Heinrich Gustav Magnus

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaHeinrich Gustav Magnus
Heinrich Gustav Magnus.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(de) Heinrich-Gustav Magnus Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 maig 1802 Modifica el valor a Wikidata
Berlín Modifica el valor a Wikidata
Mort4 abril 1870 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Berlín Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Dorotheenstadt Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicJueus Modifica el valor a Wikidata
FormacióLa Sorbona
Universitat d'Estocolm
Universitat Humboldt de Berlín Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiEilhard Mitscherlich Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballQuímica Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciófísic, químic, professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Frederic Guillem de Berlín
Universitat Humboldt de Berlín Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Estudiant doctoralEmil Warburg, Georg Hermann Quincke, Gustav Heinrich Wiedemann, August Kundt, Hermann Knoblauch, Gottfried Eduard Fischer (en) Tradueix, Rudolf O. Meibauer (en) Tradueix i Georg August Freund (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansEduard Magnus Modifica el valor a Wikidata
ParentsLudwig Raschdau (en) Tradueix (gendre) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Magnus Gustav Magnus el 1841. Retrat obra del seu germà Eduard Magnus (1799-1872)

Heinrich Gustav Magnus (2 de maig 1802, Berlín, Prússia - 4 d'abril de 1870, Berlín, Confederació d'Alemanya del Nord) fou químic i físic alemany conegut per haver descobert l'àcid periòdic i l'efecte Magnus.[1]

Vida[modifica]

Residència de Magnus a Berlín

Magnus tenia quatre germans i el seu pare, Johann Matthias Magnus, era un ric comerciant. Inicià els seus estudis el 1822 a la Universitat de Berlín on es doctorà el 1827 amb la tesi De tellurio sota la direcció de Eilhard Mitscherlich. El mateix 1827 anà a Estocolm per formar-se amb el químic suec Jöns Jacob Berzelius (1779-1848), i el 1828 fins al 1829 a París, amb els químics Joseph-Louis Gay-Lussac (1778-1850) i Louis Jacques Thénard (1777-1857). El 1831 aconseguí habilitar-se com a professor de tecnologia a la Universitat de Berlín. En 1834 fou elegit professor extraordinari, i el 1845 professor ordinari de física i tecnologia. Fou tres vegades elegit degà de la facultat, els anys 1847, 1858 i 1863; i el 1861-62, rector. Fou membre, des del 1840, de l'Acadèmia de Ciències de Berlín i un dels fundadors de la Societat de Química Alemanya el 1868.[2][1]

El seu estil lúcid i la perfecció de les seves demostracions experimentals feren molt famoses les seves classes. Els assistents quedaven impressionats per la importància de la ciència aplicada a la indústria. Celebrava "col·loquis" setmanals sobre qüestions físiques a casa amb un petit cercle dels joves estudiants. Es casà el 1840 amb Bertha Humblot, membre d'una família d'hugonots francesos que s'establiren a Berlín, amb la que tingué un fill i dues filles.[1]

Dirigí les tesis doctorals de: Gustav Wiedemann, 1847; Hermann Knoblauch, 1847; Gottfried Fischer, 1859; Rudolf Meibauer, 1861; Georg Freund, 1862; August Kundt, 1864; Georg Quincke, 1858; i Emil Warburg, 1867.[3]

Obra[modifica]

Efecte Magnus. Força que s'origina en un cos que es desplaça rotant dins d'un fluid.

De 1827 a 1833, es dedicà principalment a la investigació química i descobrí els primers compostos de platí i amoníac (sal verda de Magnus, [Pt(NH3)4][PtCl4]),[4] els àcids sulfovínic (sulfat àcid d'alquil), etiònic (HO3SOCH2CH2SO3H) i isetiònic (HOCH2CH2SO3H) i les seves sals, i en conjunció amb C.F. Ammermüller, l'àcid periòdic.[1]

Entre altres temes en els quals treballà posteriorment foren l'absorció de gasos en la sang (1837-1845), els coeficients d'expansió dels gasos (1841-1844), les pressions de vapor d'aigua (fórmula de Magnus) i diverses solucions (1844-1854), la termoelectricitat (1851), l'electròlisi (1856), la inducció de corrents (des 1858-1861), la conducció de calor en els gasos (1860), i la polarització de la calor (1866-1868) i en aerodinàmica, en concret en el moviment de projectils en rotació d'armes de foc (efecte Magnus) (1852).[1]

Per la seva gran reputació el govern li encomanà diverses missions; el 1865 representà Prússia en la conferència de Frankfurt per introduir un sistema mètric uniforme de pesos i mesures. El seu primer llibre de memòries el publicà el 1825, quan ell era encara un estudiant; i el seu últim es publicà poc després de la seva mort.[1]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Heinrich Gustav Magnus
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Heinrich Gustav Magnus». A: Encyclopædia Britannica, 1911. 
  2. «Magnus, Heinrich Gustav». Complete Dictionary of Scientific Biography. Encyclopedia.com, 2008. [Consulta: 19 gener 2016].
  3. «Heinrich Gustav Magnus». Mathematics Genealogy Project. Department of Mathematics. North Dakota State University. [Consulta: 18 gener 2016].
  4. Magnus, H.G «Ueber einige neue Verbindungen des Platinchlorürs». Annalen der Physik und Chemie, 14, 1828, pàg. 239–242,.