Guerra dels vàndals

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerra dels vàndals
Vandalic War campaign map.png
Data 533534
Territori Província d'Àfrica
Resultat victòria de l'Imperi bizantí, destrucció de l'Imperi Vàndal
Bàndols
Imperi bizantí Vàndals
Comandants en cap
Belisari Gelimer
Forces
10.000 infanteria
5.000 cavalleria
30.000 cavalleria

La Guerra dels vàndals, Guerra vàndala o Guerra vandàlica es va lliurar al Nord d'Àfrica, en territori de la moderna Tunísia i la part oriental d'Algèria, entre els anys 533-534. S'enfrontaren les forces de l'Imperi romà d'orient i el Regne vàndal d'Àfrica. Fou la primera de les guerres que va lliurar l'emperador Justinià I per reconquerir les províncies occidentals de l'Imperi i va suposar una victòria aclaparadora i ràpida. El Regne dels vàndals a Àfrica va ser destruït i es va restablir l'autoritat romana a la província.

Rerefons[modifica]

Durant el transcurs dels problemes que va patir l'Imperi Romà d'Occident a principis del segle V, la tribu dels Vàndals, aliats amb els Alans, es van establir a la península Ibèrica. El 429, el rei vàndal Genseric, convidat pel general romà Bonifaci, va creuar l'estret de Gibraltar amb el seu poble, establint-se a la província romana del nord d'Àfrica.[1] Quan la revolta de Bonifaci va fracassar, veient que les forces romanes de la província havien estat delmades, els Vàndals prengueren possessió de les terres sense oposició. El 439 ocuparen Cartago i durant els vint anys següents, Geiseric va ampliar la seva autoritat també sobre Sicília, Sardenya, Còrsega i les Illes Balears, que va conquerir gràcies al poder de la seva flota.[2] Durant les següents dècades, les naus vàndales saquejaren les costes del Mediterrani, incloent el Saqueig de Roma (455), i derrotant un intent d'invasió per part de l'Imperi romà d'Orient, liderat per Basilisc el 468. Aquesta derrota i l'activitat dels pirates vàndals causaven molts problemes a Constantinoble, però la seva incapacitat per preparar una campanya exitosa contra el Regne vàndal va propiciar un període de relacions més o menys pacífiques.[3]

Aquesta situació va canviar quan Justinià I va pujar al tron de l'Imperi. Inicialment, Justinià va estar molt ocupat lliurant la Guerra Ibèrica contra els perses, mentre a Cartago el rei Hilderic, es mostrava favorable a l'Imperi i havia establert relacions amistoses amb Justinià I. Malgrat tot, aquesta política va trobar una forta oposició entre el seu propi poble i el 530 Hilderic era deposat pel seu cosí, Gelimer. Justinià va veure llavors la seva oportunitat i va demanar la restauració del seu aliat, fet que Gelimer, com era de preveure, va rebutjar, donant a Justinià un pretext per preparar la invasió.[4]

Preparacions dels dos rivals[modifica]

Justinià va escollir al millor dels seus generals, Belisari, per liderar l'expedició. El secretari d'aquest, Procopi el va acompanyar i va escriure dos llibres sobre la guerra. Procopi ens narra que el record de la fallida expedició del 468 era encara molt fort i que molts ministres, incloent Joan de Capadòcia, s'oposaren a l'empresa i intentaren dissuadir a l'emperador.[5] Només l'església es mostrava entusiasta, ja que consideraven als Vàndals uns heretges per la seva doctrina religiosa. El nombre de la força expedicionària fou bastant moderat: 10.000 homes d'infanteria, la meitat dels quals eren Foederati, i 5.000 genets, dels que 1.500 eren els mateixos Bucel·lari de Belisari, 3.000 romans i foederati, 600 Huns i 400 Hèruls. El transport de les forces es va fer amb una flota de 500 naus de transport, escortats per 92 dromons.[6]

Per part dels Vàndals, Gelimer estava molt ocupat esclafant dues revoltes a Tripolitana i Sardenya. Malgrat que la revolta a Tripolitana comptava amb el suport de tropes romanes i podia representar una base pels romans a sòl africà, Gelimer la va ignorar i va enviar la millor part de la seva flota, 120 naus i 5.000 homes, liderats pel seu germà Tzazó, a reprimir la revolta de Sardenya.

Justinià va obtenir el vistiplau del Regne Ostrogot d'Itàlia per emprar els ports de Sicília com a base, així que la seva flota va salpar rumb a aquesta illa. Quan van arribar, van poder comprovar alleujats que la flota vàndala havia salpat cap a Sardenya.[7]

La batalla d'Ad Decimum[modifica]

Des de Sicília, la flota romana va aproximar-se a la costa africana sense oposició i el 9 de setembre desembarcava a Caput Vada (moderna Ras Kabboudia). Des d'allí, Belisari va avançar cap al nord, cap a Cartago, seguint la costa i escortat per les seves naus. Gelimer es va preparar per enfrontar-s'hi. Va assassinar Hilderic i va reunir el seu exèrcit al sud de Cartago. El seu pla consistia a emboscar als romans i rodejar-los: un contingent liderat pel seu germà Ammatas bloquejaria la marxa dels romans, 2.000 homes liderats pel seu nebot Gibamund els atacaria pel flanc esquerre i ell mateix, amb el gros del seu exèrcit, atacaria per darrere. A l'hora de la veritat, però, les tres forces vàndales fracassaren en sincronitzar els atacs. El 13 de setembre, Ammatas va topar amb els romans massa d'hora i ell mateix fou mort en una missió de reconeixement, mentre els homes de Gibamund foren interceptats per la cavalleria dels Huns, que els van aniquilar. Desconeixedor d'aquests fets, Gelimer va avançar amb els seus homes, enfrontant-se amb els romans a la Batalla d'Ad Decimum, on va ser derrotat.

Captura de Cartago[modifica]

Dibuix modern d'un medalló commemoratiu de la victòria sobre els vàndals, c. 535

Gelimer, conscient de la derrota, va fugir cap a l'oest en direcció Numídia, doncs Cartago tenia les defenses en mal estat i no disposava d'homes per defensar-la. Belisari va esperar un dia per recuperar forces i l'endemà, 15 de setembre de 533, els Romans entraven a la ciutat que els reberen amb els braços oberts. Belisari, en resposta, va ordenar que els seus homes respectessin la població i no hi hagués actes de pillatge. Es va establir al palau reial dels Vàndals i tot seguit va ordenar que es reparessin els murs, perquè esperava que Gelimer contraataqués aviat. De fet, Gelimer haviar ordenat al seu germà Tzazó que tornés ràpidament de Sardenya i quan es van reunir, junts van posar setge a Cartago.

La Batalla de Tricamarum[modifica]

Mentre durava el setge, els Vàndals van aconseguir infiltrar espies per intentar comprar la lleialtat dels mercenaris Huns de Belisari, però aquest es va anticipar i va decidir resoldre el conflicte per combat. Per desembre, els dos exèrcits es van enfrontar a prop del campament vàndal a Tricamarum. La infanteria romana no va arribar al camp de batalla fins tard, quan la cavalleria ja havia decidit l'enfrontament a favor dels romans. Van carregar contra els Vàndals un cop i un altre, i en una d'aquestes ocasions van matar Tzazó. Gelimer no es va refer d'aquesta pèrdua i els seus homes foren derrotats. De nou, Gelimer fugí cap a Numídia, però el març del 534 es va rendir. Per aquell llavors les tropes romanes ja havien ocupat Sardenya, Còrsega, les illes Balears, Mauritània i el fort de Ceuta.

Fets posteriors[modifica]

Belisari va deixar Àfrica l'estiu del 534, portant amb ell el tresor vàndal i el rei captiu Gelimer. Entre el tresor hi havia relíquies que els mateixos Vàndals s'havien endut de Roma 80 anys abans, com la Menorà. Justinià, emulant la glòria del passat de Roma, va concedir a Belisari un triomf per la seva victòria, el primer des del 19 aC, concedit a Luci Corneli Balb Menor, i també el darrer de la història. Durant aquesta celebració es diu que Gelimer, mirant a l'emperador, va dir la cita "Vanitat de vanitats, és sempre vanitat".[8] La fàcil victòria sobre un poble temut i ferotge com els Vàndals va reforçar les aspiracions de Justinià de retornar a l'Imperi la seva antiga esplendor, com és evident en el preàmbul de la llei respecte a l'organització administrativa de les noves províncies:

« Els nostres predecessors no mereixien aquest favor de Déu, doncs no només no se'ls permeté alliberar Àfrica, sinó que a més a més an veure Roma capturada pels Vàndals, i totes les insígnies Imperials preses d'allí a Àfrica. Ara, però, Déu en la seva pietat, no només ha entregat Àfrica en les nostres mans, sinó també les insígnies imperials, que havent estat preses durant la captura de Roma, Ell ens ha retornat. »

Restauració de l'autoritat romana a Àfrica[modifica]

L'abril del 534, l'antic sistema provincial romà i tot l'aparell administratiu romà es va restaurar sota un Prefecte del Pretori.[9] Durant els anys següents, sota Salomó, qui va combinar els càrrecs de magister militum i Prefecte del Pretori d'Àfrica, l'autoritat romana es va reforçar, lluitant constantment contra les tribus mores de l'interior. Salomó va obtenir victòries importants sobre ells, però gairebé va perdre el control de la província quan va esclatar un motí general entre les seves tropes, que va haver de ser esclafat per Germà (nebot de Justinià). Malgrat tot, Salomó morí anys més tard a la Batalla de Cillium contra els moros, el 544. No va ser fins al 548 quan la resistència dels moros fou finalment vençuda pel general bizantí Joan Troglita. La província va entrar en un període d'estabilitat i prosperitat i es va organitzar com un Exarcat d'Àfrica el 584. Fins i tot, sota el comandament d'Heracli, les tropes d'Àfrica rescataren l'Imperi en deposar el tirà Flavi Focas i en derrotar els sassànides i els àvars.

Referències[modifica]

  1. Bury (1923), Vol. I p.246
  2. Bury (1923), Vol. I pp.254-258
  3. Bury (1923), Vol. II p.125
  4. Bury (1923), Vol. II p.126
  5. Procopi, BV, Vol. I, X.7-20
  6. Procopi, BV, Vol. I, XI.7-16
  7. Procopi, BV, Vol. I, XIV.7-13
  8. Bury (1923), Vol. II, p.139
  9. Codex Iustinianus, Llibre I, XXVII

Fonts[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra dels vàndals