Història de Suïssa

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La història de Suïssa comença amb Juli Cèsar i els seus Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies. Després de les grans invasions, que esbossen les fronteres lingüístiques del país, es teixeixen aliances entre petits estats a l'Edat Mitjana, entre 1291 i 1332, per formar la Confederació dels tres cantons, la primera etapa de formació de la Confederació suïssa. Després la Confederació dels vuit cantons es constitueix per aliances defensives successives fins al 1481. Durant els segles següents, la Confederació dels tretze cantons es construirà progressivament i aconseguirà la seva independència en 1648. Dividida i reorganitzada en República Helvètica durant la seva ocupació per la França revolucionària, Suïssa obté el 1803 de Bonaparte un estatut federal. Suïssa passa llavors a vint-i-dos cantons abans de recuperar la seva independència en 1815. Es produeix llavors una guerra civil i religiosa d'on emergeix l'Estat federal de 1848. Amb una estricta política de neutralitat, Suïssa travessarà el segle XX sense conèixer la guerra.

Suïssa prehistòrica i cèltica[modifica]

Mapa de la distribució de les tribus celtes al segle I aC.

Per bé que els primers rastres d'ocupació del territori suís es remunten al Mosterià (100000 aC) i que s'han trobat diverses peces arqueològiques del Magdalenià, de l'Azilià, del Sauveterrià i del Tardenosià, els principals vestigis daten del Neolític i de la introducció de l'agricultura al mil·lenni VI aC. El període del Neolític mitjà a l'edat del bronze és caracteritzat pels hàbitats lacustres i els poblaments litorals, entre els quals en particular cal destacar la civilització campaniforme que s'implanta sobretot a la vora del Llac de Neuchâtel i en la badia de Zuric on s'han trobat les més antigues rodes d'Europa, que daten del 2500 aC.[1] Aquests pobles, alguns dels quals podien tenir llavors fins a un centenar d'habitants, seran abandonats a la fi del segle IX aC amb la civilització de Hallstatt.

Des del començament de l'Edat del ferro, els celtes ocupen el territori, i porten amb ells la forja del ferro així com les arts de la terrissa i de les joies. La segona part de l'Edat del ferro ha estat d'altra banda anomenada «Cultura de La Tène» pel nom de l'indret epònim situat a l'actual cantó de Neuchâtel i descobert en 1857. Certs noms de llocs actuals tals com ara Nyon o Yverdon són d'origen celta.

Després de la migració de la tribu germànica dels cimbres que deixa Jutlàndia cap al 115 aC en direcció al sud.[durrenmatt 1] i de la dels teutons que s'hi uneixen alguns anys més tard,[2] la major part de l'altiplà suís és ocupat a partir de 100 aC aproximadament per les cinc tribus dels helvecis que són mencionades per primera vegada per l'historiador llatí Tàcit.[3]

Campanya de Cèsar durant la guerra de les Gàl·lies

Originalment nòmades, les tribus es van assentar progressivament, si bé dues d'elles es van ajuntar als cimbres en la seva expedició del 107 aC al sud-oest de la França actual. Empesa pels cimbres, la tribu helvècia dels tigurins baixa la Vall del Roine sota l'ordre del jove cap Divicó. Arribats a la vora de la Garona, s'enfronten i desfan al 107 aC un exèrcit romà els soldats supervivents del qual han de passar llavors sota el jou en senyal de derrota. En reacció, Roma envia un nou exèrcit comandat per Gai Mari que atrapa els germànics el 102 aC i els extermina gairebé del tot a la batalla d'Aquae Sextiae; els tigurins es veuen llavors forçats a fer mitja volta i s'assenten a la regió d'Avenches.[durrenmatt 2]

En vigílies de la guerra de les Gàl·lies, diferents poblacions cèltiques viuen al territori de l'actual Suïssa: si bé l'altiplà suís es troba principalment ocupat pels helvecis, una part de la Serralada del Jura i la regió de Basilea són a les mans dels rauracs, els recis ocupen una part de la Suïssa oriental i dels Grisons, el Ticino és poblat de lepontis mentre que el Valais actual és partit entre els nantuats, els veragris, els seduns i els uberis i que Ginebra és un oppidum dels al·lòbriges. Els helvecis són sobretot descrits per Juli Cèsar que, si bé mai no va penetrar al seu territori, descriu aquest en els seus Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies com a delimitat

« d'una banda pel Rin [...], d'una altra per la serralada del Jura [...] i d'una altra pel Llac Leman i el Roine.[4] »

Cèsar descriu quatre tribus d'helvecis i dotze ciutats, una de les quals es troba en un dels meandres de l'Aar, així com ho està actualment la ciutat de Berna.

Cap a mitjans del segle I aC, els helvecis decideixen emigrar cap al país de la tribu gal·la dels santons, a l'oest de la França actual. Per bé que les raons d'aquesta decisió no són conegudes amb certesa, entre les diverses motivacions que haurien pogut empènyer a tal migració, s'han invocat sobretot la manca de terres i l'ambició del seu cap Orgetorix.[bouquet 1] Sigui quina sigui la raó, aquests últims cremen les seves ciutats i els seus pobles i més de 360.000 helvecis emprenen el camí.[5] Juli Cèsar, llavors procònsol de la Gàl·lia Narbonesa, els rebutja en la Batalla de Bibracte (58 aC) i els obliga a tornar a casa seva, on han de defensar la frontera del Rin contra les invasions dels germànics. El 52 aC, segons Cèsar, els helvecis envien reforços a Vercingetòrix.

Suïssa gal·loromana[modifica]

Organització del territori pels Romans

Els helvecis són integrats progressivament dins del jove Imperi Romà amb la fundació d'una colònia de veterans a Nyon després, sota el regnat d'August, amb la fundació de l'Augusta Raurica prop de Basilea, el territori helveci pertanyerà des de llavors a la Gàl·lia Belga. Només les tribus valesianes i els recis continuen sent independents fins a la seva conquesta per Tiberi i Claudi cap al 7 aC quan són aplegats a la província de Rècia la capital de la qual és Augsburg.

Mapa del territori helvètic sota domini romà

Al segle I, la riba nord del Rin és una zona fronterera estratègica de l'Imperi Romà: és ocupada militarment i és plena de campaments militars permanents, com a Augusta Raurica. La xarxa de vies és consolidada, es creen ciutats noves com ara Forum Claudii Vallensium (actual Martigny), mentre que les elits celtes es romanitzen. L'ancià oppidum principal dels helvecis, Aventicum (actual Avenches), elevada al rang de colònia en l'any 73, esdevé progressivament la principal ciutat de la regió.[6] Cap al 47, el Valais és transformat en una província autònoma, la Vallis poenina, i el territori dels helvecis és unit en l'any 89 a la província de Germània Superior la capital de la qual és l'actual Magúncia.

Entre el segle II i el segle III, la Pax romana regna sobre l'imperi, les fronteres han reculat cap al nord i Suïssa ja no és, doncs, una zona fronterera. Mentre que el llatí s'estén, el territori coneix un període de prosperitat econòmica. Provinent d'Itàlia i seguint els canals de comunicació, el cristianisme s'estén progressivament sobre el territori amb l'aparició de les primeres esglésies a Ginebra i Martigny i dels bisbats de Basilea, Martigny, Ginebra i Coira entre el 350 i 400. Els missioners funden diverses comunitats religioses, en particular a Saint-Ursanne i a Romainmôtier, mentre que el monjo Sant Gal s'estableix al sud del llac de Constança on s'aixecarà un segle més tard l'abadia que porta el seu nom.

Tanmateix, cap a la fi del segle III, les incursions bàrbares dels alamans a Germània i després en territori suís, sobretot en 260, quan nombroses ciutats són saquejades, desplacen progressivament la frontera sobre el Rin, al llarg del qual els emperadors romans del segle IV fan construir línies defensives (fortaleses i talaies). Progressivament, des del 401, la població inquieta migra cap al sud abandonant les ciutats de Nyon i després la d'Augusta Raurica, per a aquesta última a favor de Basilea, al mateix temps que les tropes romanes se'n van del Rin per arribar al sud dels Alps, abandonant així definitivament el territori de Suïssa als pobles germànics anomenats «foederati», primer els burgundis i després els alamans.

Suïssa a l'Alta Edat Mitjana[modifica]

Vers el 443, els burgundis s'estableixen a l'oest del país en una regió anomenada Sapàudia («país dels avets»), que correspon a la Savoia actual, i fa de Ginebra una de les seves capitals. Assimilen a la població gal·loromana tot preservant la llengua llatina i després transformen progressivament el seu territori en regne - poc després que Odoacre va haver deposat en 476 l'últim emperador romà, Ròmul August - ampliant-lo considerablement a la Vall del Roine (Lió), el Valais i els colls alpins.[7]

A partir de 260, els alamans s'estableixen progressivament en el centre i l'est del país a la recerca de terres cultivables i hi imposen els seus dialectes alemànics. La frontera entre les dues tribus es fixa entre els segles VIII i IX. Els Alps orientals estan per la seva part poc afectats per les invasions i s'hi parla encara avui un dialecte baix llatí, el romanx de vegades dit «retoromànic». Formant El Cantó de Ticino, part sud de Suïssa, que forma part de la Gàl·lia Cisalpina, resta en el si de la península Itàlica.

Regne dels burgundis als segles IV i V.

En 534, el rei burgundi Segimon de Borgonya és vençut pels francs que s'annexionen el seu regne i hi afavoreixen l'assentament dels alamans que havien vençut abans. Els francs conquereixen Rècia en 550, acabant així la seva presa de control del conjunt del territori helvètic.

Suïssa forma part de l'imperi de Carlemany abans de tornar al regne de Provença, amb la dislocació de la França Mitjana, i després serà dividida entre els ducats de Borgonya a l'oest i de Suàbia o d'Alemània a l'est. El feudalisme s'estableix a la fi del segle IX quan diverses grans famílies intenten assentar la seva autoritat sobre diferents parts del territori : els comtes de Savoia sobre Vaud, Ginebra (de la qual desposseeixen els comtes de Ginebra) i el Valais, els comtes de Gruyère sobre l'rerepaís friburguès, els Zähringen que funden nombroses ciutats, entre les quals Friburg i Berna, els Kyburg que s'instal·len sobre l'altiplà suís, els Hohenstaufen i els Habsburg a la regió de Zuric i fins al Pas del Sant Gotard.

L'omnipresència i la llarga mà dels Habsburg, junt amb la seva voluntat d'estendre el seu domini i d'apoderar-se de les riqueses dels petits ducats i comtats suïssos inquieten la petita noblesa local que no té prou força per oposar-se al seu poder, i no té altra opció que servir aquests «estrangers» per viure. Per la seva banda, els pagesos pobres suporten cada vegada més malament els pesats cànons que han de pagar per a l'únic benefici d'una aristocràcia estrangera que els imposa lleis sense tenir en compte els antics costums. Els Waldstätten les altes valls del Llac dels Quatre Cantons proven d'oposar-se (1240) amb una revolta a aquesta amenaça però fracassen i són durament reprimits, així com les ciutats de Berna, i sobretot Zuric que es veu gairebé arruïnada.

Expansió de l'antiga Confederació Suïssa[modifica]

Confederació dels tres cantons[modifica]

Al·legoria del jurament del Grütli per Jean Renggli
Representació de la batalla de Morgarten (15 de novembre del 1315)

Membres de la Confederació dels tres cantons

L'arranjament del Pas del Sant Gotard amb l'ajuda dels walsers recentment immigrats i experts en construcció de canals d'irrigació, al començament del segle XIII, té conseqüències importants : el coll del Gran Sant Bernat a Valais perd de la seva importància en el trànsit internacional, i això una crisi econòmica de dos segles a la vall de l'Alt-Roine. En recompensa per a aquest treball, Uri obté pels «serveis retuts a l'emperador», la immediatesa imperial que l'allibera de la dependència dels Habsburg i li permet d'enriquir-se amb els peatges i la venda dels serveis (guies i hostals), el que atia evidentment les cobdícies dels Habsburg.

L'abril del 1291, Rodolf I d'Alemanya, primer membre de la família que esdevé emperador, redimeix els drets sobre Lucerna, a l'extrem del Llac dels Quatre Cantons, amb l'objectiu de restablir l'autoritat de la seva família de la regió. Després de la seva mort sobrevinguda el 15 de juliol de 1291 i en previsió d'eventuals conflictes de successió, els homes lliures de les valls d'Uri, de Schwyz i de Nidwalden.[8][9] renoven a principis del mes d'agost (data precisa desconeguda) un pacte d'aliança jurídica i defensiva eterna.

Pacte federal de 1291

El pacte restà molt de temps en l'oblit, i no fou descobert fins al segle XVIII i publicat en la seva versió llatina original en 1760 per Johann Heinrich Gleser. No serà escollit com a pacte federal més que a la fi del segle XIX a iniciativa del Consell federal i commemorat per primera vegada en ocasió del seu sisè centenari en 1891. A partir de 1899, la festa nacional suïssa és celebrada anualment l'1 d'agost; abans d'aquesta data, la fundació de la Confederació era col·locada al 8 de novembre del 1307, data del llegendari Jurament del Grütli segons Aegidius Tschudi.[10] Els esdeveniments mítics descrits per la llegenda de Guillem Tell tenen també lloc a la mateixa època (començament del segle XIV).

La situació es deteriora entre els Waldstätten i els Habsburg durant l'interregne que segueix a la defunció d'Enric VII de Luxemburg en 1313. En resposta a l'atac de Schwytz contra el convent d'Einsiedeln sobrevinguda el 6 de gener del 1314, el mercat de Lucerna és prohibit als Waldstätten que prenen partit per Lluís de Baviera contra l'Habsburg Frederic el Bell després de la doble elecció del Wittelsbach (25 de novembre del 1314).

En 1315, el Duc d'Àustria Leopold, germà segon de Frederic, llança un doble atac contra 1.500 muntanyencs que prenen per assalt la primera columna composta de 3.000 a 5.000 soldats en la Batalla de Morgarten.[11] El 15 de novembre, els austríacs pateixen una veritable derrota. La segona columna, que es dirigia cap a Unterwalden, es retira llavors sense combatre.

Després d'aquesta victòria, els confederats renoven la seva aliança amb el Pacte de Brunnen del 9 de desembre de 1315. Redactat en alemany, aquest text és el primer en què s'utilitza el terme Eidgenossen («confederat», literalment «companys lligats per un jurament»), mot del qual deriva Eidgenossenschaft (confederació). Detalla igualment la prohibició feta als signataris d'unir-se amb potències estrangeres. Aquesta última clàusula no serà abrogada més que amb la fundació de la República Helvètica en 1798.[12]

Confederació des vuit cantons[modifica]

Nous membres de la Confederació dels vuit cantons

En la imatgeria popular, el cercle original dels tres membres fundadors s'estén progressivament per acollir nous membres. En la realitat, les tres entitats conclouran, o bé globalment o bé individualment, una verdadera xarxa d'aliances defensives en l'espai de quaranta anys.[bouquet 2] primer de tot amb Lucerna en 1332 i Zuric en 1351.[13]

Mapa de Suïssa abans de la batalla de Sempach

La ciutat de Zug i després la vall de Glarus conclouen al seu torn una aliança en 1352, encara que aquesta última no tindrà un estatut d'igualtat amb els altres membres. Tanmateix, algunes setmanes després d'haver signat aquests acords, els confederats han de tornar aquests dos territoris als Habsbourg. No els recuperen finalment que en 1365 per a Zoug i 1388 per a Glaris. En 1353, li toca a Berna de signar una aliança que té igualment per objectiu d'impedir tota reivindicació obwaldiana sobre l'Oberland bernès, rerepaís rural i subjecte de la ciutat.

Mentre que els vuit petits Estats, enllaçats per aquesta xarxa d'aliances, s'agrupen sota el nom genèric de «Confederació dels vuit cantons», és en 1359 que apareixen per primera vegada les dues bandes creuades blanques sobre fons vermell com a signe de reconeixement sobre els camps de batalla. Força més tard, en 1815, la creu blanca de branques iguals sobre fons vermell serà definida com l'escut d'armes oficial del país. En 1370, un nou pacte, anomenat PfaffenbriefCarta dels sacerdots» en alemany(, és signat entre tots els cantons que controlen el pas del Gothard, és a dir tots els cantons a excepció de Glaris i Berna. Aquest document unifica el dret existent i fa que tot home, noble o plebeu, laic o religiós, sigui igual davant la justícia que és administrada per jutges locals.[14]

Els Habsburg no renuncien tanmateix a les seves pretensions. Per dues vegades, intenten vanament vèncer els cantons : la primera vegada en 1386, en la Batalla de Sempach; el segon en 1388, en la Batalla de Näfels. En els dos casos, muntanyencs inferiors en nombre baten soldats experimentats, i guanyen així una reputació de guerrers intrèpids però igualment poc respectuosos amb els costums guerrers.[15] Aquesta doble victòria consolida l'aliança de les vuit comunitats que signen en 1393 el primer tractat comú als vuit cantons, anomenat Conveni de Sempach, que defineix regles militars de comportament durant i després dels combats així com la manera d'endegar un conflicte, qui no ho pot ser més que després d'una deliberació comuna.

Mapa de Suïssa el 1474, poc abans del començament de les guerres de Borgonya.

Els cantons suïssos es van assegurar més o menys llavors la seva independència enfront dels senyors locals, tot continuant subjectes al Sacre Imperi Romanogermànic. El segle XV coneix una fase d'expansió dels confederats que van conquerir els territoris veïns i van concloure aliances amb nombroses regions de la rodalia (Appenzell, el Valais i Sankt Gallen). En 1415, els Confederats planifiquen i executen en comú, a costa dels Habsburg i amb la benedicció de l'emperador, la conquesta de l'Argòvia, una part de la qual és administrada sota la forma d'una batllia comuna. Aquesta expansió no està exempta de topades : a la mort del comte Frederic VII de Toggenburg sense successor, els confederats, particularment Schwytz i Zuric, s'esquinçaran per repartir-se el Toggenburg durant l'Antiga Guerra de Zuric que dura de 1436 a 1450 i contempla la victòria del cantó de Schwytz. Finalment, Turgòvia és conquerida en 1460 i igualment transformada en batllia comuna.

Inquiets pel poder creixent dels seus veïns occidentals, els Estats borgonyons, els confederats, amb Berna al capdavant, s'alien amb el rei Lluís XI de França i declaren, en 1474, la guerra a Carles El Temerari. Els suïssos en surten victoriosos de manera successiva en les batalles de Grandson i de Morat, i després en la Batalla de Nancy en 1477 que posa fi a la guerra. Amb gran decepció de Berna, sols la regió d'Aigle li és atribuïda després de la guerra i només en tant que batllia comuna amb Friburg que s'uneix poc temps després de la Confederació en companyia de Solothurn en el que esdevindrà la Confederació dels tretze cantons.

Confederació dels tretze cantons[modifica]

Nous membres de la Confederació dels tretze cantons

Al final de la guerra de Borgonya, dos nous cantons, Friburg i Solothurn, piquen a la porta de la Confederació. Tanmateix, els cantons estan dividits sobre aquestes demandes d'adhesió i l'amenaça de la guerra guerra civil plana sobre els cantons camperols que temen perdre la seva majoria i els cantons urbans. És finalment l'ermità Nicolau de Flüe que proposa en 1481 un compromís acceptable, el Conveni de Stans: Friburg i Solothurn són admesos en la Confederació.

Mapa de la guerra de Suàbia

Després de la desfeta dels borgonyons, l'emperador Maximilià reorganitza el Sacre Imperi Romanogermànic i instaura un tribunal imperial i un nou impost, el cèntim imperial, en 1495. Els confederats es neguen a sotmetre-s'hi i venceran les tropes imperials així com una coalició de ciutats del sud de l'actual Alemanya en la Guerra de Suàbia que s'estandrà des del desembre de 1498 al setembre de 1499. El Tractat de Basilea del 22 de setembre de 1499[16] marca la independència de facto dels cantons suïssos enfront de l'imperi que renuncia als seus drets. Cal tanmateix esperar el 1648 i als Tractats de Westfàlia perquè aquesta independència sigui reconeguda de iure. Les ciutats de Basilea i Schaffhausen, ja aliades, esdevenen cantons en 1501, seguides per Appenzell en 1513. La Confederació dels tretze cantons havia nascut, i perdurà fins al 1798.

Els confederats es veuen llavors immersos en la tempesta de les guerres d'Itàlia. Successivament aliats i enemics dels francesos, sotmeten una part del Ticino abans de conèixer una punyent desfeta en la batalla de Marignano en 1515. Han de signar llavors la «pau perpètua» amb França, que obté el dret de reclutar a voluntat mercenaris suïssos contra el Ticino i una part de la Valtelina. Aquest tractat marca igualment la fi de la política d'expansió dels confederats, que ja no participaran en les grans batalles del continent sinó com a mercenaris.

Retrat del reformador Zwingli

El segle XVI contempla l'aparició de la Reforma Protestant a Zuric en resposta a la predicació i a la influència d'Huldrych Zwingli. Guanya aviat una gran part de la Confederació que es trencarà amb quatre guerres de religions : la primera i segona Guerres de Kappel que contemplen, en 1531, la derrota dels protestants i la mort de Zwingli, són seguides per les dues guerres de Villmergen en 1656 i 1712. La Dieta federal es troba llavors dividida entre set cantons catòlics, dos mixtos i quatre reformats, menys nombrosos però més poblats. Aquesta divisió s'accentuarà encara amb la Contrareforma duta a terme en particular pels jesuïtes que provoca sobretot, la divisió en 1597 del cantó d'Appenzell en dos mig-cantons : Appenzell Ausser-Rhoden protestant i Appenzell Inner-Rhoden catòlic.

1597 : Divisió del cantó d'Appenzell

Retrat del reformador Calví

Aturada progressivament per la Contrareforma en la part alemanya del país, la Reforma es propaga per contra a l'oest, en particular sota l'acció del francès Guillaume Farel que predica i converteix la major part del País de vaud, de Neuchâtel i de Ginebra abans de portar-lo a Lausana en un debat públic (conegut llavors sota el nom de «Disputa de Lausana») amb l'ajuda de Jean Cauvin i Pierre Viret contra els catòlics. En 1533, el bisbe de Ginebra fuig i la ciutat esdevé una república lliure després, en 1541, una teocràcia sota la influència radical de Calví que transforma la ciutat en una «Roma protestant».[17]

Mentrestant, el ducat de Savoia, que fracassa en 1536 a apoderar-se de Ginebra, és foragitat del país de Vaud pels bernesos, els friburguesos i els valesians. Tanmateix, alguns dels territoris conquerits en aquesta ocasió, com ara el Chablais francès i la riba sud del llac Léman són posteriorment tornats, i es fixen així les fronteres del país.

Durant la Guerra dels Trenta Anys, Suïssa continua sent neutral però s'ha de defensar mobilitza 36.000 homes a les seves fronteres,[18] creant així el concepte de «neutralitat armada» abans que la independència i la neutralitat de Suïssa siguin finalment reconeguts amb els Tractats de Westfàlia que posen fi al conflicte europeu en 1648.

El segle XVIII marca un període de prosperitat científica i econòmica amb l'evolució de l'agricultura i l'aportació dels hugonots francesos. És d'aquest període que data el concepte de nació suïssa, desenvolupat amb la creació de càtedres d'història nacional en les universitats del país, mentre que l'arribada de viatgers estrangers marca els començaments del turisme a Suïssa. Tanmateix, durant aquest període, es produeixen diversos alçaments, entre d'altres els dels pagesos a Berna en 1653 i Lucerna, la «conjuració Henzi» contra el patriciat bernès en 1749, l'«aixecament Livin» contra Uri en 1755 o 0 « aixecament Chenoux» en 1781 contra Friburg, o dels «alliberadors» com en la Leventina o al país de Vaud amb el major Abraham Davel en 1755.[bouquet 3] Aquests aixecaments, tanmateix, no passen de ser fets puntuals per tal d'obtenir o de mantenir drets particulars, i no tenen, a excepció de la temptativa de Davel, caràcter revolucionari.

Suïssa sota ocupació francesa[modifica]

Representació de la presa de les Tuileries per Jean Duplessi-Bertaux

La primera reacció a Suïssa és virulenta després de l'anunci de la massacre de 800 guàrdies suïssos al Palau des Tuileries el 10 d'agost del 1792. El mateix any, tropes berneses i zuriqueses són enviades a Ginebra per impedir una invasió francesa d'aquest territori aliat. Tanmateix, algunes setmanes més tard, la ciutat lemànica passa a les mans dels revolucionaris. Sempre el 1792, França envaeix el Bisbat de Basilea que esdevé breument independent sota el nom de República rauraciana abans de ser lligat a França sota el nom de departament del Mont-terrible, que comprèn els actuals districtes jurassians de Porrentruy i Delémont, el 23 de març de 1793.

En 1795, Frédéric-César de La Harpe endega una revolta vauduesa contra Berna. Frédéric s'haurà de refugiar a París davant la manca de seguiment de la seva acció. Des del seu exili, empeny el govern francès a enviar tropes a Romandia. És finalment en 1798 quan, prenent com a pretext la mort de dos soldats en missió a Thierrens, les tropes franceses envaeixen el país. La resistència és feble, a excepció de Berna i a la Suïssa central, on Nidwald lliura tot sol un combat desesperat contra els francesos.[bouquet 4] Els invasors són relativament ben acollits. Les dues victòries franceses del Grauholz i de Fraubrunnen arrosseguen la capitulació de Berna a la tardor del 1798. Després de la proclamació efímera d'aproximadament quaranta repúbliques en algunes setmanes, és finalment París qui estableix el nou règim de la República Helvètica.

Mapa de la República helvètica

La «República helvètica una i indivisible» segons el seu nom oficial.[19] és un estat centralitzat i unitari governat per un directori que anomena els governadors dels cantons, esdevinguts simples divisions administratives, i les fronteres de les quals són àmpliament redibuixades.[20] A més a més dels conflictes europeus, il·lustrats per les Batalles de Zuric en 1799, que es desenvolupen en part sobre el territori suís, els conflictes entre centralitzadors i federalistes són incessants fins a l'estiu del 1802 quan les tropes franceses es retiren del territori i quan s'inicia la Stecklikrieg («Guerra dels bastons» en alemany), una revolta federalista contra la República helvètica, el govern de la qual s'ha de refugiar a Lausana.

El 30 de setembre del 1802, Napoleó Bonaparte intervé i, després haver convocat a París una delegació helvètica formada de 63 representants suïssos i de quatre senadors francesos.,[bouquet 5] imposa l'Acta de mediació proclamada el 19 de febrer del 1803 que defineix una nova constitució per al país.[21] Aquesta acta calma les tensions internes, en particular gràcies al restabliment de les fronteres tradicionals de la majoria dels cantons, amb l'excepció notable del cantó de Berna que es veu definitivament amputat dels nous cantons de Vaud i d'Argòvia. Els cantons de Sankt Gallen, Turgòvia, del Ticino i dels Grisons són igualment creats per l'agrupació de batllies comunes. Per tal de garantir el control dels colls alpins, el Valais deixa Suïssa i es fa independent però serà annexat per l'Imperi francès en 1810, així com ginebra, que esdevé chef-lieu del Departament del Léman i Neuchâtel transformat en principat ofert al Mariscal Berthier, que no hi anirà mai.

Nous cantons creats per l'Acta de mediació

Els 19 cantons restants tornen a ser entitats independents, i cadascun disposarà de la seva constitució i dels seus impostos. El poder central, exercit per la Dieta federal, és dirigit pel Landammann de Suïssa, única vegada en la història on el país és dirigit per una sola persona.[22] La Dieta té el control de l'exèrcit suís així com del franc que esdevé fa l'única moneda oficial del país. Tanmateix, entre 1803 i 1813, Suïssa és un protectorat francès sense gran poder decisori, un poder que es troba en realitat a París. Però el país coneix llavors un període d'estabilitat i de pau, per bé que la seva indústria es veu durament afectada pels efectes del Bloqueig Continental i que el país ha de proveir quatre regiments a la Grande Armée, és a dir un total teòric de 16.000 homes.[bouquet 6]

Confederació dels vint-i-tres cantons[modifica]

Divisió confessional al començament del segle XIX

Els tres nous cantons de 1815

A partir de 1813, diversos exèrcits estrangers, en persecució dels exèrcits francesos, travessen moltes vegades el país alimentant-se sobre el terreny, la qual cosa comporta la fam entre la població sense que ni la Dieta ni l'exèrcit no es pugui interposar, si no és per la incursió durant alguns mesos de 24.000 homes al País de Gex, el que marca l'últim compromís de les tropes suïsses a l'estranger.[23] Un cop van marxar els francesos, diversos cantons, parcialment recolzats per les potències europees, s'afanyen a restaurar l'Antic Règim mentre que l'existència dels nous cantons, en particular l'Argòvia que Berna vol recuperar, es veu amenaçada.

A Suïssa se li va garantir la seva independència amb el Tractat de París de 1814,[24]

Signatura del Congrés de Viena de 1815

En aquest context, se signa finalment entre tots els cantons un nou pacte federal el 7 d'agost del 1815, que estableix la Confederació suïssa constituïda amb cantons independents lligats entre ells per un sol tractat comú i ja no per una xarxa d'aliances heterogènies.[25] Al Congrés de Viena, les potències europees reconeixen la Neutralitat Perpètua de Suïssa el 20 de maig del 1815.[bouquet 7] i li atribueixen tres nous cantons, el Valais, Ginebra - a qui França i el Regne de Sardenya atribueixen alguns territoris per tal d'assegurar-li una continuïtat territorial - i Neuchâtel, que continua sent no obstant això un principat prussià. Es funda així la Confederació dels XXIII cantons.[26]

El Tractat de París de 1815 atribueix igualment la part jurassiana del Bisbat de Basilea i la regió de Bienne al cantó de Berna, en compensació de la pèrdua de l'Argòvia i del país de Vaud. Les batllies de Valtellina i Bormio, perdudes per les lligues grises en 1798, ho són definitivament en base al rebuig a aquestes tres lligues d'atorgar la igualtat als seus antics subjectes. La frontera de Suïssa ja no experimentarà des de llavors canvis majors.

1833 : Divisió del cantó de Basilea

Després de la revolució francesa de 1830 i a les idees igualitàries propagades per aquesta, una meitat dels cantons democratitzen progressivament les seves constitucions generalitzant el dret de vot. En 1832, esclata una guerra civil entre la ciutat de Basilea i el seu camp que obliga l'exèrcit a intervenir i que provoca la separació del cantó en dos mig-cantons, Basilea-Ciutat i Basilea-Camp. El mateix any, es refusa una revisió del pacte federal que introduïa més llibertats individuals.

Mapa de la guerra de Sonderbund

En els anys següents, el Partit radical-democràtic coneix un fort creixement a diversos cantons urbans i protestants. Els seus membres, partidaris d'un sistema més centralitzat, esdevenen progressivament majoritaris al parlament, on adopten diverses mesures anticatòliques i anticonstitucionals[27] com el tancament dels convents argovians en 1841. En 1845, el Cantó de Lucerna catòlic crida els jesuïtes al seu territori i els confia l'ensenyament superior, el que escandalitza els radicals entre els quals no falten algunes veus que fan vots per l'expulsió dels jesuïtes. Sentint-se amenaçats, els set cantons catòlics de Lucerne, d'Uri, de Schwytz, d'Unterwalden, del Valais, de Friburg i de Zug conclouen en 1845 una aliança secreta, la Sonderbund (literalment «Aliança particular» en alemany) que es dóna a conèixer de manera destacada quan quan intenta aliar-se amb Àustria, acte contrari a la constitució. En 1847, el parlament ordena la dissolució de la Sonderbund i, davant el rebuig dels set cantons, esclata la guerra civil. El conflicte, conduït pel general Guillaume-Henri Dufour del costat confederat, és breu i poc sagnant i contempla la derrota dels cantons catòlics seguida per l'adopció d'una nova constitució en 1848, que ja no serà revisada de manera radical fins al 1874.

Estat federal[modifica]

Vista del Palau federal en 1857
Retrats dels fundadors de la Creu Roja

La nova constitució federal votada el 12 de setembre de 1848 amb una majoria de quinze cantons i mig contra sis i mig.[28] defineix un nou Estat federal i centralitzat que segueix tanmateix portant el nom de «confederació», on els cantons no són més independents però sí «sobirans» i cedeixen alguns dels seus privilegis a l'Estat federal. La constitució defineix igualment les noves institucions polítiques, el Consell federal i l'Assemblea federal bicameral que es reuneix a Berna, nova capital on és construït el Palau federal. S'instaura una unió duanera i monetària, s'aboleixen les duanes, les fronteres i les monedes cantonals i regionals. La llei federal sobre la moneda del 7 de maig del 1850 instaura el franc suís que circula des de 1852 i s'instaura un sistema monetari similar al de França, la qual cosa permet a Suïssa de formar part de la Unió Monetària Llatina des de la seva creació en 1865 fins a la seva dissolució en 1926. En 1854 és fundat el Polytechnikum de Zuric mentre que els ferrocarrils privats comencen a veure la llum del dia sobre tot l'altiplà suís.

Tanmateix, les divisions entre els cantons centrals i catòlics i els protestants de l'altiplà estan sempre presents. El deute de guerra que han de pagar els perdedors de la guerra del Sonderbund fins al 1852, el sistema majoritari utilitzat per a les eleccions federals que elimina pràcticament l'oposició conservadora i la separació constitucional entre l'Església i l'Estat són també motius de tensió que seran progressivament apavaigats, en particular quan els conservadors catòlics obtenen un seient al Consell federal en 1891.

Pel que fa a la política exterior, el període és marcat per l'afer de Neuchâtel entre 1856 i 1857 continuació de l'afer de Savoia en 1860 on el Consell federal tracta de l'ocupació del Chablais francès i del Faucigny. En 1868, quan se signa Convenció de Mannheim, Suïssa obté la seva única sortida marítima : la zona del Rin compresa entre l'últim pont de la ciutat de Basilea i per tant el port i la seva desembocadura esdevénen aigües internacionals. Durant la guerra francoprussiana de 1870, Suïssa mobilitza el seu exèrcit comandat pel general Hans Herzog però s'arrapa a la seva neutralitat i acull nombrosos refugiats, com ara 85.000 homes de l'exèrcit francès de l'Est a les ordres del general Charles Denis Bourbaki.[29] que seran els primers beneficiaris de l'ajuda de la Creu Roja recentment creada per Jean Henri Dunant.

En l'aspecte interior, el dret de referèndum facultatiu i el d'iniciativa popular són concedits progressivament als ciutadans. En 1868, el sistema majoritari és abandonat en benefici del sistema proporcional, que es considera més representatiu. En el mateix sentit, la revisió de la constitució de 1874 concedeix encara de noves prerrogatives en l'Estat federal i el Tribunal federal, d'ara endavant permanent, és establert a Lausana. L'escola primària esdevé obligatòria igual com el manteniment d'un registre d'estat civil.[nhss 1] Aquesta revisió constitucional té lloc durant el Kulturkampf alemany els efectes del qual es fan sentir igualment a Suïssa per alguns articles constitucionals, anomenats articles d'excepció, que restringeixen les llibertats de culte i d'expressió, en particular enfront del catolicisme, i condueixen a la ruptura relacions diplomàtiques entre Suïssa i la Santa seu en 1874.[bouquet 8]

La centralització del poder prossegueix amb el monopoli de l'emissió dels bitllets de banc confiat a la Confederació (1891) que comporta, en 1907, la creació del Banc Nacional Suís encarregat d'aquesta tasca així com de tota la política monetària.[nhss 2] En 1898, el dret penal i el dret civil en el seu conjunt es converteixen en prerrogativa de l'Estat federal, amb vistes a la creació d'un codi civi] i d'un codi penal federals seguits pel codi d'obligacions. És igualment en aquest període que els primers progressos socials veuen la llum del dia : la durada quotidiana del treball és limitada en 1877 a onze hores i sis dies setmanals després, en 1890, la Confederació ha de crear una assegurança en cas d'accident o de malaltia que podrà ser obligatòria o bé per al conjunt dels habitants, o bé per a una o de les categories particulars.[30]

Suïssa al segle XX[modifica]

Retrat del general Wille per Ferdinand Hodler.
Búnquer de defensa de la Segona Guerra mundial sobre l'Aar.

Quan esclata la Primera Guerra Mundial, la població està dividida. La Suïssa alemanyas'inclina del costat dels imperis centrals mentre que la Romandia té més simpatia pels Aliats. El Consell federal rep els plens-poders i l'Assemblea federal designa com a general de l'exèrcit suís Ulrich Wille, que està lluny d'aconseguir la unanimitat, en ser considerat massa proper a Alemanya.[31] Si bé les tropes suïsses, relativament ben preparades i avituallades, no sofreixen massa de la guerra, la població suïssa sofreix més fins al punt que en 1915 el Consell federal atorga el monopoli de la distribució dels cereals a la Confederació per tal d'intentar lluitar contra el mercat negre.

El tractat de Versalles que marca la fi de la guerra reconeix la neutralitat perpètua de Suïssa a canvi de l'abandó del dret, molt teòric, obtingut en 1815 d'ocupar la Savoia del nord en cas de conflicte. S'organitza un plebiscit al Vorarlberg quant a la seva unió a la Confederació : els habitants ho accepten, però els Aliats lliguen finalment la regió a la nova República d'Àustria.[bouquet 9]

Les dificultats socials engendrades per la guerra porten a la vaga general del 1918 començada l'endemà de l'armistici pel Comitè d'Olten i que dura tres dies.[32] La vaga, encara que trencada per l'amenaça de la intervenció de l'exèrcit, permet tanmateix al Partit Socialdemòcrata de Suïssa d'obtenir guany de causa sobre certes reivindicacions tals com la limitació del temps de treball setmanal a 48 hores al començament dels anys 1920 o encara l'elecció, des de 1919, del Consell nacional amb l'escrutini proporcional.[bouquet 10] Aquesta última mesura marca la fi de la majoria radical que perd en 1919 45 dels 105 escons que tenia al Parlament. El Consell federal és igualment retocat amb l'adjudicació d'un segon seient al Partit Popular Democristià de Suïssa i després, en 1929, d'un seient al Partit dels pagesos, artesans i burgesos (futur Partit Popular Suís). El Partit socialista suís continua estant tanmateix encara apartat de l'executiu per la coalició al poder.

La política exterior és basada en la neutralitat armada : Suïssa s'adhereix en 1920 a la Societat de Nacions (SDN) la seu de la qual és a Ginebra després de la votació del 16 de maig del 1920 que presenta una forta majoria als cantons francòfons (93,2% al Vaud). La retirada de l'organització d'Alemanya i d'Itàlia en la segona meitat dels anys 1930 complica la política de la Suïssa que escull, en nom de la neutralitat, no aplicar més les sancions econòmiques decidides per la SDN contra Itàlia.

La política interior del període d'entreguerres es polaritza en dos fronts oposats, l'esquerra i la dreta, amb l'ús per part de cada bàndol de l'arma del referèndum per bloquejar les decisions que no li agraden, la qual cosa obliga el govern federal a utilitzar els decrets federals urgents que no poden ser discutits per votació popular. Econòmicament, Suïssa és sacsejada per una primera crisi en 1921 i en 1922; després pateix de ple el fuet, amb alguns anys de retard a conseqüència de l'existència de grans tallers, de la crisi mundial de 1929. Ha de devaluar fins i tot el franc suís d'un 30% en 1936.[bouquet 11]

Segona Guerra mundial[modifica]

Monument commemoratiu del tiroteig del 9 de novembre del 1932.

El començament dels anys 1930 és marcat per la pujada dels «fronts», dels moviments feixitzants, dels quals els partits burgesos s'allunyen tanmateix ràpidament. Els enfrontaments entre l'extrema esquerra i l'extrema dreta culminen en 1932, quan el 9 de novembre, en el tiroteig de Ginebra, l'exèrcit dispara a la multitud, i causa 13 morts i 65 ferits. La segona meitat dels anys 1930 coneix tanmateix un canvi del clima polític amb l'adhesió dels diferents partits nacionals a la idea comuna de «defensa nacional espiritual» que culmina amb l'Exposició nacional de 1939 a Zuric, la landi. En 1937, els patrons i obrers signen la pau del treball que privilegia la concertació i la negociació en els conflictes socials.[33] Durant aquest període, el govern prepara igualment el país per a un conflicte militar : Europa s'arma ràpidament i el Consell federal desitja evitar els problemes de proveïment de la Primera Guerra Mundial. De fet, en el moment del desencadenament de la Segona Guerra Mundial en 1939, Suïssa no és presa d'improvís : el proveïment és assegurat, l'exèrcit dirigit pel general Henri Guisan ocupa les fronteres i el racionament garanteix la subsistència de la població.[34]

Després del fracàs francès del maig de 1940, el país és completament envoltat per les forces de l'Eix. Un discurs ambigu del conseller federal Marcel Pilet-Golaz que sembla indicar la necessitat de tractar amb les dictadures[35] provoca protestes. El 25 de juliol de 1940, en el seu Informe del Grütli, Guisan presenta l'estratègia del reducte nacional que consisteix a desguarnir les fronteres i reforçar el rerepaís muntanyós per tal de permetre una guerra de desgast contra un eventual invasor. Experimentant pressions dels dos grups de bel·ligerants, Suïssa manté una posició ambigua obrint per exemple les seves fronteres als jueus que fugen del règim nazi, però de manera esporàdica i no sistemàtica,[36] tot continuant comerciant tant amb els aliats com amb l'Eix. En política interior, un socialista, Ernst Nobs és escollit al Consell federal per primera vegada en 1943 i seguit per un segon en 1959, establint així la fórmula màgica que continua sent igual fins al 2003.

La postguerra[modifica]

Després de la guerra, Suïssa continua desenvolupant l'Estat social amb la introducció de l'assegurança de vellesa i supervivència en 1946 després per l'establiment del «sistema dels tres pilars» en 1972.[37] El sufragi femení, que ja existia a certs cantons, és acceptat en el pla federal en 1971 i després introduït al nivell cantonal en els altres cantons, principalment en 1971 i 1972. El cantó d'Appenzell Inner-Rhoden és obligat en 1990 per decisió judicial, a respectar el principi de la igualtat entre dones i homes tal com queda garantit per la Constitució federal. Els problemes confessionals del segle XIX són oblidats i els articles d'excepció són abolits per a l'essencial en 1973.[bouquet 12] El 1991, el límit d'edat per al dret de vot i d'elegibilitat és reduït dels 20 als 18 anys per als homes i les dones.[38]

La fi dels anys 1960 és marcada per la qüestió jurassiana que reclama la separació dels districtes bernesos francòfons i la constitució d'un 23è cantó. Finalment, s'organitza una votació el 1974: els districtes francòfons catòlics accepten la creació de la nova entitat mentre que els districtes protestants voten pel seu manteniment al cantó de Berna. De resultes de la votació federal de 1978,[39] el nou cantó del Jura, majoritàriament catòlic, veu la llum del dia l'1 de gener del 1979.[40]

Creació del cantó del Jura

Escultura del jardí del Palau de les Nacions a Ginebra

En l'aspecte exterior, Suïssa resta fora de l'ONU i de l'OTAN i predica una neutralitat armada estricta. Ni tan sols s'interessa per la CECA i la CEE en formació. De fet, es converteix en membre del Consell d'Europa en 1963 i de l'AELC en 1960, tots dos concebuts com un contrapès a la naixent CEE.[41] Durant aquest període, Suïssa és el país més pròsper del món : malgrat el xoc petrolier de 1973 que contempla la instauració d'alguns diumenges sense cotxe, la indústria química i tèxtil així com els bancs es desenvolupen. La taxa d'atur continua sent inferior a un 3% i Suïssa persegueix en l'aspecte exterior una política amb neutralitat estricta tot proposant els seus «bons oficis» per arreglar els conflictes. Així la primera trobada entre Mikhaïl Gorbatxov i Ronald Reagan té lloc a Ginebra en 1985. La seu europea de l'ONU en aquesta mateixa ciutat permet igualment a la institució d'escoltar persones, com ara Iàssir Arafat, que no poden anar als Estats Units d'Amèrica.

Tanmateix, la crisi econòmica dels anys 1990 afecta el país : l'atur s'enfila a més d'un 6%, algunes empreses importants es reestructuren o passen a mans estrangeres. Malgrat aquestes reestructuracions, l'economia helvètica presenta una indústria poderosa així com sectors financers i bancaris molt desenvolupats. Al mateix temps, les relacions exteriors són marcades per l'augment de poder del Partit Popular Suís que predica la independència i la neutralitat del país enfront dels grans grups supranacionals. Si bé Suïssa entra finalment al si de l'ONU el 10 de setembre del 2002, el fracàs de la votatció sobre l'EEE el desembre del 1992 marca una aturada en el procés d'integració a la Unió Europea jutjada per alguns com a perillosa per a la democràcia directa suïssa així com per a l'economia en aspectes com el secret bancari. Es privilegia la via d'acords bilaterals i s'etableix la lliure circulació de les persones amb els 25 països europeus (així com amb els tres de l'AELC), una major integració econòmica i la integració al Cel únic europeu.

Notes[modifica]

  1. 1,0 1,1 El cantó d'Unterwalden és format per les comunitats de Nidwald, d'Obwald i de l'abadia d'Engelberg.
  2. El cantó de Basilea no està encara dividit en dos subcantons. La bandera i l'abreviatura utilitzades aquí mai no han estat reconegudes oficialment.
  3. El cantó d'Appenzell no és encara dividit en dos mig-cantons.

Referències[modifica]

  1. Nappey, 2007, p. 8-9.
  2. Diccionari Històric de Suïssa, Helvètes - Les Helvètes avant la guerre des Gaules
  3. «XXVIIII». A: Germania (en francès). 
  4. Ad Genevam extremum oppidum Allobrogum quam maximis itineribus pervenit ([Juli Cèsar] arriba a marxes forçades a Ginebra, la més allunyada de les ciutats al·lòbriges) : extret de De bello gallico de Juli Cèsar, llibre 1
  5. Diccionari Històric de Suïssa, |8017-1-2|Helvètes 2 - Du début de la guerre des Gaules à la défaite de Bibracte (58 av. J.-C.)
  6. Diccionari Històric de Suïssa |12281-1-2|Aventicum : 2 - Histoire d'une capitale
  7. Diccionari Històric de Suïssa |8028-1-2|Burgondes : 2 - De l'établissement en Sapaudia (443) à la chute de l'ancien royaume burgonde (532/534)
  8. Pacte federal de l'1 d'agost de 1291 a Admin.ch "vallée inférieure d'Unterwald" significa Nidwalden
  9. Pacte federal de l'1 d'agost de 1291 a Cliotexte
  10. Diccionari Històric de Suïssa |17438|Fête nationale|Georg Kreis
  11. Nappey, 2007, p. 22.
  12. «Le Pacte de Brunnen (1315)» (en francès). cliotexte. [Consulta: 26 juliol 2012].
  13. «Extension de la Confédération de 1332 à 1353» (en francès). Cliotexte. [Consulta: 28 juliol 2012].
  14. «Charte des prêtres Pfaffenbrief (7 d'octubre del 1370)» (en francès). cliotexte. [Consulta: 28 juliol 2012].
  15. Nappey, 2007, p. 23.
  16. Histoire de la Suisse (pàg.82). 
  17. Nappey, 2007, p. 32.
  18. Nappey, 2007, p. 36.
  19. Nappey, 2007, p. 44.
  20. «La constitution de la République helvétique (12 avril 1798)» (en francès). Cliotexte. [Consulta: 30 juliol 2012]. (extrets de la primera constitució helvètica)
  21. «L'Acte de médiation (19 février 1803)» (en francès). Cliotexte. [Consulta: 30 juliol 2012]. (diversos documents, entre els quals extractes de l'Acta de Mediació)
  22. Nappey, 2007, p. 45.
  23. Nappey, 2007, p. 48.
  24. Bozeman, Adda B. Regional Conflicts Around Geneva: An Inquiry Into the Origin, Nature, and Implications of the Neutralized Zone of Savoy and of the Customs-free Zones of Gex and Upper Savoy (en anglès). Stanford University Press, 1949, p. 110. ISBN 0804705127. 
  25. «Le Pacte fédéral du 7 août 1815» (en francès). Cliotexte. [Consulta: 31 juliol 2012]. (extractes del pacte)
  26. Journals of the House of Commons (en anglès). vol.71. Great Britain House of Commons, 1816, p. 734-735. 
  27. Nappey, 2007, p. 50.
  28. Nappey, 2007, p. 54.
  29. Diccionari Històric de Suïssa |8925|Franco-allemande, guerre|
  30. Nappey, 2007, p. 63.
  31. Nappey, 2007, p. 66.
  32. «La Grève Générale de 1918».
  33. Nappey, 2007, p. 69.
  34. «Comment la Suisse se prépare-t-elle à affronter la Seconde Guerre mondiale ?» (en francès). Histoire du Gymnase de la rue des Alpes de Bienne, 4 juliol del 2006. [Consulta: 1 agost 2012].
  35. « Il faut être prêt », Les bruits de l'histoire, RSR, 10 de maig del 1940
  36. «L'honneur perdu de la Suisse Temps présent» (en francès). tsr.ch. [Consulta: 1 agost 2012].
  37. « La théorie des trois piliers », Actualités, TSR, 29 de novembre 1972
  38. «Chancellerie Féderale» (en francès). [Consulta: 1 agost 2012].
  39. « Le Jura est libre ! », Un jour, une heure, TSR, 25 de setembre del 1978
  40. Nappey, 2007, p. 79.
  41. Nappey, 2007, p. 80.
  1. pàg. 3
  2. pàg. 21
  3. pàg. 57
  4. pàg. 61
  5. pàg. 65
  6. pàg. 67
  7. pàg. 71
  8. pàg. 84
  9. pàg.103
  10. pàg. 103
  11. pàg. 106
  12. pàg. 116
  • Referències Durrenmatt
  1. pàg. 16
  2. pàg. 16-17
  1. pàg. 626-633
  2. pàg. 64

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Suïssa Modifica l'enllaç a Wikidata
  • François Schröter. Les Frontières de la Suisse : questions choisies. Bruylant lloc=Zurich, Schulthess / Paris, LGDJ / Bruxelles, 2007. 
  • Nappey, Grégoire. Histoire Suisse (en francès). Le Mont-sur-Lausanne, 2007. 
  • Jean-Jacques Bouquet. Histoire de la Suisse (en francès). París: PUF, 2005 (Que sais-je ?). 
  • Georges Andrey. Histoire de la Suïsse pour les nuls (en francès), 2007. 
  • Edgar Bonjour. Geschichte der schweizerischen Neutralität, tome V (en alemany). Basilea: Helbing & Lichtenhahn, 1970. 
  • Willi Gautschi. Le Général Guisan, Le commandement de l’armée suisse pendant la Seconde Guerre mondiale. Lausana: Payot, 1991. ISBN 978-3-85823-516-9. 
  • Diccionari Històric de Suïssa