Harpia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Disambig.svg Aquest article tracta sobre l'animal mitològic. Per a altres significats, vegeu «Harpia (ocell)».
Representació medieval d'una harpia

En la mitologia grega, les Harpies (en grec antic Άρπυια Harpyia) eren una mena de monstres o de genis alats. El seu nom significa "raptores" i se les representa com a aus amb cap de dona i dotades de fortes urpes (potser per una confusió tardana amb les sirenes).[1]

La seva imatge va evolucionar molt al llarg del temps. En un principi s'identificaven amb forces de la naturalesa, vents tempestuosos que eren capaços d'arrossegar un ésser humà fins a les mansions subterrànies. Alguns dels seus noms, com Ael·lo ('vent tempestuós'), Ocípete ('que vola ràpid'), Celeno ('fosca') i Podarge ('de peus lleugers'), fan una clara referència a aquest fet.

Més tard es van identificar amb ànimes de morts que es dedicaven a raptar les dels vius, o fins i tot amb la de simples monstres que raptaven nens. De vegades, a les tombes, s'hi esculpia una harpia enduent-se les ànimes amb les urpes. Hesíode, per contra, les retrata com a dones alades molt belles, potser recollint un mite antic.

Eren filles de Taumant i Electra o, segons les versions, de Gea, la Terra i del Vent. De la unió de les Harpies amb el vent Zèfir en van néixer els cavalls immortals Xantos i Bali, els cavalls d'Aquil·les. Vivien a les illes Estròfades, al mar Egeu, però Virgili les va situar a les portes de l'Hades, amb altres monstres.

Harpia, figura heràldica

El mite més conegut on prenen part és el de l'endeví cec Fineu. Aquest personatge tenia una maledicció: tot allò que ell tingués al davant, especialment els aliments, les harpies li ho arrabassarien, i allò que no poguessin agafar ho embrutarien amb els seus excrements. Quan els Argonautes visiten Fineu, aquest els hi demana que el lliurin de les harpies. Aleshores, Zetes i Càlais, els Borèades, van perseguir els monstres i les van obligar a marxar. Però el Destí havia decidit que les harpies no moririen si no eren atrapades pels Borèades, i recíprocament, ells havien de morir si no les atrapaven. La primera harpia va caure, mentre fugia, en un riu del Peloponès, que immediatament va rebre el nom d'Harpis. L'altra va arribar a les illes Equínades, que van passar a dir-se illes Estròfades, o "del retorn". Iris (o Hermes) va adreçar-se a Càlais i Zetes per impedir-los que les matessin, ja que eren serventes de Zeus. A canvi de perdonar-los la vida, les harpies van prometre deixar en pau Fineu i es van amagar en una cova de Creta.[2]

Altres harpies[modifica | modifica el codi]

  • Actualment, s'usa a vegades el terme per designar una dona dolenta o massa envejosa.
  • En heràldica, l'harpia és una figura en forma d'animal imaginari representat com una àguila mirant de cara, amb el tors de dona ensenyant els pits.
  • Una harpia és també un ocell accipítrid.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.37. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 9 novembre 2014]. 
  2. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 225. ISBN 9788496061972. 


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harpia Modifica l'enllaç a Wikidata