Guerres Carlines

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Plantilla:Infotaula esdevenimentGuerres Carlines
Imatge
Tipusguerra civil
sèrie de guerres Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps1833 - 1876 Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Participant
Format per
«La toma de la Seu de Urgell pel general Rafael Tristany», quadre d'Augusto Ferrer-Dalmau
Punts calents de la primera guerra carlina

Les Guerres Carlines (dites també popularment en català carlinades) foren tres guerres que tingueren lloc a Espanya al segle xix com a expressió militar del moviment polític carlí i que al llarg del segle xix sostingueren els carlistes (absolutistes), partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents, i els liberals, partidaris d'Isabel II d'Espanya.[1][2]

Així com els Furs bascos i navarresos, en el marc de Catalunya, hi hagué també el rerefons de recuperació dels Furs perduts desprès del Decret de Nova planta, segons la promesa del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó.[3][4] D'aquí que els territoris de la Corona d'Aragó, el País Basc i Navarra esdevinguessin importants focus carlins.

Antecedents[modifica]

Durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya i que resultaren un precedent dels alçaments armats a la mort de Ferran VII. La insurrecció es va reprendre amb la Guerra dels Malcontents el 1827.

Principals períodes de conflicte armat[modifica]

Qüestió foral[modifica]

La qüestió foral va tenir també molta importància en el període de les guerres carlines, ja que els furs havia permès que el carlisme triomfés al País Basc i Navarra, on els Voluntaris Realistes no van poder ser purgats de l'Exèrcit com a la resta d'Espanya, i van cobrar significació política especialment durant la tercera guerra carlina , quan el pretendent Carlos de Borbó i Àustria va prometre de restaurar també els furs de Catalunya, València i l'Aragó.[8]

Tradicionalment la historiografia ha considerat que el fuerisme basc-navarrès va ser, juntament amb la defensa del catolicisme, un dels factors principals que van impulsar la mobilització carlina al nord. Tanmateix, en els darrers anys s'ha revisat totalment aquesta visió, primer per negar-la (afirmant que el 1833 no existia aquesta reivindicació) i després per tornar-la a prendre amb matisos.[9]

El capità de llancers anglès Charles Frederick Henningsen , que va combatre a la primera guerra carlina al bàndol legitimista, va escriure el 1836 que ni el 5 % dels insurrectes coneixia realment el significat de la paraula «fors», encara que era familiar a la seva oïda, i que, en preguntar als soldats per què lluitaven, li contestaven invariablement «Per Carles V » o «Pel Rei».[10] Del mateix parer era John Francis Bacon , cònsol britànic a Bilbao entre 1830 i 1837, qui va afirmar que «no hi ha res de comú entre la rebel·lió [carlista] de les Províncies Bascongades i els furs que posseïen».[11]

També el 1845 Juan Antonio de Zaratiegui , ajudant i secretari del general Zumalacárregui , va deixar escrit que era un error afirmar que els navarresos havien pres les armes a la primera guerra carlina per defensar els seus furs, ja que el 1833 estaven plenament vigents. A la seva obra «Vida i fets del senyor Tomàs de Zumalacárregui» Zaratiegui afirmava poder demostrar que l'alçament a Navarra no va tenir cap altre objecte que la defensa dels drets a la corona d'Espanya de l'infant Carlos María Isidro i protestava contra els que sostinguessin el contrari.[12]

D'acord amb l'escriptor fuerista José María Angulo i de l'Hormaza, al País Basc i Navarra va ser precisament el desig de conservar els furs el que va propiciar la fi de la primera guerra carlina. L'escrivà José Antonio Muñagorri va popularitzar per això, amb la cooperació del govern, el lema de « Pau i Furs », que facilitaria la conclusió del conflicte mitjançant el Conveni de Vergara signat pel general Maroto (considerat com el gran traïdor de la causa carlina).

D'acord amb aquest autor, els furs tampoc haurien estat, de fet, la causa que al País Basc i Navarra triomfés l' alçament carlí per segona vegada el 1872 , sinó l'anticlericalisme i els desordres del Sexenni Democràtic . Segons Angulo i de la Hormaza, el desig de conservar els Furs hauria estat fins i tot un impediment per anar a la guerra, ja que la derrota militar podia comportar-ne la pèrdua. La consigna en produir-se l'aixecament seria «Salvem la Religió encara que morin els Furs!»[13]

Per al polític liberal biscaí Fidel de Sagarminaga,[14] vincular els furs al carlisme era un error, ja que havia estat la reivindicació religiosa, i no els furs, el que havia produït l'últim alçament a la regió basco-navarra, on a diferència d'altres regions espanyoles, no havien triomfat insurreccions carlines entre 1839 i 1868, durant tot el regnat d'Isabel II.[15] Ante l'amenaça que el govern de Cánovas del Castillo els suprimís, en la seva obra Dues paraules sobre el carlisme vascongado (1875) va manifestar:

Avui n'hi ha prou amb haver procurat demostrar que el carlisme vascongat és un fenomen amb accidents locals, però l'essència del qual no radica ni viu sola en aquella regió; que els furs no han estat gens ni mica part per produir-lo, i que en això no hi poden trobar suport els sediciosos i trastornadors, fins al punt que només al bàndol dels lleials bascongats es troben la genuïna representació d'aquelles institucions; que la causa que tan dolorosament ha fomentat la guerra civil, no és altra que la religiosa, esplotada a la vegada per ambiciosos de professió, abraçada amb ardor per ànims inflamables i predicada per ministres de l'altar amb més fe que seny; que la qüestió religiosa ha estat causa poderosíssima de guerra per la manera com s'ha introduït, i les imprudències dels qui la van promoure; que castigar el poble vascongat amb la pèrdua de les seves institucions seria confondre, per primer cop, d'una manera solemne i eficaç, els furs amb el carlisme; que en això es cometeria una grandiosíssima injustícia respecte als bons basconjats (i no són pocs), víctimes més que ningú de l'alteració i de la guerra carlina; i que és, en suma, contrari a tota justícia, a tota política previsora, cercar en les venjances el càstig, i en l'agreujament dels mals el seu remei.[15]

Malgrat aquests precs, els furs basc-navarresos van ser finalment suprimits en promulgar-se la Constitució espanyola de 1876 , poc després de la tercera guerra carlina. En bescanvi, el 1878 Navarra i les províncies basques obtingueren el Conveni i Concert econòmic, respectivament,[16] que encara conserven.

Referències[modifica]

  1. Vallverdú, Josep «Les Guerres carlines». Sàpiens [Barcelona], núm. 110, novembre 2011, p. 26-48. ISSN: 1695-2014.
  2. «Les guerrers carlistes». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  3. Bolós i Saderra, Joaquim de. La guerra civil en Cataluña (1872 a 1876). R. Casulleras, 1928, p. 90. 
  4. Carrera i Pujal, Jaume. Historia política de Cataluña en el siglo XIX: El renacimiento político y literario. Bosch, 1958, p. 271. 
  5. Rodríguez Vives, Conxa. Ramon Cabrera, a l'exili. L'Abadia de Montserrat, 1989, p. 43. ISBN 8478260293. 
  6. MATA, Jordi. «La guerra dels Matiners». Sàpiens [Barcelona], núm. 110 (novembre 2011), p. 34-37. ISSN 1695-2014
  7. Canal i Morell, Jordi. El carlisme català dins l'Espanya de la Restauració. Eumo, 1998, p. 301. ISBN 8476022433. 
  8. Cajal Valero, Arturo (2000). Administración periférica del Estado y autogobierno foral: Guipúzcoa 1839-187. Instituto Vasco de Administración Pública. p. 260. ISBN 84-7777-222-3.
  9. «Carlismo». Gran Enciclopedia de Navarra.
  10. Henningsen, Charles Frederick (1836). Campaña de doce meses en Navarra y las Provincias Vascongadas con el General Zumalacárregui (Román Oyarzun, trad.) (1939 edición). San Sebastián: Editorial Española S. A.
  11. Azaola, José Miguel de (29 de septiembre de 1978). «Pero ¿qué son los fueros?». El País.
  12. Zaratiegui, Juan Antonio (1845). Vida y hechos de don Tomás de Zumalacárregui. Madrid: Imprenta de D. José de Rebolledo y Compañía.
  13. Angulo y Hormaza, José María (1886). La abolición de los fueros e instituciones vascongadas. Bilbao: Tipografía de José de Astuy.
  14. Mañé y Flaquer, Juan (1876). La paz y los fueros. Barcelona.
  15. 15,0 15,1 Sagarmínaga, Fidel de (1875). Dos palabras sobre el carlismo vascongado.
  16. Simón Acosta, Eugenio (2000). «Modelos singulares de financiación autonómica. El régimen foral». El sistema de financiación territorial en los modelos de Estado español y alemán. INAP. p. 225.

Enllaços externs[modifica]