Història d'Almenara

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Almenara, municipi del País Valencià que es troba a la comarca de la Plana Baixa, té una rica història. Els primers assentaments humans pareixen remuntar-se, almenys, a l'època romana, segons hi testimonien les restes i ruïnes, abans devastades que estudiades, que es troben als pujols veïns, cas del Punt del Cid. Als estanys costaners han aparegut indicis que fan pensar en l'existència d'un embarcador, relacionable amb la plaça romana de Sagunt.

Edat antiga[modifica | modifica el codi]

És molt probable que la primitiva població d'Almenara fos fundada pels grecs de Zacint, fundadors de Sagunt, o pels cartaginesos en la seua primera vinguda a la península Ibèrica; doncs apareixen notícies que l'any 242 aC existia un temple dedicat a Venus, en la contornada d'esta població. Segons tots els indicis, pareix que la primitiva població d'Almenara es va formar al voltant de tal temple i immediata als insalubres terrenys pantanosos, ja que alguns historiadors al·ludeixen a l'existència d'un port situat en la falda del "Mont dels Estanys", remuntant la seua existència a l'època de cartaginesos i romans. Donades les circumstàncies que concorren en l'actual emplaçament de la població, és molt probable que la primitiva població fugira d'aquells llocs malsans i es traslladara al seu actual emplaçament, lloc més segur i resguardat, permetent-los al mateix temps atendre els interessos creats en les proximitats. D'esta manera arribem a la conclusió, no exempta de lògica, que l'origen de l'actual població no és de tan remota antiguitat, com el poblat que sens dubte va existir a l'ombra del Temple de Venus. Pareix més segur, això no obstant, que els primitius pobladors d'este territori pertanyien a la raça ibera, a la tribu dels bastetans i al país dels heretans.[1]

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

El topònim Almenara, d'origen àrab, és sinònim de talaia (lloc elevat) o d'Almenara, veus al·lusives als focus d'avís que a manera de moderns fars atalaiaven la costa. Un altre possible significat que se li atribueix a Almenara és el que prové de la seua forma composta «almena», torre o fortalesa, i «ara», temple o altar. Els romans, en el seu antic emplaçament junt amb el Temple de Venus, la van anomenar Afrodicio.[2]

Els moriscos que poblaren la vila capitularen davant el setge de Jaume I el 1238, qui repoblà el lloc amb cristians. "…I quan estàvem en el Puig, ens va arribar missatge d'Almenara, de l'alfaquí i d'un altre sarraí que era molt poderós, que si ells podien parlar amb nos, ells ens rendirien Almenara…". Este paràgraf correspon a la "Crònica" de Jaume I, i és el començament del que relata respecte a la presa de la població que als peus dels últims contraforts de la serra d'Espadà es troba enclavada la població d'Almenara.

El rei explica els detalls de la rendició en la quaresma de 1238, relatant l'arribada de la reina, Na Violant d'Hongria, de Borriana, a la que va esperar en la costa del peu del castell, "i nos i ella entràrem alegrement dins del castell, i amb gran alegria menjàrem".

La possessió d'Almenara va portar com a conseqüència la rendició d'altres castells importants.

Almenara va pertànyer en principi, després de la conquista cristiana al patrimoni reial, però al gener de 1292 Jaume el Just la va vendre, junt amb els llocs de La Llosa, Quart i Xilxes, pel preu de 220.000 sous jaqueses,[3] per escriptura davant de Francisco Reart, a Francesc de Pròixita, descendent del noble sicilià que va vindre disfressat de franciscà per a oferir al rei Pere el Gran de València la corona de Sicília, a la que se li considerava amb dret per haver casat amb Constança de Sicília, filla de Manfred I de Sicília, regent d'aquell país. Es va crear, perquè, en 1292 la Baronia d'Almenara, en un temps en què la població es componia de 400 cases, disposant d'un terme de tres llegües de llarg per una i mitja d'ample.

Al primer baró el va succeir el seu fill Olf, a qui al febrer de 1349 Pere IV el Cerimoniós li va concedir el mer i mixt imperi d'Almenara i Llutxent per 17.000 sous, quantitat que el mencionat monarca devia al noble.

Per disposició testamentària del IV baró, Olfo de Pròixita i Centelles, en 1422 es va fundar l'Hospital del Crucifix de Crist per a alberg de pobres vianants amb "sis llits i u dels llits amb curtets per a persones d'honor".[1]

Sent el VII baró d'Almenara Joan de Pròixita i Centelles - defensor decidit del papa Benet XIII d'Avinyó, a qui va traure d'Avinyó, portant-lo a Peníscola -, Alfons el Magnànim, de qui era camarlenc i consiliari, li va concedir en 1447, el títol de comte, creant-se per tant el Comtat d'Almenara.[4]

Fins a la supressió dels senyorius, era esta vila la capitalitat del Comtat d'Almenara, del que l'any 1500 formaven part, Quart, Quartell, Benavites, Xilxes, La Llosa i també pertanyien al mateix Comte, Llutxent, Palma de Gandia i Benissanó.[5]

En aquella època, el senyor comte era amo i senyor de tot, fins a l'extrem d'haver de decidir ell els càrrecs rectors de la població, els quals requeien necessàriament en persones del seu grat. "…Els jurats que cessaven proposaven els seus successors. La terna era presentada per una Comissió al Sr. Comte d'Almenara, resident a València, el dia 21 de desembre de cada any. I era portadora d'un regal per a l'amo i senyor temporal de la vila consistent en deu parelles de gallets i sis focs d'alls o en un cuixot de cansalada i vuit pollastres…".

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

En 1521, molt prop d'esta vila va tindre lloc la batalla d'Almenara que va significar la segona derrota sofrida pels agermanats i que va suposar la pèrdua del control de les comarques castellonenques. Els agermanats, dirigits per Jaume Ros, es van enfrontar a les tropes del virrei, sent el duc de Sogorb qui manava l'exèrcit, contribuint el comte d'Almenara, Gaspar de Pròixita i Vives Boil, a la derrota. Les forces reials es van replegar després a Almenara, convertida en plaça d'armes de l'exèrcit i base per a les operacions sobre la Plana i Onda.[1][2]

En 1552 va ser construïda "La Cort", el que anys més tard es va anomenar Ajuntament. En el mateix segle -1587- la comtessa viuda de Gaspar de Pròixita i d'Aragó, IV comte d'Almenara, va fundar en la vila un convent de dominics. Fins a l'exclaustració del segle XIX (1835) el convent va tindre vida pròpia i serà destruït l'any 1839. L'actual Guarderia Infantil Laboral està edificada sobre l'espai que en el seu moment va ocupar el convent.

Per a casar-se Felip III amb Margarida d'Àustria va vindre en 1599 a València, on s'havia disposat celebrar la cerimònia matrimonial, i al mateix temps va jurar els Furs del Regne i es va aclamar rei. Amb tal ocasió van passar els nous esposos per Almenara, en el mes d'abril, rebent-los el comte Josep de Pròixita i Borja, acompanyat de nombrosos cavallers. En l'actualitat el Comte d'Almenara, En Vicent d'Orbe i Pinies, viu a Sant Sebastià.[1]

El plànol de la vila repeteix el traçat en quadrícula, comú a diverses poblacions de la Plana, fundades o repoblades pel rei Conqueridor (Castelló, Vila-real, Nules, …). El primer recinte en tauler el conformaven dos eixos transversals, tallats en quadrícula per quatre carrers longitudinals. Fins a les darreries del XVIII la vila romangué murallada per un doble recinte. El primer llenç es construí a començament del XVI i estava adossat als corrals de les cases. El segon, que deixava 3,25 m amb l'anterior, s'inicià el 1543 i els angles estaven flanquejats per quatre torres, a més de dues més en els centres dels murs nord i sud.

A començament del XVI Almenara tenia 118 cases. La població visqué alts i baixos en els segles següents per a iniciar l'arrancada en la segona meitat del segle XIX. Cap a 1820 la vila ja tenia dos ravals extramurs que foren els inductors del creixement posterior. En les primeres dècades del present segle encara es conservava el llenç exterior de la muralla, però la població s'eixamplava en direcció E-NE pel raval de la Vall i cap al S, cercant el límit de la carretera de Castelló a València.

La desaparició de les muralles, (s'ha recuperat un llenç i una de les torres) empentà el creixement cap a les cotes més elevades del puig del castell, deixant l'horta lliure per al conreu, tal com esdevé en tants altres pobles del litoral.

Contemporaneïtat[modifica | modifica el codi]

La pressió demogràfica més elevada s'ha operat durant la dècada dels setanta i particularment de 1970 a 1975, lustre en què es va passar de 4.091 habitants a 5.022, xifra en què sembla haver-se estancat fins al moment actual. La vila amplia els horitzons traspassant l'obstacle de la vella carretera, seguint l'eix del camí de la Mar que al seu torn porta a l'estació del ferrocarril. És la nova zona d'habitatges i magatzems de taronges. També s'ha completat el creixement cap a l'Oest en la vessant de la muntanya i s'ha dibuixat un plànol que s'obri en ventall cap al SO. Les línies futures de creixement estan orientades cap al S-SE i guanyen terreny als conreus, mentre que és més modest el creixement cap al castell. El desviament de la carretera N-340 ha facilitat el creixement cap al Sud, però per l'est ha quedat tancat per la barrera que representen la N-340, la línia fèrria de Barcelona i l'Autopista A-7.

Comtat d'Almenara[modifica | modifica el codi]

Els Pròixites han sigut Virreis, Almiralls, Generals, Governadors, Canonges, Capitans, Poetes, Majordoms Reials, Ambaixadors, Consellers Reials i Camarlencs de la Corona d'Aragó. El municipi d'Almenara ha estat lligat a aquest llinatge noble valencià originari del regne de Nàpols:[1]

  • Francesc de Pròixita (mort el 1327/28), I Senyor d'Almenara. El rei Jaume II d'Aragó, el 10 de gener de 1292, li ven la senyoria d'Almenara, per 220.000 sous jaqueses.
  • Olf de Pròixita, II Senyor d'Almenara. El rei Pere IV, el 7 de febrer de 1349, per 17.000 sous li va concedir el mixt imperi d'Almenara.
  • Nicolau de Pròixita (Nicolau Carrós), III Senyor d'Almenara. Un dels seus fills va ser el poeta Gilabert de Pròixita.
  • Olf de Pròixita i de Centelles (mort el 1425), IV Baró d'Almenara. En el seu testament de 28 d'abril de 1422, manà fer l'Hospital d'Almenara.
  • Joan de Pròixita i de Centelles (mort el 1449), V Senyor i I Comte d'Almenara. El rei Alfons V en 1447 li concedeix el títol de Compte sobre la Vila i l'Estat d'Almenara.
  • Nicolau de Pròixita i de Calataiud, VI Senyor i II Comte d'Almenara.
  • Joan Francesc de Pròixita i de Centelles, VII Baró i III Comte d'Almenara.
  • Gaspar de Pròixita i de Vives Boil (mort el 1533), IV Comte d'Almenara.
  • Ferran de Pròixita i de Milà (mort el 1574), V Comte d'Almenara.
  • Gaspar de Pròixita i d'Aragó (mort el 1577), VI Comte d'Almenara. La comtessa, ja viuda, va fundar el Convent de Dominics el 28 de maig de 1587 i va faltar el 19 d'octubre de 1609.
  • Àngela de Pròixita i de la Cerdà, VII Comtessa d'Almenara.
  • Lluïsa de Pròixita i de la Cerdà, VIII Comtessa d'Almenara.
  • Josep de Pròixita i Borja (mort el 1635), IX Comte d'Almenara.
  • Lluís de Pròixita i Ferrer (Ferrer i Pròixita) (mort el 1662), X Comte d'Almenara.
  • Josep Gaspar de Pròixita i Ferrer (mort el 1663), XI Comte d'Almenara.
  • Maria Antònia Ferrer de Pròixita (morta el 1693), XII Comtessa d'Almenara.
  • Lluís Ferrer Aragó d'Apiano, XIII Comte d'Almenara.
  • Josep Antoni Ferrer de Pròixita i Castellví (mort el 1726), XIV Comte d'Almenara.
  • Agnès Ferrer de Pròixita i Ferrer, XV Comtessa d'Almenara.
  • Vicent Pasqual Zapata de Calataiud i Ferrer de Pròixita i Borja, XVI Comte d'Almenara.
  • Vicent Pasqual Vázquez de Coronado i Ferrer de Pròixita, Ronquillo i Ferrer, Briceño, Zapata de Calataiud (mort el 1772), XVII Comte d'Almenara.
  • Joaquim Esteban Ferrer de Pròixita i de Pinós, XVIII Comte d'Almenara.
  • Francesc Ferrer Crespí de Vallduara, XIX Comte d'Almenara.
  • Pere Pasqual Vives de Canyamàs i Sánchez-Muñoz, XX Comte d'Almenara.
  • Ignasi d'Orbe i Vives de Canyamàs, XXI Comte d'Almenara.
  • Vicent d'Orbe i Pinies, XXII i actual comte d'Almenara (viu a Sant Sebastià)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Història al web de l'Ajuntament d'Almenara
  2. 2,0 2,1 Almenara. Historia local a Antropología – Castellón de la Plana y su entorno
  3. Onieva, Antonio Juan. Lucrecia Borgia: leyenda y realidad (en castellà). Noguer, 1957, p.45. 
  4. «Comtat d'Almenara». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Almenara a turismodecastellon.com