Hélène de Montgeroult

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaHélène de Montgeroult
Portrait de la mère de His de la Salle, Madame Hélène de Montgeroult - par COSWAY Richard.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Hélène Antoinette Marie de Nervo Modifica el valor a Wikidata
2 març 1764 Modifica el valor a Wikidata
Lió (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 maig 1836 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaBasílica de la Santa Creu Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica, obra de composició musical i interpretació de piano Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópianista, compositora, professora de música Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsNicolas-Joseph Hüllmandel, Muzio Clementi, Jan Ladislav Dussek i Anton Reicha Modifica el valor a Wikidata
AlumnesLouis Bartholome Pradher i Ignaz Ladurner Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeÉdouard Dunod de Charnage Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Mongeroult-signature.png Modifica el valor a Wikidata

Spotify: 6BSFGqsMpqQBmg52syryil Musicbrainz: 763753f3-2ff7-48de-a7ae-7885083d1783 Discogs: 5648337 IMSLP: Category:Montgeroult,_Hélène Allmusic: mn0002726864 Modifica el valor a Wikidata

Hélène de Nervo de Montgeroult (Lió, 2 de març de 1764- Florència, 20 de maig de 1836) va ser compositora, pedagoga i una de les pianistes més destacades del segle xviii. Va ser professora del Conservatori de París i és considerada pionera de l'escola pianística francesa.[1]

Biografia[modifica]

Orígens i fi de l'Antic Règim[modifica]

El 2 de març de 1764, Hélène de Nervo de Montgeroult va néixer a Lió en una família d'origen noble. L'any següent, 1765, la família es va mudar a París. Hélène de Montgeroult va passar gran part de la seva joventut a París i va rebre ensenyaments dels grans mestres de teclat que hi havia en l'època: Nicolau-Joseph Hüllmandel, Jan Ladislav Dussek i, probablement, Muzio Clementi.

El seu primer matrimoni va ser l'any 1784 amb el marquès André Marie Gautier de Montgeroult. L'any 1785 va conèixer el violinista Giovanni Battista Viotti, amb el qual va tenir una estreta relació.[2]

Revolució francesa i el Regnat del Terror[modifica]

Els primers anys de la Revolució Francesa, el marquès i la marquesa van viure al Castell de Montgeroult, a la Val-d'Oise. És important destacar el saló de música que tenien, ja que va ser freqüentat per músics com Sales Baillor, Jacques Pierre Joseph Rode, Pierre Baillot, Étienne Nicolas Méhul i Giovanni Battista Viotti.[2]

L'any 1791 el matrimoni va ser atacat públicament en el Journal de la Court et de la Ville i acusat de simpatitzar amb la causa jacobina. Posteriorment, tots dos van ser detinguts. El seu marit, que servia a l'Armada francesa,[3] va ser assassinat, amb 57 anys, el 2 de setembre de 1793. Hélène de Montgeroult va ser empresonada i, afortunadament, es va advertir al jutge que, si executava la imputada, França perdria la més gran de les seves pianistes.[3] Aquesta amenaça va moure el president del Tribunal de Salut Pública a fer portar a la sala un clavicèmbal en el qual Montgeroult va fer una interpretació electritzant de La Marsellesa. Es diu que la interpretació va provocar que tots els presents cantessin l'himne,[1] agermanats en una sola veu, i, gràcies a aquest fet, Hélène de Montgeroult es va alliberar de la presó i també de la guillotina.

Posteriorment, Montgeroult va abandonar París i es va retirar a la seva casa de camp. De França va passar a Berlín i va tornar a la seva pàtria l'any 1795 quan, amb la instauració del Directori (l'octubre de 1795), el seu nom va ser esborrat de la llista dels emigrats polítics.[4]

Conservatori de París[modifica]

El 3 d'agost de 1795 es funda el Conservatori de París i, aquell mateix any, reclamen Hélène de Montgeroult com a professora de clavicèmbal. A més, serà nomenada professora de primera categoria. És molt inusual trobar una dona, en aquest context, sobretot aristòcrata, en la mateixa categoria que un home i en igualtat salarial.[2]

Hélène de Montgeroult és considerada membre fundadora del Conservatori i pianista, compositora i pedagoga d'influència nacional i internacional. En aquest període, el Conservatori de París va publicar les seves Tre sonate,[4] les quals seran l'op. 1 de Montgeroult, com a prova de l'estima que tenien cap a la professora. Hélène s'atreveix a publicar l'obra sota el seu nom, reclamant així el seu estatus de compositora.

A mitjans de gener de l'any 1798, Hélène de Montgeroult dimiteix del Conservatori de París, per motius de salut, i aquest fet causarà gran pena entre els professors. Després de deixar la institució, Montgeroult es dedicà intensament a la composició i a les classes particulars. Però, el seu segon matrimoni, amb el comte de Charnay, va suposar una sensible reducció del temps consagrat a la seva activitat professional. Tot i això, se la considera com a pionera de l'escola pianística francesa.

Finalment, es va traslladar amb la seva família a Florència cercant un clima més benigne i va morir en aquesta ciutat el 20 de maig de 1836. Actualment està enterrada a la Basílica de la Santa Creu a Florència.[2]

Recitals[modifica]

Hélène de Montgeroult no va fer mai concerts com els que entenem avui dia, és a dir, concerts en un auditori, amb prèvia publicitat anunciant el programa que s'interpretarà, on el públic ha de pagar per a poder assistir-hi. Aquest fet és degut al seu rang social, l'aristocràcia, ja que una de les prohibicions principals en un noble es relacionava amb la feina professional, és a dir, un aristòcrata ja tenia la seva funció social i no havia de treballar. Però això no significava que Montgeroult no pogués tocar per a gent: de fet, sovint organitzava concerts privats i el públic podia ser cap a 150 persones. Els concerts s'interpretaven als salons, el qual durant els segles xvii i XVIII a França eren centres intel·lectuals, efervescents, de la creativitat.[2]

Composició[modifica]

Hélène de Montgeroult va ser contemporània a Mozart, Beethoven i Haydn, compositors a qui Montgeroult admirava i en feia referències. També reivindicarà el llegat de compositors com Händel i Dominico Scarlatti.[2]

Nicolau-Joseph Hüllmandel i Jan Ladislav Dussek, dos dels mestres d'Hélène de Montgeroult, van ser estudiants de Carl Philipp Emmanuel Bach, i de l'italià Clementi, hereu de la tradició alemanya. Així doncs, ambdós van apropar a la compositora el repertori de C.P.E. Bach i el contingut del seu tractat Essay on the True Art of Playing Keyboard Instruments. Possiblement, aquest apropament també la va dur cap a Johann Sebastian Bach, el qual estava una mica oblidat en l'època. Montgeroult farà una simbiosi entre l'estil i llenguatge harmònic de J.S. Bach amb el seu propi.

El catàleg de composició de Montgeroult està dedicat essencialment al seu instrument, el piano. Per a ell va escriure un gran nombre d'obres, entre les quals destaquen la seva col·lecció de sonates op. 5, a més de les fantasies, fugues i estudis. Algunes de les seves obres van ser equiparades, pel que fa al mètode de composició, als grans músics del seu temps. Tot i això, sembla que Hélène de Montgeroult va deixar de compondre l'any 1812.[1]

Posició de mans Cours complet pour l'enseignement du forte-piano

"Cours complet pour l'enseignement du fortepiano"[modifica]

Hélène de Montgeroult l'any 1788 va començar a redactar un mètode per a piano en tres volums que va rebre el reconeixement dels crítics i especialistes de llavors. Aquest mètode és el Cours complet pour l'enseignement du fortepiano (“Curs complet per a l'ensenyament del Forte-Piano”). El mètode de 711 pàgines inclou 972 exercicis, 114 estudis, i diversos temes, tres fugues i una fantasia. En aquest opus podem observar no només el seu talent pedagògic, sinó també les seves habilitats com a compositora.

El Cours complet pour l'enseignement du fortepiano ensenya l'estudiant a aprendre des de l'autonomia, sense haver d'estar acompanyat d'un professor, gràcies a la claredat explicativa i a la pedagogia proposada en les instruccions. El currículum permet a l'estudiant madurar des d'un nivell principiant fins a un de més avançat.[2]

Durant el segle XIX, Hélène de Montgeroult fou oblidada malgrat haver estat famosa i aclamada durant la seva època. La seva obra, principalment el Cours complet pour l'enseignement du fortepiano, va ser utilitzada sense fer referència al seu nom. Així doncs, pianistes com Sigismund Thalberg van escriure el seu treball pedagògic plagiant el contingut del mètode de Montgeroult.[1]

Estil interpretatiu[modifica]

Hélène de Montgeroult és propensa a relacionar el cant amb el piano i sovint exterioritza els sentiments a partir de l'estil bel canto italià.

Aquest fragment cita parts de la paleta expressiva que pot generar un piano fent relació al cant:

The right hand, which plays the song part, can be compared to the singer, and the left hand to the accompanying orchestra. Whilst the piano cannot render all of the voice’s accents, a skilful Player can imitate many. At times he presses the key strongly after touching it, so as to prolong its vibration. At times he binds the barely brushed notes, like the great singers do.”[2]

El rubato és molt característic i forma part del vocabulari de Montgeroult. El legato, també molt característic, requereix constant vigilància per part de l'intèrpret, ja que segons quin passatge se'n demanarà d'un tipus o d'un altre. El legato recau en els dits del pianista.

Hélène de Montgeroult no menciona gaire l'ús dels pedals i tan sols en parla en el final del seu estudi Cours complet pour l'enseignement du fortepiano.

Testimonis que van sentir la pianista tocar el piano, expressen que Hélène de Montgeroult feia "cantar les tecles" i que per a ella la transmissió de sentiments era essencial per a la interpretació.[1]

Obra[modifica]

- Opus 1 (1795):

  • Tres sonates per a fortepiano

- Opus 2 (1800):

  • Tres sonates per a fortepiano

- Opus 3 (1804):

  • Peça per a fortepiano nº 37

- Opus 4 -perdut- (1804-1807):

  • Peces soltes per a piano o fantasies nº 1, 2, 3

- Opus 5 (1804-1807):

  • Tres sonates per a fortepiano

- Opus 6 (1807):

  • Sis nocturns amb acompanyament de fortepiano

- Sense Opus:

  • 44 estudis de dificultat gradual, 3 variacions de Händel, 1 canon i 3 fugues
  • 1 Fantasia i variacions sobre un tema "modern"
  • Mètode d'ensenyança progressiu per a fortepiano[cal citació]

Bibliografia i referències generals[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Cuaderno de notas - Hélène de Montgeroult - 21/11/15» (en castellà), 21-11-2015. [Consulta: 6 juny 2019].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de Paris. «Hélène de Montgeroult, pianiste, compositrice et pédagogue», 10-11-2016. [Consulta: 6 juny 2019].
  3. 3,0 3,1 Rosselló, Isabel.. Música, femení singular. 1a. ed. Binissalem: Di7, 1998. ISBN 8489754365. 
  4. 4,0 4,1 Adkins Chiti, Patricia.. Las mujeres en la música. [2. ed.]. Madrid: Alianza, 1995. ISBN 8420685704.