Henri Sauguet

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaHenri Sauguet
Biografia
Naixement 18 maig 1901
Bordeus
Mort 22 juny 1989 (88 anys)
París
Lloc d'enterrament cementiri de Montmartre
Activitat
Ocupació Compositor i compositor de bandes sonores
Gènere artístic Òpera i simfonia
Moviment Música clàssica
Professors Charles Koechlin
Instrument Piano
Premis

IMDB: nm0766638 Musicbrainz: 79b81b9c-3b17-45fc-90af-0921fe68767e
Modifica les dades a Wikidata

Henri Sauguet (Bordeus, Gironda, 18 de maig de 1901 - París, Illa de França, 21 de juny de 1989) fou un compositor francès.

Estudià amb Canteloube, Koechlin i Erik Satie. Junt amb aquest últim fundà el 1922 l'escola d’Arcueil, de la qual formaven part, a més, Jacob, Cliquet-Pleyel i Désormière. Poupard tenia una producció abundant en tots els generés musicals, (simfònic i de cambra, cantates, cançons) i molta música per al teatre i el cinema.

Obres per a l'escenari[modifica]

  • Le plumet du Colonel, òpera bufa vers un afer militar, amb llibret propi (1924).
  • El contrabaix, òpera bufa sobre llibret de Txékhov (1930).
  • La Chatte, per als ballets russos de Diàguilev (1927).
  • La Chartreuse de Parme, amb llibret d'Armand Lunel, sobre la novel·la de Stendhal (1939) òpera seriosa d'esperit netament verdià.
  • La Gageure imprévue, òpera còmica amb llibret de Sedaine (1944).
  • Les Mirages, ballet al·legòric estrenat per Serge Lifar (1947).
  • Les Forains, òpera-ballet en un acte, sobre llibret de Kochno, amb música de tipus popular (1945).
  • David, ballet (1954).
  • Fastes, ballet (1954).
  • La Nuit, ballet (1954).
  • La Rencontre, ballet (1954).
  • Les Caprices de Marianne, obra escènica sobre un afer de Musset (1954).

Etc.

Música de cinema[modifica]

  • L'Honorable Catherine
  • Premier de Cordée
  • Farrebique
  • Clochemerle
  • Julie de Carneilhan
  • Les Amoreux sont seuls au Monde
  • Entre Onze Heures et Minuit
  • Lorsque l'Enfant paraît
  • Les Oeufs de l'Autruche

i gran quantitat de curtmetratges.

Entre les seves obres per a música de cambra cal citar: Française i Sonata, per a piano; Sonata, per a flauta i piano; Divertissements de chambre, per a cinc instruments, i diversos Quartets de corda. Aquest tipus de música de Sauguet fou molt interpretada pel Quartet fundat per Jacques-Louis Parrenin en les seves moltes gires arreu del món.

Si bé Poupard no es distingí, precisament, pel seu afany de modernitat, no s'ha de passar per alt, en aquest sentit, dues contribucions, malgrat que esporàdiques, a les noves tècniques: Les Trois Lys (estrenada el 1959), en què ofereix un curiós tractament serial d'un acord de vuit sons, i Apects Sentimentaux (1951), peça de música concreta, que si bé no respon de ple a aquesta tècnica, en canvi assoleix d'adaptar-la a les seves necessitats expressives. Degut a la constant influència d'Erik Satie, el seu mestre, i, en conseqüència, al valor que concedeix a la improvisació (posada de manifest, per escrit, com a fervent admirador del jazz), Poupard tenia l'orgull de considerar-se com un «aficionat», posició que no ha de conduir-nos a l'equívoc i que, això no obstant, no deixa de correspondre a la vertadera substància de la seva obra, si sabem distingir entre l'aficionat forçós, autodidacte o desconeixedor de la tècnica, i el bon artesà que, com ell, Poulenc o Satie, gaudeix de la simplicitat cercada –en la seva harmonia, en el seu contrapunt lliure, en la seva fluïdesa melòdica— perquè veu en aquesta comunicació directa amb l'auditori, en aquest dinamisme i en aquesta curiositat per tot, però sense subjeccions acadèmiques, el vertader rumb que l'art ha de seguir, inclús a costa de coquetejar de manera intel·ligent amb el vulgar.

En realitat, es tracta d'una posició molt «francesa» i molt d'acord amb els del seu grup. Poupard assenyala les seves preferències per Bizet, Chabrier, Debussy i Milhaud. És interessant, a més, la seva activitat literària –a banda els seus llibres— com a crític musical de La Bataille, Le Jour i La Revue Hebdomadaire. Fou membre de l'Acadèmia del Disc francès i de l'Institut de les Arts dels Estats Units.

Bibliografia[modifica]