Hamlet (Thomas)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hamlet
Jean-Baptiste Faure en el rol de Hamlet
Compositor Ambroise Thomas
Llibretista Michel Carré i Jules Barbier
Llengua original francès
Font literària Hamlet de William Shakespeare
Gènere Grand opéra
Actes cinc
Estrena absoluta
Data estrena 9 de març de 1868
Escenari Opéra National de Paris
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 9 d'abril de 1882, Teatre Principal de Barcelona[1]
Estrena al Liceu 13 de maig de 1882[2]
Modifica dades a Wikidata

Hamlet és una òpera en cinc actes d'Ambroise Thomas, amb llibret de Michel Carré i Jules Barbier, basat al seu torn en una adaptació d'Alexandre Dumas i Paul Meurice de l'obra homònima de William Shakespeare.[3] S'estrenà a l'Opéra National de Paris el 9 de març de 1868.

El Hamlet que va musicar Ambroise Thomas fa que el príncep danès protagonista, que vol venjar la mort del seu pare, no mori al final de l'obra. I és que aquesta versió operística francesa del drama de Shakespeare alleugereix en certa manera l'obra del dramaturg anglès. Als puristes de Shakespeare no els va agradar molt aquesta versió, ja que proposa un final molt diferent del de l'escriptor anglès. A més a més, aquesta òpera explica la tragèdia de Shakespeare des del punt de vista d'Ofèlia, personatge que assumeix el protagonisme[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Versions franceses anteriors de Hamlet[modifica | modifica el codi]

En compondre l'òpera, Ambroise Thomas va respectar el fil argumental de Shakespeare però hi va introduir variacions força polèmiques. Si per a Shakespeare el centre d'atenció de la tragèdia és la consciència de Hamlet, torturada entre el desig de venjança i la compassió pels seus, a l'obra de Thomas és la figura d'Ofèlia qui predomina. Així doncs, malgrat el títol de l'òpera, el llibret de Hamlet gira al voltant del drama de la malaurada promesa del príncep de Dinamarca. Ofèlia està decidida a lluitar per salvar el seu amor. A banda, Thomas fa que el patiment del príncep per la mort de la dama l'ompli d'energia per complir la seva venjança. Les modificacions polèmiques de Thomas culminen amb la introducció d'un final feliç a l'obra, corregint així una de les escenes finals més sanguinolentes de tot el teatre isabelí.[5]

Aquesta òpera clarament romàntica transforma el príncep de Dinamarca en un heroi francès que se salva al final i és coronat rei. El dràstic canvi es va realitzar en una adaptació de l’obra teatral portada a terme per Alexandre Dumas i Paul Meurice, que va ser la base que van utilitzar els llibretistes Jules Barbier i Michel Carré. En l’òpera hi ha menys personatges i el nus dramàtic se centra en dos eixos: la relació entre Hamlet i Ofèlia, amb molt més protagonisme, i la venjança del príncep. La seva intenció era acostar el drama de Shakespeare al gust burgès del segle XIX. Després d’aquest canvi, no estranya que el famós monòleg Ser o no ser no tingui la transcendència del teatre i no sigui un moment àlgid de la partitura. De fet, el compositor fins i tot va donar permís per retallar l’escena als intèrprets. Les escenes de més dramatisme es concentren en l’aparició de l’espectre a les muralles, el duo de Hamlet i Ofèlia i del príncep amb la seva mare i l’última ària d’Ofèlia.[6]

L'òpera d'Ambroise Thomas se centra en la determinació del príncep Hamlet de venjar el crim de Claudi, que ha assassinat el seu pare per suplantar-lo al tron de Dinamarca i al llit de la reina Gertrudis. La història segueix el model clàssic d'Orestes i Electra, que vengen també l'assassinat del seu pare. Shakespeare, però, fa que visquem la tragèdia des de la consciència de Hamlet, torturada per la tria entre l'imperatiu moral de la venjança i la convicció que aquesta decisió comportarà terribles desgràcies per a ell mateix i per als seus.

Dibuix de Harriet Smithson com a Ofèlia a Hamlet de Shakespeare

La readaptació de les tragèdies shakespearianes constituïa tota una tradició a França. Durant molt de temps les seves obres no eren ben rebudes al país veí, de manera que sempre hi va haver autors que es van dedicar a adaptar-lo als gustos del públic francès. La fascinació del públic parisenc amb Ofèlia, prototip de la dona fràgil,[3] va començar a la tardor de 1827, quan una companyia anglesa dirigida per William Abbot va anar a París per fer una temporada de Shakespeare en anglès al Théâtre de l'Odéon. L'actriu irlandesa Harriet Smithson feia el paper d'Ofèlia i les seves escenes de bogeria varen impressionar al públic. Entre els assistents hi havia, Alexandre Dumas, pare, que amb vint anys estava a punt d'embarcar-se en una important carrera com a novel·lista i dramaturg, i que va declarar que l'obra havia «superat totes les meves expectatives».[7] El compositor francès Hector Berlioz també va estar present en aquesta actuació d'obertura i va quedar sorprès per la seva grandesa dramàtica[8] tot i l'accent irlandès de l'actriu i la manca de poder en la seva veu, que havien obstaculitzat el seu èxit a Londres.[9] No va passar molt temps abans que noves peces de vestir i pentinats, à la mode d'Ophélie imnitant l'actriu, es van posar de moda a París.[3]

A principis de la dècada de 1840, Alexandre Dumas, que s'havia convertit en amic personal de Berlioz i Smithson,[10] havia aconseguit fama internacional amb les seves novel·les i drames històrics. Amb el creixent interès en Shakespeare, i en particular en el Hamlet, que s'havia despertat per les actuacions de Smithson a l'Odéon, Dumas va decidir preparar una nova traducció francesa de l'obra que es presentaria al Théâtre Historique. Una traducció anterior al francès en vers de Hamlet de Jean-François Ducis, representada per primera vegada el 1769, encara s'estava fent a la Comédie-Française, i Dumas se sabia el paper principal de memòria. Aquesta versió de Ducis tenia molt poca semblança amb l'original de Shakespeare. Hi havia molts menys caràcters: cap fantasma, sense Rosencrantz i Guildenstern, sense jugadors, ni enterramorts. No hi havia un duel, i Hamlet no moria al final. Aquestes modificacions eren necessàries per obtenir representacions en els teatres francesos del seu temps. Ducis havia dit a l'actor i empresari anglès David Garrick que un fantasma que parla, jugadors itinerants i un duel d'esgrima eren "absolutament inadmissibles" en l'escena francesa.[11]

Dumas va seguir el costum, i encara que es va ajustar una mica més a l'original, no es va privar d'afegir escenes pel seu compte i de, com havia fet Ducis, deixar viu al príncep. Dumas no parlava ni llegia correctament l'anglès. Necessitava ajuda, així que va escollir un escriptor més jove amb el nom de Paul Meurice, d'entre el seu cercle de protegits i assistents. Meurice anteriorment havia col·laborat amb Auguste Vacquerie a Falstaff, una combinació de les parts I i II d'Enric V de Shakespeare, que havia estat presentat a l'Odéon el 1842. Aquesta versió de Dumas-Meurice de Hamlet es va realitzar al Théâtre Historique propietat de Dumas el 1847 i va tenir un enorme èxit. Amb algunes alteracions de la Comédie-Française es va tornar a poar al repertori el 1886, i va continuar sent realitzat a França fins a mitjan segle XX.[3][12]

Preparació del llibret[modifica | modifica el codi]

Els llibretistes per l'òpera de Hamlet, Michel Carré i Jules Barbier, eren experimentats: ja havien facilitat els llibrets de Mignon per a Thomas i també per al Faust de Gounod.[13] Van triar la versió de Dumas de l'obra com a base per a la seva llibret. Aquesta era la versió amb la qual el públic francès estava més familiaritzat, i amb la qual l'òpera s'hauria comparat.[3]

Els llibretistes varen simplificar la trama reduint el nombre de personatges. Es van centrar més en la relació de Hamlet i Ofèlia. La versió Dumas-Meurice era més fidel a Shakespeare i havien restaurat gran part del que faltava en la versió de Ducis, incloent Rosencrantz i Guildenstern, el fantasma, el duel i els enterradors. Tot i això, per als estàndards moderns, era una adaptació bastant lliure de l'original. Fortinbras va desaparèixer, i es va extirpar tota l'escena d'obertura amb els sentinelles a les muralles del castell. Es va afegir una escena d'amor entre Hamlet i Ofèlia en el primer acte. Claudio no envia Hamlet a Anglaterra, pel que Rosencrantz i Guildenstern no moren. Cal destacar que, al final de l'obra, com Gertrudis, Claudio i Laertes s'estan morint, el fantasma del pare de Hamlet torna a aparèixer i condemna a cadascun dels personatges a la mort.[3][14]

Aquesta simplificació dels personatges i subtrames va portar a que l'òpera es centrés essencialment amb quatre personatges principals: Hamlet i Ophélie, Claudio i Gertrudis. Aquesta constel·lació de papers conserva el model tètrada i l'equilibri de les parts masculines i femenines, que s'havia establert a la gran òpera francesa en el moment de Robert le diable de Meyerbeer el 1831. El llibret va especificar originalment per a aquestes funcions una soprano (Ophélie), una mezzosoprano (Gertrudis), un tenor (Hamlet) i un baríton o baix (Claudio).[3]

Composició[modifica | modifica el codi]

La primera Ophélie va ser la sueca Christina Nilsson

Se sap molt poc sobre els detalls de la composició de la música. Thomas pot haver rebut el llibret original en quatre actes al voltant de 1859. Però les exigències de les autoritats en aquest moment especificaven que per a ser estrenada a l'Òpera de París almenys havia de tenir cinc actes.[3] La inclusió d'un ballet també era obligatori.[15] El quart i últim acte, que va comptar amb l'escena de la bogeria i de l'escena Gravediggers, va ser simplement dividit en dos. Per conferir més pes al nou quart acte, es va afegir el ballet entre la introducció coral i l'escena de bogeria i el recitatiu i l'ària de Ophélie.[3]

El 1863 el director de l'Opéra, Émile Perrin, va escriure en una carta a un ministre de l'estat que Thomas gairebé havia acabat d'escriure la música. Més tard, la premsa va conjecturar pel que feia a la raó de la demora de l'òpera, i van suggerir que Thomas havia de trobar encara el seu ideal d'Ophélie.[3] Quan l'adaptació de Shakespeare de Gounod, Roméo et Juliette, es va presentar al Théâtre Lyrique el 1867, va representar un impuls addicional per a Thomas per acabar de treballar en la seva pròpia adaptació de Hamlet.[16]

Thomas es va veure obligat a traslladar la partitura per a baríton. El paper de Hamlet havia estat en origen escrit per a un tenor, però per la impossibilitat de trobar-ne cap que s'adaptés al paper va haver de recórrer a un baríton, Jean Baptiste Faure, que va obtenir un gran èxit. La primera Ophélie va ser la sueca Christina Nilsson, que havia debutat quatre anys abans amb La traviata i que era la soprano del moment i la gran rival d'una altra superestrella vuitcentista, Adelina Patti.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Hamlet va ser un èxit i aviat va començar a representar-se en els teatres més importants del món. Al Covent Garden londinenc, i després a Nova York, Viena, Berlín o Sant Petersburg. Després, i a excepció de l'escena de bogeria, gravada per tota soprano que es preui o el brindis de Hamlet de l'Acte II, l'òpera va caure en l'oblit. Amb l'aparició de dos enregistraments integrals en estudi -i un DVD- i les representacions en diferents teatres, l'òpera ha revifat. Recentment s'ha representat al Metropolitan de Nova York, escenari on no es representava des de finals del segle XIX.

A Barcelona, es va estrenar amb gran èxit catorze anys més tard, primer al Teatre Principal, un mes després al Liceu[17] i l'octubre al Teatre Líric.[18] Al Liceu es va anar representant assíduament fins a l'any 1931, en què es va obrir un llarg parèntesi fins l'octubre de 2003, última representació.[5]

Quan es va estrenar a Anglaterra els crítics britànics es van posar les mans al cap i van sentenciar l'adaptació afirmant que només un bàrbar o un francès hauria convertit la tragèdia de Hamlet en una obra burlesca. Una de les heretgies atribuïdes era que Hamlet sobrevisqués per convertir-se en rei, si bé és cert que Thomas va escriure un final alternatiu per al Covent Garden, en el qual Hamlet moria com manen els cànons. Era una mica injust donar la culpa a Thomas o als seus llibretistes d'apartar-se tant de l'original. Al cap i a la fi, la seva font no era la tragèdia de Shakespeare, sinó un drama d'Alexandre Dumas que l'adaptava i que era molt popular a França en l'època en la qual Thomas va estrenar la seva òpera.

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: Dinamarca al castell d'Elsinore.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena 1: sala de la coronació

La cort reial danesa està celebrant la coronació de la reina Gertrude qui s'ha casat amb Claudius, germà del difunt rei Hamlet. Claudius col·loca la corona al cap de Gertrude. Tots se'n van, i entra el príncep Hamlet, fill del difunt rei i de Gertrude. Està disgustat perquè la seva mare s'ha tornat a casar massa aviat. Entra Ophélie, i els dos canten un duo d'amor. Entra Laerte, germà d'Ophélie. L'envien a Noruega i s'està acomiadant. Confia a Ophélie la cura de Hamlet. Hamlet rebutja unir-se a Laerte i Ophélie quan ells marxen a unir-se al banquet, i se'n va en una altra direcció. Cortesans i soldats, de camí al banquet, entren al saló. Horatio i Marcellus diuen als soldats que han vist el fantasma del pare de Hamlet en els merlets del castell la nit anterior i se'n van per explicar-ho a Hamlet.

Escena 2: els merlets

Horatio i Marcellus es troben Hamlet en els merlets. Apareix el fantasma, Horatio i Marcellus marxen, i el fantasma explica al seu fill que Claudius l'ha matat enverinant-lo. El fantasma ordena a Hamlet venjar-se de Claudius, però ha de perdonar Gertrude. El fantasma es retira i Hamlet treu la seva espasa i jura venjar al seu pare.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Escena 1: els jardins

Ophélie, llegint un llibre, està preocupada per la nova indiferència de Hamlet. Hamlet apareix al lluny, però se'n va sense parlar. Entra la reina. Ophélie diu que li agradaria anar-se'n de la cort, però la reina insisteix que ha de quedar-se. Ophélie se'n va al jardí i entra el rei Claudius. Gertrude sospita que Hamlet ara coneix l'assassinat del seu pare, però Claudius diu que no. Entra Hamlet i fa veure que està boig. Rebutja totes les mostres d'amistat de Claudius, després anuncia que ha contractat un grup d'actors perquè interpretin una obra aquesta tarda. Claudius i Gertrude marxen, i llavors entren els intèrprets. Hamlet els demana que representin l'obra L'assassinat de Gonzago i després canta un brindis, fent-se el boig, de manera que no susciti sospites.

Escena 2: l'obra teatral

El rei i la reina, juntament amb altres convidats es reuneixen al saló del castell on s'ha preparat l'escenari. Comença l'obra, i Hamlet va narrant. L'obra explica una història similar a l'assassinat del pare de Hamlet. Després d'administrar el «verí», l'«assassí» col·loca la «corona» sobre el seu cap. Claudius empal·lideix, s'aixeca sobtadament, i ordena que s'aturi l'obra i que marxin els actors. Hamlet acusa Claudius de l'assassinat del seu pare i li treu a Claudius la corona del cap. Tota la gent reunida reacciona en un gran septet amb cor.

Acte III[modifica | modifica el codi]

A la cambra de la reina, Hamlet llança el seu monòleg Ser o no ser, després s'amaga darrere d'un tapís. Claudius entra i parla alt del seu remordiment. Hamlet, decidint que l'ànima de Claudius podria salvar-se si el mata mentre està resant, demora la venjança. Entra Polonius i en la seva conversa amb Claudius revela la seva complicitat. El rei i Polonius marxen, surt Hamlet del seu amagatall, i entra Gertrude amb Ophélie. La reina intenta convèncer a Hamlet que es casi amb Ophélie, però Hamlet, adonant-se que ja no pot casar-se amb la filla del culpable Polonius, la rebutja. Ophélie retorna el seu anell a Hamlet i se'n va. Hamlet intenta forçar Gertrude perquè s'enfronti a la seva culpa, però ella es resisteix. Quan Hamlet l'amenaça, ell veu al fantasma, qui li recorda que ha de salvar la seva mare.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

L'èxit inicial de l'estrena a l'Òpera de París es va deure, sens dubte, als espectaculars efectes vocals de l'Escena de bogeria executada per Christina Nilsson, l'Ophélie original

L'escena de la bogeria

Aquest acte comença amb un breu interludi musical de al voltant de dos minuts, que introdueix un suau solo de clarinet. El segueix un ballet (Celebració de la primavera). Després es produeix l'escena de Ophélie i l'ària. Després del rebuig de Hamlet, Ophélie ha embogit, es presenta davant els camperols vestida de blanc i amb el cabell adornat amb flors. Els explica als pagesos que si senten que Hamlet l'ha oblidat, no han de creure-ho. Un vals comença amb una breu introducció orquestral. Ophélie ofereix un branquilló de romaní silvestre a una jove i vinca a una altra. En una lúgubre balada, Ophélie canta sobre el Willis (deu d'aigua) que atrau els amants a la mort, arrossegant-los sota l'aigua fins que s'ofeguen. La balada conclou amb un passatge de coloratura que acaba en un si alt i un trinat en la sostingut que porta a un si alt.[19][20] Ophélie s'inclina sobre el llac i s'ofega.

Cadència final i variant per al Vals (partitura piano-vocal, p. 292)
          

Acte V[modifica | modifica el codi]

Escena dels enterramorts

Hamlet arriba on dos enterramorts estan excavant una nova tomba. Pregunta qui ha mort, però ells no ho saben. Canta el seu remordiment per tal com ha tractat a Ophélie. Laerte, que ha tornat de Noruega i sap de la mort de la seva germana i el paper que Hamlet ha tingut en ella, entra i desafia a Hamlet a un duel. Lluiten, i Hamlet resulta ferit, però la processó funeral d'Ophélie interromp el dol. Al final, Hamlet s'adona que ella ha mort. Apareix el fantasma de nou i exhorta Hamlet a matar Claudius, el que fa Hamlet, venjant la mort del seu pare. El fantasma afirma la culpa de Claudius i la innocència de Hamlet. Aquest últim, encara desesperat, és proclamat rei amb crits de «Llarga vida a Hamlet! Llarga vida al Rei!».

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Ambroise Thomas creà una grand opéra, tipus d'òpera francesa de mitjan segle XIX caracteritzada per grans masses corals, nombrosos solistes, escenes espectaculars, un ballet, i l'argument basat en grans frisos històrics dels quals destaca una emotiva intriga romàntica. És a dir, un gran espectacle pensat per plaure i impressionar el públic de l'època. Això explica, per exemple, que el desenllaç d'aquest Hamlet de Thomas no acabi amb la mort del protagonista sinó amb la seva coronació com a rei de Dinamarca. El compositor va introduir combinacions tímbriques de l'orquestra que no s'havien fet servir abans i va afegir instruments insòlits, com per exemple el saxòfon, que contribueixen a donar originalitat a la representació.[5]

El Hamlet conté una llarga i magnífica «escena de bogeria» que és una fita per a qualsevol soprano -inclou des de terribles coloratures fins a passatges de gran lirisme- i que se sol comparar amb la de Lucia di Lammermoor.[21]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hamlet (Thomas) Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Crònica de l'estrena» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 25 abril 2016].
  2. «Anunci de l'estrena» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 25 abril 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 3,9 Fauser, Annegret. "Hamlet. Ophélie: Shakespeare in Paris" in Hamlet CD Booklet (1993), pp. 33–41.
  4. «Hamlet, el gran protagonista en l'inici de la temporada escènica a Barcelona». ccma. [Consulta: 26 abril 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 Reguero, Núria. «El Liceu presenta un Hamlet amb Ofèlia de protagonista». Canal Cultura. [Consulta: 26 abril 2016].
  6. Cervera, Marta. «Un final diferent del de Shakespeare». El Periódico. [Consulta: 26 abril 2016].
  7. Cairns, David (1999), p. 247.
  8. Cairns, David (1999), p. 248.
  9. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Cairns1969p619
  10. Barzun, Jacques (1969), 1: 277, 315.
  11. Pemble, John (2005), p. 97.
  12. Pemble, John (2005), p. 109.
  13. Forbes, Elizabeth, "Hamlet" in Hamlet CD Booklet (1993), p. 21.
  14. Pemble, John (2005), pp. 109-111.
  15. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Forbes611
  16. Forbes, Elizabeth, "Hamlet" in Hamlet CD Booklet (1993), pp. 20–21.
  17. [enllaç sense format] http://www.vilaweb.cat/ep/ultima-hora/pg/10/751611/hamlet-celebre-opera-dambroise-thomas-tornara-gran-teatre-liceu-135-anys-lestrena.html
  18. «Anunci de l'espectacle» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 26 abril 2016].
  19. Forbes, Elizabeth, "Hamlet" in Hamlet CD Booklet (1993), p. 24.
  20. Thomas, Ambroise (1868), p. 300.
  21. [enllaç sense format] http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2003/10/03/pagina-41/34047990/pdf.html

Vegeu també[modifica | modifica el codi]