Guerra Civil catalana

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Guerra civil catalana)
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerra Civil catalana
Dates 14621472
Escenari Principat de Catalunya
Resultat Capitulació de Pedralbes
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe[1]

Regne de França Regne de França

Principat de Catalunya

Corona de Castella Corona de Castella
Avís Regne de Portugal
Renat d'Anjou Ducat de Lorena

Comandants
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Francesc de Verntallat
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan R. Folc de Cardona
Generalitat de Catalunya Hug Roger de Pallars
Generalitat de Catalunya Pere de Belloch
Generalitat de Catalunya Pere Joan Ferrer
Corona de Castella Enric IV de Castella
Corona d'Aragó Pere de Portugal
Renat d'Anjou Renat I
Renat d'Anjou Ferri II de Lorena

La Guerra Civil catalana (1462-1472) és l'enfrontament armat entre Joan II d'Aragó i els remences d'una part, i les institucions catalanes: Consell del Principat (Diputació del General i Consell de Cent) de l'altra, per tal de tenir el control polític del Principat de Catalunya. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà l'excusa per a formalitzar l'inici d'un enfrontament que, de fet, es venia covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim.

Tanmateix, la guerra és el resultat d'una controvèrsia política que enfronta la monarquia i l'oligarquia i entre l'estil absolutista i el pactisme. També és sobre la taula la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. Al començar les hostilitats, tota la societat es veu obligada a optar per un o altre bàndol en funció dels seus interessos i ideologies.[3]

La Guerra civil és el primer conflicte a Catalunya on es fa un ús generalitzat de les armes de foc, i representa el pas de tàctiques militars medievals a tàctiques militars modernes.[4]

Context social[modifica el codi]

Comença el segle XV en mig d'una profunda crisi que afectava tota Europa Occidental i especialment Catalunya per la crisi de subsistència en la població, la crisi demogràfica a causa de l'epidèmia de la pesta Negra, que afectà especialment el camp, la crisi financera, amb un gran endeutament de les institucions públiques, i la reducció del volum i els guanys del comerç internacional.

A Catalunya destaca especialment la crisi social agrària, amb l'aparició del moviment remença, que reivindica la supressió dels mals usos. En l'aspecte polític, la concepció autoritària de la monarquia topa, per un costat, amb la creixent força de les institucions i els poders econòmics i, en l'entorn rural, amb la noblesa, la qual també presenta fortes tensions amb els seus serfs.

Alfons el magnànim havia dut a terme la seva política en gran part des de Nàpols i no des de Barcelona, la capacitat d'influir en la política dels regnes per part de la Biga havia sigut doncs més petita.

La Guerra civil navarresa[modifica el codi]

Article principal: Guerra civil navarresa
«Proclamació del príncep de Viana»
(o Entrada del Príncep de Viana a Barcelona)
de Ramon Tusquets i Maignon, 1885

De la unió de Joan el Sense Fe i la seva primera esposa, Blanca I de Navarra, va néixer Carles de Viana, primer príncep de Viana, que segons les capitulacions matrimonials de 1419 havia d'heretar el regne de Navarra a la mort de la seva mare. Però el 1441, en morir Blanca de Navarra, el rei Joan va usurpar el tron navarrès. El resultat fou la Guerra civil navarresa entre 1451 i 1455, que va enfrontar els agramontesos, partidaris del rei Joan, i els beaumontesos, partidaris de Carles. Joan II derrota definitivament a Carles en la batalla d'Oibar el 1451.[5]

La situació al camp: la revolta dels remences[modifica el codi]

Article principal: Guerra dels Remences

Les contínues reivindicacions dels pagesos contra l'opressió dels senyors va ser recollida tímidament, però interessadament, pel rei Alfons el Magnànim en la primera meitat del segle XV, ja que volia tenir més control sobre la noblesa, alineada amb els poders institucionals de Catalunya. El seu successor, Joan II, heretà aquest clima de revolta al camp que li resultarà beneficiós en el seu enfrontament amb el poder polític català.

La guerra dels remences, iniciada el 1462, coincideix en dates amb la guerra civil catalana i situa la Diputació del General amb dos fronts oberts: la lluita al camp contra els remences i la lluita contra el rei.

La situació a Barcelona: la Biga i la Busca[modifica el codi]

Article principal: la Biga i la Busca

La crisi econòmica mediterrània dels volts del 1425 comporta la intervenció per mitjà de mesures proteccionistes, però per aplicar-les cal vèncer la resistència de l'oligarquia urbana (els ciutadans honrats). Les protestes i motins se succeeixen, la qual cosa dóna lloc a una sèrie de canvis i reformes (1436). Els mercaders i menestrals proposen una sèrie de mesures: devaluació monetària, prohibició d'importació de productes, millora de la producció tèxtil, impostos a estrangers. Els ciutadans honrats proposen mesures més limitades, com treballs públics per atenuar l'atur. La intransigència d'aquests últims i la seva resistència al canvi van precipitar la crisi econòmica i van dividir els barcelonins, a partir de 1450, en dos grups clarament diferenciats: la Biga i la Busca. La Biga, integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders, es considera, actua i viu com un grup nobiliari, tenen terres, castells i drets senyorials i viuen de les rendes. S'oposen a les alteracions monetàries. La Busca, el partit dels menestrals i mercaders que aspiren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona, vol la devaluació monetària i mesures proteccionistes. Entre la Biga i la Busca, Alfons el Magnànim mantindrà una postura ambigua, ja que d'una banda necessita diners i els acceptarà tant de buscaris com de bigaris, i d'altra aspira, com els altres reis del XV, a imposar la seva autoritat en les corts catalanes i sobre la noblesa.

L'enfrontament entre Joan II i el Príncep de Viana[modifica el codi]

El clima emocional generat per l'empresonament de Carles de Viana, ordenada pel seu pare Joan el Sense Fe a les darreries de 1460, va fer passar a l'ofensiva a les classes privilegiades del Principat.

A les Corts de 1460 s'elegeix un Consell del Principat, que va exigir al rei l'immediat alliberament del seu fill. Aquesta enèrgica actitud, unida a l'aixecament dels beamontesos navarresos i a la mobilització castellana a la frontera d'Aragó, van obligar el rei a cedir, alliberant Carles de Viana i acceptant la capitulació de Vilafranca (1461), on es recollien les reivindicacions polítiques de l'oligarquia catalana, entre d'altres, la prohibició al rei d'entrar a Catalunya sense permís de la Generalitat mentre no s'aprovessin les lleis que la desenvolupaven.[6]

La sobtada mort del Príncep de Viana per tisi (tot i que corregué la brama que fou enverinat per agents de Joana Enríquez)[7] a les tres setmanes del seu alliberament va alterar l'aparent pacificació. A la mort del príncep, el nou primogènit seria l'infant Ferran, que tenia 10 anys, de manera que el rei va enviar a Barcelona la seva mare, la reina Joana Enríquez,[6] amb la intenció d'aigualir la capitulació de Vilafranca i accentuar la divisió entre els dirigents catalans, dividits entre els reialistes, els que volien desenvolupar la Capitulació i establir els límits del poder reial, i una minoria radical que pretenia acabar amb els Trastàmara, als que consideraven incapaços de governar en el pactisme, i cercar un nou sobirà, o bé instituir una república com la República de Venècia o la República de Gènova.[6]

Les relacions de Joana Enríquez amb els organismes representatius de Catalunya foren molt dures durant els sis mesos que va viure a Barcelona amb el seu fill, ja que diversos dirigents de la Busca[8] presos,[9] acusats de conspirar en favor de Joan II en el Complot de Sant Maties, van ser condemnats a mort, de manera que el març de 1462 decideix marxar a Girona, on feia uns mesos que els pagesos de remença s'havien aixecat contra els seus senyors per reivindicar l'abolició dels mals usos en la guerra dels remences.

Desenvolupament de la guerra[modifica el codi]

Història de Catalunya
Història de Catalunya
Formació geològica
Prehistòria
Període iber
Període romà
Període visigòtic
Edat mitjana
Conquesta omeia
Dominació musulmana
Conquesta carolíngia
Comtats catalans
Feudalisme a Catalunya
Corona d'Aragó
Compromís de Casp
Dinastia Trastàmara
Guerra civil catalana
Edat moderna
Dinastia dels Habsburg (Àustries)
Tractat dels Pirineus
Guerra de Successió Espanyola
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporània
Guerra del Francès
Primera restauració borbònica
Casal de Savoia
Primera República Espanyola
Segona restauració borbònica
Segle XX
Mancomunitat de Catalunya
Govern provisional de Catalunya
Generalitat republicana
Legislatures: 1a - 2a
Guerra civil a Catalunya
Franquisme
Tercera restauració
Govern provisional
Comunitat autònoma
Legislatures: 1a - 2a - 3a - 4a - 5a - 6a -

7a - 8a - 9a - 10a - 11a

Cronologia de la Història de Catalunya
Història militar de Catalunya
Jaciments arqueològics de Catalunya
Llista de presidents de la Generalitat
Article principal: Tractat de Baiona (1462)

Els reialistes, recolzant-se en els seus tradicionals aliats, buscaires i pagesos, van provocar un aixecament camperol el 1462 i, davant l'agreujament de la situació, Joan el Sense Fe va buscar el suport de Lluís XI de França[10] a canvi, entre altres coses, del Rosselló i la Cerdanya a través del seu nebot Gastó de Foix, a qui promet heretar el Regne de Navarra, en virtut del Tractat de Baiona, deixant com a governador dels comtats, ocupats pels francesos, a Bernat d'Oms i de Santapau.

El 24 d'abril, el Consell del Principat va aixecar una host de 300 cavallers amb 100 llances i un miler d'infants comandada per Hug Roger III de Pallars Sobirà per combatre els pagesos, i la reina va decretar immediatament la seva il·legalitat, mentre els diputats i el Consell prohibiren la publicació de la crida reial. Les autoritat locals no sabien què fer, ja que les dues autoritats eren legítimes, però les ordres contradictòries i els primers atacs foren de les tropes remences de Francesc de Verntallat[11] a Castellfollit de la Roca el 1462, i després de recuperar Hostalric,[12] els revoltats van iniciar el setge de la Força Vella[13] de Girona, on s'havien refugiat Joana Enríquez i el príncep Ferran.[6] Veient la situació, el rei va penetrar al Principat al front de 2.000 aragonesos, navarresos i catalans addictes[6] sense permís del Consell del Principat, i va instal·lar la seva base d'operacions a Balaguer. Començà les operacions per prendre Tàrrega, i els exèrcits es trobaren a la batalla de Rubinat al juliol del 1462.[14]

Enric IV de Castella[modifica el codi]

En no obtenir els resultats desitjats, i veient que una república sense suport extern era inviable,[10] el Consell del Principat comença a oferir el Principat a candidats que, 50 anys després del Compromís de Casp, tenen ni que sigui molt indirectament algun dret a regnar a Catalunya. En 1462 es va proposar nomenar comte de Barcelona al rei Enric IV de Castella, el qual, a part dels seus drets al tron, podia comptar amb l'ajuda dels beaumontesos navarresos enemics de Joan el Sense Fe i del comte de Foix, que recolzaven Blanca II de Navarra, germana de Carles de Viana i exdona d'Enric IV, si respectava tota la particularitat catalana i la capitulació de Vilafranca. Enric IV de Castella accepta l'oferiment davant de la divisió de la noblesa.

Havent perdut Tàrrega, Tarragona i Perpinyà,[15] les tropes castellanes dirigides per Joan de Beaumont aconsegueixen aixecar el setge de Barcelona, però fracassen en el setge de Girona, i finalment Joan el Sense Fe utilitza les divisions de la noblesa castellana per forçar Enric IV de Castella mitjançant el Tractat de Baiona, amb Lluís XI d'àrbitre, l'abril de 1463[10] a renunciar al Principat i en compensació se li lliura la batllia d'Estella, mentre que Joan el Sense Fe renuncia a les rendes que li corresponien a Castella.

Pere de Portugal[modifica el codi]

El 1464, després del fracàs amb el monarca castellà, s'ofereix la corona a Pere de Portugal, nét de Jaume II d'Urgell, el qual, donades les seves limitacions, s'alia amb el duc de Borgonya, enemic de Lluís XI de França. Aragonesos, valencians i mallorquins, mentrestant, presten el seu suport a Joan el Sense Fe,[1] a més dels buscaires i remences i alguns nobles i clergues. Bernat Saportella, diputat del Principat de Catalunya, es posa al costat del rei.

D'aquesta època destaca la batalla de Calaf, el 28 de febrer de 1465, amb victòria del rei Joan sobre les tropes de Pere de Portugal amb el suport de Joan Ramon Folc IV de Cardona, i el fracassat Setge de la Bisbal. També les tropes del rei Pere tingueren algun èxit militar, com el suport rebut per mar des de Portugal quan Barcelona estava assetjada el juliol de 1465.

Renat I[modifica el codi]

El 29 de juny de 1466 mor el Conestable Pere de Portugal i s'ofereix la corona a Renat I d'Anjou, nét de Joan I d'Aragó i antic enemic d'Alfons el Magnànim, la qual cosa modificarà el sistema d'aliances internacionals. Renat I cedeix els drets al seu fill, Joan II de Lorena, qui entrà com a lloctinent a Barcelona el 31 d'agost de 1467. Aquest va aconseguir èxits militars a l'Empordà i participà en el setge de la Força Vella a Girona. Va morir poc després, el 16 de desembre de 1470.[16]

Finalment Joan el Sense Fe busca l'aliança amb el Regne de Castella a través del matrimoni del seu fill Ferran el Catòlic i, d'entre un seguit de candidates, aconsegueix que es casi amb la seva cosina, l'infanta Isabel. A finals de 1471, amb bona part de Catalunya recuperada per les tropes reials, comença un setge a Barcelona que durarà fins al 8 d'octubre de 1472. Sense suports exteriors, els catalans han de rendir-se a la realitat i Barcelona es lliura als reialistes després d'un perdó general.

La capitulació de Pedralbes[modifica el codi]

La Capitulació de Pedralbes és signada el 24 d'octubre de 1472. És el final d'una guerra que acaba sense vencedors ni vençuts. Joan II únicament demana que s'anul·li la Capitulació de Vilafranca. Les mesures de clemència i una preferència a la Diputació rebel davant la reialista, permetent seguir en el càrrec a diputats que havien estat opositors, van portar alguna divisió però van pacificar el país.

Calia treballar per solucionar els greus problemes econòmics, ja que Catalunya estava arruïnada després de la guerra. Les Corts de 1473 aborden el tema de la recuperació, que no se solucionarà.

Joan el Sense Fe va morir en 1479, deixant sense solució els principals problemes, que el seu fill Ferran el Catòlic intentarà solucionar:

  • En primer lloc ocupant el Rosselló i la Cerdanya.
  • El programa econòmic adoptat era, en part, el dels buscaris des de 1450.
  • Es decideix també la reforma dels organismes dirigents de Catalunya: la Diputació i el Consell.
  • El problema remença va ser el que va prendre més temps en solucionar-se.

Durant la guerra dels remences, el cap dels remences Francesc de Verntallat va ser nomenat vescomte d'Hostoles, però la política sobre els mals usos va continuar sent ambigua, la qual cosa donà lloc a noves revoltes, com la de 1475, i fins i tot es manifestarà en mesures contra els remences (Corts de 1480). Aquesta política ambigua de Ferran el Catòlic provocà que els nobles recuperessin drets perduts i llavors es produeix la segona guerra remença (1484), dirigida per Pere Joan Sala, que aconsegueix una revolta de grans proporcions.

Ferran, finalment, pren un compromís que es plasmarà en la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), on els mals usos són redimits mitjançant el pagament de seixanta sous per mas i els camperols aconsegueixen una sèrie de llibertats. Amb aquests diners, els senyors van ser indemnitzats i al monarca se li va pagar una multa de 50 mil lliures. Els senyors van continuar tenint drets sobre els camperols cultivadors, però no de la forma humiliant com fins a aquell moment.

Conseqüències per a Catalunya[modifica el codi]

La Generalitat va patir un fort desprestigi en acabar la guerra, no tan sols per haver estat el bàndol perdedor, sinó perquè concentrà les crítiques de tots els sectors: els pactistes l'acusaven d'haver menystingut les revoltes agràries i del replegament dels mercats cap a altres latituds; les classes baixes empobrides per la guerra patien les mesures fiscals necessàries per a recuperar la hisenda. Econòmicament, la Generalitat estava exhausta i no va poder tornar els préstecs que li havien concedit el Consell de Cent i alguns particulars.

A més de la precària situació econòmica deixada per la guerra per la pèrdua de flux de capitals, base d'una economia fins llavors basada en el comerç internacional,[17] cal considerar també que l'expansió de l'Imperi otomà per la península balcànica, Palestina i el nord d'Àfrica va limitar les rutes des d'Occident cap als ports comercials d'Orient, la qual cosa va contribuir a la decadència del comerç mediterrani.

A més, la Mediterrània havia perdut dimensió com a mercat. El desenvolupament de les ciutats i ports del nord d'Europa configurava una àrea comercial atlàntica que, sumada a les navegacions cap a Amèrica, a finals del segle, i cap a l'Índia vorejant l'Àfrica, va deixar en un segon terme el comerç mediterrani.

Catalunya, amb l'estructura social malmesa, amb un Estat que no podia competir amb altres potències europees i amb la potenciació de Castella per la conquesta i comerç amb Amèrica, restà en una situació estratègica desavantatjosa.

A partir del segle XVI, Barcelona no continuaria sent una ciutat gran i important en el nou marc polític i comercial, ni la potència decisòria que havia estat en el període medieval.

Referències[modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Mestre i Campi, J (dir) Diccionari d'història de Catalunya. pàg 526.
    « Tingué lloc la derrota de Calaf, pel febrer de 1655. En l'àmbit internacional, la conjuntura començava a mostrar-se més favorable a Joan II i finalment, els regnes de la confederació feren costat al rei. (…) Entretant, la diplomàcia de Joan II anava collint més èxits i, a les Corts de Montsó de 1470, Aragó i València li van fer concessió d'un subsidi econòmic” »
  2. Mestre i Campi, J (dir) Diccionari d'història de Catalunya. pàg 298.
    « Consell del Principat: òrgan representant del Principat de Catalunya que durant la Guerra civil (1462-1472), va tenir un paper rector en el bandol de les institucions catalanes. »
  3. Antoni Riera Meils. Història de la Generalitat i els seus Presidents. ISBN 84-412-0884-0
  4. Hernàndez, Francesc Xavier. Història Militar de Catalunya, Volum III (en català). Rafael Dalmau, 2003, p. 318. ISBN 8423206645. 
  5. (castellà) Jesús María Usunáriz Garayoa, Historia breve de Navarra, p.89
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Pedres de Girona, El setge de la Força del 1462
  7. «Carles d’Aragó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. El 1462 es va jutjar i condemnar a mort per conspiració als consellers Pere Destorrent i Francesc Pallarès, junt amb Bernat Turró, Martí Solzina i Joan de Mitjavila, membres del partit buscaire
  9. grec.net, Barcelona, La baixa edat mitjana
  10. 10,0 10,1 10,2 (anglès) H. J. Chaytor, A History of Aragon and Catalonia
  11. Francesc Xavier Hernàndez, Història Militar de Catalunya
  12. Consell Comarcal de la Selva «Municipis Hostalric>>Guia».
  13. «guerra contra Joan II». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  14. Dalmau, Rafael. Els castells catalans. vol.6. Rafael Dalmau Editor, 1979, p. 713. ISBN 8423201570. 
  15. Josep M. Salrach per Artehistoria, La guerra civil catalana
  16. Imprenta nacional. Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España, Volum 7, 1863. , pàg. 93 i 96
  17. Los Trastamara y la unidad española: 1369-1517

Vegeu també[modifica el codi]

Bibliografia[modifica el codi]

Enllaços externs[modifica el codi]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya