Gumersindo de Azcárate

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGumersindo de Azcárate
Gumersindo-de-Azcarate-1907.jpg
Gumersindo de Azcárate, 1907
Biografia
Naixement13 gener 1840 Modifica el valor a Wikidata
Lleó (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort15 abril 1917 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Cove (Oregon) Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentCementiri Civil de Madrid 40° 25′ 18″ N, 3° 38′ 09″ O / 40.421711°N,3.635811°O / 40.421711; -3.635811 Modifica el valor a Wikidata
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat al Congrés dels Diputats
13 d'abril de 1886 – 1 de juliol de 1895

19 d'abril de 1898 – 16 de març de 1916
CircumscripcióLleó
Dades personals
FormacióUniversitat d'Oviedo
Universitat Central de Madrid
Activitat
OcupacióEscriptor, polític, filòsof, jurista i catedràtic d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversidad Central Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Republicà Democràtic Federal
Membre de
Obra
Estudiant doctoralRafael Altamira y Crevea i Eugeni d'Ors i Rovira Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeEmilia Inerarity (1866-1868)[1]
María Benita Álvarez Martínez (1883-1902)[1]
ParentsPablo de Azcárate y Flórez (nebot) Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Firma de Gumersindo de Azcárate.svg

Gumersindo de Azcárate Menéndez-Morán (Lleó, 13 de gener de 1840Madrid, 15 de desembre de 1917) fou un jurista, pensador, historiador, catedràtic i polític espanyol. És avi del dirigent comunista Manuel Azcárate.

Biografia[modifica]

Fill de Patricio de Azcárate Corral i Justa Menéndez-Morán Palacio, va néixer a Lleó el 13 de gener de 1840 i va cursar els primers estudis en aquesta ciutat. Va estudiar Dret a Oviedo i, tres anys més tard, es va traslladar a Madrid, on va obtenir la llicenciatura (1862). Cinc anys després, es va doctorar amb una tesi titulada Juicio crítico de la Ley 61 de Toro, exponiendo sus motivos, su objeto y su conveniencia. Julián Sanz del Río va exercir una influència decisiva en la seva formació, sobretot per mitjà del krausisme. Es va casar en primeres núpcies amb Emilia Inerarity i, en segones, amb María Benita Álvarez Guijarro.

Va ser lletrat de la Direcció general dels Registres i, a partir de 1873, es va dedicar amb exclusivitat a la carrera universitària, on va ocupar la càtedra d'Economia Política i Estadística.

En 1875 va ser expulsat, juntament amb Francisco Giner de los Ríos, Nicolás Salmerón i altres catedràtics de la Universitat Central de Madrid, pel marquès d'Orovio —Manuel Orovio Echagüe— ministre de Foment (cartera de la qual llavors depenia Instrucció Pública), per la seva defensa de la llibertat de càtedra, arran de la segona qüestió universitària. En 1876 va participar en la creació de la Institución Libre de Enseñanza al costat de Francisco Giner de los Ríos i Nicolás Salmerón, entre altres catedràtics. A partir de 1881, va ser reintegrat a l'activitat universitària, però va haver d'ensenyar altres disciplines: Història General del Dret Español, Institucions del Dret Privat i, finalment, Legislació Comparada.

Va ser, així mateix, membre del Consell d'Instrucció Pública, vicepresident de la Junta d'Ampliació d'Estudis i president de l'I.R.S. (Institut de Reforma Social), membre de la Reial Acadèmia de la Història, fundador al costat de Francisco Fernández-Blanco y Sierra-Pambley, Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío, de la Fundació Sierra-Pambley, del patronat de la qual va ser president fins a la seva mort.

A les eleccions generals espanyoles de 1886 va ser escollit, per primera vegada, diputat per Lleó del Partit Republicà Democràtic Federal, al que seguirà representant fins a les eleccions de 1917. En 1887 Gumersindo de Azcárate figura en la "Lista de los autores encargados de la redacción del Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano por Sociología y Política".

La seva biblioteca, donada a la Fundació Sierra-Pambley pels seus nebots hereus, fou l'origen de la Biblioteca Azcárate de Lleó.

Les seves obres principals són: Estudios económicos y sociales (1876), El self-government y la Monarquía doctrinaria (1877), Estudios filosóficos y políticos (1877), Concepto de la Sociología i, sense signatura, Minuta de un testamento, publicada y anotada por W... (1876).[2]

En 1908 va ser el principal impulsor de la coneguda com a Llei Azcárate de Repressió de la Usura, llei encara vigent a Espanya en els seus elements bàsics i l'article primer de la qual estableix que Serà nul tot contracte de préstec en què s'estipuli un interès notablement superior al normal dels diners i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas o en condicions tals que resulti aquell lleoní, havent-hi motius per estimar que ha estat acceptat pel prestatari a causa de la seva situació angoixant, de la seva inexperiència o del limitat de les seves facultats mentals.

Va morir el 15 de desembre de 1917. Uns dies abans havia sofert un atac cerebral mentre se celebrava una reunió del citat Institut de Reforma Social.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

Bibliografia addicional
Algunes obres de l'autor

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gumersindo de Azcárate


Premis i fites
Precedit per:
Francisco de Cárdenas y Espejo
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of History.svg
Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història
Medalla 25

1898 - 1918
Succeït per:
Elías Tormo Monzó
Precedit per:
Fernando Calderón Collantes
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Moral and Political Sciences.svg
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 10

1890-1917
Succeït per:
José Manuel Pedregal y Sánchez-Calvo