Guerra de la Regència d'Urgell

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerra de la Regència d'Urgell
Assedio del Trocadero (1823).jpg
Setge del Trocadero
Data 1822 - 1823
Resultat victòria absolutista
Bàndols
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Absolutistes
Restauració francesa Restauració francesa
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Liberals
Comandants en cap
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Vicente Quesada
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Santos Ladron
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Charles d'Espagnac
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Baró d'Eroles
Restauració francesa Nicolas Oudinot
Restauració francesa Gabriel Molitor
Restauració francesa Louis de Hohenlohe
Restauració francesa Bon-Adrien de Moncey
Restauració francesa Étienne de Bordesoulle
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Francisco Espoz
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) José María de Torrijos
Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Francisco Ballesteros

La Guerra de la Regència d'Urgell va ser una revolta armada de caràcter absolutista protagonitzada pels escamots realistes partidaris de Ferran VII d'Espanya, que es va desenvolupar a l'Espanya peninsular, durant el Trienni Liberal, i que va finalitzar després de la intervenció militar de la Santa Aliança en 1823. Es considera el precedent de les guerres carlines.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Des de principis de 1820, quan Rafael del Riego va fer un cop d'estat restablint la Constitució de 1812, es vivia un estat de guerra latent amb extrema excitació d'ànim i desordres diaris per part dels partidaris realistes,[1] i el 7 de juliol fracassa a Madrid un intent de la Guàrdia de corps i el setembre i novembre diferents aldarulls es produïren a Madrid entre partidaris i detractors del rei, i es revolta a Àlaba el comandant Juan Bautista Guergué i el capellà de Foronda.

Des de principis de 1821 fins a l'estiu de 1822 la violència política es va estendre entre els dos bàndols enfrontats.[2] Al gener de 1821 s'aixeca a La Manxa el tinent coronel Manuel Hernández, i el 29 de gener es descobreix la conspiració del capellà d'honor del Rei, Matías Vinuesa.

El primer alçament organitzat per la Junta de Navarra es produeix l'11 de desembre de 1821, sent aviat derrotat i els seus caps s'exiliaren a Tolosa.

La guerra[modifica | modifica el codi]

L'abril de 1822 s'alçaren les partides del capellà Merino a Castella la Vella, estenent-se la revolta guerrillera per tot Espanya. Aizquibel operava a Àlaba, Morales a Àvila, Jaime el Barbudo a Múrcia, Manuel Adame de la Pedrada a la Manxa,[3] i Pedro Zaldívar a Andalusia.[4] El Baró d'Eroles fou nomenat Generalíssim dels Exèrcits Realistes a Catalunya i estengué la revolta, prenent les ciutats de Balaguer, Puigcerdà, Castellfollit de la Roca i Mequinensa[5] mentre Benet Tristany ocupava Solsona el 17 de maig de 1822.[6] Després de reorganitzar-se, la Junta realista nomena comandant en cap de la Divisió Real de Navarra al mariscal de camp Vicente Genaro de Quesada, qui el 6 de juny de 1822 creua els Pirineus i envaeix Navarra, mentre el 21 de juny d'Antonio Marañón, el Trapense, al comandament de la seva partida, assalta i pren la Seu d'Urgell, on s'instal·la la Regència d'Urgell, presidida per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida.

L'1 juliol de 1822, es produeix la Revolta de la Guàrdia Reial, sent derrotades les tropes per Francisco Ballesteros el 7 de juliol,[7] i per contrarestar el domini realista de l'interior de Catalunya, el Govern de Madrid nomena Francisco Espoz e Ilundain com a general dels exèrcits constitucionalistes,[8] que ràpidament reconquesta les places perdudes. El 27 d'octubre les tropes realistes navarreses són derrotades a la batalla de Nazar i Quesada és destituït per la Regència, que nomena com a substitut al tinent general Carlos O'Donnell i Anethan, amb la caiguda el novembre de Balaguer, Tremp, la Pobla de Segur i Puigcerdà la Regència abandonà la Seu d'Urgell i es refugià a França,[9] i el general José María de Torrijos y Uriarte, al comandament de les tropes constitucionalistes, derrota a les tropes navarreses[10] prenent el fort d'Irati el 12 de gener i finalment Francisco Espoz la Seu d'Urgell el 3 de febrer de 1823, però l'11 de febrer, els realistes navarresos al comandament de Santos Ladron de Cegama ocupen Osca i al març assetgen Pamplona.[11]

Després de les derrotes a Catalunya i Navarra, els realistes responen amb l'avanç de Georges Bessières en direcció a Madrid. Les forces aragoneses, després dels seus intents infructuosos de prendre Saragossa i Calataiud, es dirigeixen al sud i derroten a les tropes constitucionalistes al comandament de O'Daly i Juan Martín Díez El Empecinado a la batalla de Briuhega el 24 de gener, apoderant-se de Guadalajara i amenaçant directament a Madrid. Pocs dies després, el contraatac de les tropes constitucionalistes desallotja els revoltats de Guadalajara, que han de replegar-se cap al Tajo, perseguits per El Empecinado.

En abril les tropes franceses, en virtut del congrés de Verona[9] entren a Espanya en cinc cossos, el primer, de Nicolas Charles Oudinot per la frontera de Biscaia, on s'hi uneix Quesada, anant a Bilbao, Segovia i Madrid. El segon cos, de Gabriel Jean Joseph Molitor per Aragó, on s'hi va unir Santos Ladron de Cegama, el tercer cos, de Louis Aloysius de Hohenlohe per Navarra, on s'hi uneix Charles d'Espagnac, el comte d'Espanya, participant en el setge de Pamplona, mentre una divisió sotmet Cantabria i Astúries, el quart cos de Bon-Adrien Jeannot de Moncey entra per Catalunya, on s'hi uneix el baró d'Eroles,[12] i Étienne Tardif de Pommeroux de Bordesoulle comandava el cos de reserva.

Les tropes franceses van avançar ràpidament pel territori, topant amb escassa resistència organitzada per part dels liberals, amb l'única excepció de la que ofereix Ballesteros al general Gabriel Molitor a la batalla de Campillo de Arenas. La guerra finalitza alliberant al monarca, que havia estat retingut pels constitucionalistes a Cadis després de la Batalla de Trocadero. Pamplona va caure en mans absolutistes en novembre de 1823.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Es va derogar de la Constitució de 1812, restituint a Ferran VII d'Espanya de totes les seves facultats com a monarca absolut i va començar la Dècada Ominosa. El rei va concedir una amnistia a tots els participants tret dels principals líders liberals.[13]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gambra Ciudad, 2006, p. 55.
  2. Arnabat Mata, 1998, p. 52.
  3. Asensio Rubio, Francisco. Hombres ilustres de Almagro (en castellà). Punto Rojo Libros, 2014, p. 213. ISBN 1629347337. 
  4. Gambra Ciudad, 2006, p. 59.
  5. de Mariana, 1853, p. 317.
  6. Arnabat Mata, 1998, p. 56.
  7. Alonso-Muñumer, Isabel Enciso. (en castellà). Ediciones AKAL, 1999, p. 55. ISBN 8446008890. 
  8. D.P.S.C.. Anotaciones sobre las campañas de Cataluña de 1822 y 23 (en castellà). Imprenta de Vicente Torras, 1828, p. 7. 
  9. 9,0 9,1 Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. 2a ed.. Editorial Alpha, 1962, p. 1336. 
  10. Castañeda Delgado, Paulino. Las guerras en el primer tercio del siglo XIX en España y América (en castellà). vol.2. Deimos, 2006, p. 423. ISBN 8486379695. 
  11. «Santos Ladrón de Cegama» (en castellà). Auñamendi Eusko Entziklopedia. [Consulta: 20 setembre 2015].
  12. Lebourleux, André. La expedición francesa de 1823 a España (en castellà). Zumalakarregi Museoa, p. 18-19. 
  13. Berault-Bercastel, Antoine-Henri. Historia general de la Iglesia desde la predicación de los apóstoles, hasta el pontificado de Gregorio XVI (en castellà). Imp. de Ancos, 1854, p. 596. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]