Història de Txetxènia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa topogràfic del Caucas Nord.

Els Nojchi, com s'anomenen els txetxens, són un dels pobles que habiten des de temps immemorials les muntanyes del Caucas; el seu idioma txetxè pertany al grup naj (llengües caucàsiques del nord-centre) de la gran família lingüística caucàsica.

La societat txetxena ha estat tradicionalment organitzada en clans locals autònoms, anomenats teips.

Edat antiga i edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Durant el segle III el primer estat alà va tractar de dominar el Caucas. En el segle IV els huns van aconseguir dominar la regió. Des del segle VIII i fins al segle XIII el segon estat alà va dominar a Txetxènia. Els sectors governants eren els ossetis i els cabardins. Entre els segles VII i XI l'imperi dels khàzars i el Califat Abbàssida es van disputar el país una vegada i una altra. L'idioma txetxè es va escriure durant aquest període per primera vegada en caràcters àrabs. En el segle XIII i fins al segle XIV els mongols de l'"Horda d'Or" van dominar Txetxènia. A l'edat mitjana els txetxens ètnics poblaven la regió muntanyenca del sud-est de Txetxènia.

Durant el segle XV les tribus caucàsiques van alliberar el seu territori i van arribar fins a la plana en lluita contra els mongols. Des del segle VII fins al segle XVI molts txetxens i inguixetis van ser cristians, però la influència de l'Islam va ser creixent fins que els sunnites es van convertir en la majoria religiosa. Des del segle XVI turcs, perses i russos es van disputar el domini de Txetxènia i del Caucas. La influència russa va començar des del segle XVI quan Ivan el Terrible va fundar Tarki el 1559, on van ser assentats els primers cosacs. L'exèrcit rus que es va desplegar a la regió (any 1577) va ser compost principalment per cosacs del Terek que s'havien traslladat a Txetxènia des de la regió del Volga. Durant centenars d'anys des de llavors els cosacs, que poblaven les planes, no es van enemistar amb els txetxens de les muntanyes.

Lluita contra el Tsar[modifica | modifica el codi]

El 1783, com a part de la política expansionista del Tsar, Rússia va signar amb el regne georgià de Kartli-Kakhètia (que havia estat devastat per invasions turques i perses), el Tractat de Gueorguievsk, segons el qual Kartli-Kakhètia es va convertir en protectorat de Rússia. Per assegurar les comunicacions amb Geòrgia i altres regions de Transcaucàsia, Rússia va incrementar la seva influència a les muntanyes del Caucas.

El 1794 el xeic Mansur Uixurma, un musulmà sufí txetxè, va unificar la resistència dels pobles del Caucas contra el Tsar. Finalment va ser derrotat i capturat pels russos, que encara que van ocupar part del Caucas no van aconseguir conquerir Txetxènia.

El 1814 el governador rus del Caucas va advertir al tsar Alexandre I que els txetxens, "amb el seu exemple d'independència, podien contagiar el seu esperit rebel fins i tot als més lleials pobles de l'imperi". Conseqüentment, el governador va afegir: "No tindrem pau mentre un sol txetxè segueixi amb vida". El 1818 les tropes russes comandades pel general Alekséi Yermólov van envair Txetxènia i van establir el fort rus de Grozni.

Entre 1829 i 1864 l'embrionari estat islàmic de l'imam Xamil va lluitar contra l'exèrcit rus. Tolstoi es va allistar en l'exèrcit rus el 1851 i després de conèixer directament la realitat txetxena durant més de 2 anys, d'enemic es va convertir en admirador de la resistència txetxena; va escriure que "cap txetxè parla d'odi cap als russos; el sentiment compartit per tots els txetxens, dels més joves als més vells, és molt més fort que l'odi". Com a resultat, Tolstói es va convertir, entre 1852 i 1856, de militar a escriptor i després en pacifista. Les seves novel·les Els cosacs (1863) i especialment Hadjí Murat (1904), reflecteixen la seva experiència al Caucas.

El 1859 l'imam Xamil va ser derrotat i detingut. Txetxènia es va convertir en província de l'Imperi Rus, que només va completar la conquesta del país el 1864. Els recursos petroliers han estat des de llavors en la mira dels inversors russos i internacionals. El 1893 companyies petrolieres franceses i després angleses i holandeses van començar l'explotació del petroli del país.

Poder soviètic[modifica | modifica el codi]

Durant els successos de 1917 els txetxens van recolzar la revolució contra el tsarisme. El 1918 la República del Caucas Nord (República dels Muntanyesos del Caucas), que incloïa Txetxènia, va declarar la seva independència, poc després de la revolució bolxevic. El 1917 els txetxens van prendre diverses stanitses cosaques.

El 1919 els txetxens van desencadenar una guerra contra els cosacs locals i l'exèrcit blanc tsarista que va envair el Caucas, comandat pel general Anton Denikin. A partir del setembre de 1919 les zones controlades per l'aliança dels bolxevics i el xeic del Daguestan Uzún Hadzhí (o Hadjí) van ser anomenades Emirat del Caucas Nord. El 1920 va acabar aquesta guerra amb la derrota de Denikin. L'Exèrcit Roig va controlar Txetxènia i el petroli va ser nacionalitzat.

Després de la mort del xeic Uzún Hadzhí, aliat dels "rojos" va haver-hi una nova rebel·lió, aquesta vegada contra els bolxevics, que va ser reprimida el 1921 després de diversos mesos de combats, ja que els bolxevics van aconseguir el suport de part de la pagesia txetxena amb els programes de reforma agrària. El Congrés dels pobles de la Muntanya celebrat aquest mateix any va declarar la formació de la República Soviètica dels Muntanyesos. El 1922 un altre aixecament txetxè dirigit per Saed Beek va aconseguir pactar l'autonomia per a Txetxènia, sota la forma de regió autònoma.

Entre 1923 i 1928 el poder soviètic es va consolidar a Txetxènia i Inguixètia; els bolxevics van lliurar a aquesta república el territori que ocupaven els cosacs del Terek. El 1924 es va subdividir la República dels Muntanyesos del Caucas i va començar un breu període de relativa tranquil·litat en ser derrotat el 1925 l'imant Najmudín, que s'oposava a la refroma agrària.

Règim Estalinista[modifica | modifica el codi]

Entre 1929 i 1935 es van produir centenars d'aixecaments camperols contra la campanya de col·lectivització forçada d'Stalin i una onada de rebel·lions anti-soviètiques va continuar durant els següents deu anys prenent gradualment el caràcter d'una guerra de guerrilles. Enmig d'una forta repressió, el govern d'Stalin, el 1934 va fusionar per força les regions de Txetxènia i Inguixètia i les va convertir en una república autònoma.

Deslligada la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya a la Unió Soviètica, la crisi es va intensificar i va sorgir el govern rebel d'Israilov i Xerípov. Els serveis secrets d'Alemanya havien aconseguit després de la Primera Guerra Mundial controlar els contactes que Turquia tenia a Txetxènia i que es van afermar mitjançant relacions amb els dirigents que es van oposar a la reforma agrària i després van servir per infiltrar el govern rebel txetxè. Al juny de 1942, aquest govern rebel txetxè va repartir una circular, demanant a la població que "rebi als alemanys com a hostes benvinguts". Aquest govern va declarar que els nazis alemanys que estaven en aquest moment envaint el Caucas, serien saludats amb hospitalitat si reconeixien la independència de la república txetxena. Aquesta posició del govern rebel va ser més tard utilitzada per Stalin com a pretext, per decretar la completa deportació de la població de Txetxènia i Inguixètia, inclosos els comunistes de tots dos països.

El 1944 el govern d'Stalin va deportar a tots els txetxens, comunistes inclosos. Els txetxens van haver de suportar una deportació forçada de la població sencera a la República Socialista Soviètica del Kazakhstan (després Kazakhstan) i la República Socialista Soviètica Kirguís (després Kirguizistan).

Txetxènia post-soviètica[modifica | modifica el codi]

Els esdeveniments que van desencadenar el col·lapse de la Unió Soviètica van incidir directament a Txetxènia: La perestroika i la glàsnost van portar a un moviment nacional fort; al setembre de 1991, el govern de la República Autònoma de Txetxènia i Inguixètia va renunciar al poder pressionat pel partit pro independència Congrés Nacional del Poble Txetxè (CNPCh), el líder del qual era l'ex general de la força aèria soviètica Dzhojar Dudayev.

Independència[modifica | modifica el codi]

Bandera de la república, 1990-1994 i 1996-2000; actualment bandera de la nació txetxena i del govern de la muntanya txetxena
Bandera dels governs prorussos, 1994-1996 i 2000-2005
Bandera del govern prorús des del 2005

Durant el mateix període, militants del CNPCh van prendre el control de tota la república, copant el congrés local i donant mort al cap rus de Grozni, Vitali Kutsenko. El mes següent Dzhojar Dudayev va guanyar un sorprenent suport popular per ocupar el govern central, copar l'administració i convertir-se en president. Dzhojar Dudayev va proclamar de forma unilateral la independència, i com a conseqüència d'això, el president de la Federació Russa Boris Ieltsin va enviar tropes a Grozni, les quals van ser obligades a retirar-se quan milicians txetxens les van envoltar a l'aeroport.

La República Autònoma de Txetxènia i Inguixètia es va dividir en dues al juny de 1992, i Inguixètia (com a República Autònoma) es va integrar a la Federació Russa. La declaració formal d'independència de Txetxènia pel seu nou parlament va ser feta el 1993, com la República Txetxena d'Itxkèria. Entre 1991 i 1994, 300.000 persones d'ètnies diferents a la txetxena, sobretot russos, van fugir de la república. Van ocórrer actes de violència contra la població no-txetxena. La indústria va començar a fallar després que l'abandonessin enginyers i treballadors russos. Això va facilitar els intents de Rússia d'evitar la independència i recuperar el control de la República a través de la primera i la segona guerra de Txetxènia, lliurades entre diversos grups armats txetxens i l'exèrcit federal rus, que van causar més de 150.000 morts en el període entre 1994 i 2003. Les guerres de Txetxènia han estat els conflictes més sagnants del Caucas de l'època recent.

Primera guerra de Txetxènia (1994-1996)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera guerra de Txetxènia

La primera guerra de Txetxènia, desencadenada per decisió de Boris Ieltsin a partir de 1994 i fins al 1996,[1] va ser un desastre per a Rússia. Es van produir grans fracassos propagandístics com Budionnovsk. Els russos van atacar Grozni i davant la impossibilitat de vèncer la resistència i dominar el territori, Lebed, l'enviat de Ieltsin, va signar un armistici. Havien mort ja 80.000 persones per causa d'aquesta guerra.

Després de l'assassinat de Dzhojar Dudayev el 1996, la feblesa de l'estat i de les institucions txetxenes va fer créixer l'islamisme radical (wahabisme). Però existeixen diferents faccions islàmiques.

Segona guerra de Txetxènia (1999-2002)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona guerra de Txetxènia
Mapa de Txetxènia

La segona guerra de Txetxènia va començar després de la invasió del Daguestan per fonamentalistes wahabistes txetxens, daguestans i d'altres nacionalitats, que pretenien establir una república islàmica. Van ocórrer també greus atemptats a Moscou contra edificis residencials, que van ser atribuïts a terroristes txetxens. Encara que la incursió del Daguestan no va ser recolzada pel govern de Txetxènia i aquest va condemnar els atemptats de Moscou, Rússia va veure una oportunitat per recuperar el seu poder i va desenvolupar una estratègia d'atac a distància que va devastar Txetxènia. L'exèrcit rus va aconseguir controlar gran part del país, però a les muntanyes continuen les accions de diferents grups rebels independentistes.

Enfrontaments recents[modifica | modifica el codi]

En les eleccions organitzades per les autoritats russes i boicotejades pels independentistes, Akhmad Kadyrov va ser escollit president en les eleccions del 5 d'octubre de 2003. El 9 de maig de 2004 va ser mort en un atemptat a Grozni. El 29 d'agost de 2004 Alu Alkhanov, antic ministre d'interior txetxè, va ser escollit president en unes eleccions realitzades en unes condicions que van ser novament qüestionades i boicotejades pels independentistes.

Al costat d'aquest govern oficial rus, existeix un altre autoproclamat independent que no és reconegut per cap estat. El 1997 Aslan Maskhadov va ser escollit president per reemplaçar a Dudayev per quatre anys en eleccions generals, quan els independentistes controlaven el país. Després del començament de la segona guerra de Txetxènia el seu poder va quedar limitat, ja que ni tan sols podia controlar a la part de les forces guerrilleres dirigides pel fonamentalista islàmic Xamil Bassàiev, els seguidors del qual han realitzat atacs terroristes a Moscou, Beslan (Ossètia del Nord - Alània), Inguixètia, Daguestan i altres llocs. Masjadov va ser assassinat al març de 2005 per tropes russes que intentaven capturar-lo, sent succeït en el càrrec per Xeikh Abdul Halim. El 17 de juny de 2006 Xeikh Abdul Halim Sadulayev va morir en una batalla a Argun, sent succeït en el càrrec pel llavors vicepresident Dokà Umàrov. El 7 de juliol de 2006 els russos van anunciar que havien assassinat a Bassàiev.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Galeotti, Mark. Russia’s Wars in Chechnya 1994–2009 (en anglès). Osprey Publishing, 2014, p. 7. ISBN 1782002774. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]