conduir un exèrcit a través de l'Helespont amb l'objectiu de «alliberar-lo» de l'opressió romana. Antíoc i Etòlia van fracassar en l'intent d'unir la seva coalició a Filip V i a la Lliga Aquea. Els romans van respondre a la invasió mitjançant la tramesa d'un exèrcit a Grècia. Aquest exèrcit va combatre Antíoc en la Batalla de les termòpiles i el va derrotar d'una manera aclaparadora, forçant-lo a retirar-se de Grècia.

Els romans sota el comandament de Luci Corneli Escipió Asiàtic el Vell el van perseguir al llarg de tot l'Egeu. Les flotes combinades de Roma i Rodes van derrotar a la flota selèucida comandada per Aníbal en les batalles d'Eurimedont i Mionessos. Després d'alguns enfrontaments a Àsia Menor, els selèucides van combatre els exèrcits de Roma i de Pèrgam en la batalla de Magnèsia. Les forces combinades de Roma i Pèrgam van obtenir la victòria i Antíoc es va veure obligat a retirar-se.

Pau d'Apamea[modifica | modifica el codi]

La derrota en Magnèsia va suposar un desastre per a l'Imperi Selèucida, el rei del qual va haver d'acceptar un tractat desfavorable. Aquest tractat, conegut com la Pau d'Apamea, incloïa el pagament de 15.000 talents com a indemnització i la cessió de tots els seus territoris a l'oest de les Muntanyes del Taure. Rodes va passar a controlar Cària i Lícia, mentre que Pèrgam va passar a controlar tot els territoris del nord de Licia i la resta d'Àsia Menor.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 (anglès) Peter Green Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age, 304
  2. Tit Livi, Roma i la Mediterrània 31.14
  3. 3,0 3,1 Tit Livi, Roma i la Mediterrània 33.19
  4. 4,0 4,1 Tit Livi, Roma i la Mediterrània 33.20
  5. Tit Livi Roma i la Mediterrània 34.49
  6. Tit Livi, Roma i la Mediterrània 34.24
  7. (anglès) Erich Gruen, The Hellenistic World and the Coming of Rome, p. 450
  8. William Smith A dictionary of Greek and Roman biography and mythology
  9. 9,0 9,1 Tit Livi, Roma i la Mediterrània 35.35