Història d'Elx

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La història d'Elx (València) ve marcada en els seus inicis pels diferents pobles del Mediterrani que foren poblant el sud-est de la península Ibèrica, arribant a obtenir una especial importància en l'època de dominació Romana, on fou Colonia Iulia Ausgusta.

Prehistòria[modifica]

Neolític[modifica]

Els orígens d'Elx es remunten cap a l'any 5000 aC, en l'era del neolític (Edat Moderna de la pedra), quan els primers homes van poblar el vessant nord-est del que avui es coneix com L'Alcúdia, al sud de l'actual emplaçament de la ciutat, on s'ha trobat ceràmiques impreses, tant cardials com incisses.

Edat del coure[modifica]

Durant aquesta etapa la població estigué disseminada en grups o clans assentades en llogarets prop del riu Vinalopó. S'han trobat als voltants del jaciment de l'Alcúdia restes d'alguna agrupació de cabanyes alineades formant uns rudimentaris carrers.

Protohistòria[modifica]

En el segle V aC se fundà la ciutat ibera d'Ilici, moment en el qual s'esculpí el bust conegut com la Dama d'Elx, escultura d'una sacerdotessa vestida amb vestit cerimonial que constituïx una de les més importants obres de l'art iber. El 228 aC hi tingué lloc la batalla d'Ilici, en la que morí el general cartaginès Amílcar Barca.

Edat Antiga[modifica]

Restes d'una domus romana en el L'Alcúdia.
La Venus d'Ilici, de l'època romana.

Època Romana[modifica]

Destruïda la ciutat per les tropes cartagineses, amb l'arribada dels romans es va desenvolupar un procés de formació d'una colònia poblada amb veterans de les Guerres Càntabres, que passaria a dir-se colònia Iulia Illici Augusta, probablement entorn de l'any 26 aC En aquesta etapa va gaudir de gran prosperitat i creixement urbanístic, tenint una activa participació en les xarxes comercials regionals i mediterrànies per a les quals es disposà d'un port, el Portus Ilicitanus (l'actual Santa Pola), que va servir de punt d'entrada als productes que arribaven a la ciutat.

De les èpoques paleocristiana i visigoda és la Basílica d'Illici, mostra de la importància de la ciutat com seu episcopal.

Edat Mitjana[modifica]

Representació d'Elx en les Cantigues de Santa María, segle XIII.

Època islàmica[modifica]

Sota el domini musulmà en l'Edat Mitjana, la ciutat s'establix en el seu emplaçament actual, en la zona denominada la Vila Murada. És en aquesta època de desenvolupament agrícola quan s'introduïx un complex sistema de regadiu, on les palmeres delimitaven les parcel·les de cadascun dels cultius. A mitjan segle XIII, Elx formava part de la taifa de Múrcia.

Conquesta aragonesa[modifica]

En virtut del tractat d'Almizra (1244) pel qual les corones de Castella I Aragó es repartiren el regne de Múrcia, Elx entrà dintre la zona de conquesta castellana. La conquesta cristiana s'efectuà per l'infant Alfons (futur Alfons X el Savi) al voltant de l'any 1250, passant així Elx a la corona de Castella. Arran de la conquesta, va ser constituït el senyoriu d'Elx, encomanat a l'infant Juan Manuel, germà d'Alfons X i un dels grans escriptors castellans de l'Edat Mitjana.

Després d'una revolta musulmana en l'any 1265, Alfons X de Castella hagué de demanar ajuda al monarca aragonès Jaume I; aquest ajudà als castellans a recuperar la vila, juntament amb els territoris propers. Com represàlia, els musulmans foren expulsats de la ciutat i es veieren obligats a edificar una nova població en les proximitats de la Vila Murada, coneguda actualment com el Raval de Sant Joan. En 1296 Jaume II d'Aragó atacà els territoris castellans situats en la meitat sud-est de la península i conquerí, entre altres llocs, la ciutat d'Elx. En 1305 se signà en la vila el Tractat d'Elx, un acord realitzat entre els regnes de Castella i d'Aragó on es van fixar nous límits fronterers d'aquests regnes, passant Elx, juntament amb altres llocs com Alacant o Oriola, al Regne de València. No obstant això, el senyoriu seguí en mans del castellà don Juan Manuel.[1]

En el segle XIV, concretament el dia 4 de maig de 1334, en la Catedral de Barcelona, el rei d'Aragó Don Jaume el Just féu donació amb clàusula de reversió a la Corona al seu cinquè fill, l'Infant Ramon Berenguer (1308-1364) Comte de Prades, de la Vila d'Elx, amb el seu port del Cap de’l Aljub (també dit Aljuge, Algibe o Aljubs), que va prendre més tard el nom de Poble Nou i, finalment, Santa Pola. El 18 de febrer de 1337, l'Infant d'Aragó concedeix al Consell d'Elx permís per a edificar “una torre” en l'Illa de Santa Pola (o Illa Plana), que pertanyia al seu terme, per a guàrdia del seu port i dels navegants. El 1332, durant la guerra per la Conquesta del Regne de Granada fou atacada pels granadins encapçalats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah.[2] Posteriorment, Elx i Crevillent van anar a les mans de Juan (fill d'Alfons IV, el Benigne i Leonor de Castella) i des del 8 d'agost de 1358 per l'infant Martí, segon fill de Pere IV d'Aragó.

Edat Moderna[modifica]

Els segles XVI i XVII són conflictius socialment. D'una banda, en les Germanies, la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per a impedir la presa de possessió en Didac de Cárdenas i proclamar la seva vinculació a la Corona. El fracàs d'aquesta revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al capdavant de les quals anava el mateix senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més, l'esclat de l'ideal de municipi real sota-medieval. Per una altra, l'expulsió morisca que no només va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas, sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram. La repoblació duta a terme per Jordi de Cárdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vingués d'abans, però es va accelerar ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de debilitat política, que va anar en aquell moment parcialment compensada a l'entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola. Per una altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, mèdics notaris i una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger. Un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació. Al cap i a la fi amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, amb la presa de possessió de Jaime de Cárdenas, germà i hereu del recentment mort Jordi, són el detonant d'una sèrie de conflictes que es traduïxen en un estira-i-arronsa entre la vila i la institució senyorial que van acabar amb la consecució favorable d'aquesta, de la sentència del plet de reversió a la Corona en 1697.

Altre aspecte cridaner del segle és l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle. El XVIII comença marcat per l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa dóna l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que crea la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per sobre dels alcaldes ordinaris i aliena erms comunals i propis i torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recupera el seu dinamisme social a partir dels anys trenta. A partir d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada cap a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant, possibilita l'aparició de noves fortunes i retalla les possibilitats dels estrats més baixos. Aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, va provocar crisi com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en el qual la revolta antisenyorial[3] a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta va quedar configurada pels processos revolucionaris burgesos.

L'agricultura, no obstant això, no trigaria a entrar en crisi, circumstància que va donar pas al sorgiment de la moderna indústria de l'espardenya. El cànem va ser substituït parcialment pel jute; segons Pedro Ibarra, la primera fàbrica va ser creada per Josep Maria Buch, qui va aglutinar una sèrie de telers dispersos que simplement treballaven en canvi de matèries primeres.

Edat Contemporània[modifica]

Segle XIX[modifica]

Retrat d'Amadeu I que atorgà el títol de ciutat en 1871.

El breu regnat d'Amadeu I va suposar, en una curta visita a la llavors vila, en 1871, l'atorgament del títol de ciutat. En 1875 s'instal·la la primera màquina de cosir i es comença a importar lona de Mataró (Catalunya) progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar. Al cap i a la fi provocà una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant en la ciutat com en el camp. Així, just abans de la gran guerra existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera. El procés industrialitzador va deixar pas a l'aparició d'una nova oligarquia. Aquesta estava composta per fabricants d'espardenyes (entre els quals destaca Manuel Gómez Valdivia) i calçat en general, que van tenir interessos en l'agricultura i que van començar a crear entitats financeres tals com caixes d'estalvis, patronalés, així com el Centre d'Indústria Espardenyera.

Durant la dictadura de Primo de Rivera s'uní les classes burgeses i mitjanes (mèdics, funcionaris, advocats, etc.) entre els quals van destacar Dídac Fernández Ripoll, alcalde en diverses ocasions i el banquer Raimón Peral Torres. En aquesta època es produí un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat, com la xarxa de clavegueram, la construcció d'escoles i escorxadors. Els obrers conseqüentment comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics.

Segle XX[modifica]

Parc municipal d'Elx

En 1903 es coneix la primera vaga a Elx. La Segona República Espanyola fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, llavors UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha per a la seva explotació col·lectivista. El sentir majoritari de la ciutat d'Elx va optar pel socialisme per a regir l'Ajuntament durant la II República. La tensió social entre pols ideològics esclatà amb la crema de la Basílica de Santa María abans de la guerra. Així mateix hagué nombrosos assassinats arbitraris contra agricultors de significació dretana en el barranc de La Gola en Crevillent. A l'esclatar la guerra civil, Elx es mantingué fidel a la República i col·laborà activament amb l'Exèrcit Vermell mobilitzant a milers d'il·licitans en diversos Batallons. Al seu torn, les dretes en la rereguàrdia patiren gran persecució i repressió, especialment en el camp d'Elx. La guerra civil de 1936-1939 portà fam i misèria, així com forta repressió al ser Elx una ciutat majoritàriament republicana. La situació econòmica es començà a recuperar a partir dels 50 gràcies a la indústria, i es consolidà entre 1965-1975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la migració interior, principalment des d'Andalusia, Múrcia i Castella-la Manxa.

Panoràmica actual d'Elx.

El sector del calçat fou el senyal d'identitat il·licitana durant gran part del segle XX. A la fi dels anys 90 se sumí en una crisi sense precedents a causa de la competència de les exportacions procedents de la Xina i d'altres països amb baixos costos de producció. Es pot dir que la globalització ha portat amb sí una forta reestructuració del sector del calçat en Elx. Altres indústries amb menor presència en la ciutat són les del metall, la química, els dolces, la confecció i la construcció.

Segle XXI[modifica]

Aprofitant els seus dos patrimonis de la humanitat, el Misteri d'Elx i el seu extens palmerar així com la cessió temporal de la Dama d'Elx, ha tingut lloc una reestructuració cap al sector terciari i el turisme.

Referències[modifica]

Notes[modifica]

  1. Hinojosa Montalvo, Jose. Historia de la provincia de Alicante. Vol. III. Murcia: Ediciones Mediterráneo, 1985. ISBN 84-85856-42-2. 
  2. Ferrer i Mallol, María Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al País Valencià. CSIC, 1988, p. 133-134. ISBN 8400068149. 
  3. . Pedralbes, 1987, p. 198. 

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]