Història del judaisme a Catalunya durant l'edat mitjana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de les jueries a Espanya

Els jueus a la Catalunya Medieval (Els jueus, com a grup religiós van ser presents a l'edat mitjana de Catalunya fins a la seva expulsió, que es va produir l'any 1492).

L'Aljama europea[modifica | modifica el codi]

A tot Europa, tenien les seves pròpies institucions jurídiques (conegudes en alguns casos amb el nom d'aljama, tot i que aquest que s'utilitza sobretot en el cas de les musulmanes) i vivien en els barris específics (calls, cuirasses o jueries. La seva relació amb la resta de comunitats i amb el poder va ser canviat, al llarg de l'Edat Mitjana: si bé en un primer moment foren tolerats, la seva situació va anar empitjorant amb el temps, fins que van començar a ser oficialment perseguits i, finalment, expulsats. L'empremta que van deixar, de totes maneres, va ser prou profunda, i això ha fet que molts historiadors, tant clàssics com moderns, fessin d'aquesta comunitat l'objecte dels seus estudis. És el cas de gent com Carreras i Candi, en el primer grup; i Romano Ventura, Riera i Sans i Eduard Feliu en el segon.

Religió jueva[modifica | modifica el codi]

Article principal: Judaisme
La Torà llibre sagrat del jueus.

Els jueus difereixen dels cristians en el rituals religiosos, en les normes alimentàries i en les seves festes. Encara esperen el messies i, per tant, no creuen en el Nou Testament ni en la figura de Jesucrist. El seu corpus religiós és el Tanak, acrònim de les tres parts que conformen la Bíblia hebrea: la Torà (la llei), Neviim (els profetes) i Ketuvim (els escrits). El primer llibre comprèn Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. El Neviim comprèn els llibre de Josuè, Jutges, Samuel, Reis, Isaïes, Jeremies i Ezequiel. L'últim llibre, el Ketuvim, in clou el Càntic dels Càntics, Rut, Lamentacions, Eclesiastès i Ester. També es formen part els llibres que els cristians anomenen poètics i sapiencials: Salms, Proverbis i Job; també s'hi inclouen els llibre de Nehemies, llibre d'Esdres, i Segon de les Cròniques.

Els caixrut són les lleis alimentàries i les normes que han de seguir els jueus. Els aliments aptes (caixer) són els provinents d'animals de peülla partida, peixos amb aletes i escames, i tots els ocells exceptuant els rapinyaires i els nocturns. Els aliments prohibits (taref) són la carn de porc, el marisc, els mol·luscs, insectes, rèptils, èquids, amfibis, conills i llebres. També és prohibida la ingesta de sang i greix, i la barreja de productes carnis amb làctics.

La festa més important és el xàbat, o dia de descans, que cau en dissabte. Durant el xàbat no es poden fer activitats físiques ni intel·lectuals. Altres festes anuals són el Roix ha-xanà (cap d'any), Iom kipur (dia del perdó), Purim (festa d'Ester) i el Peshak(corresponent a la Pasqua). La manera de comptar els anys també es diferencia del calendari gregorià, utilitzat pels cristians. Aquests costums i tradicions no han canviat gaire des de l'Edat Mitjana fins ara.

Primeres notícies dels jueus[modifica | modifica el codi]

Es creu que quan va desaparèixer el Temple de Jerusalem part dels jueus van emigrar a Catalunya.

Els jueus ja vivien a la península Ibèrica quan els romans dominaven el territori. Segurament, varen arribar amb els fenicis després de la destrucció del Temple de Jerusalem i de la primera diàspora (586 aC). Van instal·lar-se al territori i establir bases comercials. Malgrat tot, no eren considerats ciutadans romans de ple dret. De fet, pel sol fet de ser jueus, pagaven un impost especial. En aquella època ja s'observaven els rituals fonamentals de la llei jueva: la circumcisió, el sàbat, les festivitats, les lleis alimentàries, les normes referents al matrimoni i als esclaus. Aquestes disposicions eren molt semblants a les del judaisme actual. Tenim únicament dues proves de l'existència dels jueus a la Catalunya romana: una inscripció trilingüe (hebreu, grec i llatí) trobada a Tortosa, i un segell de fang excavat en un estrat del segle II aC a Empúries. En aquest moment, no podem parlar encara de comunitats jueves establertes.

La forma de vida dels jueus era més semblant a la dels hispanoromans que no pas la dels visigots. Aquest fet féu que els jueus fossin objecte de persecució durant el període visigot. Am l'arribada dels visigots, trobem les primeres disposicions referides als jueus als quals es veia com a enemics de l'Església. La conversió al cristianisme de Recared (589) influí enormement en la vida dels jueus. El Liber ludiciorum (El Llibre dels jutges) recull les lleis que els reis visigots promulgaren sobre els jueus. El sobirà Sisebut (612-653) prohibí, l'any 612, poc després de ser nomenat rei, que els cristians fessin circumcidar els serfs jueus,, així com la venda de serfs cristians per part dels jueus. Els jueus no podien accedir a la terra i quedaven fora de l'ordre social establert. Posteriorment el rei Recesvint (653-672) prohibí que els jueus celebressin les seves festes per Pasqua, es casessin segons els rituals, i també que se circumcidessin. El rei Ervigi (680-687), per la seva banda, prohibí predicar el judaisme i va excloure els jueus dels càrrecs públics. Cap al final del regne visigot, el successor d'Ervigi, Ègica (687-702), prohibia, al Concili de Toledo del 694, que els cristians es convertissin al judaisme i que els conversos recuperessin aquesta religió, sota pena de confiscació de tots els seus béns per l'autoritat reial. Al mateix Concili es manifestava la idea que els jueus estaven conspirant per derrocar el regne visigot, juntament amb els "hebreus de l'altra banda del mar", en referència al nord d'Àfrica.

En altres regnes europeus també es promulgaren lleis referides al jueus. El rei merovingi Khilperic d'Aquitània (582) ordenà el bateig obligatori de tots els jueus del seu regne. L'emperador bizantí Heracli (628) després de la conquesta de Palestina decretà el bateig forçat per als jueus. La conquesta fulgurant de la península Ibèrica iniciada el 711 pels pobles musulmans comportà una època de certa tolerància i reconeixement per als jueus, tot i que s'alternaren períodes de permissivitat i de restriccions. En principi, el llibre sagrat dels musulmans, l'Alcorà, prohibia atacar els altres pobles monoteistes o "del llibre" (és a dir, cristians i jueus).

Abd-ar-Rahman III (912-961) s'independitzà de Bagdad i creà el califat de Còrdova, que visqué èpoques culturals de gran esplendor. Aquest desenvolupament cultural també repercutí en la vida dels jueus de la península Ibèrica. La cort de Còrdova no oprimia els jueus, sinó que se'n beneficiava. I quan el segle XI el califat es dividí en els regnes de taifes, moltes d'aquestes van fer les seves pròpies reglamentacions pel que fa als jueus, tot i que, generalment, de caràcter protector. És més, moltes de les taifes es convertiren en centres de cultura hebraica.

Un dels jueus més famosos fou Samuel ibn Nagrella. Esdevingué home d'estat del regne de Granada, del qual dirigia la política interior i exterior. També era expert en la llei rabínica. És força coneguda la seva disputa amb Ibn Hazm, un dels erudits musulmans més importants i autor del cèlebre tractat d'amor El collar de la coloma. Samuel ibn Nagrella fou apartat del poder l'any 1020, malgrat que encara va continuar influint en els afers dels jueus del regne.

Els jueus als regnes cristians[modifica | modifica el codi]

Girona fou un punt principal d'afincament jueu.

Paral·lelament a la puixança musulmana, es crearen els petits estats cristians (Lleó, Castella, Navarra, Aragó i els comtats catalans al nord de la península). Tenim notícies aïllades dels jueus que hi vivien, d'entre els segles IX i XII. El jueu Judacot fou missatger de notícies de Barcelona per a Carles el Calb (876-877). Durant la conquesta de Barcelona per Almansor l'any 985, moriren alguns jueus de la ciutat. Els seus béns foren heretats pel comte de Barcelona (Borrell II i la seva muller Letgarda. Sabem que els jueus compraven i venien segons les lleis catalanes i que, a més, cultivaven els seus camps i vinyes. Després de l'atac d'Almansor, Barcelona visqué una època de renaixement, i el segle XII ja podem parlar d'un call jueu (callis iudaicus) a la ciutat. Aquest estava situat al costat de la catedral i del palau comtal, i hi va romandre fins que fou destruït el 1391.

El 1079 es féu una llista dels caps de famílies jueves que vivien a Barcelona; hi consten una seixantena de noms. A mitjans del segle XII, es documenta la primera donació de privilegis als jueus barcelonins. Es regulava el testimoniatge i el procediment judicial entre jueus i cristians. Aquest document agafa com a prototipus els existents a l'Imperi Carolingi. Als usatges de Barcelona (redactats entre 1053 i 1071), hi apareixen capítols referits als jueus: si un jueu era ferit o mort, el comte fixava la multa segons el seu parer. Segons el codi, els jueus havien de prestar jurament als cristians, però no a la inversa. També es protegia als conversos: no es podia insultar els jueus ni sarraïns conversos dient-los renegats o tressallits.

La conquesta de Tortosa i la unió dels comtats catalans amb el regne d'Aragó (1137) féu que cresqués la població jueva. Trobem als comtats catalans, per primer cop, jueus que són oficials i servidors reials. Ramon Berenguer IV (1131-1162) tenia un metge jueu anomenat Abraham. Aquest monarca, a més, donà terres als jueus entre l'Ebre i la costa marítima per a construir setanta cases.

Al codi dels Costums de Tortosa (1241) trobem nombroses disposicions sobre els jueus. Es prohibeix que els jueus tinguin esclaus sarraïns, insultar els musulmans i també es regula quin dia poden accedir als banys públics de la ciutat. Una de les pragmàtiques típiques fa referència al contacte sexual amb cristianes: els càstigs eren força cruels també amb aquestes, excepte si havien estat forçades pel jueu:

« <Si jueus a sarrayns seran trobats jaent ab xrestiana, lo jueu o el sarray deuen ésser tiraçats e rocejats, e la xrestiana deu ésser cremada, en guisa e en manera que muyren. E aquesta acusació pot fer tot hom de poble, sens pena de talió ne d'altra. Exceptat que si la fembra era forçada, o él anava vestit així com xrestià o ela fos enganada, que la doncs ela no deu sofrir pena, e él deu ésser tiraçat.> »

És un fet força habitual, ja que les relacions sexuals entre membres de religions diferents estaven totalment prohibides.

Hem vist de forma esbiaixada com els jueus eren protegits pels comtes de Barcelona, que els donaven terrenys a canvi de rebre una part dels seus béns. El Fur de Terol (1177 és el primer document en què els jueus són considerats servidors fiscals del monarca. A Catalunya se'ls anomena coffre e tresor del senyor rey. Això vol dir que els jueus són un bé directe, propietat del monarca. Qui ataqués els jueus, atacava al rei. Mercès a aquesta condició, el monarca podia obtenir préstecs i donacions de diners dels jueus. Aquesta condició no era exclusiva de Catalunya, ja que també es donava a l'Imperi Germànic on eren servi camerae nostrae.

Els reis catalans i la seva relació amb els jueus[modifica | modifica el codi]

Bonastruc ça Porta, un bon exemple de relació amb els catalans.

Alfons el Cast, successor de Ramon Berenguer IV, tingué nombrosos oficials jueus: Sehishest Benvenist fou metge personal, diplomàtic, ambaixador, administrador i prestador del monarca. Amb el regnat de Pere el Catòlic (1196-1213) continuà la presència de jueus a la seva cort.

Jaume el Conqueridor (1213-1276), augmentà el nombre d'oficials jueus al seu servei. Destaquen Astruc Bonsenyor (secretari personal del rei), Jehudà Ben Leví (batlle de València després de la conquesta), Astruc Isaac Shiscon (batlle de Tortosa i de part del regne de València) Vidal Benvenist Sa Porta (batlle de Barcelona, que també controlava l'encunyació de moneda)). Als reis els interessava tenir jueus prop seu, ja que alguns dominaven l'àrab i el llatí, a més de l'hebreu.

En el regnat de Jaume I és on trobem ja les aljames (comunitats jueves), els calls (barris dels jueus) i les col·lectes (grups d'aljames que pagaven conjuntament impostos al rei).

Trobem nombroses aljames a les ciutats de la confederació: Barcelona, Girona, Perpinyà, València, Ciutat de Palma, Vilafranca del Penedès, Lleida, Solsona, Tarragona, Cervera, Manresa, Osca, Vic, Montsó, Daroca i Saragossa, entre d'altres.

Aquests jueus contribuïren enormement al desenvolupament urbà de les ciutats. Molt sovint coincidia la fundació del municipi amb l'establiment de l'aljama. Aquesta podia o no participar en la vida econòmica de la ciutat on era. La comunitat tenia a les ciutats cristianes diversos serveis exclusius per als jueus: sinagogues (moltes vegades situades als monts juïcs), banys...podien trobar-se dins del call o fora de la ciutat, però mai entre cristians. Aquests serveis garantien als jueus una vida plenament jueva.

Si bé molt sovint se sol relacionar els jueus amb la pràctica de la usura (prestar diners a canvi d'un alt interès) molts d'ells es dedicaven a les arts manuals (argenters, teixidors, etc..) i liberals (astronomia i medicina, entre d'altres). Alguns jueus es dedicaven també al cultiu de terres dintre del call. Durant el llarg regnat del rei Jaume hi hagué diverses controvèrsies entre jueus i cristians. La més important fou la disputa de Barcelona (1263):[1] el rabí Bonastruc ça Porta també conegut com a Moixé ben Nahman o Nahmànides, i Pau Cristià (convers i fervorós cristià) discutiren públicament sobre ambdues religions. Es tractaren temes com la virginitat de Maria, mare de Jesús, si el messies ja havia arribat i, en definitiva, sobre la veritable fe. L'Església pretenia demostrar la superioritat del cristianisme sobre el judaisme. La disputa de Barcelona tingué l'èxit esperat i Ramon de Penyafort pressionà el rei Jaume perquè expulsés a Nahmànides. El rei es dirigí a la sinagoga de Barcelona i felicità el jueu per haver defensat tan bé una causa tan errònia.

Un dels juristes i líder jueu més destacats d'aquesta època fou Salomó ben Adret. Viatjava per tots els regnes resolent casos –segons la llei jueva— que se li plantejaven. Aquest mantingué unides les diverses comunitats, cosa que li donà una enorme fama com a home de lleis i personalitat capdavantera entre els jueus.

La primera expulsió i el quart Concili Laterà (1215)[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Jahudà Cresques a Ciutat de Palma.

Mentre els jueus gaudien d'un estatus social força elevat als regnes catalans com a membre de la cúria i oficials reials, a Europa s'esdevingué la primera expulsió dels jueus. Fou l'any 1182, al regne de França. Posteriorment se'ls deixà retornar, però foren reduïts a serfs. Contínuament hagueren de patir les vexacions de nobles, clergues i dels habitants de les ciutats. Els teòlegs francesos adoptaren la idea agustiniana que els jueus havien de sotmetre's a la servitud. Aquesta idea fou recollida pel papa Innocenci III, que la difongué amb butlles i epístoles.

El mateix papa convocà a Roma el Concili del Laterà IV (1215), on es redactaren normes que havien de seguir tots els jueus del món cristià. L'Església estava implicada en la croada albigesa[2] i s'havia de reafirmar. Segons el Concili, els jueus no podien demanar un interès excessiu pels préstecs, s'havien de distingir dels cristians en el vestit i no se'ls podia nomenar oficials amb autoritat vers els cristians. Els jueus, a Catalunya, anaven amb cap cobert amb el caperò, i portaven un distintiu groc i vermell anomenat rodella. Hi ha nombroses imatges de jueus amb aquests elements: les més conegudes són del Retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi de Lluís Borrassà (és al convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès) i l'anomenat «Mural dels jueus» del rerecor de la catedral de Tarragona. També es troben nombroses imatges de jueus en dibuixos marginals a la documentació municipal de Barcelona.

Els jueus i els successors del conqueridor[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Abraham Cresques.

Pere el Gran (1276-1285), en pujar al tron, revisà els privilegis atorgats pel seu pare a les aljames i als jueus en particular. Confirmà la majoria dels privilegis, però no els amplià. Amb aquesta maniobra volia augmentar la liquiditat monetària del regne. El rei Pere continuà amb la política de tenir jueus com a funcionaris reials. A Barcelona no hi hagué cap funcionari reial jueu, però la família gironina Ravaia tingué gran pes social. L'any 1260, quan Pere era encara un infant, Astruc Ravaia i el seu fill Jucef li van prestar grans sumes de diners. El 1268 apareix Jucef Ravaya com a batlle de Besalú, i el 1276, amb el mateix càrrec a Girona.[3] A més d'administrar els diners recaptats, Astrug atorgà en nom del rei certs privilegis a la vila de Palamós. El 1279 apareix com a tresorer reial. Un any abans, hi havia hagut disturbis a la ciutat de Girona. Els clergues de la catedral i els seus familiars llançaren pedres contra el call des de la torre catedralícia. Destruïren vinyes, horts i tombes dels jueus. El rei Pere intervingué i apaivagà els ànims, però aquest era un sentiment que aniria rebrotant periòdicament. En aquest moment localitzem nombrosos jueus que actuen com a traductors de l'àrab. Alguns també treballaven pel rei, com Samuel Abenmenassé.[4] Tant Samuel com Jahudà també feren de traductors per Alfons, successor de Pere el Gran.

La conquesta de Sicília es finançà amb aportacions de jueus i els impostos de les aljames. L'infant Alfons demanà un subsidi de 200.000 sous als jueus l'any 1282. Els jueus del regne de València donaren 25.000 sous. Els aragonesos 75.000 sous.[5] La resta (100.000 sous) fou pagada per les aljames catalanes.[5] Mentre el rei era a l'illa, nobles, comerciants, oficials i homes de lleis conspiraren per apartar els jueus dels seus càrrecs reials. A la tornada, se celebraren corts de Tarassona (1283), en què es representaren nombroses queixes contra els recaptadors jueus. El successor del rei Pere, Alfons el liberal (1285-1291), no tingué una política ferma respecte als jueus. Oscil·lava entre la inclusió dels oficials jueus i el seu rebuig. Finalment, cedí a les pressions de les corts de 1286 i 1289.

Jaume el Just seguí amb la línia de protegir els jueus i ratificar els seus drets. El monarca renovà diverses sessions de les Corts contra la pràctica de la usura. Però la intolerància continuà creixent. En aquest regnat es produí la croada dels pastors (1320), una sèrie d'atacs contra els jueus del sud de França, sobretot a Tolosa de Llenguadoc. Els pastorells estaven dirigits per un visionari popular que rebia el nom de pastor. Els atacants passaren els Pirineus i arrasaren les aljames de Jaca i Montclús. Jaume actuà i envià un destacament per protegir els jueus, i l'infant Alfons manà penjar quaranta dels atacants d'Osca. Els pastorells es dirigiren cap a Pamplona, on els jueus plantaren cara i els rebutjaren. Mercès a l'acció reial, se salvaren les comunitats jueves. Un any després, l'inquisidor de Tolosa, Bernat Gui, l'emprengué contra els jueus, acusats falsament d'enverinar l'aigua de diverses ciutats de França. El final del regnat de Jaume es tancà a l'aljama de Barcelona, amb unes ordinacions (1327) que abolien tots els nomenaments i càrrecs que haguessin rebut els jueus del poder reial. Els assumptes de l'aljama serien regits per un consell format per trenta prohoms d'aquesta, a imitació del Consell de Trenta barceloní.

Alfons el Benigne inicià el seu regnat amb una llei on s'obligava els jueus a declarar els seus beneficis obtinguts dels préstecs, que seria revocada poc després. La manca d'un líder com Ben Adret comportà el deteriorament de la posició dels jueus. Lo mal any primer (1333), any de collites dolentes i molta fam, tampoc no els ajudà gens. Tanmateix sorgiren alguns erudits, com l'astrònom i literat David ben Yom Tov, vingut del sud de França, que construïa instruments per al futur rei Pere el Cerimoniós.

La pesta del 1348[modifica | modifica el codi]

Crema de jueus acusats d'ésser els causants de la Pesta Negra.

Durant el regnat del rei Pere el Cerimoniós (1336-1387) s'esdevingué un dels fets més tràgics de l'Europa Medieval: la Pesta Negra de 1348. Això desembocà en grans mortaldats i, un cop més el jueus ho pagaren amb nous atacs als calls d'algunes ciutats. A Barcelona, molt foren assassinats, es destruïren cases i es cremaren documents de deute. A Perpinyà, la conversió en massa dels prohoms jueus evità l'atac. A Lleida, Montsó i Osca, els jueus s'atrinxeraren als calls i salvaren la vida. A Saragossa només restà la cinquena part dels jueus que hi vivien. Els jueus de Tàrrega també foren atacats. Els oficials reials intentaren sufocar aquests atacs sense gaire èxit. A més, els jueus patiren enormement les conseqüències de la pesta, car vivien en un mateix barri, i això facilitava el contagi. Pere III creà, a partir d'aquests fets, el comissari pes als assumptes dels jueus, però posteriorment seria abolit el càrrec i atorgades les competències al fill del rei.

A partir de 1360 començà un període de prosperitat per a les aljames, acompanyat d'una perillosa diferenciació social. Tot i no ser permès per l'Església, el rei Pere continuà tenint jueus al seu servei. D'aquests, en destaca el cartògraf Abraham Cresques, creador del primer atles mundial que descrivia el món conegut fins aleshores. Cresques fou protegit tant per Pere III com pel seu fill Joan I.

Les matances de 1391[modifica | modifica el codi]

Matança de jueus a Barcelona l'any 1391, gravat de Joan Segrelles.

L'any 1391 hi hagué a la Península un nou brot de pesta. Aquesta excusa s'utilitzà a Sevilla per atacar massivament els calls jueus. Es cremaren cases, es mataren jueus, es feren conversions en massa i es destruïren sinagogues (o bé es convertiren en esglésies). Aquests atacs foren incitats pel diaca d'Écija, Fernando Martínez el 6 de juliol de 1391, al seu sermó. Martínez ja incitava a l'odi amb els seus sermons des de l'any 1378. L'atac sevillà ràpidament s'estengué per Castella, Lleó i Aragó. Catalunya fou l'últim lloc on foren atacats els jueus. Tot i això, a València, a principis de juliol, hi hagué accions violentes contra els calls, a les quals es va unir l'exèrcit reial, que esperava per embarcar. El rei no castigà els oficials, sinó que simplement els multà o els indultà. L'11 de juliol es produí l'atac al call de Palma. Molts jueus moriren, però alguns aconseguiren fugir al nord d'Àfrica. Abraham Cresques i el seu fill Jehudà optaren per convertir-se al cristianisme. El veguer de Mallorca no actuà per protegir els jueus, i per això el rei el condemnà a mort. El call de Barcelona fou atacat l'agost i moriren 300 persones.[6] L'aljama mallorquina desaparegué el 1435, quan es convertí en massa al cristianisme. Saragossa, en canvi escapà de les matances.

A Catalunya coneixem força bé els fets. Els avalots no arribaren fins al mes d'agost. A Barcelona, el poble menut format per mariners i pescadors demanà ajuda als camperols per assaltar el call. A Girona fou també el poble menut qui atacà als jueus. Una de les causes d'aquests avalots fou el descontentament dels estaments menys afavorits, que foren convençuts per l'església que la seva precària situació, agreujada per la pesta, la crisi econòmica, les males collites i la crisi demogràfica i social, eren culpa del jueus. L'atac del call barceloní se saldà amb una trentena de presos i entre 400 i 1.000 jueus morts, d'un total de 3.000. podem afirmar que l'atac al call és un atac directe al rei, perpetrat amb l'ajuda de l'Església. El rei Joan, una vegada passats els atacs, encomanà a Hasdai Cresques el recompte de tots els jueus que eren vius. El monarca va permetre als jueus viure al Call Nou (1392); hi anaren tan sols unes 200 persones. La resta, o havien mort o bé s'havien convertit.

El germà i el successor de Joan, el rei Martí, decretà la fi de l'aljama barcelonina el 1401. Els pocs jueus que hi quedaven es convertiren. Se'ls anomenà conversos o tressallits. Segurament, d'aquí ve el nom del carrer barceloní dels Tres Llits. La resta d'aljames es referen, però sense el pes demogràfic ni econòmic que havien tingut.

Un any després de l'interregne es donà el cop de gràcia definitiu a la religió jueva amb la disputa de Tortosa. S'hi tractaren temes com l'arribada del messies o la interpretació de la Bíblia. Els catorze rabins que hi participaren hagueren de demanar perdó públicament i confessar els seus errors.

El camí cap a l'expulsió[modifica | modifica el codi]

Amb els Reis Catòlics començà l'expulsió jueva.

Tot i el clima antijueu que es respirava a la península Ibèrica, els monarques posteriors a Martí intentaren refer la vida dels jueus. Durant el regnat d'Alfons el Magnànim, els jueus podien disposar novament de les seves sinagogues i dels seus llibres confiscats. Tornaven a formar part del funcionariat reial. No assistien als sermons que es feien per convertir-los i no se'ls obligava a portar la rodella.

Els jueus, en aquest moment havien passat a un segon pla. L'Església i el tribunal de la Inquisició se centraven molt més en els conversos i les seves desviacions respecte a la recta fe. La Inquisició no estava ben organitzada i no actuava conjuntament a Castella i al regne d'Aragó, cosa que la feia un instrument força ineficaç. Tot canvià el 1460, quan fra Alfonso de la Espina publicà Fortalitium Fidei, on s'explicava com lluitar contra els enemics de l'Església: heretges, jueus, musulmans i dimonis. Tot i que Espina era d'ascendència jueva, aquest manual es difongué ràpidament pels regnes peninsulars. Obres semblants afloraren als regnes hispànics.

Amb l'arribada dels reis catòlics al poder (1479) i la unió dels dos regnes més importants de la península Ibèrica, es torna a plantejar el problema de les comunitats jueva i conversa (es dubtava de la seva nova fe). Convençuts de la seva força, els reis van resoldre l'expulsió de tots els jueus, el 1492.

Hi hagué diversos edictes d'expulsió, però tots complien les següents condicions: aquesta era definitiva, s'aplicava a tots els jueus, seria efectiva el mes de juliol (els edictes foren promulgats el 31 de març), els jueus havien de vendre els seus béns i no podien emportar-se objectes prohibits (armes i cavalls, entre ells).

El decret d'expulsió comportà que molts rabins i molts jueus es convertissin a la fe catòlica. Els jueus d'Aragó i Catalunya es refugiaren durant un temps a Navarra, fins que se'ls expulsà, el 1498. La majoria dels jueus de Castella passaren a Portugal, on el rei Joan II els deixava quedar per sis mesos a raó d'un ducat per persona. D'altres anaren al nord d'Àfrica, on foren mal rebuts, no pels musulmans, sinó per altres jueus que s'hi havien instal·lat anteriorment. Més sort tingueren els que se n'anaren a viure als regnes italians (Roma, Ferrara, Venècia, etc.). posteriorment, aquests es traslladaren cap a Orient: Salònica, Constantinoble, Esmirna, Rodes, etc., i també anaren cap a l'Imperi Otomà, on se'ls rebé amb els braços oberts.

Del desprestigi deliberat a l'expulsió[modifica | modifica el codi]

Expulsió de jueus a Europa i Espanya.

Com s'ha vist, els jueus no només es dedicaven a la usura, tal com s'ha volgut fer veure en molts moments de la història, sinó que eren, sobretot, traductors, metges, astròlegs, pagesos, i mestres en oficis d'artesania. La visió de l'avar prestador jueu fou usada a l'Edat Mitjana per desprestigiar encara més els jueus.

El tracte als jueus per part de la majoria de la població i el poder cristià anà canviant al llarg de la història, segons la situació social i els equilibris de poder de cada moment: des del rebuig dels visigots a la tolerància per part dels comtes-reis catalans, que els utilitzen com a funcionaris (fins i tot per sobre de prohibicions en aquest sentit) i la definitiva expulsió per part dels Reis Catòlics.

De ben segur, que el fet va canviar per sempre la vida dels jueus a la Península van ser les matances de 1391, quan el clima d'odi generalitzat contra els jueus es va expandir per tots els regnes cristians. Era el preàmbul a la seva definitiva expulsió, l'any 1492, de la qual nasqué una nova diàspora jueva.

No serà fins al segle XX, quan els jueus tornin a la península Ibèrica, on actualment tenen petites comunitats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Estanyol i Fuentes, Maria Josep. Els jueus catalans: les seves vivències i influència en la cultura, l'economia i la política dels reialmes catalans. PPU, 2009, p. 60. ISBN 8447710629. 
  2. Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 21. ISBN 84-297-3521-6. 
  3. «Jucef Ravaya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Samuel Abenmenassé». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. 5,0 5,1 Romano, David. De Historia Judía Hispánica. Edicions Universitat Barcelona, 1991, p.74-75. ISBN 8478754539. 
  6. (castellà) Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, p.166

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BAER, YITZHAK: Historia de los judios en la España Cristiana. Barcelona: Riopiedras Ediciones, 1998
  • PÉREZ, JOSEPH: Historia de una tragedia, La expulsión de los judios de España. Barcelona: Critica, 1993
  • ESTANYOL I FUENTES. M. JOSEP: Judaisme a Catalunya, avui. Barcelona: Pòrtic. 2002
  • RIERA SANS, JAUME: Retalls de la vida dels jueus. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. 2000
  • ROMANO, DAVID: De historia judia hispànica. Barcelona: Universitat de Barcelona. 1991
  • «Arxiu de Roger Benito Julià». El Món Medieval, núm.9, Febrer del 2010, pàg. 35 a 46. ISSN: 2013-1097.