Història de Bretanya (1900-1940)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La primera meitat del segle XX es caracteritzà a Bretanya pel naixement d'un moviment nacionalista molt actiu, si bé minoritari electoralmente.

La preguerra[modifica]

Els primers grups nacionalistes bretons fundats abans del 1914 patiran la mateixa tara que els que apareixeran posteriorment: cap d'ells són un moviment de masses; en alguns casos, un grapat d'aristòcrates amb propostes culturals o que volen defensar la vella societat bretona amenaçada pel desenvolupament del capitalisme, raó per la qual foren titllats de "reaccionaris", com a la resta de moviments provincialistes o regionalistes de la resta de l'hexàgone. I en general, se situaren políticament a la dreta, llevat honroses excepcions.

El 1898 es fundaria a Morlaix la Keuredigezh Broadel Breizh (Societat Nacional de Bretanya), per Charles Le Goffic (1863-1962), Regís de L'Estourbeillon (1892-1942) (que en serà el cap des del 1902) i Anatole Le Braz, per tal de demanar l'ensenyament en bretó i descentralització tant administrativa com cultural.

Des de l'esquerra bretona, alguna cosa començà a moure's. El 1900 el socialista Émile Masson (1869-1923), mestre i amic de Romain Rolland, fundaria la Federation Socialiste de Bretagne (FSB), i el 1912 el seu òrgan en bretó, Brug (Bruc), de caràcter socialista i llibertari i des d'on faria la crida al diari Le Rappel de Morhiban, òrgan de la SFIO al departament, Bretons socialistes, parlons à nos frères rustiques leur langue, alhora que clamava contra els republicans francesos per castigar amb simbol a les escoles per parlar en bretó. Tanmateix, tampoc tindria massa ressò, ja que el socialisme no ha estat mai gaire popular a Bretanya.

El 1901 es crearia a Bretanya una secció del Gorseth gal·lès, dirigida pels escriptors Yann Le Fustec, Erwan Vertou Kaledvoulc’h (1861-1933), Frañsez Jaffrenou Taldir (1879-1956), fundador de la revista An Oaled i de la Beuriez ar Studieren Vreton (Cofraria d'Estudiants Bretons), de caràcter molt nacionalista i panceltista. Ambdós fundarien el 1904 la revista mensual Ar Vro (El país) i el setmanari bilingüe Ar Bobl (El poble), per tal de mobilitzar els bretons contra la Llei del 1901 que prohibia als clergues ensenyar el bretó a les escoles religioses.

El 1903, endemés, el govern francès prohibí el bretó als sermons dels capellans a les esglésies, malgrat les protestes de gairebé tots els diputats bretons. Com a reacció, el capellà bretó Yann-Vari Perrot (1877-1944) fundaria el moviment religiós Bleun Brug (Les flors de bruc) el 1905 per a defensar la llengua i tradicions bretones, però de caràcter clerical i reaccionari.

El 1905 també apareixeria el grup Jeunesses Nationalistes Bretonnes, que editaven la revista Dihunamb (Dempeus), fundada per Loeiz Herrieu i Andrev Mellag i que aparegué fins al 1944. El 1908 crearen Emglev ar Skrivagnerien (Aliança dels escriptors), amb Émile Ernault i Fañch Vallée entre d'altres, que planejarien la creació d'una llengua unificada, primer pas cap al KLT.

El 1909, cinc diputats bretons i el flamenc p. Lemire demanaren al president francès Gaston Doumergue (alvernès que parlava en occità en privat) l'ensenyament de les llengües regionals a l'escola, però ell ho va denegar al·legant atacs a "la sagrada unitat de la pàtria".

El 1911 es produïren algunes escissions dins la Societat Nacional de Bretanya. Una d'elles fou la Unió Regionalista Bretona (URB) per Le Braz i L'Estourbeillon, el 1911, i la seva escissió Federació Regionalista de Bretanya (FRB), de J. Cholleau i Y. Le Diberder, així com el Partit Nacionalista Bretó o Strollad Broadel Breizh.

L'esclat de la Primera Guerra Mundial fou dels actes que més sotregarien i afectarien no sols l'economia, sinó la demografia i la filosofia del país bretó. Per una banda, es troba el darrer ús oficial de la llengua bretona, amb l'ús de cartells fent crides a la mobilització. Del 1914 al 1918 uns 240.000 bretons (el 8% de la població total del país) moriria al front, la majoria enviats a primera línia de foc pels arrogants oficials francesos, que sovint preguntaven en acabar els combats que "quants bretons havien gastat". També es donaren nombrosos casos d'afusellats acussats de traïció i per foc amic. Fou famós el cas del soldat Fransez Laurent, de Mellonec, que fou afusellat el 1916 acussat de desobediència per l'únic delicte de no entendre una sola paraula de francès (tanmateix, fou rehabilitat en acabar la guerra), així com el del poeta Yann-Ver Calloc'h, mort en circumstàncies similars.

Conseqüències de la guerra[modifica]

La Primera Guerra Mundial provocà uns canvis econòmics i socials que suposarien la decadència imparable de la preeminència econòmica de l'elit aristocràtica, i que accentuaria l'emigració bretona a la resta de França (cap al 1919 el 70% de la població bretona encara pertanyia al sector primari). Per una altra, una nova generació d'estudiants de Roazhon i de l'Alta Bretanya, gallòfons i influïts pels fets de la guerra, prendran el relleu en el moviment bretonista. La llengua també se’n ressentiria. El nombre de parlats de bretó era aproximadament d'uns 1.200.000 el 1885, la gran majoria unilíngües i que no coneixien a penes el francès, ja que passaven poc temps a l'escola. La introducció del servei militar obligatori en comptes de les lleves va fer que els joves bretons, en contacte amb joves de la resta de l'hexàgon, parlessin el francès de manera més fluida, i a la llarga, ajudessin a la despersonalització. També provocà el fet que, en sortir de la seva terra per primer cop, i en contacte amb noves formes de pensar, fessin comparacions entre la situació dedins i defora de Bretanya. Des del 1919 l'alcoholisme va augmentar i els capellans perdran una bona part de la seva influència, alhora que es degrada la situació econòmica

Radicalització del nacionalisme[modifica]

Pel setembre del 1918 Morvan Marchal, Job de Roincé i H. Prado, influïts per Charles Maurras i l'avantguardisme cultural, fundaren el Grup Regionalista Bretó (GRB), des del qual s'imposaria la bandera bretona, anomenada gwenn ha du (blanc i negre) pels seus colors, que representaven les nou barres o broiu del país, tant bretonòfons com gallòfons. Per altra banda, el bard Taldir va compondre un himne nacional bretó, Bro gozh ma zadoù (La terra dels meus pares), que no era sinó la traducció de l'himne nacional gal·lès.

El gener del 1919 un altre grapat de joves, dirigits per Ambrose Bebb, militant del GRB, fundà la revista Breizh Atao (Amunt Bretanya), nacionalista i celtista d'influència irlandesa. El 1926 el p. Yann-Vari Perrot intentà unificar en una sola organització Bleun Brug i Breizh Atao, però ho hagué de deixar córrer per l'aferrissada oposició de les autoritats eclesiàstiques locals.

Regís de L'Estourbeillon (URB) adreçà una petició al president dels EUA, Woodrow Wilson (autor dels 17 punts i de la teoria de l’autodeterminació dels pobles) i als membres de la comissió de la Societat de Nacions el 1919, amb 800 signatures de bisbes, parlamentaris i del general Ferdinand Foch (d'origen occità), on es defensava els drets de les llengües minoritàries de França i la llibertat dels pobles, i es reclamava alhora autonomia per a la Bretanya.

Tot això, però, no comportà cap canvi de posició del govern francès, i fins i tot, el 1925 el ministre d'instrucció pública francès, Anatole de Monzie, en inaugurar el pavelló bretó de l'Exposició d'Arts Decoratives de París, declarà que per la unitat lingüística de França, la llengua bretona ha de desaparèixer.

El 1927 Strollad Emrenerien Vreizh-Parti Autonomiste Breton (SEV-PAB), al qual se li unirien la Unvaniez Yaouankiz Breizh (Unió de la Joventut Bretona), fundada el maig del 1920 per joves altbretons francòfons i separada del GRB. Celebraren tres congresos el 1927, 1928 i 1931, i intentaren aplegar tots els nacionalists perifèrics de França, però no aconseguiren augmentar el nombre de militants degut a la seva indefinició ideològica. Això els portaria a l'escissió el 1931 entre els sectors més esquerrans i federalistes, que formarien la Ligue Federaliste de Bretagne, i els nacionalistes més radicals, que fundarien el Partit Nacional Bretó.

Bibliografia[modifica]