Història del Daguestan

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Pobles caucàsics en l'Antiguitat.

Daguestan (Daghistan o Daghestan) vol dir "País de les Muntanyes" (dagh, turc per muntanya, i "istan", persa per terra) i fou conegut amb aquest nom a partir del segle XVI. En general el país estava dividit en tres parts: la cadena caucàsica, l'estepa de la mar Càspia al nord de Derbent, i l'estepa de la Càspia al sud de Derbent. La primera era seu de tribus independents i la segona generalment corresponia als regnes nòmades del sud de Rússia; la tercera estava sota els poders hegemònics del sud (Pèrsia, califat).

Edat antiga[modifica]

La regió al sud de Derbent fou part del regne de l'Albània Caucàsica, després Aghuània. La influència romana fou temporal i la persa més duradora; alguns prínceps locals portaven títols perses (Tabarsaran Shah, Shirvan Shah...). A Tabarsaran hi vivien els Zirihgaran, que rebien el seu nom de la paraula persa zirih (corassa), reputats fabricants d'armes. La religió zoroàstrica va entrar de la mà dels perses i el cristianisme s'hi va difondre a partir del segle IV o V.

Edat mitjana[modifica]

Sota el califa Hixam ibn Abd-al-Màlik (724-743) es va establir el domini àrab a Derbent, i fins i tot es van fer progressos als nord. Però després els khàzars van controlar la part nord; aquest poble va esdevenir jueu de religió vers el 800.

Al segle X regnava un emir àrab a Derbent que dominava la ciutat i els castells propers; un emir fill d'una germana d'Abd al-Malik de Derbent, governava al Tabarsaran. Un reietó és esmentat a Khaydan, que seguia els preceptes de les religions musulmana, jueva i cristiana.; més al nord regnava Barzban rei dels Gurdj i musulmà, i encara més al nord els Ghumik, cristians; després d'aquest poble i seguint al nord hi vivien els Zihihgaran o Zirihgaran, amb presència de les tres religions; i finalment el país del Sarir (modern Avaristan) governat per un Filanshah o Kilanshah, amb pagans i cristians; aquest país feia frontera amb Samandar on governava un príncep jueu parent del khan dels khàzars. A l'oest de Samandar hi havia la terra dels alans.

Els àrabs anomenaven als habitants de la part sud com a lazk (lesguians) i als muntanyesos com a tawli (del kúmic taw = muntanya). Els khàzars foren eliminats el 965 pels russos i els alans cristians es van aprofitar de la situació.

En temps dels mongols els lazk vivien al nord de Derbent i més al nord els ancestres dels àvars i els alans; el domini mongol no estava ben establert encara a la meitat del segle XIII. Al segle XIV aquestos territoris, fins i tot al sud de Derbent, pertanyien a l'Horda d'Or. Durant la campanya de Tamerlà s'esmenten els Kaytak (a la vora de Derbent) i els kazi kumukh (després laks) que pertanyien al khan Toktamish; els kaytak no eren musulmans, sinó generalment cristians però el seu príncep portava un nom musulmà; els kazi kumukh eren musulmans i el seu príncep portava el títol de Shawkal (després shamkhal); al nord d'aquestos vivien els Ashkudja (moderns darghins), que no eren musulmans. Entre els kaytak i els kazi kumukh vivien els zirihgaran, destacats per fabricar armament.

Edat moderna[modifica]

L'islam es va imposar al segle XVI; els otomans van penetrar al país (1461 a 1606) i els lesguians, kaytak i ashkudja foren islamitzats; els didos i andis van restar pagans; i els zirihgaran (kitbatxis) van restar principalment cristians. fins al segle XVIII. En aquesta època es van formar els diversos estats que van subsistir fins e època moderna. Un grup de jueus va restar al país (coneguts com a dagh kufut o jueus de la Muntanya). Així van sorgir el masum de Tabarsaran, el usmi dels Kaytak o el shamkhal dels Kazi-Kumukh.

El primer príncep dels Kaytak portà el nom d'Ahmad Khan (mort vers 1587/1588); a la meitat del segle XVII una part del poble va emigrar al sud de Daguestan dirigits per Husayn Khan i van formar un principat a Saliyan i Kuba.

Els kazi Kumukh es van estendre cap al nord-est fins a la costa; al segle XVI els prínceps tenien seu a Buynak a l'hivern i a Kumukh a l'estiu. El shamkhal Coban va morir a Buynak el 1578 i els seus dominis es van repartir entre els seus fills; els que van restar a la muntanya es van fer independents. A la mort del shamkhal Shurkay Mirza (1639/1640) el domini kazi kumukh es limitava a la zona de la costa i a Buynak.

El 1594 un destacament rus dirigit pel príncep Khworostinin, va conquerir temporalment Tarkhu o Buynak i va fundar una fortalesa al riu Koy Su o Sulak, però després foren derrotats i expulsats pel fill del shamkhal; el russos Buturlin i Plescheev hi van tornar el 1604, sense èxit.

Al segle XVII es va produir un renaixement cultural amb presència de molts savis musulmans, renaixement que va seguir al segle XVIII, destacant les codificacions d'Umma Khan dels àvar i de Rustam Khan usmi dels Kaytak. En aquest temps Rússia, Pèrsia i l'imperi Otomà es van disputar el domini del país i els prínceps locals s'aliaven amb alguna d'aquestes potències. El 1578 el príncep de Tabarsaran es va sotmetre a Turquia i el shamkhal dels Kazi Kumukh i el usmi dels Kaytak ho havien fet ja abans, però el 1606 els perses van imposar el seu domini; el shamkhal va restar fidel als turcs; el tractat de 1612 establia que els prínceps fidels als otomans no patirien cap represàlia persa; el 1638 el usmi Rustan Khan va abandonar la fidelitat persa i va retornar a ser vassalls de Turquia; en canvi el shamkhal es va passar a Pèrsia i fou confirmat en la seva dignitat pel xa (també havia rebut la investidura del tsar).

En el regnat del xa safàvida Husayn, Culak Shurkay Khan, que havia fundat un nou principat en territori dels kazi kumukh, es va aliar al usmi i al cap religiós i popular Hadjdji Dawud al-Mudarri. Culak va conquerir Shamakhi (1712) i es va sotmetre al sultà otomà.

La mort de 300 comerciants russos a Shamakhi va portar a la intervenció russa. Rússia va ocupar Derbent el 1722 i les províncies de la costa es van haver de sotmetre a Rússia poc després. Un tractat (1724) va regular la partició del país entre Turquia i Rússia. El 1718 el shamkhal Adil Giray va jurar fidelitat a Rússia. Els turcs van enviar als tàtars de Crimea a la zona però foren rebutjats pels russos i Turquia va haver de renunciar a les seves pretensions; revoltat més tard, el shamkhal fou derrotat i deportat a Lapònia (1725) i el shamkhalat fou abolit. [[ Nadir Shah]] va recuperar el país per als perses (tractat de 1732 que retornava a Pèrsia tots els territoris al sud del Kura i tractat del 1735 que retornava els territoris entre el Kura i el Sulak. El shamkhalat fou restaurat i nomenat príncep Khas Pilad Khan fill d'Adil Giray. Però la població local es va oposar als perses i Nadir Shah només va poder dominar de manera efectiva la zona de costa mentre la muntanya va restar independent; fortes lluites es van produir el 1742 i 1744.

Mort Nadir Shah (1747) Pèrsia es va enfonsar. L'usmi Amir Hamza va arribar a atacar i saquejar Ardabil, i Rússia va començar a ignorar el tractat de 1735 i va retornar; el 1774 el rus Gmelin fou mort en territori del usmi dels Kaytak i Rússia va intervenir enviant un destacament manat per Medem (1775) que va devastar la regió. El 1784 el shamkhal Murtada Ali es va sotmetre a Rússia i el 1785 Rússia va nomenar un governador general del Caucas. Un moviment religiós dirigit per Shaykh Mansur i patrocinat per Turquia, no va afectar gaire al país i els prínceps locals no li van donar suport.

Edat contemporània[modifica]

Home i dona del Daguestan a principis del segle XX

El 1796 Rússia i Pèrsia van començar la lluita pel país. Derbent fou ocupada pels russos però després evacuada, sent reconquerida el 1806. El tractat de Gulistan del 1813 va suposar la fi del domini persa.

Els prínceps locals es va oposar als russos. El 1818 tots els prínceps menys el shamkhal es van aliar contra Rússia. El governador Yermolov va poder sufocar la revolta i el títol de usmi dels Kaytak fou abolit (1819) seguint el mateix camí el de masum de Tabarsaran (1828). Després del 1830 els prínceps que subsistien van rebre agregats militars russos per aconsellar sobre els afers de govern. L'oposició popular era forta; el moviment religiós dels naqxbandiyya es va difondre pel país i el 1830 es va iniciar la revolta al país àvar tant contra el príncep local com contra els russos. Sota la direcció de Hazi Muhammad (els russos l'anomenaren Kazi Mulla), fins que fou mort el 17 (29) d'octubre de 1832 a Gimri. Li va succeir Hamza Beg, mort en lluita el 1834 prop de Khunzak; llavors va agafar la direcció l'Imam Xamil que va dirigir la guerra durant 25 anys, destacant les seves victòries del 1843 i 1844 quan els russos van ser pràcticament expulsats; a partir de 1849 els russos van recuperar el terreny i Xamil només va conservar la part occidental, on encara va resistir deu anys. Xamil es va rendir el 23 d'agost (6 de setembre) de 1859 al príncep Bariatinski, i en endavant els russos van dominar el país. Durant un temps foren restablerts els khans àvars però el khanat fou abolit el 1862. Després van seguir altres principats locals; el xamkhalat fou abolit el 1865.

Una revolta va esclatar el 1877, durant la guerra contra Turquia, i els rebels van conquerir la fortalesa de Kumukh el 8 (20) de setembre de 1877; l'usmi de Kaitak va recuperar el seu país i el masum de Tabarsaran va fer el mateix. Però el 1878 la revolta fou reprimida.

Després de la revolució, el 3 d'abril de 1917 es va formar a Temir-Khan-Xurà (després Buinaksk) el Comissariat Especial del Daguestan, un poder local que reconeixia al govern provisional. Les assemblees autonomistes van dominar Daguestan des de l'estiu de 1917; ja des del maig de 1917 els autonomistes participaven en el govern muntanyès que havia format la República Autònoma dels Muntanyesos del Caucas. Aquesta república va proclamar la independència el 17 de novembre de 1917. L'octubre es va formar a Daguestan un govern regional provisional dirigit per Z. Temirkhanov. L'1 de desembre de 1917 el Daguestan muntanyós, sota un govern regional presidit fins al dia 13 per Mikhail Aleksandróvitx Karaulov (1878-1917) i després pel príncep kumyk Paixidkhan Kaplanov, i inspirat pel cap dels oligarques, (autoproclamat imam del nord del Caucas), Najmutdin Gozinski o Gotzinski, es va unir a l'Estat cosac del Terek, formant la República del Terek-Daguestan, però el mateix desembre, a Petrovsk-Port (després Makhatxkalà), es va establir el poder dels bolxevics i es va crear un soviet dirigit per Ullubui Danialovitx Buinakski (1890-1919) i després (1918) per Djalaleddin Korkmasov. El 4 de març de 1918 Terek-Daguestan, amb el suport alemany, va declarar la independència.

El 25 de març de 1918 les forces contrarevolucionàries de Gotzinski, amb el suport dels alemanys i otomans, van ocupar Petrovsk-Port i els bolxevics van evacuar la zona cap a Àstrakhan i Bakú.

El bolxevics van recuperar breument el poder del 19/20 d'abril a l'1 de maig, retornant llavors els autonomistes. L'11 de maig de 1918 el govern muntanyès que havia estat enderrocat, es va reconstituir a Tbilisi sota Txermóiev, i va formar la República dels Pobles Muntanyesos del Caucas del Nord amb capital a Temir-Khan-Xurà, amb un govern liderat per Pxemakho Kotzev.

L'estiu del 1918 destacaments bolxevics de l'anomenada República Soviètica del Nord del Caucas, van expulsar les autoritats lleials a la República dels Pobles Muntanyesos del Caucas del Nord i Daguestan en part d'aquest darrer territori, i van ocupar Derbent, Petrovsk-Port i Temir-Khan-Xurà. El Daguestan va quedar dividit entre els bolxevics (dirigits per Georgi Bitxerakhov) i els nacionalistes lleials a la República dels Pobles Muntanyesos del Caucas del Nord i Daguestan; aquesta darrera va caure en bona part a mans de l'exèrcit rus blanc el 12 d'agost de 1918.

Els otomans, en el seu avançament, van entrar a l'Azerbaidjan el setembre de 1918 ocupant Bakú i tot seguit van entrar al Daguestan on foren rebuts com alliberadors. El 6 d'octubre els turcs (uns quatre mil soldats) entraven a Derbent i el 23 d'octubre a Temir-Khan-Xurà. Un petit destacament britànic dirigit pel coronel Ronaldson fou enviat a la zona per combatre als turcs, però aquestos van signar l'armistici (30 d'octubre) i es van retirar (novembre), i llavors el país va caure en part a mans de l'exèrcit blanc (desembre de 1918) que exercien el domini a la part principal el 1919, però aquest domini fou molt impopular.

En oposició als turcs i després als blancs, el setembre de 1919 es va proclamar a Vedeno (Txetxènia) l'emirat del Nord del Caucas que incloïa les zones de Daguestan veïnes de Txetxènia, i es va enfrontar als blancs. L'emir Imam Uzur Hair Hadzi Khan (que tenia el suport dels caps tradicionals) va governar sobre Txetxènia, Ingúixia i part de Daguestan amb el príncep V. Dixninski-Arsanukaiev com primer ministre, comandant en cap i ministre d'afers exteriors i Gotzinski com a president regional a Vedeno. La bandera era verda amb la mitja lluna i tres estels blancs, segons V. Tzvetkov. Aquest govern tenia el suport de Geòrgia i l'Azerbaidjan i gaudia de la neutralitat dels bolxevics, ja que estava lluitant contra els blancs.

A la resta del territori els nacionalistes protegits pels blancs s'anomenaven República Democràtica del Daguestan (desembre de 1918) i van controlar algunes zones fins al 30 de març de 1920 quan l'exèrcit roig va ocupar Petrovsk-Port (Makhatxkalà). Llavors els bolxevics van oferir amplia autonomia als txetxens, ingúixos i àvars i el 13 de novembre de 1920 es va organitzar la República Socialista Soviètica Autònoma de Daguestan, proclamada el 20 de gener de 1921. Forces lleials al govern de l'imamat/emirat van resistir fins al maig de 1921. La bandera de la nova república fou vermella i havia de portar el nom daurat de la república o les inicials en deu llengües (rus, kúmic, andi, darguà, lesguià, nogai, tabasaran, tati, àvar i turc) però com que les inicials eren comunes sembla que fou el model amb una sola inscripció abreujada la que es va utilitzar.

Després de la caiguda de la Unió Soviètica es va erigir en una república constituent de Rússia (1991). Envaït per forces irregulars de la Txetxènia independent en suport de dues petites repúbliques islàmiques proclamades a Daguestan, els russos van contraatacar i van expulsar els txetxens (Segona Guerra de Txetxènia). Però això fou l'inici d'una guerra de guerrilles islàmiques que continua al dia d'avui (2009).

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Daguestan Modifica l'enllaç a Wikidata