Heinrich Gustav Magnus

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaHeinrich Gustav Magnus
Heinrich Gustav Magnus.jpg
Nom original (de) Heinrich-Gustav Magnus
Biografia
Naixement 2 maig 1802
Berlín
Mort 4 abril 1870 (67 anys)
Berlín
Lloc d'enterrament cementiri de Dorotheenstadt
Grup ètnic Jueus
Educació La Sorbona
Universitat d'Estocolm
Activitat
Director de tesi Eilhard Mitscherlich
Camp de treball Química
Ocupació Físic, químic i professor d'universitat
Ocupador Universitat Frederic Guillem de Berlín
Universitat Humboldt de Berlín
Obra
Estudiant doctoral Emil Warburg, Georg Hermann Quincke, Gustav Heinrich Wiedemann, August Kundt i Hermann Knoblauch
Família
Germans Eduard Magnus
Parents Ludwig Raschdau Tradueix (gendre)
Modifica les dades a Wikidata
Magnus Gustav Magnus el 1841. Retrat obra del seu germà Eduard Magnus (1799-1872)

Heinrich Gustav Magnus (2 de maig 1802, Berlín, Prússia - 4 d'abril de 1870, Berlín, Confederació d'Alemanya del Nord) fou químic i físic alemany conegut per haver descobert l'àcid periòdic i l'efecte Magnus.[1]

Vida[modifica]

Residència de Magnus a Berlín

Magnus tenia quatre germans i el seu pare, Johann Matthias Magnus, era un ric comerciant. Inicià els seus estudis el 1822 a la Universitat de Berlín on es doctorà el 1827 amb la tesi De tellurio sota la direcció de Eilhard Mitscherlich. El mateix 1827 anà a Estocolm per formar-se amb el químic suec Jöns Jacob Berzelius (1779-1848), i el 1828 fins al 1829 a París, amb els químics Louis Joseph Gay-Lussac (1778-1850) i Louis Jacques Thénard (1777-1857). El 1831 aconseguí habilitar-se com a professor de tecnologia a la Universitat de Berlín. En 1834 fou elegit professor extraordinari, i el 1845 professor ordinari de física i tecnologia. Fou tres vegades elegit degà de la facultat, els anys 1847, 1858 i 1863; i el 1861-62, rector. Fou membre, des del 1840, de l'Acadèmia de Ciències de Berlín i un dels fundadors de la Societat de Química Alemanya el 1868.[2][1]

El seu estil lúcid i la perfecció de les seves demostracions experimentals feren molt famoses les seves classes. Els assistents quedaven impressionats per la importància de la ciència aplicada a la indústria. Celebrava "col·loquis" setmanals sobre qüestions físiques a casa amb un petit cercle dels joves estudiants. Es casà el 1840 amb Bertha Humblot, membre d'una família d'hugonots francesos que s'establiren a Berlín, amb la que tingué un fill i dues filles.[1]

Dirigí les tesis doctorals de: Gustav Wiedemann, 1847; Hermann Knoblauch, 1847; Gottfried Fischer, 1859; Rudolf Meibauer, 1861; Georg Freund, 1862; August Kundt, 1864; Georg Quincke, 1858; i Emil Warburg, 1867.[3]

Obra[modifica]

Efecte Magnus. Força que s'origina en un cos que es desplaça rotant dins d'un fluid.

De 1827 a 1833, es dedicà principalment a la investigació química i descobrí els primers compostos de platí i amoníac (sal verda de Magnus, [Pt(NH3)4][PtCl4]),[4] els àcids sulfovínic (sulfat àcid d'alquil), etiònic (HO3SOCH2CH2SO3H) i isetiònic (HOCH2CH2SO3H) i les seves sals, i en conjunció amb C.F. Ammermüller, l'àcid periòdic.[1]

Entre altres temes en els quals treballà posteriorment foren l'absorció de gasos en la sang (1837-1845), els coeficients d'expansió dels gasos (1841-1844), les pressions de vapor d'aigua (fórmula de Magnus) i diverses solucions (1844-1854), la termoelectricitat (1851), l'electròlisi (1856), la inducció de corrents (des 1858-1861), la conducció de calor en els gasos (1860), i la polarització de la calor (1866-1868) i en aerodinàmica, en concret en el moviment de projectils en rotació d'armes de foc (efecte Magnus) (1852).[1]

Per la seva gran reputació el govern li encomanà diverses missions; el 1865 representà Prússia en la conferència de Frankfurt per introduir un sistema mètric uniforme de pesos i mesures. El seu primer llibre de memòries el publicà el 1825, quan ell era encara un estudiant; i el seu últim es publicà poc després de la seva mort.[1]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Heinrich Gustav Magnus Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Heinrich Gustav Magnus». A: Encyclopædia Britannica, 1911. 
  2. «Magnus, Heinrich Gustav». Complete Dictionary of Scientific Biography. Encyclopedia.com, 2008. [Consulta: 19 gener 2016].
  3. «Heinrich Gustav Magnus». Mathematics Genealogy Project. Department of Mathematics. North Dakota State University. [Consulta: 18 gener 2016].
  4. Magnus, H.G «Ueber einige neue Verbindungen des Platinchlorürs». Annalen der Physik und Chemie, 14, 1828, pàg. 239–242,. ISBN: {{{isbn}}}.