Guerra de la Independència d'Angola

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerra de la Independència d'Angola
Guerra Colonial Portuguesa
Tropes portugueses durant el conflicte.
Tropes portugueses durant el conflicte.
Dates 1961 - 1974
Territori Angola
Casus belli Increment del nacionalisme angolà; independència d'altres colònies.
Resultat *Independència d'Angola.
Localització de Guerra civil angolesa
Bàndols
FNLA FNLA

UNITA UNITA
MPLA MPLA
Cabinda FLEC
Amb el suport de:
URSS URSS
Cuba Cuba
Líbia Líbia[2]
RDC RDC
Zaire Zaire
Algeria Algèria
Guinea Guinea
Zambia Zàmbia
República Popular de la Xina República Popular de la Xina

Portugal Portugal

Amb el suport de:
Sud-àfrica Sud-àfrica
Rhodesia Rodèsia

Comandants
FNLA Holden Roberto

UNITA Jonas Savimbi
MPLA Agostinho Neto

Portugal Marcelo Caetano

Portugal Silvino Silvério Marques
Portugal Camilo Augusto de Miranda Rebocho Vaz
Portugal Fernando Augusto Santos e Castro
Sud-àfrica Balthazar Johannes Vorster

Forces
90.000 65.000
Baixes
25.000 morts[3] 2.991 morts (1.526 morts en batalla i 1.465 per altres causes)

4.684 discapacitats (tant físics com psicològics)

30.000-50.000 morts[3]

La Guerra de la Independència d'Angola, també coneguda pels angolesos com Luta Armada de Libertação Nacional,[4] fou el conflicte més llarg d'Àfrica, on participaren tres moviments independentistes angolesos i l'Imperi Colonial Portuguès.[5] La guerra començà com un aixecament contra el cultiu forçat del cotó i es convertí en un conflicte contra el colonialisme que acollia diversos moviments separatistes. Aconseguiren la independència de Portugal l'11 de novembre de 1975 gràcies al Tractat d'Alvor.[6]

Posteriorment, les desavinences entre els grups separatistes, variats i lligats a diferents ideologies polítiques, i la contextualització dels fets durant la Guerra Freda, desencadenaren l'inici de la Guerra Civil Angolesa.

Antecedents del territori[modifica]

El 1482, les caravel·les del regne de Portugal, comandades pel navegant Diogo Cão, van arribar al regne del Congo. Les van seguir altres expedicions i es van establir relacions estretes entre els dos regnes. Els portuguesos van portar armes de foc, molts altres avenços tecnològics i una nova religió, el cristianisme. A canvi, el rei del Congo va oferir esclaus, ivori i minerals.

Paulo Dias de Novais va fundar Luanda el 1575 com a São Paulo da Assunção de Loanda. Novais va ocupar una franja de terra amb cent famílies de colons i quatre-cents soldats, i va establir un assentament fortificat. La corona portuguesa va concedir a Luanda l'estatus de ciutat en 1605. Els portuguesos van fundar i mantenir alguns altres assentaments, forts i ports. Benguela, fortalesa portuguesa des de 1587 i ciutat des de 1617, va ser una altra important assentament fundat i governat per Portugal.[7][8]

El període inicial de la incursió portuguesa va ser puntuat per una sèrie de guerres, tractats i disputes amb governants locals africans, particularment Nzinga Mbandi, que va resistir a Portugal amb gran determinació. La conquesta del territori de l'Angola contemporània es va iniciar només al segle XIX i no es va concloure abans dels anys vint.

El 1834, Angola i la resta de dominis portuguesos d'ultramar van rebre l'estatus de províncies d'ultramar de Portugal. A partir d'aquest moment, la posició oficial de les autoritats portugueses sempre va ser que Angola era una part integrant de Portugal de la mateixa manera que les províncies de la Metròpoli (Portugal). L'estat de província va ser interromput breument des de 1926 fins a 1951, quan Angola tenia el títol de "colònia" (administrativament dividida en diverses províncies), però es va recuperar l'11 de juny de 1951. La revisió constitucional portuguesa de 1971 va augmentar l'autonomia de la província, que es va convertir en l'Estat d'Angola.[7] [8]

Angola sempre ha tingut una densitat de població molt baixa. Tot i tenir un territori més gran que França i Alemanya, l'any 1960, Angola tenia una població de 5 milions, dels quals uns 180.000 eren blancs, 55.000 eren mestissos i la resta eren negres. A la dècada de 1970, la població havia augmentat fins als 5.65 milions, dels quals 450.000 eren blancs, 65.000 eren mestissos i la resta eren negres.

En el moment del conflicte, el govern de la província d'Angola estava encapçalat pel governador general d'Angola, que tenia poders legislatius i executius, informant directament al Ministeri de l'Ultramar. El governador general no tenia, tanmateix, responsabilitats militars, que eren adscrits al comandant en cap de les forces armades d'Angola, qui informava al ministre de Defensa Nacional i al cap de l'estat major de les forces armades. No obstant això, el Governador General era responsable de les forces de seguretat internes. El Governador General era assistit per un gabinet format per un secretari general (que servia de vice-governador general) i diversos secretaris provincials. Hi havia un Consell Legislatiu -inclosos els membres designats i elegits- amb responsabilitats legislatives que van augmentar gradualment en els anys seixanta i setanta. El 1972, es va transformar en Assemblea Legislativa. També hi havia un Consell de Govern, que incloïa els alts càrrecs públics de la província i que era responsable d'assessorar al Governador General en les seves responsabilitats legislatives i executives.

En 1961, l'administració local d'Angola incloïa els següents districtes: Cabinda, Congo, Luanda, Cuanza Nord, Cuanza Sul, Malanje, Lunda, Benguela, Huambo, Bié-Cuando-Cubango, Moxico, Moçâmedes i Huíla. En 1962, el Districte del Congo es va dividir entre la província del Zaire i el districte de Uíge i el de Bié-Cuando-Cubando entre els de Bié i Cuando-Cubango. El 1970 va ser creat el districte de Cunene per la separació de la part sud del districte de Huíla. Cadascun d'ells estava dirigit per un governador de districte, assistit per un tribunal de districte. Seguint el model portuguès del govern local, els districtes estaven formats per municipis (concelho) i aquests se subdividien en parròquies civils (freguesia) cadascuna administrada pel consell local (respectivament "câmara municipal" i "junta de freguesia"). A les regions on encara no s'havia aconseguit el desenvolupament social i econòmic necessari, els municipis i les parròquies civils foren reemplaçats transitòriament, respectivament, per cercles administratius (circunscrições) i posicions (postos ), cadascun d'ells governat per un funcionari designat pel Govern, que tenia amplis poders administratius, realitzava funcions governamentals locals, policials, sanitàries, econòmiques, tributàries i fins i tot judicials. Els administradors de cercle i els caps de càrrecs administratius dirigien els oficials locals nadius de policia auxiliars coneguts com "sipais" (cipaios). En aquestes regions, les autoritats tradicionals, inclosos els reis, els governants i els caps tribals, es mantenien i s'integraven al sistema administratiu, servint d'intermediaris entre les autoritats provincials i les poblacions autòctones locals.

Desobediència civil (1948-1960)[modifica]

Escut de la Província Ultramarina d'Angola fins 1972.

L'Acte Colonial del 8 de juliol de 1930 estableix la supremacia dels lusoangolesos sobre la població indígena. Encara que els nadius poguessin estudiar fins a nivell universitari, en la pràctica la situació era d'una profunda escletxa social entre la població local i els portuguesos que vivien al litoral d'Angola. En 1948, Viriato Clemente da Cruz i altres membres fundarel el Movimento dos Novos Intelectuais de Angola, una organització que promovia la cultura angolesa. Els nacionalistes enviaren una carta a les Nacions Unides on demanaven per a Angola l'estatut de protectorat sota supervisió de l'ONU. En la dècada del 1950 fou creat el Clube dos Marítimos Africanos, format per mariners que portaven informació de Luanda a Lisboa, referent a la repressió exercida a les colònies, promovent les seves idees d'alliberament i agitació política.[9] Alhora, el fort augment de població i de diversitat ètnica a Luanda (240.000 habitants en 1960, dels quals el 65 % eren africans i el 85 % vivia en barris pobres) facilitava la propagació del nacionalisme. A finals dels anys 1950 es produiren els primers incidents aïllats, com la lapidació de cotxes prop dels barris pobres.[10] La resposta de les autoritats es va sentir a través d'incursions, patrulles i negativa a freqüentar llocs públics dels blancs.[10]

En la dècada de 1950, Salazar va incentivar als portuguesos a instal·lar.-se a les províncies africanes, on es dedicaven principalment als portuguesos.[11][12] En 1953 nacionalistes angolesos fundaren el Partido da Luta Unida dos Africanos de Angola (PLUA),[13] el primer partit polític en reivindicar la independència d'Angola. En 1954 fou creat el moviment polític União das Populações do Norte de Angola (UPNA),[13] per nacionalistes del Congo i d'Angola, que defensaven la independència del regne del Congo, que incloïa altres territoris més enllà d'Angola.[14]

En 1955, Mário Pinto de Andrade i el seu germà Joaquim, crearen el Partit Comunista Angolès (PCA). En desembre de 1956 el PLUA es va unir al PCA, que funcionava en la clandestinitat[15] influenciat pel Partit Comunista Portuguès (PCP),[16] per fundar el Moviment Popular per l'Alliberament d'Angola (MPLA).[13] Aquest, liderat per Viriato da Cruz, Mário Andrade, Ilidio Machado i Lúcio Lara, va trobar suport entre els ambundu de Luanda.[17][18][19] En 1959 va tenir lloc la Conferència dels Pobles d'Àfrica a Accra. Les forces nacionalistes aprofitaren l'esdeveniment per, amb el suport de la població dels barris pobres d'Angola, manifestar-se als carrers exigint la independència.[20] Les autoritats van respondre amb la força, i l'endemà la policia va fer detencions a les musseques.[20] En juny de 1960 alguns membres del MPLA, entre ells Agostinho Neto i Joaquim Pinto de Andrade, foren empresonats a Lisboa; dos anys deprés, Agostinho Neto aconseguí evadir-se de la seva residència, en maig de 1962.[21][22]

En 1954 el govern portuguès creà l'Estatut de l'Indigenat[23] Aquesta llei dividia la població en dos grups: els "civilizados", ciutadans, i els "indígenas"[24] (...) que no tenien encara la instrucció i els hàbits individuals i socials pressuposats per a l'aplicació plena del dret públic i privat dels ciutadans portuguesos.[25]

D'aquesta manera els africans de les províncies ultramarines no tenien drets polítics: no podien formar partits ni sindicats; podien establir associacions de caràcter cultural, però sempre sota supervisió de la PIDE. Per altra banda, l'estatut permetia que els joves africans viatgessin a Portugal per estudiar a les universitats.[25] Cal destacar els casos de Mário Pinto de Andrade i el seu germà Joaquim, que ingressaren a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lisboa; Agostinho Neto, que estudià Medicina a Coïmbra i Lisboa; i Jonas Savimbi, que freqüentà el liceu a Lisboa.[26] Aquesta doble situació va forçar que molts ciutadans angolesos i moçambiquesos s'organitzessin en la clandestinitat i defensessin la lluita armada como a mitjà per assolir la independència. A Portugal, el govern va crear la Casa dos Estudantes do Império,[13] en 1944 amb l'objectiu de formar elits a partir dels naturals de les províncies ultramarines. Per aquesta associació hi passarien destacats polítics de les colònies portugueses com Agostinho Neto, Amílcar Cabral, Eduardo Mondlane, Luandino Vieira, Marcelino dos Santos, Pepetela o Mário Pinto de Andrade. En 1961 vora de 100 estudiants africans fugiren de Lisboa a França, on uns anaren a estudiar i altres es juntaren amb els moviments independentistes. La Casa dos Estudantes do Império de Coimbra i de Porto foren tancades en 1961, i la de Lisboa en 1965.[27]

Dels tres moviments nacionalistes, el MPLA era el de naturalesa més elitista, donat que a les seves files hi havia molts membres que havien estudiat a Portugal[25] i que formaven part de famílies d'elit afroportugueses;[28] el seu suport no tenia un orígen ètnic.[29]La fi de l'Estatut data del 1961, any en que Adriano Moreira, ministre d'Ultramar, el va revocar.[23] Amb la fi de l'estatut, passa a ser possible als angolesos "indígenas" tenir la ciutadania portuguesa, sense qualsevol mena de discriminació, i pogueren ser integrats en el sistema d'educació nacional.[30]

Un any després de la fi de l'Estatut de l'Indigenat, Adriano Moreira revoca el Codi de Treball dels Indígenes, creat en 1956. Aquest Codi establia que el sistema d'explotació econòmica estarà recolzat per treballs indígenes, generalment amb baixos salaris.[31] Amb la revocació, els indígenes no es veuen obligats a treballar i trien lliurement per a qui treballar. Tenen accés a la funció pública i finalitza l'obligatorietat dels cultius agrícoles específics. També es permet crear mercats rurals per als productors d'Angola.[30]

Després de la postguerra alguns països africans es van independitzar del Regne Unit, França, Alemanya i Bèlgica. tanmateix, Portugal no va permetre la independència de les seves colònies, donant lloc a diversos moviments independentistes a Angola (UPA/FNLA, MPLA, UNITA), Guinea Bissau (PAIGC) i Moçambic (FRELIMO).[32] De manera general, les tres organitzacions que combatien simultàniament la presència dels portuguesos a Angola mai van treballar juntes per formar una única força d'oposició; al contrari, van lluitar l'una contra l'altra, debilitant així algunes possibilitats d'emergir militarment victoriosos del conflicte.[32]

Principals actors[modifica]

Moviments independentistes[modifica]

Moviment Popular per l'Alliberament d'Angola (MPLA)[modifica]

A Angola, el primer en sorgir fou el Moviment Popular per l'Alliberament d'Angola (MPLA), en 1956 amb suport dels ambundu, algunes altrse ètnies de les regions de Luanda, Bengo, Cuanza Nord i Sud i Malange, blancs, mestissos, intel·lectuals i membres de l'elit urbana.[33] El MPLA era una organització d'esquerra política, resultat de la fusió del Partido da Luta Unida dos Povos de Angola (PLUA) i del Partido Comunista Angolano (PCA). Fou liderat per Agostinho Neto, secretariat per Viriato Clemente da Cruz i amb suport exterior de la Unió Soviètica i de Cuba; també va intentar cercar el suport dels EUA però aquests preferiren ajudar a l'UPA/FNLA.[34]

Al llarg de la guerra, l'organització política i militar del MPLA va anar evolucionant fins a tal punt que en 1970 ocupava una àrea gran del país, que va dividir, militarment en Regiões Militares (RM)[35]

Les forces del MPLA ascendien a 4.500 elements i estaven equipats amb armament i municions soviètics que era distribuït a través de Zàmbia; era també a partir d'aquest país que el MPLA rebia medicaments i aliments en llauna.[35] El seu armament incloïa pistoles Tokarev TT; pistoles-metralladores de calibres 9 mm M/25 i 7,62 mm PPSH; fusells semiautomàtics Simonov i Kalashnikov; metralladores de diversos calibres; morters de 82 mm; llença-granades (a partir de 1970) i mines antitanc i antipersona.[35]

União dos Povos de Angola (UPA)/Frente Nacional de Libertação de Angola (FNLA)[modifica]

Emblema d'UPA

El 7 de juliol de 1954,[36] es crea la União das Populações do Norte de Angola, amb suport del Congo, pel grup ètnic bakongo, del Nord-oest i Nord d'Angola[33] i amb forts lligams al Zaire, a través del seu líder Holden Roberto, amic i cunyat del President Mobutu; en 1958 passa a designar-se, de forma més completa, com a União das Populações de Angola (UPA). A partir de 1962, es va unir al Partido Democrático de Angola creant el Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA), organització proestatunidenca i antisoviètica.[37] En 1960, Holden Roberto signà un acord amb el MPLA per lluitar plegats contra les forces portugueses, però l'acord es va desfer. El FNLA va arribar a crear un govern a l'exili, el Govern Revolucionari d'Angola a l'Exili.[26]

la facció armada de l'UPA/FNLA era l'Exército de Libertação Nacional de Angola (ELNA). Els seus suports provenien del Congo i d'Algèria, i les seves tropes eren entrenades al Zaire amb finançament estatunidenc i armament de l'Europa de l'Est, encara que es consideressin anticomunistes. Estaven armats amb fusells semiautomàtics Simonov i Kalashnikov; pistoles; morters de 60 mm i 81 mm; i llençagranades.[38]

União Nacional para a Independência Total de Angola (UNITA)[modifica]

Jonas Savimbi d'UNITA

En 1966, Jonas Savimbi, aleshores membre del FNLA, va trencar amb Holden Roberto acusant-lo de complicitat amb la política imperialista dels Estats Units i va crear la União Nacional para a Independência Total de Angola (UNITA), recolzada ocasionalment per Zàmbia i per Sud-àfrica, amb lligams amb la PIDE (a partir de 1969; Savimbi arribà a fer un acord per combatre contra el MPLA a l'Est d'Angola), la CIA i la Xina.[26][37] Savimbi va formar part del GRAE com a Ministre de Relacions Exteriors i representava al grup ètnic ovimbundu, de l'altiplà central i les províncies del sul.[33]

Les forces d'UNITA eren les que tenien menys guerrillers: 500, segons l'exèrcit portuguès; al voltant de 4.000, segons la pròpia UNITA.[39] La seva àrea d'acció estava limitada a l'est d'Angola i el seu armament sempre era de mala qualitat.[39] Aquestes dificultats van portar Savimbi a comprometre's amb Portugal i Zàmbia.[39] Part de la seva lluita fou contra el MPLA, a favor de la qual perdia terreny; les seves accions guerrilleres es van limitar a atacs puntuals als vehicles, segrests i intimidació.[39][40]

Forces portugueses[modifica]

Referències[modifica]

  1. Crocker, Chester A.; Fen Osler Hampson, and Pamela R. Aall. Grasping The Nettle: Analyzing Cases Of Intractable Conflict, 2005, p. 213.  (anglès)
  2. Libya Relations with Sub-Saharan Africa (anglès)
  3. 3,0 3,1 A World Atlas of Military History 1945-1984, Tom Hartman (anglès)
  4. Ministério da Administração do Território. «Informações sobre Angola», 12 Outubro 2011.
  5. John Marcum, The Angolan Revolution, vol. I, The Anatomy of an Explosion (1950–1962), vol. II, Exile Politics and Guerrilla Warfare, Cambridge/Mass. & London: MIT Press, 1969 and 1978, respectively.
  6. Caranci, Carlos, Angola: termina la guerra de Sabimbi el irreductible, nº 44 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, junio de 2002, ISSN 1579-427X (castellà)
  7. 7,0 7,1 Palmer, Alan Warwick. The Facts on File Dictionary of 20th Century History, 1900–1978, 1979, p. 15. 
  8. 8,0 8,1 Dicken, Samuel Newton; Forrest Ralph Pitts. Introduction to Human Geography, 1963, p. 359. 
  9. Menezes 2000, pàg. 166-167
  10. 10,0 10,1 Menezes 2000, pàg. 156
  11. Perpétua Gonçalves - Instituto Camões. «(Dados para a) História da língua portuguesa em Moçambique».
  12. Melo 1988, pàg. 108
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta ch4fev
  14. Shadle, Robert. Historical Dictionary of European Imperialism, 1991, p. 26-27. 
  15. «António Jacinto do Amaral Martins».
  16. Marcelo Bittencourt. «A criação do MPLA».
  17. Wright 1997, pàg. 2, 8–11 e 57
  18. Africa Year Book and Who's who, 1977, p. 238. 
  19. Tvedten, Inge. Angola: Struggle for Peace and Reconstruction, 1997, p. 29-36. 
  20. 20,0 20,1 Menezes 2000, pàg. 169
  21. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta gccronologia
  22. Okoth 2006, pàg. 146
  23. 23,0 23,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta visao19
  24. Bender 1978, pàg. 149-150
  25. 25,0 25,1 25,2 Madalena Canjaya Catumbua. «Nação Ovimbundo - "Influência da Política Colonial Portuguesa na Génese dos Partidos Políticos dos PALOP"», 07-09-2009.
  26. 26,0 26,1 26,2 Revista Visão 2011, pàg. 35
  27. Revista Visão 2011, pàg. 30-32
  28. Chabal 2007, pàg. 87
  29. Okoth 2006, pàg. 148
  30. 30,0 30,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta visao52
  31. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta lucas
  32. 32,0 32,1 Africa Watch Committee 1993, pàg. 4-5
  33. 33,0 33,1 33,2 Mai, Vincent, Wisner, Frank. «Toward and Angola Strategy: Prioritizing U.S.-Angola Relations».
  34. Revista Visão 2011, pàg. 34
  35. 35,0 35,1 35,2 «Guerra Colonial 1961-1974: Movimentos de Libertação - MPLA».
  36. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta estatutos
  37. 37,0 37,1 Revista Visão 2011, pàg. 33
  38. Guerra Colonial 1961-1974: Movimentos de Libertação-UPA/FNLA
  39. 39,0 39,1 39,2 39,3 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta gc329
  40. Minter 1988, pàg. 11