Heinrich Husmann
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 16 desembre 1908  Colònia (Alemanya) |
| Mort | 8 novembre 1983 (74 anys) àrea metropolitana de Brussel·les (Bèlgica) |
| Activitat | |
| Ocupació | professor d'universitat, musicòleg |
| Ocupador | Universitat de Göttingen |
| Partit | Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (1937–) |
Heinrich Husmann (Colònia i Sülz, 16 de desembre de 1908 - àrea metropolitana de Brussel·les i Göttingen, 8 de novembre de 1983) va ser un musicòleg i professor universitari alemany.
Biografia[modifica]
Va ser alumne de Friedrich Ludwig a Göttingen i de Johannes Wolf, Arnold Schering, Friedrich Blume i Erich Moritz von Hornbostel a Berlín, on es doctorà amb una tesi sobre l'Escola de Notre-Dame.[1] Al mateix temps estudià matemàtiques, filosofia i psicologia, francès i llatí medieval. El 1933 esdevingué professor adjunt de l’Institut de Musicologia de la Universitat de Leipzig, del qual posteriorment fou nomenat director (1944).[1] Durant la seva assistència a Leipzig del 1933 al 1939, va tenir cura de la col·lecció d'instruments del Grassimuseum. L'1 de maig de 1937 es va unir al Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP).
En acabar la segona guerra mundial, treballà en diferents universitats alemanyes i nord-americanes. El 1949 fundà l'Institut Musicològic a la Universitat d'Hamburg.[1] El 1956 per iniciativa seva com a càtedra, ininicià la col·lecció d'instruments musicals de la Universitat de Göttingen la qual es va constituir com a col·lecció d'ensenyament i recerca el 1964.[2]
El seu àmbit de recerca incloïa estudis etno-musicològics sobre les relacions entre les cultures de l'Orient i de l'antiguitat i les europees. Durant els darrers anys de la seva vida examinà amb detall el sistema tonal i les arrels orientals dels gèneres i estils de la música bizantina. En les seves investigacions feu sempre un examen exhaustiu de les fonts d'informació, tot combinant el mètode de treball de la musicologia sistemàtica amb el de l'historiador. També realitzà una contribució important a l'estudi de la música de l'època medieval, i de la darrera etapa creativa de J.S. Bach.[1]
Entre els seus alumnes hi havia Hans-Peter Reinecke, Tibor Kneif i Ursula Günther.
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- com a editors Walter Gerstenberg i Harald Heckmann: Informe sobre el congrés musicològic internacional Hamburg 1956. Bärenreiter, Kassel i altres. 1957.
- com a editors Irénée Hausherr, Giulio Antonio Santori, John Krajcar: Les melodies de la Comuna Breviària Caldea, segons les tradicions del Pròxim Orient i de la Costa de Malabar, Pontificium Institutum Orientalium Studiorum 1967
- com a editors Giulio Antonio Santori, Irénée Hausherr, John Krajcar: El cardenal Giulio Antonio Santoro i l'Orient cristià: audiències i actes consistorials de Santoro, Pontificium Institutum Orientalium Studiorum 1967
- La polifonia medieval. (Volum 9 de la col·lecció de mostres de 47 volums The Musical Work), Arno Volk Verlag, Köln
- com a editor: L'edició crítica completa de tres i quatre parts de Notre Dame Organa. (Volum 11 de la sèrie d'edició de 14 volums amb obres musicals (publicacions de música antiga), Breitkopf & Härtel, Leipzig.
- Introducció a la musicologia. Noetzel, Wilhelmshaven 1991, ISBN 3-7959-0189-8 (4a ed.)
- Fred K. Prieberg: Handbuch Deutsche Musiker 1933–1945. CD-ROM-Lexikon, Kiel 2009, 2. Auflage, S. 3512.[1](alemany)