Guidimakha

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticaGuidimakha
Street Selibaby.jpg

Localització
Guidimaka in Mauritania.svg
15° 23′ 00″ N, 12° 21′ 00″ O / 15.383333333333°N,12.35°O / 15.383333333333; -12.35
República islàmicaMauritània
Capital Sélibaby
Geografia
Superfície 10.300 km²
Altitud 67 m
Indicatius
ISO 3166-2 MR-10
Modifica dades a Wikidata

Guidimakha (o Guidimaka, Gidimaxa) és la 10a regió administrativa (wilaya) de  Mauritània. La seva capital és Sélibabi, l'únic centre urbà important.[1]

Geografia[modifica]

Amb una superfície d'aproximadament 10 000 km², és la més petita de les entitats administratives i la que està situada més al sud del país.[1] Està limitada a l'oest per la regió del Gorgol i al nord-és per  la d'Assaba. Al sud el riu Senegal la separa del Senegal i l'un dels seus afluents, el Karakoro, de Mali.

Organització territorial[modifica]

Mapa de localització dels dos departaments

La regió de Guidimakha està formada per dos departaments :

  • Departament de Sélibabi, format per tres districtes i sis comunes no lligades a cap districte :
    • Districte de Wompou format per tres comunes :
      • Aarr, Ajar, Wompou
    • Districte de Ghabou format per dues comunes :
      • Baydam, Ghabou
    • Districte de Gouraye, format per una sola comuna :
      • Gouraye
    • Cinc comunes no lligades a cap districte
      • Hassi Cheggar, Ould Em Bonny, Sélibabi, Souvi, Tachott, M'Beida Sakha (Gorilakhé)

Població[modifica]

Guidimakha comptava 116.436 habitants en el moment del cens de 1988. Al cens del 2000 eren 177.707 habitants.[1]

Les poblacions nomades són molt poc nombroses al Guidimakha, la majoria dels habitants són grangers.[1] Molt d'ells són soninkés,[1] però s'hi troben també peuls, bambares i wòlofs, vinguts del Sénégal o d'altres regions de Mauritània.

Economia[modifica]

Situada en una vall fèrtil, la regió fou menys tocada que altres llocs per les grans sequeres, tot i que sofreix de vegades d'un dèficit pluviomètric. És una regió prou ben dotada en recursos agrícoles, però una de les més enclavades del país, sobretot al moment de la hivernada (estació de les pluges).[1][2]

Història[modifica]

A primers de 1886 la Guidimakha, el Guoy i el Gadiaga, poblades per sarakholes, es van revoltar i van proclamar imam a Mahmadou Lamine que pretenia apoderar-se dels territoris malinkes a la riba esquerra del riu Senegal. Va coincidir amb la mort del rei de Bundu, Boubakar Saada, que va deixar la successió al seu germà Omar Penda, mig cec i poc capacitat, amb el fill del rei difunt, Usman Gazi, com a home fort. Els sarakholes, que vivien al nord del Bundu, al Galam (o Ngalam) es van allistar massivament sota el seu estendard i va poder reunir entre sis i set mil guerrers. Per provocar una revolta més gran va decidir obtenir una victòria prestigiosa sobre els francesos i va atacar la posició de Bakel, al nord del Galam. Després de tres mesos de combats Lamine va haver de fugir cap al sud. Les poblacions del Guoy, refugiades al Guidimakha, sense provisions, van començar a patir de fam i van haver de sotmetre's per poder tornar a les seves cases.

Tranquil el Guoy, el comandant francès Frey va començar a operar contra el Guidimakha, país molt hostil, especialment a Guémou, Kemandao i Sambakagny que vivien d'interceptar el comerç amb els maures. El primer atac fou contra Sambakagny, on hi havia una banda de sarakholes; els va atacar des de l'est per forçar-los a fugir cap al desert, mentre que forces auxiliars del cap de Bosseya, Abdul-Bubakar, es situaria en vigilància a l'oest; la columna de Frey es va concentrar a Goutioubé (20 de maig) i va creuar el Senegal a Diougoutouro i el dia 21 va avançar cap a Guémou, on els habitants foren derrotats a 1 km de la població i rebutjats i al matí del 22 els francesos entraven a la vila ja evacuada. A la nit del 22 van sortir de Guémou cap a Kemandao; els sarakholes eren a la vora del bosc prop de la vila i una part barraven el pas mentre altres s'havien desplaçat a Guémou i Diougoutouro per tallar la retirada i un tercer grup estava de reforç al primer a uns 500 metres. La resistència fou molt forta i molt ben organitzada però la millor potència de foc francesa es va imposar; llavors van entrar a Kemandao de la que els habitants havien fugit; el dia 23 Frey es va reunir amb els soldats d'Abdoul-Boubakar que procedien de Sambakagny, abandonada pels habitants i que havien incendiat. El 24 van retornar a Bakel, via Sambakagny. Les forces foren desplegades entre Bakel i Kayes i poc després els caps de la Guidimakha, la més rica regió de la conca del Senegal, van deposar les armes i demanar l'annexió a França. El Guoy, la Kaméra i la Guidimaka quedaven tranquil·les. Les tropes van retornar progressivament a Kayes el mes de juny.

Notes[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 (anglès) Anthony G. Pazzanita, «  Guidimaka », in Historical dictionary of Mauritania, Scarecrow Press, Lanham (Maryland) ; Toronto, Plymouth (Royaume-Uni), 2008 (3a ed.), p. 231-232 ISBN 9780810855960
  2. (francès) Office du Tourisme Guidimakha

Bibliografia[modifica]

  • (anglès) Phil N. Bradley, Peasants, soils and classification : an investigation into a vernacular soil typology from the Guidimaka of Mauritania, Department of geography, Newcastle upon Tyne, 1983, 106 pàgs.
  • (francès) Philipp Bradley, Claude Raynaut et Jorge Torrealba, Le Guidimaka mauritanien : diagnostic et propositions d'action, War on Want, Londres, 1977, 156 p. ISBN 0-905990-01-3
  • (francès) Brahima Diabira, Le royaume du Gidimaxa (Guidimakha) ou la formation d'un État Soninke en Mauritanie méridionale (VIII-XVII siècles), Université de Lille 3, 2001, 402 p. (thèse de doctorat d'Histoire contemporaine)
  • (francès) Dominique Laure, L' approvisionnement en eau potable dans le Guidimakha : états des lieux et analyse de la problématique dans une région de Mauritanie, Éd. du Gret, Paris, 2000, 47 p. ISBN 2-86844-113-0
  • (francès) Roger Lille, Étude géologique du Guidimaka (Mauritanie) : essai de résolution structurale d'une série épimétamorphique, Bureau de recherches géologiques et minières, Orléans, 1968, 399 p. (texte remanié d'une thèse de doctorat de Sciences appliquées soutenue à l'Université de Grenoble en 1967)
  • (francès) J. H. Saint-Père, Les Sarakollé du Guidimakha, Larose, Paris, 1925, 188 p.
  • (francès) Lucie Steinkamp-Ferrier, Sept villages du Guidimakha mauritanien face à un projet de développement : l'histoire d'une recherche, EHESS, Paris, 1983, 384 p. (thèse de 3em cycle de Géographie humaine)

Enllaços externs[modifica]