Histoire du Soldat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Histoire du Soldat (Història del soldat) és una obra teatral "per ser llegida, tocada i ballada" ("Lue, Joué et dansée") amb música d'Igor Stravinski, estrenada el 1918. El llibret, que es basa en un conte popular rus, va ser escrit en francès per l'escriptor suís universalista Charles-Ferdinand Ramuz. És una paràbola sobre un soldat que dóna el seu violí al diable a canvi d'un llibre que prediu el futur. La música està escrita per a un septet format per violí, clarinet, contrabaix, fagot, corneta (sovint tocat en trompeta), trombó i percussió. La història és interpretada per tres actors: el soldat, el diable, i un narrador, que també assumeix el paper de personatges secundaris. Una ballarina interpreta el paper no parlat de la princesa, i també pot haver-hi altres ballarins de conjunt.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Durant la Primera Guerra Mundial, Stravinski visqué a la part Suïssa del llac de Ginebra. S'havia tornat difícil guanyar-se la subsistència i la vida musical s'havia reduït al mínim. El compositor féu de la necessitat virtut: a més, sentí amb instint infal·lible que el so embriagador de les orquestres gegants havien passat ja de moda. És significatiu el fet que, al mateix temps, altres músics, sense tenir contacte entre si, començaren a cercar el so transparent i clar com el cristall del conjunt de cambra (inclús Richard Strauss, el mag de l'orquestra post-romàntica, va fer el mateix en Ariadna en Naxos, que té en part una música de cambra transparent.

Stravinski va voler crear una obra nova que pogués interpretar fàcilment un petit nombre d'executants en una gira per Suïssa, l'únic país neutral en aquella vasta regió. Stravinski prengué novament la idea fonamental de les llegendes i contes russos que havia après en la seva pàtria i de bell nou trobà en Charles Ferdinand Ramuz (1878-1947), un important escriptor i home de teatre suís, el llibretista cercat.

Argument[modifica | modifica el codi]

Un soldat retorna a casa seva després de la guerra (en l'original francès entre Denges i Denezy, en la versió alemanya en canvi entre les ciutats suïsses de Chur i Walenstadt). El soldat troba al diable, al qual entrega la seva única possessió, un violí, a canvi d'un misteriós llibre que l'ajudarà a fer-se ric. Per ensenyar al diable a tocar el violí, el soldat l'acompanya un dies. Quan arriba a ca seva, no el coneix ningú: han passat massa anys. Però el llibre compleix la seva feina: el soldat es fa ric, malgrat restar sol.

El soldat troba a faltar llur situació d'antany, troba al diable i li pren el violí, que ja no produeix cap mena de so. Destrueix el llibre i vol retornar a ca seva. Llavors s'assabenta de la princesa malalta, que el rei promet com a esposa a qui la pugui guarir. El soldat arrenca nous sons al violí i conquista a la princesa, que sana. Però el diable sempre resta present en la seva vida. I com que el soldat no li'n fa cas de llur advertència de no trepitjar mai més la seva pàtria, visita el llogaret de la seva infància, el diable se l'emporta per a sempre a l'infern.

La suite[modifica | modifica el codi]

L'any 1919 Stravinski va fer una suite per a violí clarinet i piano, amb 5 parts de l'obra. L'any 1920 va fer una altra suite amb la mateixa irquestració que l'obra original. A diferència de la de 1919, aquesta suite compta amb 9 parts i dura aproximadament 25 minuts:

  1. Marche du soldat (Marxa del soldat)
  2. Musique pour la scène 1 (Música per a l'escena 1)
  3. Musique pour la scène 2 (Música per a l'escena 2)
  4. Marche royale (Marxa reial)
  5. Petit concert (Petit concert)
  6. Tango / Valse / Ragtime
  7. Danse du diable (Dansa del diable)
  8. Petit chorale / Grand chorale (Petit coral / Gran coral)
  9. Marche triomphale du diable (Marxa triomfal del diable)

Característiques[modifica | modifica el codi]

Ramuz i Stravinski convertiren aquest bigarrat argument, que recorda el teatre medieval, en una obra de molt difícil classificació: actuen en conjunt el mot parlat, la pantomima, la dansa, els instruments; com escenari només les al·lusions o simplement un taulat. Sobre aquest no només si situen els personatges que actuen o parlen (un dissertant, el diable i la princesa que ballen, el soldat que parla i actua), sinó també l'orquestra, que només consta de set músics: un clarinetista, un fagotista, un trompetista (cornet a pistó), un trombonista, un violinista, un contrabaixista i un percussionista amb diferents instruments.

De la composició d'aquest conjunt és fàcil inferir que el so ha de ser aspre; les dissonàncies són fortes, els contrapunts tot sovint tallants. Tot és anti-romàntic, a vegades té l'efecte d'una cortina de soroll (una expressió que en l'època encara no existia, però que aparegué poc temps després), concret, estrany a tot sentiment. Stravinski parlà d'un nou ordre, les quals lleis superiors devien de ser la mesura i la claredat.

L'estrena d'aquesta obra, que assenyalava noves direccions i que pertany al teatre musical sense ser una òpera, va tenir lloc a Lausana el 28 de setembre de 1918. El doctor Werner Reinhardt, el conegut mecenes de Winterhur, organitzà després una gira per nombroses ciutats, sobretot suïsses.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Diccionario de la Ópera, pags. 410-11. De Kurt Pahlen. EMECË Editores.