Transbordador espacial Hermes
- Per a altres usos de la paraula Hermes vegeu la pàgina Hermes (desambiguació).
 Impressió artística de l'Hermes (ESA) | |
| Informació general | |
|---|---|
| Tipus | model d'aeronau  |
| Contractes principals | Novembre del 1987 |
| Llançament | No construït. Projecte cancel·lat |
| Durada de la missió | 30 a 90 dies a l'espai |
| Tripulació | Tres astronautes |
El transbordador Hermes o minillançadora Hermes va ser l'aposta europea per un vehicle espacial reutilitzable per garantir l'accés dels europeus a l'espai i l'aprovisionament d'una estació especial pròpia o, si escau, els mòduls europeus acoblats a una estació espacial internacional.
El projecte va viure diversos problemes, entre altres de la falta d'experiència europea en vehicles espacials reutilitzables, i finalment es va cancel·lar el 1992.[1]
Història[modifica]
El 1978, França disposava d'un projecte per construir un petit transbordador reutilitzable; però els dubtes i els costos eren quantiosos per a l'agència espacial francesa.
Després de l'experiència obtinguda amb el Spacelab i els plans per fabricar i disposar de l'estació espacial Columbus, transformada posteriorment en el mòdul Columbus de la ISS, l'ESRO i després l'Agència Espacial Europea van considerar necessària una plena independència dels llançadors i vehicles espacials nord-americans. Fins llavors els europeus viatjaven a l'espai gràcies a programes de col·laboració de la NASA o la COSMOS; però la dependència d'aquestes col·laboracions es considerava inviable a llarg termini; per exemple, el laboratori espacial havia estat donat gratuïtament per aconseguir places en els transbordadors nord-americans. Per tot això, a principis dels anys vuitanta van començar els estudis preliminars; però no va ser fins a 1987 quan el programa va adquirir personalitat pròpia.
La llançadora Hermes (el Missatger dels Déus) estava, com assenyalava La carrera cap al Cosmos de Radio Quebec,[2] a mig camí entre les càpsules Soiuz soviètiques (per capacitat i tipus de llançador) i els transbordadors nord-americans (per forma i capacitat de reutilització). Havia d'estar operativa para 1995.
Es van estudiar diverses alternatives i finalment es va optar per un avió amb ales en forma de delta i amb la propulsió mínima per maniobrar en òrbita, essent portada fins a la seva òrbita per un coet de nova creació.
Encara que finalment el coet es va fabricar i va volar amb èxit, el programa Hermes va ser cancel·lat en 1992 davant la falta d'experiència europea en aïllament tèrmic, el seu alt cost i les expectatives de desenvolupar el X-38 al costat dels Estats Units[3] per descendir de la qual va acabar sent l'Estació Espacial Internacional.
Els conceptes de la llançadora[modifica]
L'Hermes es va pensar com un transport reutilitzable de baix cost per a quatre persones com a màxim i un mínim d'equip i 3 000 kg de subministraments com a màxim. El pes total de la nau amb tripulació, combustible i càrrega no hauria de superar les 20 tones, càrrega màxima que pot portar la versió més potent del coet Ariane 5.
La tripulació comptaria amb suport vital per romandre a l'espai un màxim de 7 dies.
Malgrat que el projecte va ser cancel·lat, la idea d'una nau espacial reutilitzable de petita grandària que pugui ser portada a una òrbita baixa per un únic llançador (més senzill que el programa nord-americà) segueix vigent.
- Estats Units estudiava un mòdul reutilitzable, pujat a l'espai per un coet convencional per substituir als transbordadors espacials.
- Rússia va desenvolupar conceptualment el mòdul Kliper i va fabricar una maqueta amb l'objectiu d'aconseguir socis que aportessin el capital per a la seva construcció. El Kliper es projecta com una astronau capaç de transportar sis persones o dues persones i 700 kg de càrrega. Va ser ofert a Europa, però l'ESA va refusar recolzar el projecte per falta de definició[4]
Configuració[modifica]
L'Hermes seria llançada a la part superior d'un llançador Ariane 5 i que constaria de dues parts: una part, una forma de con anomenat Resource Module que s'adjunta a la part posterior del vehicle i es va dissenyar per a la reentrada. Només l'avió espacial es tornaria a entrar en l'atmosfera de la Terra.
En la configuració prevista abans de l'acabament del projecte, l'Hermes portaria a tres astronautes i una càrrega pressuritzada de 3000 kg. El pes de llaçament final seria 21000 kg, que va ser considerat com el límit superior del que un prolongat Ariane 5 podia aixecar. L'Hermes seria de 19 m de longitud.
Llocs de llançament[modifica]
Els possibles llocs de llançament per al transbordador serien els següents:
- Guiana Space Centre
- Illa de Fort de France (Martinique Aimé Césaire International Airport)
- Bermudas
- Istres (Istres-Le Tubé Air Base)
Les missions típiques[modifica]
Quatre missions típiques es va proposar:
- Experimentació a bord en una òrbita equatorial de 800 quilòmetres
- Vols a la NASA de l'estació espacial Freedom en una òrbita de 28,5 graus
- Vols a l'ESA de l'estació espacial Columbus en una òrbita de 60 graus.
- Vols tripulats a la teleobservació de l'ESA Plataforma Polar en un grau de 98.500 quilòmetres òrbita
Futur[modifica]
Un projecte de prova, el Intermediate eXperimental Vehicle (IXV), està previst que demostri les tecnologies de reentrada en el 2012.[5]
Referències[modifica]
- ↑ Varis, L'Univers - Enciclopèdia de l'astronomia i l'espai, Planeta DeAgostini, Barcelona, 2004, ISBN 84-674-0612-7
- ↑ Varis, La ruta cap al Cosmos, Radio Quebec, Mont-real, 1986
- ↑ Dins del transbordador, Discovery Comumunication, Inc, 2004, Dipòsit Legal, NA-3.266-2003
- ↑ Pons Juan, L'ESA diu no al Kliper, nº 285 de Avió Revue, Motorpress-Ibèrica, Madrid, març de 2006
- ↑ Jeremy Hsu, 15 October 2008, Europe Aims For Re-entry Spacecraft
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Transbordador espacial Hermes |