Hipocamp (satèl·lit)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Hippocamp)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula satèl·litS/2004 N 1
Neptú, S/2004 N 1, anells de Neptú i altres satèl·lits interiors
Mosaic d'imatges del telescopi espacial Hubble del 2009 mostrant Neptú, S/2004 N 1,
i alguns dels anells de Neptú i altres satèl·lits interiors.
La lluentor dels satèl·lits en relació a Neptú està àmpliament millorada.
Tipus satèl·lit natural
Satèl·lit de Neptú
Descobridor M. R. Showalter, I. de Pater, J. J. Lissauer, R. S. French[1]
Data de descobriment yes
Epònim hipocamp
Instrument Search for Extra-Terrestrial Intelligence Tradueix
Elements orbitals
Semieix major ~ 105,283 km Gm
Excentricitat ~ 0.000[2]
Inclinació ~ 0.0° (a l'equador de Neptú)
~ 0.0° (al pla de Laplace local)[2]° *
Període orbital 0.9362 d[3]
Característiques físiques
Albedo Presumiblement baix
Magnitud aparent 26.5
*respecte a l'eclíptica
Modifica les dades a Wikidata

Hipocamp[4] (designació provisional S/2004 N 1) és un petit satèl·lit natural de Neptú, té uns 18 km de diàmetre i orbita el planeta en tan sols un dia terrestre. Fou descobert l'1 de juliol de 2013, incrementant el nombre de satèl·lits de Neptú coneguts fins a 14.[5] El satèl·lit és tan tènue que no fou observat per la sonda Voyager 2 al 1989. Mark Showalter del SETI la trobà analitzant fotografies arxivades del telescopi espacial Hubble capturades entre el 2004 i el 2009.[6] L'antiga designació provisional, "S/2004 N 1", feia referència a l'any en què s'aconseguiren les dades, al "2004" i no a l'any del descobriment.

Etimologia[modifica]

Oficialment, el nom d'Hipocamp prové del monstre marí de la mitologia grega Hipocamp, amb cos de cavall i cua de peix;[7] el seu descobridor, però, afirmà que realment l'havia anomenat així ja que és un admirador dels cavallets de mar; com que aquests inclouen un gènere anomenat Hippocampus, va anomenar així la lluna.[8]

Descobriment[modifica]

Mark Showalter descobrí S/2004 N 1 l'1 de juliol de 2013 mentre examinava imatges del telescopi espacial Hubble del 2009 dels arcs de l'anell Adam de Neptú. Va utilitzar una tècnica similar a l'escombratge per compensar el moviment orbital i permetre l'acumulació de múltiples imatges (stacking) per aconseguir veure detalls molt tènues.[5][9][10] Després de decidir per caprici expandir l'àrea de recerca fins a radis molt més enllà dels anells,[11] trobà un punt força obvi que representava un nou satèl·lit. Posteriorment va trobar-lo en diferents imatges arxivades del Hubble fins al 2004. La sonda Voyager 2, què observà tots els altres satèl·lits interiors de Neptú, no el detectà el 1989, a causa de la foscor.[5] Com que les imatges rellevants han estat disponibles al públic durant molt de temps, qualsevol podria haver fet el descobriment.

S/2004 N 1 és el catorzè satèl·lit de Neptú, i el primer a ser descobert des de setembre del 2003.[10][12]

Origen[modifica]

Es pensa que els actuals satèl·lits interiors de Neptú s'acretaren després de la hipotètica captura del satèl·lit més gran de Netpú Tritó el qual presenta una òrbita inclinada i un moviment retrògrad.

Existeix la hipòtesi que Tritó era un objecte del cinturó de Kuiper que fou capturat per Neptú poc després de la formació del sistema de satèl·lits original i que aquesta captura provocà que les òrbites dels satèl·lits preexistents es mogueren a causa d'aquest esdeveniment, conduint a l'ejecció d'alguns satèl·lits i la destrucció per col·lisió d'altres.[13][14]

A partir de les runes resultants després que l'òrbita de tritó esdevingués circular per acceleració de marea,[15]

Referències[modifica]

  1. Yeomans, D. K.; Chamberlin, A. B. «Planetary Satellite Discovery Circumstances». JPL Solar System Dynamics web site, 15-07-2013.
  2. 2,0 2,1 Editors of Sky & Telescope. «A Guide to Planetary Satellites». 'Sky & Telescope web site.
  3. 3,0 3,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Beatty_2013
  4. French, R. S.; J. J. Lissauer; de Pater, I.; Showalter, M. R. «The seventh inner moon of Neptune» (en en). Nature, 566, 7744, 2019-02, pàg. 350–353. DOI: 10.1038/s41586-019-0909-9. ISSN: 1476-4687.
  5. 5,0 5,1 5,2 «Hubble Finds New Neptune Moon», 15-07-2013.(anglès)
  6. «Nasa's Hubble telescope discovers new Neptune moon». BBC News, 15-07-2013.(anglès)
  7. CNN, Ashley Strickland. «Meet Hippocamp, Neptune's new moon». [Consulta: 20 febrer 2019].
  8. Science, Mike Wall 2019-02-20T18:31:59Z; Astronomy. «Meet Hippocamp! Neptune's Smallest Moon Has a Name (and a Violent Past)» (en en). [Consulta: 20 febrer 2019].
  9. Showalter, M. R. «How to Photograph a Racehorse ...and how this relates to a tiny moon of Neptune», 15-07-2013.(anglès)
  10. 10,0 10,1 Grossman. «Neptune's strange new moon is first found in a decade». New Scientist space web site, 15-07-2013.(anglès)
  11. Klotz, I. «Astronomer finds new moon orbiting Neptune», 15-07-2013.(anglès)
  12. Marsden, Brian G.; S/2002 N 4, MPEC 2003-S107 (30 September 2003)
  13. Goldreich, P.; Murray, N.; Longaretti, P. Y.; Banfield, D. «Neptune's story». Science, 245, 4917, 1989, pàg. 500–504. Bibcode: 1989Sci...245..500G. DOI: 10.1126/science.245.4917.500. PMID: 17750259.(anglès)
  14. Agnor, C. B.; Hamilton, D. P. «Neptune's capture of its moon Triton in a binary–planet gravitational encounter». Nature, 441, 7090, 11-05-2006, pàg. 192–194. Bibcode: 2006Natur.441..192A. DOI: 10.1038/nature04792. PMID: 16688170.(anglès)
  15. Banfield, Don; Murray, Norm «A dynamical history of the inner Neptunian satellites». Icarus, 99, 2, Octubre 1992, pàg. 390–401. Bibcode: 1992Icar...99..390B. DOI: 10.1016/0019-1035(92)90155-Z.(anglès)


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hipocamp Modifica l'enllaç a Wikidata