Història del còmic a Espanya

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La història del còmic a Espanya es pot remuntar molt enrere en el temps, depenent del que s'entengui per còmic. Per això, i igual que succeeix en altres països europeus, hi ha una forta controvèrsia sobre quin va ser el primer còmic autòcton, arribant-se a citar les Cantigas de Santa María, realitzades probablement entre 1260 i 1270 pel taller d'Alfons X el Savi com a tals. En qualsevol cas, i en forma d'una tradició ininterrompuda que arriba fins als nostres dies, el còmic espanyol té el seu inici a finals del Segle XIX i va gaudir la seva època daurada entre els anys quaranta i cinquanta del segle XX, a més d'un boom entre finals dels anys 70 i mitjans dels 80 d'aquest segle.[1]

Auca del Sol i de la Lluna de Pere Abadal, any 1676 (cal observar que aquest exemple és mut i enumeratiu, característiques comunes en les primeres auques, fins que en arribar el segle XIX, comença a predominar la forma actual.

Les auques (segles XVIII i XIX)[modifica]

Caldrà esperar fins al segle XVIII perquè es produeixin a Espanya, les primeres auques i estampes amb una estructura de vinyeta,[2] que alguns teòrics consideren l'origen del còmic a Espanya,[3] encara que la majoria consideren el còmic com un producte cultural de la modernitat industrial i la política occidental que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa escrita com a primer mitjà de comunicació de masses, de manera que busquen la primera historieta il·lustrada espanyola entre les reproduïdes en ella.

Primeres historietes il·lustrades a la premsa (1857-1909)[modifica]

Historieta còmica de Tomàs Padró, publicada a La Flaca, el 8 de maig de 1870.

S'identifica a "Historia de las desgracias de un hombre afortunado" (1857) de Víctor Patricio de Landaluze, publicada al nº 6 (20-IX-1857) de La Charanga, una revista cubana, que llavors era territori espanyol, com la primera historieta il·lustrada del país. A l'Espanya peninsular, els primers exemples trobats no són anteriors a 1864, citant a autors com Salustiano Asenjo o Luis Mariani.[4] I ja als anys setanta, a Francisco Cubas, Tomàs Padró (Barcelona, 1840-1877) i José Luis Pellicer. Aquest publicaven a revistes satíriques com La Flaca (1869 - 1876) i sobretot a El Mundo Cómico (1873).

Aviat hi va haver recopilacions en àlbums com els de Francisco Ortego, Apel·les Mestres (Granizada, 1880 i Cuentos vivos, 1882), J. Passos, Ramón Escaler, Ángel Pons, Xaudaró o Navarrete,[5] destacant també altres autors com Joan Llopart, Mecáchis, José Pando o Antoni Utrillo.

A principis del segle XX, amb un increment de la premsa infantil, sorgeixen revistes infantils com Monos i suplements com Gente Menuda (1906) del diari ABC, també cal destacar la presència de l'argentina Caras y Caretas amb abundant col·laboració espanyola.

A Catalunya s'edita En Patufet, publicada a Barcelona entre el 1904 i 1938. I posteriorment, entre 1968 i 1973, on destaquen autors com Junceda, Lola Anglada o Ricard Opisso i Sala, entre d'altres.

En l'àmbit de les publicacions satíriques, dirigides a un públic adult, cal destacar, L'Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut! o El Be Negre. Aquestes publicacions, criticaven l'actualitat política combinant l'humor gràfic amb pàgines de text. Alguns dels autors més destacats d'aquestes publicacions foren,Pere Calders,Joan Oliver (Pere IV) i Avel·lí Artís-Gener (Tísner).

Un nou llenguatge (1910-37)[modifica]

Primer exemplar de Dominguín (1915)

L'investigador Antonio Martín, la tasca del qual és fonamental per conèixer aquest període, considera la sèrie, El sèrum meravellós de Robledano publicada el 1910, a la revista per a nens "Infància", com la primera historieta espanyola amb globus de diàleg.[6] Estaven sorgint llavors multitud de revistes infantils com Dominguín (1915), Charlot (1916) i sobretot TBO (1917), la primera que va gaudir de gran difusió (220.000 exemplars el 1935)[7] i que, fet i fet, va generar el nom amb què s'ha conegut el mitjà a Espanya. Entre els seus autors, destaquen Ricard Opisso i Manuel Urda Marín. Altres còmics importants són els també barcelonins BB (1920), el primer dedicat a noies (Còmic femení)[6] Pulgarcito (1921) de l'editorial El Gato Negro i "Virolet" (1922), en llengua catalana, els madrilenys "Chiquilín (1924) i Pinocho (1925) i el valencià Los Chicos, en què va destacar Juan Pérez del Muro.

K-Fita i Miguel Mihura van desenvolupar historietes amb un nou humor, més absurd i modern, en revistes per a adults com Gutiérrez (1927) i infantils com Macaco (1928) i Macaquete (1930).

És als anys 30 quan el còmic va iniciar la seva popularització a Espanya, al compàs dels canvis socials i l'auge editorial, sumat a la introducció del material clàssic nord-americà en revistes com Yumbo (1934), Aventurero (1935) i La revista de Tim Tyler (1935) de Hispano-Americana de Ediciones, Mickey (1935) d'Editorial Molino i Cine Aventures (1936) d'Editorial Marco.[8] A causa d'aquesta influència, les aventures autòctones s'allarguen i sorgeixen autors de grafisme realista com Francisco Darnís, Salvador Mestres, Riera Rojas i Jaime Tomás García, que s'uneixen als de grafisme caricaturesc, com José Cabrero Arnal o Arturo Moreno. Altres revistes importants, però més minoritàries, són "Pocholo" (1931) i KKO (1932).

Finalment, durant la Guerra Civil Espanyola, es van editar publicacions propagandístiques en ambdós bàndols, com Pelayos (1936), Flecha (1937), Pionero Rojo (1937) o Pionerín (1937), encara que el 1938 deixen d'editar-se les principals revistes barcelonines.[9]

L'Espanya del còmic (1938-1967)[modifica]

Durant la postguerra, la "historieta espanyola" es converteix en el mitjà més popular del país,[10] fins al punt que Luis Gasca va arribar a escriure que "el còmic a Espanya aconsegueix els seus anys daurats, del 40 al 50, que ja mai tornarà a conèixer. "[11] Era llavors una lectura barata, que fins i tot arribava a llogar-se per deu cèntims als barris, i serien els membres de les classes populars els que es dedicarien professionalment a ella en els següents anys.[12]

No obstant això, el còmic va haver de superar una sèrie de dificultats:

  • Des de 1941, només aquelles editorials autoritzades per la Vicesecretaría de Educación Popular de FET y de las JONS, adscrita com Subsecretaria el 1945 al Ministerio de Educación Nacional, podien accedir a les quotes de paper necessàries, donades les mancances econòmiques del país.[13]
  • Després de la regulació dels permisos per a publicacions periòdiques el 1951,[14] el Govern esperava que el còmic (convertit ja en un mitjà de comunicació de masses)[15] actués com a difusora de la seva ideologia, de tal manera que els espanyols de l'època mai van veure Popeye, Flash Gordon o Superman lluitar contra les Potències de l'Eix.[9]
  • Amb el Decret del 24 juny 1955 sobre ordenació de la premsa infantil i juvenil es va limitar al 25% la presència de material estranger en els còmics, però va començar també a augmentar en gran manera la censura,[16] la qual va afectar en primer lloc a les sèries còmiques que feien mofa de la institució familiar com el personatge, Doña Tula, suegra de Escobar.[17]
  • El 1962 neix la Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles, el secretari general, el Pare Jesús María Vázquez carrega contra la violència de les sèries d'acció, contribuint a la desaparició dels quaderns d'aventures[18] i prohibint el 1964 les sèries de superherois.[9]
  • Finalment, els autors són mers empleats amb contractes sovint leoninos que els obliguen a produir a preu fet[19] i als quals se'ls nega la propietat dels seus personatges.[20]

En general, el desenvolupament del medi en aquesta època té quatre vessants ben diferenciades:

El còmic d'aventures[modifica]

L'Home Emmascarat

Desenvolupat a partir de referents nord-americans (tires de premsa com Flash Gordon, Jorge i Fernando i The Phantom, principalment,[21] així com el [[cinema clàssic de Hollywood]])[22] el seu punt de partida pot trobar-se en revistes com Flechas y Pelayos i sobretot a Chicos (1938), on es donen a conèixer Emilio Freixas i Jesús Blasco amb el seu Cuto.

L'Editorial Valenciana, implanta poc després el quadern d'aventures amb sèries tan populars com Roberto Alcázar y Pedrín (1940) de Eduardo Vañó, i El Guerrero del Antifaz (1944) del prolífic Manuel Gago, destacant, per la seva factura gràfica, Silac, el Hombre-León (1945), de Enrique Pertegás.[23] El 1947, noves revistes de còmic de Bruguera, com Pulgarcito i El Campeón inclouen també sèries d'aventures, com El Inspector Dan de la Patrulla Volante de Eugenio Giner, Silver Roy de Bosch Penalva i Dr. Niebla de Francisco Hidalgo. Edicions Cliper llança El Coyote, amb guions del mateix Mallorquí, i Ediciones Toray, Hazañas Bélicas (1948) de Boixcar.

Anys 50

Ja als anys 50, aconsegueixen un gran èxit El Cachorro (1951) de Iranzo; Aventuras del F.B.I. (1951) de Luis Bermejo; Diego Valor (1954) de Enrique Jarbas/Buylla/Bayo, Red Dixon (1954) de Joaquim Berenguer Arts / Martínez Osete, Mendoza Colt (1955) de Miguel González Casquel / Santiago Martín Salvador i sobretot, El Capitán Trueno (1956) de Víctor Mora / Ambrós, que arriba a vendre fins a 350.000 còmics setmanals[24] i provoca, amb el seu èxit, que es desdramatitzin les aventures, guanyant en to festiu.[25] Altres títols destacats d'aquesta dècada són El capitán Pantera (1954) de Carrillo, El mundo futuro (1955) de Boixcar, Hazañas de la juventud audaz (1959) de Matías Alonso i El Jabato, amb guio de Víctor Mora (en aquest cas, amb el pseudònim de R. Martín ) i Francisco Darnís al dibuix. Manuel Gago, per la seva part, fundaria el 1951, l'Editorial Maga, donant peu a sèries com Pantera Negra (1956), Apache (1958) i Bengala (1958), totes escrites per Pedro Quesada i dibuixades, respectivament, per José Ortiz, Luis Bermejo i Leopoldo Ortiz.

Anys 60

Encara als anys 60 es pot citar Olimán (1961) de José Pérez Fajardo, El teniente negro (1962) de Silver Kane / José Grau o Capitán Martín (1963) de Mallorquí/Zata i El Cosaco Verde, el fill d'un general de cosacs que dedica la seva vida a combatre a pirates i petits tirans, el va publicar l'Editorial Bruguera amb guions de Victor Mora i dibuix de Fernando Costa. Però cap al 1966 s'ensorra definitivament aquest mercat, a causa de l'augment de la censura, els canvis socials i la difusió de noves formes d'oci, com la televisió.[25]

El còmic humorístic[modifica]

Francisco Ibáñez

Les sèries humorístiques, per contra, són autoconclusives i sempre en format vertical.[19] Al principi, destaquen Las extrañas aventuras de Sherlock López y Watso de Leche (1943) de Gabi i Pepe Carter i Coco de (1942) Àngel Puigmiquel. A poc a poc, van reapareixent altres setmanaris, organitzats al voltant de tres escoles:[26]

  • El sempitern TBO (1941) de l'Editorial Buigas, Estivill i Vinya, que, encara que tradicionalment havia optat per evitar els personatges fixos, va popularitzar en aquesta època La família Ulisses de Benejam. Josep Coll i Coll va ser l'altre gran autor d'aquesta publicació.

Al marge de les tres escoles anteriors, poden citar-se altres revistes:

El còmic femení[modifica]

El 1941, Consuelo Gil impulsa el còmic femení amb Mis Chicas, on Pilar Blasco va crear una autèntica escola estilística.[27] El més popular de tots aquests còmics de fades va ser el quadern Azucena (1946-1971) d'Ediciones Toray, mentre que Edicions Cliper es dirigia a la nova classe ascendent amb Florita (1949).[28]

A finals dels 50, va tenir lloc un boom del còmic femení,[29] quan noves revistes van començar a presentar historietes il·lustrades sentimentals més contemporànies, que en moltes ocasions buscaven sinergies amb els èxits cinematogràfics i musicals del moment: Rosas Blancas i Sissi el 1958 i Claro de Luna el 1959. Es van imposar nous autors com Maria Pascual i Gómez Esteban.[30]

A partir del 1960, Ibero Mundial va llançar sèries sobre professionals femenines com Mary Notícias de Carmen Barbarà i es va produir un auge de la novel·la gràfica, poc abans que el sector entrés en decadència cap al 1964, incapaç d'adaptar-se als nous canvis socioeconòmics i de competir amb la Fotonovel·la, la televisió i la premsa del cor.[31]

El mercat exterior (1954-1967)[modifica]

Seguin el camí de José Cabrero Arnal i Gabi, multitud d'autors de còmic opten a partir de 1954 per marxar a l'estranger a la recerca de millors oportunitats laborals, preferentment a França, com Florenci Clavé, Antonio Parras, Julio Ribera i Manfred Sommer, i Hispanoamèrica, com Alfons Figueras i Àngel Puigmiquel.

Amb el temps es crearan fins i tot agències per proporcionar encàrrecs sindicats als dibuixants espanyols i catalans per distribuir-los a l'estranger. Les més importants seran:

Un altre estudi important és el de Jesús Blasco i els seus germans, responsables de sèries com Zarpa de Acero (1962).

També publiquen per a l'estranger Juan Arranz o Tomás Marco Nadal. Alguns realitzaran sèries per a diaris anglosaxons, com Enric Badia Romero (Modesty Blaise ), Jordi Longarón (Friday Foster), José Ortiz i Luis Roca (Scarth), o per al mercat francès, com Víctor de la Fuente o Fuentes Man (Klip et Klop).

Tots aquests dibuixants van gaudir d'una millora substancial de les seves condicions laborals, amb uns ingressos molt superiors als del mercat autòcton (de 25 pessetes per vinyeta a França i 125 a Gran Bretanya). Al principi, aquests treballs eren realitzats pels dibuixants sobre uns guions de ferro, i sense dret a acreditació de l'autoria ni a la devolució dels originals, situació que canviaria a partir dels anys 70 amb la reivindicació del còmic d'autor. Per la seva banda, Jesús Cuadrado afirma que:

« Més del cinquanta per cent de l'obra dels nostres autors per al mercat d'agències van ser adaptacions, o recreacions, o extensions. I no eren menyspreables en bloc; depèn de la signatura: de la seva honestedat o de les seves ganes d'enganyar[33] »

Boom del còmic per a adults (1967-1986)[modifica]

Ascens (1967-1976)[modifica]

A mitjans dels anys seixanta, l'anomenada Novel·la gràfica amb un format vertical i amb més pàgines que el quadern d'aventures, domina el mercat espanyol[34] amb títols tan duradors com Novelas Gráficas de Hazañas Bélicas i "Brigada Secreta" (1962) d' Ediciones Toray o "Celia" d'Editorial Bruguera. El 19 gener de 1967 es va promulgar el Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, pel qual els còmics van començar a classificar-se segons l'edat dels seus destinataris ("joves", "adults", "tots els públics").

Al sector juvenil, es van publicar sèries de Miguel Calatayud, Carlos Giménez, Esteban Maroto, Antonio Hernández Palacios o Ventura y Nieto a Delta 99 (1968)[35] o "Trinca" (1970) i es va difondre el còmic francobelga, de superherois i Disney a través de "Gaceta Júnior"(1968), "Strong" (1969), "Don Miki" (1976) i "Pif" (1978) i Edicions Junior i Editorial Vèrtex. Editorial Bruguera és qui domina aquest mercat, amb "Mortadelo" (1970) i "Zipi i Zape" (1972), contractant a Fresno's, Jan, Joan March, Nicolás, Jaume Ribera o Jaume Rovira, i optant per un humor menys testimonial i més absurd a Sir Tim O'Theo (1970) o Superlópez (1975) i a la renovada Mortadelo i Filemón (1969).[36]

Els lectors més adults sucumbeixen a la moda del terror ("Dossier Negro", 1968; "Drácula" i "Vampus" de 1971, "Pànico", 1972; "Rufus", 1973; "Vampirella", 1974, o "SOS", 1975) i la premsa satírica ("Barrabás", 1972; "El Papus", 1973) i còmic underground ("El Rollo emmascarado", 1973; " Star ", 1974).

Mentrestant es va anar generant, un corrent reivindicatiu, un replantejament cultural que, en paraules de Javier Coma, va ser previ a l'artístic"[37] i que es manifesta amb l'aparició de:

Les grans editorials, a més, van començar a contractar dibuixants que havien optat per treballar per al mercat exterior i a publicar números retrospectius i col·leccions de compilacions, com la Col·lecció Olé (1971). Altres editorials més petites, com Buru Lan o Grafimart també es dediquen a recuperar la història del mitjà, fins i tot amb revistes com El Globus (1973) o Chito (1974).[39]

Esplendor (1977-1982)[modifica]

Retrat de Antonio Segura.

El moment de màxima esplendor del còmic per a adults (l'anomenat " boom ") tindrà lloc després de la mort de Franco, gràcies a la tasca d'editors com Roberto Rocca, José María Berenguer, Luis García, Rafael Martínez, Joan Navarro i sobretot Josep Toutain, responsables d'un autèntic allau de revistes, sempre mensuals o bimensuals:[19] Totem, Blue Jeans, El Jueves i Trocha, totes de 1977; bumerang i 1984, ambdues de 1978; Creepy i El Víbora, el 1979; Comix internacional, Delta i Bésame Mucho el 1980; Cairo, Cimoc, Sargento Kirk, Metall Hurlant i Rambla, totes de 1981, i Makoki o Vertigo, el 1982. També cal destacar la tasca d'editorials com De la Torre i Ikusager, les quals varen desenvolupar el mercat del àlbum.

Les revistes de contingut satíric, en què van destacar autors com Ivà, Ja, José Luis Martín o OPS, es van arriscar a represàlies com l'atemptat que el 20 de setembre de 1977 va patir la redacció de El Papus. Altres conreaven el còmic de ciència-ficció i el còmic de fantasia, en moltes ocasions amb un erotisme exacerbat, i es van dedicar primerament a donar a conèixer el còmic enfocat a un public més adult, editat a l'estranger, inclòs el d'autors espanyols, com 5 x infinito (1967), Mara (1971), Las crónicas del Sin Nombre (1973) o Hom (1975), que encara no havia estat editat al país. Finalment, també van proliferar els còmics estrictament eròtics, generalment de pèssima qualitat,[40] encara que pugui citar-se alguna excepció com "Muerde" (1976).[41]

Aviat es produirà la distinció entre una "línia chunga" representada per El Víbora i Makoki, i la "línia clara" de El Cairo, i el còmic d'esperit postmodern de Madriz, subvencionat per l'Ajuntament de Madrid.[42] Això va donar peu a agres polèmiques reflectides en manifestos com " nte un conato de degradación del significado cultural del cómic" (1983) i " Manifiesto contra la exposición Tintín i Hergé" (1984), dirigida contra l'exposició "Tintín a Barcelona" que tindria lloc a la Fundació Joan Miró.[43]

Sorgeixen, en aquest clima, nous dibuixants com Mique Beltrán, Ceesepe, Guillem Cifré, Gallardo, Pere Joan, Mariscal, Max, Micharmut, Nazario, Roger, Scaramuix, Sento o Daniel Torres.[44] Aprofitant la conjuntura favorable, també s'establiren al país els argentins Horacio Altuna i Juan Giménez.[45] En general, els dibuixants del període van quedar subjugats pel concepte de còmic d'autor, llançant-se a escriure els seus propis guions,[1] encara que no deixava de destacar la necessitat de més " guionistes capaços " com ara Hernández Cava o Andreu Martin.[46]

Aquesta varietat d'autors i tendències produirà sèries tan conegudes i diferents com Paracuellos (1976); Makoki i ¡Dios mió!, ambdues del 1977; Makinavaja, Anarcoma i Grouñidos en el desierto, de 1979; Zora y los hibernautas i Històries de taverna galàctica (1980); El Mercenario, Nova-2, Bogey, Frank Cappa i Torpedo 1936 (1981), Cleòpatra, Maese Espasa i Taxista el 1982; Peter Pank i Roco Vargas el 1983; Home (1984) i Les aventures de Dieter lumpen (1985).

És també notable la creació del Saló del Còmic de Barcelona (1980) i l'edició el 1982 d'una Historia de los Comics en fascicles per a quioscs, que va comptar amb la col·laboració de nombrosos teòrics del medi espanyols i estrangers.

Declivi (1983-1986)[modifica]

Bruguera va ser la primera de les grans editorials a entrar en crisi, fins al punt que alguns dels seus autors es van sumar la revista Jauja, ja el 1982. Això no li va impedir superar, però, a revistes còmiques com Spirou Ardilla (1979) i Fuera Borda (1984), adquirir el TBO el 1983 i donar llum verda a Esther (1981), Superlópez (1985) i Más madera! (1986). A la llarga, el lector juvenil va semblar preferir als superherois nord-americans, que des de 1982 van editar, en dura competència, Zinco i Fòrum.[1]

La saturació del mercat ja es va fer evident el 1983, amb les revistes d'Edicions Metropol (Metropol, Mocambo i KO Cómics), aviat agreujada per una recessió econòmica internacional que encareix el preu del paper[47] i l'auge de nous mitjans d'entreteniment, com els videojocs.[48] També s'atribueix aquesta crisi a la " manca de planificació, inexistència de professionalitat en els editors, i excessiu triomfalisme de tots (inclosos els crítics mercenaris i els altres) ".[49]

« Cal no oblidar la cicatriu del control censor i polític en els anys de la dictadura (que ha condicionat, el admetem o no, la mentalitat d'altres editors), el menyspreu general dels mitjans d'informació d'aleshores i d'ara; (...) l'explotació empresarial sobre els drets d'autor, la manca de consciència de molts dels seus companys (actuals i precedents) sobre la responsabilitat que tot artista té com a portaveu (encara que la seva veu sigui lúdica), la crisi general del sector que ha optat (amb covardia) pel camí de la importació clamorosament inútil, però rendible, i, finalment, el desert estètic en tots els ordres de la convivència cultural.[42] »

La veritat és que en aquests anys d'aparent bonança, editors i autors havien perdut " una oportunitat daurada d'interessar de veritat al públic lector en general "[1] i així, malgrat la proliferació del còmic subvencionat a partir de 1984 amb Madriz on van destacar Federico del Barrio o Ana Juan,[49] la majoria de les revistes de còmic adult aniran tancant, Cairo i Creepy en la seva primera etapa (1985), El Papus (1987) o Dossier Negro (1988), a més de l'Editorial Bruguera (1986). Mentrestant, el 1985, s'havia publicat el primer manga: Candy Candy.

La travessia del desert (1987-1997)[modifica]

Després de la desaparició de Bruguera, diverses editorials van pugnar per a aconseguir el seu mercat: Companyia General d'Edicions amb "Bichos" i "Garibolo" i Editorial Grijalbo amb "Guai! "i" Yo y Yo ". Cap d'elles ni tampoc els «Mortadelo» i el «TBO» d'Ediciones B van poder mantenir la seva veta, quan també Don Miki va desaparèixer el 1989. El mateix destí nefast van patir els últims còmics per a noies ("Pecos", 1986). En el procés es van donar a conèixer autors com Casany, Cera, Maikel, Marc, Miguel, Paco Nájera o Ramis i personatges d'èxit com Goomer, Mot i Pafman.

Entre les revistes per a adults, la situació no va ser molt millor, tancant "Cairo" (1991), "Creepy" (1992), "Zona 84" (1992) i "Cimoc" (1995) i llançant-se altres de breu vida, com "Gran Aventurero" (1989), "Puta Mili" (1992),"Viñetas" (1993), "Co & Co" (1993) o "Top Comics" (1993). Mentre van durar, van permetre que Pep Brocal, Fernando de Felipe, Corominas, Keko, Jaime Martín, Miguel Ángel Martín, Bartolomé Seguí o Sequeiros iniciessin les seves carreres, algunes d'elles avortades. Semblants dificultats van trobar els autors que, poc abans de la crisi, es van donar a conèixer mitjançant fanzines: José María Beroy, Ricard Castells, Pere Espinosa Sáenz, Das Pastoras, Pascual Ferry, Toni Garcés, Rafa Negrete, Miguelanxo Prado o Mike Ratera.

Sí que es va produir una expansió dels superherois i del manga d'importació,[50] amb el que les influències es van internacionalitzar, a més d'editar material franc-belga per part d'Editorial Norma i capçaleres directament pornogràfiques com "Kiss Comix" i "Penthouse Comix ". Es van estendre també les llibreries especialitzades i les revistes d'informació (Dentro de la viñeta, La Guia del Còmic, Krazy Comics, Nemo, Urich, Volumen uno). Van sorgir fanzines (Amaníaco, el batraci Groc, La Comictiva, Cretino, Kovalski Fly, Kristal, Paté de Marrano, Nosotros somos los muertos, TMEO) i petites editorials (Dude Comics, MegaMultimedia, Under Còmic, 7 Monos). L'editorial Camaleón Ediciones va plantejar, per exemple, una proposta d'edició independent que, gairebé sense generar benefici econòmic, va donar sortida a un bon elenc de nous historietistas, a través de còmics com Mondo Lirondo i Tess Tinieblas. Tot i que l'editorial va acabar tancant el 1998, altres editorials, petites i no tant (com Planeta DeAgostini amb el seu Linea Laberinto) van seguir el seu exemple apostant per nous talents. Amb aquestes publicacions, es va tornar " una mica més fàcil publicar, però segueix sent igual de difícil cobrar per això ".[51] Moltes d'aquestes historietes van ser de caràcter paròdic i referencial, com Fanhunter de Cels Piñol o Dragon Fall de Nacho Fernández / Álvaro López i realitzades a l'estil nord-americà o japonès (Iberia Inc de Rafael Marín / Rafa Fonteriz, El Resentido de Juaco Vizuete, Sueños de Rafael Sousa/Javier Sánchez, etc.).

Dels veterans, només Alfonso Azpiri, Jordi Bernet, Carlos Giménez, Francisco Ibáñez, Jan o Max, van poder permetre el luxe de dedicar els seus majors esforços a la historieta, ampliant el nombre dels que treballaven per a l'estranger: Joan Boix Solà-Segalés, Ignasi Calvet Esteban, Pasqual Ferry, Salvador Larroca, Esteban Maroto, Ana Miralles, Josep Nebot, Carlos Pacheco, Rubén Pellejero o Jorge David Redó. Molts més es van decantar per la pintura i la il·lustració, menys esgotadores i millor pagades.[52]

Cal esmentar, finalment, la creació de dos importants esdeveniments: El Saló de Granada (1994) i les Jornades d'Avilés (1996).

L'assimilació (1998-present)[modifica]

Albert Monteys, dibuixant d'El Jueves.

El 1998, es van crear dos esdeveniments més: Expocómic i Viñetas desde o Atlántico. També van començar a sorgir editorials independents més estables, com De Ponent (1998), Sinsentido (1998), Astiberri (2001), Dolmen (2001), Dibbuks (2005) i Diàbolo Edicions (2006), que se centren en la producció d'àlbums i novel·les gràfiques. Revistes com BD Banda, Cthulhu o El Manglar es van sumar a les ja establertes Amaníaco, El Jueves o TMEO (El Víbora va desaparèixer el 2005).

Per la seva banda, les noves revistes infantils, com "¡Dibucómics !" (2001) o "Mister K" (2004) no van prosperar, tancant també el suplement "Petit País" el 2009. Sobreviu només ¡Dibus ! i aquelles que compten amb subvenció per a la seva edició en català com "Cavall Fort", "Camacuc", "Esquitx" i "Tretzevents", de tal manera que la recuperació del sector juvenil, " desatès en el seu moment ", es va convertir en un problema.[53]

A poc a poc, i després de l'èxit del portal Dreamers (1996) de Nacho Carmona, les antigues revistes d'informació en paper són substituïdes per publicacions electròniques, com del Còmic (2000) de José A. Serrano i les col·lectives Zona Negativa (1999), Entrecomics (2006) i Tebeosfera (2008), així com per multitud de blocs, entre els quals destaquen La Carcel de Papel (2003) de Álvaro Pons(Tancada el 27 de desembre de 2012) i Mandorla (2009) de Santiago García.[54]

El 2007 es va crear un Premio Nacional del Cómic, que constitueix un gran estímul per al sector.[55]

Els nous autors espanyols, molts d'ells dones, no parteixen només de la tradició nacional sinó que uneixen influències nord-americans, japoneses i franc-belgues. La renovació va arribar a la revista "El Jueves" de la mà de Manel Fontdevila i Albert Monteys, qui van donar pas a Darío Adanti, Mauro Entrialgo o Paco Alcázar. Es posen també de moda les còmics de tall intimista, com les de Juan Berrio, Nacho Casanova, Calo, Sonia Pulido, Javi Rodríguez i Fermín Solís, encara que algunes s'inscriguin en el fantàstic (Quim Bou, Juan Luis Landa, Víctor Santos, Santiago Valenzuela), o siguin tan variades com inclassificables (Luis Durán, Studio Kôsen, Àlex Fito, Javier de Isusi, Man, Hernán Migoya, Paco Roca, David Rubín).

Molts autors catalans i espanyols treballen, però, per a altres mercats:

Finalment, cal destacar webcomics com Ei, tio!, El joven Lovecraft i El Listo.[56]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Salat, Ana, exe/hemeroteca/madrid/abc/1985/11/23/056.html De "Mortadelo i Filemó" a la robòtica per ABC, Madrid, 23 de novembre de 1983, pp. 56-57.
  2. L'estampa popular al segle XVII per Valeriano Morrió
  3. Com José María Parramón Vilasaló en Cómo dibujar historietas, Parramón Edicions, S. A., 1966, p.25
  4. BARRERO, Manuel en El bilbaí Víctor Patricio de Landaluze, pioner del còmic espanyol a Cuba]", a la revista Mundaiz (Universitat de Deusto) núm. 68, Sant Sebastià: Universitat de Deusto, 2004, pàg. 54
  5. Martín, Antonio en una Una obra mestra de la Cultura Catalana, pròleg a "Contes vius", Col·lecció Patrimoni de la Historieta, Edicions Glénat, 12/2007, p.5
  6. 6,0 6,1 Martín, Antoni a Història del còmic espanyol, 1875-1939, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1978.
  7. Martín (01/1968), p. 10.
  8. Martín (2004), p. 17.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Escudero, Vicente en "40 anys de censura infantil "de Totem núm. 6, Editorial Nova Frontera, S. A., Madrid, 1978, pàg. 4, 5, 41 i 49.
  10. Porcel (2002), 69-70.
  11. Citat per José María Parramón Vilasaló, a Como dibujar historietas, Parramón Edicions, S. A., 1966, p. 26.
  12. Iván Tubau i Carlos Giménez en "Conversa en Premià de Mar", publicada Un home, mil imatges núm. 1. Norma Editorial. 1982, p. 23
  13. Martín (02/1968), pàg. 65-67.
  14. Porcel (2002), 70.
  15. Gubern, Roman a "L'edat d'or de les historietes còmiques" per Història dels Comics, 1983, p. 480, de Toutain Editor.
  16. Vázquez de Parga, Salvador a "El còmic realista espanyol des de 1950 fins als últims anys 60" per Història dels Comics, 1983, p. 497, de Toutain Editor.
  17. Porcel (2002), 77-79.
  18. Porcel (2002), 79-82.
  19. 19,0 19,1 19,2 Cuadrado, Jesús en "Década tras década, hasta el desplome final", presentació al catàleg Certamen de Còmic Injuve de 1998, Madrid, 10/1998.
  20. Situació resolta posteriorment per diverses sentències dels jutjats de primera instància de València, per les quals es reconeixia l'autoria de Pumby i El Guerrero del Antifaz a José Sanchis Grau i Manuel Gago, respectivament.
  21. Porcel (2002), 72.
  22. Porcel (2002), 190-92.
  23. Porcel (2002), 102-103.
  24. John M. Burns i Víctor Mora Pujadas en Com va néixer El Capitán Trueno - La reina bruixa d'Anubis, Edicions B, Barcelona, 1991, ISBN 84-406-2302-X
  25. 25,0 25,1 Porcel (2002), 75.
  26. Porcel (2000), 306
  27. Ramírez (1975), p. 37
  28. Moix (2007), pàg. 182-187
  29. Ramírez (1975), p. 67.
  30. Ramírez (1975), p. 79-96.
  31. Ramírez (1975), pp. 103-105.
  32. Armando Matías Guiu en Comic Story-3, encartament del tercer nombre de Bruguelandia, Editorial Bruguera, Barcelona, 1981.09.28, p. 28-29.
  33. Accomodatio, accomodationis, article de Jesús Cuadrado publicat a Nosotros somos los muertos, núm. 4, 05/1997
  34. Porcel (2010), p. 153.
  35. 35,0 35,1 Martínez (2004), p. 12.
  36. Vázquez de Parga, Salvador, a " De Mortadelo a Makoki: L'humor i la sàtira en els comics espanyols dels últims temps " per Història dels Comics, 1983, pàg. 1122-1124, de Toutain Editor.
  37. Coma, Javier en " L'últim exili: L'inici dels còmics postfranquistes amb anterioritat a la pròpia mort del dictador "per Història dels Comics, Toutain Editor, 1983, p. 1055.
  38. Martínez (2004), p.8.
  39. 39,0 39,1 Martínez (2004), p. 14.
  40. Antonio Lara en Narracions gràfiques per a adults] per El País, 1976.07.24
  41. Samaniego, Fernando l'article Introducció del "còmic" eròtic a Espanya] per El País, 1976.10.01
  42. 42,0 42,1 Cuadrado, Jesús en Traficante de viñetas, pròleg a la monografia-catàleg Una historieta democràtica, Direcció General de Belles Arts i fitxers (Ministeri de Cultura), Madrid, 04/1991.
  43. Francesca Lladó Pol,Els Comics de la Transició, pàg. 13-14 i de Edicions Glénat, 2001
  44. Els autors esmentats en aquesta llista són els que apareixen a la secció "Dibuixants i guionistes" de Els Comics de la Transició, p. 99-141, amb l'exclusió dels s'havien donat a conèixer en un període anterior (Carlos Giménez, Esteban Maroto, Adolfo Usero, Josep Maria Beà, Luis García, Ivà, Ja, Víctor de la Fuente, Fernando Fernández, Enric Sió i OPS), que han estat esmentats en seccions anteriors d'aquest article, i posteriors (Federico del Barrio i Ana Juan).
  45. Scolari, Carlos A. Historietes per supervivents, Edicions Colihue SRL, p. 175
  46. Coma, Javier en I ens vam anar a fer vinyetes, Edicions Penthalon S. A., Madrid, 1981, p. 8.
  47. Beá, Josep Maria en entrevista publicada a "Entrecomics" el 10/06/08 que pot consultar aquí.
  48. Aleister & Schizo entrevisten Beá en htm Josep Maria Beá en companyia de gats i perdut en la galàxia (1 ª part) per a la web SpaceRockHeaters.
  49. 49,0 49,1 Cuadrado, Jesús en" Más tebeos menos misiles", de la sèrie" Historieta ", publicat a" La Gaceta del Libro ", núm. 12-13, Madrid, 1 de desembre de 1984.
  50. González, Lucía i Domínguez, Ricardo en "El còmic surt del 'gueto' "per El Mundo, Madrid, 2009.12.09.
  51. NÁJERA, Paco en entrevista amb Manuel Barrero (7-14/07/2002), Tebeosfera.
  52. Crespo, Borja, -belio.htm Entrevista a Mauro Entrialgo: Peter Pan contra el tedi, Belio #10: Especial Toys (2003).
  53. Cantarellas, Catalina en el pròleg a Els còmics de la transició, p. 9.
  54. Yexus (13/08/2010). El cómic desde de dentro, "El diari muntanyès".
  55. PONS, Álvaro en entrevista amb Herme Cerezo (2008). "El còmic està en expansió absoluta, en un moment il·lusionant", "Segle XXI".
  56. Aquests són els webcomics espanyols esmentats en el article de Maria Ovelar titulat La tira còmica es rejoveneix a Internet], publicat en El País el 17/09/2009.

Bibliografia[modifica]

  • Viviane Alary (ed) (2002). Historietes, comics i còmics espanyols. Presses Universitaires du Mirail: Hespèrides Espagne, Université de Toulouse, Le Mirail.
  • Antologia del Còmic Espanyol 1915/1965 (1995). Societat Andorrana de Ciències, Andorra la Vella.
  • Antonio Altarriba (2001). L'Espanya del Còmic: La historieta espanyola de 1940 a 2000. Espasa Calp, Madrid.
  • Altarriba, Antonio i Antoni Remesar (1987). Comicsarias: Assaig sobre una dècada d'historieta espanyola (1977-1987), Promocions i Publicacions Universitàries.
  • Jesús Cuadrado (2000). De la historieta i el seu ús: 1873-2000
  • Pau Dopico (2005). El còmic underground espanyol, 1970-1980. Edicions Càtedra, Madrid.
  • Guiral, Antoni (2004). Quan els còmics es deien tebeos. L'escola Bruguera (1945-1963), Edicions El Jueves.
  • Francesca Lladó Pol (2001). Els Comics de la Transició, Edicions Glénat.
  • Antonio Martín Martínez (1978). Història del Còmic espanyol 1875-1939. Editorial Gustavo Gili, Barcelona.
  • Antonio Martín Martínez (02/1968). «Apunts per a una història dels còmics III. Temps heroics del còmic espanyol (1936-1946)», Revista d'Educació (Madrid), núm. 196.
  • Martín, Antonio (2000). Els inventors del còmic espanyol. 1873-1900. Editorial Planeta DeAgostini, Barcelona.
  • Martínez Peñaranda, Enrique (2004). Vázquez (El dibuixant i la seva llegenda). Edicions Sinsentido, Madrid. Col·lecció Sense Paraules, Sèrie A núm 4. ISBN 84-95634-49-X. Dipòsit legal: M-39.015-2004.
  • Ana Merino (2003) El còmic hispànic. Càtedra, Madrid.
  • Terenci Moix (2007). Història social del còmic. Edicions B, Barcelona. Dipòsit legal: B-2551-2007. ISBN 978-84-02-42030-5
  • Pedro Porcel Torrens (2002). Clàssics en Jauja. La història del còmic valencià. Edicions de Ponent.
  • Juan Antonio Ramírez (1975). El "còmic" femení a Espanya. Art sub i anul·lació. Editorial Quaderns per al Diàleg, Madrid. Col·lecció Divulgació universitària, Art i literatura, número 78. Dipòsit Legal: M. 8752-1975 ISBN 84-229-0177-3.
  • Juan Antonio Ramírez (1975). La historieta còmica de postguerra. Editorial Quaderns per al diàleg, Madrid. Col·lecció Memòria i comunicació.
  • Paco Roca (2010), L'hivern del dibuixant. Astiberri Edicions, Bilbao.
  • Salvador Vázquez de Parga (1980). Els còmics del franquisme. Editorial Planeta, Barcelona.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

  • El món del còmic. (www.gencat.cat Generalitat de Catalunya)
  • Web Tebeosfera. (castellà) Té un dels catàlegs de còmic més complets a internet, del còmic editat a Espanya i Catalunya