Història de Cambodja

Angkor Vat

La història de Cambodja és la història dels pobles que han ocupat Cambodja, però sobretot n'és la història de l'ètnia majoritària, els khmers; els diferents regnes han desbordat la fronteres actuals del país en temps passats. El poble cambotjà fou un dels primers del sud-est asiàtic a adquirir idees polítiques i institucions polítiques índies, així com a establir regnes centralitzats cobrint vasts territoris propers. El primer regne conegut de l'àrea, Funan, va tenir la màxima esplendor entre els segles V i VI. En fou succeït pel de Chenla, que controlà grans àrees dels estats actuals de Cambodja, Vietnam, Laos i Tailàndia. La primera civilització avançada de Cambodja va aparèixer en el primer mil·lenni de l'era actual, amb la immigració de bramans de l'Índia, que fugien de guerres civils del seu territori i van introduir la religió hinduista, vocables sànscrits i generaren un procés d'agronomia més avançat amb la canalització dels rius. Aquesta fusió entre locals i gent de l'Índia feu que es conformés el Regne de Funan, que va ser substituït pel de Chenla en el 600 sota la influència de l'Imperi indonesià amb seu llavors a Sumatra.

Els inicis

Se’n coneix ben poc, de la Cambodja prehistòrica. Al nord-oest del país s’han localitzat restes que indiquen l’existència d’antics habitants de coves, i les ceràmiques trobades en aquests jaciments han estat datades cap al 4200 aC. No és fàcil, però, establir fins a quin punt aquelles comunitats poden relacionar-se directament amb els khmers actuals. L’estudi d’ossos d’aproximadament el 1500 aC apunta, tanmateix, que la població cambodjana d’aquell període ja presentava trets semblants als de la població actual. Les troballes arqueològiques indiquen també que, abans del 1000 aC, els habitants de Cambodja vivien en cases elevades sobre pilons, una pràctica que encara perdura, i basaven bona part de la seva alimentació en el peix i l’arròs. Les primeres cròniques xineses els descriuen com a «lletjos», «foscos» i nus, però aquestes caracteritzacions s’han d’interpretar amb molta cautela, tenint en compte els prejudicis amb què la Xina imperial acostumava a representar els pobles veïns considerats «bàrbars».

Indianització i Funan

Mapa de Funan cap al segle III

La influència cultural índia probablement començà a penetrar a Cambodja a través dels enclavaments comercials establerts, des del segle I dC, al litoral de l’actual Vietnam meridional. Aquests ports servien d’escala als vaixells que navegaven entre el golf de Bengala i les províncies del sud de la Xina. El centre més important fou conegut pels xinesos amb el nom de Funan i se situava prop de l’actual Óc Eo, a la província vietnamita de Kiên Giang.

El nom Funan procedeix de les fonts xineses i podria correspondre a una transcripció de l’antic mot khmer bnam, «muntanya». Se’n desconeix, però, la denominació autòctona. Aquesta manca d’informació reflecteix fins a quin punt el coneixement sobre Funan és limitat. Tot i que sovint ha estat presentat com un dels primers grans centres polítics del sud-est asiàtic, les proves disponibles no permeten afirmar amb seguretat que exercís un domini extens.

Entre els segles I i VIII, el territori cambodjà devia estar fragmentat en nombrosos petits estats, governats per elits locals que alternaven les aliances matrimonials amb els enfrontaments armats. Funan probablement fou una d’aquestes entitats. La seva situació com a important port marítim, però, li devia conferir un paper destacat en la difusió de les creences, les formes polítiques i altres elements de la cultura índia cap a l’interior de Cambodja.

Bona part de la informació conservada sobre Funan procedeix de cròniques xineses. Segons aquestes fonts, entre els segles I i VI dC hi coexistien el culte hinduista a Xiva i Vixnu i la pràctica del budisme. El lingam, símbol fàl·lic associat a Xiva, sembla que ocupava un lloc central en els rituals i funcionava també com a representació del poder reial. Aquesta tradició acabaria evolucionant, segles després, cap al culte angkorià del rei-déu.

La població ja emprava sistemes elementals d’irrigació per al conreu de l’arròs i mantenia intercanvis comercials amb l’Índia i la Xina. Entre els productes exportats hi havia diverses matèries primeres, especialment espècies.

Chenla

Des del segle VI, Funan començà a perdre pes com a centre portuari, mentre que la població es desplaçava progressivament cap a les ribes del Mekong i del Tonlé Sap, zones que encara avui concentren bona part dels habitants de Cambodja. Aquest canvi podria estar relacionat amb l’expansió del cultiu de l’arròs en terres inundables.

Entre els segles VI i VIII, el territori cambodjà devia estar dividit en diversos regnes rivals, cadascun sota l’autoritat d’un sobirà autocràtic. Aquests governants reforçaven el seu poder mitjançant concepcions jeràrquiques d’origen indi, que presentaven l’ordre social i polític com una estructura rígida i legítima.

Aquest període sol designar-se amb el nom de Chenla. Com Funan, però, Chenla és una denominació procedent de les fonts xineses, i no hi ha prou indicis per afirmar que hagués estat un estat únic amb domini sobre tot Cambodja. Les mateixes cròniques xineses distingien entre una «Chenla de l’aigua», probablement situada al delta del Mekong, i una «Chenla de la terra», localitzada més amunt del curs del riu.

Malgrat aquesta fragmentació, el territori i els seus habitants eren cada vegada més coneguts pels xinesos, i les diverses entitats polítiques cambodjanes avançaven lentament cap a una major cohesió. Amb el temps, aquests regnes acabarien integrant-se en una estructura política molt més poderosa, destinada a dominar bona part del sud-est asiàtic.

Període angkorià

Una inscripció trobada a Kulen, al nord d’Angkor, relata que l’any 802 Jayavarman II prengué part en una cerimònia que el proclamava «monarca universal» o «rei-déu». La seva trajectòria anterior és poc coneguda, tot i que es considera possible que, de jove, hagués viscut a la cort de la dinastia Shailendra, a Java.

En tornar a Cambodja, una de les seves primeres actuacions fou organitzar un ritual destinat a trencar qualsevol dependència política respecte de Java. A continuació, estengué la seva autoritat sobre els diferents territoris cambodjans mitjançant conquestes i aliances, fins a proclamar-se rei.

Jayavarman II inaugurà així una llarga successió de monarques sota els quals es produïren l’expansió i, més endavant, la decadència de l’Imperi Khmer. Aquest procés deixaria com a llegat el conjunt monumental d’Angkor, una de les realitzacions arquitectòniques més extraordinàries del sud-est asiàtic.

Els primers indicis de les grans infraestructures hidràuliques que permetrien sostenir la nombrosa població d’Angkor corresponen al regnat d’Indravarman I (877-889). Amb ell s’inicia també pròpiament el desenvolupament de l’art angkorià.

La construcció de temples a Roluos, sobretot el Bakong, assenyala l’inici d’aquesta nova etapa artística. El seu fill Yasovarman I, que governà entre el 889 i el 910, traslladà la cort al nucli pròpiament dit d’Angkor i hi feu erigir el temple de muntanya de Phnom Bakheng.

Cap al canvi de mil·lenni, l’autoritat d’Angkor sobre els territoris perifèrics s’havia afeblit. Suryavarman I (1002-1049), que havia arribat al poder com a usurpador, aprofità aquella crisi i reconstruí la unitat del regne combinant la força militar amb una política d’aliances, de manera semblant a Jayavarman II dos segles abans. Incorporà als seus dominis el regne de Lopburi, a l’actual Tailàndia, i amplià considerablement l’espai sotmès a la corona khmer.

Aquesta successió de fragmentació, conflicte, reunificació i expansió sota un monarca vigorós es repetiria al llarg de tota l’època angkoriana. Sovint, els grans moments de construcció monumental arribaren precisament després de períodes d’inestabilitat, com si els nous sobirans volguessin proclamar la seva força i legitimar el poder mitjançant temples i obres públiques de dimensions extraordinàries.

Des de cap al 1066, Angkor tornà a quedar immersa en lluites dinàstiques i disputes pel tron. La unitat no es restablí fins a l’ascens de Suryavarman II, el 1112. El nou rei reprengué l’expansió territorial, combaté al Vietnam i a Txampa, al sud, i reforçà els vincles diplomàtics amb la Xina. Tanmateix, el seu nom ha quedat associat sobretot a Angkor Vat, el gran temple que ordenà construir com a expressió de la seva devoció a Vixnu.

Suryavarman II havia sotmès Txampa i l’havia convertit en territori vassall, però el 1177 els txams llançaren una ofensiva de represàlia. Una flota remuntà el Mekong, entrà al Tonlé Sap i atacà Angkor per sorpresa. La ciutat fou ocupada i el seu rei, mort. L’any següent, un parent de Suryavarman reuní un exèrcit, derrotà els invasors en una nova batalla naval i recuperà el control del territori. El 1181 fou coronat amb el nom de Jayavarman VII.

Devot del budisme mahayana, Jayavarman VII feu construir Angkor Thom i una gran quantitat de temples, carreteres, hospitals i altres equipaments. Bona part dels monuments que avui formen el circuit turístic d’Angkor corresponen al seu regnat. La seva figura, però, presenta contrastos profunds. Els baixos relleus del Bayon el mostren presidint enfrontaments de gran crueltat, mentre que les seves estàtues transmeten serenitat, introspecció i distanciament espiritual. La rapidesa amb què s’executaren els seus projectes constructius devia exigir un esforç immens a la població mobilitzada com a mà d’obra.

Imperi khmer

Article principal: Imperi Khmer

Palau Reial de Phnom Penh

L'edat daurada de la civilització khmer és el període comprès entre els segles IX i xiii. En aquells dies el Regne de Kambuya, que donà nom a Cambodja, va governar sobre extensos territoris des de la seva capital a la regió d'Angkor a l'oest de Cambodja, a la vora del riu Mekong.

A començaments del segle xiii, Kambuya assolia la seva culminació política i cultural. Ultra l'actual Cambodja, el seu territori englobava la zona oriental de Tailàndia, el sud de Laos, i la part meridional del Vietnam fins a l'antic Regne de Txampa.

Decadència i caiguda

Alguns investigadors situen els primers indicis de decadència ja en el moment de màxima esplendor, durant la construcció d’Angkor Vat. El sistema hidràulic probablement començava a patir una explotació excessiva, mentre que obres gegantines com Angkor Vat i Angkor Thom imposaven una càrrega enorme sobre les finances reials i sobre els habitants, obligats a contribuir-hi mitjançant impostos i treballs forçats. Després de Jayavarman VII, l’activitat constructiva gairebé desaparegué, en part perquè els seus projectes havien esgotat bona part de les pedreres de gres de la regió.

Al mateix temps, la influència política d’Angkor començava a retrocedir a les zones frontereres. A l’oest, el regne tailandès d’Ayutthaya es feia cada vegada més fort i emprenia incursions repetides contra el territori khmer. Finalment, el 1431, les forces tailandeses saquejaren Angkor. Durant aquells anys, l’elit cambodjana començà a traslladar-se cap al sud, probablement atreta per les possibilitats comercials que oferia la regió de Phnom Penh i el tràfic marítim amb la Xina.

El segle i mig següent quedà marcat per successions dinàstiques confuses i per conflictes gairebé continus amb els tailandesos. En algun moment, els khmers arribaren fins a Ayutthaya, però hi trobaren els birmans, que ja havien ocupat la ciutat. Un cop recuperats, els tailandesos tornaren a avançar contra Cambodja i el 1594 infligiren una derrota decisiva als khmers amb la captura de la capital.

Poc abans d’aquell desastre, el rei Satha havia sol·licitat el suport dels espanyols i portuguesos, que tot just començaven a intervenir políticament i comercialment a la regió. Una expedició espanyola arribà a Cambodja el 1596, però descobrí que Satha havia estat deposat per l’usurpador Chung Prei. Després de diversos enfrontaments i del saqueig del barri xinès de Phnom Penh, els espanyols assaltaren el palau i mataren el nou governant.

Els expedicionaris decidiren inicialment tornar a Manila, però canviaren de plans mentre travessaven Laos i regressaren a Phnom Penh. Allí col·locaren al tron un dels fills de Satha. La ingerència espanyola provocà, però, un ressentiment creixent entre els membres de la cort, i el 1599 la guarnició establerta a Phnom Penh fou massacrada. Poc després, un germà de Satha aconseguí la corona amb l’ajut de Tailàndia.

Des de començaments del segle XVII fins a la intervenció francesa del 1863, Cambodja fou governada per monarques febles, sotmesos a disputes constants amb altres membres de la família reial. Per mantenir-se al tron, molts d’ells hagueren de recórrer a la protecció de Tailàndia o del Vietnam, sempre concedida a canvi de concessions polítiques o territorials.

Durant el segle XVII, els senyors Nguyễn del sud del Vietnam oferiren suport als reis cambodjans amb la condició que permetessin l’establiment de colons vietnamites a les terres que avui formen el sud del Vietnam. Aquell territori encara pertanyia aleshores a Cambodja i continua essent conegut pels khmers amb el nom de «Cambodja Baixa».

A l’oest, Tailàndia imposà la seva autoritat sobre Battambang i Siem Reap i, a finals del segle XVIII, controlava estretament la monarquia cambodjana. Un dels reis fou fins i tot coronat a Bangkok i instal·lat després al tron d’Udong amb l’assistència de tropes tailandeses.

La supervivència de Cambodja com a entitat política diferenciada durant el segle XVIII es degué, en bona part, al fet que els seus dos veïns més poderosos estaven ocupats en altres conflictes. Tailàndia dedicava bona part dels seus recursos a les guerres contra Birmània, mentre que el Vietnam estava immers en lluites internes, especialment la rivalitat entre els senyors Trịnh i Nguyễn i, més endavant, la rebel·lió Tây Sơn.

Alguns factors de la seva decadència foren l'agressivitat dels pobles veïns (especialment els siamesos i els txampa), les conteses interdinàstiques i el deteriorament gradual del complex sistema d'irrigació del qual depenia la producció d'arròs. La monarquia angkoriana va sobreviure fins al 1431, quan els tailandesos van capturar la ciutat i el rei cambodjà s'escapà cap al sud del país.

Temple d'Angkor Vat, a prop de la ciutat de Siem Riep

El període entre els segles XV i xix va ser de decadència contínua i pèrdues territorials. Cambodja, però, gaudí d'un breu període de prosperitat durant el segle xvi gràcies al fet que els seus reis van manar construir les capitals a la regió sud-est del Tonlé Sap, la qual cosa va impulsar el comerç amb altres parts d'Àsia. Durant aquest període, el país fou visitat per primera vegada per aventurers i missioners espanyols i portuguesos, com Blas Ruiz d'Hernán González.

La conquesta tailandesa el 1594 marcà la caiguda del país, que passà a dependre dels conflictes dels seus dos estats veïns creixents en poder, Siam i Vietnam. L'establiment del Vietnam al delta de Mekong conduí a l'annexió d'aquesta àrea a les seves possessions territorials cap a finals del segle xvii. En conseqüència, Cambodja perdé un dels seus territoris més rics i la seva sortida al mar. Aquest tipus de pèrdues es van succeir durant la primera meitat del segle xix, ja que aquest estat veí pretenia absorbir per complet la terra cambodjana i integrar els seus habitants a la cultura vietnamita.

Protectorat francès

Article principal: Protectorat de Cambodja

Després de segles de decadència, Cambodja va ser convertida en protectorat francès el 1863 i juntament amb Vietnam i Laos va formar part de la Indoxina francesa. El 1867, a canvi del reconeixement de Siam del seu protectorat, França es va comprometre a no annexar el territori cambodjà a la Contxinxina i va reconèixer la possessió tailandesa de les províncies de Battambang i d'Angkor.

El rei Norodom

La subordinació simultània de Cambodja a Tailàndia i al Vietnam començà a desaparèixer quan França hi intervingué directament. El 1864, sota la pressió de les canoneres franceses, el rei Norodom I —que regnà entre el 1860 i el 1904— signà un tractat que convertia Cambodja en protectorat. La presència francesa era una prolongació de l’expansió colonial iniciada al Vietnam i, en els primers anys, no implicà encara una intervenció profunda en la gestió interna del regne. A partir de la dècada de 1870, els representants francesos començaren a reclamar una participació cada vegada més gran en l’administració del país. El 1884, Norodom fou forçat a acceptar un nou tractat que reduïa Cambodja pràcticament a la condició de colònia. La imposició desencadenà una revolta que durà dos anys i que fou l’únic moviment antifrancès de grans dimensions fins després de la Segona Guerra Mundial. L’aixecament acabà quan el rei acceptà demanar als insurgents que abandonessin les armes, amb la promesa que es recuperaria parcialment el sistema anterior al tractat.

Durant les dues dècades següents, molts alts dignataris cambodjans arribaren a considerar que la tutela francesa també podia oferir-los alguns avantatges. Aquesta actitud facilità que França assumís progressivament el control directe de l’administració quotidiana. Paral·lelament, les autoritats colonials mantingueren la cort de Norodom amb una magnificència que probablement no s’havia vist des de l’època angkoriana, i reforçaren així el prestigi simbòlic de la institució monàrquica. Aquest enfortiment de la figura reial contribuí a legitimar l’Estat cambodjà i dificultà l’aparició d’un moviment nacionalista ampli, a diferència del que passava al Vietnam. Entre la dècada de 1880 i la de 1940, l’única gran mobilització popular fou la protesta camperola del 1916, de caràcter essencialment pacífic. El moviment es dissolgué quan el rei prometé estudiar les reivindicacions dels pagesos.

Edificis colonials francesos a Phnom Penh

Després de la mort de Norodom, el 1904, amb l'ascensió al poder del seu germà Sisowath, els francesos van augmentar el seu poder sobre el tron. La restitució de les dues províncies occidentals que estaven en poder de Siam feu que el poder colonial es consolidés encara més. L'amistat entre els dos països va continuar amb l'hereu Sisowath Monivong.

Encara que els francesos van construir certa infraestructura a Cambodja, en particular vies de comunicació, aquest desenvolupament va estar encaminat a la integració d'Indoxina, i no a la millora de les condicions dels habitants. En efecte, els cambodjans estaven molt mal representats en les administracions centrals d'Hanoi, la majoria dels professionals i tècnics que treballaven al país eren vietnamites. Per la seva banda, els xinesos controlaven el govern. El 1937, dels 631 estudiants inscrits a la Universitat Indoxina d'Hanoi, només 3 eren cambodjans.

A la mort de Monivong el 1941, el governador general francès de la Indoxina, en aquell moment sota ocupació japonesa, l’almirall Jean Decoux decidí situar al tron de Cambodja el príncep Norodom Sihanouk, que aleshores només tenia dinou anys. Les autoritats franceses creien que la seva joventut i manca d’experiència el convertirien en un monarca fàcil de controlar. L’elecció, però, acabaria demostrant-se profundament equivocada. Acabada la Segona Guerra Mundial, França recuperà el control del país i concedí a Cambodja la condició formal d’«estat autònom dins la Unió Francesa». A la pràctica, tanmateix, els francesos continuaren exercint l’autoritat efectiva. Els anys posteriors al 1945 quedaren marcats per les rivalitats entre les diverses forces polítiques cambodjanes, en un context encara més inestable per la guerra que enfrontava França amb el Viet Minh al Vietnam i a Laos.

Sorgiment del nacionalisme khmer i independència

Article principal: Ocupació japonesa de Cambodja

En marcat contrast amb els seus veïns de Cotxinxina i els altres territoris de població vietnamita d'Indoxina, els cambodjans es van mostrar relativament inactius políticament durant les primeres quatre dècades del segle xx. La ficció acuradament mantinguda de govern real va ser probablement el factor més important que va contribuir a això. Les baixes taxes d'alfabetització, que els francesos van ser molt reticents a millorar, també feren molt per mantenir aïllada la gran majoria de la població dels corrents nacionalistes que estaven escombrant altres parts del sud-est d'Àsia.

No obstant això, la consciència nacional va començar a sorgir entre el grapat de khmers amb educació que componien l'elit urbana. Molts dels membres d'aquesta nova elit eren graduats del Liceu Sisowath a Phnom Penh, i criticaven les polítiques colonials franceses, la prevalença de la usura en les zones rurals, la dominació estrangera de l'economia i la manca d'oportunitats per accedir a l'administració pública i als llocs professionals, enfront del tracte de favor donat als vietnamites.

Cambodja va tenir la sort d'escapar al sofriment suportat per la majoria dels altres pobles del sud-est asiàtic durant la Segona Guerra Mundial. Després de l'establiment del règim de Vichy a França el 1940, les forces japoneses van ocupar el Vietnam i van desplaçar les autoritats franceses. A mitjan 1941, van entrar a Cambodja, però van permetre als funcionaris colonials francesos romandre en els seus llocs. Aprofitant la situació, el gener de 1941, les tropes tailandeses havien envaït Cambodja. La lluita a terra romangué indecisa, però els francesos de Vichy van derrotar la marina tailandesa en un enfrontament al golf de Tailàndia. En aquest punt, Tòquio va intervenir i obligà les autoritats franceses a acceptar un tractat pel qual cedien la província de Battambang i part de la de Siem Reap a Tailàndia a canvi d'una petita compensació. L'agressió de Tailàndia, però, tingué un impacte mínim en la vida de la majoria dels cambodjans, fora dels que habitaven a la regió nord-oest del país.

El rei Monivong va morir l'abril de 1941. Encara que el seu fill, el príncep Monireth, havia estat considerat l'hereu aparent, els francesos van triar en el seu lloc Norodom Sihanouk, el besnet del rei Norodom. Sihanouk era un candidat ideal des del seu punt de vista per la seva joventut (tenia dinou anys), la seva falta d'experiència i la seva flexibilitat.

En un esforç per obtenir el suport local en els últims mesos de la guerra, els japonesos van dissoldre l'administració colonial francesa el 9 de març de 1945, i van instar Cambodja a declarar la seva independència dins de l'anomenada esfera de coprosperitat de l'est d'Àsia, controlada per ells. Quatre dies més tard, el rei Sihanouk proclamà la independència de Kamputxea (denominació original en llengua khmer de Cambodja). El 15 d'agost de 1945, el dia en què el Japó es va rendir, es formà un nou govern amb el nacionalista Són Ngoc Thanh en qualitat de primer ministre. Quan les forces aliades van ocupar Phnom Penh l'octubre, Thanh fou arrestat, acusat de col·laboració amb els japonesos, i va ser enviat a l'exili a França. Alguns dels seus partidaris van fugir al nord-oest del país, tot sota el control de Tailàndia, on es van alinear al voltant d'una facció del moviment Khmer Issarak, format originàriament amb l'estímul de Tailàndia en la dècada de 1940.

La situació de Cambodja al final de la guerra era un caos. La França Lliure, al comandament del general Charles de Gaulle, estava decidida a recuperar Indoxina, tot i que oferia a Cambodja i a la resta de la regió un cert grau d'autogovern dins de l'anomenada Unió Francesa. A Phnom Penh, Sihanouk, en qualitat de cap d'estat, es va veure col·locat en una posició summament delicada, tractant d'entaular negociacions amb França per la plena independència i, alhora, tractant de neutralitzar els polítics i simpatitzants del Khmer Issarak, que el consideraven un col·laborador dels francesos. El Khmer Issarak era un moviment guerriller molt heterogeni que operava a les zones frontereres i incloïa esquerrans, nacionalistes antimonàrquics (Khmer Serei) lleials a Son Ngoc Thanh, i simples bandits que aprofitaven el caos per terroritzar els vilatans. Tot i patir diversos revessos (un gran cop va ser l'enderrocament d'un govern amic a Bangkok el 1947), el Khmer Issarak, que operava amb el Viet Minh vietnamita, el 1954 controlava un 50% del territori cambodjà, segons algunes estimacions.

El 1946 els francesos permeteren als cambodjans formar partits polítics i la celebració d'eleccions per a una Assemblea Consultiva que assessorarà el monarca en la redacció de la constitució del país. Els dos principals partits foren encapçalats per prínceps reials. El Partit Democràtic, liderat pel príncep Sisowath Yuthevong, impulsava la independència immediata, reformes democràtiques i el govern parlamentari. Els seus partidaris eren mestres, funcionaris públics, membres actius del clergat budista. Molts demòcrates simpatitzaven amb els mètodes violents del Khmer Issarak. Per la seva banda, el Partit Liberal, liderat pel príncep Norodom Norindeth, representava els interessos de les elits rurals, inclosos els grans terratinents. Preferia conservar d'alguna manera la relació colonial amb França, i advocava per una reforma democràtica gradual. En les eleccions de l'Assemblea Consultiva, celebrada el setembre de 1946, els demòcrates guanyaren 50 de 67 escons.

Amb una sòlida majoria a l'assemblea, els demòcrates redactaren una constitució inspirada en la de la Quarta República Francesa. El poder quedava concentrat en mans d'una Assemblea Nacional, d'elecció popular. Tot i que el reconeixia com a "líder espiritual de l'estat", la constitució reduïa el sobirà a la condició de monarca constitucional. El rei, de mala gana, promulgà la nova Constitució el 6 de maig de 1947.

En les eleccions per a l'Assemblea Nacional de desembre de 1947, els demòcrates van tornar a obtenir una àmplia majoria. Malgrat això, la dissensió dins del partit estava molt estesa. El seu fundador, el príncep Yuthevong, havia mort i cap líder clar havia sorgit com a successor. Durant el període 1948-1949, els demòcrates semblaven units només per la seva oposició a la legislació patrocinada pel rei o pels seus designats. Un tema important fou l'acceptació per part del rei de la independència dins de la Unió Francesa, proposada en un projecte de tractat ofert pels francesos a finals de 1948. Després de la dissolució de l'Assemblea Nacional al setembre de 1949, l'acord es va aconseguir per un intercanvi de cartes entre el rei Sihanouk i el govern francès, i hi entrà en vigor dos mesos després, encara que la ratificació per part de l'Assemblea Nacional del tractat mai es va aconseguir.

El tractat concedí a Cambodja el que Sihanouk anomenà una "independència del 50%": la relació colonial acabava formalment i es donava als cambodjans el control de la majoria de les funcions administratives. Les forces armades cambodjanes reberen llibertat d'acció dins d'una zona autònoma que comprenia les províncies de Battambang i Siem Reap, que Tailàndia havia tornat després de la Segona Guerra Mundial, però que els francesos, en dificultats en altres llocs, no podien controlar. Cambodja, però, tenia l'obligació de coordinar els afers de política exterior amb el Consell Superior de la Unió Francesa, i França conserva un important grau de control sobre el sistema judicial, les finances i les duanes. El control de les operacions militars en temps de guerra, fora de la zona autònoma, romania en mans franceses i a França se li permetia també mantenir bases militars en territori cambodjà. El 1950 Cambodja rebé el reconeixement diplomàtic dels Estats Units i la majoria de les potències no comunistes, però a Àsia només Tailàndia i la República de Corea (Corea del Sud) van brindar el seu reconeixement.

Els demòcrates van aconseguir novament la majoria en la segona elecció per l'Assemblea Nacional el setembre de 1951, i van continuar la seva política d'oposició al rei en pràcticament tots els fronts. El juny de 1952, Sihanouk va suspendre la Constitució, va dissoldre l'Assemblea Nacional i va assumir el control del govern com a primer ministre. Després, creà un Consell Consultiu per suplantar la legislatura i va designar el seu pare, Norodom Suramarit, com a regent, i proclamà la llei marcial el gener de 1953. Llavors emprengué l’anomenada Croada Reial, una campanya diplomàtica destinada a obtenir suport internacional per a la independència de Cambodja.

El març de 1953, Sihanouk anà a França per convèncer els francesos de concedir al seu país la independència completa. Però aquests, en principi, no hi accediren. No obstant això, la situació militar s'estava deteriorant a tot Indoxina, i el govern francès, el 3 de juliol de 1953, es declarà disposat a concedir plena independència a Cambodja, Vietnam i Laos. Sihanouk insistí en els seus propis termes, que incloïen el control total de la defensa nacional, la policia, els tribunals i qüestions financeres. Finalment, la policia i el poder judicial foren transferits al control de Cambodja a finals d'agost i, a l'octubre, el país assumí el comandament complet de les seves forces militars. El rei Sihanouk, ara un heroi als ulls del poble, tornà a Phnom Penh triomfant i el dia de la independència se celebrà el 9 de novembre de 1953. El control dels assumptes pendents que afectaven la sobirania, com ara els afers financers i pressupostaris, es van cedir al nou estat de Cambodja, quan quedà reconeguda internacionalment a la Conferència de Ginebra del maig de 1954, posant fi al domini colonial francès sobre la Indoxina. La retirada francesa, però, no resolgué la inestabilitat interna, alimentada sobretot per les disputes constants entre Sihanouk i els seus adversaris.

Però encara que Cambodja havia aconseguit la independència, la seva situació militar es quedà sense resoldre. Les faccions no comunistes del Khmer Issarak s'havien unit al govern, però el Viet Minh augmentà les seves activitats. L'abril de 1954, diversos batallons del Viet Minh van travessar la frontera cap a Cambodja; les forces reialistes els van fer front, però no van poder forçar-ne la retirada total.

La Conferència de Ginebra, reunida al maig de 1954 amb la finalitat d'aconseguir una pau duradora a Indoxina, estipulà pel que fa a Cambodja que totes les forces del Viet Minh es retirarien dins de noranta dies i que les forces de la resistència cambodjana es desmobilitzarien dins de trenta dies. En un acord separat signat pel representant de Cambodja, els francesos i el Viet Minh van accedir a retirar totes les seves forces del sòl de Cambodja abans d'octubre de 1954.

L'acord de la conferència establí també una Comissió Internacional de Control en tots els estats d'Indoxina. Composta per representants del Canadà, Polònia i l'Índia, tenia com a missió la supervisió de l'alto el foc, la retirada de les tropes estrangeres, l'alliberament dels presoners de guerra, i la conformitat global amb els termes de l'acord. Els francesos i la majoria de les forces del Viet Minh es van retirar en la data prevista a l'octubre de 1954.

Govern de Sihanouk

Sihanouk segueix sent una de les figures més controvertides del turbulent sud-est d'Àsia. Els seus admiradors el consideren un dels grans patriotes del país; la insistència a mantenir una estricta neutralitat lliurà Cambodja de la voràgine de la guerra i de la revolució que afectaven el veí Vietnam durant més de quinze anys, abans de ser traït pel seu estret col·laborador Lon Nol. Els seus crítics l'ataquen per la seva vanitat, excentricitats i intolerància davant d'opinions polítiques diferents de la seva.

L'acord de Ginebra va estipular també que s'haurien de celebrar eleccions generals a Cambodja el 1955 i que la Comissió Internacional de Control havia de supervisar-les per garantir-ne l'equitat. Sihanouk va intentar sense èxit que la constitució fos reformada i, el 2 de març de 1955, anuncià la seva abdicació en favor del seu pare, Norodom Suramarit, amb l’objectiu d’intervenir directament en la vida política. Després d'adoptar el títol de Samdech (príncep), Sihanouk va explicar que havia pres aquesta decisió per tal de tenir les mans lliures per fer política.

Per enfrontar-se als demòcrates, que eren els favorits per guanyar les eleccions, el príncep Sihanouk creà la seva pròpia organització política, sota l'estrany nom de Sangkum Reastr Niyum (Comunitat Socialista del Poble), comunament coneguda com a Sangkum. El nom és estrany perquè els seus components més importants eren partits de dreta, virulentament anticomunistes. Finalment, en les eleccions de setembre, el nou partit de Sihanouk va obtenir tots els escons del Parlament, i derrotà decisivament als demòcrates, al Partit Independentista de Son Ngoc Thanh i l'esquerrà Partit Pracheachon. Sihanouk es va convertir així en cap de govern i primer ministre. Durant els quinze anys següents, Sihanouk dominà gairebé completament la política cambodjana. Exercí diverses vegades com a primer ministre i, després de la mort del seu pare el 1960, el tron quedà vacant i ell assumí el càrrec de cap d’estat.

El nacionalisme, la lleialtat al monarca, la lluita contra la injustícia i la corrupció, i la protecció de la religió budista, eren els punts principals de la ideologia del Sangkum. El partit adoptà una interpretació particularment conservadora del budisme theravada, comuna als països del sud-est asiàtic, segons la qual les desigualtats socials i econòmiques entre les persones són legítimes pel funcionament del karma. Per a les classes més pobres, la conducta virtuosa i obedient obria la possibilitat de néixer en una posició més alta en una vida futura. El recurs a la religió va guanyar la lleialtat de molts sacerdots budistes del país, que eren un grup d'especial influència a les àrees rurals.

El Sangkum va tornar a triomfar en les eleccions de 1958 i 1962, i se'n convertí en l'únic partit autoritzat. El 1960 va morir el rei Norodom Suramarit i al juny d'aquest mateix any Sihanouk fou nomenat cap d'estat, encara que sense la dignitat de rei.

Malgrat la seva defensa de l'statu quo, sobretot pel que fa als interessos de les elits rurals, Sihanouk adoptà amb el temps algunes mesures d'orientació socialistes. El 1963 el príncep anuncià la nacionalització de la banca, el comerç exterior, i les assegurances com a mitjà de reduir el control estranger de l'economia. El 1964 una empresa comercial de l'estat, la Corporació Nacional d'Exportació i Importació, s'hi establí per manejar el comerç exterior. Els objectius declarats d'aquesta nacionalització eren donar als nacionals khmers, en comptes dels xinesos o dels vietnamites, un paper més important en el comerç nacional, eliminar els intermediaris i conservar divises amb la limitació de les importacions de luxe innecessàries. Però, com a resultat d'aquesta política, la inversió estrangera va desaparèixer ràpidament, i sorgí una cosa similar al "capitalisme d'amics" que es va desenvolupar a les Filipines sota la presidència de Ferdinand Marcos, quan es lliuraren lucratius monopolis estatals als partidaris més fidels de Sihanouk.

Per fer front a les crítiques cada vegada més violentes dels sectors dretans del seu propi partit, Sihanouk declarà que havia de cedir el control de la selecció de candidats i permetria a més d'un candidat del Sangkum competir per cada escó en les eleccions per a l'Assemblea Nacional de setembre de 1966. Els resultats van mostrar un augment sorprenent en el vot conservador en detriment dels elements més moderats i d'esquerra, i el general Lon Nol n'esdevingué primer ministre. Tanmateix, després de resultar ferit en un accident d'automòbil, Lon Nol hi va renunciar a l'abril de 1967. Sihanouk el va reemplaçar amb un centrista de la seva confiança, Son Sann.

Encara que desconfiava dels comunistes vietnamites, a començaments dels anys seixanta Sihanouk considerava que el Vietnam del Sud i Tailàndia —tots dos aliats dels Estats Units— representaven una amenaça més immediata per a la integritat i la supervivència de Cambodja. Per protegir-se de pressions procedents de blocs rivals, proclamà una política de neutralitat internacional. El maig de 1965, convençut que Washington conspirava contra ell i contra la seva família, trencà les relacions diplomàtiques amb els Estats Units i s’apropà al Vietnam del Nord, al Viet Cong i a la Xina. També consentí que les forces nord-vietnamites i del Viet Cong utilitzessin territori cambodjà com a rereguarda en la guerra contra el Vietnam del Sud i els nord-americans. Aquesta orientació exterior, unida a les seves polítiques econòmiques de tendència socialista, l’allunyà dels sectors conservadors, especialment dels oficials de l’exèrcit i de les elits urbanes. Al mateix temps, tampoc no satisfeia els grups d’esquerra, molts dels quals s’havien format a l’estranger i rebutjaven un règim que no tolerava l’oposició política. El descontentament s’estenia encara més per la corrupció generalitzada, que afectava tots els nivells de la societat.

Tot i que la majoria dels pagesos continuaven venerant Sihanouk com una figura gairebé sagrada, el 1967 esclatà una revolta rural. El monarca interpretà l’aixecament com la prova que el principal perill per al règim procedia de l’esquerra i, sota la pressió de l’exèrcit, desencadenà una repressió severa contra els seus adversaris esquerrans. El 1969, els Estats Units iniciaren en secret una campanya de bombardeigs contra les presumptes bases comunistes situades dins Cambodja. Durant els quatre anys següents, fins que el Congrés nord-americà posà fi a les operacions l’agost de 1973, els B-52 atacaren extensament la meitat oriental del país. Els bombardeigs causaren un nombre indeterminat de morts civils i obligaren centenars de milers de persones a abandonar les seves llars.

Règim de Lon Nol

El 1969, l’enfrontament entre les forces governamentals i la insurgència esquerrana s’havia intensificat, mentre l’autoritat de Sihanouk s’afeblia ràpidament. El març de 1970, aprofitant que era de viatge a França, el general Lon Nol i el príncep Sisowath Matak, cosí seu, aconseguiren destituir-lo com a cap d’estat, aparentment amb el beneplàcit dels Estats Units. Poc després es produïren persecucions violentes contra la població d’origen vietnamita, i molts dels afectats fugiren del país. Sihanouk s’instal·là a Pequín i hi constituí un govern a l’exili, des del qual assumí nominalment la direcció d’un moviment revolucionari cambodjà que ell mateix havia batejat com a Khmer Rouge (en francès), és a dir, «Khmers Rojos».

El 30 d’abril de 1970, tropes nord-americanes i sud-vietnamites penetraren a Cambodja per destruir les bases utilitzades per uns 40.000 combatents nord-vietnamites i del Viet Cong en la guerra contra el Vietnam del Sud. L’operació els obligà a replegar-se cap a l’interior del territori cambodjà, on la seva presència representà una amenaça encara més directa per al govern de Lon Nol. Mentrestant, el nou règim perdia ràpidament el suport de la població a causa de la corrupció i l’enriquiment desmesurat dels seus dirigents. La guerra s’estengué aviat per bona part del país i condemnà milions de persones a la fam, la inseguretat i el desplaçament. Molts habitants de les zones rurals abandonaren les seves llars i buscaren refugi a Phnom Penh o a les capitals provincials. Entre el 1970 i el 1975, els combats causaren la mort de diversos centenars de milers de persones.

Durant aquells anys, els Khmers Rojos es convertiren en la força principal de l’oposició armada contra Lon Nol. Els seus dirigents, entre els quals destacaven Pol Pot —nascut Saloth Sar— i Khieu Samphan, s’havien format a París i havien fugit a les zones rurals durant els anys seixanta per escapar de la repressió que el règim de Sihanouk exercia contra els sospitosos d’esquerranisme. Malgrat rebre una ajuda militar i econòmica molt considerable dels Estats Units, Lon Nol mai no aconseguí capgirar la situació. Els Khmers Rojos aplicaren una estratègia de desgast que els permeté controlar extensions cada vegada més grans del camp i tallar les comunicacions entre Phnom Penh i moltes capitals provincials. Finalment, el 17 d’abril de 1975, dues setmanes abans de la caiguda de Saigon, la capital cambodjana es rendí a les forces revolucionàries.

Khmers Rojos

Article principal: Khmers rojos

Kamputxea Democràtica fou el nom oficial de Cambodja sota el govern comunista de Pol Pot i el seu partit dels khmers rojos entre 1975 i 1979.

Un cop ocupada Phnom Penh, els Khmers Rojos posaren en marxa una transformació social d’una radicalitat i una violència extremes. Aspiraven a convertir Cambodja en una gran comunitat agrària maoista, organitzada al voltant del treball camperol. En les dues primeres setmanes del nou règim, tota la població de la capital i de les altres ciutats —inclosos els malalts hospitalitzats— fou expulsada cap al camp i distribuïda en brigades mòbils de treball. Els deportats hagueren de preparar camps, construir dics i excavar canals d’irrigació en jornades que podien arribar a les dotze o quinze hores. La desobediència, la resistència o qualsevol sospita de dissidència podien comportar l’execució immediata. Els nous governants proclamaren l’inici de l’«Any Zero», amb la voluntat d’esborrar completament la societat anterior. Aboliren la moneda, suprimiren els serveis postals i aïllaren gairebé del tot Cambodja de l’exterior. Només es mantingué un vol cada dues setmanes amb Pequín, ja que la Xina proporcionava ajuda material i assessors al règim.

Stupa al camp d'extermini dels Khmers rojos del Memorial Choeung Ek

Durant aquest període milions de cambotjans van morir a causa de les polítiques d'extermini del que Pol Pot va anomenar "l'enemic ocult", és a dir, tot allò que considerà contrari al seu pla de construir una nova Cambodja comunista. Aquesta acció generà un altre tipus de conseqüències com fams i epidèmies, que mai van ser ateses. La xifra exacta de morts durant els gairebé quatre anys de govern dels Khmers Rojos continua sent objecte de debat. El Vietnam parlà de tres milions de víctimes, mentre que durant molt de temps diversos especialistes estrangers situaren la mortalitat al voltant del milió. Les investigacions desenvolupades per la Universitat Yale durant la dècada de 1990 conclogueren, però, que almenys dos milions de cambodjans havien mort i que el nombre real podia ser encara més elevat. Sihanouk tornà a Phnom Penh el setembre de 1975 com a cap d’estat merament nominal, però renuncià al càrrec tres mesos després. A partir d’aleshores romangué confinat al seu palau. Els dirigents dels Khmers Rojos només li preservaren la vida per la pressió de la Xina, que continuava considerant-lo políticament útil. Quan el Vietnam envaí Cambodja el desembre de 1978, Sihanouk fou traslladat en avió a Pequín perquè no caigués en mans del nou govern.

Intervenció vietnamita

Entre el 1976 i el 1978, el règim xenòfob de Phnom Penh provocà repetits incidents fronterers amb el Vietnam, al qual reclamava els territoris meridionals que antigament havien format part de l’Imperi khmer. Les incursions dels Khmers Rojos contra les províncies frontereres vietnamites causaren la mort de centenars de civils. El 25 de desembre de 1978, el Vietnam inicià una invasió a gran escala de Cambodja. En només dues setmanes, les forces vietnamites enderrocaren el govern de Pol Pot i entraren a Phnom Penh el 7 de gener de 1979. Davant l’avanç dels tancs enemics, els Khmers Rojos fugiren cap a l’oest, arrossegant amb ells tants civils com pogueren capturar. Finalment es refugiaren a les selves i muntanyes situades a banda i banda de la frontera amb Tailàndia.

El gener de 1979 s'establí la República Popular de Kamputxea, govern satèl·lit del Vietnam, en què participarien antics membres dels khmers rojos i kamputxeans que havien buscat refugi al Vietnam després d'arribar al poder: Heng Samrin, refugiat al Vietnam des del 1978, i Hun Sen, que hi havia fugit l’any anterior. La versió oficial afirmava que aquest règim havia nascut d’un aixecament revolucionari intern contra Pol Pot, tot i que la seva supervivència depenia clarament de la presència militar vietnamita. La invasió aprofundí encara més el desastre econòmic i social. Tant els vietnamites com els Khmers Rojos destruïren camps i reserves d’arròs per evitar que caiguessin en mans de l’enemic. Això reduí dràsticament la collita de començaments de 1979, mentre que el caos general impedí sembrar amb normalitat durant l’estiu. A mitjan any, Cambodja es trobava a les portes d’una fam generalitzada. Centenars de milers de persones fugiren cap a Tailàndia i les Nacions Unides impulsaren una gran operació internacional d’assistència alimentària.

Al llarg dels anys 1980, el Vietnam mantenia més de 100.000 soldats a Kamputxea. El conflicte amb forces opositores, unit a les fams, va provocar una alta inestabilitat econòmica. Milers de persones van ser assassinades en enfrontaments. El juny de 1982, sota la pressió de la Xina, Sihanouk acceptà encapçalar una coalició política i militar contra el govern de Phnom Penh i contra els prop de 170.000 soldats vietnamites que el sostenien. Aquell front reunia tres forces molt diferents. El Funcinpec —sigla francesa del Front Unit Nacional per una Cambodja Independent, Neutral, Pacífica i Cooperativa— agrupava els monàrquics fidels a Sihanouk. El Front Nacional d’Alliberament del Poble Khmer, creat per l’antic primer ministre i banquer Son Sann, representava l’oposició no comunista. Finalment, els Khmers Rojos, oficialment constituïts com a Partit de la Kampuchea Democràtica, eren de llarg la facció més nombrosa i militarment més poderosa.

El 1983 el ministre d'afers exteriors de Kamputxea, Hun Sen, passaria a ser el primer ministre del país. Mig milió de cambodjans demanarien asil a Tailàndia durant els anys vuitanta. Més de 300.000 van anar a altres països, principalment a França.

Pol Pot anuncià formalment la seva retirada el 1985 i circularen nombrosos rumors sobre el deteriorament de la seva salut. Malgrat això, continuà exercint una influència decisiva dins el moviment dels Khmers Rojos.

A finals dels anys vuitanta, l’Armée Nationale Sihanoukiste, vinculada al sector monàrquic, disposava d’uns 12.000 combatents. La facció de Son Sann, afeblida per divisions internes, en tenia aproximadament 8.000. L’Exèrcit Nacional de la Kampuchea Democràtica, braç armat dels Khmers Rojos, comptava amb uns 40.000 soldats. Per la seva banda, les Forces Armades Revolucionàries del Poble de Kampuchea, lleials al govern de Phnom Penh, reunien prop de 50.000 efectius regulars, als quals s’afegien uns 100.000 homes i dones integrats en milícies locals.

El 1985, les forces vietnamites ocuparen els principals campaments insurgents situats dins de Cambodja i obligaren els Khmers Rojos i els seus aliats a refugiar-se a Tailàndia. A partir d’aquell moment, els Khmers Rojos —i, amb una intensitat molt menor, les altres dues faccions— desenvoluparen una guerra de guerrilles orientada a desgastar i desmoralitzar el govern adversari. Les seves accions incloïen bombardeigs contra poblacions sota control governamental, la col·locació massiva de mines en carreteres i arrossars, assalts al transport terrestre, destrucció de ponts, segrestos de caps de poble i assassinats de funcionaris locals i mestres. També obligaren milers d’homes, dones i infants dels camps de refugiats que dominaven a actuar com a portadors, transportant armes, municions i provisions cap a Cambodja a través de zones frontereres densament minades.

Durant tota la dècada de 1980, Tailàndia sostingué activament els Khmers Rojos i les altres forces de la resistència, que considerava útils per contrarestar la influència vietnamita a la regió. Ja el 1979 havia condicionat el pas pel seu territori de l’ajuda alimentària internacional destinada a Cambodja al fet que també se’n beneficiessin els combatents dels Khmers Rojos establerts a la frontera. Aquesta assistència, sumada a les armes proporcionades per la Xina i distribuïdes amb la col·laboració de l’exèrcit tailandès, fou decisiva perquè els Khmers Rojos poguessin reconstruir la seva capacitat militar. Paral·lelament, Malàisia i Singapur armaren les dues faccions menors de la coalició. Els Estats Units, dins la seva política d’aïllament de Hanoi, destinaven anualment més de quinze milions de dòlars a les forces no comunistes de l’aliança i contribuïren a preservar a les Nacions Unides la representació internacional de la coalició dominada pels Khmers Rojos.

El 1989 el govern nord-americà va promoure un govern de coalició entre antigues organitzacions proamericanes i defensores de l'aliança amb el Vietnam. Sihanouk va passar a ser rei i cap d'estat. Per la seva banda, el seu fill el príncep Ranariddh rivalitzar amb Hun Sen pel control, fins que aquest el va expulsar en un cop d'estat.

A partir del 1989 s'hi començà a aplicar un programa de liberalització econòmica, que posà fi a la col·lectivització de l'agricultura i provocà grans desigualtats socials. El mercat s'obrí a Tailàndia i al Vietnam, països que es van començar a apropiar dels recursos de Cambodja gràcies a negociants que residien al país. Alhora, es va intensificar la lluita entre el govern i els khmers rojos, i passaren aquests a ocupar zones a la part nord del país, comptant amb suport de part de la població, descontenta amb el procés de liberalització econòmica.

La qüestió dels Khmers Rojos

El setembre de 1989, el Vietnam, pressionat per les dificultats econòmiques i interessat a superar el seu aïllament diplomàtic, anuncià la retirada completa de les tropes desplegades a Cambodja. Hi ha indicis, però, que alguns militars vietnamites continuaren al país amb uniformes cambodjans fins ben entrat el 1990. La retirada de la major part de les forces vietnamites permeté que la coalició opositora, encara dominada pels Khmers Rojos, llancés noves ofensives. A la tardor de 1990, el nombre de desplaçats interns ja superava els 150.000, i només durant els vuit primers mesos d’aquell any més de 2.000 cambodjans moriren en els combats.

Les negociacions per posar fi a la guerra civil començaren a avançar el setembre de 1990. Tant el govern de Phnom Penh com les tres faccions de la resistència acceptaren un projecte elaborat pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides: els Estats Units, la Unió Soviètica, la Xina, França i el Regne Unit. El pla preveia la creació del Consell Nacional Suprem, en el qual quedarien representades totes les faccions sota la presidència de Sihanouk. Al mateix temps, l’Autoritat Provisional de les Nacions Unides a Cambodja —APRONUC— havia d’assumir la supervisió administrativa del país i preparar les condicions necessàries per celebrar eleccions lliures. L’APRONUC aconseguí que el Consell Nacional Suprem acceptés bona part dels tractats internacionals sobre drets humans i afavorí l’establiment al país de nombroses organitzacions no governamentals. El resultat més visible de la missió foren les eleccions del 25 de maig de 1993, en les quals participà el 89,6% de l’electorat.

Els comicis, però, no produïren una majoria clara. El partit monàfrquic FUNCINPEC, encapçalat pel príncep Norodom Ranariddh, aconseguí 58 escons a l’Assemblea Nacional; el Partit Popular Cambodjà —PPC—, hereu de l’antic govern comunista, n’obtingué 51, i el Partit Liberal Democràtic Budista, 10. La solució adoptada fou una estructura de poder compartida. Norodom Ranariddh esdevingué primer primer ministre i Hun Sen, segon primer ministre, mentre els ministeris es distribuïren entre les tres formacions representades al govern.

El govern ratificà una nova constitució, restituí la monarquia i establí el Regne de Cambodja, amb el príncep Sihanouk com a rei (era el seu segon període com a monarca). Després d'aquestes eleccions, cap país reconeixeria el govern a l'exili, que perdé la seva representació a l'ONU i l'ajuda estrangera.

Hun Sen, primer ministre cambodjà

Els Khmers Rojos replegats a les zones selvàtiques continuaven actius i representaven una amenaça considerable per a l’estabilitat de Cambodja. Boicotejaren els comicis del 1993 i rebutjaren les converses destinades a establir un alto el foc. Tot i haver signat els Acords de París, abandonaren de fet el procés perquè no acceptaven el paper concedit al PPC dins el nou sistema polític. La deserció d’uns 2.000 combatents durant els mesos posteriors a les eleccions alimentà l’esperança que la insurgència acabés debilitant-se. Els primers programes d’amnistia governamentals, però, resultaren poc atractius: els desertors eren reincorporats a l’exèrcit i enviats a combatre els antics companys amb sous baixos i condicions molt precàries. L’abril de 1994, en resposta a una ofensiva governamental, els Khmers Rojos recuperaren Pailin, prop de la frontera tailandesa, i atacaren els voltants de Battambang. Els combats obligaren unes 40.000 persones a fugir. L’ofensiva de l’estació seca, que acabaria repetint-se anualment, no afeblí els rebels, sinó que els permeté estendre la seva influència més que en qualsevol altre moment des de la intervenció vietnamita.

La feblesa de l’exèrcit governamental —mal equipat i sovint sense cobrar— només explicava una part del problema. També aparegueren proves d’una cooperació clandestina d’alt nivell entre comandaments cambodjans i els Khmers Rojos. Uns documents rebels divulgats a mitjan 1994 indicaven que alts oficials els havien venut grans quantitats d’armes, fins i tot mentre dirigien ofensives contra les seves posicions. Davant aquesta situació, alguns observadors començaren a defensar que la rebel·lió no podia resoldre’s exclusivament per mitjans militars. Recordaven que, a Malàisia, la insurgència comunista havia estat progressivament neutralitzada gràcies a la millora de les condicions de vida i a l’aïllament social dels rebels. El govern cambodjà, però, mantingué la via armada i el juliol de 1994 declarà il·legals els Khmers Rojos. Els desertors també parlaven d’una direcció dividida i ideològicament desorientada. Tanmateix, Pol Pot i els seus seguidors acumulaven dècades d’experiència en la supervivència clandestina a la selva. Les exportacions il·legals de fusta a través de la frontera tailandesa continuaven, segons algunes informacions, i podien proporcionar als Khmers Rojos fins a deu milions de dòlars mensuals. Per tant, una derrota immediata semblava improbable. El 1996, una nova ofensiva governamental tornà a concentrar-se en la recuperació de les posicions que els rebels havien ocupat durant l’estació de les pluges. Cambodja semblava destinada encara a una llarga confrontació amb els responsables del seu passat més traumàtic.

A mitjan dècada de 1990, Cambodja continuava immersa en una situació política i econòmica molt fràgil. Molts analistes dubtaven que la democràcia pogués consolidar-s’hi, mentre que la corrupció generalitzada dificultava greument el desenvolupament econòmic. El 1995 es produïren dos episodis polítics especialment inquietants. El primer fou l’expulsió de Sam Rainsy del FUNCINPEC. Rainsy, comptable format a París, havia estat destituït com a ministre de Finances a mitjan 1994, malgrat la bona consideració de la seva gestió. La causa principal semblava haver estat la seva denúncia oberta de la corrupció i de diverses decisions governamentals. El novembre d’aquell mateix any, Rainsy va crear el Partit de la Nació Khmer —PNK. La presentació pública de la nova formació reuní més d’un miler d’assistents, entre els quals hi havia diversos diplomàtics de relleu. Tot i això, el govern en prohibí provisionalment l’activitat fins que s’aprovessin unes noves lleis electorals, un procés que previsiblement s’allargaria durant un any.

L’altre gran episodi polític del 1995 fou la detenció i l’exili del príncep Norodom Sirivudh, germanastre del rei Sihanouk, secretari general del FUNCINPEC i antic ministre d’Afers Estrangers. Se l’acusà d’haver participat en una conspiració per assassinar Hun Sen. Sirivudh era conegut pel seu caràcter afable i per la tendència a improvisar bromes. Si les seves paraules sobre la mort de Hun Sen havien estat realment una ocurrència, l’únic que en tragué profit fou el mateix Hun Sen, que hi trobà una oportunitat perfecta per eliminar un nou rival polític. La situació dels mitjans de comunicació tampoc no era gaire favorable. El juliol de 1995, l’Assemblea Nacional aprovà una llei de premsa que obria la porta a penes de presó contra els periodistes considerats indisciplinats. La norma arribà enmig d’una campanya de pressió contra els diaris locals i poc després que fos absolt un oficial de l’exèrcit acusat d’haver assassinat un conegut periodista khmer de Phnom Penh. El polèmic New Liberty News fou atacat repetidament durant aquell any. En una ocasió, una granada fou llançada contra la seva redacció; en una altra, tres camions carregats de suposats «manifestants» arribaren fins a les oficines i les saquejaren. Els esdeveniments polítics recents havien relegat en gran part el rei Sihanouk, ja envellit i afectat per un càncer, a una posició secundària. El gener de 1995, el Partit Liberal Democràtic Budista demanà que el monarca intervingués com a mediador per afavorir la reconciliació nacional i superar el bloqueig amb els Khmers Rojos. La proposta fou rebutjada amb contundència pels dos primers ministres, Hun Sen i el príncep Ranariddh.

El juliol de 1997 Hun Sen va fer un cop d'estat contra el FUNCINPEC i va substituir al príncep Ranariddh. Es van tornar a celebrar eleccions el 1998 i el Partit Popular de Cambodja i el FUNCINPEC van arribar a un acord pel qual Hun Sen seria primer ministre i Ranariddh el president de l'Assemblea Nacional, i segons el qual es formaria un govern de coalició i es crearia un senat.

Pol Pot va morir el 1998 i en aquest mateix any el rei Norodom Sihanouk concedí una amnistia als principals caps Khmers rojos que malgrat tot no va satisfer a tothom. A començaments de 1999 la majoria dels guerrillers dels Khmers rojos van acceptar el procés de pau ofert i només un reducte en continuà a les províncies del nord-oest. Ta Mok, l'hereu polític de Pol Pot, va ser capturat i acabà els seus anys a la presó (va morir el 2006). La pressió de moltes organitzacions de drets humans tant a nivell nacional com internacional i de l'ONU, va conduir a un llarg procés de negociacions amb el govern d'Hun Sen per avançar un judici contra els dirigents de la Kamputxea Democràtica responsables de la desaparició d'un quart de la població nacional en el que ha estat qualificat de genocidi. El 2006 es va constituir el jurat i a principis de 2007 s'obriria el judici als Khmers rojos.

Cambodja en l’actualitat

El 2003 el rei Norodom Sihanouk va abdicar per segona vegada i el Consell Reial va triar com a successor el príncep Norodom Sihamoni, el seu fill, com a rei de Cambodja.

Els líders de Tailàndia i Cambodja van signar el 28 d'octubre de 2025 a Kuala Lumpur un acord d'alto el foc per aturar el Conflicte fronterer entre Tailàndia i Cambodja de 2025, reforçat amb la intervenció de Trump i el primer ministre de Malàisia Anwar Ibrahim, basat en una treva signada tres mesos abans, però els combats es van reprendre ràpidament, fins que el 26 de desembre es va arribar a un nou acord per posar fi a 20 dies de combats que van matar almenys 101 persones i desplaçat més de mig milió de persones, signat pel ministre de Defensa tailandès, Natthaphon Nakrphanit, i el seu homòleg cambodjà, Tea Seiha.

Bibliografia

• Taylor, Chris. Cambodia (en anglès). Hawthorn; Oakland: Lonely Planet Publications, 1996. ISBN 0864424477.