Història de Mesopotàmia

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

L'antiga Mesopotàmia correspon al territori que abasta la conca fluvial dels rius Tigris i Eufrates des de la prehistòria fins a la caiguda de l'últim imperi mesopotàmic —l'imperi caldeu o neobabilònic—. Durant aquesta etapa, Mesopotàmia va mantenir certs caràcters comuns que permeten definir-la com una unitat històrica.[1] Algunes de les civilitzacions més destacades d'aquesta etapa van ser les de Sumèria, Acàdia, Assíria i Babilònia.

Inicis del neolític[modifica]

El Neolític comença cap al 7000 aC amb l'eclosió de les primeres cultures agrícoles i després els primers poblets, fins a arribar a les ciutats sumèries cap al 3700 aC. Se suposa que els sumeris van arribar del nord-oest cap al país entre els dos rius vers el 4000 aC, i van substituir les poblacions locals o es varen barrejar amb elles. Els antecedents del neolític es van situar a l'àrea de la serralada del Taure i la costa mediterrània cananea, mitjançant la transformació dels caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders, entre els mil·lennis 12 i 10.[2] Aquest canvi es va anar fent més evident en el natufià (10000-8300 aC) a les àrees de Síria i Canaan principalment. Entre 9300 i 4400 aC les formes protoneolítiques ja predominaven en aquestes àrees, a més de començar a notar-se a Anatòlia i les muntanyes Zagros, regions totes perifèriques a l'àrea de Mesopotàmia.[2]

Localització aproximada de les cultures hassuna-samarra i halaf durant el denominat període 6.[3]

A l'interior de Mesopotàmia, l'agricultura i la ramaderia es van imposar entre 6000 i 5000 aC, suposant l'entrada de ple al Calcolític.[4] Durant aquest període, les noves tècniques de producció que s'havien desenvolupat a l'àrea inicial del Neolític es van expandir per les regions més tardanes, entre elles la Mesopotàmia interior.[4] Això va portar el desenvolupament de ciutats, entre les quals es trobaven Buqras, Umm Dabaghiya i Yarim tepe, i, més tardanament, és-Sawwan i Choga Mami. Les cultures més característiques d'aquest període són les cultura Hassuna-Samarra entre 5600 i 5000 aC, i Halaf, entre 5600 i 4000 aC (halaf tardà).[4][5]

El període de l'Obeid[modifica]

Article principal: Obeid
Extensió de la cultura del Obeid.

Els primers enclavaments d'aquesta civilització daten el del 5000 aC, però l'esplendor ho va aconseguir cap al 4500 aC. Entorn de 4000 aC s'estén per gran part de l'Orient Mitjà, perllongant-se fins al 3700 aC aproximadament.[6] El començament d'aquesta etapa coincideix aproximadament amb l'entrada a la regió de nòmades provinents de les muntanyes Zagros.[5] Durant aquest període les ciutats van créixer en població, i les seves estructures socials van sofrir grans canvis.[6] La primera de les ciutats on es van trobar aquests trets va ser el-Obeid o el-Ubaid, a la qual aquest període deu el seu nom.[5]

És en aquesta etapa en la qual es troben les primeres restes d'edificis religiosos integrats a les ciutats.[7] Inicialment tenien la forma de terrasses, edificis de planta rectangular i sostre pla. Aquestes construccions són l'origen dels zigurats, formats per la superposició de diverses terrasses d'amplària descendent.[7]

El període Obeid també està marcat pel desenvolupament i extensió de tècniques de regadiu més avançades, mitjançant la construcció de canals de reg.[8]

El període d'Uruk[modifica]

Article principal: Període d'Uruk
Segell cilíndric i impressió: grup de bestiar en un camp de blat. Calcària, Mesopotàmia, període d'Uruk. El segell cilíndric estava format per una pedra o un altre objecte de material dur de forma cilíndrica en el qual es tallaven motius decoratius. Aquest segell podia fer-se rodar sobre maons d'argila encara tous, gravant així els seus motius en ells.[9] Museu del Louvre, Departament d'Antiguitats Orientals.

En el transcurs de l'IV mil·lenni aC es van produir alguns dels canvis que marcarien el pas del llogaret a la ciutat. Les troballes arqueològiques més importants d'aquesta etapa se centren a Uruk, un poblament situat a pocs quilòmetres del Obeid, pujant el curs de l'Eufrates, que donarà nom al període.

El període d'Uruk es correspon amb els nivells arqueològics XIV-IV d'aquest emplaçament. Alguns dels avanços més importants es van produir en els últims períodes. Així, en els nivells V i IV apareix el segell cilíndric substituint al plànol.[9]

En el nivell IV es troben els primers exemples d'escriptura, a força de dibuixos. En el nivell III, ja fos del període Uruk, hi ha restes d'escriptures en sumeri, per la qual cosa és possible que ja en el nivell IV aquesta anés la llengua emprada.[9] També en aquest nivell es va popularitzar l'ús del metall, especialment coure. Al final del període es va començar a utilitzar el bronze, produït a força de coure i arsènic o estany.[10]

Altres avanços que van succeir en el període Uruk van ser l'aparició del torn de terrissaire, en substitució dels anteriors mètodes, la qual cosa podria indicar una major necessitat de peces ceràmiques i que constitueix un primer exemple de producció en cadena.[11] Finalment, és en aquest període quan va aparèixer la roda, que va revolucionar el transport d'objectes.[12]

Tots aquests canvis van tenir especial difusió a la zona sud de Mesopotàmia, però es van estendre per tota la regió. Així, es troben mostres en el nord de Síria, a Turquia o en Susa, en l'actual Iran. Tots aquests avanços, i la seva difusió, van anar el substrat que va permetre el desenvolupament de la civilització sumèria.[9]

El període de Jemdet Nasr[modifica]

Article principal: Període de Jemdet Nasr

S'anomena període de Jemdet Nasr el període arqueològic comprès entre el 3200 a.C. i el 3000 a.C. aproximadament. Es tracta d'un període de transició entre el període d'Uruk —definit per la difusió d'una cultura comuna per tot l'Orient Pròxim— i un període dinàstic arcaic marcat per les diferències regionals.[13]

En aquest període s'observa la desaparició dels trets ceràmics d'Uruk en els objectes de la perifèria mesopotàmica. Al centre de la conca dels dos rius es va produir el distanciament entre les regions nord i sud; aquesta última, més poblada, va veure l'aparició de noves ciutats que van desplaçar l'anteriorment hegemònica Uruk. L'administració va abandonar l'àmbit regional i es va localitzar en cadascuna de les ciutats, les quals es van diferenciar més entre elles. La població rural es va assentar a les ciutats; les quals oferien avantatges en el control dels recursos dels rius. Això va fer que la població de moltes d'elles creixés considerablement. Per primera vegada es pot parlar de ciutats estat i ciutats temple, amb això és possible afirmar que aquesta època va suposar un període de crisi i regionalització, que acabaria evolucionant finalment des de les societats més primitives, a les societats ja estatals.

Sumeris i accadis[modifica]

Període dinàstic arcaic o Protodinàstic (2700-2350 aC)[modifica]

Article principal: Període dinàstic arcaic
Detall d'un fragment del Deixant dels voltors, en el Museu del Louvre. Aquest fragment representa la imatge de la primera formació en falange de la qual es té constància. Es pot observar com el sòl sobre el qual caminen està sembrat de cadàvers. En la figura completa es veuen gossos i voltors devorant els cossos, la qual cosa ha donat nom al deixant.[14]

Cap a l'any 2900 aC es va produir la fi del període Jemdet Nasr —continuació aquest d'Uruk—. El canvi d'etapa no es va deure a una ruptura de les característiques del període anterior sinó per contra a una difusió d'aquestes per la resta de l'anomenat Creixent Fèrtil. Així es van començar a desenvolupar ciutats en àrees septentrionals dels rius Tigris i Eufrates o la plana del Khabur, quedant així tota Mesopotàmia i parts de Síria immerses en aquest procés comú.[15]

Aquesta proliferació urbana va venir acompanyada d'un major desenvolupament de l'escriptura que, en aquesta etapa, va saltar des del seu paper administratiu i tècnic fins a les primeres inscripcions dedicatòries en les estàtues consagrades dels temples. Posteriorment es van ampliar encara més els seus usos, començant a inscriure's successos històrics, manuals econòmics i religiosos i textos èpics i mitològics. A causa d'això es considera que el període dinàstic arcaic representa la veritable entrada de la regió en la història.[15]

En l'àmbit urbà, comencen a aparèixer palaus acompanyant als fins llavors solitaris temples i s'emprèn la construcció de muralles, un fet molt costós per a les ciutats de llavors que només pot justificar-se per l'existència de contínues guerres entre aquestes.[15]

Malgrat l'existència de les llistes reials sumèries la història d'aquest període és relativament desconeguda, ja que gran part dels regnats exposats en elles tenen dates impossibles. En relitat, aquestes llistes es van confeccionar a partir del segle XVII aC, i la seva creació es va deure probablement al desig dels monarques de remuntar el seu llinatge fins a temps èpics. Alguns dels reis són probablement reals però de molts altres no hi ha constància històrica i uns altres dels quals se sap la seva existència no figuren en elles.[15]

Situació de les principals ciutats sumèries i abast d'aquesta cultura durant el període dinàstic arcaic.

No obstant això sí que es coneixen certs passatges de la història d'aquest període que permeten fer-se una idea de com transcorria la vida en ell. És el cas dels relats inscrits en l'anomenada Estela dels voltors, que narra la història d'una disputa territorial entre els monarques d'Umma i Lagaix. El conflicte hauria estat inicialment resolt mitjançant l'arbitratge del rei de Kix, Mesilim però, anys després, un nou rei d'Umma hauria reprès la guerra. Llavors, segons s'explica en el deixant, el fill del rei de Lagash, Eannatum I, va vèncer al rei d'Umma, la qual cosa hauria posat a Lagash en una posició hegemònica en Sumèria. Aquesta situació no duraria molt, doncs, després d'un període en el qual ambdues ciutats haurien declinat, un nou monarca d'Umma, Lugal-Zage-Si aconseguiria prendre Lagash i unificar tota Sumèria, iniciant fins i tot una expedició cap al Mediterrani.[15]

L'Imperi accadi[modifica]

Mapa de l'extensió de l'Imperi accadi amb les conquestes de Sargon i les principals revoltes posteriors. Els cent cinquanta anys de domini accadi deixaran un profund record en la mentalitat mesopotàmica, que, als segles posteriors, serà el bressol de grans imperis successius, per als monarques dels quals, Sargon d'Accad i el seu nét, Naram-Sin d'Accàdia, es convertiran en els models arquetípics d'emperador. Sobre el primer es projectaran les virtuts a seguir, convertint-lo en mite; sobre el segon, l'antimodel de l'imperi esgotat a sufocar rebel·lions.[16]

L'hegemonia d'Umma no duraria molt. Cap al 2350 aC, encara durant el regnat de Lugalzagesi, un usurpador va prendre el poder en la del nord Kix. Es faria anomenar Sargon d'Accad, nom que en Accadi significa rei legítim.

Culturalment, Sargon d'Accad era semita, ja que la seva llengua era el també semita Accadi. Els semites s'havien anat assentat al llarg de Mesopotàmia des de cap a segles (entorn del 3000 aC) procedents possiblement d'Aràbia, malgrat la qual cosa, en temps de Sargon, estaven assentats principalment a les àrees del nord, com era el cas de Kix. No hi ha mostres que aquestes migracions es produïssin de forma traumàtica, si no que sembla tractar-se més aviat d'un procés gradual.[14][16]

Sargon va fundar una nova capital en la qual assentar-se a la qual va anomenar Accad —la ubicació de la qual és encara avui desconeguda— i es va llançar a la conquesta de les ciutats sumèries i Elam, vencent a Lugal-Zage-Si i arrabassant-li així l'hegemonia. Després d'això, cap a 2370 aC, va aconseguir expandir el seu domini a la resta de Mesopotàmia: la vall de l'Eufrates inclosa Mari, l'alt Khabur i la vall el Diyala, arribant probablement fins a Anatòlia. Sargon es va convertir així en el primer monarca històric que aconseguia unificar tota la conca de Mesopotàmia sota un mateix mandat. Malgrat que és probable que aquesta unitat anés més teòrica que real, la figura de Sargon va ser un referent constant per als monarques que, posteriorment, tractarien de repetir la seva gesta. De fet, en èpoques posteriors se li va conèixer com Sargon el Gran.[16]

El llegat de Naram-Sin commemora la victòria del monarca accadi contra el poble dels lullubi de les muntanyes Zagros. La imatge representa a un rei gairebé mitològic, del doble de la grandària dels seus soldats. En aquest gravat s'observa una estilització de les figures humanes pel que fa a les representades en el Estela dels voltors.[16][17]

No obstant això el seu regnat i el dels seus successors no van estar exempts de problemes perquè poc abans de la seva mort sofriria una revolució general a les ciutats conquistades. Aquest clima va continuar després de la seva mort, amb el regnat del seu fill Rimuix d'Accad, qui es va enfrontar amb duresa als rebels i finalment va ser assassinat i succeït pel seu germà —també fill de Sargon— Manixtuixu. El nou monarca no va tenir un regnat més tranquil que el del seu successor, ja que igualment va haver de bregar contra rebels i igualment va morir assassinat. Malgrat aquestes dificultats, durant el regnat del seu fill i successor, Naram-Sin d'Accàdia, l'imperi va aconseguir la seva màxima extensió territorial: en els límits occidentals va incorporar les regions d'Alep, en l'actual Síria, i l'entorn de Trípoli, en la costa mediterrània cananea de l'actual Líban; en els orientals va conquistar Susa i en el nord es va expandir per Anatòlia.[17]

No obstant això va haver-hi un poble al qual Naram Sense no va aconseguir conquistar malgrat que va guerrejar contra ells i els va infligir algunes derrotes. Eren els Gutis, que habitaven les muntanyes Zagros i que atacaven i saquejaven contínuament les terres de la vall.[17]

Després de la mort de Naram Sense, el seu successor i fill, Xar-Kali-Xarri va veure incrementada la pressió sobre l'imperi: Elam es va rebel·lar, conquistant diverses ciutats del sud de Mesopotàmia. Posteriorment sofriria invasions per part dels Amorrites, als qui aconseguiria vèncer, i del guti als quals inicialment també reduiria. No obstant això l'imperi estava molt desgastat i cap a 2230 aC va sucumbir davant una nova invasió dels gutis que posaria fi a la dinastia. Els nòmades van arribar a la capital, Agadé, i la van arrasar.[18]

Figura de Gudea, patesi o governador de Lagaix, en el Museu del Louvre. La figura està realitzada en diorita, un dur material que les ciutats importaven de la Civilització de la vall de l'Indus, situat a uns 2000 km a l'orient de Mesopotàmia.

La dinastia de Sargon d'Accad va ser la primera al llarg de la història que va aconseguir el domini sobre pobles diversos culturalment, amb el qual es pot dir que va constituir el primer imperi de la història. Durant aquest període es va difondre l'llengua accàdia, que adoptaria l'escriptura cuneïforme sumèria i, progressivament, anirà substituint a aquesta llengua.[17]

Després de la seva caiguda, la regió sencera va caure sota el domini dels nòmades guti, els qui es van imposar sobre les ciutats-estat de la regió, especialment al voltant de la destruïda Agadé. Les cròniques sumèries els descriuen constantment de forma negativa, com a "horda de bàrbars" o "dracs de muntanya", però és possible que la realitat no anés tan negativa; en alguns centres es va produir una veritable florida de les arts. És el cas de la ciutat de Lagaix, especialment durant el govern del patesi Gudea. A més de la qualitat artística, en les obres de Lagash es van utilitzar materials provinents de regions llunyanes: fusta de cedre del Líban o diorita, or i cornalina de la vall de l'Indus; el que sembla indicar que el va comerciar no es va haver de veure especialment llastrat. Les ciutats meridionals, més allunyades del centre de poder guti, compraven la seva llibertat a canvi d'importants tributs; Uruk i Ur van prosperar durant els seus IV i II dinasties.[16][19]

El Renaixement sumeri[modifica]

El Renaixement Sumeri és el període de la història de Mesopotàmia entre els segles XXII aC i XXI aC. Comprèn, després de la caiguda de l'Imperi Accadi, tot el període de les dinasties Amorrites d'Isin i Larsa, ambdues amb governs d'origen semita.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Mesopotàmia Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Margueron, Jean-Claude. «Introducción». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  2. 2,0 2,1 Margueron, Jean-Claude. «La marcha hacia el Neolítico». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  3. Esta denominación fue dada por la Escuela de Lyon en Prehistoire du Levant, Coll, int, du C.
  4. 4,0 4,1 4,2 Margueron, Jean-Claude. «La inicios del Neolítico en Mesopotamia». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Asimov, Isaac. «Los sumerios - Las grandes invenciones». A: El Cercano Oriente. Madrid: Alianza Editorial, 1986. ISBN 978-84-206-3745-7. 
  6. 6,0 6,1 Margueron, Jean-Claude. «La época de El Obeid». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  7. 7,0 7,1 Margueron, Jean-Claude. «¿El templo nació en la época de Obeid?». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  8. Margueron, Jean-Claude. «El dominio del agua». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Margueron, Jean-Claude. «La pujante civilización de Uruk». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  10. Margueron, Jean-Claude. «Las primeras utilizaciones de los metales». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  11. Margueron, Jean-Claude. «El utillaje de la vida diaria: piedra y metal». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  12. Margueron, Jean-Claude. «El problema del transporte». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  13. Leick, Gwendolyn. «Shuruppak». A: Mesopotamia: la invención de la ciudad. Barcelona: Rubí, 2002. 84-493-1275-2. 
  14. 14,0 14,1 Asimov, Isaac. «Los sumerios - La guerra». A: El Cercano Oriente. Madrid: Alianza Editorial, 1986. ISBN 978-84-206-3745-7. 
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Margueron, Jean-Claude. «La época del Dinástico Arcaico». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Margueron, Jean-Claude. «El imperio de Agadé». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 Asimov, Isaac. «Los acadios - El primer imperio». A: El Cercano Oriente. Madrid: Alianza Editorial, 1986. ISBN 978-84-206-3745-7. 
  18. «Protagonistas de la Historia - Ficha Sharkalisharri» (en español). http://www.artehistoria.jcyl.es/, 2007. [Consulta: 7 maig 2007].
  19. Asimov, Isaac. «Los acadios - Los nómadas conquistadores». A: El Cercano Oriente. Madrid: Alianza Editorial, 1986. ISBN 978-84-206-3745-7.