Història del Vietnam

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Història

del Vietnam
Dien Thai Hoa.jpg
2879–258 Dinastia Hồng Bàng
257–207 Dinastia Thục
207–111 Dinastia Triệu
11140 1a dominació xinesa
40–43 Germanes Trung
43–544 2a dominació xinesa
544–602 Dinastia Lý anterior
602–938 3a dominació xinesa
939–967 Dinastia Ngô
968–980 Dinastia Đinh
980–1009 Dinastia Lê anterior
1009–1225 Dinastia Lý posterior
1225–1400 Dinastia Trần
1400–1407 Dinastia Hồ
1407–1427 4a dominació xinesa
1428–1788 Dinastia Lê posterior
1527–1592 Dinastia Mạc
1545–1787 Senyors Trịnh
1558–1777 Senyors Nguyễn
1778–1802 Dinastia Tây Sơn
1802–1945 Dinastia Nguyễn
1858–1945 Imperialisme francès
1945–1976 República del Vietnam /
República Democràtica del Vietnam
1976-act. República Socialista del Vietnam

Encara que la presència humana es remunta al Vietnam a uns cinc-cents mil anys enrere, les cultures neolítiques van campar per la zona fa deu mil anys. Segons les llegendes vietnamites, la història del Vietnam data de fa més de 4.000 anys. Les úniques fonts fiables, però, indicaven que els vietnamites o la història del seu estat data de fa no més de 2.700 anys. L'any de 258 aC, Thuc Phan va formar un regne anomenat Au Lac (format per la unió d'Au Viet i Lac Viet - Van Lang), al nord del Vietnam.

Thuc Phan es va proclamar rei amb el nom d'An Duong Vuong. Després d'una llarga guerra contra la dinastia xinesa Qin, An Duong Vuong va ser derrotat pel general Qin. Trieu Da en el 208 aC es va proclamar rei quan l'Imperi Qin va caure davant la dinastia Han. Va anomenar el seu regne Nanyue, i hi combinà Au Lac amb territoris del sud de la Xina.

Prehistòria[modifica]

El territori que ocupa l'actual Vietnam ha estat habitat per homínids des de al menys el Pleistocè segons indiquen Les restes més antigues atribuibles a l'homo erectus trobades a Tham Kuyen que datarien aproximàdament de fa 475.000 anys.[1]L'arribada de l'homo sapiens al Sud Est asiàtic es data segons el consens actual entre fa 40.000 i 60.000 anys.[2]

Zona del Delta del Riu Roig[modifica]

Fins fa uns 10.000 anys, degut al clima fred de l'última edat de glacial, el nivell del mar era uns 50 metres més baix que l'actual i la línea de la costa estava situada a uns 160 quilòmetres mar endins. Entre el 6.000 i el 4.000 a.e.c, el nivell de l'aigua va pujar molt, crean el que actualment es coneix com el Golf de Tonquín. Cap al 5.000 a.e.c, el nivell va pujar tant que la plana de l'actual plana del Riu Roig va quedar submergida fins aproximadament l'any 2.000 a.e.c. A partir d'aquesta data, la línía de la costa va tornar a baixar cap a l'Est i el riu vermell va començar a crear de nou el seu delta.[3] Un procés similar van patir les zones centrals i sud de l'actual territori. .

Hi ha evidencia de societats caçadores recolectores des de fa uns 30.000 anys a la zona del Delta del Riu Roig. Se sap també que a partir de l'any 14.000 a.e.c. individus del que es coneix actualment com a cultura Hoabinhiana (per haver estat identificada Hòa Binh) caçaven animals a la zona y recol·lectaven arros salvatge.[4] Cap al 9.000 a.e.c. als turons del Nord del Delta del Riu Roig, va sorgir la cultura Bac Son (o cultura Bacsoniana). Cap al 6.000 a.e.c i a mida que el nivell del mar inundava la costa i la plana, aquesta societat va entrar en contacte amb les societats costeres que havien de retrocedir. Després del retrocés del mar a partir de l'any 2.000 a.e.c, les societats de les muntanyes van tornar a habitar les planes. Es a partir d'aquesta època que en algunes zones hi ha evidencia de societats agrícoles que cremaven boscos per plantar arròs.[5]

A partir d'aquesta data apareix també la que es coneix com la cultura Phùng Nguyên que s'ha trobat a més de 50 llocs de la vall del Riu Roig i que els escolars vietnamites consideren la transició cap a l'edat de Bronze al Vietnam.[6] En els últims períodes d'aquesta cultura, s'han trobat evidències que aquestes gents van començar a fondre coure i després bronze. Cap al 1.500 a.e.c la cultura Đồng Đậu produïa artefactes de metall i es va anar estenen cap a l'est seguint el Riu Roig a mida que la línia de la costa retrocedia. La cultura que va succeir a la Đồng Đậu va ser la Gò Mun que va començar a barrejar estany i coure en proporcions diverses en funció de les eines que necessitaven produir. Es a partir d'aquesta època cap a l'any 1.000 a.e.c que hi ha evidencies de cultiu d'arros en camps inundats. Aquest tipus de cultiu, va començar a generar excedents de gra que van permetre el naixement de les primeres societats jeràrquiques.[7]

Més al Sud, i de forma paralela, entre el 1.000 i el 7.000 a.e.c sorgeix una nova cultura al voltant del Delta del Riu Ma, la cultura Đông Sơn, considerada el millor exemple al Sud-Est asiàtic de transició cap a un tipis de societat centralitzada i jeràrquic.

En el primer mil·lenni a.e.c, a la zona del Delta del Riu Roig hi van confluir dues cultures. Per una banda, del sud van arribar els que es poden considerar avantpassats etnolinguístics Vietnamites, parlants d'un idioma Austroasiatic conegut com a "Proto-Vietic".[8] De l'altra, del Nord i fugint de l'expansió cap al Sud xinesa hi van arribar parlants d'altres llengues Austroasiàtiques i Tai. Aquests conjunt de gent eren coneguts pel seu etnònim Yue, que va acabar sent adoptat pel conjunt de gents de la zona del Delta del Riu Vermell i que en Vietnamita es pronuncia "Việt".[8]

Zona de la Costa Central[modifica]

A la part Nord de la costa central, les restes trobades a l'excavació de Thac Lac, indiquen que la zona estava habitada al menys des de fa uns 3.000 anys per una cultura pre-neolítica anomenada Quynh Van.Les primeres restes neolítiques en aquesta zona, daten de fa uns 1.500 anys.[9]

Zona del Delta del Mekong[modifica]

De forma anàloga al que va passar a la zona del Delta del Riu Roig, la zona de l'actual delta del Mekong va estar parcialment sota el nivell del mar al menys entre els anys 4.000 i 2.000 a.e.c. Una de les primeres i més ben estudiades excavacions del neolític en aquesta zona es la de An Son, datada del tercer mil·lenni a.e.c. Les restes trobades en aquesta zona, indiquen proximitats culturals amb zones contemporànies de Thailandia i Cambodja.[10]Les primeres restes atribuibles al Neolític d'aquesta zona, es van trobar al llarg dels cursos fluvials de Vam Co Dong, Vam Co Tay i Dong Nai a la part nord del Delta del Mekong i daten d'entre el 2.000 i el 1.500 a.e.c. També hi ha restes importants de l'època a l'excavació de Rach Nui. Les restes trobades semblen indicar que aquests assentaments es van fer per part de comunitats amb coneixements previs que probablement per tant venien d'altres llocs, molt probablement perquè la millora en el coneixement de l'agricultura va permetre una increment en la població.[11]

Llegendes i època antiga[modifica]

El primer document escrit que s'ha trobat que descriu a la gent que vivia a la zona de l'actual Vietnam és un text xinès datat del 220 a.e.c en el que es descriuen costums poc ortodoxos dels Yue a la zona de Lạc Việt.[12] Malgrat això, la tradició local situa la fundació de Vietnam molt abans, tot i que aquest tram de la història es basa en escrits vietnamites del segle XIV com el Lĩnh Nam chích quái i les complacions posteriors del segle XV com el Đại Việt sử ký toàn thư i per tant poc fiables com a font històrica.

Dinastia Hồng Bàng[modifica]

Segons la llegenda escrita, el primer rei dels Vietnamites va ser el Rei Kinh Dương (Kinh Dương vương), que va unificar els pobles i va fundar l'estat Vietnamita primitiu l'any 2879 a.e.c.[13] Algunes altres fonts diuen que l'autèntic primer rei vietnamita seria el seu fill, Lac Long Quan,[14] fill de Kinh Dương i de Thần Long amb qui aquest s'havia casat. Lac Long Quan s'hauria casat amb Âu Cơ, filla de Đế Lai, amb qui segons la llegenda hauria tingut 100 fills. La parella s'hauria separat i la mare s'hauria emportat 50 fills a viure a les muntanyes i el pare hauria marxat amb els altres 50 fills a viure al Sud. Abans de marxar hauria transmès el tron al seu fill més gran que es va convertir en el Rei Hùng. El Rei Hùng hauria anomenat el seu regne Văn Lang que hauria abarcat des del Mar de la Xina Meridional a l'Est, l'estat de Shu a l'Oest, el llac Dongting al Nord i al Sud el regne de Hồ Tôn (que alguns indiquen seria una frma antiga de referirse a Txampa). La dinastia Hồng Bàng s'hauria mantingut al poder, segons la llegenda, fins a l'últim dels seus reis, el rei Nan dels Zhou que hauria regnat fins al 258 a.e.c. Des de la tercera dinastia Hung, l'any 2524 a.e.c, el suposat regne s'hauria anomenta Văn Lang.

D'aquesta època però no hi fa fonts directes vietnamites.Si que se sap que parlants de proto-vietic s'haurien instal·lat a la regió del Delta del Riu Vermell cap al 1000 a.e.c.[15] i que el alguns dels primers textos escrits en xinès entre el 1300 i el 1046 a.e.c mencionen a una gent del sud-est de la xina que estudiosos de xinès antic creuen que es pronunciaria com a ywet en xinès antic, Yue en mandarí modern, i Việt en vietnamita.[16] NO hi ha però cap evidància escrita de si la gent de la zona del Delta del Riu Roig es referien a ells amteixos també com a Việt (així com tampoc n'hi ha de que es referissin a si mateixos com a Lạc).

Regne d'Âu Lạc (257–179 a.e.c)[modifica]

El Rei An Dương (An Dương Vuong en vietnamita), de nom de pila Thục Phán, hauria derrotat al últim rei de la dinastia anterior l'any 257 a.e.c i s'hauria erigit com a rei del Nanyue (Nam Việt ). Les fonts històriques es refereixen a aquest últim rei com a un rei Lac, no pas un rei de la dinastia Hung.[17] Segons la mateixa font, An Dương hauria estat fill del rei del regne de Shu. L'arribada al poder de An DươngVuong és l'unica part de la seva vida documentada per escrit. Amb aquesta victòria An Dương Vuong hauria unit les tribus Lạc Việt tribus de les zones d'alta muntanya Âu Việ que ell suposadament comandaba. Sembla que haura establert la seva capital a la ciutadella de Cổ Loa , situada a l'acutal districte de Dong Anh de la ciutat de Hanoi i hauria donat el nom d'Âu Lạc al seu regne.

D'aquesta època data el primer document que es conserva descrivint la gent que vivia al que ara es Vietnam, un text xinès de l'any 220 a.e.c. descriuria costums "poc ortodoxes" dels Yue en alguna part de la regió de Lạc Việt.[18]

Nanyue (180 –111 a.e.c)[modifica]

Cap al 206 a.e.c la dinastia Quin va col·lapsar. L 'any 207 a.e.c, l'ex general Zhao Tuo,(en vietnamita Triệu Đà ) va establir un regne independent a l'actual zona de Guangdong / Guangxi de la costa sud de la Xina. [36] Va proclamar el seu nou regne com Nam Viet (pinyin: Nanyue)[19]Trieu Da més tard es va nomenar comandant del centre de Guangdong, tancant les fronteres i conquerint els districtes veïns i es va autoanomenar "Rei de Nam Việt.[19] El 179 aC va derrotar el rei An Duong Vuong i es va annexionar Au Lạc[20].

La dinastia Trieu és una era controvertida en la història vietnamita. Alguns la consideren una dominació xinesa perquè Trieu era un general de la dinastia Qin que va vèncer a An Duong Vuong per establir el seu domini, i Nanyue havia format part de l'imperi xinès unificat per la dinastia Qin abans del seu col·lapse. D'altres la consideren una era d'independència, doncs la família de Trieu Da hi regnà en oposició a la dinastia Han de la Xina fins a l'any 111 aC, quan les tropes de la dinastia Han van envair el país i el van incorporar a l'imperi com la prefectura Giao Chi. A més moltes fonts indiquen, que els Yue tenien una cultura molt diferent a la xinesa, molt més semblant a la de la zona de Lạc Việt

Sembla que Zhao Tuo hauria permès que els capitosts de la zona de Lạc Việt seguissin al seu lloc, cosa que hauria donat estabilitat al seu regnat. Va morir a l'any 137 a.e.c amb 102 anys.[21] Zhào Mei, el net de Zhao Tuo l'hauira succeït al tro l'any 134 a.e.c. El seu fill Zhao Yingqi l'hauria succeït a ell entre el 122 y el 115. Aquest últim hauria tingut dos fills una amb una consort xinesa i l'altre amb una consort vietnamita. Això va fer que la cort es dividís i que malgrat regnar fins al 111, fossin els ultims reis de Nanyue.

Dominació Xinesa del Nord[modifica]

Primera Dominació Xinesa (111 a.e.c - 40 e.c)[modifica]

L'emperador Han Wudi, va enviar un exèrcit cap al sud per conquerir Nanyue l'any 112 a.e.c. Abans d'una any el regne de Nanyue va col·lapsar. Sembla que l'exercit Han s'hauria quedat a les portes d'entrar a la zona del Delta del Riu Roig. Els caps de les regions Jiaozhi (zona del Nord del Vietnam actual) i Jiuzhen (zona de la provincia actual de Thanh Hóa), s'haurien presentat a la frontera per rendirse al invasor. La dominació xinesa es va exercir de forma indirecta, permetent a la majoria de nobles Lac seguir administrant els seus dominis, es va permetre mantenir els costums locals i no s'havien de pagar impostos a l'imperi.[22]

L'any 2 .e.c l'imperi Han va fer un cens de població de les provincies de Jiaozhi, Jiuzhen i Rinan (costa central de l'actual Vietnam). Aquest cens va registrar 981.735 habitants en aquesta zona, la majoria de les quals es trobaven a la provincia de Jiaozhi.[23] Aquests cens sembla indicar que en aquesta època l'imperi Han tenia sota control només aquestes zones del delta del Riiu Vermell, les proximitats de les lleres dels rius i la costa, pero la major part de les regions rurals i de muntanya Lac no estaven sota el control administratiu de l'imperi.[24] Durant aquesta etapa, l'imperi va anar introduint canvis en sl costums locals. Per una banda va introudir millores en l'agricultura, pero per l'altra va començar a imposar canvis en l'estructura familiar, intentant convertir la societat Lac, basada en families molt extenses i un rol de la dona molt rellevant, en families patriarcals seguint les principis Confucianistes. Amb el collapse de l'imperi Han l'any 9 e.c molts refugiats van migrar cap a les regions de Lac Viet, generant tensions. Els caps locals de Lac Viet, anaven poc a poc perdent poder. L'any 37, un nou gran administrador de l'imperi, Su Din, va arribar a la regió de Lạc Việt. Sembla que la seva arribada va ser clau en la següent etapa.[25]

La Revolta de les Germanes Trưng (39-43 e.c.)[modifica]

Malgrat la influència xinesa, els vietnamites van refusar assimilar-s'hi i s'hi van rebel·lar contínuament. La mala praxis de Su Din en l'administració de la regió de Jiaozhi hauria provocat[25] que, a la primavera de l'any 39 e.c.,una dona anomenada Trung Trac i la seva germana Trung Nhi es rebeléssin contra els Han. La rebel·lió va agafar força l'any 40 i Su Ding va marxar cap a la Xina. De Jiaozhi la revolta es va estendre també a Jiuzhen i Rinan i inclòs a zones de l'actual territori xinès com Lignan. Van aconseguir que els xinesos abandonessin Jiaozhi, i van establir la capital a Me Linh. Trưng Trac s'hauria coronat reina, tot i que sembla que el seu suports es centraven a Me Linh i Chu Dien. L'any 41 l'emperador Han Guangwu va enviar un exèrcit al comandament del general Duan Zhi per aixafar la rebel·lió de les germanes Trung. Les ordres haurien estat d'enviar més de 10.000 soldats en una expedició punitiva contra les rebels. La mort de Duan Zhi va deixar l'exèrcit en mans del general Ma Yuan. Després de dos anys de lluita les germanes Trung van ser derrotades. Segons la llegenda, s'hauiren suicidat llançant-se al riu Hat, tot i que fonts xineses indiquen que haurien estat capturades i decapitades per part de del general Yuan. Les germanes Trung són considerades per la tradició local com les primeres patriotes vietnamites.

Segona dominació Xinesa (43–544 e.c.)[modifica]

Després de la mort de les germanes Trưng, els combats haurien seguit. Finalment el general Yuan i l'exercit imperial s'haurien imposat. El resultat hauria estat de desenes de milers de morts ens els dos bàndols i la mort per decapitació de molta de la aristocràcia Lac prèvia a la rebel·lió.[26]Aquesta intent d'assimilació hauria consistit també en educar als fills dels aristòcrates locals en la cultura Xinesa, pero algunes fons indiquen que la influència hauria anat en les dues direccions i que els administradors Han s'haurien anat indigenitzant poc a poc assumint també costums Việt locals. La zona hauria estat relativament rica pels estàndars de l'època amb dos collites d'arròs anuals i amb beneficis del comerç naval amb la zona de Nanhai. L'any 140 el cens realitzat indica que la població s'hauria doblat respecte la de l'any 2.e.c.[27]

Més al sud dels limits de la província de Rinan, el comerça amb l'India va anar enriquint al pobles fora del control de l'imperi Han. Això va fer que es succeïssin les revoltes a les zones frontereres del Sud. L'any 100 hi hauria hagut un primer conflicte a prop de l'actual Hue. L'intent xinès de fer pagar impostos al districtre septpentrional de Tượng Lâm hauria acabat en revoltes i en la neccessitat d'enviar l'exèrcit. L'any 136 i 157 hi haurien hagut una revoltes similars a Rinan, així com al 160 a Jiuzhen.[28] L'any 192, la zona de més al sud de Rinan, s'hauria independitzat, els xinesos la coneixien l'any 220 com a un regne independent anomenat Linyi(vietnamita: Lâm Ấp) i no la van tornar a conquerir.[29]Les revoltes locals i les reaccions a aquestes continuarien durant molts anys.

Malgrat els conflictes durant els anys que Shi Xie va ser gran comandant de Jiaozhi entre els anys 177 e.c. i la seva mort al 266. La zona hauria tingut certa independència del control central de l'imperi. Sota les ordres de Shi Zhie, 'hauri aaconseguit certa estabilitat al Nord malgrat els conflictes constants amb la frontera Sud.[30] El Budisme va créixer molt durant l'admiinstració de Shi Xie, que va construir monastirs. A la mort de Shi Zhie, la cort de Wu va assassinar als seus fills i la resta de la seva família per tal de recuperar un control més centralitzat de la zona[31] pero els períodes de control total de Jiaozhi per part de l'imperi es van anar fent cada cop més curts. L'any 248, forces de Lâm Ấp haurien envait i pres control de Rinan. El mateix any, a Jiuzhen, diversos comandants locals, entre els que segurament estava Trieu Thi Trinh, s'haurien revoltat també.[32]

Entre el 250 i el 550, la zona de Jiaozhi es va anar convertint cada cop en més autònoma. Al menys la meitat dels inspectors imperials entre el 270 i el 430 e.c haurien estat d'origen local. I durant la dinastia Sung, fins a l'any 477 els oficials enviats per la cort no intentaven alterar el poder de la aristocràcia local. Aquesta nova clase aristocràtica Sino-Vietnamita, pero estava molt basada en el poder a les ciutats, el medi rural es seguia mantenint fidel a les tradicions antigues.[33]

Regne independent de Vạn Xuân (544-602 e.c)[modifica]

Cap al final del segle V, la cort imperial va crear una nova provincia, Jiao que abarcava mes o menys tota l'antiga regio Lạc Việt.[33] L'any 541, Lý Bí, un secessionsta local, va liderar un aixecament contra el poder imperial i el 544 es va proclamar "Emperador de Nán Yuè". Malgrat anomenar també al nou regne Vạn Xuân (deu mil primaveres), el regne com a entitat independent va durar només 58 anys. L'any 543, tropes de Lâm Ấp haurien atacat Nán Yuè des del Sud dicicultant les tasques de Lý Bí per defensarse dels atacs des del nord de les tropes imperials xineses. Malgrat arribar a comandar un exèrcit de més de vint-mil soldats, l'any 546 un exèrcit imperial el va derrotar i obligar a fugir a les muntayes. L'any 548, muntanyencs Laosians haurien entregat el cap de Lý Bí als xinesos.

Malgrat la seva mort, els seus seguidors van seguir lluitant contra l'excèrcit imperial i el van fer fora de Nan Yue dos anys després. Després de l'assassinat de Lý Nam đề en 547, el seu germà gran, Lý Thiên Bảo, es va convertir en el governant de facto de van Xuân. Lý Thiên Bảo va morir d'una malaltia en 555 i no va deixar hereus, això va portar al fet que els militars i els oficials triessin a Triệo Quang Phuc com a líder i governant de facto. No obstant això, la seva elecció per liderar la guerra contra els Liang no va ser indiscutible ja que altres membres prominents de la família de Lý Nam đề van començar a desafiar el lideratge de Triệo Quang Phuc. Altres fonts diuen que el successor oficial va ser Lý Xuan, que hauria regnat fins al 602.[34] Aquest període d'indecisió va durar fins a l'any 557 quan finalment va arribar un respir per a Van Xuân, la guerra civil d'ins l'miperi Liang contra els Jing va fer que l'exèrcit imperial tornés cap al Nord per intentar sufocar la revolta.[35]Pero l'any 571, l'exercit de la nova dinastia Sui xinesa, van tornar a 'atac i finalment l'any 602 van reconquerir la zona per a l'imperi xinès.

Tercera dominació Xinesa (602-905 e.c)[modifica]

A principis del segle VII, el cens realitzat per la dinastia Sui indica menys centres de població controlats per l'imperi xinès a la provinica de Jiao que no pas les mostrats al mateix cens fet sis egles abans per la dinastia Han.[23]Pero amb el canvi de dinastia a la Xina i l'arribada al poder de la dinastia Tang, la regió Việt, reanomenada pels Tang l'any 678 com a protectorat d'Annam, va rebre durant els tres següents segles una gran influencia i control de l'imperi. La nova capital d'Annam es va situar a la ciutat de Đại La, situada a l'emplaçament de l'actual Hanoi. Malgrat els intents d'assimilació xinesos, la població local va aconseguir mantenir vives les seves llengües tot incorporant-hi nou vocabuari xinès.[36]

Durant aquesta època, es succeeixen les revoltes a la zona contra la dominació imperial. L'any 687 hi hauria hagut la primera revolta de camperols. L'any 722 Mai Thúc Loan hauria liderat una altra revolta aliant-se amb Txampa i Txenla. Més revoltes van tenir lloc els anys 770 i 791, i de l'any 782 fns als 790s el líder revel local Phùng Hưng hauria regnat sobre la zona posant en dubte el control de la zona per part dels Tang. De l'any 803 al 863 fins a sis cops els governants Tang van ser o assassinat o van haver de marxar de la regió.[37] També les tropes es van revelar diverses vegades contra les elits dominants durant el segle IX.

En els últims anys de la dominació xinesa, un gran conflicte amb les gents que vivien a les muntanyes i gorges de l'Oest que es van associar amb el regne de Nanzhao va posar en dubte el control de la zona per part de la dinastía Tang. La dinastía Tang va col·lapsar l'any 905 e.c la qual cosa va conduir a la regió cap a una època de canvis que culminarien en la independència respecte a l'imperi xinès.

Transició cap a la independència (905-938 e.c.)[modifica]

Des del col·lapse de la dinastia Tang, Annan va ser regit per líders locals de forma més o menys autònoma. El mateix 905, Khúc Thừa Dụ, va prendre el poder a la zona i va declarar fideitat a la dinastia Liang posterior, que lluitava pel controld e l'imperi amb la dinastia Han posterior. A la Xina, l'any 926, a dinastia Liang posterior va perdre la batalla pel poder amb la dinastia Han posterior. La nova dinsatia va atacar Annan per recuperar-ne el control. El net de Khúc Thừa Dụ, Khúc Thừa My, que el va succeir en el control de la zona va ser capturat per l'exercit de la dinastia Han posterior l'any 930, acabant amb el contrl de la zona per part de la familia Khúc.

Només un any després, Dương Đình Nghệ, hauria pres el control de la zona, pero l'any 937 hauria estat assassinat per part d'un un dels seus generals. El seu fill Ngô Quyền, va liderar un exèrcit contra l'usurpador, que he hauria demanat ajuda a l'exercit Han. La victoria contra l'exercit Han, liderat pel princep Liu Hongcao fill de l'emperador xinès, per part de Ngô Quyền va signficar la independencia de Annam respecte l'imperi xinès. Ngô Quyền es va proclamar monarca i va desplaçar la capital del regne a la antiga ciutadella Lạc de Cổ Loa.

Per a la major part del període del 207 aC al segle x, Vietnam va estar sota el domini directe de les successives dinasties de la Xina. Vietnam va recuperar l'autonomia al 939 dC, i la completa independència, un segle després. Durant gran part de la seva història, Vietnam va seguir sent un estat vassall per la molt més gran Xina, i va derrotar els tres intents mongols d'invasió durant la dinastia Yuan, quan la Xina estava sota domini mongol.

La dominació Xinesa de l'actual territori del Vietnam no va arribar mai mes al sud de la zona ocupada per l'actual provincia de Thua Thien-Huê.[38]

Època monàrquica (938-1858 e.c.)[modifica]

Dinasties Ngô, Đinh i Lê (938-1009 e.c.)[modifica]

Ngô Quyền va proclamarse monarca l'any 938 fundant la dinastia Ngô. Per intentar evitar el conflicte amb l'altre clan rival que aspirava a regnar, la familia Dương, es va casar amb una de les seves filles. Va regnar fins a l'any 944 en el que va morir. El germà de la reina va usurpar el tron dels fills de Quyền pero només va estar com a rei fins a l'any 950, en el que els fills de Quyền, Ngô Xuong Van i Ngô Xuong Ngap el van deposar. Aqeusts tampoc van durar massa en el tro i a la mort de Ngô Xương Ngập un buit de poder es va instaurar a la regió.

Đinh Bộ Lĩnh va aprofitar el buit de poder i despreés de derrotar senyors d'11 clans rivals va fundar la dinastia Đinh el 968.[39] Amb l'ascens al tron, Đinh Bộ Lĩnh va voler rebutjar els noms donats pels xinesos (Annam i Joaozhi) i va rebatejar el seu regne com a Đại Cồ Việt (Gran Việt) i va traslladar la capital a Hoa Lư. Malgrat el canvi de nom, la xina no reconeixi encara en aquesta època el regne com a una entitat política independent i considerava a Đinh Bộ Lĩnh com a rei de la província d'Annam.[40]

L'any 979 Đinh Bộ Lĩnh i el seu fill gran van ser assassinats, deixant al seu unic fill restant de cinc anys com a únic hereu. L'hivern entre als anys 980 i 981, les tropes imperials de la dinsatia Song van marxar cap al Sud per atacar Đại Việt. Els generals de l'exèrcit veient que haurien de lluitar per un rei tan petit que no podria recompensarlos van demandar que Lê Hoàn, un dels generals, prengués el control. L’emperadriu vídua Dương Vân Nga va intervenir va deposar el jove rei i va entregar el poder a Lê Hoàn, fundant la dinastia Lê el 981. Lê Hoàn va aconseguir fer fora les tropes invasores i consolidar el seu poder, que va ostentar fins a la seva mort l'any 1005. El seu fill Lê Ngọa Triều, ha estat comparat amb l'emperador romà Calígula pel seu amor a torturar persones innocents fins a la mort pel seu entreteniment. Va morir l'any 1009 amb només 25 anys. El comandant de la guardia del palau, Lý Công Uẩn es va fer amb el poder.

Dinastia Lý posterior (1009-1225)[modifica]

Lý Công Uẩn va regnar sota el nom de Lý Thái Tổ i va fundar la que va ser el primer període llarg i relativament estable del Vietnam independent.[41] La dinastía Lý hauria aconseguit l'estabilitat en part per les bones collites [42]i perquè va saber incorporar les deitats religioses dels diferents pobles a l'imaginari religiós central del regne.[43] La dinastia també s'hauria centrat en promoure millores en l'agricultura [44]fent que les collites milloressin molt, en part per les millores introduides pero també per el canvi climàtic degut al òptim climàtic medieval, que hauria augmentat les pluges dels monsons i hauria permès augmentar de forma important la producció d'arros. Cap a la meitat del segle XI, els camperols de la plana del Delta del Riu Roig haurien convertit pràcticament totes les zones boscoses en zones de coneru. Sembla que aquesta eliminació de boscos hauria sigut la causa principal de l'extinció de l'elefant a les zones costeres.[45]

Lý Công Uẩn, orfe des de petit, havia estat criat en un temple budista. Això probablement va influir en la gran esponsorització d'aquesta religió un cop va pujar al tron. Tant ell com el seu successor, Lý Phật Mã (rei sota el nom de Lý Thái Tông), van construir gran quantitat de temples i pagodes.[46] Lý Công Uẩn tambe va decidir traslladar la capital a Thăng Long. A la nova capital es van construir temples en honor de Buddha pero també en honor de les deitats locals i inclús d'algunes d'estrangeres en un intent d'incorporar la diversitat religiosa de tot el territori a l'imaginari col·lectiu. Els anys 1022, 1044 i 1069 diverses campanyes militars van suposar victories i el saqueig de Txampa.[47]A part de les guerres, els monarques també antenien relacions diplomàtiques amb Txampa i amb Txenla.[48]L'any 1076, les tropes de la dinastia Song xinesa haurien enviait el nord del país. Segons fonts xineses, haurien derrotat l'exercit de Đại Việt i s'haurien retirat, pero les fonts locals com per exemple el Việt sử lược indiquen que la victoria hauria estat vietnamita i que l'exercit xinès hauria marxat amb baixes de l'ordre del 60% de les tropes.[49]

L'estabilitat de la dinastia va permetre començar a crear una burocracia administrativa on el poder es va anar distanciant poc a poc de la figura del monarca.[50]Aquest traspàs de poder dels senyors locals que l'havien exercit a l'estil feudal a un sistema administratiu centralitzat amb funcionaris estatals hauria centrat les bases de l'estat vietnamita modern.[51]Una d'aquestes posicions, la de thái úy (comandant militar en cap), prendria molta importància en diversos moments de la dinastia, especialment quan els reis accedien al tro sent menors d'edat. La posició de thái úy es va convertir pràcticament en hereditària y al segle XII es va convertir en una posició amb més poder inclús que el propi monarca.[52]El més poderós ocupant aquest càrrec hauria esta Đỗ Anh Vũ que hauria acumulat tant poder i influència que pràcticament totes les decisions del regne haurien passat per ell.[53]El propi Đỗ Anh Vũ va liderar la campaña militar per combatre els atacs i les invasions primer de Txenla a partir de l'any 1128 i a partir de 1132 de Txenla i Txampa conjuntament.[54]

Dinastia Trần (1225-1400)[modifica]

La debilitat monàrquica i una estratègia d'influències i casaments de la família Trần, va acabar precipitant el canvi de dinastia. El príncep hereu es va casar amb Trần Thị, la filla del patriarca del clan Trần (Trần Lý). Poc després de la coronació del príncpe hereu com a emperador Lý Huệ Tông, la familia Trần i en especial Trần Thủ Độ, el nebot del patriarca, que s'havia convertit de facto en qui controlava la cort, el va obligar a abdicar a favor de la seva filla de 7 anys que havia estat casada amb Trần Thái Tông, el nebot de Trần Thủ Độ. Aquesta a la vegada va ser obligada a abdicar a favor del seu marit que es va convertir en el primer emperador Trần, ostentant la posició de 1225 a 1258.[55] Trần Thủ Độ. que va ser qui va ostentar part del poder fins a la seva mort l'any 1264, va ordenar l'assassinat dels membres restant de la familia Lý, acabant així definitivament amb aquesta dinastia.[56]

Els primers 150 anys de la dinastia van coincidir amb l'època de més calor de l'òptim climàtic medieval a la regió. Les collites van millorar, es van introduir millores a l'agricultura i es van construir dics de control de les aigües. Aquestes circumstàncies haurien fet que la població al Delta del Riu Roig pasés de 1.2 a 2,4 milions de persones entre els anys 1200 i 1340.[57]

L'any 1257, les invasions mongols de la xina van fer que Kubilai Khan demanés poder passar les seves tropes per encerclar les tropes de la dinastia Song. Al ser refusada la seva petició per part de Trần Thái Tông, els mongols van envair el pais. Hi va haver diverses invasions aquell any i el següent que haurien acabat amb el saqueig de la capital. L'any 1284 s'haurien repetit les invasions pel sud i al 1285 pel nord. Malgrat donar-se moments en que semblava que les tropes del nou emperador de la dinastia Yuan prevaldrien, finalment cap a la meitat de 1285 les tropes vietnamites haurien derrotat l'exèrcit invasor.

L'estabilitat dinàstica es veuria finalment afectada pels canvis climàtics a partir de la meitat del segle XIV. Del 1340 cap a ben entrat els 1360s el territori de Đại Việt hauria patit la pitjor sequera del que se'n té registre. La productivitat agrícola hauria caigut en picat i la fam s'hauria extès pel regne.Això hauria provocat revoltes camperoles i bandes de habitants rurals famèlics que es van armar i convertir en bandes de lladres.[58]

L'any 1960 Txampa hauria atacat Đại Việt. La guerra va portar al saqueig de la capital Thăng Long diverses vegades els anys 1371, 1377, 1378 i 1383. Per pagar el cost de la guerra, es van introuduir nous impostos que van fer augmentat encara més el descontentament i les revoltes populars. La sequera, les guerres, les revoltes i les malalties haurien generat una crisi tal que la població s'hauria reduït una tercera part entre 1340 i l'any 1400.[59]La crisi va implicar un augment de la divisió regional, especialment marcada entre la zona Nord del Delta del Riu Roig i al zona Sud, molt influenciada pels períodes d'ocupació per part de Txampa. Cap al 1390, les tropes de Đại Việt, gràcies a l'ús d'armes de foc, haurien derrotat definitivament les tropes de Txampa i mort el seu rei Po Binasuor[60]

Dinastia Hồ (1400-1407) i 4a dominació xinesa (1407-1427)[modifica]

La dinastia Hồ va durar només els set anys inicials del segle XV. Va consistir en Hồ Quý Ly , que va assassinar a l'emperador Trần i va usurpar el tron l'any 1400 després d'algunes dècades d'anar-se fent progressivament amb el control de la cort i del seu segon fill, Hồ Hán Thương a qui va nomenar emperador l'any 1401, quedant ell com a emperador emèrit, que en realitat era la figura que temnia el poder.[61]Malgrat la curta durada de la dinastia, hi va haver força canvis. Hồ Quý Ly va traslladar la capital de Thăng Long a Thây Đô, molt més al sud, va canviar el nom del país a Đại Ngu. També va crear un nou exèrcit terrestre i naval, va fundar les primeres fàbriques d'armament del país i va fer obligatori l'ús del sistema d'escriptura Chữ Nôm (que feia servir els caràcters xinesos per representar vocabulary vietnamita) per als textos administratius.[59] També va adoptar polítiques expansionistes, atacant i anexionant les províncies de més al Nord de Txampa els anys 1400 a 1403.

La dinastia va arribat al seu final després de les invasions de la dinastia Ming al 1406 i 1407, any aquest en el que van capturar a Hồ Quý Ly. Hi ha fonts que diuen que va ser assassinat per la dinastia Ming quan va anar a Yen Kinh ( Pequín ), altres consideren que es va exiliar com a soldat a Guangxi i va morir pocs anys després.  Segons Minh Thuc Luc , el pare i el fill Ho Quy Ly haurien estat ser perdonats.

L'ocupació i anexionament per part de la dinastia Ming va durar 20 anys, fins que un terratinent del sud, Lê Lợi els va derritar l'any 1427 i es va fer amb el poder.[62]

Dinastia Lê posterior (1427-1788)[modifica]

Lê Lợ va restablir el nom de Đại Việt al país. Va continuar fent servir Thây Đô, com a segona capital, completant una transició de poder cap a les províncies de més al sud. També es va invertir molt en la construcció d'un exèrcit potent, es van construir bucs de guerra i es va exercir un fort control sobre la producció de pólvora i la venda dels productes necessaris per fabricar-la.[63]Probablement degut a la recent invasió Ming, es va voler des del poder deixar clar que els costums propis eren la vestimenta i la llengua vietnamita per diferenciar clarament l'imperi dels seus veins.

Es van fer reformes en l'administració pública, les lleis i el sistema de propietat de la terra. Es va recuperar el sistema d'exàmens per accedir a l'adminsitració pública que ja s'havia usat anteriorment, es van imposar diferents nivells de pena segons els crims comesos i es va iniciar un procés de reforma agraria per distribuir en part les terres i regular en part els contractes d'arrendament d'aquestes. La reforma va assentar les bases per canviar l'economia agrària de un sistema més latifundista al segle XIV a un que prioritzava una major atomització de la propietat. Aquests canvis van permetre que els mes pobres, tot i seguir sent pobres tinguessin una forma de guanyar-se la vida i va evitar que la terra s'acumulés en mans de families poderoses. Això va reforçar el poder de l'estat en fron del de les grans families.

Els canvis van començar sota Lê Lợ, que va ser emperador del 1427 al 1434 i van continuar amb els seus successors Lê Thái Thông (r. 1434-42), Lê Nhân Thông (r 1443-59) [64] i especialment sota Lê Thán Tông que ostentaria el poder durant gairebé quaranta anys (1460-97). El regnat d'aquest últim va transformar de forma rellevant l'ordre social del país, amb una gran influència del Neo-Confucianisme. També es va reforçar la identitat nacional amb nous relats pseudohistòritcs on es remarcava l'origen del poble vietnamita en la dinastía Hồng Bàng i es rebutjaven elements d'evidència històrica com els tambors de bronze d'aquesta època com a elements barbàrics de tribus de les muntanyes.[65]

Invasió i genocidi dels Txams[modifica]

Aquesta diferenciació entre la forma "correcte" de comportarse (la vietnamita) i formes "barbàriques" tant pròpia del neo-confucianisme, així com la superioritat tecnològica respecte a molts dels pobles veins, va motivar l'expansionisme i el genocidi dels Txams durant el final del segle XV i principis del XVI per part de l'estat vietnamita. Ja al 1446, les forces de Đại Việt van envair Txampa i van saquejar la capital, Vijaya. Al 1450 de nou Đại Việt va envair Txampa i va fer 33.500 presoners.[66]Sota el regnat de Lê Thán Tông, a la dècada dels 1460s, Đại Việt va fer diverses incursions per saquejar terriotri de Txampa. AL 1469 Lê Thán Tông va demanar que Txampa es convertís en un estat vassall el que va fent esclatar la guerra entre lels dos regnes al 1470. La guerra va ser curta i brutal, les tropes de Lê Thán Tông van ocupar i anexar bona part del territori Txam. Desenes de milers de presoners van ser deportats cap al nord i convertits en esclaus. El seu fill Lê Hiến Tông va fer una política continuista, i el seu successor Lê Uy Mục, alegant un suposat pla per atacar l'estat, l'any 1509 Lê Uy Mục va ordenar l'extermini de tots els presoners txam i de pràcticament tots els txams que vivien a porp de la Thanng Long.[67]

Divisió i pèrdua de poder imperial[modifica]

Malgrat els intents de reforçar l'estat central, a principis del segle XVI la dinastia Lê posterior va perdre bona part del seu poder. Aquesta pèrdua de poder hauria estat en part derivada de canvis climàtics que van empitjorar molt les condicions respecte es del segle XV. A principis de segle XVI, s'haurien succeït anys de sequera amb anys de fortes inundacions, probablement degudes aquests últimes, en part, a la gran tala d'arbres [68]de zones muntanyoses que s'havia dut a terme per construir cases per al gran increment de població del segle XV (Đại Việt hauria passat d'1,9 milions d'habitants a 1417 a 4,4 milions al 1490).[69]

La dinastia Lê va anar neccessitant cada cop més el suport de dos clans guerrers a la cort, els Trịnh i els Nguyễn. Mạc Đăng Dung, que va liderar les operacions militars per contrarestar diverses revoltes entre 1518 i 1521, va anar fent-se amb el control militar del pais. Al 1527 hauria executat al emperador Lê An i al seu predecesor i s'hauria fet amb el poder.[70]Els hereus de la Familia Lê haurien recorregut als clans guerrers dels Trịnh i els Nguyễn per recuperar el tron, el que hauria portat el pais a anys de guerra civil i divisió interna. Aquests enfrontaments servirien per anar recuperant el poder del clan Mạc, pero van fer també que el país es dividís internament entre Đàng Ngoài (literalment Regió Exterior si bé era la zona Nord) i Đàng Trong (que significa Regió Exteirior i era la zona Sud) controlats respectivament pel clan Trịnh i el clan Nguyễn.[71] Amb la divisió es va començar a crear una identitat diferenciada al Sud. La regió es va alunyar del neo-confucianisme, va tornar al culte als esperits i a la figura femenina i va permetre un resurgiment del Budhisme que havia estat marginat al Nord les últimes dècades. Es va reduir la visió etnicista d'un poble superior als seus veins i es va acceptar part de la cultura Txam i incrporar alguns dels seus rituals.[72]

Nguyễn Hoàng va obrir la regió de Đàng Trong al comerç internacional amb intercanvis habituals amb el Japó del Shogunat Tokugawa, contactes amb Portuguesos i Holandesos i vaixells Xinesos arribant habitualment a Hội An i Thuận Hóa per comerciar des d'aquí amb el Japó.[73]La zona de Đàng Ngoài , controlada pels Trịnh que no eren tant partidaris del comerç marítim i el volien controlar i posar-li impostos, va quedar molt enrera en quan a activitat comericial en comparació al Sud.[74]

Arribada de missioners europeus[modifica]

Des del segle XVI missioners de diverses ordres catòliques van començar a fer proselitisme a tot el territori de Đại Việt.[75] Pero a principis del segle XVII sospites sobre les intencions dels missioners van portar a Nguyễn Phúc Nguyễn, fill i successor de Nguyễn Hoàng, a prohibir el cristianisme l'any 1631. També al Nord pocs anys després es va prohibir el cristianisme. Malgrat les prohibicions, el jesuita francès Alexandre de Rhodes va estimar al 1650 que hi havia en aquell any uns 300.000 conversos al país. El propi de Rhodes va publicar al 1651 un catecisme en llatí i vietnamita que es convertiria en el primer llibre publicat en el nou alphabet romanitzat que el mateix de Rhodes había ajudat a crear per escriure l'idioma local.

D'aquesta època de contacte amb missioners europeus en queda el registre de la sorpresa d'aquests en veure la llibertat amb que les dones del Sud es comportaven i comerciaven. La forma de fer les dones de Đàng Trong, molt més liures que les del Nord va escandalitzar a molts estrangers, mentre que alguns van deixar per escrit que les dones al Nord es comportaven com el que ells consideraven adequadament. Les diferències Nord-Sud sorgides de l'annexió de bona part de Txampa i de la divisió del país de principis del segle XVI eren ben evidents també als foranis[76]

Guerra Civil, Expansionisme del Sud[modifica]

A part de promoure el comerç, els senyors Nguyễn van extendre les fronteres del territori de Đàng Trong cap al Sud i l'Oest. Al 1611, en resposta a un atac de Txampa, Nguyễn Phúc Nguyễn va anexar el territori de Phú Yên. La zona va ser repoblada amb presoners de la guerra civil amb el nord poc després. Al 1653 Đàng Trong va envair Txampa movent la frontera encara més al Sud fins a Nha Trang. Entre 1697 i 1728 progressivament els senyors Nguyễn van anar conquerint pràcticament la totalitat del territori de l'antic regne de Txampa. Paralelament, els Nguyễn també van tenir llargs períodes de guerra civil amb els Trịnh entre el 1627 i el 1672.[77]

L'expansió cap al Sud i la llarga guerra civil amb el Nord va fer que els Nguyễn s'anessin poc a poc distanciant dels seus veins del Nord. No només dels senyors Trinh, els que manaven al nord realment, sinó també de la figura dels emperadors Lê que fins llavors no havien posat en questió. L'any 1702 aquesta tendència va culminar amb la petició a la dinastía Qing xinesa que reconegués Đàng Trong com un estat vassall independent. Els Qing van refusar.

Crisis que van acabar amb la dinastia[modifica]

Al Nord a part del dispendi de la guerra contra els Nguyễn, els Trinh es van haver d'enfrontar poc després a una climatologia molt adversa.Entre 1663 i el 1686, sequeres i inundacions recurrents acabarien comportant grans períodes de fam que derivarien en inestabilitat i revoltes.[78]Tot i reduirse la freqüencia d'aquests aconteixements extrems, inundacions i sequeres s'haurien repetit de forma menys constant fins al 1740, pero s'haurien accentuat a partir d'aquesta data amb anys extremadament secs seguits de períodes d'inundacions.[79] La incapacitat de l'administració pública per buscar solucions a aquests problemes, entre altres coses perquè els llocs de funcionari públic haurien passat de concedirse per mèrit als exàmens a vendre`s per una suma fixa, i les revoltes derivades d'aquestes crisis, que van començar a tenir major durada, acabarien suposant a final de segle el fi de la dinastía Lê.

Aquest final dinàstic es va deure també a canvis al Sud. Đàng Trong havia estat molt més prósper que Đàng Ngoài ja que depenia no tant de l'agricultura pròpia sinó mes del comerç. Pero aquesta prosperitat es va posar en questió al segle XVIII. El moviment de habitants Viètics a la part Est del delta del Mekong, va generar un gran conflicte amb Cambodja. En un intent de recuperar la zona per als seus habitants Khmer, Cambodja hauria realitzat diversos atacs a la zona i hauria massacrat els habitants d'origen vietnamita del seu territori. Del 1700 al 1772 al menys vuit vegades hi hauria hagut intervencions militars de Đàng Trong a Cambodja i aquest últim país hauria envait i massacrat la població vietnamita en diverses zones del delta del Mekong.[80]La climatología tampoc va ser benévola amb el Sud, es van registrar perídoes de fam al menys al 1752 i a 1774ll port de Hội An, principal port per al comerá internacional de Đàng Tronges va anar progressivament omplint de sediments fins al punt que va quedar impracticable per al comerç marítim, el centre del comerç amb el sud es va desplaçar al port de Sài Gòn.

Tots aquests canvis sumats a crisis de successió dinàstica tant al Sud al 1765 com al Nord al 1780 i a revoltes diverses posaríen fi a la dinastia Lê posterior.

Dinastia Tây Sơn (1778-1802)[modifica]

Revolta i arribada al poder[modifica]

Malgrat que l'arribada al poder de la dinastia Tây Sơn es data al 1778, la rebel·lió que els posaría al tro va começar l'any 1771 als turons de Quảng Nam.[81] Els seus líders, els germans Nguyễn, eren originaris del pobalt de Tây Sơn i per això se la coneix amb aquest nom (i per diferenciarla dels senyors Nguyễn que dominaven el Sud a la mateixa època). Aquell any, van anar reclutant seguidors entre els habitants descontents de la zona i van començar accions de confiscació de propietats als rics i distribució d'aquestes entre els pobres. Aquestes accions es van convertir en campanyes militars i l'any 1773 ja controlaven la zona que va des de Quảng Ngãi al Nord fins a Bình Thuận al Sud. A mida que es feien forts, Nguyễn Nhac i els seus dos germans van anar reclutant mea adeptes entre les minories Bahnar i Txam, Pirates Xinesos i mercaders vietnamites.[82]

Al 1775, des del Nord, els Trinh van atacar als rebels Tây Sơn. Atrapats entre els atacs pel Sud dels Nguyễn i els del Nord dels Trinh, Nguyễn Nhac va oferir als Trinh aliarse amb ells i aquests van acceptar. Al 1776, el germà mitjà Tây Sơn, Nguyễn Lu, va aconseguir ocupar Saigon i matar a Dinh Vuong, el monarca, i part de la familia dels senyors Nguyễn. Després d'aquesta victoria l'ny 1778, Nguyễn Nhac es va autoproclamar Thái Đức (emperador) deixant clar que no reconeixía ja la dinastia Lê com a soverana seva. La derrota dels Nguyễn però no va ser total, el nebot del monarca assassinat Nguyễn Áhn va reunir un exercit i va recuperar part del territori perdut i inclús es va fer amb el control del regne de Cambodja.[82][83]Finalment Nguyễn Nhac va aconseguir derrotar una de les grans invasions planificades per Nguyễn Áhn que va haver de retirar-se pero va enviar al seu fill a França per oferirli un tracte per ajudarlos.

Breu unificació i decadència[modifica]

Al 1786, Nguyễn Nhac va dirigir els atacs cap al Nord i el mateix any van aconseguir entrar a la capital Thang Long. Pero el control al Nord va ser inestable i entre 1986 i 1988 la ciutat va canviar de mans diverses vegades. L'any 1988 el deposat emperador Lê Chiêu Thống va aconseguir l'ajuda de la dinsta Qing xinesa i un exèrcit va recuperar THang Long i reinstaurar breument la dinastia Lê.[84]Finalment, al 1789 el germà petit Nguyễn Huệ va derrotat l'exercit xinès i es va fer amb el poder al Nord.[85] Les victòries dels gernans Nguyễn van aconseguir finalment que tot el país estigués controlat mes o menys per una sola dinastia, pero poc a poc aquesta unió es va anar desfent. Aviat el país va quedar dividit a la pràctica en les tres regions històriques. El germà petit, Nguyễn Huệ, controlava el Nord, el germà mitjà, Nguyễn Lữ controlava el Sud i el gran Nguyễn Nhac contorlava la costa central. La divisió no va quedar aquí sinó que aviat va anar a més i Nhac i Huệ van começar a enfrontarse militarment.

Els enfrontaments entre Nhac i Huệ van debilitar el Sud al demanar Nhac reforços per lluitar contra el seu germà. Això va ser aprofitat Nguyễn Áhn per tornar a envair la zona del Delta del Mekong al 1787 i aconseguir el control total de la zona al 1790. Els Tây Sơn ja no recuperarien mai el control sobre aquesta zona.[85]Al 1792, va morir sobtadament Nguyễn Huệ, els següents anys al Nord van estar plens d'inestabilitat. Finalment Nguyễn Áhn va aconseguir derrotar als Tây Sơn l'any 1802.

Dinastia Nguyễn (1802-1945)[modifica]

Gia Long (1802-1819)[modifica]

Després de la seva victoria contra la dinastia ây Sơn, Nguyễn Áhn va adoptar el nom per regnar de Gia Long (r. 1802-1819). La capital es va desplaçar cap al Sud a Huế. L'any 1804, Gia Long va demanar permís a la dinastia Qing per renombrar el pais com a Nam Yue (en vietnamita Nam Viet) la resposta de la dinastia Qing va ser que autoritzava a fer-ho pero invertint els termes. Apareix aquí per primer cop doncs a petició de l'imperi xinès el nom de Việt Nam, tot i que posteriorment s'adoptaria el nom de Đại Nam per al país.[86]Malgrat aquestes formalitats que mostren una submissió encara a l'imperi xinès, en aquesta època Gia Long va anar diferenciant el país de les costums xineses en molts aspectes. Es va fer obligatori saber escriure en l'alphabet romanitzat per poder accedir a certs cèrrecs i es va donar priporitat al vietnamita sobre el xinès. Es van decretar festius oficials diferents als de la Xina. Malgrat aquestes petites diferènces respecte l'imperi xinès, l'estructura administrativa i la ideología tenien més del confucianisme xinès que no pas de la tradició local. Pero les dificultats geogràfiques van fer que alguns dels costums, com ara la roba a l'estil xinès que Gia Long va imposar, quedessin només a la zona de Hue, mentre que el Nord i el Sud es mantinguessin les formes de vestir tradicionalls vietnamites i Khmer respectivament.[87]

Durant el regnat de Gia Long, es va seguir amb l'expansionisme, aquest cop cap al territori de Cambodja. Zones de Cambodja del delta del Mekong van ser ocupades per colons vietnamites, els khmer van tornar a massacrar diverses vegades a aquests habitants en un intent de mantenir el control de la zona. Pero Cambodja també estava en conflicte amb Siam, i el rei Khmer, Cham, va oferir a Đại Nam ser el seu estat vassall. Malgrat aquest acord, el conflicte amb Cambodja es va allargar mes enllà de la mort de Gia Long al 1819.[88]

Minh Mạng (1820-1841)[modifica]

Al 1819, Gia Ling va morir i el va succeir el seu fill que va regnar amb el nom de Minh Mạng. Minh Mạng va adoptar una política molt més clásica i uniformista que el seu pare. Va prohibir l'us de l'alfabet romanitzat, el Chữ Nôm, en molts àmbits en els que abans s'havia incorporat, va fer fora als assessors occidentals de la cort i al 1825 va intentar prohibir el catolicisme. A partir de 1833 va començar a executar capellans, missioners i conversos.[89]L'intent d'uniformisme va arribar inclús a la forma de vestir, al 1828 i al 1837 es van fer edictes per ordenar a les dones del nord que fessin servir pantalons en lloc de faldilles. Va ordenar també l'assimilació de la població Khmer del delta del Mekong, ordenant que havien d'educarse amb els funcionaris estatals i no amb els monjos per així aprendre les costums vietnamites.

A a partir de 1827, Minh Mạng va envair part de Laos i ocupar Cambodja. Això va fer que al 1833 l'exercit siamès del rei Rama III s'enfrontés amb el de Minh Mạng fins al punt d'envair part de Đại Nam al 1834, any en el que van haver de retrocedir. Amb l'exèrcit siamès retrocedint, Việt Nam va prendre el control de Phnom Penh i va declarar Cambodja com una provincia del regne.[90]Els intents d'assimilació dels Khmer van portar a revoltes a Cambodja a partir de 1837, i al 1840, després que Minh Mạng empresonés a princesa Khmer, a una revolta general que es va estendre per tot el país. Batalles amb la revolta interna i contra les tropes siameses van continuar durant anys. Minh Mạng va morir al 1841, pero les hostilitats van continuar fins que al 1847 Đại Nam i Siam van acordar la retirada mútua de Cambodja.[91]

Colonització francesa[modifica]

Article principal: Annam

A Minh Mang el va succeir l'any 1841 Thiệu Trị, que només va regnar fins l'any 1847. A la seva mort, la cort va decidir donar el tro a Tự Đức, negant el tro al seu germà gran. AIxò va generar un conflicte de successió que va acabar quan al 1848 quan Hong Bao, el germà gran va ser executat junt a vuit membres de la seva familia. Tự Đức regnaria fins l'any 1883 tot i que a partir de 1859 el seu poder es veuria reduit per la colonització francesa.

Per les seves grans produccions d'arròs i els seus recursos naturals, Vietnam va ser la Joia de l'imperi colonialfrancès[92]

El període independent va acabar en la segona meitat del segle xix, quan el país va ser colonitzat per la Tercera República Francesa. Ja al 1847 s'havien rebut atacs per part de França a Đà Nẵng. Aquests atacs haurien creat una reacció anti europea i anti catolica al país, seguint les ordres de Tự Đức s'haurien executat milers de vietnamites catòlics, capellans locals i diversos missioners. França hauria tornat a atacar al 1856. Finalment al 1859, els francesos, que haurien emprat com a pretext l'execució de diversos missioners europeus, va prendre el control de Saigon i el va declarar un port lliure per al comerç de nacions amigues.[93]

Després de diverses derrotes contra els francesos, l'any 1862 Tự Đức va entregar el control als franceos de les tres províncies mes orientals de la regió de la Cotxinxina. A partir de llavors França va colocar als seus propis funcionaris, deposant els literats confucianistes vietnamites. També va començar a consturir escoles amb l'objectiu d'erradicar lus dels caràcters xinesos i que s'imposes l'alfabet romanitzat. L'any 1879 França ja controlava les províncies occidentals de Cotxintxina i al 1883 ja controlavem tot el territori de Đại Nam. Els francesos van dividir el pais en tres protectorats, Cotxintxina, Annam i Tonkin que juntament amb el protectorat de Cambodja i el de Laos configurarien l'estat de la Indoxina Francesa.

Tota aquesta regió, i especialment Vietnam, era rica en arròs i opi, i quan van poder portar-se llavors de l'Amazones, també en cautxú. Tant és així que va arribar a contribuir decisivament a la crisi de les explotacions de cautxú d'Amèrica del Sud.[94] A més, era rica en metalls d'importància estratègica com l'estany. Finalment, tota la península resultava una posició estratègica important d'Àsia, i en la ruta de França cap a la Xina. Per això París esperava obtenir del sud-est asiàtic importants beneficis.[95]Els francesos es van assentar tant a Vietnam com a Laos i Cambodja, aixecaren i transformaren ciutats a l'estil occidental, i Saigon en fou un dels principals exemples.Els europeus van deixar l'antiga capital imperial Hue com un referent merament moral i el seu emperador amb una precària guàrdia personal, però va aconseguir conservar el seu poder moral.[96]

El Vietnam contemporani[modifica]

La descolonització[modifica]

Article principal: Guerra d'Indoxina

Durant la Segona Guerra mundial el Japó va ocupar Vietnam. Tot i que l'autoritat francesa es va respectar en un primer moment, després de les sospites que els europeus podien estar col·laborant amb els nord-americans en una invasió, l'autoritat francesa va ser anul·lada, molts membres empresonats i la majoria va haver de fugir cap a la Xina en l'anomenada Columna Alessandri.[97]

D'una manera similar al que va passar a l'Índia als britànics o a Indonèsia als holandesos, el final de la Segona Guerra mundial va ferir de mort l'autoritat moral colonial i també les seves expectatives imperials.

França va haver de reconèixer el poder vietnamita representat per Ho Chi Minh i el Viet Minh amb la intenció que els xinesos que havien penetrat des del nord per expulsar als japonesos marxessin. Però es reservava la major part del poder en matèria exterior i de defensa, inclosa la Indoxina francesa, dins de la Unió Francesa.

Aviat la Guerra d'Indoxina va esclatar i afavorí en primer lloc als francesos (que van poder prendre i conservar el control de les ciutats) i després als vietnamites, que van aconseguir evitar les grans operacions franceses i posteriorment derrotar-los en la batalla de Dien Bé Phu.

Els acords de Ginebra van dividir el país en dos, amb una promesa d'elecció per a la reunificació o no del país. La promesa elecció mai es va dur a terme per un cop d'estat, cosa que no va agradar a bona part dels vietnamites del sud ni al govern del nord establert a Hanoi.

La Guerra del Vietnam i la reunificació[modifica]

Article principal: Guerra del Vietnam

Durant la Guerra del Vietnam, o la Guerra dels Estats Units com ara s'hi refereixen els vietnamites, el nord estava recolzat per la República Popular de la Xina i l'URSS, mentre que el sud estava recolzat pels Estats Units i una coalició d'estats aliats.

La guerra va tenir quatre fases:

  1. Una d'inicial on el sud perdia territori any rere any a mans del Vietcong, braç armat del Front d'Alliberament Nacional.
  2. Una de segona des del 1965 amb l'entrada de les tropes nord-americanes, la recuperació de terreny per part del govern de Saigon.
  3. Una de tercera després del 1968, quan Estats Units començava a comprendre que no estava guanyant la contesa ni a Àsia ni al seu propi país, i començava a planificar i a aplanar el camí per a la seva retirada el 1973.
  4. Finalment el Vietnam del Sud va lluitar sol contra el nord i el Vietcong i va perdre tot el poder el 30 d'abril del 1975.

No obstant això, el final de la guerra i la reunificació del país no va comportar el final de les tensions, encara que oficialment cada 30 d'abril se celebri la festa nacional del Dia de la Pau.[98] A la veïna Cambodja s'havia implantat un règim de terror per part dels Khmers rojos també comunista, però d'orientació maoista (oposada en molts aspectes al comunisme soviètic des de la Revolució Cultural del 1965).[99] El caràcter paranoic del règim liderat per Pol Pot i la impossibilitat de trobar culpables d'inexistents sabotatges van portar a la Kamputxea Democràtica a llançar ofensives contra Vietnam a l'abril i al setembre del 1978. Hanoi va respondre-hi enviant sis divisions a Kamputxea com a avís del seu poder i va proposar crear una zona desmilitaritzada a la frontera similar en alguns aspectes a la zona desmilitaritzada que hi ha entre tots dos Vietnams abans de la seva reunificació. Pol Pot va decidir ignorar l'advertència i en continuà la fustigació.

El general Giap, una mica apartat de la direcció política des de la caiguda de Saigon aprofità l'oportunitat per a reprendre el seu anterior protagonisme i va incitar i aconseguí realitzar la invasió del seu veí de l'oest amb 100.000 soldats i 20.000 guerrillers del Front Unit de Kamputxea per a la salvació nacional liderat per l'exKhemer roig Heng Samrin. El 25 desembre del 1978 començà l'ofensiva,[100] que aviat va ser pràcticament un passeig militar davant un poble que odiava i temia els seus dirigents i uns comandaments militars inexperts, mal formats (molts eren fins i tot nens) i pitjor equipats; alguns dels assassinats de civils havien de fer-se amb armes blanques per la falta de bales. En 12 dies, el 7 de gener del 1979, Vietnam havia aconseguit l'ocupació de gairebé tota Cambodja, havia canviat de nom al país per República Popular de Kamputxea i hi deixà com a president a Samrin, el qual hauria d'afrontar la guerra de guerrilles dels Khmers rojos.

Vietnam amb la Xina i Kamputxea[modifica]

Invasió del Vietnam per la Xina entre 1978 i 1979

Aquest atac a un aliat de la Xina comunista va ser la gota que vessà el got i deu dies després de la invasió de Kamputxea, el 17 de gener de 1979, 86.000 soldats xinesos del Quaranta-un i Quaranta-dos exèrcits van atacar en tres fronts diferents del nord vietnamita.

Els membres l'Exèrcit Popular d'Alliberament es van dirigir cap a les províncies de Cao Bang, Loa Cai i Lang Son reforçats per altres 200.000 soldats més. Aquell va ser un moment perillós perquè la major part de les forces vietnamites i les més preparades eren a Cambodja; a la zona fronterera amb la Xina només estaven estacionats 60.000 soldats de fronteres i tropes regulars, per tant en relació de cinc a un enfront dels atacants.

Malgrat l'imponent nombre, major encara que el contingent responsable de fer retrocedir els Estats Units durant la Guerra de Corea, els xinesos no havien entrat en combat des de la seva ajuda al règim de Pyongyang.

Els xinesos van aconseguir ocupar Lang Són el 5 de març, però la resistència vietnamita va ser major del que s'esperava i, tot i no reconèixer-ho en un primer moment, van patir unes 20.000 baixes i van haver de retirar-se, però sense assumir la derrota, van al·legar que ja havien castigat bastant a Hanoi.

No obstant això, els xocs es van seguir produint a la frontera, i en foren especialment intensos els anys 1981 i 1984, a la vegada que l'ocupació de Cambodja continuava; bé és veritat que els camps de la mort trobats atorgaven certa justificació per a aquesta ocupació i els vietnamites ho van utilitzar com a excusa.

Els vietnamites van anunciar la seva retirada de Kamputxea al juliol del 1982, abril del 1983 i juny del 1984, però mentre realitzaven operacions contra les diferents organitzacions (Khmers rojos, Front d'Alliberament Popular del Khemer i l'Exèrcit Nacional de Moulinka), les accions més importants les realitzaven els vietnamites en la temporada seca (de l'octubre a l'abril) el 1980/81, 1981/82 i 1984/85.

L'administració Reagan va recolzar l'any 1986 amb ajuda no letal al govern de coalició de la Kamputxea Democràtica que lluitava contra l'ocupació vietnamita. Per la seva banda l'URSS enviava el 1979 uns dos milions de dòlars al dia a canvi d'utilitzar els ports de Cam Ranh i Kompong Son i l'enviament a la Unió Soviètica de 80.000 treballadors.

La repressió política local va continuar i també la unió a l'esfera d'influència soviètica amb la seva entrada al COMECOM, la cessió de ports i bases a l'URSS per a vaixells, avions i consellers militars.[101]

Vietnam després de la Guerra freda[modifica]

A principis del segle xxi visitar alguns escenaris de la guerra era el principal atractiu turístic del Vietnam

L'any 1986 el Partit Comunista del Vietnam va canviar la seva política econòmica i començà a adoptar el capitalisme. Això ha portat a enfortir el creixement econòmic, una creixent classe mitjana i la disminució gradual de la repressió política. Una de les seves principals exportacions ha estat el turisme, emprant la guerra com a reclam. Així, el 2005 els turistes podien visitar els 250 km de túnels que es conserven a Cu Chi i Ben Dinh, o disparar armes com fusells i metralladores.

La importància d'aquest sector es deixa notar en alguns dels seus plans de futur. Així també el 2005 es realitzaven els treballs per reobrir la Ruta Ho Chi Minh.

Malgrat tot, les infraestructures continuaren sent deficients, faltaven productes bàsics i fins i tot aliments. Els visats per a turistes individuals eren escassos i es potenciaven els viatges de grup.[102]

Referències[modifica]

  1. Demeter, Fabrice «An Archaic Homo Molar from Northern Vietnam». Current Anthropology, 2004, pàg. 535.
  2. Dennell et al., Robin «The dispersal of Homo sapiens across southern Asia: how early, how often,how complex?». Quaternary Science Reviews nº 47, 2012, pàg. 15.
  3. Kiernan, Ben. Viet Nam A history from earliest times to the present (en anglès). Oxford University Press, 2017, p. 24-25. 
  4. Nguyen, Khac Su. Southeast Asia: From Prehistory to History. PART I: The neolithic cultures of Vietnam (en anglès). EEUU: RoutledgedCurzon, 2004, p. 177. ISBN 041529777X. 
  5. Kiernan, p28
  6. Weller Taylor, Keith. The Birth of Vietnam (en anglès), p. Apèndix D: The Archeological Records of Dong Son. 
  7. Kiernan, p29-30
  8. 8,0 8,1 Kiernan, Ben. Vietnam A history from earliest times to the present (en anglès). Oxford University Press, 2017, p. 23-24. ISBN 9780190053796. 
  9. Pipper, Phillip J «[https://www.researchgate.net/publication/303407907_Of_prehistoric_pioneers_The_establishment_of_the_first_sedentary_settlements_in_the_Mekong_Delta_region_of_Southern_Vietnam_during_the_period_2000-1500_cal_BC Of Prehistoric Pioneers: The Establishment of the First Sedentary Settlements in the Mekong Delta Region of Southern Vietnam during the Period 2000–1500 cal. bc]». Living in the Landscape. Essays in Honour of Graeme Barker, 2014, pàg. 209-210.
  10. Cerón, Jasminda «Emergence and Diversification of the Neolithic in Southern Vietnam: Insights From Coastal Rach Nui». The Journal of Island and Coastal Archaeology, 2015, pàg. 5.
  11. Pipper, p224
  12. AUROSSEAU, Leonard «LA PREMIÈRE CONQUÊTE CHINOISE DES PAYS ANNAMITES». Bulletin de l'École française d'Extrême-Orient. «citat a Kiernan, p61»
  13. Ngô Sĩ Liên. Đại Việt sử ký toàn thư [Llibre complet de registres històrics Đại Việt]. Traduit a l'anglès per Liam C. Kelley. dels textos originals vietnamites de 1479, 1697 [1]
  14. «Legends and History of Early Vietnam» (en anglès). Enciclopedia Britannica. [Consulta: 6 setembre 2021].
  15. Nguyen Quan Hong (2008), citat a Kiernan, p46
  16. H. Hayes, La Vaughn. «[http://sealang.net/sala/archives/pdf8/hayes1992vietic.pdf Vietic and Vi~t-Muong: a new subgrouping in Mon-Khmer]» (en anglès). Sealang. [Consulta: 22 setembre 2021].
  17. Kelley, Liam C. «Tai Words and the Place of the Tai in the Vietnamese Past». The Journal of the Siam Society, 2013, pàg. 67.
  18. Aurousseau, Léonard. «La première conquête chinoise des pays annamites (IIIe siècle avant notre ère).». Bulletin de l'Ecole française d'Extrême-Orient., 1923, pàg. Volum 23, p247;.
  19. 19,0 19,1 Keat Gin Ooi. Southeast Asia: A Historical Encyclopedia, from Angkor Wat to East Timor, Volume 1. ABC-CLIO, Jan 1, 2004; p.933-34
  20. Taylor, Keith (1983). The birth of Vietnam. Berkeley: University of California Press. ISBN 978-0520074170.
  21. Chun-shu, Chang. The Rise of the Chinese Empire (en anglès). University of Michigan press, 2007. 
  22. Yu, Yin-Shi. Trade and Expansion in Han China. A Study in the Structure of Sino-Barbarian Economic Relations (en anglès). University of California Press. 
  23. 23,0 23,1 Bielenstein (1948) citat a Kiernan, p73
  24. Kiernan, Ben. Viet Nam. A history from earliest times to the present (en anglès), p. 75. 
  25. 25,0 25,1 O'Harrow, Stephen «From Co-loa to the Trung Sisters' Revolt: VIET-NAM AS THE CHINESE FOUND IT». Asian Perspectives, 1978, pàg. Citat a Kiernan, p78.
  26. Holmgren, Jennirger. Chinese Colonisation of Northern Vietnam (en anglès). 
  27. Wang, Gungwu «The Nanhai Trade: A study of the early history of Chinese Trade in the south china sea». Journal of the Malayan Branch of the Royal Asiatic Society.
  28. Kiernan, p86
  29. Kiernan, p87
  30. Kiernan, p90
  31. Kiernan, p91
  32. Kiernan, P97-98
  33. 33,0 33,1 Kiernan, p100
  34. Kiernan, p103
  35. «Principios de la dinastia Ly» (en castellà). [Consulta: 9 setembre 2021].
  36. Kiernan, p106
  37. Kiernan, p114
  38. Schweyer, Anne-Valérie «The birth of Champa». Crossing borders in southeast asian archaeology, Sep 2010.
  39. «Southeast Asia Dynasties: What happened to the Royal Family in Vietnam?» (en anglès). [Consulta: 21 setembre 2012].
  40. Kiernan, p142
  41. Kiernan,p148
  42. Kiernan, p148
  43. Kiernan, p150-155
  44. Kiernan, p149
  45. Kiernan, p 150
  46. Kiernan, p 151
  47. Kiernan, 153-154
  48. Kiernan, p157
  49. ernan, p159i
  50. Kierrnan, p159
  51. «Dinastia Lý posterior» (en anglès). Britannica. [Consulta: 14 setembre 2021].
  52. Kiernan, p162-163
  53. Kiernan, p163-164
  54. Kiernan, p163-164
  55. Kiernan, 166-167
  56. Kiernan, p167
  57. Kiernan, p168
  58. Kiernan, p182
  59. 59,0 59,1 Kiernan, p183-184.
  60. Kiernan, p190
  61. Kiernan, p190-192
  62. Kiernan, p194-197
  63. Kiernan, p198.
  64. Kiernan, p203
  65. Kiernan, p208)
  66. Kiernan, p203
  67. Kiernan, p212
  68. Kiernan, p213
  69. Kiernan, p212
  70. Kiernan, p215
  71. Kiernan, p218
  72. Kiernan, p228
  73. Kiernan, p230
  74. Kiernan, p232
  75. Kiernan, p233
  76. Kiernan, p234-236
  77. Kiernan, p237-239
  78. Kiernan, p244
  79. Kiernan, p249
  80. Kiernan, p252
  81. Kiernan, p257
  82. 82,0 82,1 Kiernan, p257
  83. Kiernan, p 258
  84. Kiernan, p261
  85. 85,0 85,1 Kiernan, p262
  86. Kiernan, p271
  87. Kiernan, P275-276
  88. Kiernan, p276
  89. Kiernan, p277
  90. Kiernan, p283
  91. Kiernan, p288
  92. Peter Batty, Visions de la guerra. La batalla de Dien Bé Phu, editora Margaret Harris, Pamplona, IVS (Internacional Video Sistemes), DL, 1990
  93. Kiernan, p289-291
  94. Alain Gheerbrant, L'Amazones, un gegant ferit, Aguilar Universal, Madrid, 1990, ISBN 84-03-60081-X
  95. Maria Teresa Largo Alonso, La guerra del Vietnam, Edicions Akal, Madrid, 2002, ISBN 84-460-0454-2
  96. David Solar, Ocàs francès a l'Indoxina, número 62 de L'aventura de la història, Madrid, Arlanza Edicions, desembre de 2003, ISSN 1579-427X.
  97. Alfredo Bosc, Lluita o rebenta, un espanyol a Indoxina, número 62 de L'aventura de la història, Madrid, Arlanza Edicions, desembre de 2003, ISSN 1579-427X.
  98. La guerra com a reclam (a la imatge Cu Chi) turístic - Notícies, número 80 de L'aventura de la història, Madrid, Arlanza Edicions, juliol del 2006.
  99. Antonio Elorza, El retorn de Mao, número 99 de L'aventura de la història, Arlanza Edicions, Madrid, gener del 2007, ISSN 1579-427X.
  100. Diversos, Nam, Crònica de la guerra del Vietnam, 1988, Editorial Planeta-Agostini, Barcelona, ISBN 84-395-0766-6
  101. Diversos, 1 de Guerres a la Pau (1945 - 83), Editorial Delta, Barcelona, setembre de 1983, Dipòsit legal B. 25.934-83.
  102. Guies del Món, http://www.guiadelmundo.com/paises/vietnam/turismo.html Arxivat 2006-12-16 a Wayback Machine., Madrid, última visita 15 gener 2007.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Vietnam