Henri VIII

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióEnric VIII
Henry VIII (6) by Hans Holbein the Younger.jpg
Títol original Henri VIII
Forma musical òpera
Compositor Camille Saint-Saëns
Llibretista Léonce Détroyat i Armand Silvestre
Llengua original francès
Font literària La cisma de Inglaterra de Pedro Calderón de la Barca i The life of Henry VIII de William Shakespeare
Gènere Grand opéra
Actes quatre
Personatges
Instrumentació
  • Orquestra:
  • Orquestra militar fora de l'escenari:
Estrena
Data 5 de març de 1883
Escenari Opéra de Paris
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 4 de gener de 2002[1]
Modifica dades a Wikidata

Henri VIII és una òpera en quatre actes de Camille Saint-Saëns, amb llibret de Léonce Détroyat i Armand Silvestre. S'estrenà a l'Opéra de Paris el 5 de març de 1883.

El llibret se centra en el repudi de la reina Caterina d'Aragó pel rei Enric VIII d'Anglaterra, enamorat de la seva dama d'honor, Anna Bolena. La negativa del Vaticà a anul·lar el matrimoni entre Caterina i Enric VIII perquè aquest pogués contraure matrimoni de nou amb Bolena va causar el Cisma de l'Església d'Anglaterra.[2] Henri VIII idealitza la figura de Caterina, lleial i resignada a la seva sort, i presenta un Enric ja amb els trets d'hedonisme i crueltat amb què ha passat a la història.[3]

El primer encàrrec de l'Opéra de Paris a Camille Saint-Saëns, és una obra d'interminables arioso, en la millor tradició de l'opéra-lyrique i amb tots els elements estructurals de la grand-opéra necessaris per ser acceptada davant l'exigent públic parisenc de l'època, amb ballets i divertessements inclosos.[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Camille Saint-Saëns, autor de la música

Camille Saint-Saëns és el representant d'una gran tradició que desenvolupa l'evolució de la música francesa. El gust del compositor pels temes exòtics i orientalistes situa la figura d'aquest compositor en l'horitzó més aviat conservador i classicista enfront dels seus contemporanis, encara que va obtenir en vida un gran prestigi. Va ser organista titular de la Madeleine de París (la seva ciutat natal), professor de piano de l'Escola Niedermeyer -on va tenir d'alumnes i seguidors a Gabriel Fauré i André Messager- i va ser també fundador de la Société Nationale de Musique.[1]

Armand Silvestre, llibretista de l'òpera

Saint-Saëns va tenir l'ocasió de familiaritzar-se amb els aires britànics i ambientar-se per la futura òpera quan va haver de refugiar-se a Anglaterra durant la Guerra francoprussiana de 1870.[5]

El 1880, Auguste Vaucorbeil, director de l'Òpera de París, va lliurar un llibret a Saint-Saëns originalment destinat a Gounod: La cisma de Inglaterra basat en l'obra de Calderón de la Barca.[6] Mentre treballava en l'obra va ser elegit, el 1881, membre de l'Acadèmia de Belles Arts. Les proves per a l'obra van començar a la tardor de 1882. Saint-Saëns va posar un notable esforç en la creació d'Henri VIII, per exemple va realitzar un notable treball de recerca a la biblioteca de manuscrits antics de la Corona anglesa per poder utilitzar antigues cançons en la partitura.[7] Així, va incloure una cançó antiga trobada entre els papers, encara que va reconèixer que la melodia original quedava totalment coberta per les ornamentacions vocals de la protagonista.[8]

L'argument tracta del divorci entre Enric VIII i la seva esposa Caterina, i els seus amors amb Anna Bolena. L'apassionada intriga ofereix l'oportunitat de mil matisos psicològics.[5] Basada en dues obres de teatre de Pedro Calderón de la Barca i de William Shakespeare, La cisma de Inglaterra (1627) i The life of Henry VIII (1613), l'òpera s'aproxima a la història del rei de les sis dones, fundador de l'Església d'Anglaterra, d'una manera ben diferent de com ho van fer els romàntics Rossini i Donizetti: amb afany historicista, intentant recrear amb justesa l'ambient i fins i tot els estils musicals del Renaixement anglès en un marc formal hereu de la grand opéra meyerbeeriana.[9] L'òpera és, per tant, resultat d'una època en què s'havien de presentar grans muntatges escènics amb impressionants decorats, gran desplegament de masses i un cos de ball de primer ordre.[10]

El gènere gairebé moribund de la grand opéra intenta oferir en aquell moment el tractament de problemes contemporanis amb el reflex del passat, que és precisament el cas d'aquest llibret en el qual es troben les preocupacions essencials de la ideologia republicana a mesura que susciten el debat en l'opinió pública a la dècada de 1880, és a dir, l'afirmació de la laïcitat i, vinculada a aquesta, la restauració del divorci. No obstant això, el propòsit ideològic del llibret està matisat per la dependència del compositor de les fórmules musicals i dramàtiques específiques.[11]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Gabrielle Krauss, creadora del paper de Catherine d'Aragon

Henri VIII va ser estrenada al Palais Garnier el 5 de març de 1883, i va rebre bones crítiques i acollida de l'audiència assistent i va guanyar així una gran popularitat. Es va mantenir en el repertori durant diversos anys fins a caure en l'oblit, a dins i fora de França, a principis del 1900.

En una reposició de l'obra a l'Opéra el maig de 1903, Debussy va escriure a la seva crònica setmanal del Gil Blas una crítica en què es concentra amb gran agudesa tot el que un gran músic de la nova escola podia dir sobre Saint-Saëns en general i sobre aquesta òpera en particular: «És bo celebrar respectuosament la reposició d'Henri VIII, és potser la darrera òpera històrica que s'hi representa! Això esperem, almenys, i, d'altra banda, sembla difícil fer-ho millor que Meyerbeer. Aquestes paraules no volen insinuar que el senyor Saint-Saëns s'hagi equivocat escrivint Henri VIII. És més músic que home de teatre, no utilitza els efectes fàcils que són lícits en aquesta forma dramàtica. Aporta, per la resta, una sinceritat que mai va tenir Meyerbeer. I si Enric VIII canta unes cavatines empallegoses és, creguin-me, perquè Saint-Saëns ho ha volgut. Tothom sap, d'altra banda, que fins i tot el tigre amb la sang més alterada pot proferir uns udols capaços d'entendrir un nen».[5]

Altres estrenes importants van ser les de Frankfurt (1887), Covent Garden de Londres (1893),[12] La Scala de Milà (2 de desembre de 1895 i en italià), Moscou (1897), Londres (14 de juliol de 1898 al Covent Garden i Mònaco (21 de març de 1908 a l'Òpera de Montecarlo). El 1917 i 1919 va tornar a l'Òpera de París.[8] A partir de llavors, excepte Samson et Dalila, les obres de Camille Saint-Saëns van caure en l'oblit i es va obrir un llarg parèntesi fins a les funcions en versió concert del Festival de Radio France a Montpeller, l'estiu de 1989, quan es va iniciar una tímida recuperació d'aquesta.[7]

L'any 2002 es va poder tornar a veure al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb Montserrat Caballé com a Catherine, Simon Estes com a Henri i Nomeda Kazlaus com a Anne Boleyn, amb José Collado en la direcció.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Londres, 1530, sala al Palau de Westminster. L'ambaixador espanyol, Gómez, reconeix al Duc de Norfolk que està bojament enamorat d'Anne Boleyn, un fet del qual la reina Catherine és conscient. Afegeix que ell té en el seu poder una carta d'Anne en què confessa el seu amor per ell. Norfolk li diu que vagi amb compte perquè el rei Henri està enamorat dels encants d'Anne. Arriben notícies que el rei Henri ha condemnat el Duc de Buckingham a morir. Quan el rei entra, tots excepte Gómez, Norfolk, i Surrey abandonen la sala. Henri parla de la nova dama d'honor, Anne Boleyn, amb la gran consternació de Gómez. Hi ha un canvi d'escena. Henri conversa amb Surrey sobre la manca de voluntat del Papa a concedir-li el divorci. Es convoca a Catherine, que s'atreveix a intercedir per Buckingham. El rei s'hi nega; ella el reprèn per la seva falta de consideració cap a ella mateixa, amb la qual cosa ell respon que la seva unió matrimonial ha anat malament des del principi. Quan Anne Boleyn es presenta, el rei es desfà en atencions cap a ella i la fa marquesa de Pembroke. Des de fora vénen els sons de la marxa fúnebre de Buckingham, que acaba de ser executat. Anne diu que això és un presagi funest.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Al parc de Richmond, apareix Gómez, seguit d'Anne acompanyada d'una sèrie de dames. Ella expressa el seu amor per Gómez. Però el rei la persuadeix a ella i al seu seguici. Anne li contesta que es casarà amb ell si vol que sigui la seva reina. El rei li ho promet. La reina Catherine reprova fermament a Anne per la seva ambició sense límits. Un missatger reial arriba a corre-cuita de Roma i porta males notícies. No obstant això, Henri posposa la recepció del seu missatge fins a l'endemà i ordena als presents gaudir del moment amb balls i banquets.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Henri coneix el llegat de Roma, que defensa la sobirania espiritual del Papa, que està enfadat amb Henri per l'atrevit desafiament. Anne Boleyn entra i a Henri se li nota de forma molt palpable la seva gelosia. Després de parlar sobre el llegat papal, Henri amenaça de fer una crida directa als seus súbdits i en anunciar-se a si mateix com a cap de l'Església a Anglaterra, i es casa amb Anne.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

En els apartaments de la nova reina, Norfolk i Surrey estan discutint les sospites que el rei té d'ella. Gómez li porta una carta singular al rei de l'antiga reina, Catherine, que encara està en possessió de la carta de compromís d'Anne. Henri fa estralls i ordena a Anne d'allunyar-se de la seva presència i a Gómez de sortir d'Anglaterra. En un canvi d'escena, Catherine, que s'està morint, amb les seves últimes forces llança la carta d'amor d'Anne al foc. El regnat sagnant d'Henri VIII ha començat.[13]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Gabrielle Krauss, creadora del personatge de Catherine d'Aragon

Els cinc actes, el subjecte històric, el gran ballet, l'espècie de recitatiu continu heretat de la tragédie lyrique: clarament, Henri VIII és una grand opéra a la francesa, una mica modernitzada en el llenguatge de la música, però que inclou les principals característiques estructurals.[14]

Musicalment, es poden escoltar ecos de Lohengrin de Wagner i, sobretot, de Don Carlos de Verdi. La partitura d'Henri VIII es recolza fermament en la tradició de la gran òpera francesa de finals del segle XIX. Saint-Saëns incorpora idees melòdiques relacionades amb la fixació anglesa de l'obra amb un èxit desigual. Les arpes cortesanes i els instruments de vent associats a Purcell i Byrd proporcionen un acompanyament formal per a la vida a la cort dels Tudor. D'altra banda, el contrast entre la infidelitat conjugal i el drama íntim a palau contrasta amb les escenes de multituds.[15] Saint-Saëns situa l'ambient musical de la monarquia dels Tudor, i desenvolupa solapadament alguns temes antics que va rescatar de l'estudi de manuscrits de la corona anglesa a Londres.[1]

Sobre la base d'un himne jacobí, el preludi, calmat i regular, prepara l'escenari per a una òpera de riques harmonies i grans clímaxs, però també d'un decòrum fresc i essencial que fa cas omís de les orgulloses innovacions de l'orquestra wagneriana i que poden haver estat una de les raons de la caiguda de l'òpera del repertori habitual. L'òpera no està exempta d'una tremenda energia, com en el conjunt bullent que tanca l'acte I, ni de sentit de l'humor, com en l'escena en què dos cortesans discuteixen sobre el drama a la cort mentre Bolena mira alguns ballarins des de la seva finestra a principis de l'acte IV.[12]

Saint-Saëns, que estava fascinat pel barroc francès, sobretot per la música per a teclat de Rameau, va retre un homenatge a aquest període mantenint sempre les emocions a Henri VIII fermament regulades. El resultat és sovint emocionant, però de tant en tant és massa seriós, sobretot per a un públic modern que obertament volia veure com es mostraven els sentiments.[12]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Henri III,
Catherine d'Aragon,
Anne Boleyn,
Don Gomez de Feria
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[16]
1983 Sherrill Milnes,
Cristina Deutekom,
Brenda Boozer,
Jacques Trussel
Antonio Tauriello,
San Diego Opera
Disc vinil: Legendary Recordings
Cat: LR 197-S
1991 Philippe Rouillon,
Michèle Command,
Lucile Vignon,
Andrée Gabriel
Alain Guingal,
Orchestre Lyrique Français, Choeurs de Théâtre des Arts de Rouen
CD: Le Chant Du Monde. 1991 (també en DVD, Kultur Films)
2002 Simon Estes,
Montserrat Caballé,
Nomeda Kazlaus,
Charles Workman
José M. Collado,
Gran Teatre del Liceu
CD: Premiere Opera. 1991
Cat:CDNO 240-3 També en DVD (DVD 5191)
2012 Jason Howard,
Ellie Dehn,
Jennifer Holloway,
John Tessier
Leon Botstein,
American Symphony Orchestra, Bard Festival Chorale
CD: American Symphony Orchestra

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Robles Fitó, Àlex. «Caballé celebra su debut en el Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 04-01-2002. [Consulta: 29 febrer 2016].
  2. «Montserrat Caballé reapareix al Liceu després de 10 anys». La Xarxa. [Consulta: 29 febrer 2016].
  3. «Montserrat Caballé celebra els 40 anys del seu debut al Liceu amb "Henry VIII"». ccma. [Consulta: 29 febrer 2016].
  4. Meléndez-Haddad, Pablo. «Montserrat Caballé da brillo a Henry VIII en su regreso al Liceu» (en castellà). ABC. [Consulta: 29 febrer 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 García Pérez, 1989, p. 10.
  6. Fisher, 2006, p. 30.
  7. 7,0 7,1 «El Liceo sigue fiel a Montserrat Caballé 40 años después de su debut» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 29 febrer 2016].
  8. 8,0 8,1 Alier, 2001, p. 250.
  9. Casanovas, Jordi. «Montserrat Caballé torna al seu teatre». El Periódico, 04-01-2002. [Consulta: 29 febrer 2016].
  10. «Caballé es mostra il·lusionada en l'assaig d'Henry VIII al Liceu que s'estrena demà». Teatralnet. [Consulta: 29 febrer 2016].
  11. Santurenne, Thierry. «Le Henri VIII de Saint-Saëns : entre affirmation idéologique et liberté théâtrale» (en francès). Revue Lisa. [Consulta: 29 febrer 2016].
  12. 12,0 12,1 12,2 Woolfe, Zachary. «Saint-Saëns’s English King Gets His Due» (en anglès). New York Times, 20-08-2012. [Consulta: 1 març 2016].
  13. Alier, 2001, p. 252.
  14. Le Marrec, David. «Quadrature du cercle» (en francès). Carnets sur sol. [Consulta: 2 març 2016].
  15. Pelkonen, Paul J. «Botstein revives Saint-Saëns’ rarely heard “Henry VIII” at the Bard Festival» (en anglès). The Classical Review. [Consulta: 29 febrer 2016].
  16. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 10 juliol 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]