Halòfit

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Un halòfit (paraula derivada del grec que significa 'planta' i 'sal'),son els organismes vegetals o microbians adaptats a viure en medis salins o, per extensió, en medis amb una pressió osmòtica important.

Classificació[modifica]

Els organismes halòfils es poden classificar segons el seu requeriment de ions salins:

Obligats: son aquells que depenen de la sal per sobreviure.

Preferencials: Son aquells que creixen o es desenvolupen millor en ambients salins.

O segons la seva tolerància a la sal : Poc (0.3 a 0.8M) ,Moderadament (0,8 a 3,4M) i extrems (3,4 a 5,1M)

Hàbitat[modifica]

En climes temperats humits, la zona herbosa que regularment queda coberta i descoberta per l'acció de la marea, és el territori més comú on es poden trobar plantes halòfites (com la salicòrnia). També són terrenys salins les parts dels litorals que reben vents més o menys salats, i són més salins com més a prop estiguin del mar. Sota climes tropicals, el manglar és un ecosistema amb plantes halòfites. També als deserts i semideserts els terrenys salins ocupen gran extensió.

Microorganismes[modifica]

La majoria dels organismes halòfils o halotolerants gasten molta energia en excloure les sals del seu citoplasma per fi de minimitzar els dany en les seves proteïnes (precipitació salina). Amb la finalitat de sobreviure a altes concentracions salines, els halòfils utilitzen dues tècniques diferents per fi de evitar la deshidratació causada per el moviment osmòtic de l'aigua del citoplasma. Ambdues tècniques treballen per incrementar la osmolaritat interna de la cèl·lula, alguns compostos orgànics sintetitzats o provinents del medi son acumulats en el citoplasma com a osmoprotectors. Els soluts mes comuns solen ser de naturalesa neutre o zwitterionica son : els aminoàcids, sucres, polialcohol, betaïna.[1]

La segona tècnica d'adaptació consisteix en la presencia de flux selectius de ions potassi(K+) en el citoplasma. Aquesta adaptació es única en els bacteris halòfils moderats de l'ordre de les Halanaerobials , les arquees halòfiles extremes de la família de les Halobacteriaceae i dels bacteris halòfils extrems Salinibacter Ruber . La presencia d'aquesta adaptació en tres línies evolutives diferents suggereixen un cas de convergència evolutiva.

Una dada curiosa es que la majoria d'arquees halòfiles extremes o haloarquees les quals requereixen menys de 2M de concentració salina, son usualment trobats en solucions saturades salines. En principi aquests son medis inhabitats com llacs salats o mines de sal. Les altes concentracions de clorur de sodi en el medi limiten significativament la capacitat de obtenció d'oxigen mitjançant la respiració. Aquests microorganismes estan adaptats a viure a ambients altament salins acumulant aminoàcids en la seva superfície, lo que permet la retenció del aigua. Aquestes arquees son heteròtrofs i normalment aeròbiques.

Els microorganismes halòfils poden obtenir energia de diverses maneres. Poden ser tant aerobis com anaerobis. Els halòfils anaerobis poden ser fototrófics, fermentatius, reductors de sulfats, metanogènics, homoacetogènics.[2]

Les haloarquea, mes concretament la família de les Halobacteriacea, formen part del domini de les arquea i formen la major part dels organismes procariotes que habiten en medis hipersalins.[3] Actualment s'han reconegut 15 generes en aquesta família.[4] El domini Bacteria formen el 25% de microorganismes procariotes halofils, però son mes comuns de trobar.[5] La micro-alga Dunalillea salina pot proliferar en medis salins.[6]

Algunes plantes halòfites[modifica]

Referències[modifica]

  1. Santos, H.; da Costa, M.S. «Compatible solutes of organisms that live in hot saline environments». Environmental Microbiology., 202, pàg. 501-509.
  2. Oren, A «Diversity of halophilic microorganisms: Environments, phylogeny, physiology and applications». Journal of Industrial Microbiology & Biotechnology., 202, pàg. 56–63.
  3. Oren, A. «Molecular ecology of extremely halophilic Archaea and Bacteria». FEMS Microbiology Ecology, 202, pàg. 1-7.
  4. Gutierrez, M.C.; Kamekura, M.; Holmes, M.L.; Dyall-Smith, M.L.; Ventosa, A. «Taxonomic characterisation of Haloferax sp. ("H. alicantei") strain Aa 2.2: description of Haloferax lucentensis sp. nov». Extremophiles, desembre 2002, pàg. 79-83.
  5. Anton, J.; Rossello-Mora, R.; Rodriguez-Valera, F.; Amann, R. «Extremely halophilic bacteria in crystallizer ponds from solar salterns». Applied and Environmental Microbiology, 2000, pàg. 3052-3057.
  6. Casamayor, E.O.; Massana, R.; Benlloch, S.; Ovreas, L.; Diez, B.; Goddard, V.J.; Gasol, J.M.; Joint, I.; Rodriguez-Valera, F.; Pedros-Alio, C. «Changes in archaeal, bacterial and eukaryal assemblages along a salinity gradient by comparison of genetic fingerprinting methods in a multipond solar saltern». Environmental Microbiology, 2002, pàg. 338-348.

Enllaços externs[modifica]