Heraclit
  | |
| Nom original | (grc) Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 535 aC Efes (antiga Grècia) |
| Mort | c. dècada del 470 aC (64/74 anys) Efes (antiga Grècia) |
| Causa de mort | Causes naturals (Edema ) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filosofia |
| Ocupació | filòsof, escriptor, físic |
| Interessat en | Metafísica, llenguatge i política |
| Idea | foc com a substància primera, unió dels contraris, Mobilisme, etern retorn |
| Moviment | Filosofia presocràtica, Filosofia antiga, filosofia occidental i Escola jònica |
| Alumnes | Empèdocles |
| Influències | |
| Influències en | |
   | |
Heraclit (o bé Heràclit[a]; en grec antic: Ἡράκλειτος, Herákleitos. Efes, 544 aC / 535 aC - 484 aC / 475 aC) fou un filòsof presocràtic natural d'Efes, a l'Àsia Menor. Fou un filòsof considerat de l'escola jònica, encara que diferia dels seus principis en alguns punts. Fou deixeble d'Hipàs de Metapont (un pitagòric)[1] i de Xenòfanes de Colofó (un eleàtic). Heraclit fou mestre de Cràtil,[2] el qual fou (al mateix temps que Sòcrates) un dels mestres de Plató. El seu pare es deia Blisó, i va viatjar de jove i durant un temps va ser ermità; en tornar a Efes li fou oferta la màxima magistratura de la ciutat, però la va transferir al seu germà. Va morir a 60 anys i va viure al temps de l'olimpíada 69,[3] és a dir, que fou posterior a Pitàgores i Hecateu, el qual esmenta. Suides situa el seu floriment vers el 513 aC.
Obra i fonts d'estudi[modifica]
Com amb altres presocràtics, l'únic coneixement que ens ha arribat de la seva filosofia són petits fragments i cites mencionades en obres d'altres autors posteriors. Per aquest motiu, i per la forma enigmàtica en què s'expressa en les cites que n'han quedat, és conegut amb el sobrenom de l'Obscur (en grec antic: ὁ Σκοτεινός, «ho Skoteinós»), i també φυσικός 'físic'. El seu sistema va quedar escrit en l'obra Sobre la natura (Περὶ φύσεως), de la qual només es conserven fragments.[4]
Filosofia[modifica]
Contràriament a altres filòsofs presocràtics que l'havien precedit, no creia que la natura estava formada per una última substància immutable, sinó que defensava que tot es trobava en estat de canvi continu. Per a Heraclit, tot es troba en «estat de flux», com s'exemplifica en el que possiblement és el seu aforisme més famós; Panta rei:
| « | Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει Pánta réi kái udén ménei |
'Tot flueix, res no s'està quiet' | » |
També és coneguda la seva cita afirmant que «un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu», ja que segons ell, en estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l'home seran els mateixos el segon cop que hi passin:
| « | Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν. | 'Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som'. | » |
Se sol incloure Heraclit entre els primers filòsofs de la natura, o filòsofs físics (φυσικοί, com els anomenava Aristòtil), que pensaven que el principi de totes les coses (arque/ἀρχή) era quelcom material (com l'aigua per a Tales, l'aire per Anaxímenes, o el To Apeiron per a Anaximandre). En realitat, tot i que Heraclit va identificar que aquest principi era el foc, no s'ha d'interpretar en sentit literal, sinó com una metàfora: el foc està en moviment i canvi constant, com la natura mateixa.[5][6]
Aquesta permanent mobilitat es fonamenta en una estructura de contraris. L'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia-nit, guerra-pau, fred-calor…[7]
Tot aquest flux continu està governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος).[8]
Segons ell, l'autèntica naturalesa de les coses és amagada, donant a entendre que al coneixement només hi podem arribar amb els ulls de la raó.
Tot i que hi ha moltes similituds entre les filosofies d'Heraclit i Parmènides, tradicionalment les seves doctrines s'han presentat com a contraposades, ja que mentre Heraclit defensava el «tot flueix», el «ser» de Parmènides es defineix com a estàtic, immutable i immòbil.
En l'art, Heraclit se sol representar en una actitud melancòlica, i sovint se l'identifica com "el filòsof trist", contraposat a Demòcrit, que es coneix com "el filòsof rialler", atès el menyspreu que va mostrar per les persones que no es preocupaven d'aprendre a filosofar.[9]
Diversos historiadors (Plutarc, Diògenes Laerci, Estobeu) el citen com a autor de consells ètics i polítics.[10]
Influència sobre altres autors[modifica]
La contraposició del "panta rei" va tenir una influència determinant sobre Plató, el qual per tal de resoldre les contradiccions amb la teoria del ser de Parmènides, va concloure que el "no-ser" existeix només en sentit relatiu, donant així un fonament filosòfic al sentit grec de l'esdevenir. Hegel va veure en aquesta conclusió la dialèctica fonamental de la filosofia grega. D'acord amb la seva interpretació, la filosofia de Parmènides es resumeix en la frase "tot és, res no es fa" (tesi), mentre que la d'Heraclit en "tot esdevé, res no existeix" (antíntesi) i el moment de síntesi estaria representat per Plató.
El mateix Hegel es considerava filosòficament hereu d'Heraclit, fins al punt d'afirmar: «No hi ha proposició d'Heraclit que jo no hagi acceptat en la meva Lògica» (Hegel, Lliçons sobre la història del la filosofia). Heraclit, però, a diferència de Hegel, no concebia l'esdevenir com una progressiva presa de consciència de l'absolut; per a ell, l'esdevenir sembla consistir més aviat en els canvis d'un idèntic substrat o logos: «totes les coses són Un i l'Un totes les coses»; «aquest cosmos és el mateix per a tots... doncs sempre és i serà». D'aquesta visió del món, es veuria influït especialment l'estoïcisme.[11]
Més endavant, la tradició filosòfica aristotèlica valoraria Heraclit incompatible amb els principis de la lògica formal, si bé el mateix Aristòtil (com abans Plató) no havia acollit la teoria de l'esdevenir en un intent de conciliar-la amb el rígid estatisme de Parmènides i introduint així la doctrina de la transició perpètua de la potència a l'acte, que trobaria millor acollida entre els místics neoplatònics. D'acord amb Plotí, que també mantenia els principis de la lògica de l'eleàtica, «Heraclit sabia que l'Un és etern i espiritual: ja que només allò que té cos esdevé etern i flueix» (Ennèades, V, 9). Fins i tot els místics cristians com Mestre Eckhart i Nicolau de Cusa van ser capaços de tenir en compte el concepte dels oposats proposat per Heraclit i el posaren en un pla transcendent i supraracional. De fet, per a ells, mentre que el pla immanent de la vida quotidiana continuava aplicant els principis del la racionalitat sil·logística, en Déu es trobaria l'arrel comuna d'allò que sembla contradictori per a la senzilla raó, perquè en Déu està present la unitat dels contraris, els quals, explicant-s'hi i materialitzant-s'hi en el món, després tendeixen a diversificar-se.[12]
Heraclit va veure's finalment del tot acceptat en les teories de Hegel, el qual però va reinterpretar el seu concepte dels contraris, no tant en sentit místic i transcendent, sinó des d'una òptica immanent.
També Nietzsche tenia una alta estima per Heraclit: la magnitud de la seva apreciació rau en el fet que la noblesa d'allò que ha de dir no es presta a una claredat superficial. Martin Heidegger, qui a finals dels seixanta tenia un famós seminari sobre el filòsof grec juntament amb Eugen Fink a Friburg, considera que el concepte de veritat, entesa com a ἀλήθεια, o "no amagat" (en alemany Unverborgenheit) és una mena de paràfrasi del fragment del text d'Heraclit n. 93 DK: "El senyor, l'oracle del qual està a Delfos, no diu ni amaga, sinó que indica". Per a Heidegger, la filosofia d'Heraclit serveix de confirmació de la seva posició.[13]
Notes[modifica]
- ↑ La forma Heràclit no s'ajusta a les regles d'adaptació de noms grecs al català, però ha tingut recorregut en català. La forma alternativa, Heraclit, gaudeix de més acceptació en els àmbits acadèmics i especialitzats, per exemple en el Diccionari Grec-Català, les traduccions més recents de la Fundació Bernat Metge i altres obres habituals de referència.
Referències[modifica]
- ↑ Olof, pàg. 221
- ↑ G S Kirk, pàg. 285
- ↑ G S Kirk, pàg. 266
- ↑ G S Kirk, pàg. 269-272
- ↑ G S Kirk, pàg. 289
- ↑ Olof, pàg. 231-250
- ↑ G S Kirk, pàg. 280-284
- ↑ G S Kirk, pàg. 273
- ↑ Olof, pàg. 222, 226
- ↑ G S Kirk, pàg. 306
- ↑ Olof, pàg. 221, 257-273
- ↑ Marco Vannini, Storia della mistica occidentale, Mondadori, 2005.
- ↑ entrevista a Remo Bodei sobre les interpretacions de Nietzsche i Heidegger, per l'Enciclopedia Multimediale delle scienze filosofiche.
Bibliografia[modifica]
- Frankel H, A thought pattern in Heraclitus, 1938
- Kahn, C H, The art and thoght of Heraclitus Cambridge, 1979
- G S Kirk, Los filósofos presocráticos, ed.Gredos, Madrid 1987, ISBN 84-249-1249-7
- Olof Gigon, Los orígenes de la filosofia griega, ed.Gredos, 1985, ISBN 84-249-2181-X
- Diògenes Laerci, Vite e dottrine dei più celebri filosofi, text en grec, 2005 (vida d'Heraclit al llibre IX).
- Vittorio Macchioro, Eraclito. Nuovi studi sull'orfismo, Roma-Bari, Laterza, 1922.
- Giorgio Colli, La sapienza greca. Eraclito, vol. 3, Milano, Adelphi, 1980.
- Hans-Georg Gadamer, Eraclito. Ermeneutica e mondo antico, Roma, Donzelli, 2004.
- Carlo Diano, Il pensiero greco da Anassimandro agli stoici, Torino, Bollati Boringhieri, 2007.
- Ivan Pozzoni, Eraclito de-crittato. L'ontologia civica di Eraclito d'Efeso, Villasanta, Limina Mentis, 2009.
- Martin Heidegger, Eugen Fink, Eraclito, Roma-Bari, Laterza, 2010.
- Adriano Ardovino, Interpretazioni fenomenologiche di Eraclito, Macerata, Quodlibet, 2012.
- Giuseppe Fornari (a cura di), Eraclito, la luce dell'oscuro, Firenze, Olschki, 2013 ISBN 978-88-222-6145-8.
