Història del papat

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
D'acord a la doctrina catòlica, els papes són els successors de Sant Pere.

La història del papat, el càrrec ocupat pel Papa com a cap de l'Església catòlica romana, d'acord a la doctrina catòlica, s'estén des de l'època de Simó Pere fins a l'actualitat.

Durant l'inici dels temps de l'Església, els bisbes de Roma gaudien de poder temporal fins a l'època de Constantí. Després de la caiguda de Roma vers el 476), el papat va quedar sota la influència dels governants temporals de la península italiana; aquests períodes són coneguts com els papats ostrogòtic, bizantí i franc. Durant el temps, el papat consolidà les seves reclamacions territorials per a una part de la península que es conegué com els Estats pontificis. Finalment, el paper dels sobirans veïns va ser substituït per poderoses famílies romanes durant el sæculum obscurum, l'era dels Crescentii i el Papat tusculà.

Entre 1048 i 1257 el papat experimentà un conflicte cada cop major amb els caps i esglésies del Sacre Imperi Romanogermànic i l'Imperi bizantí. El conflicte amb el darrer culminà amb el Gran Cisma d'Orient, dividint l'Església Occidental i l'Església Oriental. Entre 1257 i 1377 el Papa, tot i ser el bisbe de Roma, residí a les ciutat de Viterbo, Orvieto i Perusa; i finalment a Avinyó. El retorn dels papes a Roma després del papat d'Avinyó va ser seguit pel Cisma d'Occident, la divisió de l'Església occidental entre dos i, en algun moment, tres Papes que es consideraven legítims.

El Papat renaixentista és conegut pel seu patronatge artístic i arquitectònic, per la seva intromissió en els poders polítics europeus, i pels desafiaments teològics a l'autoritat papal. Després de l'esclat de la Reforma Protestant, el Papat Reformista i el Papat barroc dirigiren l'Església catòlica a través de la Contrareforma. Els papes durant l'època de la Revolució van contemplar la major expropiació de poder de tota la història de l'Església, durant la Revolució francesa i en totes aquelles que la seguiren per tota Europa. La Qüestió romana, que cuejava des de la unificació italiana, resultà en la pèrdua dels Estats Pontificis i la creació de la Ciutat del Vaticà.

Durant l'Imperi Romà[modifica]

Paleocristianisme[modifica]

per llegir més: Primacia de Simó Pere, Persecució dels cristians

Els catòlics reconeixen el Papa com el successor de Simó Pere, a qui Jesús designà com la "pedra" sobre la que edificaria la seva Església[1][2][3] Encara que Pere mai no va tenir el títol de "papa", els catòlics el reconeixen com el primer bisbe de Roma.[4] Les declaracions oficials de l'Església parlant dels papes com situats al col·legi episcopal una posició anàloga a la mantinguda per Pere al "col·legi" dels apòstols, sent nomenat "Príncep dels apòstols", del qual el col·legi episcopal, una entitat diferent, és vista com a successora.[5][6]

Diversos dels bisbes de Roma dels tres primers segles de l'era cristiana són obscurs. Diversos patiren el martiri durant els períodes de les persecucions. Molts d'ells van mantenir intensos debats teològics amb d'altres bisbes.[7]

Molts neguen que Pere i aquells que són senyalats com els seus successors immediats tinguessin una autoritat suprema reconeguda universalment sobre totes les esglésies primitives, senyalant en canvi que el bisbe de Roma era, i és, el "primer entre iguals", com senyalà el Patriarca de l'Església Ortodoxa al segle II i de nou al segle XXI. De fet, a la ciutat de Roma l'Església trigà molt de temps en desenvolupar el càrrec de prevere en cap. A finals del segle I s'evolucionà vers un model d'un únic bisbe per a cada ciutat, amb el suport d'un grup d'ancians. Una figura clau en aquesta evolució és Ignasi d'Antioquia, qui en ser portat a Roma per a ser executat el 107, va escriure una sèrie de cartes a d'altres esglésies, però en la dirigida als cristians romans no fa cap referència a cap bisbe. L'any 97, l'església de Roma va escriure a la de Corint en un intent per callar les disputes que havien esclatat allà. La carta va sense signar, però s'atribueix al prevere romà Climent, considerat com el tercer papa, tot i que mai no va afirmar escriure com a bisbe, sinó que la carta s'envia en nom de tota la comunitat cristiana romana.[8] A «El Pastor d'Hermas», escrit a Roma a inicis del segle II es refereix sempre col·lectivament als «dirigents de l'Església» o als «ancians que presideixen l'Església».[9]

Davant la successió de "mestres desviats" i herètics que aparegueren a mitjans del segle II, s'acceptà a Roma la figura d'un "episcopat monàrquic": el govern de l'Església per un sol bisbe; i a tota la Mediterrània el paper dels bisbes passà a considerar-se com una defensa fonamental contra l'heretgia.[10] No hi ha manera de saber en qui moment comença el govern d'aquest bisbe, però el procés s'havia completat a mitjans del 150, quan Policarp, bisbe d'Esmirna, visità Anicet a Roma. Va ser en temps d'Anicet en que es realitzaren les primeres temptatives per recopilar una llista de successió dels bisbes romans, basant-se en els noms recordats dels preveres dirigents com Climent. També va ser en temps d'Anicet que es construïren els primers santuaris a Pere i Pau al turó Vaticà i a la Via Ostiense.

Víctor (189-198), primer bisbe llatí de Roma, es mostrà fermament decidit a fer tornar a l'obediència deguda els elements dissidents, adoptant rigoroses mesures i excomunicant grups considerats herètics.[11] Malgrat això, Víctor no es dedicà a recórrer la Mediterrània a la recerca de brega, sinó que intentà imposar la uniformitat de les pràctiques com a part d'una recerca d'una unitat interna. Encara que no buscava una jurisdicció papal universal, s'estava difonent cada cop més la idea de l'autoritat especial de l'Església romana. A inicis del segle II, Ignasi d'Antioquia escriu sobre l'església romana com «la preeminent en el territori de tots els romans [...] la més destacada en l'amor [...] purificada de qualsevol element estrany o taca infamant».[12]

A partir d'aquest moment, els bisbes s'esforçaren de manera constant per mantenir la seva autoritat i regular la vida de l'Església a la ciutat. Fabià (240-250) dividí la ciutat de Roma en set regions, cadascuna sota la supervisió d'un diaca.[11] A més, a mesura que ingressaven a l'església conversos aristocràtics, el bisbe de Roma es convertí en una figura cada cop més influent.[13] A inicis del segle III, l'església de Roma ja era un punt de referència reconegut per als cristians de tot el món mediterrani, podent arribar a funcionar fins i tot com a tribunal d'apel·lació.

A partir de Constantí (segle IV)[modifica]

El baptisme de Constantí, per Rafael, on apareix Silvestre I en comptes de qui el va batejar realment, Eusebi de Nicomèdia, un bisbe arrià.

La llegenda que envolta la victòria de Constantí I a la batalla del Pont Milvi (312) relata la seva visió del crismó i del text in hoc signo vinces al cel, i reproduint aquest símbol sobre els escuts de les seves tropes. Independentment de les seves creences personals, Constantí trobà en el cristianisme i l'Església el principal mitjà per assolir la unitat de l'Imperi.[14] L'any 313, Constantí i Licini proclamaren la tolerància del cristianisme mitjançant l'Edicte de Milà, concedint la llibertat religiosa «als cristians i a tota la resta», retornant-se a l'Església les propietats confiscades durant les persecucions i es destinaren fons públics pel sosteniment de la tasca eclesial, construint-se grans temples dins i fora de la ciutat de Roma i concedint finques per al seu manteniment.[14] Al 311, davant la qüestió dels donatistes, Constantí es dirigí al Papa Melquíades perquè es resolgués el problema, sent la primera intervenció directa d'un emperador en els afers de l'Església. En una posterior disputa amb els donatistes, Constantí convocà un concili a la ciutat d'Arle, al qual el nou Papa Silvestre no assistí; però al qual se li enviaren les actes i se li demanà que les transmetés a d'altres bisbes, en un reconeixement del seu rang superior.[15]

Davant l'aparició dels arrians, Constantí convocà i presidí el primer concili de Nicea (325), el primer concili ecumènic, tot i que només hi assistí un grapat de bisbes occidentals i el mateix Papa Silvestre envià dos preveres en nom seu; tot i que, com a qüestió d'honor, aquests signaren els decrets conciliars abans que tots els bisbes, immediatament després d'Osi de Córdoba, qui havia presidit el concili.[16] El 339, el Papa Juli I rebé a la comunió de l'Església a Atanasi, bisbe d'Alexandria, que havia estat deposat i excomunicat, convocant un concili a Roma per a resoldre la disputa. Els bisbes orientals posaren en dubte la capacitat del bisbe de Roma per rebre en comunió qui havia estat condemnat per un sínode de bisbes orientals, tot i que reconeixien la fama de l'església de Roma, el seu bisbe era igual als altres, quedant Juli contra les cordes en haver d'excomunicar un grapat d'heretges com Atanasi o la majoria dels bisbes orientals.[16] Entre el 324 i el 330 Constantí traslladà la capital de l'imperi romà de Roma a Bizanci, una antiga ciutat grega del Bòsfor,[17] traslladant així el poder polític de Roma a orient. Al 343 se celebrà el concili de Sàrdica que contribuí a eixamplar més l'escletxa que pretenia tancar entre orient i occident: els bisbes orientals es negaren a participar i celebraren un concili paral·lel; es llançaren excomunions mútues i s'aprovaren una sèrie de canons on es definia el dret de Roma per actuar com a tribunal definitiu d'apel·lació per a totes les qüestions que afectessin altres bisbes de l'imperi, enviant-se una carta a Juli on se'l declarava el seu "cap".[18][n. 1]

El successor de Juli, Liberi s'enfrontà a l'emperador Constantí II de nou per la qüestió d'Atanasi, veient-se obligat a exiliar-se a Tràcia, però la seva resistència s'afeblí, acceptà excomunicar Atanasi i se li permeté tornar a Roma (358).[19][n. 2] En tornar a Roma, però, trobà que bisbes arrians havien consagrat bisbe de Roma a Fèlix, anterior arxidiaca de Liberi, però els romans es negaren a acceptar-ho, amb tumults als carrers al crit de «Un sol Déu, un sol Crist, un sol bisbe», i Fèlix hagué de retirar-se. La reputació de Liberi s'havia vist molt perjudicada, però poc a poc aconseguí rehabilitar-se.[19]

El Papa Damas I, el primer bisbe de Roma a qui els seus contemporanis es referiren com a "Papa"

El primer bisbe de Roma a qui els seus contemporanis es referiren com a "Papa" va ser el successor de Liberi, Damas I (366-384),[20] un ferm opositor de l'arrianisme.[19] Si bé rebutjà prendre partit en les disputes orientals, els envià una sèrie de cartes on abandonà la fórmula tradicional per dirigir-se als seus companys bisbes com a "germans" sinó com a "fills", en una reafirmació de superioritat que provocà ressentiment.[19] L'any 379 ascendí al tron imperial el general Teodosi, un devot catòlic que detestava l'arrianisme i que promulgà un edicte on exigia als súbdits imperials que seguissin la religió cristiana que «el sant Pere donà a conèixer als romans [...] i tal com la compleix manifestament el Summe Pontífex Damas». El 381 Teodosi convocà un concili ecumènic a Constantinoble, al qual no assistí cap bisbe occidental i al que Damas no envià cap delegat, però que formulà un credo que incloïa el de Nicea i oferia una solució als debats arrians.[19][n. 3] A més, es promulgaren una sèrie de canons que s'enfrontaven a la reivindicació de la primacia de Roma, en decretar que les apel·lacions en els casos dels bisbes s'havien d'atendre a la pròpia província del bisbe, la qual cosa entrava en contradicció amb la reivindicació de Roma com a darrer tribunal d'apel·lació. A més, estipulava que «el bisbe de Constantinoble tindrà la preeminència d'honor després del bisbe de Roma, car Constantinoble és la nova Roma».[21][n. 4] El 382 se celebrà un concili de bisbes d'occident a Roma, on es promulgà una resposta, manifestat que la seu romana tenia la primacia sobre totes les altres per la promesa de Jesús a Pere («Tu es Petrus»)[1] i perquè la seu havia estat fundada per Pere i Pau.[21][n. 5]

La "Donació de Constantí", un mite creat al segle VIII emprat per ampliar el prestigi i l'autoritat dels papes, situa el Papa en una posició més central a la narrativa de la cristiandat constantiniana. La llegenda de la Donació afirma que Constantí oferí la seva corona a Silvestre I (314-335), i que Silvestre batejà Constantí. De fet, Constantí va ser batejat al voltant de la seva mort al maig del 337 per Eusebi de Nicomèdia, un bisbe arrià.

Tot i que la "Donació" no va tenir mai lloc, Constantí sí que donà el Palau del Laterà al bisbe de Roma, i al voltant del 310 començà la construcció de la"basílica de Constantí" a Alemanya, anomenada Aula Palatina.

L'emperador Constantí també erigí l'antiga basílica de Sant Pere, també anomenada Basílica Constantiniana, situada on actualment es troba la basílica de Sant Pere renaixentista, situada sobre la tomba de Sant Pere.

El naixement de la Roma papal (segle V)[modifica]

La conversió de Constantí convertí els bisbes de Roma en autèntics nobles, pars als principals senadors.[22] Al món romà s'esperava que els bisbes assumissin funcions de jutges i governants; a la ciutat de Roma, aquestes funcions es veien complicades en trobar-se a una capital pagana que era el centre simbòlic del món. En marxar Constantí, correspondria als papes crear una Roma cristiana.[23]

El primer pas va ser la construcció d'esglésies, transformant els petits centres comunitaris en espais molt majors.[n. 6] Aquests temples exemplificaven el sentiment de confiança de la cristiandat: els papes eren potentats i es comportaven com a tals.[23]Però tanmateix es llançaren a trobar una dimensió religiosa a aquesta romanització, interpretant el passat de Roma no a la llum del paganisme, sinó del cristianisme, tractant de llatinitzar l'Església i cristianitzar el llatí. Damas nomenà com a secretari personal el millor llatinista del moment, Jeroni d'Estridó, encarregant-li traduir correctament la Bíblia al llatí.[24][n. 7] En aquesta romanització, de manera conscient, els papes començaren a modelar els seus actes i el seu estil com a dirigents cristians basant-se en els precedents de l' imperi romà. Poc abans que morís Damàs, Himeri, arquebisbe de Tarragona, es dirigí al papa amb una sèrie de preguntes sobre la vida quotidiana de l'Església. Aquesta carta va ser contestada per Sirici, successor de Damas, en forma de decret, oferint una sèrie de normes destinades a fixar precedents legals sobre les qüestions abordades. Sirici lloà a Himeri per consultar a Roma «com el cap del vostre cos» i l'instruïa perquè transmetés les «saludables ordenances que hem dictat» als bisbes de totes les províncies properes, car «cap sacerdot del Senyor està autoritzat a ignorar els estatuts de la Seu Apostòlica».[25]

L'estabilitat apostòlica de Roma, el seu testimoni de l'antiga veritat, es considerarien no simplement la transmissió de l'antiga paradosi, la tradició, sinó específicament en forma de lleis promulgades: el dret es convertí en una de les principals preocupacions de l'Església romana, i al Papa se'l considerà com el legislador suprem de l'Església.[25]

Aquestes afirmacions no eren rebatudes a Occident, ni tan sols a l'Àfrica.[25] En general s'acceptava la idea d'Innocenci I que la fe havia estat transmesa pels apòstols des de Roma fins a la resta d'Itàlia, les Gàl·lies, Hispània, Àfrica i Sicília. A la pràctica, però, aquesta primacia era entesa de manera diferent: a Itàlia era l'únic arquebisbe metropolità, i el seu poder era molt ampli i molt directe. Fora d'Itàlia, només s'aplicava allà on s'havia creat vicariats.[26] Fora d'ací, l'autoritat papal era la del patriarca d'Occident, a la part amb la dels patriarques d'Alexandria, Antioquia i, eventualment, Constantinoble i Jerusalem; si bé el Papa gaudia del prestigi de l'autoritat de Pere, prestigi però més com a autoritat moral que no pas administrativa.[26] En conseqüència, per a les esglésies de les Gàl•lies, Àfrica i Hispània l'expressió característica de la primacia papal no tenia res a veure amb un govern executiu per part de Roma, sinó que se la considerava en forma de resposta a preguntes locals.[n. 8]

A Orient la qüestió era totalment diferent: allà la primacia honorífica de Roma era deguda a la seva successió de Pere; però s'ignoraven o es negaven sense contemplacions les conseqüències pràctiques que els papes deduïen de ella. A Roma se la considerava com el patriarcat més important de la pentarquia, l'armonia i acord de la qual constituïen la base apostòlica fonamental de l'autoritat de l'Església.[26]

Sant Lleó Magne (440-461), doctor de l'Església i potser el Papa més notable de l'Església primitiva.

Lleó el Gran (440-461), en una sèrie de sermons predicats en l'aniversari de la seva consagració i el la festa de Pere i Pau, contribuí a augmentar la identificació del papat amb la figura de Pere. Segons ell, Pere estava eternament present a la seu de Pere i, tot i ser un "hereu indigne", Lleó havia heretat totes les seves prerrogatives. Estar sota l'autoritat de Pere equivalia a estar sota l'autoritat de Crist i per tant, repudiar l'autoritat de Pere equivalia a situar-se fora del misteri i la comunió de l'Església.[27] Lleó era plenament conscient de la seva responsabilitat en assegurar l'ensenyament de la fe ortodoxa: adoptà mesures rigoroses contra els maniqueus de Roma, organitzà els bisbes d'Hispània contra el priscil·lianisme que havia sorgit allà, reforçà el control papal sobre Milà i els bisbats del nord d'Itàlia, etc.[28] Va ser precisament l'heretgia a Orient el que donà a Lleó l'oportunitat per a un major exercici del ministeri papal tal com ell l'entenia: l'any 431, un concili ecumènic a Efes afirmà la divinitat de Crist, declarant que Maria no era simplement la mare de Jesús, sinó la que «havia engendrat a Déu», sorgint disputes sobre el caràcter exacte de la unió de l'humà i del diví en la figura de Crist. Un dels que apel·là a Roma, un tal Eutíques, afirmava que després de l'Encarnació en Crist hi havia només una naturalesa i, en conseqüència, la seva humanitat era en essència diferent a la resta. Davant aquesta afirmació, Lleó quedà horroritzat. Redactà un tractat sobre l'Encarnació, refutant Eutiques i ensenyant la doctrina conforme en Crist hi ha dues naturaleses, humana i divina, que ni es barregen ni es confonen. Aquest volum, encara que no original, si que era clar i precís, convertint-se en la base per la resolució de la qüestió al concili ecumènic de Calcedònia (451), presidit per delegats de Lleó. Els pares conciliars reberen amb entusiasme el document i manifestaren que «Pere havia parlat per boca de Lleó».[28] Però mentre Lleó creia que així era sempre, els bisbes orientals reconegueren la dignitat i honor especial de la seu apostòlica, però no assumiren que en conseqüència tot allò que emanés d'ella fos certa, limitant-se a creure que en aquella ocasió així havia estat. Per subratllar-ho, al cànon 28 del concili reafirmaren la doctrina del Concili de Constantinoble i afirmaren que Constantinoble tenia preferència sobre Roma «perquè era la nova Roma». Per a Lleó, Roma era la caput orbis, el cap del món: l'Imperi havia nascut només perquè el Cristianisme pogués triomfar.[29]

Edat mitjana (493-1417)[modifica]

El Papat Ostrogot (493-537)[modifica]

Article principal: Papat Ostrogot

El període del papat ostrogot va transcórrer entre el 493 i el 537. L'elecció papal de març del 483 va ser la primera que va tenir lloc sense l'existència d'un emperador occidental. El papat estava altament influenciat pel regne ostrogot, si el papa no era directament nomenat pel rei ostrogot. La selecció i administració de papes durant aquest període va estar molt influenciat per Teodoric el Gran i els seus successors Atalaric i Teòdat. Aquest període finalitzà amb la (re)conquesta de Roma per Justinià I durant la guerra gòtica d'Itàlia, començant així el papat bizantí (537-752).

Teodoric el Gran es mostrà tolerant amb l'Església Catòlica i no interferí en matèries dogmàtiques. Es mantingué tant neutral com li fou possible vers el papa, si bé exercí una influència preponderant en els afers del papat.[30] La influència ostrogòtica acabà amb la reconquesta de Roma per Justinià, que deposà el Papa Silveri, pro-gòtic, per un papa sota la seva influència, Vigili (537–555).

El 476 Ròmul August, darrer emperador d'Occident, va ser deposat per capdill germànic Odoacre i Itàlia es convertí en un regne bàrbar. En aquests moments, el papat constituïa la connexió més concreta i directa d'occident amb el passat romà i l'imperi.[31] Els papes, en mirar a Occident, incrementaven la seva lleialtat vers l'emperador pel fet que els reis d'Itàlia eren arrians. La supremacia gòtica al nord d'Itàlia delmà la jerarquia catòlica a la regió, i l'autoritat papal mai no aconseguí penetrar entre els bisbes arrians de Teodoric, els quals negaven la divinitat de Crist. Pels teòlegs occidentals, la fórmula de les "dues naturaleses" representava una salvaguarda de la solidaritat de Crist amb l'espècie humana; pels orientals, en canvi, posar l'accent en les dues naturaleses equivalia a negar la realitat de la seva divinitat; la humanitat de Crist quedava absorta i superada dins de la majestat de la seva naturalesa divina.[31] Moltes zones de l'Imperi van subscriure aquesta visió teològica d'una única naturalesa ("monofisisme"), contraria al concili de Calcedònia, especialment a Egipte, graner de l'imperi, motiu pel qual els emperadors no podien enfrontar-se.[31] El 484 Acaci, patriarca de Constantinoble, adoptà una teologia promonofisista, amb el recolzament de l'emperador Zenó; teologia per la que Roma i Constantinoble s'excomunicarien mútuament, en un cisma que duraria 35 anys.[31]

Per tant, els papes podien detestar els reis bàrbars i desitjar tenir relacions més estretes amb un imperi catòlic, però a la pràctica els emperadors eren sospitosos de simpatitzar amb l'heretgia i feu que es dibuixés una línia cada cop més nítida entre el sagrat i el secular. El Papa Gelasi I, si bé es tenia per un ciutadà fidel a l'imperi, no es molestà en informar l'emperador Anastasi de la seva elecció.[31] Pels reis gots de Ravena, la tensió entre Roma i Constantinoble era quelcom positiu, però Teodoric era prudent i es mostrà indulgent vers els seus súbdits catòlics,[32] així com procurà mantenir bones relacions amb els papes. Per contra, la noblesa romana desitjava una reconciliació amb Constantinoble. En morir el papa Anastasi II l'aristocràcia tenia com a candidat l'arxiprest Llorenç, disposat a fer concessions doctrinals per tal de reconciliar-se; mentre que el clergat tenia com a candidat el diaca Símmac, qui tot i a ser convers de darrera hora, era un fervent partidari de la puresa doctrinal romana i de les reivindicacions papals. Teodoric adoptà la decisió que la seu apostòlica havia de ser per aquell que fos ordenat primer.[32] El paper dels ostrogots esdevingué clar en el primer cisma quan, el 22 de novembre del 498, els dos homes van ser escollits papa. El triomf final de Símmac (498-514) sobre Llorenç és el primer cas registrat de simonia en la història papal.[33] Símmac també instituí la pràctica dels papes nomenant el seu propi successor, pràctica que continuà fins al 530 amb una tria poc popular, i acabà definitivament amb l'elecció el 532 de Joan II, el primer que adoptà un nom papal després de ser escollit.

A Constantinoble, si bé l'emperador era un fervent monofisista, el poble seguia la doctrina del concili de Calcedònia. Davant els aldarulls que regnaven a la ciutat, el patriarca Anastasi, intentà reconciliar-se amb Hormisdes, successor de Símmac. Anastasi va ser succeït per Justí, qui obligà els bisbes orientals a acceptar una fórmula redactada per Hormisdes, la qual reconeixia la primacia de Roma coma a seu apostòlica.[34][n. 9] L'emperador Justí ordenà confiscar les esglésies arrianes i consagrar-les de nou pel catolicisme, i tots els arrians van ser obligats a convertir-se al catolicisme. Davant aquests fets, Teodoric es tornà paranoic contra tot allò que creia era pro-bizantí, ordenant a Joan, successor d'Hormisdes, que anés a Constantinoble per convèncer l'emperador que posés final a la persecució.[34] El seu viatge, humiliant en inici, es tornà triomfant a Constantinoble. El dia de Pasqua celebrà assegut per damunt del Patriarca de Constantinoble en llatí i no pas en grec i emprant els costums romans.[34] Justí acceptà suspendre les hostilitats contra els arrians, però es negà que els arrians conversos a la força tornessin a les seves creences originals; la qual cosa enfurismà Teodoric, gelós a més de la triomfal arribada del Papa. Agapit, successor de Joan, hagué de tornar a Constantinoble. Allà, exigí un debat amb el Patriarca, el monofisista Àntim, en el que no tingué dificultat en demostrar l'heretgia en les opinions d'Àntim. Justinià s'humilià davant del papa i accedí a deposar i enviar a l'exili Antim, i demanà al papa que consagrés el nou patriarca, el qual signà una versió ampliada de la fórmula d'Hormisdes.[35] Però Agapit morí de cop i volta, i l'apocrisiari Vigili aprofità per congraciar-se amb l'emperadriu Teodora, monofisista, convencent-la que el recolzés en el seu ascens al papat a canvi de tornar a instal·lar a Àntim i de repudiar la doctrina de Calcedònia; però el rei got Teòdat forçà la designació de Silveri, fill d'Hormisdes, per a la seu apostòlica.[35]
Al desembre del 536, els bizantins conqueriren Roma.[35]

El papat bizantí (537-752)[modifica]

Justinià I reconquerí Roma i nomenà els següents tres papes

El papat bizantí va ser un període de dominació bizantina sobre el papat entre el 537 i el 752, quan els papes necessitaven l'aprovació dels emperadors bizantins per a ser consagrats, i diversos papes van ser triats d'entre els apocrisiarii (enllaços del papa a l'emperador) o els habitants de la Grècia bizantina, Síria o Sicília. Justinià I conquerí la península italiana durant la Guerra gòtica (535-554), i nomenà els tres següents papes, una pràctica que seria continuada pels seus successors i finalment seria delegada a l'Exarcat de Ravenna.

A excepció del Papa Martí I, cap papa durant aquest període qüestionaria l'autoritat del monarca bizantí per confirmar l'elecció del bisbe de Roma abans que tingués lloc la consagració; malgrat això, els conflictes teològics serien habituals entre el papa i l'emperador en temes com el monotelisme o l'iconoclàstia. Els oradors grecs provinents de Grècia, Síria i Sicília substituirien els membres de les poderoses famílies nobles romanes a la seu papal durant aquest període. Roma sota els papes grecs constituí un batibull de tradicions occidentals i orientals, reflectides a l'art i en la litúrgia.

Quan Belisari conquerí Roma, Vigili i Teodora van fer que es detingués el papa Silveri,[35] desterrant-lo a Anatòlia, declarant-se la seu papal buida i elegint a Vigili com a Papa.[36][n. 10] Vigili condemnà els escrits de tres autors defensors de la teoria de les dues naturaleses de Crist (els «Tres capítols»), de manera que Justinià pogué allunyar-se del concili de Caledònia amb el vist-i-plau de diversos patriarques; però a occident això va ser molt mal rebut. Justinià el cridà a Constantinoble, on es reafirmà en la condemna dels Tres capítols; mentre que a occident se'l denunciava com a traïdor a l'ortodòxia romana i els bisbes africans l'excomunicaren oficialment.[36] Finalment, d'acord amb Justinià, convocà un nou concili ecumènic; però Justinià l'abandonà i publicà la seva correspondència secreta, amb el resultat que el concili no només condemnà els Tres capítols, sinó al mateix Vigili.[37] El seu successor, Pelagi acceptà sense més la condemna dels Tres capítols; considerant-se a Roma com una traïció.[n. 11]El pontificat de Vigili havia fet palès una diferència fonamental de punts de vista entre l'emperador i el papa: l'emperador es considerava per damunt de qualsevol bisbe.[37][n. 12] Els bisbes orientals no veien problema a tot això, mentre que pels occidentals eren cada cop més estranys; i entre la visió imperial de Bizanci i l'ètica teològica de Roma s'obrí una rassa cada cop major.[38]

En destruir els ocupants gots d'Itàlia, els bizantins obriren les portes de la península a un nou invasor: els llombards. El 569 Milà caigué a les seves mans, i el seu rei Alboin prengué el títol de rei d'Itàlia. El 574 els llombards dominaven la meitat de la península i gairebé van tallar les connexions entre Roma i Ravenna, seu del poder polític imperial a Itàlia.[39]

El ducat de Roma va ser una districte bizantí de l'Exarcat de Ravenna, dirigit per un funcionari imperial amb el títol de dux. Dins de l'exarcat, els dos districtes principals eren la regió que envoltava Ravenna, on l'exarca era el centre de l'oposició bizantina als llombards, i el ducat de Roma, que ocupava les terres del Laci al nord del Tíber i de Campània al sud fins a Garigliano. Allà, el mateix Papa era l'ànima de l'oposició.

El papa Gregori I (590-604) és una figura principal en fixar la primacia papal i donà un gran impuls a l'activitat missionera al nord d'Europa, incloent Anglaterra.[40] De família noble romana, es mostrà obstinadament romà, negant-se a aprendre grec, i desconfià de la teologia i la litúrgia orientals.[41] De caràcter pràctic, encara que contemplatiu, malfiava de l'aprenentatge per l'aprenentatge. Davant l'avenç dels llombards, no dubtà en comprar-los treves temporals.[42] Va intentar assegurar uns nomenaments episcopals decents, imposant sempre que podia clergues locals; va regular la forma de vida de les comunitats monàstiques; i no dubtà en reorganitzar i emprar el patrimoni de l'Església per destinar els diners a la caritat.[42][n. 13] Aquesta reorganització donà al papa una xarxa de patronatge i connexions amb les esglésies locals i l'administració civil que contribuí a refermar el seu domini sobre les esglésies d'Itàlia i més enllà; formant-se els fonaments del paper i la influència del papat medieval.[43] Gregori es mostrà deferent en el seu tracte vers l'emperador, però insistí en tot moment en la primacia de l'Església romana, tot i que el seu títol favorit era el de "Servus servorum Dei" (Servidor dels servidors de Déu) .[44]

En morir Gregori, les famílies romanes van fer nomenar Papa un clergue romà i no pas un monjo; i les posteriors eleccions papals oscil·larien entre candidats pro i antigregorians. En aquest període també tornà a fer-se palesa la subordinació del papat vers l'emperador de Constantinoble; i amb la confirmació imperial al nomenament només hagueren uns retards prolongats i molestos.[41]

L'any 638 l'emperador promulgà un decret imposant la teoria monotelita, predicat pel patriarca Sergi I de Constantinoble i amb el suport del papa Honori I, suport que no agradà a Occident.[45] El seu successor, Severí, es negà a acceptar el decret i el seu nomenament restà aturat 20 mesos[46] Martí I es negà a sol·licitar el mandat imperial que confirmava la seva designació com a papa i celebrà un concili per condemnar el monotelisme al que assistiren 105 bisbes occidentals.[46] El 653 Martí va ser arrestat dins de la basílica del Laterà, traslladat a Constantinoble on, malalt, va ser declarat culpable de traïció, arrossegat pels carrers amb grillons, públicament flagel•lat i deportat a Crimea, on morí.[46] L'emperador Constantí IV convocà un nou concili, que representà una victòria pel papat amb la reafirmació de les conclusions del concili de Caledònia. Amb la reconciliació posterior entre Orient i Occident, els beneficis per a l'església de Roma foren palesos: desaparegué el requisit de confirmació de Constantinoble abans de la consagració dels papes, i s'alleugerí l'asfixiant càrrega fiscal.[47] El 692, l'emperador Justinià II convocà un nou concili, amb mesures calculades per ofendre els occidentals.[n. 14] El Papa Sergi I es negà a signar els canons, no permetent que es llegissin o es posessin en circulació. L'emperador intentà detenir a Sergi com havia fet amb Martí, però les tropes enviades per fer-ho s'amotinaren en defensa del papa[48] En aquells moments, amb l'emperador ocupat en l'amenaça musulmana a la frontera oriental, si bé els papes encara sol·licitaven i pagaven el mandat imperial per a ser consagrats, a la pràctica eren governants independents.[48] El rei llombard Luitprand decidí conquerir Spoleto i Benevent, augmentaren els tributs imperials, i el Papa Gregori II prohibí que es paguessin tributs excessius o injustos. A més, els llombards ja practicaven el catolicisme, de manera que el papa tenia un cert ascendent moral sobre ells.[48] El 726 l'emperador Lleó III ordenà la destrucció de totes les imatges de Crist i la seva Mare per ser substituïdes per la Creu nua.[48][n. 15] Aquesta iconoclàstia imperial causà commoció a occident, i Gregori II veié en tot plegat un exemple més de com l'Imperi abraçava l'heretgia.[49] El 728, Luitprand capturà el castell de Sutri, en el camí de Perusa, però el va restaurar al papa Gregori II «com a present als sants apòstols Pere i Pau». Gregori III convocà un sínode a Roma (731), on denuncià l'iconoclàstia i excomunicà qualsevol que la practiqués; sínode en el que participà l'arquebisbe de Ravenna. Curiosament, en aquesta època, hi hagué una gran immigració de clergat oriental a Roma;.[n. 16] i el cerimonial que envoltava la figura del Papa es convertí en quelcom més formalista, per tal de ressaltar el caràcter sagrat del successor de Pere.[50]

El 738, el duc llombard Trasimund de Spoleto capturà el castell de Gallese, que protegia el camí de Perusa. Després d'un gran pagament, el papa Gregori III aconseguí que el duc li retornés el castell.

Al 732/33 Lleó III va confiscar tot els patrimoni papal al sud d'Itàlia i Sicília, regions que constituïen la major part d'ingressos papals de l'època.[51] També va eliminar els bisbes de Tessalònica, Corint, Siracusa, Reggio, Nicòpolis, Atenes i Patres de la jurisdicció papal, sotmetre-los al patriarca de Constantinoble.[51] Això va ser en efecte un acte de triatge: va enfortir la possessió imperial sobre l'imperi meridional, però va garantir la possible destrucció de l'exarcat de Ràvenna, que finalment es va produir a mans llombardes el 751.[51] En efecte, el papat havia estat "expulsat de l'imperi".[51] El papa Zacaries, l'any 741, va ser l'últim papa a anunciar la seva elecció a un governant bizantí o va sol·licitar la seva aprovació.[52]

La influència dels francs (756-857)[modifica]

El 751, Aistulf de Friül conquerí Ravenna i amenaçà Roma. Davant aquesta amenaça, Esteve II realitzà un estrany viatge al nord dels Alps per visitar el rei dels francs, Pipí I el Breu, per demanar-li ajut contra l'invasor llombard.

El Papa es trobà amb Pipí a l'abadia de sant Dionís, prop de París, amb els dos fills de Pipí, Carles i Carloman.[53] Pipí envaí el nord d'Itàlia el 754 i, de nou, el 756. Va ser capaç d'expulsar els llombards del territori pertanyent a Ravenna, però no el restaurà al seu legítim propietari, l'emperador bizantí, sinó que, en canvi, cedí grans regions de la Itàlia central al Papa i als seus successors.

Les terres donades al papa Esteve el 756, l'anomenada "Donació de Pipí", va convertir el papat en un poder temporal[54] i per primera vegada creà un incentiu pels líders seculars en interferir en la successió papal.[55] Aquest territori esdevindria la base per als Estats Pontificis, sobre la qual els papes governarien fins a la seva annexió al nou Regne d'Itàlia el 1870. Durant els següents 11 segles, la història de Roma pràcticament esdevindria sinònim de la història del papat.

El regne llombard arribaria al seu cim durant els segles VII i VIII. El paganisme i l'arrianisme inicialment eren prevalents entre els llombards, però gradualment s'anaren convertint al catolicisme. La cultura romana i el llatí van ser poc a poc adoptades, i els bisbes catòlics es convertiren en els principals magistrats de les ciutats. El dret llombard combinava les tradicions romanes i germàniques. Després de la mort d'Aistulf, el rei Desideri renovà els atacs sobre Roma. El 772, el Papa Adrià I demanà ajut a Carlemany, successor de Pipí, qui intervingué i, després de derrotar els llombards, afegí el seu regne al seu propi. El 774 Carlemany decidí passar la Pasqua a Roma, en una decisió que sorprengué el Papa, però que donà grans resultats.[55] En aquesta visita, Adrià demanà a Carlemany que confirmés la Donació de Pipí; i l'emperador li va fer un lliurament solemne de territoris que representaven dos terços de la península italiana.[55]

Al 787 Adrià participà al Segon Concili de Nicea, convocat per resoldre els problemes de la iconoclàstia. A Carlemany li alarmà aquest apropament entre Roma i Constantinoble; i davant el fet de no haver estat convidat a enviar bisbes al concili, encarregà als seus teòlegs que redactessin els Libri Carolini, on es refutava tant la doctrina iconoclasta grega com l'aprovació de la veneració d'imatges per part del concili. Papa i emperador es trobaren incòmodament enfrontats davant una important qüestió de doctrina i culte; però s'acabà resolvent amb la celebració del concili de Frankfurt el 794.[56]

El Papa Lleó III coronant Carlemany, de les Chroniques de France ou de Saint Denis, vol. 1; France, segon quart del segle XIV.

El successor d'Adrià, Lleó II era un modest clergue de carrera que no tenia el caràcter del seu predecessor. Després de ser atacat pels seus enemics als carrers de Roma, travessà els Alps el 799 per visitar Carlemany a Paderborn.[57] A més, va ser acusat de tota mena de delictes. Carlemany envià de tornada a Roma al Papa, acompanyat d'una comissió de nobles per estudiar les acusacions; viatjant posteriorment el mateix Carlemany, el qual acabaria condemnant els enemics del papa.[58]

A una cerimònia a la basílica de Sant Pere, el dia de Nadal, se suposava que Lleó ungiria el fill de Carlemany com al seu hereu. Però inesperadament (així s'ha dit), mentre que Carlemany resava, el Papa posà una corona sobre el seu cap i l'aclamà emperador.[59] Es digué que Carlemany expressà el seu disgust, però malgrat tot acceptà l'honor. El disgust probablement va ser diplomàtic, car se suposava que el legítim emperador es trobava a Constantinoble. No obstant, aquest aliança pública entre el Papa i el monarca d'una confederació de tribus germàniques era el reflex de la realitat de l poder polític a occident. Aquesta coronació llançà el concepte del nou Sacre Imperi Romanogermànic, que tindria un gran paper durant l'Edat Mitjana. El Sacre Imperi seria formalment establert durant el segle següent. Però el concepte és implícit en el títol adoptat per Carlemany l'any 800: «Carles, August seré, coronat per Déu, emperador gran i pacífic, governador de l'Imperi Romà.»

El Papa Esteve IV viatjà a Reims per coronar i ungir el fill de Carlemany, Lluís el Pietós, el 814.[60] Això representà un suport per a la imatge del la nova era i del nou imperi constantinià; però la cerimònia fou un intent deliberat per part del papat de consolidar el seu paper a la designació de l'emperador.[60] Lluís intervingué a l'elecció papal donant suport a la reclamació del Papa Eugeni II; als papes a partir d'aquí se'ls requerí jurar lleialtat a l'emperador franc;[61] i la consagració del papa només podia tenir lloc davant dels representants de l'Emperador.[62]

El resorgiment de l'imperi a Occident, encara que presentava desafiaments, també reforçà enormement l'autoritat papal: Carlemany havia organitzat l'església franca en arquebisbats, subordinant els bisbes diocesans ordinaris als seus metropolità.[63] Vers el 850, a França aparegueren les "Decretals" de Sant Isidor[n. 17] que, tot i ser una falsificació per erosionar el poder dels metropolitans en favor dels bisbes diocesans, es convertiren en una arma formidable en mans dels papes medievals per poder que els conferia.[63]

La consagració de Gregori IV (827-844), triat pels nobles romans, es retardà sis mesos fins obtenir el vist-i-plau de Lluís.[61][64] Sergi II (844-847), tria de la noblesa romana, va ser consagrat sense cap referència a l'emperador Lotari, qui envià el seu fill Lluís amb un exèrcit;[65] i només quan Sergi aconseguí calmar Lluís, Lotari acceptà Sergi II.[65]

El Papa Nicolau I el Gran

El Papa Nicolau I (858-868) era un aristòcrata romà que coneixia les obres dels seus predecessors Lleó Gelasi i Gregori, i estava compromès amb la visió exaltada del papat que contenien aquests texts; a més de les falses Decretals: en la seva opinió, cap sínode ni concili tenia caràcter vinculant a no ser que ell estigués d'acord, i totes les seves decisions tenien caràcter de llei. Si bé l'imperi obligava l'emperador a protegir l'Església, això no significva que aquesta responsabilitat atorgués als emperadors cap mena de dret ni jurisdicció sobre l'Església.[66] Quan defensà Teutberga quan Lotari II volgué divorciar-se d'ella, mostrà la seva millor faceta i més valerosa, enfrontant-se a emperadors, arquebisbes i concilis regionals en defensa no només de les prerrogatives papals, sinó que d'una dona indefensa; [67] però també marcaria la seva relació amb l'emperador i les esglésies d'Orient: el 858, el patriarca Ignasi es negà a donar la comunió a l'emperador Miquel III, acusant-lo d'incest. L'emperador el deposà i situà al seu lloc a Foci [n. 18] Nicolau es negà a reconèixer el nomenament; i el 863 ordenà deposar i excomunicà a Foci. Les tenses relacions entre Roma i Constantinoble ja duraven generacions; i l'afer Foci cristal·litzà aquesta hostilitat.[67] El 867 Foci presidí un sínode a Constantinoble on excomunicà i deposà a Nicolau; tot i que quan les notícies arribaren a Roma Nicolau ja havia mort. Roma i Constantinoble ja quedaren formalment separades.[68]

Influència de les famílies romanes poderoses (904–1048)[modifica]

Articles principals: Saeculum obscurum, Crescenzi, i Papat tusculà

El període que començà amb la instal·lació del papa Sergi III el 904 i que s'estengué durant 60 anys fins a la mort del papa Joan XII el 964 és, en ocasions, referit com el Sæculum obscurum o "l'edat fosca". L'historiador Will Durant es refereix al període entre el 867 i el 1049 com el "punt més baix del papat".[69] Durant aquest període, el papat va estar controlat pels Teofilacte, una família aristocràtica corrupta i poderosa, i per les seves dones.[70]

Jean-Paul Laurens, "El Papa Formós i Esteve VII", 1870)

L'imperi franc havia quedat desmembrat entre els descendents de Carlemany; i el papat, privat del suport imperial, es convertí pràcticament en una propietat de les grans famílies romanes, l'accés a exercir un domini local en nom del qual els seus membres estaven disposats a violar, assassinar i robar.[68][n. 19] Un dels moments més baixos va ser l'anomenat "Concili Cadavèric" quan Esteve VI sotmeté a procés el cos momificat del seu odiat predecessor, Formós.[71] Malgrat tot, hagueren excepcions: Lleó VII (936-939) i Agapit II (946-955), tot i que nomenats per un conspirador sense escrúpols com Alberic II, van ser reformadors sincers que van promoure la resurrecció dels ordes monàstics.[71]

La decisió d'Otó I el Gran el 962 de ressuscitar l'imperi carolingi oferí al papat una esperança de canvi. Otó temia una visió mística de l'imperi cristià i de les responsabilitats sagrades que requeien sobre les espatlles de l'emperador.[71] Otó prometé a Joan XII la restauració del poder papal sobre les terres promeses per Pipí i per Carlemany, així com la defensa de les llibertats de l'Església; a canvi, les eleccions papals haurien de ser acceptades pels representants de l'emperador i els papes haurien de jurar-li fidelitat.[71][n. 20] Per a Otó III, el Papa era un soci menor, el "capellà de l'Imperi", la missió del qual era mostrar conformitat amb «l'ungit del Senyor». Per grans que fossin les reivindicacions teòriques del Papa, la realitat era que amb prou feines eren bisbes prínceps italians perpètuament atacats que s'esforçaven desesperadament per mantenir el territori de Sant Pere, en ocasions capaços de respondre però mai d'iniciar les reformes que la cristiandat començava a sentir com a necessàries. Fins i tot els papes imperials resultaven tremendament vulnerables [n. 21]i, paradoxalment, el preu inevitable que calia pagar per la seguretat papal a la ciutat semblava ser el de la subordinació al domini de les famílies locals i el de una notable limitació dels horitzons.

Benet IXJoan XIXBenet VIIISergi IVJoan XVIIIJoan XVIISilvestre IIGregori VJoan XVJoan XIVBenet VIIBenet VIJoan XIIIBenet VLleó VIIIJoan XIIAgapit IIMarí IIEsteve VIIILleó VIIJoan XIEsteve VIILleó VI (papa)Joan XLandó IAnastasi IIISergi IIIPapa Lleó VBenet IVJoan IXPapa Teodor IIRomà IEsteve VIBonifaci VIFormós IEsteve VAdrià IIIMarí IPapa Joan VIIIAdrià IIPapa Nicolau IBenet III

Conflictes amb l'Emperador i l'Orient (1048–1257)[modifica]

La corona imperial, abans portada pels emperadors carolingis, era disputada entre els seus fracturats hereus i els senyors feudals locals; i la càtedra de Pere era sovint una simple mercaderia per adquirir o intercanviar;[72] i on cap d'ells emergí victoriós fins que Otó I d'Alemanya envaí Itàlia. Itàlia esdevingué un regne constituent del Sacre Imperi Romano-Germànic el 962, des del punt que els emperadors eren alemanys. A mida que els emperadors consolidaven la seva posició, les ciutats estat del nord d'Itàlia es dividien entre Güelfs i Gibel·lins. L'era dels Otons portà a un millora momentània dels bisbes de Roma; però en el segon quart del segle XI els nivell havia tornat a baixar de nou.[72] Enric III es trobà amb tres papes rivals (Silvestre III, Benet XI i Gregori VI) quan visità Roma el 1048 a causa de les accions sense precedents del papa Benet XI. Deposà a tots tres i instal·là al seu lloc el seu candidat preferit: Climent II.[73] La designació imperial més important d'aquest període va ser la de Lleó IX, el qual es proposava la renovació de la vida cristiana en general; lligada a la reforma de la vida monàstica.[73][n. 22] Al segle XI la influència seglar es notava a tots els estaments de l'Església. Bisbats i monestirs eren quelcom més que institucions espirituals: eren corporacions socials i polítiques molt riques; la qual cosa volia dir que les possibilitats de corrupció eren enormes i els pagaments en metàl·lic com a condició per poder obtenir un càrrec eclesiàstic només era un dels signes de fins a quin punt l'Església estava entrelligada amb el teixit social.[74] Tot i les seves afirmacions teòriques, el Papat a inicis del segle XI era poc més que una institució local, atrapada per la geografia i la política de Roma. Lleó IX decidí portar-lo més enllà d'Itàlia, viatjant a França i Alemanya on celebrà sínodes reformadors.[75] En un pas transcendental que presagià un canvi permanent al caràcter del propi papat s'envoltà d'un notable grup de partidaris de les reformes, nomenant-los assessors i delegats, iniciant-se així la transformació de la Cúria pontifícia d'un petit grup local a un organisme internacional format per experts i activistes.[75] Aprofitant una expedició militar al sud d'Itàlia contra els normands celebrà un sínode, tot i que aquesta es trobava tradicionalment sota la jurisdicció del patriarcat de Constantinoble. El patriarca Miquel I ordenà clausurar les esglésies de ritus llatíde Constantinoble. El 1054, un delegat papal presentà a Santa Sofia una butlla d'excomunió; a la que Miquel respongué excomunicant a Lleó.[76] Als primers set concilis ecumènics havien assistit prelats tant orientals com occidentals; però les diferències cada cop més àmplies en qüestions doctrinals, teològiques, lingüístiques, polítiques i geogràfiques finalment resultaren en denúncies i excomunions mútues. Amb les excomunions llançades per Lleó i Miquel esclatà el Cisma Est-Oest.

En morir Esteve IX (1058), un grup de nobles romans escolliren Joan Mincius com a papa, amb el nom de Benet X; però el grup de cardenals reformadors es negaren a acceptar-ho i escolliren Nicolau II. Per tal d'evitar un nou cop d'estat, promulgà la butlla In nomine Domini el 1059, on decretà que es limitava la possibilitat d'elecció als set cardenals bisbes, amb l'aprovació posterior dels cardenals preveres i diaques, creant-se les normes i procediments per a les eleccions papals i formant la base per a l'actual conclave.[77][n. 23] La intenció era excloure de qualsevol influència seglar. El motor impulsor darrera d'aquesta reforma va ser el cardenal Hildebrand, qui posteriorment es convertiria en Gregori VII.

La història del papat entre el 1048 i el 1257 continuà estant marcada pels conflictes entre els papes i el Sacre Emperador Romanogermànic, sobretot per la controvèrsia de les investidures, una disputa sobre qui (el papa o l'emperador) podia nomenar els bisbes a l'Imperi. Gregori VII (1073-85) publicà el Dictatus Papae, una recopilació de cànons legals, però que en conjunt reforçaven el poder papal.[78] Gregori remarcà la afirmació que «l'Església romana mai no ha incorregut en l'error»,[n. 24] reforçant la seva posició i remarcant que aquesta estava per damunt de tots els bisbes i concilis, i que els seus delegats (encara que pertanyin a un orde menor) tenen preferència sobre tots els bisbes.[78] La seva afirmació que només el papa tenia poder per deposar o traslladar bisbes, convocar concilis ecumènics i autoritzar o reformar el dret canònic es trobà amb l'oposició de l'església francesa; per altra banda també afirmava que podia deposar emperadors i dispensar els súbdits de l'obligació d'obeir governants malvats.[78] El 1076 excomunicà Enric IV després que aquest l'hagués denunciat com a un "fals monjo" i l'hagués declarat deposat.[79] La penitència de Canossa d'Enric IV el 1077 per trobar-se amb Gregori VII esdevingué llegendària. Tot i que l'emperador renuncià a qualsevol dret a investir al Concordat de Worms, la qüestió tornaria a esclatar; [79] amb Enric nomenant un antipapa, Climent III, que entraria a Roma el 1085, on coronaria Enric com a emperador, mentre Gregori moriria poc després a l'exili. El pontificat de Gregori representa el punt màxim de l'aspiració papal a dominar sobre el món secular.[80]

Tot i que a curt termini resultà derrotat, el papat mai no retrocedí en les seves reivindicacions de llibertat respecte al control secular i polític en matèries espirituals.[81] Així, Innocenci III (1198 – 1216) afirmaria «Som el successor del Príncep dels Apòstols, però no som el seu vicari, ni el vicari de cap altre home ni apòstol, sinó el vicari del mateix Jesucrist.»[81] Reformadors monàstics com Bernat de Claravall veieren al papat un poder atorgat per Déu capaç de contrarestar el caràcter mundà i corrupte dels bisbes i preveres locals, i de posar de manifest la direcció que Déu havia imprès a l'Església en recerca de la puresa i la santedat.[81] El sistema i l'ordre es convertiren en signes del regim papal;[n. 25] i la transformació del papat va ser, entre d'altres, la transformació de les seves institucions.[81] Gregori VII celebrà un sínode anual com a cambra de discussió i perfecció de decisions doctrinals i disciplinàries, així com de tribunal. La simple convocatòria d'un concili ecumènic per part del papa i no pas de l'emperador bizantí era una novetat i una expressió eloqüent de la creixent importància del papat.[82] Aquestes trobades tindrien un important paper en la reconformació medieval de l'Església no com una comunitat d'esglésies locals, sinó com una única organització internacional.[82] Pasqual II proposà a Enric V que si l'emperador renunciava a les investidures episcopals, l'Església renunciaria a les seves regalies.[83] Calixt II (1119-1124) signà amb Enric V el concordat de Worms, de manera que els nous bisbes jurarien fidelitat als governants de les seves seus, però el rei deixava clar que no reivindicaria cap jurisdicció espiritual sobre ells.[84] La solució de Worms donà pau durant una generació, proporcionant temps als papes per dedicar-se a l'aplicació de la reforma religiosa. Però a mida que el papat s'internacionalitzava, es reduïa la lleialtat romana.[84]

Alexandre III (1159-1181) va ser el primer d'una llarga successió de papes juristes, que originarien una marea legislativa i de codificacions legals.[85] El dret canònic equivalia al dret papal, i el predomini cada cop major del dret dins de l'Església va ser un factor clau per situar el papat al cor de l'Església.[86] Gregori IX (1227-1241) publicà els Liber extra, la primera recopilació complerta i autoritzada dels decrets papals.[87] El 1231 aprovà l'ús de la força per erradicar l'error, introduint al dret canònic la legislació que decretava la crema a la foguera d'heretges a càrrec del poder secular i fundà la Inquisició papal.[87]

Durant el segle XII hagué una reforma papal que anà de la mà de la reforma monàstica. Dels 19 papes entre Gregori VII (1073-1085) i Innocenci III (1198-1216), 11 eren monjos o canonges regulars: els papes reformistes recorregueren als monestirs per trobar homes nets de simonia, de corrupció i de la manca de castedat.[n. 26]

El molt temps de divisió entre l'Est i l'Oest també comportà les Croades. El sermó del Papa Urbà II (1088-99) al Concili de Clermont el 1095 esdevingué la primera crida per a la Primera Croada, sent la prova més sorprenent de la transformació del papat en el major poder espiritual de la cristiandat:[88] l'onada d'entusiasme militar no tingué res a veure amb cap rei, sinó que era el papa qui havia convocat els cavallers de tota Europa sota l'estendard de la creu.[89]

A inicis del segle XII el prestigi espiritual del papat havia assolit una alçada sense precedents; de manera que seguí enfrontat amb l'Imperi durant bona part del segle. El pontificat d'Adrià IV (1154-1159) va fer palès l'escàs marge de maniobra i com d'ambicioses eren les ambicions papals del segle XII. Malgrat la seva resolució, no va aconseguir resoldre cap dels problemes que abordà i deixà els seus successors davant d'un imperi aliè quan no enemic, i envoltat en una difícil i perillosa aliança amb els normands.[90] A finals del segle, la mà del papat es deixava sentir sobre tots i cadascun dels aspectes de l'Església. Innocenci III representa el major exponent d'aquest pinacle del poder i la influència papal.[91] Pensava que el papa ocupava un lloc intermedi entre Déu i l'home; i que la intervenció papal en qüestions seculars estava limitada a aquells casos en que el pecat i l'error humà amenacessin el propòsit fonamental del govern secular, que no és altre que la protecció i promoció de l'Església i l'extirpació de l'heretgia.[92] Així, l'ortodòxia va ser una de les seves principals preocupacions[n. 27] Davant això, tot i que envià una croada contra els albigesos, afavorí campanyes de predicació i adoctrinament, emprant inicialment missioners cistercencs, però que serien rellevats pels predicadors ambulants capitanejats per Domènec de Guzmán, que posteriorment esdevindrien l'orde de Predicadors, i especialment pels frares menors de Francesc d'Assís, reconeixent que l'única forma de desarmar efectivament l'heretgia era afavorint el veritable zel religiós i la reforma, i no pas mitjançant la repressió.[93]

Gregori IX excomunicà l'emperador Frederic II davant de les promeses incomplertes per participar a la croada.[87] Innocenci IV, expulsat de Roma per les forces imperials, convocà un concili que excomunicà Frederic per perjur, concili al que no acudí cap bisbe alemany, signe clar de l'autoritat del papa; [94] i provocant l'inici del fi dels Hohenstaufen. Per assolir aquesta victòria, els papes es van veure obligats a exigir un rendiment cada cop major a la seva maquinària econòmica: el papat reivindicà el seu dret a designar qualsevol bisbe, la qual cosa significava que s'exigia el pagament d'uns honoraris per cada nomenament. A finals del segle XII cada nou bisbe i abat havia de pagar en tributs un terç dels seus ingressos del seu primer any, la meitat pel Papa i l'altra meitat pels cardenals.[95]

Innocenci IVCelestí IVGregori IXHonori IIIInnocenci IIICliment IIIGregori VIIIUrbà IIILuci IIIPapa Alexandre IIIAnastasi IVEugeni IIILuci IIInnocenci IIHonori IICalixt IIGelasi IIPasqual IIUrbà IIVíctor IIIGregori VIIPapa Alexandre IIPapa Nicolau IIEsteve IXVíctor IILleó IXGregori XVILleó IXDamas IIBenet IXCliment IIGregori VIBenet IXSilvestre III

Els papes errants (1257–1309)[modifica]

El Papa és el bisbe de Roma; però enlloc diu que hi hagi de residir. La inestabilitat política del segle XIII a Itàlia forçà la cort papal a traslladar-se a diverses localitzacions com Viterbo, Orvieto i Perusa. Els papes portaren la Cúria amb ells, i el Col·legi de Cardenals es reuní a la ciutat on havia mort el papa per procedir l'elecció papal. Les ciutat que allotjaren un conclave gaudiren d'un incentiu al seu prestigi i de certs beneficis econòmics, tot i que les autoritats municipals s'arriscaven a ser fagocitades per l'administració dels Estats Pontificis.

Les faccions aristocràtiques de la ciutat de Roma un cop més van convertir Roma en una base poc segura per a un govern papal estable. Innocenci IV va estar exiliat de Roma i fins i tot d'Itàlia durant sis anys; i totes les eleccions papals del segle XIII, llevat de dues, van tenir lloc fora de Roma. L'horitzó de Roma estava dominat per les torres de guerra fortificades de l'aristocràcia (només durant el pontificat d'Innocenci IV se'n construïren un centenar); i els papes cada cop més passaren el seu temps als palaus papals de Viterbo i Orvieto.[96]

Des del punt de vista moral, els papes de l'època van posar en greu perill la seva credibilitat emprant algunes de les armes espirituals més solemnes del papat reformista per a finalitats estrictament polítiques.[95]

La influència dels cardenals francesos al Sacre Col·legi significava que alguns cardenals eren de fet membres d'un lobby que pressionava en nom dels seus monarques. La conseqüent polarització política del col·legi en diverses faccions conduí a llargs conclaves i poc decisius, així com a llargs períodes de seu vacant entre els pontificats.[97] El 1294, després de dos anys de sede vacante, els cardenals escolliren l'ermità Pietro del Morrone, que regnà durant només sis mesos sota el nom de Celestí V, abdicant del seu càrrec i retornant a la vida eremítica.[n. 28] El seu successor, Bonifaci VIII (1294-1303), realitzà una gran tasca en la línea reformista dels seus predecessors: fundà una universitat a Roma, codificà el dret canònic i restablí l'Arxiu i la Biblioteca vaticanes. Va ser el qui va declarar el primer Jubileu l'any 1300, provocant que anessin a Roma milers de pelegrins (tot i que cap testa coronada), la qual cosa augmentà enormement el prestigi del papat i el caràcter espiritual central de Roma; [98] tot i que mostrà el pitjor del nepotisme eclesiàstic, enriquint diversos parents a costa de l'Església i lliurant una guerra contra els rivals tradicionals de la seva família, els Colonna.[99] El 1302 promulgà la butlla Unam Sanctam davant la seva confrontació amb el rei francès, i on afirmava que «per a la salvació de qualsevol criatura humana és absolutament necessari ser súbdit del romà pontífex»; però encara serví per crear més dubtes sobre les pròpies reivindicacions del papat.[99]

Climent VBenet XIBonifaci VIIICelestí VNicolau IVHonori IVMartí IVPapa Nicolau IIIJoan XXIAdrià VInnocenci VGregori XCliment IVUrbà IVAlexandre IV

El papat d'Avinyó (1309-1377)[modifica]

Article principal: Papat d'Avinyó

Durant aquest període, set papes, tots ells francesos, residiren a Avinyó: Climent V (1305–14), Joan XXII (1316–34), Benet XII (1334–42), Climent VI (1342–52), Innocenci VI (1352–62), Urbà V (1362–70) i Gregori XI (1370–78). El 1378, Gregori XI tornà a Roma, on morí.

Papa Gregori XIPapa Urbà VPapa Innocenci VIPapa Climent VIBenet XIIJoan XXIIPapa Climent V
El Palau dels Papes d'Avinyó

El Conclave de 1304–05 va ser un dels conclaves més llargs de la història. Després de l'interregne d'11 mesos ocasionat per les disputes entre els cardenals francesos i italians,[100][101] va acabar amb l'elecció de l'arquebisbe de Bordeus Raymond Bertrand de Got com el Papa Climent V, tot i que no era cardenal. Per complaure el rei francès, acceptà ser coronat a Lió, i restà a França degut a la caòtica situació de la Itàlia central, instal·lant-se a Avinyó. La seva major dificultat va ser resistir-se al domini de la corona francesa, arribant a dissoldre els cavallers templers davant la insistència reial.[102][n. 29] Aquesta dependència del papat respecte a la corona francesa no es degué simplement a la pressió externa de la monarquia: de manera inevitable, i durant el seu llarg exili a França, el propi papat es veié "colonitzat", convertint-se en un papat francès.[n. 30]

D'ací canvià la percepció del papat, apareixent una teoria política secularitzada: l'auge de l'aristotelisme apropà la idea que l'Estat tenia una autonomia i un ordre diferent al de l'Església. Joan XXII emfatitzà en la grandesa del Papat i insistí en la superioritat sobre l'emperador i el seu dret a nomenar-lo i deposar-lo. Va ser un reformador econòmic i administratiu, que augmentà el control papal sobre les designacions episcopals i monàstiques i amplià el sistema de tributació papal, reorganitzant la cúria i el codi de dret canònic.[103]

En general, l'exili avinyonès no resultà del tot negatiu, en tant que, en sentir-se lliure de la implicació en les complicades relacions i venjances de la noblesa romana; i la cort papal d'Avinyó es convertí més que mai en el centre administratiu i judicial de l'Església. Per tant, no és sorprenent que contribuïssin a perfeccionar i sistematizar considerablement tant la burocràcia com les finances papals; originant-se tot el sistema de departaments de la cúria, fundant-se el 1331 el tribunal de la Rota, destinat a abordar els caos matrimonials.[104]

El Cisma d'Occident (1378–1417)[modifica]

Article principal: Cisma d'Occident
La divisió de les fidelitats europees durant el Cisma d'Occident

Després de setanta anys a França, la cúria pontifícia era naturalment francesa i afrancesada. De tornada a Roma, la tensió entre les faccions franceses i italianes era inevitable. La tensió esclatà després de la mort del francès Gregori XI, un any després del seu retorn a Roma. El poble romà, sembla que de manera amenaçadora, demanava un papa romà o, com a mínim, italià. El 1378 el conclave escollí un napolità, Urbà VI. La seva intransigència aviat alineà els cardenals francesos.[105] I el caràcter del poble romà els feu declarar, en retrospectiva, que la seva elecció era invàlida, car s'havia produït sota amenaces.

Els cardenals francesos realitzaren un nou conclave, on elegiren un dels seus, Robert de Gènova. Va prendre el nom de Climent VII.[106] El 1379 retornà al palau dels papes d'Avinyó, mentre que Urbà VI continuava a Roma.

Entre els poders polítics, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes, molts estats italians i el Sacre Imperi Romanogermànic es declararen fidels al papa de Roma, mentre que França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i Escòcia es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del rei indiferent: Pere el Cerimoniós (1336-1387), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant, va mirar d'aprofitar-se de l'existència de dues corts papals enfrontades per afavorir els seus projectes expansionistes. Després de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus fills Joan el Descurat (1387-1396) i Martí l'Humà es decantaren pel papa d'Avinyó.

Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, Santa Caterina de Siena, Santa Caterina de Suècia, el Beat Pere d'Aragó, la Beata Ursulina de Parma, Felip d'Alençon i Gerard de Groote foren partidaris del papa de Roma, mentre que Sant Vicent Ferrer, Santa Coleta i el Beat Pere de Luxemburg obeïren el papa d'Avinyó. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.

Durant gairebé quaranta anys l'Església va tenir dues cúries papals i dos col·legis cardenalicis, cadascun dels quals elegia un nou papa ja fos per a Roma o per a Avinyó quan la seu quedava vacant. Encara que els successius papes (5) i antipapes (4) expressaren el seu desig de posar final al cisma, a la pràctica ambdós bàndols consagraren tota la seva energia en consolidar el seu propi recolzament i minar el rival.[106] Cadascun dels papes exercia la seva influència entre els reis i prínceps per portar-los a la seva fidelitat, canviant d'aliances quan podien treure avantatges polítics. Les despeses cada cop majors del papat ara havien de ser sufragades per una comunitat dividida, i els papes rivals es barallaren per uns ingressos que eren objecte de grans disputes.[106]

El 1409 es celebrà un concili a Pisa per tal de resoldre la situació. El concili declarà ambdós papes com a cismàtics (Gregori XII a Roma i Benet XIII per Avinyó) i en nomenà un de nou, Alexandre V. Però cap dels papes ja existents estava disposat a dimitir, de manera que l'Església va arribar a tenir tres papes.[107]

El 1414 es celebrà un nou concili, aquest cop a Constança. Al març de 1415, el papa pisà, Joan XXIII abandonà Constança disfressat, però va ser fet presoner i deposat al maig. El papa romà, Gregori XII, dimití voluntàriament el juliol.[107] El papa d'Avinyó, Benet XIII, es negà a viatjar a Constança. De resultes d'una visita personal de l'emperador Segimon I, no consideraria la dimissió. El concili de Constança finalment el deposà el juliol de 1417. Denegant el seu dret a fer-ho, es refugià al castell de Peníscola, on continuà actuant com a papa, creant nous cardenals i publicant decrets, fins a la seva mort el 1423, però cada cop més es veié mancat de suport.

El concili de Constança, havent netejat finalment el camp de papes i antipapes, elegí Oddone Colonna com a Papa Martí V el novembre.[107] L'elevat prestigi papal i la indisputada visió papalista havien acabat per a sempre. Ara havia al sí de l'Església un important grup d'opinió que afirmava que, en cas d'emergència, fins i tot el papa havia de respondre davant de l'Església reunida en concili.[107][n. 31]

El Cisma deixà el papat malferit, desconfiant de tota la idea dels concilis ecumènics en conjunt i amb una perillosa resistència a les peticions de reforma. En termes polítics també es va veure molt afectat: tot i que l'aprovació papal seguia sent una carta que a tot monarca li interessava tenir, i l'hostilitat papal era un problema, mai mes un papa no podria derrocar emperadors o exercir una autèntica jurisdicció sobre els tradicionals regnes feudals del papat. Per disminuir els drets dels concilis, Martí V i Eugeni IV arribaren a acords individuals o "concordats" amb molts governants. Aquests concordats contribuïren a erosionar moltes de les prerrogatives papals arrencades als poders seculars pel papat reformista i reduïren dràsticament el control papal sobre les esglésies locals. Així, els prínceps seculars es mostraren decidits a que no es recuperés ni es consolidés la doctrina de la supremacia papal, pròpia de l'Alta edat mitjana.[108]


Papes del Cisma d'Occident

Edat moderna (1417-1775)[modifica]

El papat del Renaixement (1417–1534)[modifica]

Article principal: Papat renaixentista

D'ençà de l'elecció de Martí V pel concili de Constança el 1417 i fins a la Reforma Protestant, el cristianisme occidental va quedar lliure de cismes i de destacats reclamants papals en disputa. Marti V retornà el papat a Roma el 1420. Tot i que havien importants divisions sobre la direcció de la religió, aquestes van ser resoltes sobre els llavors establerts procediments del conclave papal. En tornar a Roma, Martí V la trobà destruïda i abandonada: els papes renaixentistes es conjuraren a canviar-ho, planificant nous carrers i edificis per perpetuar els seus noms i els de les seves famílies, edificis que elevarien Roma tant com a centre de l'Església com la major de les ciutats d'Europa.[109] Els poderosos papes i cardenals cada cop més es convertiren en mecenes de l'art i l'arquitectura renaixentista. Eugeni IV portaria a Roma a Fra Angelico,[110] però seria Nicolau V qui posaria les preocupacions i anhels renaixentistes al centre del programa papal, creant la Biblioteca Vaticana i proposant la reconstrucció radical de la pròpia basílica de Sant Pere.[110][n. 32]

A diferencia dels seus pars europeus, els papes no eren monarques hereditaris, de manera que només podien promocionar els interessos de les seves famílies mitjançant el nepotisme,[111] creant principalment la figura del cardenal nebot.[n. 33] El Col·legi cardenalici estava dominat pels cardenals nebots (parents dels papes que els havien elevat), cardenals de la corona (representants de les monarquies catòliques europees) i pels membres de les poderoses famílies europees. El Col·legi es convertí en una rica classe cardenalícia, amb grans connexions dinàstiques. La infiltració aristocràtica al cardenalat estava en funció de la creixent politització del papat: els governants d'Espanya, França i Itàlia necessitaven cardenals domesticats per exercir pressió sobre la política papal o en els conclaves. Però paradoxalment, aquest període observà l'exclusió dels cardenals de les mesures polítiques papals, sent degradats d'assessors papals a simples cortesans que cobraven una pensió.[112] L'extensió del nepotisme i els nomenaments venals al cardenalat (a canvi de diners o favors) feu que, a finals de segle, les eleccions tinguessin cada cop menys probabilitats que sortís escollit el "candidat de Déu". Tot i això, abans del Cisma d'Occident, el papat havia derivat molts dels seus ingressos del "exercici vigorós de la seva tasca espiritual", durant aquest període els papes depenien finalment dels ingressos des mateixos estats pontificis. Amb grans despeses en guerres i projectes de construcció, els papes trobaren una nova font d'ingressos en la venta d'indulgències i càrrecs burocràtics i eclesiàstics.[113]

El Jubileu de 1450, convocat per Nicolau V va ser un èxit, amb desenes de milers de pelegrins acudint a Roma, constituint una fita decisiva pel papat renaixentista. Després dels amargs traumes del cisma i la propaganda antipapal del moviment conciliarista, el caràcter central de Roma i del Papa al catolicisme popular quedà indisputàdament confirmat.[114] El jubileu també es convertí en un instrument de reforma papal. Si bé la temptativa de reforma papal era genuïna, molts ho van veure com una qüestió cosmètica.[115] El 1453 caigué Constantinoble a mans dels turcs. Per al successor de Nicolau, el valencià Calixt III la reconquesta de Constantinoble es convertí en la principal preocupació, ordenant aturar tots els projectes de construcció iniciats per Nicolau.[115][n. 34]

Els Estats Pontificis començaren a semblar un estat nació moderna durant aquest període, i el papat prengué un paper cada cop més actiu en les guerres europees i en la diplomàcia. Els papes d'aquest període usaren els exèrcits papals no només per enriquir-se ells i les seves famílies, sinó que també per reforçar i expandir-se territorialment.[116] Sixt va combatre contra Florència, Ferrara i Venècia, canviant d'aliat amb el tranquil cinisme d'un príncep secular.[117] Innocenci VIII (1484-1492) fomentà la revolta de Nàpols i s'alià amb els Médici florentins, casant el seu fill Franceschetto amb la filla de Llorenç el Magnífic;[117] anècdota que es convertiria en pràctica habitual pel seu successor, Alexandre VI (1492-1503), qui va tenir al menys 9 fills il·legitims, dels quals en reconegué quatre abans d'esdevenir Papa: Cèsar, Lucrècia, Jofré i Joan. Com a Papa emprà sistemàticament els matrimonis dinàstics dels seus fills per establir aliances amb tota una sèrie de prínceps; i es desprengué de grans extensions de territoris papals a fi de crear ducats independents pels seus fills Joan i César.[117] Els papes també eren sovint reclamats per tant arbitrar disputes entre les potències colonials en competència com per resoldre complicades disputes teològiques. L'arribada a Amèrica de Cristòfor Colom el 1492 va encendre les ja difícils relacions entre els regnes de Portugal i Castella, les maniobres dels quals per a les possessions dels territoris colonials a la costa africana durant diversos anys havien estat regulades per les butlles papals de 1455, 1456 i 1479. Alexandre VI respongué amb tres butlles, que eren molt favorables a Castella; la tercera Inter caetera (1493), concedia a Castella el dret en exclusiva per colonitzar la major part del Nou Món.La necessitat d'una reforma de l'Església era cada cop més urgent. El 1497 Alexandre VI excomunicà el dominic florentí Girolamo Savonarola, el qual identificava la Roma d'Alexandre amb les forces de l'Anticrist, i seria penjat i cremat a Florència l'any següent.[118] Més al nord, Erasme de Rotterdam també exigia reformes.

El Papa Juli II (1503-1513) va ser conegut com el "Papa Guerrer" o el Terrible pel seu ús de les matances per incrementar els territoris pontificis,[119] dedicant-se a recuperar pel papat els territoris apropiats pels Borgia. Al final del seu pontificat havia expulsat els francesos d'Itàlia i ampliat els Estats Pontificis per incloure Parma, Piacenza i la regió de Reggio Emilia.[120] Malgrat això, Juli II, nebot de Sixt IV, va mantenir el mecenatge del seu oncle sobre les arts al servei del Papat, però a una escala encara més impressionant,[n. 35] culminant en la col·locació de la primera pedra de la nova basílica de Sant Pere el 18 d'abril de 1506.[121] El maig de 1512 Juli II inaugurà el Cinquè Concili del Laterà, totalment ineficaç al estar composat fonamentalment per bisbes italians designats pel papa, amb un ordre del dia dictat per ell i amb els decrets publicats en forma de butlla.[122] El seu successor,Lleó X (1513-1521) aplicà una política bèl·lica destinada a afavorir els interessos de Florència i de la seva família (els Medici, en comptes d'afavorir els interessos papals com a tals.[120] Continuà amb el concili, però l'únic resultat satisfactori pel papat va ser la desacreditació del cismàtic Concili de Pisa i l'abandó de la teoria conciliar per part de la monarquia francesa.[123]

D'acord a Eamon Duffy, «el papat del Renaixement evoca imatges d'un Hol·lywood espectacular, tot decadent i ple d'endollats. Els contemporanis veien la Roma renaixentista tal i com avui veiem el Washington de Nixon, una ciutat plena de meuques cares i moviments polítics, on tot i tothom tenia un preu, on no es podia confiar en res ni en ningú. Els mateixos papes seguien aquesta pauta.»[124] Per exemple, Lleó X es diu que afirmà: «Deixeu-nos gaudir del papat, car Déu ens la concedit».[111] Diversos d'aquests papes tingueren amants i engendraren fills i participaren en intrigues i fins i tot assassinats.[124]

Papa Climent VIIPapa Adrià VIPapa Lleó XPapa Juli IIPapa Pius IIIPapa Alexandre VIPapa Innocenci VIIIPapa Sixt IVPapa Pau IIPapa Pius IIPapa Calixt IIINicolau VPapa Eugeni IVPapa Martí V

La Reforma i la Contrareforma (1517–1580)[modifica]

El 1517 Martí Luter, un desconegut professor de teologia de la universitat de Wittenberg, proposà un debat acadèmic sobre la qüestió de les indulgències.[123] Luter no protestà per l'abús de les indulgències, sinó per la pròpia indulgència[n. 36] Les idees de Luter s'estengueren molt de pressa per tota Alemanya,[n. 37] mentre que a Roma Lleó X no entengué la gravetat de la crisi i la necessitat de mesures dràstiques de reforma. Inicialment intentà que els agustins, orde al qual pertanyia Luter, el silenciessin; al juny de 1520 condemnà les tesis de Luter a la butlla Exsurge Domine, butlla que fou cremada públicament per Luter, i finalment l'excomunicà.[n. 38] Alemanya tenia una llarga tradició antiromana[n. 39] que Luter i els seus partidaris van saber emprar. El successor de Lleó, Adrià VI[n. 40] (1522-1523) posà en marxa un programa d'estalvis dràstics que reduí notablement el personal de la cúria. Teòleg escolàstic antiquat, no tenia cap consideració pel Renaixement.[125] Era devot i partidari de la reforma, i envià un delegat a la Dieta de Nuremberg, el qual reconegué que «els mals de l'Església provenien directament del papat» i anuncià la intenció d'Adrià de portar a terme una reforma a fons de la cúria i de la jerarquia en general; però també advertí que si Luter persistia, hauria de ser reprimit. Adrià tampoc no havia entès l'autèntic poder del missatge luterà.[126]

El successor d'Adrià VI, Climent VII (1523-1534), diferia d'aquell com el dia de la nit. Fill bord de Julià I de Mèdici, era un home de la Cúria. Mecenes de Rafael i Miquel Àngel, políticament fou un papa desastrós.[126] De personalitat desconcertant, es mostrà com un home indecís sense remei, paralitzat davant la possessió de l'autoritat, tot i haver estat un excel·lent segon, en un moment on apareixien fortes estats nacions amb monarques poderosos i amb un enorme desig d'afirmació.[127][n. 41] Si bé com a cardenal es mostrà partidari de l'emperador, com a Papa oscil·là contínuament entre França i l'Imperi.[127] El fracàs en les campanyes diplomàtiques i militars de Climent VII resultaren en el saqueig de Roma el 1527.[128] Després d'aquest fet, Climent es reconcilià amb Carles, a qui coronà emperador a Bolonya el 1530 (la darrera coronació d'un emperador en tota la història). En aquells moments era clar per a tothom que per resoldre la divisió religiosa a Alemanya caldria un concili ecumènic, però malgrat totes les pressions (fins i tot de l'emperador Carles), Climent s'oposà.[129] Per un altre costat, Enric VIII d'Anglaterra, fervorós partidari de l'ortodòxia, mobilitzà els millors teòlegs d'Anglaterra per refutar a Luter. Però quan se li negà el divorci amb Caterina d'Aragó,[n. 42] Enric afirmà la seva supremacia sobre l'Església d'Anglaterra i repudià el papat: Anglaterra, a on gairebé no havien afectat les idees protestants, es perdé així per al papat.[130]

Tot i la necessitat de reforma, l'elecció de Pau III (1534-1549) semblà un gest destinat a recuperar les antigues glòries renaixentistes, car el nou papa era un aristòcrata romà.[130] En ser escollit, Roma esclatà en focs artificials, mascarades i carnavals. Malgrat això, va ser qui impulsà la reforma interna de l'Església. Pressionà tant a l'emperador com al rei de França per a que l'ajudessin a convocar un concili, on volia abordar tant la reforma doctrinal com la pràctica. Al desembre de 1945 va aconseguir convocar el concili a Trento, als Alps italians.[131][n. 43] En els preparatius del concili, i davant el fracàs de la negociació amb els protestants, es creà una inquisició romana.[132][n. 44] Malgrat això, Pau III era conscient que amb la repressió no n'hi havia prou i seguí pressionant per a una reforma de la cúria.[132][n. 45] Finalment, el desembre de 1545 es reuní el Concili de Trento (1545 – 1563), que s'estendria durant els cinc pontificats següents, les sessions del qual eren curosament regulades pels delegats papals, i que es convertí en una ofensiva contra els perills que amenaçaven el catolicisme.[133] Després de Trento, l'Església estaria millor organitzada, comptaria amb un personal més ben preparat i tindria un caràcter més clerical, però també més vigilant i repressiu, transformant-se en una institució més sòlida i formidable.[134] La reforma sobreviuria a Juli III (1550-1555), de caràcter també mundà com Pau III, però mancat de la seva grandesa; així com a Pau IV:[134] sota Pau IV la reforma adquirí un caràcter fosc i temible, es desconfià de la creativitat en considerar-la una innovació perillosa, i les energies teològiques se centraren més en reprimir l'error que no pas en explorar la veritat, se suspengué el concili, substituint-lo per una comissió de cardenals, teòlegs i superiors d'ordes per tal de fer la reforma pràctica, la Inquisició augmentà la seva activitat i es creà l'Índex de Llibres Prohibits.[135] Pius IV (1559-1565) tanca el Concili de Trento. Pius V (1565-1572), Gran Inquisidor sota el pontificat de Pau IV, la reactivà, endurí el tractament contra els jueus i, en la creença de l'autoritat suprema del papat sobre els governants seculars, excomunicà a Isabel I d'Anglaterra i ordenà la seva deposició, en una mesura que ofengué tant els governants catòlics com els protestants i que l'únic que aconseguí fou desencadenar una persecució governamental dels catòlics anglesos. El 1582, el papa reformista Gregori XIII revisà el calendari julià, llavors vigent i ple d'inexactituts, ometent 10 dies del mes d'octubre de 1582 per corregir els errors acumulats durant els segles i introduint un nou mètode per calcular els anys de traspàs. Però aquesta reforma provocà una onada de terror i ira entre els països protestants, provocant que no s'acceptés a Anglaterra fins al 1752 i a Suècia fins al 1753.[136]

Papa Gregori XIIIPapa Pius VPapa Pius IVPapa Pau IVPapa Marcel IIPapa Juli IIIPapa Pau III

El final del Concili i l'era de l'absolutisme (1585–1775)[modifica]

El pontificat de Sixt V (1585-1590) inaugurà l'etapa final de la Contrareforma. Per a alguns, combinava les característiques més temibles de Juli II i Pau IV: de caràcter violent, autocràtic i implacable; ferotge en la seva política religiosa, animant les forces del catolicisme a França, Polònia i Savoia a posar tot el pes dels seus exèrcits en favor de la campanya contra la Reforma, i oferint-se a finançar l'Armada Invencible contra Anglaterra.[137] A Roma posà en marxa una campanya de purgues morals, reduí el poder dels cardenals i posà l'accent en la supremacia papal, exigint a tot nou bisbe que viatgés a Roma abans de prendre possessió de la seu.[138] A l'hora s'ocupà que la cara externa de Roma mostrés la grandesa espiritual del papat.[138][n. 46] A partir de Sixt V, el papat començà a semblar-se a les fortes monarquies nacionals: el Papa era un monarca absolut més entre els altres, entrant en conflicte sovint amb d'altres monarques catòlics.[139]Malgrat això, el papat de la Contrareforma es considerava cridat a unir els prínceps catòlics per tal de reformar l'Església per dins i combatre l'enemic extern, ja fos protestant o turc.[n. 47]

Climent VIII (1592-1605), de tarannà pietós però realista, es reconcilià amb Enric IV de França i acceptà l'Acta de Tolerància atorgada als protestants, alliberant-se de la dependència amb Espanya. El 1606, davant la promulgació de lleis que entraven en conflicte amb la butlla In Coena Domini, Pau V excomunicà tota la República de Venècia i posà la ciutat sota un interdicte. Davant aquesta decisió, els governants de tot el món catòlic se sentiren alarmats davant aquesta confrontació amb un estat sobirà, i la pròpia Signoria decidí ignorar-lo.[n. 48] Finalment, el 1607 el papa es veié obligat a aixecar l'interdicte sense haver aconseguit cap concessió real per part de la república. L'arma papal definitiva, l'excomunió i l'interdicte, s'havia intentat emprar donant-li la màxima publicitat, però aquest cop havia demostrat ser ineficaç.[140]

Amb el descobriment del Nou Món i el creixement de les activitats missioneres allà, Gregori XV (1621-1623) creà el 1622 la Sagrada Congregació per a la Propaganda de la Fe, destinada a supervisar les activitats missioneres arreu del món. El 1627 Roma ja disposava d'un seminari interracial, l'Urbanum, i de la seva pròpia impremta.[141]

El 1620 tingué lloc la batalla de la Muntanya Blanca, la primera gran victòria catòlica a la Guerra dels Trenta Anys. El Papa Pau V patí un infart durant la cerimònia d'acció de gràcies per commemorar la victòria, i el seu successor Gregori XV (1621-1623) consagrà tots els seus esforços a treure el màxim profit de la victòria.[136][n. 49] El 1648 acabà la Guerra, no amb la victòria del catolicisme i el papat, sinó amb la institucionalització del protestantisme, demostrant que cap de les grans potències europees estava disposada a modificar la seva política exterior a partir de consideracions estrictament confessionals.[142] Aquesta contradicció en la posició del papat, líder triomfal del catolicisme militant però relegat a fer un paper testimonial a la Realpolitik europea quedà clarament revelada en el pontificat d'Urbà VIII (1623-1644). El aquesta època el papat iniciaria un camí de luxe i ostentació que Urbà VIII portaria al cim, fent de mecenes per a escriptors, pintors, músics i escultors, sobre tot per a Gian Lorenzo Bernini.[142] El revoltim de simbolisme espiritual i ambició desmesurada va ser la tònica de tot el pontificat. Paral·lelament el seu règim es veié dominat per un secularisme que erosionà inexorablement el prestigi del papat barroc, manifestant-se en l'absolutisme autocràtic del mateix papa.[142] Aquesta degradació resultà encara més evident en el descarat nepotisme del papa en la incessant promoció i enriquiment de la seva família. El tarannà rígid del papa d'Urbà es va fer rellevant en el cas Galileu: el contrast entre l'anterior tolerància i exaltació de Galileu i la injustícia de la seva condemna fou un signe eloqüent de la rigidesa del catolicisme barroc. Sota la seva arquitectura exuberant i espectacular en la superfície s'amagava una profunda incertesa, que es resolia mitjançant l'exercici peremptori de l'autoritat.[143] Durant la resta del segle XVII, l'estil creat per Urbà VII determinà l'aparença externa del papat. Els seus successors Innocenci X (1644-1655) i Alexandre VII (1655-1667) continuaren el mecenatge a Bernini.[143]

No obstant l'embolcall, la impotència política del papat era més evident amb cada pontificat nou, especialment en les relacions amb França.[144] Innocenci X era tan hostil a França com Urbà VIII n'havia estat favorable. Segons ell, tot allò que França guanyava era a costa de l'Església; i només a Espanya l'Església podia descansar tranquil·la. El cardenal Mazarino, primer ministre francès, arribà a considerar no reconèixer l'elecció d'Innocenci. De resultes, el paper internacional del papat com a pacificador entre les nacions catòliques se'n resentí (els francesos no permeteren una mediació papal a la pau dels Pirineus).[144] El 1664, Lluís XIV envaí el territori papal d'Avinyó i obligà el papa a signar un humiliant tractat a Pisa.[144] Durant la dècada del 1640 aparegué un tractat obra de Cornelius Jansen, bisbe d'Ypres. El 1653, responent a la petició de 85 bisbes francesos i mitjançant la butlla Cum occasione, Innocenci X condemnà cinc proposicions que resumien l'ensenyament jansenista.[145]

En el transcurs del segle XVII, l'emperador i els reis de França i Espanya establiren el seu dret a un ius exclusivae, el dret a vetar qualsevol candidat al papat que no els agradés; i a finals de segle era habitual que els ambaixadors de les grans potències assistissin al conclave per a donar a conèixer els seus desigs. Les consideracions polítiques començaren a dominar l'elecció del papa, i la majoria requerida de dos terços esdevingué quelcom cada cop més difícil d'assolir.[144] Davant aquests fets sorgiren a tots els conclaves un grup de cardenals zelanti, que deploraven aquesta ingerència política, que si bé rarament aconseguien assegurar la seva elecció com a papa, sí que sovint tenien una influència decisiva.

Innocenci XI (1676-1689) va ser un gran papa. Acceptà de mala gana la seva elecció per al papat, i només després de forçar els cardenals a acceptar un pla de reforma de l'Església, i ben aviat quedaren demostrades tant la seva habilitat pràctica com la seva integritat personal. D'un deute heretat de 50 milions d'escuts, aconseguí equilibrar els comptes i aconseguí acumular una reserva financera.[146] Es llançà a promoure una activitat missionera arreu del món, impedí que els monarques catòlics es casessin amb l'emperador, tot i que desaprovà vigorosament les persecucions religioses, condemnà el tractament infligit per Lluís XIV als hugonots i intentar convèncer a Jaume II que renunciés a la seva política agressivament catòlica a Anglaterra.[146] Per la seva disputa amb Lluís XIV, ocasionada per la negativa del papa a acceptar intromissions seculars als drets eclesiàstics, creixeren els sentiments antipapals a França,[n. 50] creant-se una situació on semblava inevitable el cisma entre França i el papat.[146]

A inicis del segle XVIII el papat ja havia recorregut un camí que el posaria a mercè de les grans potències europees. Els papes del segle XVII veieren cada cop més limitades les seves possibilitats de maniobra, a mesura que els monarques europeus eren cada cop més forts i intentaven situar l'estructura de l'Església sota control estatal. Amb vistes a assegurar la màxima llibertat possible per a l'Església, els papes adoptaren el costum de signar tractats o concordats que definissin els drets i el paper de l'Església.[147] Però els governants successius de França, Portugal, Espanya i l'Imperi van anar minant poc a poc les condicions establertes en aquests concordats, així com les llibertats i drets de l'Església.[148] Climent XI (1700-1721) va ser el darrer papa anterior a la Revolució Francesa que jugà un paper destacat a la política europea com a príncep per dret propi, sent una calamitat pel papat.[145] El 1700 posà tot el seu per en favor del candidat francès al tron vacant d'Espanya: considerà preferible que un francès controlés els territoris espanyols de Nàpols, Milà i la Toscana, amb el resultat que els Habsburg austríacs envaïren Itàlia, derrotant els exèrcits papals el 1708, amb una rendició humiliant i molt perjudicial davant d'Àustria que conduí a Espanya a una guerra que durà sis anys.[147] Assolí un clímax catastròfic en el debat jansenista el 1713, quan promulgà la butlla Unigenitus, on condemnava 101 propostes extretes del tractat devocional «Reflexions morals sobre els Evangelis», escrit pel jansenista Pasquier Quesnel.[n. 51]

El seu successor, Benet XIII (1724-1730) era un pietós dominic que es negà a comportar-se com un papa, sinó que ho feu com un senzill capellà de poble, delegant totes les qüestions del papat en mans del seu secretari, Niccolò Coscia, un home totalment corrupte, sota el qual tota l'administració dels Estats Pontificis es convertí en un escàndol públic.[147] Per contra, Benet XIV (1740-1758) va ser un dels màxims exponents papals de realisme i sentit comú.[148] El seu llarg pontificat està ple d'activitats destinades a perfeccionar i modernitzar la tasca tradicional del Papat.[n. 52] Admirat tant per protestants com per catòlics, volia un catolicisme eficient, modern i actiu, i pensava que el Concili de Trento havia proporcionat el model necessari. Tot i protegir historiadors i teòlegs partidaris de la reforma, i que creia en la importància de l'erudició i la ciència, també redactà noves normes per a l'Índex de Llibres Prohibits.[148] Va ser el primer papa en fer servir sistemàticament les encícliques com a forma favorita de magisteri.[n. 53] Tot i que evità una confrontació directa amb els governants seculars, desplegà grans esforços diplomàtics per a evitar cedir fins i tot en les reivindicacions temporals del papat. Tot i ser considerat com un home de la Il·lustració, Benet XIV era també un entusiasta de la "religió dels vells temps", promovent i assistint personalment als sermons renovadors de l'antiga fe del franciscà Leonard de Port Maurice.[149]

El 1768 el duc de Parma promulgà un edicte on prohibia apel·lar a Roma sense el seu consentiment i prohibint les butlles papals i la resta de documents que no haguessin estat signats per ell. Per a Climent XIII (1758-1769) allò era un acte cismàtic, declarant nul el decret en virtut de la butlla In Coena Domini; però els prínceps europeus se sentiren ultratjats i es mostraren en contra de la decisió papal.[150] [n. 54] Però la pitjor humiliació seria quan el 1773 Climent XIV (1769-1774), cedint a les pressions dels governants d'Espanya, Portugal, França i Àustria, ordenà dissoldre la Companyia de Jesús.[150] La supressió dels jesuïtes pel papat, al servei del qual havien nascut i existit sempre va ser la demostració més clara que es podia imaginar de la carència de poder del papa al nou ordre mundial.[151] El 1770 Climent havia renunciat a la lectura de la In Coena Domini i ordenà suprimir-la de la litúrgia romana.[150]

Climent XIVCliment XIIIBenet XIVCliment XIIPapa Benet XIIIInnocenci XIIICliment XIInnocenci XIIAlexandre VIIIInnocenci XICliment XCliment IXAlexandre VIIInnocenci XUrbà VIIIGregori XVPau VLleó XICliment VIIIInnocenci IXGregori XIVUrbà VIISixt V

Edat contemporània (1775-avui)[modifica]

L'era de les Revolucions (1775–1848)[modifica]

Cap a la dècada del 1780 tots els estats catòlics europeus volien reduir el papa a una mera figura cerimonial: reis i prínceps nomenaven bisbes i abats, dictaven quines festes complir i quines s'havien d'ignorar, reprimien o ignoraven les apel·lacions a Roma, vetaven la publicació de declaracions papals... Sota la influència del jansenisme i d'un creixent interès per l'església primitiva, nombrosos teòlegs ressaltaren la supremacia del bisbe dins de l'església local. El papa era el primat i el darrer recurs en qüestions doctrinals, però la seva ingerència en els afers del dia a dia es considerava com una usurpació; i el príncep local feia el paper de Constantí al limitar-la.[152] A tota l'Europa catòlica, homes devots intentaren aconseguir una reforma de la religió lliure de la superstició i la ignorància, que la fes més útil, moral i racional. La gent de la Il·lustració considerava que el papa mantenia la superstició, i els desagradaven les relíquies i les indulgències, de les que Roma n'era la principal proveïdora.[152]

Josep II d'Àustria era un devot catòlic que dictà més de 6.000 edictes regulant la vida religiosa del seu poble;[152] però en un del 1781 ordenà la dissolució de les cases religioses dedicades exclusivament a l'oració i la contemplació,[n. 55] i mantenint aquelles que realitzaven tasques "útils", com gestionar escoles u hospitals. Van desaparèixer unes 400 cases, un terç del total. I per fer-ho no es consultà el papa.[153] A Itàlia el moviment antipapal adoptà formes més descarnades: des de mitjans de la dècada del 1770 el regne de les Dues Sicílies interrompé els tradicionals pagaments feudals al papat, i el govern de Nàpols començà a tancar els contactes amb Roma; se suprimí la Inquisició, els bisbes tenien prohibit fer ús del càstig de l'excomunió i, d'ençà 1784, es prohibí tot contacte directe amb el papa: les comunicacions papals havien de sotmetre's a l'aprovació de l'Estat, i la corona reafirmà el seu dret a nomenar bisbes.[154] Els papes respongueren negant-se a acceptar els bisbes nomenats per la corona: el 1787 havia 40 seus vacants; però pel 1792, amb gairebé de les seus de l'Itàlia meridional vacants, el papat hagué de cedir finalment.[155]

Pius VI (1775-1799) demostrà ser un model pobre com a papa. De família aristocràtica que havia progressat gràcies al seu encant, mancat d'experiència pastoral i sense ser un home de profunda espiritualitat, fou escollit en demostrar que seria el candidat més acceptable per a les monarquies europees.[155] Tot i les finances papals estaven en una situació desesperada, gastà uns diners que no tenia en erigir obeliscs egipcis per Roma, construir una enorme sagristia per a Sant Pere o crear els Museus Vaticans; practicant també un nepotisme a gran escala.[155] Quan empitjoraren les relacions amb Àustria, Pius decidí viatjar a Viena amb l'esperança que Josep II cediria davant el seu encant, però tot i ser rebut per multituds i que fos cobert d'honors per l'emperador, no aconseguí res en termes reals.[156] El 1789 França esclatà a França la Revolució. Inicialment no es tractà d'una crisi religiosa, car el catolicisme formava part integral de la constitució francesa,[156] però gairebé tots els bisbes eren aristòcrates rics (encara que el una tercera part del clergat parroquial vivia per sota dels nivells de subsistència).[157] El 2 de novembre, a proposta del bisbe d'Autum Talleyrand, tota la propietat de l'Església a França va ser posada a disposició de la nació, iniciant-se una gegantina desamortització (i resolent de cop la bancarrota nacional).[157] El febrer de 1790 començà l'eliminació dels ordes religiosos existents. A partir d'aquest punt, les relacions amb Roma serien més febles que mai. El 12 de juliol el rei sancionà la Constitució civil del clergat, i l'endemà arribà una comunicació del papa Pius VI condemnant-la com a cismàtica.[157] El rei inicià una sèrie de negociacions amb el papa per assolir alguna solució de compromís, i els mateixos bisbes també es dirigiren a Roma... però Pius VI romangué silent, car temia provocar a França un cisma com el succeït a Anglaterra dos segles abans.[158] > i quan finalment, el maig de 1792 publicà la seva condemna, hi hagué un munt de retraccions. El juny el papa envià el cardenal Maury a la dieta de Francfort per instar a defensar l'Església davant l'emperador Francesc II.[159][n. 56] En caure la monarquia, començà la persecució de l'Església[158][n. 57] La destrucció de l'Església a França va ser vista amb un horror impotent des de Roma.[159] El 1796, un jove Napoleó Bonaparte avançà sobre Llombardia creant una república a Milà, i encara que no avançà cap a Roma, sí que s'annexionà les legacions de Ravenna i Bolonya. Per tal d'alliberar Roma de la invasió, el papa va haver d'accedir a un armistici humiliant; fins que el 1797, per la pau de Tolentino, es confirmaren i ampliaren les humiliants condicions.[159] Davant del principi del final del poder temporal dels papes (les legacions perdudes eren les úniques parts viables econòmicament dels Estats Pontificis), a la mateixa Roma hom arribà a pensar que no hi hauria un altre papa.[159] Enmig d'un clima d'avalots a Roma, el 15 de febrer de 1798 tropes franceses entraren a la ciutat, arrestant els cardenals i donaren tres dies a Pius VI per a que es preparés per abandonar-la. Va morir presoner el 29 d'agost de 1799 a Valença.[159]

Pius VII (1800-1823) va ser escollit en un conclave celebrat a Venècia que s'estengué durant sis mesos.[n. 58] Napoleó, ja Primer Cònsol, s'adonà del paper que podia jugar la religió en la seva lluita contra les potències europees, i afirmà que «el Papa és un mitjà de crear opinió, i té una autoritat mortal equivalent a la d'un exèrcit de 200.000 homes», així com que desitjava «regalar al Papa 30 milions de francesos».[160] Finalment, el 15 de juliol de 1801 se signaria un concordat que regiria les relacions entre França i la Santa Seu durant un segle i proporcionaria un model per a les relacions del papat amb el nou ordre internacional del segle XIX[161][n. 59]

El maig de 1804, el senat francès declarà Napoleó emperador dels francesos, convidant-se al Papa a que ungís el nou emperador.[162] La reacció a totes les corts europees va ser de rebuig, i tant Pius VII com el cardenal Consalvi sabien que no podrien acontentar a tothom, de manera que el Papa decidí viatjar a París per tractar d'assegurar qualsevol avantatge per a l'Església que pogués arrencar a l'emperador.[162] El viatge papal va ser un triomf, doncs multituds rebien la comitiva papal, davant el disgust de Napoleó. Un cop a París, Napoleó infligí una sèrie d'humiliacions mesquines, que el Papa hagué d'acceptar.[162] El 2 de desembre se celebrà la coronació a la catedral de Notre Dame, en la que Napoleó no acceptà que el Papa li posés la corona sobre el cap.[163] El febrer de 1806 Napoleó s'annexionà el regne de Nàpols, posant com a rei el seu germà Josep. Això era un nou insult per al papa, car Nàpols era un feu papal.[163] Napoleó ordenà a Pius VII que tanqués els seus ports a les naus aliades, però Pius es negà afirmant que «Som el Vicari d'un Déu de pau, la qual cosa significa pau per a tots».[163] En opinió de Pius VII, Napoleó no tenia cap dret sobre els Estats Pontificis. A partir d'aquest moment, les relacions entre ambdós es deterioraren. El gener de 1808 les tropes franceses ocuparen Roma i el papa es convertí de fet en un presoner al palau del Quirinal. El 6 de juliol, un general francès l'exigí que abdiqués com a sobirà dels Estats Pontificis, però quen Pius es negà, fou obligat a pujat a un carruatge i fou conduït al nord.[163] En aquesta situació, Pius VII tornà a ser el "pobre monjo Chiaramonte", i negant-se a ratificar cap bisbe nomenat per Napoleó.[164][n. 60] El papa no pogué retornar a Roma fins al 1814, i el Congrés de Viena restituí al papat pràcticament tots els territoris perduts durant el període napoleònic.[165] Quan Napoleó buscava que el papa abandonés el poder temporal i es dediqués exclusivament a la seva autoritat espiritual era una manifestació del seu desig d'esclavitzar el papar a les seves ambicions. D'ací que els papes del segle XIX percebessin que si no podien mantenir-se com a reis temporals no podrien seguir sent el bisbe màxim de l'Església, influint en la resposta dels pontífex que el succeirien durant el segle al món modern.[165]

A l'Europa post-napoleònica tota l'estructura eclesiàstica estava en runes. Les fronteres havien caigut, el Sacre Imperi Romanogermànic havia desaparegut i hagué una transferència de territoris de mans catòliques a protestants.[n. 61] Per ajudar a revertir la situació, el 7 d'agost de 1814 restaurà la Companyia de Jesús.[165] A més, calia comptar amb el recolzament de les monarquies europees per assegurar la llibertat d'actuació de l'Església, signant concordats amb tots ells.[n. 62] La Revolució havia ensenyat els governants que no podien governar els seus estats sense l'Església: calien bisbes i capellans que prediquessin obediència i contenció, però calia finançament de l'Estat en tant que l'Església havia perdut dominis; i així el catolicisme s'alià al reaccionarisme.[166] Després de la Revolució, pensadors començaren a reflexionar sobre el poder destructiu de la raó sense més, redescubrint el poder de les antigues institucions, de les autoritats establertes i de la tradició. El 1819 Joseph de Maistre publicà «Du Pape», on argumentava sobre la necessitat absoluta de la consumació càrrec papal com a paradigma de tot el poder monàrquic.[167] A mida que avançà el segle, l'exaltació del papat com a cor del catolicisme (ultramontanisme) dominaria el pensament catòlic.[167] El sistema de govern dels Estats Pontificis havia quedat molt arcaic, i el 1816 s'introduí un sistema francès d'administració, però que no complagué a ningú i feu que augmentés l'hostilitat vers el govern clerical i el papat.[167] Lleó XII (1823-1829) desaprovà aquestes reformes i volia un règim més fort i més conservador als territoris pontificis. Pietós, purità i partidari de la confrontació, estava mancat de realisme polític.[168][n. 63].

La mesura en que el papat estava atrapat per una aliança entre tron i altar fou evident amb l'elecció de Gregori XVI (1831-1846). La seva visió del papat era exaltada i estrictament monàrquica. El 1799 havia publicat Il triomfo de la Santa Sede, un atac al josefinisme i a l'episcopalisme jansenista on argumentava que l'Església era una monarquia, independent del poder civil, i que el papa és infalible quan imparteix doctrina com a pastor màxim de l'Església.[169] El descontentament generalitzat a Itàlia havia fet créixer una organització secreta coneguda com els carbonaris, aliada amb la maçoneria i tenien com a meta la consecució de la llibertat política i la unificació d'Itàlia. Amb l'exemple de la Revolució de 1830 a França, el 1831 havien esclatat revoltes a la major part del centre d'Itàlia, amb el propòsit d'expulsar els estrangers i de crear un estat italià unificat. [169][n. 64] Gregori demanà ajut de tropes austríaques per reprimir els rebels, i les conseqüències serien terribles pel papat, amb les presons papals plenes i amb exiliats liberals recorrent tota Europa difonent les seves idees antipapals.[170] Així, el govern de Gregori XVI es convertí en sinònim de repressió obscurantista, i per tota Europa començaren a haver catòlics que rebutjaven l'aliança entre tron i altar com a fórmula per a la tirania.[170] Per un altre costat, Gregori tenia una molt mala opinió dels efectes del domini de l'estat a Amèrica i a l'Orient: entre 1831 i 1840, en col·laboració amb els governs republicans revolucionaris americans, tot i deplorar els seus principis, nomenà bisbes per a totes les seus vacants de l'Amèrica Espanyola, reconeixent de facto la independència d'aquests territoris vers Espanya; el 1834 creà una sèrie de vicariats apostòlics a l'Índia, els bisbes dels quals responien directament a Roma i no a Lisboa; el 1839 donà suport a la campanya de la prefectura de Propaganda de la Fe per a l'ordenació del clergat nadiu, davant l'oposició portuguesa. Totes aquestes accions contribuïren a que la vida de l'Església se centres cada cop més a Roma; car un nombre cada cop major d'esglésies extra europees devien la seva organització i lideratge al papat més que no pas a qualsevol potència colonial, creixent així la dimensió mundial del papat.[171]

Gregori XVIPius VIIILleó XIIPius VIIPius VI

La qüestió romana – Els presoners del Vaticà (1870 – 1929)[modifica]

Articles principals: Unificació italiana i Qüestió romana

Des de 1865 la capital provisional d'Itàlia havia estat Florència. Després de derrotar les forces papals el 1870, el govern italià es traslladà a la riba del Tíber un any després. El rei Víctor Manuel II s'instal•là al Palau del Quirinal, i Roma esdevingué de nou, per primer cop en 13 segles, la capital d'una Itàlia unida. A Roma quedà una anomalia, car una petita porció de terra (el turó Vaticà) quedava fora del control nacional; anomalia que no quedaria formalment resolta fins el Tractat del Laterà de 1929.

El Papa Pius IX, el Papa amb un pontificat més llarg

Els darrers vuit anys del seu llarg regnat, Pius IX els passà com a "presoner del Vaticà". Es prohibí als catòlics votar o presentar-se a les eleccions nacionals, tot i que podien fer-ho a les eleccions locals, on assoliren diversos èxits. El mateix Pius IX va ser actiu, durant aquests anys, tot creant noves seus diocesanes i nomenant bisbes per a nombroses diòcesis, que portaven vacants des de feia anys. Preguntat sobre si volia que el seu successor seguís les seves polítiques italianes, el vell pontífex replicà que «El meu successor pot estar inspirat pel meu amor vers l'Església i el meu desig de fer el correcte. Tot canvia al meu voltant. El seu sistema i les meves polítiques tenen el seu temps, jo sóc massa vell per canviar de direcció. Aquesta serà la tasca del meu successor.»[172]

Lleó XIII, considerat un gran diplomàtic, aconseguí millorar les relacions amb Rússia, Prússia, França, Anglaterra i altres països. No obstant, això, a la llum d'un clima hostil anti-catòlic a Itàlia, continuà amb les polítiques de Pius IX vers Itàlia sense grans modificacions.[173] Hagué de defensar l'Església d'atacs i persecucions en els camps de l'educació, expropiació i violació de temples, mesures legals conta l'Església i atacs brutals, que culminarien en grups anticlericals intentant llençar el cadàver de Pius IX al Tíber el 13 de juliol de 1881. El papa arribà a considerar la idea de traslladar el papat a Trieste o a Salzburg, dues ciutats sota control austríac, una idea que l'emperador Francesc Josep I gentilment rebutjà.[174]

Notes[modifica]

  1. Els cànons de Sàrdica es convertiren en quelcom fonamental per les reivindicacions de primacia per part de Roma. A les actes de l'església romana s'inscriviren a un lloc d'honor després de les actes de Nicea i, amb el temps, s'arribà a creure equivocadament que havien estat promulgades a Nicea. Es cregué, per tant, que la reivindicació de Roma com a cap de totes les esglésies havia tingut suport en el primer i més important dels concilis ecumènics.
  2. El Papa Liberi signà a més una fórmula on, si bé no repudiava la doctrina de Nicea, l'afeblia amb l'afirmació sense sentit que el logos era «com el Pare en essència» i en tota la resta de coses.
  3. El credo de Nicea-Constantinoble és el que segueix recitant-se a les celebracions eucarístiques.
  4. Aquest punt era inacceptable per Roma per dos motius: en primer lloc, capitulava davant el desig imperial de controlar l'Església, car Constantinoble no tenia res llevat l'estatus secular de la ciutat que justifiqués aquesta preeminència; i en segon lloc, perquè la fórmula emprada implicava que la preeminència de Roma derivava que havia estat la capital imperial, i no pas dels seus antecedents apostòlics com l'església de Pere i Pau.
  5. A més, especificava que si Roma era la seu de Pere, la segona no era Constantinoble, sinó Alexandria, fundada per sant Marc seguint les ordres de Pere, i la tercera era Antioquia, en haver estat Pere el bisbe abans de traslladar-se a Roma.
  6. En el transcurs del segle apareixerien les esglésies de Sant Marc, construïda pel Papa Marc; la basílica del Papa Liberi (avui Santa Maria la Major); Santa Anastàsia, del papa Damas; Santa Pudenciana, fundada pel papa Anastasi; o Santa Sabina, sota el papa Celestí.
  7. A la versió de Jeroni de les promeses realitzades a Pere (Mt 16:19) empraven els termes legals romans per a "lligar" i "deslligar", "ligare" i "solvere", la qual cosa subratlla el caràcter legal de les reivindicacions úniques del papa.
  8. Els bisbes africans no sol·licitaven guia o orientació, sinó un suport taxant i definitiu a les seves pròpies decisions.
  9. La "fórmula d'Hormisdes" que citava les paraules "Tu es Petrus", reconeixia la primacia de Roma com a seu apostòlica on s'havia preservat sempre la veritable fe, i reconeixia que la fidelitat a Roma era la prova essencial de formar part de l'Església. Al segle XIX, la fórmula d'Hormisdes seria citada pel Concili Vaticà I com a prova de la infal·libilitat del papa.
  10. Els bisbes d'Anatòlia seguiren reconeixent a Silveri, i aconseguiren una audiència amb Justinià. Aquest ordenà el retorn de Silveri a Roma per rebre un judici just, però Vigili el va fer detenir en arribar i el desterrà a un illot, on morí de fam. A ulls de tothom, un Papa havia estat deposat i assassinat per un altre.
  11. El prestigi papal quedaria molt malmès al nord d'Itàlia i a l'Adriàtic. Les seus de Milà i Aquileia i tots els bisbes d'Ístria trencarien la comunió amb Roma, en un cisma que arribaria a durar un segle i mig.
  12. Justinià creia que havia dos poders al món: l'imperial i el pontifical, dels quals el més important era l'emperador. A ell li corresponia atendre les esglésies, nomenar o deposar bisbes i decidir els límits de l'ortodòxia. L'emperador era el vicari de Crist a la terra i a ell li corresponia el títol de Kosmocrator que governa sobre un únic imperi, una única llei i una única Església. El cerimonial cortesà de Bizanci ressaltava el caràcter semidiví de l'emperador: en la seva presència, els servidors realitzaven un acte d'adoració solemne, el proskynesis, i els seus decrets eren rebuts amb honors divins, arribant-se a besar amb reverència el pergamí on estaven escrits. Duffy, 44
  13. L'Església era el major terratinent d'Occident, amb terres repartides des de les Gàl·lies a l'Àfica, i dels Balcans a Calàbria, a més de Sicília. Amb això, el Papa assignà una ració setmanal de blat, vi, formatge i oli a cada pobre de la ciutat de Roma; i diàriament menjaven amb el papa 12 pobres de la ciutat. Duffy, 49-50
  14. Es prohibiren convencions iconogràfiques molt populars a Occident, com representar a Crist com un anyell; a la qual cosa el papa Sergi respongué ordenant que, en el moment de la consagració, es cantés l'Agnus Dei. També s'equiparava el patriarca de Constantinoble amb Roma; o permetia que els preveres i diaques orientals fessin vida de casats, mentre que a Occident feia temps que s'insistia en el celibat clerical. Duffy, 61
  15. Davant el setge musulmà de Constantinoble (717) s'ordenà que la icona de la Mare de Déu Odegetria fos treta en processó; però teòlegs i predicadors començaren a preguntar-se si Déu estava irritat amb el seu poble pel pecat d'idolatria. Duffy, 61
  16. Aquesta immigració era fruit del domini imperial d'Itàlia, dels refugiats de les persecucions monofisistes, monotelistes i iconoclàstiques, i finalment, els refugiats de l'Islam. Aquests religiosos grecs acabaren dominant la cultura eclesiàstica romana, proporcionant el pensament teològic,el talent administratiu i la seva cultura musical, visual i litúrgica. Duffy, 64
  17. Obra suposada d'Isidor de Sevilla, aquestes Decretals estaven integrades per una sèrie de cartes (falses) dels primers papes, d'unes cartes manipulades de l'època entre Silvestre I (314-335) i Gregori II (715-731), canons conciliars i la Donació de Constantí. Amb tot això es pretenia establir el Papat com la font de poder eclesial, en la que el Papa compartia la seva autoritat amb els bisbes diocesans en qualitat de vicaris seus. Així doncs, la intromissió dels arquebisbes representaven una infracció de l'autoritat papal.
    Malgrat a que per a alguns fossin dubtoses, es convertiren en una de les principals obres de referència de l'Església medieval. El paper del Papa com a origen de tota jurisdicció a l'Església es convertí en quelcom axiomàtic. Duffy, 78
  18. Foci era un brillant i devot seglar, al qual en cinc dies se l'elevà a Patriarca, infringint-se totes les normes. Duffy, 81
  19. Un terç dels papes escollits entre el 872 i el 1012 van morir en circumstàncies violentes: Joan VIII (872-882), mort a bastonades pels membres del seu propi seguici; Esteve VI (896-897), estrangulat; Lleó V (803), assassinat pel seu successor, Sergi II (904-911); Joan X (914-928), asfixiat; Esteve VIII (939-942), mutilat; Joan X (914-928), deposat i assassinat.. Duffy, 82
  20. La incomoditat papal amb aquestes reivindicacions es feu palesa en l'empobriment del ritus emprat per ungir l'emperador: en comptes del crisma, s'emprà un oli de menor qualitat; i només s'ungia l'emperador al braç i a l'esquena, i no al cap, com a símbol que la seva missió era prendre l'espasa en defensa de l'Església. Duffy, 84
  21. Lleó VIII (963-965) va veure's obligat a exiliar-se de Roma; Joan XIII (965-972), empresonat i obligat a fugir; Benet VI (973-974), assassinat; Bonifaci VII (974, 984-985), desterrat en dues ocasions; Benet VII (973-974), exiliat; Joan XIV (983-984), assassinat; Joan XV (985-986), obligat a fugir; Gregori V (996-999), exiliat; Silvestre II (999-1003), expulsat del càrrec.
  22. La comunitat reformista més important seria l'abadia de Cluny, car el seu fundador, el duc Guillem I d'Aquitània decretà que els monjos estiguessin «alliberats del nostre poder i de la jurisdicció reial», posant-lo sota la protecció directa de la Santa Seu.
  23. El dret exclusiu dels cardenals a escollir papa no quedà fermament establert, però, fins a mitjans del segle XII, i el requisit de 2 terços no seria fins al III Concili del Laterà el 1179 – Duffy, 100
  24. Amb l'ajut de Mt 16:18-19, afirmà que «Segons les Sagrades Escriptures, mai errarà per a tota l'eternitat. – Duffy, 95»
  25. El procés de canonització dels sants, abans simplement una qüestió de reconeixement devot local, quedà reservat al Papa; i els tribunals papals multiplicaren les tasques – Duffy, 99
  26. Onze monjos de Montecassino es convertirien en cardenals; Víctor III (1086-1087) n'havia estat abat; Urbà II (1088-1099) era monjo de Cluny; Pasqual II (1099-1118) era abat de San Lorenzo fuori le Mura; Gelasi II (1118-1119) era monjo de Montecassino i Eugeni III (1145-1153) ena monjo de Claravall, d'on sortiren 8 cardenals aquell segle – Duffy 103
  27. Durant el pontificat d'Innocenci III van haver molts moviments espontanis moguts per l'entusiasme religiós, que sovint acabaven en forma d'heretgia. Entre aquestes, destaquen els càtars – Duffy 112
  28. Celestí era fundador d'una comunitat d'eremites que mantenien estretes relacions amb els radicals franciscans. El successor de Celestí, Bonifaci VIII, tot i que havia redactat els documents de dimissió de Celestí, davat la possibilitat que l'element "espiritual" de l'Església se sentís ultratjat, perseguí el vell ermità i el va retenir presoner en condicions molt dures fins a la seva mort el 1296 – Duffy 1998, p. 119.
  29. Els templers havien assolit una gran riquesa i poder, la qual cosa els havia fet tenir nombrosos enemics. Felip el Bell els acusà d'heretgia, nigromància i perversions sexuals. Els templers van ser condemnats al Concili de Viena, i tot i que Climent V va fer el que va poder per alleujar les mesures contra els templers, molts d'aquests van ser cremats a la foguera basant-se en falses acusacions; la qual cosa dóna una idea de la feblesa del papat davant les pressions reials – Duffy 1998, p. 123.
  30. Dels 134 cardenals nomenats durant el papat d'Avinyó, 112 eren francesos, 96 dels quals provenien del Llenguadoc. El 70% dels funcionaries eclesiàstics d'aquest període també eren francesos. Dels 22 cardenals no francesos, 14 eren italians, 2 eren anglesos i no n'hi hagué cap d'alemany. – Duffy 1998, p. 123.
  31. El moviment conciliarista simplement formalitzà una creença que venia d'antic, i és que un papa heretge podia veure's deposat pels cardenals o per un concili perquè, en virtut de la seva heretgia, deixava de ser-ho automàticament. En conseqüència, un concili podia exercir la seva autoritat sobre la persona d'un papa individual, sense que això afectés al càrrec. Tal com havien ensenyat Marsili de Pàdua i Guillem d'Ockham, l'autèntica autoritat religiosa no es trobava al papa, ni tan sols al sínode de bisbes, sinó a l'Església en el seu conjunt, que podia delegar-la en pràcticament qualsevol. Un concili ecumènci era per tant com un parlament, la qual cosa era el que més s'aproximava a una expressió perfecta de l'autoritat de tota l'Església, i els papes i bisbes, que exercien el seu poder només per delegació, havien d'obeir un concili i podien veure's deposats per aquest sense més. – Duffy 1998, p. 129.
  32. Els edificis havien de ser «sermons en pedra, llibres pels seglars (...) però per a crear conviccions sòlides i estables a les ments de les masses incultes, ha d'haver quelcom que atragui la vista: una fe popular recolzada només en doctrines no passarà mai de ser feble i vacil·lant. Però si l'autoritat de la Santa Seu es veu clarament mostrada en edificis majestuosos, monuments eterns i testimonis aparentment posats per la mà del mateix Déu, la fe augmentarà i es reforçarà com la tradició que passa d'una generació a l'altre i tot el món l'acceptarà i la reverenciarà». – Duffy 1998, p. 139.
  33. Calixt III nomenà cardenals 2 nebots, un d'ells el futur Alexandre VI, i nomenà un tercer nebot comandant en cap dels exèrcits papals, a més d'omplir la cúria de funcionaris catalans. Pius II també nomenà cardenals 2 nebots, un d'ells seria l'efímer Pius III. Sixt IV nomenà cardenals 6 nebots. – Duffy 1998, p. 147-48.
  34. Es diu que plorà mentre recorria la Biblioteca Vaticana tot afirmant «Vegeu com s'ha malbaratat el tresor de l'Església». També s'afirma que vengué les valuoses enquadernacions dels llibres de Nicolau per sufragar la flota destinada a combatre els turcs. – Duffy 1998, p. 142.
  35. Per tal de no ocupar les mateixes estances que el seu odiat predecessor Borgia, encarregà a Raffaello Sanzio que li decorés les noves estances. – Duffy 1998, p. 144.
  36. Luter reaccionava contra les indulgències promulgades pels papes Juli II i Lleó X per tal de contribuir a finançar la construcció de la nova basílica de Sant Pere. Si bé era un costum arrelat, en aquest cas es caracteritzà per la corrupció. Luter, es guià per una frase de sant Pau: «Els virtuosos viuran segons la fe» (Rm 1:17); així doncs, la fe, una dependència gairebé infantil de Déu, ho era tot, i la indulgència de Sant Pere era un engany i una estafa cruel i blasfema – Duffy 1998, p. 153-154.
  37. Luter ensenyà el caràcter sacerdotal de tothom i els exhortà a llegir la Bíblia, la qual traduí a l'alemany. La denúncia dels fraus comesos per l'Església medieval significava que les propietats eclesials eren un robatori i que aquelles pertanyien a l'Estat, cridant els governants a protegir els Evangelis. Aquests respongueren apropiant-se de les propietats eclesials – Duffy 1998, p. 154.
  38. El 1498 Alexandre VI ordenà que Savonarola fos executat per un desafiament molt menor; però els temps havien canviat i la hostilitat alemanya cap el papat era d'un orde distint a qualsevol altre que Itàlia hagués conegut mai– Duffy 1998, p. 155.
  39. Hom recordava la lluita de Frederic Barbarroja conta el papat al segle XII, el cisma hussita a Bohèmia o les exigències financeres i jurisdiccionals del papat a Alemanya – Duffy 1998, p. 156.
  40. Adrià VI, d'origen neerlandès, seria el darrer papa en quatre segles i mig d'origen no italià, fins que el 1978 va ser escollit el polonès Joan Pau II.
  41. Francesc I de França, Enric VIII d'Anglaterra i Carles V d'Alemanya.
  42. Enric VIII s'havia casat amb Caterina d'Aragó, vídua del seu germà Artur, en un matrimoni dinàstic. El dret canònic prohibia aquests matrimonis, però Juli II concedí una dispensa. En existir textos bíblics on semblava que es prohibia aquest tipus d'unió, i davant la mancança d'un fill mascle, Enric assumí que aquesta incapacitat era un càstig de Déu per una unió il·lícita. Durant anys el cardenal Wolsey s'esforçà per aconseguir el divorci, i sembla que estigué prop d'aconseguir-ho. Però després del saqueig de Roma, quan Climent VII era pràcticament un presoner de l'emperador Carles V d'Alemanya, nebot favorit de Caterina, les possibilitats s'esfumaren. Inicialment Roma esquivà la qüestió, però finalment es negà – Duffy 1998, p. 161.
  43. Els luterans no estaven disposats a assistir a un concili papal celebrat a sol italià i presidit pel Papa; i Trento era nominalment territori imperial – Duffy 1998, p. 163
  44. Els cardenals Pole, Contarini i Caraffa realitzaren un informe sobre els mals de l'Església, informe que desagradà enormement els membres de la cúria. Contarini i Poe entenien que la reforma anava més enllà de les pràctiques de l'Església i arribava fins a la seva doctrina; mentre que per a Caraffa, si bé calia una reforma moral, institucional i espiritual de l'Església, rebutjava qualsevol aproximació a les tesis de Luter en considerar-les herètiques. Quan el 1541 es trencaren les negociacions entre Contarini i els representants protestants a Ratisbona, Caraffa suggerí la inquisició. – Duffy 1998, p. 164
  45. Enmig d'aquests aires de reforma, arribaren a Roma Felip Neri i Ignasi de Loiola i els seus companys. El 1540 Pau III promulgà una butlla aprovant la Companyia de Jesús, que es convertirien en la força més important dins de la reforma catòlica i un dels baluards del papat – Duffy 1998, p. 167
  46. Completà la cúpula de Sant Pere, reinstituí l'antiga «litúrgia processional» on celebrava durant una setmana la Pasqua en una església titular diferent, ordenà construir grans noves vies per millorar l'accés a les basíliques, reclamà el passat imperial pagà de Roma per al papat, traslladant l'obelisc que havia adornat el circ de Neró al centre de la plaça de Sant Pere, i feu coronar amb signes cristians els obeliscs i columnes de Roma. – Duffy 1998, p. 172.
  47. El major triomf papal en aquest aspecte fou la formació de la Lliga Santa entre l'Imperi espanyol i Venècia que l'octubre de 1571 derrotà la flota turca a la batalla de Lepant; entre 1590 i 1600 Climent VIII formà un exèrcit de 100.000 soldats per ajudar a trencar el domini turc a Hongria, i Pau V i Gregori XV pagarien més de dos milions de florins en ajuts als regnes catòlics durant les etapes inicials de la Guerra dels Trenta Anys. Gregori XIII arribaria a ordenar la celebració d'un Te Deum solemne en acció de gràcies després de la mort d'entre 5.000 i 10.000 protestants durant la Nit de Sant Bartomeu. – Duffy 1998, p. 177.
  48. Durant l'interdicte no es podien impartir sagraments ni celebrar misses a Venècia. El Papa esperava que l'opinió pública obligaria la Signoria a cedir però Venècia, una república a la que desagradava el caràcter monàrquic del papat, es desencadenaren una munió de sentiments antipapals: s'obligà al clergat a ignorar l'interdicte o a abandonar Venècia per sempre, els jesuïtes serien expulsats durant 50 anys, i des del papat es temé que es llancés en braços del protestantisme. – Duffy 1998, p. 179.
  49. En assegurar-se que el devot catòlic Maximilià Enric de Baviera fos elector palatí, aquest regalà al Vaticà la fabulosa biblioteca de Heidelberg. – Duffy 1998, p. 181.
  50. El 1682 Lluís XIV mobilitzà l'assemblea francesa del clergat en contra del papa. L'assemblea aprovà quatre articles on, si bé teòricament respectaven la primacia papal, en realitat negaven la seva autoritat temporal i la irreformabilitat dels seus decrets, fins i tot en qüestions de fe, de manera que el papa quedava subordinat a un concili ecumènic. Òbviament, Innocenci condemnà els articles i es negà a ratificar el nomenament de cap bisbe a França en tant no es resolgués la qüestió. A inicis de 1685 ja hi havia 35 bisbats vacants. – Duffy 1998, p. 188.
  51. Quinze bisbes francesos, encapçalats per l'arquebisbe de París cardenal Noailles, apel·laren contra la butlla, i dels 112 que l'acceptaren en darrer cas, molts ho feren a desgrat, acompanyant-la d'una carta explicatòria escrita per ells mateixos, donant a entendre que per a que una butlla papal tingués autoritat a França calia que fos aprovada i explicada pels bisbes. – Duffy 1998, p. 189.
  52. Promogué l'educació als seminaris, així com tota una gama de reformes pràctiques de l'Església, i protegí el reformador Ludovico Muratori contra una condemna de la Inquisició espanyola, així com els jesuïtes que havien editat l'Acta Sanctorum; donà suport als catòlics de ritu oriental, als que volien que adoptessin el ritu llatí; augmentà els ingressos papals, millorant els mètodes de cultiu als Estats Pontificis, i es guanyà l'afecte dels seus súbdits en reduir els impostos. – Duffy 1998, p. 191.
  53. Recordant que el deure del successor de Pere era el de «pasturar les ovelles» (Jn 21:15-19), dedicà la seva primera encíclica, Ubi primum, a fixar els deures dels bisbes. – Duffy 1998, p. 191.
  54. Portugal declarà traïció imprimir, vendre, distribuir o fer qualsevol referència judicial a In Coena Domini, i Nàpols, Parma, Mònaco, Gènova, Venècia i Àustria seguiren el seu exemple. El Parlament de París prohibí la publicació de la condemna papal i ocupà Avinyó; Nàpols ocupà Benevent i s'arribà a proposar dividir els Estats Pontificis entre els seu veïns, – Duffy 1998, p. 193.
  55. Diverses zones austríaques estaven dominades per monestirs immensament rics, on un grapat de monjos atesos per servents vestits amb lliurees vivien com a prínceps gràcies als ingressos originalment destinats a mantenir centenars de monjos. – Duffy 1998, p. 196.
  56. L'elecció de Maury per a aquesta missió va ser desastrosa. Ferotge enemic de la Revolució, s'havia negat a jurar i s'havia oposat ferotgement a l'Assemblea a la Constitució civil del clergat, no tenia cap mena d'habilitat diplomàtica. A Francfort abandonà tota cautela, convocant els governs europeus a declarar la guerra a França; de manera que a França només es podia veure el papacom l'enemic de la Revolució – Duffy 1998, p. 202.
  57. Durant 1793 uns 30.000 clergues, incloent la majoria dels bisbes, abandonaren França per refugiar-se als Estats Pontificis, Espanya, Suïssa, Alemanya o Anglaterra. Es calcula que uns 22.000 clergues renunciaren o simplement abandonaren el sacerdoci. A partir de 1794s'abandonà el cristianisme en favor del Culte de la Raó i de l'Ésser suprem – Duffy 1998, p. 201.
  58. Les despeses del conclave van ser assumides per l'emperador Francesc II, que esperava que en sortís un papa capaç de posar el seu pes moral al costar de les forces contrarevolucionàries; així com que li cedís les legacions i els territoris papals ocupats per Àustria; Nàpols, per contra, esperava que es restauressin els Estats Pontificis i s'expulsés Àustria de la península. – Duffy 1998, p. 204.
  59. Un dels problemes en la negociació era l'existència dels bisbes nomenats abans de la revolució pels reis, la majoria dels quals es trobaven fugits a l'estranger, i els nomenats sota la constitució civil del clergat. En total, calia desfer-se d'uns cent bisbes, quelcom que el secretari d'estat, cardenal Consalvi, considerava impossible de realitzar. Però succeí i només mitjançant l'autoritat papal. En demanar-ho, 48 van dimitir; 37 es negaren, afirmant que havien estat nomenats per la corona i que renunciar seria acceptar la revolució, però davant la negativa, el papa declara les seus vacants i la majoria acceptaren tàcitament la seva pròpia deposició. Uns quants no ho van fer, i continuarien amb la Petite Église cismàtica durant la resta del segle. De cop i volta s'havia extingit el gal·licanisme i s'havia desmuntat l'arrelada resistència de l'església francesa a l'autoritat papal; i s'havia reconstruït tota la jerarquia mitjançant un exercici sense precedents del poder papal. – Duffy 1998, p. 207-208.
  60. A l'estiu de 1810 ja hi havia 27 seus sense bisbe. – Duffy 1998, p. 212.
  61. Els ordes religiosos havien estat delmats, les diòcesis buidades, els seminaris tancats, havien desaparegut les vocacions sacerdotals, les propietats eclesiàstiques havien estat confiscades i s'havien destruït les comunicacions amb Roma. A més, allà on havia prevalgut el domini francès, el matrimoni civil, el divorci, la premsa lliure des del punt de vista religiós i la tolerància religiosa estaven presents, sent una molèstia pel papat, que ho considerava com una apostasia de l'estat. – Duffy 1998, p. 214.
  62. El 1817 se signarien concordats amb Baviera i Sardenya, el 1821 amb Prússia, amb Hannover el 1824, amb Bèlgica el 1827, amb Suïssa el 1828, amb les Dues Sicílies el 1834, i així successivament durant la resta del segle, arribant-se a concloure més de 24 acords. – Duffy 1998, p. 214.
  63. Als Estats Pontificis arribà a imposar penes de galeres a qui fos sorprès jugant a cartes diumenges o festius; a les dones se'ls prohibí portar vestits cenyits. Es prohibiren les ovacions i les repeticions als teatres, en considerar-se que oferien espai per a les mostres de sentiments polítics sediciosos, i es prohibiren les improvisacions al teatre sota pena de presó. – Duffy 1998, p. 217.
  64. D'ací acabaria sorgint el moviment de la Jove Itàlia de Giuseppe Mazzini i el Risorgimento. – Duffy 1998, p. 219.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Mt 16:18
  2. «Catecismo de la Iglésia Católica - I. La constitución jerárquica de la Iglesia - El colegio episcopal y su cabeza, el Papa §881». www.vatican.va. [Consulta: 30 agost 2018].
  3. Kirsch, Johann Peter. "St. Peter, Prince of the Apostles." The Catholic Encyclopedia. Vol. 11. New York: Robert Appleton Company, 1911. 21 Jul. 2014
  4.  Joyce, G. H.. «Pope». A: Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1913. 
  5. Avery Dulles. The Catholicity of the Church. Oxford University Press, 1987, p. 140. ISBN 0-19-826695-2. 
  6. «Second Vatican Council» p. 22.
  7. Plantilla:The Early Christian Church by Chadwick
  8. Duffy 1998, p. 7
  9. Duffy 1998, p. 8
  10. Duffy, p. 9
  11. 11,0 11,1 Duffy 1998, p. 11
  12. Duffy 1998, p. 12
  13. Duffy, p. 13
  14. 14,0 14,1 Duffy 1998, p. 18
  15. Duffy 1998, p. 21
  16. 16,0 16,1 Duffy 1998, p. 23
  17. «Constantine the Great (A.D. 312-37)». www. factsanddetails.com. [Consulta: 26 agost 2018].
  18. Duffy 1998, p. 24
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 Duffy 1998, p. 25
  20. Baumgartner, 2003, p. 6.
  21. 21,0 21,1 Duffy 1998, p. 26
  22. Duffy 1998, p. 27
  23. 23,0 23,1 Duffy 1998, p. 29
  24. Duffy 1998, p. 30
  25. 25,0 25,1 25,2 Duffy 1998, p. 31
  26. 26,0 26,1 26,2 Duffy 1998, p. 32
  27. Duffy 1998, p. 33
  28. 28,0 28,1 Duffy 1998, p. 35
  29. Duffy 1998, p. 36
  30. Löffler, Klemens. "Ostrogoths." The Catholic Encyclopedia. Vol. 11. New York: Robert Appleton Company, 1911. 21 Jul. 2014
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Duffy 1998, p. 38
  32. 32,0 32,1 Duffy 1998, p. 40
  33. Richards, 1979, p. 70.
  34. 34,0 34,1 34,2 Duffy 1998, p. 41
  35. 35,0 35,1 35,2 35,3 Duffy 1998, p. 42
  36. 36,0 36,1 Duffy 1998, p. 43
  37. 37,0 37,1 Duffy 1998, p. 44
  38. Duffy 1998, p. 45
  39. Duffy 1998, p. 46
  40. Duffy 1998, p. 54
  41. 41,0 41,1 Duffy 1998, p. 48
  42. 42,0 42,1 Duffy 1998, p. 49
  43. Duffy 1998, p. 50
  44. Duffy 1998, p. 57
  45. Duffy 1998, p. 59
  46. 46,0 46,1 46,2 Duffy 1998, p. 60
  47. Duffy 1998, p. 61
  48. 48,0 48,1 48,2 48,3 Duffy 1998, p. 62
  49. Duffy 1998, p. 63
  50. Duffy 1998, p. 66
  51. 51,0 51,1 51,2 51,3 Duffy, 1997, p. 64.
  52. Baumgartner, 2003, p. 12.
  53. Duffy 1998, p. 69
  54. Duffy 1998, p. 71
  55. 55,0 55,1 55,2 Duffy 1998, p. 72
  56. Duffy 1998, p. 73
  57. Duffy 1998, p. 74
  58. Duffy 1998, p. 75
  59. Duffy 1998, p. 76
  60. 60,0 60,1 Duffy 1998, p. 77
  61. 61,0 61,1 Baumgartner, 2003, p. 14.
  62. Herbermann, Charles, ed. (1913). "Pope Eugene II". Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company
  63. 63,0 63,1 Duffy 1998, p. 78
  64. Herbermann, Charles, ed. (1913). "Gregory IV". Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company
  65. 65,0 65,1 Herbermann, Charles, ed. (1913). "Sergius II". Catholic Encyclopedia. New York: Robert Appleton Company
  66. Duffy 1998, p. 79
  67. 67,0 67,1 Duffy 1998, p. 81
  68. 68,0 68,1 Duffy 1998, p. 82
  69. Durant, Will. The Age of Faith. New York: Simon and Schuster. 1972, p. 537.
  70. Brook, Lindsay «Popes and Pornocrats: Rome in the early middle ages». Foundations, 1, 1, 2003, pàg. 5–21.
  71. 71,0 71,1 71,2 71,3 Duffy 1998, p. 83
  72. 72,0 72,1 Duffy 1998, p. 87
  73. 73,0 73,1 Duffy 1998, p. 88
  74. Duffy 1998, p. 89
  75. 75,0 75,1 Duffy 1998, p. 90
  76. Duffy 1998, p. 91
  77. Duffy 1998, p. 92
  78. 78,0 78,1 78,2 Duffy 1998, p. 95
  79. 79,0 79,1 Duffy 1998, p. 96
  80. Duffy 1998, p. 98
  81. 81,0 81,1 81,2 81,3 Duffy 1998, p. 99
  82. 82,0 82,1 Duffy 1998, p. 100
  83. Duffy 1998, p. 10
  84. 84,0 84,1 Duffy 1998, p. 107
  85. Duffy 1998, p. 101
  86. Duffy 1998, p. 102
  87. 87,0 87,1 87,2 Duffy 1998, p. 115
  88. Duffy 1998, p. 104
  89. Duffy 1998, p. 105
  90. Duffy 1998, p. 109
  91. Duffy 1998, p. 110
  92. Duffy 1998, p. 111
  93. Duffy 1998, p. 114
  94. Duffy 1998, p. 116
  95. 95,0 95,1 Duffy 1998, p. 117
  96. Duffy, 2006, p. 156.
  97. Duffy 1998, p. 118
  98. Duffy 1998, p. 119
  99. 99,0 99,1 Duffy 1998, p. 120
  100. Finke, p. 282-285; Mollat, p. 3-4.
  101. Finke, p. 281; Sede Vacante 1304-1305
  102. Duffy 1998, p. 123
  103. Duffy 1998, p. 124
  104. Duffy 1998, p. 125
  105. Duffy 1998, p. 126
  106. 106,0 106,1 106,2 Duffy 1998, p. 127
  107. 107,0 107,1 107,2 107,3 Duffy 1998, p. 129
  108. Duffy 1998, p. 132
  109. Duffy 1998, p. 133
  110. 110,0 110,1 Duffy 1998, p. 137
  111. 111,0 111,1 Spielvogel, 2008, p. 369.
  112. Duffy 1998, p. 148
  113. Duffy, 2006, p. 194.
  114. Duffy 1998, p. 139
  115. 115,0 115,1 Duffy 1998, p. 142
  116. Duffy, 2006, p. 190.
  117. 117,0 117,1 117,2 Duffy 1998, p. 146
  118. Duffy 1998, p. 151
  119. Spielvogel, 2008, p. 368.
  120. 120,0 120,1 Duffy 1998, p. 147
  121. Duffy 1998, p. 144/
  122. Duffy 1998, p. 152
  123. 123,0 123,1 Duffy 1998, p. 153
  124. 124,0 124,1 Duffy, 2006, p. 193.
  125. Duffy 1998, p. 156
  126. 126,0 126,1 Duffy 1998, p. 157
  127. 127,0 127,1 Duffy 1998, p. 158
  128. Duffy, 2006, p. 206.
  129. Duffy 1998, p. 160
  130. 130,0 130,1 Duffy 1998, p. 161
  131. Duffy 1998, p. 163
  132. 132,0 132,1 Duffy 1998, p. 164
  133. Duffy 1998, p. 167
  134. 134,0 134,1 Duffy 1998, p. 168
  135. Duffy 1998, p. 169
  136. 136,0 136,1 Duffy 1998, p. 181
  137. Duffy 1998, p. 170
  138. 138,0 138,1 Duffy 1998, p. 172
  139. Duffy 1998, p. 176
  140. Duffy 1998, p. 179
  141. Duffy 1998, p. 180
  142. 142,0 142,1 142,2 Duffy 1998, p. 183
  143. 143,0 143,1 Duffy 1998, p. 185
  144. 144,0 144,1 144,2 144,3 Duffy 1998, p. 186
  145. 145,0 145,1 Duffy 1998, p. 189
  146. 146,0 146,1 146,2 Duffy 1998, p. 188
  147. 147,0 147,1 147,2 Duffy 1998, p. 190
  148. 148,0 148,1 148,2 Duffy 1998, p. 191
  149. Duffy 1998, p. 192
  150. 150,0 150,1 150,2 Duffy 1998, p. 193
  151. Duffy 1998, p. 194
  152. 152,0 152,1 152,2 Duffy 1998, p. 195
  153. Duffy 1998, p. 196
  154. Duffy 1998, p. 197
  155. 155,0 155,1 155,2 Duffy 1998, p. 198
  156. 156,0 156,1 Duffy 1998, p. 199
  157. 157,0 157,1 157,2 Duffy 1998, p. 200
  158. 158,0 158,1 Duffy 1998, p. 201
  159. 159,0 159,1 159,2 159,3 159,4 Duffy 1998, p. 202
  160. Duffy 1998, p. 206
  161. Duffy 1998, p. 207
  162. 162,0 162,1 162,2 Duffy 1998, p. 208
  163. 163,0 163,1 163,2 163,3 Duffy 1998, p. 211
  164. Duffy 1998, p. 212
  165. 165,0 165,1 165,2 Duffy 1998, p. 214
  166. Duffy 1998, p. 215
  167. 167,0 167,1 167,2 Duffy 1998, p. 216
  168. Duffy 1998, p. 217
  169. 169,0 169,1 Duffy 1998, p. 218
  170. 170,0 170,1 Duffy 1998, p. 219
  171. Duffy 1998, p. 221
  172. Schmidlin 109.
  173. Schmidlin 409.
  174. Schmidlin 414.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del papat Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Collins, Roger. Keepers of the Keys: A History of the Papacy. Basic Books, 2009. ISBN 0-465-01195-0. 
  • Pennington, Arthur Robert. Epochs of the Papacy: From Its Rise to the Death of Pope Pius IX. in 1878. G. Bell and Sons, 1882. 
  • Duffy, Eamon. Saints & Sinners. 3. New Haven Ct: Yale Nota Bene/Yale University Press, 2006. ISBN 0-300-11597-0.  (anglès)
  • Duffy, Eamon. Santos y pecadores. 1. Madrid: Acento Editorial, 1998. ISBN 84-483-0364-4.  (castellà)
  • Mcbrien, Richard. Lives of the Popes: The Pontiffs from St. Peter to John Paul II. San Francisco: Harper SanFrancisco, 1997. ISBN 0-06-065304-3. 
  • Maxwell-Stuart, P. Chronicle of the Popes: The Reign-by-Reign Record of the Papacy over 2000 Years. Londres: Thames and Hudson, 1997. ISBN 0-500-01798-0. 
  • Rendina, Claudio. The Popes: Histories and Secrets. Washington: Seven Locks Press, 2002. ISBN 1-931643-13-X. 
  • Barraclough, Geoffrey. The Medieval Papacy. Nova York: Norton, 1979. ISBN 0-393-95100-6. 
  • Buttler, Scott; Norman Dahlgren; David Hess. Jesus, Peter & the Keys: A Scriptural Handbook on the Papacy. Santa Barbara: Queenship Publishing Company, 1997. ISBN 1-882972-54-6. 
  • Toropov, Brandon. The Complete Idiot's Guide to the Popes and the Papacy. Indianapolis: Alpha Books, 2002. ISBN 0-02-864290-2. 
  • Sullivan, Francis. From Apostles to Bishops: The Development of the Episcopacy in the Early Church. Nova York: Newman Press, 2001. ISBN 0-8091-0534-9. 
  • McCabe, Joseph. A History of the Popes. London.: Watts & Co., 1939.