Guerra civil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Es denomina guerra civil a qualsevol confrontament bèl·lic en el quals els participants no són en la seva majoria forces militars regulars, sinó que han estat formades o organitzades per persones que pertanyen generalment a la població civil. La seva característica més comú és que el conflicte armat es desenvolupi en un mateix país, enfrontant-se entre si persones del mateix lloc: ciutat, poble, comunitat, etc. defensant, generalment, dues ideologies o interessos diferents. En aquesta conflagració, arriba a vegades la intervenció d'unitats estrangeres de diferents països, fins i tot ajudant o col·laborant amb els diferents bàndols de aquella mateixa guerra civil, la qual els seus individus poden arribar a ser voluntaris civils que simpatitzen la idea del costat seleccionat.

Criteris per a definir-la[modifica | modifica el codi]

Restes d'un tanc T-62 després que els rebels entressin a Addis Abeba al final de la Guerra Civil d'Etiòpia, 1991

James Fearon, un investigador de guerres civils a la Universitat de Stanford, defineix una guerra civil com "un conflicte violent dins d'un país combatut per grups organitzats amb el propòsit de prendre el poder central o d'una regió, o per a canviar polítiques governamentals".[1]Ann Hironaka especifica més concretament que un costat d'una guerra civil és l'estat.[2] La intensitat què converteix un disturbi civil en una guerra civil és un aspecte disputat entre els investigadors. Alguns científics polítics defineixen una guerra civil com tenir més de 1000 víctimes relacionades amb el conflicte,[1] mentre altres especifiquen que com a mínim 100 d'aquestes víctimes han de venir de cada costat.[3] Les "correlacions de la guerres", una base de dades feta servir àmpliament pels investigadors de conflictes, classifica les guerres civils amb més de 1000 víctimes per cada any de conflicte. Aquesta proporció és una fracció petita dels milions morts a la Segona Guerra Civil Sudanesa i la Guerra Civil Cambodjana, per exemple, però exclou uns quants conflictes altament publicitats, com el Conflicte d'Irlanda del Nord o la lluita del Congrés Nacional Africà en l'era de l'Apartheid sud-africà.[2]

Basat en el criteri de les 1000 víctimes per any, hi ha hagut 213 guerres civils des de 1816 a 1997, 104 de les quals ocorrien entre 1944 i 1997.[2] Si es fa servir el criteri menys estricte de 1000 víctimes, hi va haver més de 90 guerres civils entre 1945 i 2007, amb 20 guerres civils en curs a des de 2007.[1]

Altres definicions[modifica | modifica el codi]

La Convenció de Ginebra no defineixen específicament el terme "guerra civil". Per contra si que descriu els criteris per actes qualificats com a "conflicte armat d'un caràcter no internacional", que inclou les guerres civils. Entre les condicions llistades hi ha quatre requisits:[4][5]

  • La part en rebel·lió ha d'estar en possessió d'una part del territori nacional.
  • L'autoritat civil insurgent ha d'exercicir de facto autoritat sobre la població dins de la porció determinada del territori nacional.
  • Els insurgents han de tenir algun reconeixement com un bel·ligerant.
  • El Govern legal "està obligat a haver recorregut a les forces militars regulars contra insurgents organitzats militarment."


Algunes guerres civils també s'anomenen revolucions quan sembla una gran reestructuració del govern al final del conflicte. Els historiadors solen classificar una guerra civil com a una insurrecció, només quan han existit veritables lluites i batalles entre exèrcits. Altres historiadors, però, parlen de guerra civil quan hi ha una violència prolongada entre faccions organitzades o regions d'un país, independentment de si es tracta de batalles convencionals o no. S'utilitzarà el terme de guerra de secessió o de la independència, si l'objectiu final és la separació de part del territori de l'Estat i la formació d'un nou Estat independent. La frontera entre el concepte de guerra civil i altres formes de conflictes interns dins d'un estat és molt làbil i arbitrària, encara que sovint té unes importants conseqüències en el pla internacional. Per exemple, l'ONU ha limitat la competència en el cas de les guerres civils, que no té s'aplica en cas d'insurrecció, alhora que pot activar mecanismes per a intervenir en cas de les guerres de secessió.

Actualment el continent africà és un niu de guerres civils en molts dels seus països degut generalment a lluites pel poder d'ètnies més importants de cada país. Són anomenades "guerres oblidades", ja que són conegudes pel públic quan hi ha un genocidi o una gran massacre de persones.

Causes de la guerra civil en el model Collier-Hoeffler[modifica | modifica el codi]

Un complet estudi sobre la guerra civil va ser dut a terme per un equip del Banc Mundial a coemençament del segle XXI. L'estructura de l'estudi, que es va anomenar el "Model Collier-Hoeffler", examinava 78 períodes de cinc anys amb guerra civil entre 1960 a 1999, així com 1.167 períodes de cinc anys de "no guerra civil" per a comparar-les, i sotmetre les dades a una anàlisi de regressió per veure-hi l'efecte de diversos factors. Els factors que es mostraven estadísticament significatius perquè tinguessin un efecte sobre la probabilitat que hi hagués una guerra civil en un determinat període de cinc anys, eren:[6]

Capacitat financera[modifica | modifica el codi]

Una dependència econòmica de mercaderies, com els diamants que són extrets per aquests nens a Sierra Leone, es relaciona amb un risc agreujat de guerra civil. (Vegeu també diamant de sang)

Una proporció alta de mercaderies primàries en les exportacions nacionals augmenta significativament el risc d'un conflicte. Un país al "pic de perill", amb mercaderies que comprenen un 32% del producte interior brut, té un risc d'un 22% de caure en una guerra civil en un període donat de cinc anys, mentre que un país sense exportacions de mercaderies primàries té un risc d'un 1%. Analitzat desagregadament, només el petroli respecte a la resta mostrava resultats diferents: un país amb nivells relativament baixos de dependència d'exportacions de petroli té una mica menys de risc, mentre que un nivell alt de dependència d'exportació petroliera provoca un cert risc de guerra civil que quan la dependència nacional és d'una altra mercaderia primària. Els autors de l'estudi ho interpretaven com a resultat de la facilitat que tenen les mercaderies primàries per a ser extorsionades o ser captades en comparació a altres formes de riquesa, per exemple, és més fàcil captar i controlar la producció d'una mina d'or o un jaciment petrolífer que la d'un sector de la fabricació de peces de vestir o de serveis d'hospitalitat.[7]

Una segona font relacionada amb les finances és el nivell de diàspora nacional, ja que pot finançar rebel·lions i insurgències des de l'estranger. L'estudi trobava que la probabilitat estadística de guerra civil variava fins a sis vegades entre la més petita i la més gran dispersió d'un país.[7]


Voluntaris àrabs armats durant la guerra civil de 1947-1948 en el Mandat Britànic de Palestina

Cost d'oportunitat de la rebel·lió[modifica | modifica el codi]

Una major escolarització d'ensenyament secundari en els varons, uns ingressos per càpita i un rati de creixement econòmic superiors, tenen efectes significatius sobre la reducció de la probabilitat de guerra civil. Específicament, una inscripció masculina a l'escola d'ensenyament secundari un 10% per sobre de la mitjana reduïa la probabilitat de conflicte en aproximadament un 3%, mentre que una taxa de creixement un 1% més alta que la mitjana de l'estudi provocava una caiguda de la probabilitat d'una guerra civil d'aproximadament un 1%. L'estudi interpretava aquests tres factors com a substitutius dels beneficis percebuts per la rebel·lió, i per tant inhibidors de l'interès d'apuntar-se a una rebel·lió.[7] Dit d'altra forma, és menys probable que els homes joves (que componen l'ampla majoria de combatents en guerres civils) s'uneixin a una rebel·lió si estan aconseguint una educació i/o tenen un salari còmode, i poden raonablement suposar que prosperaran en el futur.

Uns baixos ingressos per càpita s'identifiquen com a causa de protestes que reclamen una rebel·lió armada. Tanmateix, si això és cert, es podria esperar que la desigualtat econòmica també fos un factor significatiu en les rebel·lions, i no ho és. L'estudi per això concloïa que el model econòmic de cost d'oportunitat explicava millor els resultats.[6]

Avantatge militar[modifica | modifica el codi]

Els alts nivells de dispersió de la població i, en menor mesura, la presència de terreny muntanyós augmentaven la probabilitat de conflicte. Aquests dos factors afavorien les rebel·lions, donat que una població dispersa fora de les fronteres és més difícil de controlar que una concentrada en una regió central, i al fet que les muntanyes ofereixen territoris on els rebels poden trobar santuaris on instal·Lar-se.[7]


Queixes[modifica | modifica el codi]

Tot i la teoria popularitzada que les guerres civils comencen a causa de problemes d'identitat, més que per raons econòmiques, la majoria dels indicadors relacionats amb "queixes" eren estadísticament insignificants, incloent-hi la igualtat econòmica, lleis polítiques, polarització ètnica i fragmentació religiosa. Només la dominació ètnica, el cas on el grup ètnic més gran comprèn una majoria de la població, augmentava el risc de guerra civil. Un país que es caracteritza per la dominació ètnica té gairebé dues vegades més probabilitat d'una guerra civil. Tanmateix, els efectes combinats de fragmentació ètnica i religiosa, i.e. a més probabilitat que dues persones escollides a l'atzar siguin de grups ètnics o religiosos diferents redueix la probabilitat d'una guerra civil, eren també significatius i positius, mentre el país evités dominació ètnica. L'estudi interpretava això com una manifestació que és més probable que els grups minoritaris es rebel·lin si senten que estan sent dominants, però que les rebel·lions són més probables d'ocórrer amb una població més homogènia i amb més cohesiu dels rebels. Aquests dos factors es poden així veure com mitigants cadascun de l'altre en molts casos.[8]

Mida de la població[modifica | modifica el codi]

Els diversos factors que contribueixen al risc de aixecament d'una guerra civil augmenten amb la mida de població, augmentant de forma quasi proporcional amb la mida.[6]

Temps[modifica | modifica el codi]

Quan més temps hagi passat des de l'última guerra civil, és menys probable que es repeteixi un conflicte. L'estudi tenia dues explicacions possibles per això: un basada en l'oportunitat i l'altre basada en la queixa. El temps passat pot representar la depreciació de qualsevol capital que la rebel·lió hagués proporcionat i així augmentar el cost d'oportunitat per reprendre el conflicte. Alternativament, el temps passat pot representar el procés gradual de curar-se antigues ferides. L'estudi trobava que la presència de diàspora substancialment reduïa l'efecte positiu de temps, mentre el finançament des d'aquesta diaspora compensava la depreciació de capital específica de rebel·lió.[8]

Durada de les guerres civils[modifica | modifica el codi]

Ann Hironaka, autor de Neverending Wars, divideix la història moderna de guerres civils en pre-segle XIX, segle XIX i començament del segle XX, i el final del segle XX. A Europa en el segle XIX, la durada de les guerres civils es va reduir significativament, en gran part a causa de la naturalesa dels conflictes com batalles pel poder centre de l'estat, la força dels governs centralitzats, i la intervenció normalment ràpida i decisiva d'altres estats per donar suport al govern. Després de la Segona Guerra Mundial la duració de les guerres civils augmentava a diferència de la norma d'abans del segle XIX, en gran part a causa de la debilitat dels molts estats postcolonials i la participació de potències més poderosos als dos costats del conflicte. La coincidència més evident de les guerres civils és que ocorren a estats fràgils.[9]

Guerres Civils en el segle XIX i començaments del XX[modifica | modifica el codi]

Una escola d'artilleria instal·lada pels no-socialista "Blancs" durant la Guerra Civil Finlandesa, 1918

Les guerres civils durant el segle XIX i començaments del XX varen tendir a per ser curtes; la llargada mitjana d'una guerra civil entre 1900 i 1944 va ser d'un any i mig.[10] L'estat mateix va ser el centre obvi d'autoritat en la majoria de casos, i les guerres civils es combatien pel control de l'estat. Això significava que qualsevol que tingués control de la capital i els militars normalment aixafava la resistència. Si la rebel·lió fracassava a controlar ràpidament la capital i controlar els militars per a si mateix, estava condemnada normalment a una destrucció ràpida. Per exemple, la lluita associada a la Comuna de París de 1871 va ocórrer gairebé totalment a París, i va acabar de pressa un cop que els militars donaren suport al govern.[11]

Les dues ideologies globals més grans, monarquia i democràcia, han enfrontat diverses guerres civils. Tanmateix, un món bipolar, dividit entre les dues ideologies, no s'ha desenvolupat, en gran part degut a la dominació monàrquica en la major part del període. Els monàrquics varen intervenir normalment en uns altres països per aturar moviments democràtics que prenien control i que formaven governs democràtics, vistos pels monàrquics com tant perillosos com imprevisibles. Les Potències Centrals, definits en el Congrés de Viena com el Regne Unit, Imperi austrohongarès, Prússia, França, i Rússia, coordinarien freqüentment intervencions en les guerres civils d'unes altres nacions, gairebé sempre del costat del govern. Donada la força militar dels Grans Poders, aquestes intervencions eren gairebé sempre decisives i acabaven ràpidament amb les guerres civils.[12]


Hi ha, però, unes quantes excepcions a la regla general de guerres civils ràpides durant aquest període. La Guerra Civil dels Estats Units (1861-1865) va ser inusual com a mínim per dues raons: es combatia al voltant d'identitats regionals, més que d'ideologies polítiques, i es va acabar com una guerra de desgast, en comptes d'una batalla decisiva pel control de la capital, com era la norma. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va ser excepcional perquè els dos bàndols de la guerra rebien suport d'altres grans potències: Alemanya, Itàlia, i Portugal sostenien el líder revoltat del general Franco, mentre que França i Rússia donaven suport al govern.[13]

Guerres Civils des de 1945[modifica | modifica el codi]

Durant els anys 1990, hi havia aproximadament vint guerres civils concurrentment durant un any mitjà, una proporció al voltant de deu vegades la mitjana històrica des del segle XIX. Tanmateix, la proporció de noves guerres civils no havia augmentat de manera considerable; la pujada dràstica en el nombre de guerres en curs després de la Segona Guerra Mundial va comportar triplicar la duració mitjana de les guerres civils per sobre de quatre anys.[14] Aquest augment era el resultat del augmentat del nombre d'estats, la fragilitat dels estats formats després de 1945, la decadència de les guerres interestatals, i la rivalitat de la guerra freda.[15]

Després de la segona guerra mundial, les grans potències europeus es desfeien de les seves colònies de forma accelerada: el nombre d'estats ex-colonials saltava d'aproximadament 30 a gairebé 120 després de la guerra. La proporció de creació de nous estats es va anivellar als anys 1980, en que ja romanien poques colònies.[16] Més estats també significava més candidats a tenir guerres civils llargues. Hironaka mesura estadísticament l'impacte del creixent nombre d'estats ex-colonials amb la creixent incidència de les guerres civils post II guerra mundial en un +165% sobre el període previ a 1945.[17]

Mentre que els estats ex-colonial nous semblaven seguir el guió de l'estat idealitzat - govern centralitzat, territori envoltat de fronteres definides, i ciutadania amb lleis definides -, així com accessoris com una bandera nacional, un himne, un seient a les Nacions Unides i una política econòmica oficial, eren actualment molt més dèbils que els estats Occidentals en els que es basaven.[18] Als estats occidentals, l'estructura de govern s'assembla a les capacitats dels estats que els han estat desenvolupant àrduament durant segles. El desenvolupament de fortes estructures administratives, en particular aquelles relatives a l'obtenció d'impostos, està associat amb la guerra intensa entre estats europeus depredadors als segles XVII i XVIII, o segons la famosa formulació de Charles Tilly: "La guerra feia l'estat i l'estat feia guerra".[19] Per exemple, la formació dels estats moderns d'Alemanya i Itàlia al segle XIX està associat amb les guerres d'expansió i consolidació portades per Prússia i Sardenya, respectivament.[19] El procés occidental de formar burocràcies eficaces i impersonals, desenvolupar sistemes fiscals eficaços, i integrar territori nacional va continuar al segle XX; a finals de la Primera Guerra Mundial, alguns reclutes militars francesos de regions rurals eren incapaços d'anomenar el país pel qual estaven lluitant.[20] No obstant això, els estats occidentals que van sobreviure a la segona meitat del segle XX van ser considerats "forts" per la simple raó que havien aconseguit desenvolupar les estructures institucionals i la capacitat militar necessària per sobreviure a la depredació dels estats companys.

Una banda del Front Nacional d'Alliberament de l'Ogaden es rebel·la a Etiòpia, 2006

En contrast, la descolonització ha estat un procés totalment diferent a la formació d'estats. La majoria de les potències imperials no havien previst una necessitat de preparar les seves colònies per a la independència; per exemple, la Gran Bretanya havia donat autogovern limitat a l'Índia i a Sri Lanka, mentre tractava a la Somàlia Britànica poc més que com un corresponsalia comerçial, mentre totes les decisions essencials per a les colònies franceses es prenien a París i Bèlgica prohibia qualsevol autogovern fins que de cop i volta concedia la independència a les seves colònies el 1960. Com estats occidentals de segles anteriors, a les noves ex-colònies els mancaven burocràcies autònomes, que prendrien decisions basades en el benefici de la societat en el seu conjunt, en lloc de respondre a la corrupció i el nepotisme per afavorir un grup d'interès particular. En tal situació, les faccions manipulen l'estat per beneficiar-se a si mateixos o, alternativament, els líders estatals utilitzen la burocràcia per promoure el seu propi egoisme. La manca de govern creïble s'agreujava pel fet que la majoria de les colònies eren generadors de pèrdues econòmiques amb la independència, faltant-los tant una base econòmica productiva com un sistema d'impostos per extreure eficaçment recursos de l'activitat econòmica. Entre els pocs estats que rendibles amb la descolonització està Índia, a la qual alguns investigadors afegeixen també Uganda, Malàisia i Angola. Tampoc les potències imperials feien de la integració territorial una prioritat, i poden haver descoratjat el naixent nacionalisme com a un perill per al seu mandat. Molts estats nous independents es trobaven empobrits, amb capacitat administrativa mínima en una societat fragmentada, mentre se li plantejava l'expectativa de satisfacció immediata de les demandes d'un estat modern.[21] Aquests tipus d'estats es consideren "dèbils" o "fràgils". La categorització "dura" o "dèbil" no és comparable a "Occident" - "no-occident" com a alguns estats llatinoamericans com el cas d'Argentina i el Brasil i es considera que alguns estats d'orient mitjà com Egipte i Israel tenen estructures administratives "dures" i infraestructura econòmica.[22]

Un control manejat per l'exèrcit Libanès i la Infanteria de Marina els Estats Units, 1982. La Guerra Civil Libanesa (1975-1990) es caracteritzava per intervencions estrangeres múltiples.

Històricament, la comunitat internacional hauria apuntat als estats dèbils per a realitzar absorcions territorials o dominacions colonials o, alternativament, tals estats es fragmentarien a peces prou petites per a ser eficaçment administrades i segures com a potència local. Tanmateix, les normes internacionals cap a la sobirania canviaren arran de la segona guerra mundial donant suport i mantenint l'existència d'estats dèbils. Els estats dèbils es donen sobirania de jure igual altres estats, ni tan sols quan no tenen sobirania de facto o control del seu propi territori, incloent-hi els privilegis de reconeixement diplomàtic internacional i un vot igual en les Nacions Unides. A més, la comunitat internacional ofereix ajut al desenvolupament als estats dèbils, la qual cosa ajuda a mantenir la façana d'un estat modern que funciona donant l'aparença que l'estat és capaç de complir les seves responsabilitats de control i orden.[19] La formació d'un règim de dret internacional dur i normes en contra de l'agressió territorial està associada estretament amb el dramàtic degoteig de guerres interestatals, encara que també s'ha atribuït a l'efecte de la guerra freda o al canvi del desenvolupament econòmic. Consegüentment, l'agressió militar que ocasiona l'annexió territorial es torna cada vegada més probable de demanar condemna internacional, censura diplomàtica, una reducció de l'ajut internacional o la introducció de sancions econòmiques, o, com en el cas de la Invasió de Kuwait per l'Iraq el 1990, una intervenció militar internacional per invertir l'agressió territorial.[23] Similarment, la comunitat internacional s'ha negat en gran part a reconèixer regions secessionistes, mentre guarda alguns estats com Xipre i Taiwan en els llimbs de reconeixement diplomàtics. Mentre no hi ha un cos gran de treball acadèmic que examina la relació, l'estudi estadístic d'Hironaka troba una correlació que suggereix que cada declaració antisecessionista internacional essencial augmenta el nombre de guerres civils en curs per +10%, el que representa un total de +114% entre 1945-1997.[24] La protecció diplomàtica i legal donada per la comunitat internacional, així com el suport econòmic a governs dèbils per a desencoratjar la secessió, tenia un efecte indesitjat de fomentar les guerres civils.

Guerres civils de la història[modifica | modifica el codi]

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Imperi Romà Primera guerra civil romana (88 aC-81 aC))
Imperi Romà Segona guerra civil romana (49 aC45 aC)
Imperi Romà Tercera guerra civil romana (43 aC - 42 aC)

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Anglaterra Guerra de les Dues Roses (1445-1485)
Conflictes dinàstics entre els membres de la Casa de York contra els de la Casa de Lancaster, que lluitaren intermitentment per aconseguir posar a un dels seus membres com a Rei d'Anglaterra. Acabaria amb l'edat mitjana a les Illes Britàniques, amb ell el triunf final dels Tudor.
Navarra Guerra civil navarresa (14511455)
Catalunya Guerra Civil Catalana (1462-1472)
És l'enfrontament armat entre Joan II d'Aragó i les institucions catalanes (Diputació del General i Consell de Cent) per tenir el control polític. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà l'excusa per formalitzar l'inici d'una contesa que, de fet, es venia covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Japó Guerra Civil japonesa (1476-1568)
Conflictes que hi va haver al Japó per diferents circumstàncies. Un dels clans d'aquella època va ser el clan Matsudaira.

Edat Contemporània[modifica | modifica el codi]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Espanya Guerres carlines (1833-1876)
Conflictes dinàstics entre dues branques de la casa Borbó per la succesió a la corona. D'un costat, Isabel II i, posteriorment, el seu fill Alfonso XII; de l'altre, Carles Maria Isidre de Borbó i Parma, germà de Ferran VII i els seus descendents.
Estats Units Guerra de Secessió (1861-1865)
Enfrontament dels Estats Units d'Amèrica, industrialitzats i abolicionistes, contra els Estats Confederats d'Amèrica (agricultors i esclavistes) per la secessió dels estats del sud de la Unió.
Xile Guerra Civil Xilena (1891)
Conflicte entre forces del Congrés Nacional de Xile que s'enfrentaren contra les del president José Manuel Balmaceda, acabant amb la victòria dels primers i la implementació d'un sistema parlamentari.
Colòmbia Guerra dels Mil Dies (1899-1901)
Conflicte intern de Colòmbia entre les forces dels partits Liberal y Conservador, que acabaren amb la victòria dels últims i establiment d'un estat hegemònic fins a mitjà del segle XX.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Finlàndia Guerra Civil Finlandesa (1918)
Rússia Guerra Civil Russa (1918-1922)
Enfrontament entre el recent govern instal·lat comunista de la Unió Soviètica i forces contrarevolucionàries (anomenades"blanques") recolzades pels països occidentals. Acaba amb la victòria dels bolxevics i la consolidació de l'Estat Soviètic.
Irlanda Guerra Civil Irlandesa (1922-1923)
Es va iniciar com una divisió interna del Sinn Féin (partit polític que liderà la Guerra d'Independència) producte de la negativa d'una facció d'aprovar el Tractat Anglo-Irlandès de 1921, pel qual es creava l'Estat Lliure d'Irlanda i es partia el territori creant la Irlanda del Nord.
Xina Guerra Civil Xinesa (1927-1950)
Conflicte entre les forces del Partit Comunista Xinès liderades per Mao Zedong i l'exèrcit del Guomindang, comandat per Chiang Kai-shek. Durant la invasió japonesa a Xina va existir una treva entre ambdues parts, amb el fi de destinar esforços mancomunats contra l'enemic comú. Després del acabament de la Segona Guerra Mundial, es van reprendre els enfrontaments que van acabar amb la instal·lació de la República Popular Xina el 1950.
Espanya Guerra Civil Espanyola (1936-1939)
Va ser l'enfrontament entre els partidaris de la Segona República Espanyola contra els militars de dretes sublevats sota el comandament del general Francisco Franco. Les forces republicanes comptaven entre els seus principals adherits amb membres del Partit Comunista Espanyol, grans grups anarquistes representats per la CNT i el trotskista Partit Obrer d'Unificació Marxista. Amb el suport de l'Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista, els sublevats derrotaren en una cruenta guerra als seus oponents, entre els que se inclouen als brigadistes de més de 50 països. La victòria de Franco significaria una dictadura que duraria fins al 1975.
Grècia Guerra Civil Grega (1946-1949)
Conflicte residual de la Segona Guerra Mundial, en el qual guerrillers comunistes (amb el suport de l'URSS) van combatre les forces de la monarquia (amb el suport dels Estats Units), amb el fi d'implantar un sistema socialista a Grècia.
Sudan Primera (1955-1972) i Segona guerra civil sudanesa (1983-2005).
El Salvador Guerra Civil d'El Salvador (1980-1992)
Conflicte entre les forces revolucionàries del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN)(amb el suport de Cuba i la Unió Soviètica) i el govern de El Salvador (amb el suport dels Estats Units): Va acabar amb els Acords de Pau de Chapultepec del 1992.
Iugoslàvia Guerra dels Balcans (1991-1995)
Va ser un conflicte que es va produir entre els estas de Croàcia, Eslovènia. Macedònia i Bòsnia-Herzegovina contra les tropes federals (dominades pels serbis) de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. La seva faceta més greu es va produir a Bòsnia, on el conflicte es va desenvolupar en torn de masacres. neteja ètnica i greus violacions al dret internacional humanitari. Va acabar amb la fragmentació del país.
República Democràtica del Congo Primera (1996-1997) i Segona Guerra del Congo (1998-2003)
Producte de la caiguda del dictador Mobutu Sese Seko i del triunf de les guerrilles liderades per Laurent Kabila, es van iniciar dos cicles de enfrontaments armats entre els habitants de la República Democràtica del Congo (antic Zaire). Causat en part pel final de la guerra freda i la desestabilització provocada pel Genocidi de Rwanda, diversos països africans van acabar intervenint. El resultat va ser més de 3,8 milions de morts i la destrucció i saqueig de les riqueses naturals del cor d'Àfrica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 FEARON, James, "La Guerra Civil de l'Iraq" en Afers Exteriors, març/abril 2007.
  2. 2,0 2,1 2,2 Ann Hironaka, 2005, pàg. 3
  3. Edward Wong, "Una Matèria de Definició: Què Fa una Guerra Civil, i Que El Declara Així"? New York Times 26 de novembre de 2006
  4. Registre final de la Conferència Diplomàtica de Ginebra de 1949, (Volum II-B, pàg. 121)
  5. Vegeu també el comentari del Comitè Internacional de la Creu Roja a la Tercera Convenció de Ginebra de 1949, Article III, Secció "A.: Casos de conflicte armat".
  6. 6,0 6,1 6,2 Collier & Sambanis, Vol 1, pàg. 17
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Collier & Sambanis, Vol 1, pàg. 16
  8. 8,0 8,1 Collier & Sambanis, Vol 1, pàg. 18
  9. Hironaka, 2005, pàg. 28
  10. Hironaka, 2005, pàg. 1
  11. Hironaka, 2005, pàg. 28-29
  12. Hironaka, 2005, pàg. 30
  13. Hironaka, 2005, pàg. 31
  14. Hironaka, 2005, pàg. 1, 4-5
  15. Hironaka, 2005, pàg. 7 & 23.
  16. Hironaka, 2005, pàg. 36
  17. Hironaka, 2005, pàg. 40
  18. Hironaka, 2005, pàg. 54
  19. 19,0 19,1 19,2 Hironaka, 2005, pàg. 6
  20. Hironaka, 2005, pàg. 58
  21. Hironaka, 2005, pàg. 59-61
  22. Hironaka, 2005, pàg. 56
  23. Hironaka, 2005, pàg. 16
  24. Hironaka, 2005, pàg. 37-40

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra civil Modifica l'enllaç a Wikidata