Hanokh ben Moshe

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaHanokh ben Moshe
Biografia
Naixement950 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Còrdova Modifica el valor a Wikidata
Mort1024 Modifica el valor a Wikidata (73/74 anys)
Causa de mortAccident Modifica el valor a Wikidata (Caiguda Modifica el valor a Wikidata)
Roix ieixivà
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióJudaisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióRabí Modifica el valor a Wikidata
AlumnesSamuel ibn Nagrella i Isaac ben Rovèn, el Barceloní Modifica el valor a Wikidata

Hanokh ben Moshe o Hanoc ben Moisès (en hebreu רבנו חנוך ב"ר משה Hănōkh ben Moshe) (950-Còrdova, 1024), fou un important rabí de la Còrdova omeia.

Bibliografia[modifica]

Hanokh, juntament amb son pare, Moisès ben Hanokh, i uns altres tres importants rabins procedents de les acadèmies talmúdiques de Babilònia, viatjaven per la Mediterrània occidental i després de sortir d'un port del sud d'Itàlia, foren capturats i venuts a diverses comunitats jueves de la Mediterrània. Moshe ben Hanokh, provinent de Sura, l'any 956 o 958, fou venut a la comunitat de Còrdova, i amb l'ajut de Hasday ibn Xaprut, conseller del Califa, fou nomenat rabí, fundà una escola talmúdica que desplaçà les acadèmies talmúdiques de Babilònia, i es convertí en el jutge suprem de les comunitats jueves d'Espanya.[1][2][3][4]

A la mort del rabí Moshe, la successió en la direcció de l'escola de Còrdova fou disputada per Hanokh i Josef ibn Abitur, un altre antic alumne. Finalment, amb el suport de Hasday ibn Xaprut, aconseguí la direcció de l'escola, i mantingué els nivells de qualitat assolits pel pare. Fou el cap espiritual de la comunitat jueva. Un dels seus deixebles més importants fou Samuel ibn Nagrella, qui arribaria a visir i conseller principal a l'emirat zírida de Granada.[5][6][7]

De la seva obra sols es conserven uns pocs responsa, i les citacions d'algunes autoritats rabíniques .[6]

Morí el darrer dia de la festa dels Tabernacles, per les ferides provocades durant una caiguda en la sinagoga, quan pujava a la tevah o púlpit, i aquesta cedí per tenir la fusta podrida.[6]

Referències i notes[modifica]

  1. Luzzatto 1852: pp. 9-10.
  2. LuchsMaxwell 1971: pp. 36-39.
  3. AyounVidal Séphiha 2002: p. 33.
  4. Abraham ibn Daud recull aquesta versió en el seu llibre Sefer ha-Qabbalah o Llibre de la tradició.(Glick 2007: p. 96).
  5. LuchsMaxwell 1971: p. 39.
  6. 6,0 6,1 6,2 GinzbergKaminka
  7. DozyLévi-Provençal 1861: p. 27.

Bibliografia[modifica]