Hafez al-Àssad
.svg){kind=small}
Hafez al-Àssad, també transcrit Hafiz al-Assad (àrab: حافظ الأسد, Ḥāfiẓ al-Asad) (6 d'octubre de 1930 - 10 de juny de 2000), va ser un polític sirià, president del país entre 1971 i 2000.
Biografia
[modifica]Nascut en el si d'una família humil, en finalitzar els estudis primaris ingressà a l'acadèmia militar. Donada la seva vàlua, el 1957 fou enviat a la Unió Soviètica, per tal de completar la seva formació al costat de l'exèrcit soviètic.
El 1946, amb només 16 anys, havia ingressat al Partit Baas. Des de les seves files, es va oposar a la unificació entre Síria i Egipte, tot i haver estat destinat durant un temps al Caire. Així, en fracassar la unió definitivament el 1961, el seu prestigi augmentà ràpidament, i encara de forma més significativa a partir del 1963, amb la instauració de la dictadura militar al país. Així, el 1964 fou nomenat cap de les forces aèries. Des d'aquest càrrec va veure com els seus homes patien una derrota severíssima durant la Guerra dels Sis Dies, quan Israel destruí bona part de la força aèria siriana i conquerí part del seu territori.
Malgrat aquesta derrota, el seu prestigi no es va veure minvat i el seu poder va anar creixent en paral·lel. Gràcies a aquest fet, i afavorit per les circumstàncies, el 1970 aprofità per donar un cop d'estat, aconseguint de l'imam Musa al-Sadr una fàtua (fatwa) que reconeixia la secta dels alauites com una comunitat dels xiïtes,[1] ja que segons la constitució de Síria un no musulmà no podia ser president.
Poc després de prendre el poder, al-Àssad inicià tímides reformes i incrementà la capacitat militar de l'exèrcit sirià. Aquestes actuacions van permetre recuperar els ponts amb Egipte el 1973, fet que portà a la Guerra del Yom Kippur en què es buscà recuperar els Alts del Golan. El fracàs d'aquesta operació no li va restar cap protagonisme i continuà encapçalant un règim cada cop més proper a l'URSS, del qual fou un ferm aliat.
Pel que fa a la política regional, al-Àssad continuà essent un dels principals enemics d'Israel. De fet, sobre el territori que formen Israel, Gaza i Cisjordània, arribà a dir que "Palestina és una part integrant de la Síria del Sud."[2][3]
El gener de 1976 va proposar restaurar els límits anteriors a la Guerra Civil libanesa sobre la presència de la guerrilla palestina al Líban.[4] Aquesta proposta va ser ben acollida pels maronites però rebutjada per la guerrilla palestina. Els combats van durar fins al 31 de març de 1976 després que Síria amenacés de tallar els enviaments d'armes a les faccions musulmanes, tant els líders del Moviment Nacional Libanès (MNL) com de les Falanges Libaneses van acordar un alto el foc, que va entrar en vigor el 2 d'abril[5] resultant amb la divisió de Beirut al llarg de la línia est-oest que va comportar l'expulsió de milícies i civils musulmans i d'esquerres de Beirut Est i l'expulsió de milícies i civils cristians i de dretes de Beirut Oest.Jureidini, Paul; McLaurin, R. D.; Price, James. Military operations in selected Lebanese built-up areas, 1975–1 gineering Laboratory, Aberdeen Proving Ground, Technical Memorandum (en anglès), 1979, p. 6.
A l'octubre de 1976, durant una reunió de la Lliga Àrab, al-Àssad va acceptar un alto el foc, i la Lliga va decidir expandir una petita força àrab de manteniment de la pau a una més gran Força Àrab de Dissuasió, composta principalment per tropes sirianes, legitimant així la intervenció siriana amb el suport financer de la Lliga Àrab.[6] Durant tota l'ocupació, el règim d'Assad va promoure la idea de la "Gran Síria", prenent mesures per integrar el Líban a Síria.[7]
El 6 de febrer de 1984 va començar una batalla a Beirut en la que el moviment Amal i el Partit Socialista Progressista drus van derrotar decisivament l'exèrcit libanès i la Força Multinacional al Líban que li donava suport, resultant en el col·lapse de la influència dels Estats Units i Israel al Líban i l'inici de la Guerra dels Camps. Amb els marines nord-americans a punt de retirar-se, la República Àrab Siriana i els grups musulmans van intensificar la pressió sobre el president libanès Amine Gemayel, que el 5 de març de 1984 va cancel·lar l'Acord del 17 de maig. Els marines van marxar unes setmanes més tard i Hafez al-Àssad es va convertir així en el principal agent extern al Líban.[8]
Mort i successió
[modifica]
Originàriament, Hafez al-Àssad havia promogut el seu fill més gran, Basil al-Àssad, com a successor. Aquesta idea quedà trencada el 1994, en morir Basil a causa d'un accident de trànsit. Ràpidament, el segon fill, Baixar, fou promogut al càrrec mitjançant una formació intensiva en aspectes polítics i militars. En poc temps, Baixar va ser nomenat coronel de l'exèrcit sirià.[9] Malgrat que aquesta operació causà algunes discussions al si del govern, la successió fou acceptada majoritàriament i el procés fou realment pacífic.
Així, quan el 10 de juny de 2000 Hafez al-Àssad va morir a causa d'un atac de cor (hi ha qui suggereix que fou a causa d'un càncer o una fibrosi pulmonar), Baixar fou acceptat com a president, càrrec que encara ocupa avui dia.
Hafez va ser enterrat al mausoleu situat a la seva localitat natal de Latakia, al costat del seu fill Basil.
Referències
[modifica]- ↑ Ajami, Fouad. The Syrian Rebellion (en anglès). Hoover Press, 2012. ISBN 0817915060.
- ↑ Pipes, Daniel. «Palestine for the Syrians?».
- ↑ «The Ways of Syria».
- ↑ «Palestinian Refugees in Lebanon – Where to belong?». A: Palestinian Camps in Lebanon (en anglès). De Gruyter, p. 4. DOI 10.1515/9783112401880-003. ISBN 9783112401880 [Consulta: 15 febrer 2022].
- ↑ O'Ballance, 1998, p. 48-49.
- ↑ Weisburd, Arthur Mark. Use of Force: The Practice of States Since World War II (en anglès). Penn State Press, 1997, p. 158. ISBN 9780271043012.
- ↑ Nisan, Mordechai. «cap. 5: Syria: The Occupation of Lebanon». A: Politics and War in Lebanon: Unraveling the Enigma (en anglès). New York: Routledge, 2017, p. 93–116. ISBN 978-1-4128-5667-6.
- ↑ «Remembering the uprising of Feb. 6, 1984» (en anglès). Daily Star Lebanon, 07-02-2004. [Consulta: 23 octubre 2025].
- ↑ «Expedient de Baixar al-Àssad». Arxivat de l'original el 2018-10-05. [Consulta: 22 juny 2011].
Bibliografia
[modifica]- FIRZLI, NICOLA Y. (1973). Al-Baath wa-Lubnân, Dar-al-Tali'a Books, Beirut.
- FIRZLI, NICOLA Y. (1981). The Iraq-Iran Conflict. EMA, París. ISBN 2-86584-002-6
- FISK, ROBERT (2001). Pity the Nation: Lebanon at War, 3a edició, Publicacions de la Universitat d'Oxford. ISBN 0-19-280130-9 (pp. 181-189)
- FRIEDMAN, THOMAS (1990, edició anglesa). From Beirut to Jerusalem. Publicacions Harper-Collins. ISBN 0-00-653070-2 (pp. 76–105)
- HITTI, PHILIP K. (2002). History of Syria Including Lebanon and Palestine, Vol. 2. ISBN 1-931956-61-8
- O'Ballance, Edgar. Civil War in Lebanon, 1975-92 (en anglès). Springer, 1998. ISBN 978-0-230-37468-3.
- SALLAM, QASIM (1980, edició àrab-francesa). Al-Baath wal Watan Al-Arabi. EMA, París. ISBN 2-86584-003-4
- SEALE, PATRICK (1988). Asad: The Struggle for the Middle East. Publicacions de la Universitat de Califòornia. ISBN 0-520-06976-5
