Heinkel He 219

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'aeronauHeinkel He 219
Heinkel He219.jpg
Tipus avió militar
Fabricant Heinkel
Estat Alemanya
Dissenyat per Robert Lusser
Primer vol 6 novembre 1942
Conflicte Segona Guerra Mundial
Gestor/operador German Air Force
Producció 288
Modifica dades a Wikidata

El Heinkel He 219 Uhu (‘mussol’ en alemany) va ser un caça nocturn alemany de la Luftwaffe emprat al final de la Segona Guerra Mundial. Les especificacions per a un caça nocturn avançat es van publicar per el RLM en 1942 i el He 219 va ser producte d'aquell programa: un avió relativament sofisticat. S'especula que d'haver disposat d'aquest avió en grans quantitats, el Uhu podria haver tingut un efecte significatiu sobre l'ofensiva estratègica de bombardeig de la RAF. Encara que alguns centenars d'avions van entrar en servei i colpejaren durament la RAF, l'impacte inicial del He 219 no va tenir transcendència sobre el curs de la guerra.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

A causa de les rivalitats polítiques entre el Generalmajor Josef Kammhuber, comandant de la Força de Caces Nocturns de la Luftwaffe, Ernst Heinkel, el constructor de l'avió, i Erhard Milch, responsable del desenvolupament i producció de l'aeronau en el Reichsluftfahrtministerium (RLM, el Ministeri Alemany de l'Aviació), la construcció, el desenvolupament i la producció de l'avió es convertiren en una tortura. A allò es sumava la seva complexitat tecnològica (radar, sistemes de navegació nocturna, seients ejectables i armament amb comandament a distància entre altres), més un elevat cost de producció. Tals circumstàncies, sumades a factors burocràtics, limitaren el nombre d'unitats produïdes.

Disseny[modifica | modifica el codi]

Quan Robert Lusser va tornar a treballar amb Ernst Heinkel, en la seva empresa Heinkel, procedent de Messerschmitt AG, es va implicar en el desenvolupament d'un nou projecte de bombarder d'alta velocitat el que es va designar com P.1055. Aquest era un disseny avançat amb una carlinga pressuritzada, seients ejectables bessons (el primer avió de combat que anava a utilitzar-los), tren d'aterratge d'estil tricicle (també va ser el primer avió operacional de la Luftwaffe en utilitzar-lo) i armament defensiu amb comandament a distància similar als utilitzats pel Messerschmitt Me 210. L'energia era proporcionada per dos motors Daimler-Benz DB 610 afegits produint 2950 HP cada un, entregant un excel·lent funcionament amb una velocitat superior d'aproximada-ment 750 kilòmetres per hora (465 mph) i un abast de 4000 kilòmetres amb 2000 kilograms de càrrega de bombes.

El RLM va denegar el disseny en agost de 1940 amb l'argument de ser massa complex i aventurat. Lusser va oferir ràpidament quatre versions de l'avió amb diversos alerons i motors per equilibrar el funcionament i minimitzar el risc. Al mateix temps, va oferir el caça nocturn denominat P.1056 amb quatre canons de 20 mil·límetres en les ales i el cos. El RLM va denegar totes les propostes amb els mateixos arguments en 1941. Ernst Heinkel estava furiós i va fer fora a Lusser immediatament.

Al mateix temps que Lusser dissenyava el P.1055, Kammhuber havia començat a buscar ràpidament un avió específic per a la seva cada vegada major Força de Caces Nocturns (Nachtjagd). Heinkel va reajustar ràpidament el P.1055 per aquell paper com el P.1060. Aquell disseny era similar en la disposició però una mica més petit i accionat pel motor Daimler-Benz DB 603, més petit i més simple. Aquest motor no era conegut per la seva funció a gran altura, que era un problema per aquell disseny amb ales curtes, però Daimler va oferir una nova versió G adaptable al prototip. Heinkel estava segur que tenia un guanyador i va enviar el disseny al RLM el gener de 1942 quan pagava el primer prototip pel seu compte. Però el RLM va denegar una altra vegada l'avió a favor dels nous dissenys basats en el Junkers Ju 88 i el Messerschmitt Me 210.

Producció[modifica | modifica el codi]

La construcció del prototip va començar en febrer de 1942, però va sufrir un revés important en el procés quan la firma Daimler va comunicar que el motor DB 603G no estaria llest a temps. En el seu lloc entregarien un motor DB 603A amb una nova relació d'engranatge a les hèlices amb la nova designació DB 603C. A banda, es van prendre fins agost per entregar-lo, pel que el prototip no va volar fins al 15 de novembre de 1942. Quan Kammhuber va veure que era el prototip número dinou, va decidir immediatament començar la producció, passant per sobre de les objeccions de Milch, que havia denegat el projecte de l'avió al gener.

Es van descobrir problemes d'estabilitat en el prototip, però Heinkel va superar el problema oferint un premi en efectiu als enginyers que arreglessin el problema. En l'armament es van realitzar altres canvis: es van eliminar els canons defensius posteriors, que van provar ser ineficaços; l'armament frontal va ser augmentat a dos canons de 20 mm a les arrels alars i quatre canons més afegits en la zona ventral. Els prototips de preproducció van passar a ser denominats He 219 A-0 (avions de les sèries V) i desenvolupats tan ràpidament que les versions V7, V8 i V9 van ser entregades a les unitats operatives el juny de 1943 per a la seva avaluació.

Epíleg[modifica | modifica el codi]

El He 219 va guanyar una reputació quasi mítica. Però l'avió estava dotat al principi de motors inadequats per al seu pes, el que no va impedir que es convertís en la màquina idònia per donar caça al primer avió furtiu construït en fusta, el Mosquito britànic, guanyant-se la reputació de Matador de mosquits. Algunes versions d'aquest caça estaven dotades de tres seients, ales amb envergadura allargada i motors DB 603L amb turbocompressor.

A causa de la indolència política, la miopia tècnica del RLM (a pesar de la insistència dels oficials de la Luftwaffe per continuar i augmentar la seva producció) i les tenses relacions, originades en part per problemes amb alguns projectes aeronàutics com l'ocorregut amb el bombarder Heinkel He 177 Greiff, entre Heinkel i el mariscal del Reich Milch, la seva producció es va aturar en 268 exemplars i va ser únicament la variant A. Versions posteriors de la sèrie B i C comptarien amb els motors Junkers Jumo 213 i de vegades el Jumo 222 amb 2500 HP.

Per altra banda, el seu formidable armament, maniobrabilitat i equipament de caça nocturn feien d'aquest avió un dur adversari per a bombarders i escoltes aliats i mostraven clarament el que el RLM no veia, que s'havia de continuar amb la producció de l'avió. Una Ala de Caça Nocturna armada amb aquest avió, en lloc de la tossuda utilització d'un caça pesat i antiquat (Messerschmitt Bf 110) i bombarder mitjà adaptat (Junkers Ju 88), hauria exercit una oposició més consistent en contra de la RAF.

Avui en dia[modifica | modifica el codi]

Amb un nombre molt reduït d'avions en producció, és sorprenent que alguns sobrevisquessin a la guerra. El 16 de juny de 1945, el servei d'intel·ligència de la Força Aèrea dels Estats Units va iniciar la Operació LUSTY (tecnologia secreta de la Luftwaffe) i com a part d'aquesta van aconseguir tres He 219 a la localitat de Grove, al sur de Jutlàndia a Alemanya, base de la 1a Ala de Caça Nocturna (Nachtjagdgeschwader 1) quan la guerra va acabar. Aquests avions van ser pilotats pels “Watson's Wizzers” amb destinació a Cherburg, França, i posteriorment enviats per a la seva avaluació als Estats Units amb altres avions alemanys capturats a bord del portaavions britànic HMS Reaper. L'aparell amb el número de sèrie 290060 de l'estil He 219 A-5 li va ser assignat el número FE-612 i la seva ubicació és desconeguda. No es tenen dades del destí del segon avió.

El tercer exemplar, identificat amb el número de sèrie 290202 de l'estil He 219A-2 va ser reensamblat al camp Ford, ubicat a Newark (Nueva Jersey) i li va ser assignat el número FE-614 (posteriorment se li va assignar el número T2-614). Va ser provat al camp Freeman, Indiana per a l'avaluació de vol junt amb el segon dels tres He 219. El A-2 va ser traslladat el 1946 a l'aeroport Orchard Place a Park Ridge, Illinois, emmagatzemat a una fàbrica d'avions i després transferit el 3 de gener de 1949 al NASM (Museu Nacional d'Aeronàutica i de l'Espai de l'Institut Smithsonian). Desmantellat per al seu emmagatzematge des de 1955, està sent restaurat dins la col·lecció del NASM ubicada a Washington DC, EstatsUnits; no obstant les ales de l'exemplar estan sent reparades a l'Edifici 7 de les instal·lacions Paul Garber del NASM a Suitland, Maryland. El fuselatge ha estat exposat recentment en la exhibició en el centre Udvar-Hazy de l'aeroport de Dulles, prop d'un avió Dornier Do 335 i un Arado Ar 234, els quals també van ser traslladats en els anys 60 per l'Atlàntic.

Especificacions (He 219 A-7)[modifica | modifica el codi]

3-plans del He 219A-7/R1

Dades de Jane's Fighting Aircraft of World War II[1]

Característiques generals

  • Tripulació: 2
  • Longitud: 15,5 m
  • Envergadura: 18,5 m
  • Alçada: 4,4 m
  • Superfície de l'ala 44,4 m²
  • Pes màxim d'enlairament: 13.580 kg
  • Motors: 2× motor alternatiu de 12 cilindres en V refrigerat per líquid Daimler-Benz DB 603E, 1.800 cv (1.324 kW) cada un
  • Hèlixs: VDM de 3 pales i pas constant

Rendiment

  • Velocitat màxima: 616 km/h (333 nusos)
  • Abast: 1.540 km
  • Abast en trasllat: 2.148 km
  • Sostre de servei: 9.300 m

Armament

  • Metralladores:
    • 4 × canons automàtics de calibre 20 mm MG 151/20, amb 300 projectils per arma. 2 situats en el suport ventral i un a cada arrel alar.
    • 2 × canons automàtics de calibre 30 mm MK 108, Schräge Musik al fuselatge i orientats en un angle de 65° sobre l'horitzontal, 100 projectils per arma.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bridgeman 1946
  • Bridgeman, Leonard (editor). “Heinkel He 219.” Jane’s Fighting Aircraft of World War II. London: Studio, 1946. ISBN 1-85170-493-0.