Humanisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Humanitarisme.
L'article o secció necessita millores quant al seu format.
Pot necessitar retocs en negretes, cursives, enllaços, imatges, categories, infotaules...
Part of "School of Athens" by Raphael (Raffaelo Sanzio, 1483-1520)
Antiga
Medieval
Renaixentista (humanisme)
Moderna (il·lustració)
Filosofia contemporània
Filosofia postmoderna
Per cultura:
  • Vegeu aquesta plantilla
Quatre filòsofs humanistes pensionats pels Médici: Marsilio Ficino, Cristoforo Landino, Angelo Poliziano i Demetrio Calcocondilas (fresc de Domenico Ghirlandaio).

L'humanisme és un moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al segle xiv, i que va ser expandit per Europa durant els segles xv i xvi.[1]

Una de les concrecions de l'humanisme va ser el moviment europeu de retorn a l'estudi i valoració dels clàssics grecollatins, que es va desenvolupar a partir del segle xvi, el vessant cultural del qual va ser el Renaixement. L'erasmisme n'és un dels exponents més emblemàtics.[2]

La filosofia de l'humanisme[modifica]

  • El filòsof grec Protàgores va mantenir una postura d'agnosticisme (qüestionant la possibilitat de coneixement de déu o no), que és reivindicada habitualment per l'humanisme, tot i que altres branques d'aquest moviment es declaren formalment atees (com l'existencialisme) i, fins i tot, existeix l'anomenat humanisme cristià.
  • Al corrent del laïcisme, en la seva defensa de la independència de l'ésser humà i la societat de tota influència religiosa, també hi ha participat l'humanisme.
  • Sòcrates va centrar en l'ésser humà, especialment en l'aspecte ètic, la reflexió filosòfica, i la majoria dels altres filòsofs se'n van ocupar.
  • La filosofia de l'humanisme té com a objecte l'ésser humà, no sols com a ens natural, sinó també en el seu ésser essencial i, en conseqüència, intenta fer de pont entre les ciències positives i la metafísica.
  • Ludwig Feuerbach (1804-1872), amb la seva crítica de la religió (que Karl Marx considerava definitiva), reclamava que l'antropologia substituís la teologia.
  • L'ésser humà, segons l'humanisme, té un lloc especial en el cosmos gràcies a les característiques humanes d'obertura al món, llibertat de comportament, poder de transcendir l'immediat i el seu caràcter d'esperit.
  • L'aportació de l'estructuralisme replanteja les qüestions de llibertat, subjecte, història, cultura, societat, i les més recents sobre el sentit de l'ésser humà.

Expansió de l'humanisme[modifica]

La impremta hi va tenir un paper molt important; gràcies a aquesta, l'humanisme es va poder expandir molt més ràpidament, a partir del 1450.[3] A més, les acadèmies i les universitats també van tenir un paper clau en la seva expansió, i se centraren en la llengua, la filosofia i la literatura. Estaven formades per erudits que, sota la protecció econòmica (mecenatge) d'un senyor, es dedicaven a la traducció de manuscrits antics i a l'intercanvi de coneixements i idees.[4]

La Reforma religiosa[modifica]

Al final de l'edat mitjana, hi havia un cert malestar en àmplies capes de la societat pel rumb que havia pres l'Església:

  • Luxe exagerat amb què s'envoltava l'alta jerarquia eclesiàstica.
  • Escassa cultura i relaxament de costums del clergat.
  • Compravenda de càrrecs eclesiàstics per a benefici propi.
  • Venda de butlles i indulgències per a obtenir el perdó de Déu.

Alguns humanistes, com Erasme de Rotterdam, van criticar-ho i van defensar una religiositat més íntima basada en la lectura de la Bíblia. Això va suposar la divisió de l'Església el 1515.

La ruptura de Martí Luter[modifica]

Articles principals: Reforma protestant, Luteranisme, i Protestantisme

Martí Luter va ser un sacerdot alemany de l'orde dels agustins que, en un viatge que va fer a Roma l'any 1510, va poder observar la decadència moral en què vivia l'Església i, per tant, va iniciar les seves crítiques a l'Església i la forma de vida de la jerarquia eclesiàstica. Va començar amb la publicació de les 95 tesis contra la doctrina de l'Església catòlica i la jerarquia eclesiàstica. Luter va rebre el suport dels prínceps i dels nobles alemanys, que volien fer seves les propietats de l'Església i reforçar la seva autoritat davant de l'emperador Carles V i davant del papa de Roma. La Reforma luterana fomenta:

  • La salvació per la fe
  • El sacerdoci universal
  • L'autoritat de la Bíblia

La seva doctrina es va difondre ràpidament per Alemanya, Noruega, Suècia, Suïssa, Anglaterra, Dinamarca i els Països Baixos. Juntament amb el luteranisme, van sorgir altres religions protestants.

Calvinisme[modifica]

Article principal: Calvinisme

El va propagar per Suïssa Joan Calví. És encara més radical que el luteranisme. La salvació només s'aconsegueix per mitjà de la predestinació (Déu destina a algunes persones a la salvació i a altres a la condemnació, aquesta afirmació negava la llibertat humana). Tenen 2 sagraments: el baptisme i la comunió. No creuen ni en la Mare de Déu ni en els sants. La missa és reemplaçada per la lectura de la Bíblia, els sermons i els cants. Les cerimònies religioses són molt senzilles. Els fidels són guiats per un pastor, i aquest pot estar casat. No hi ha obediència al papa. No hi ha bisbes ni cardenals, negaven la jerarquia episcopal, el cap de l'Església era el monarca, ja que no reconeixien l'autoritat del papa.

Anglicanisme[modifica]

Article principal: Anglicanisme

Creat per Enric VIII quan el papa Climent VII es va negar a concedir-li l'anul·lació del matrimoni amb Caterina d'Aragó. Per mitjà de l'Acta de supremacia, es va autoproclamar cap suprem de l'Església anglicana. La salvació s'obté per mitjà de la fe. Hi ha dos sagraments: baptisme i comunió. No es creu en la Mare de Déu ni els sants. La missa és reemplaçada per la lectura de la Bíblia, els sermons i els cants. Mantenen la fastuositat en les celebracions. Els temples no tenen ni altar ni imatges. Els fidels són guiats per un pastor, que pot ser casat. El rei/reina és la màxima autoritat religiosa. Es mantenen els bisbes.

L'humanisme a la corona d'Aragó[modifica]

Vegeu també: Humanisme català

L'humanisme en la Corona d’Aragó sorgeix d'un període original i creatiu, tot i que erudits estrangers afirmaven que les novetats de finals del segle xiv eren pura imitació d'Itàlia i França. Es poden distingir diferents trets, però, indicatius de la penetració de les noves idees humanistes: els fets del 1380, amb la donació de la biblioteca reial per part de Pere el Cerimoniós al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (acompanyada d'una lletra en què el rei subratlla la importància de l'historiador sobre el protagonista dels fets narrats), i l'elogi que el mateix rei fa de l'Acròpolis d'Atenes; i els documents del 1450, que incideixen en els contactes amb Grècia i l'existència de determinats traductors de clàssics a la llengua vulgar, entre els quals destaca Bernat Metge, que traduí clàssics com De Vetula d'Ovidi, o Jaume Conesa, que ja el 1367 tradueix les Històries troianes de Guido delle Colonne.[5]

Aquest corrent clàssic va fer que al segle xv es modifiqués la literatura catalana vulgar, "donant ràpida perfecció a la prosa en mans d'Antoni Canals i Bernat Metge".[6]

Però, no va ser fins a partir dels anys 20 que es comença a tenir consciència d'un període humanístic a la Corona d’Aragó, i els historiadors comencen a utilitzar l'expressió "humanisme català". Qui popularitzà aquesta periodització històrica fou principalment l'historiador i intel·lectual català Antoni Rubió i Lluch, amb la presentació del treball Joan I, humanista i el primer període de l'humanisme català, i l'exaltació dels textos de l'escriptor i notari Bernat Metge, sobretot amb la seva obra Lo somni. Rubió i Lluch llistava els grans temes de l'humanisme català: la personalitat de Jaume I, l'hel·lenisme absolutament únic a Europa del rei, el classicisme llatí de la cort de Joan I, o la mateixa presentació del rei com a humanista en l'esmentat Lo somni.

De la mateixa manera, Rubió i Lluch també proposava la següent periodització de l'humanisme català: 1378-1416 (de Joan I a Ferran d'Antequera), 1416-1458 (regnat d'Alfons el Magnànim) i 1458-1518 (de Joan el Sense Fe a Ferran el Catòlic).

Exemples[modifica]

  • Ferran Valentí (?-1476): format a Itàlia, mantingué contactes amb humanistes com Antonio Beccadelli. Versionà la Paradoxa de Ciceró i hi introduí un pròleg que, segons Martí de Riquer, ve a ser "el més esquemàtic precedent que posseïm d'un assaig d'història de la nostra literatura, comparable al Prohemio del Marquès de Santillana".
  • Jeroni Pau (m. 1497): el primer hel·lenista català i, segons Menéndez y Pelayo, el primer de la península. Autor d'epígrafs llatins escrits amb un estil acurat i preciosista i diverses obres de caràcter històric i erudit escrites en llengua clàssica.
  • Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 - Roma, 1484): educat a Bolonya, l'obra més important del qual és Paralipomenon Hispaniae, una crítica dels historiadors precedents, que es remunta fins a l'època d'August.
  • Bernat Metge (1340/1346-1413): el primer de la península que assimila el vessant humanista de Petrarca i Boccaccio. Traductor del Griseldis de Petrarca. El 1395, redacta (i no acaba) l'Apologia, un peça que recrea un diàleg filosòfic a la manera de Ciceró i Petrarca, però no en llatí, en vulgar. La seva obra més coneguda és Lo somni, una defensa dirigida al nou rei, Martí I l'Humà (germà de difunt rei Joan I), contra els càrrecs que l'acusaven d'haver intervingut en la mort de l'antic rei, de malversació, d'abús de poder, i d'apropiació indeguda de fons públics.[7]

Grans pensadors de l'humanisme[modifica]

Edat antiga
Edat mitjana
Renaixement

Referències[modifica]

  1. ↑ «humanisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «Humanisme», Encyclopédie Larousse, 2015.
  3. ↑ «Impremta». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Mann, Nicholas. The Origins of Humanism. Cambridge University Press, 1996, p. 1–2.. 
  5. ↑ L’Humanisme a la Corona d’Aragó (en el context hispànic i europeu) Júlia Butinyà (UNED, Madrid) i Antonio Cortijo Ocaña (University of California at Santa Barbara)
  6. ↑ Menéndez Pelayo, Marcelino. Historia de la poesia castellana en la Edad Media, II (en castellà), 1914. 
  7. ↑ L'humanisme i Bernat Metge
  8. ↑ AELC - Francesc Eiximenis
  9. ↑ AELC - Bernat Metge

Bibliografia[modifica]

  • ESPADALER, Anton M. Història de la literatura catalana. Barcanova. Barcelona: 1993.
  • BADIA, Lola. De Bernat Metge a Joan Roís de Corella. Quaderns Crema, assaig. Barcelona: 1988.
  • Kristeller, Paul Oskar. El pensamiento renacentista y sus fuentes. Fondo de Cultura Económica, 1982. ISBN 968-16-1014-8. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Humanisme
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Humanisme&oldid=31343393»