Guillermo Endara

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaGuillermo Endara
Guillermo Endara 1993.jpg
Nom original Guillermo Endara Galimany
Dades biogràfiques
Naixement 12 de maig de 1936
Ciutat de Panamà
Mort 28 de setembre de 2009 (73 anys)
Ciutat de Panamà
Alma mater Universitat de Nova York
Activitat professional
Ocupació Polític i advocat
Altres dades
Partit polític Partit Panamista
Modifica dades a Wikidata
Un dels primers mapes de Panamà com a país independent.

Guillermo David Endara Gallimany (Ciutat de Panamà, 12 d'abril de 1936 - Ciutat de Panamà, 28 de setembre de 2009) ex president de Panamà.[1]

Guillermo Endara serà recordat per ser el governant que va assumir la presidència panamenya gràcies a la invasió nord-americana d'aquest país, el 20 de desembre de l'any 1989.[2]

Endara serà recordat per haver estat el primer president de Panamà després del restabliment de la democràcia, posteriorment a la invasió nord-americana del 1989 que va enderrocar el règim dictatorial del general Manuel Antonio Noriega.

Partit Panamenyista[modifica | modifica el codi]

Amb Arias va ser un dels cofundadors del Partit Panamenyistes, amb el qual va sortir triat diputat el 1964, encara que no va poder ocupar el seu escó a causa dels fraus detectats en la seva pròpia agrupació.

Llicenciat en Dret i Ciències polítiques per la Universitat de Panamà, amb estudis de postgrau a Nova Yrok, Endara va seguir la seva carrera política a l'ombra d'Arias, de qui va ser un dels seus homes de confiança.

El 1968 va ser designat ministre de Planificació i Política Econòmica en un dels governs d'Arias Madrid que només va durar onze dies, frustrat per un cop militar. A partir d'aquest moment va passar a la clandestinitat fins que el 1971 va ser detingut, empresonat i enviat a l'exili als Estats Units.

Endara, que era conegut entre les seves amistats amb el malnom de Cuchungo, va tornar al país el 1977 i va començar a reorganitzar el Partit Panamenyista i a preparar el retorn d'Arias, que també es va veure obligat a exiliar-se.

El 1984 es va convertir en el líder del Partit Panamenyista, amb el qual a la llarga es va convertir en un dels flagells del general Manuel Antonio Noriega, amb el moviment civilista que es va anar gestant contra la dictadura militar.

L'oposició al règim de Noriega es va anar intensificant fins que aquest va destituir el 1988 el president Eric Arturo de la Vall, que havia gosat ordenar el seu retir.

A les eleccions a la presidència del 7 de maig de 1989 es va presentar com primer candidat per l'Alainça Democràtica d'Oposició Civilista (ADOC), al costat dels aspirants a la primera i segona vicepresidència, Ricardo Arias i Guillermo Ford.

Frau electoral[modifica | modifica el codi]

El frau electoral de què va ser objecte, així com l'agressió física que van patir Endara, Arias I Ford per part dels seguidors de Noriega quan protestaven, va ser la gota que va fer vessar el got i va dur mesos després a la invasió de Panamà.

Una de les primeres mesures que van adoptar els militars nord-americans en la invasió del 20 de desembre de 1989 per enderrocar Noriega va ser anar a custodiar, aquest mateix dia, la presa de possessió presidencial de Guillermo Endara.

Ja a la presidència, Endara es va convertir en una figura polèmica i de vegades folklòrica, amb la declaració de vagues de fam en solidaritat amb els seus compatriotes més necessitats, o amb sonades baralles amb la seva esposa, Ana Mae Díaz Chen, d'origen xinès, i 24 anys més jove que ell, que transcendien l'àmbit estrictament privat.

El seu govern també passarà a la història de Panamà com el que es va alliberar dels militars i de la presència permanent que havien mantingut en la política d'aquest país, ja que va dissoldre l'exèrcit.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Guillermo Endara Galimany». CIDOB. [Consulta: 30 juliol 2017].
  2. «Endara, el presidente Panamá durante la invasión de EEUU». El Mundo, 29-09-2009 [Consulta: 30 juliol 2017].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guillermo Endara Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Obituaris del diari Avui, del 21 d'octubre de 2009, pag. 30