Ióssif Stalin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ióssif Stalin
იოსებ სტალინი
Иосиф Сталин
CroppedStalin1943.jpg
Escut de la Unió Soviètica
1r Secretari General del PCUS
3 d'abril de 1922 – 5 de març de 1953
← cap (càrrec creat al 1922)
President del Consell de Comissaris del Poble
6 de maig de 1941 – 5 de març de 1953
Comissari del Poble de Defensa de la Unió Soviètica
19 de juliol de 1941 – 3 de març de 1947
President del Comitè de Defensa de l'Estat
1941 – 1945
Comissari del Poble de les Nacionalitats
1917 – 1923
Primer Ministre Lenin
Dades biogràfiques
Naixement 18 de desembre de 1878
Imperi Rus Gori, Geòrgia (Imperi Rus)
Mort 5 de març de 1953 (als 74 anys)
República Socialista Federada Soviètica de Rússia Moscou (RSFS de Rússia)
URSS Unió Soviètica
Nacionalitat República Socialista Soviètica de Geòrgia Georgià
URSS soviètica
Religió Ortodox georgià, després Ateu
Partit polític Partit Comunista de la Unió Soviètica
Cònjuge Ekaterina Svanidze
Signatura

Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili (pàg.) (en georgià იოსებ ბესარიონის ძე ჯუღაშვილი, Ioseb Besarionis Dze Jughashvili; en rus Ио́сиф Виссарио́нович Джугашвили), més conegut pel nom que va adoptar, Ióssif Stalin (Иосиф Сталин) (1880-1953), va ser el primer Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica entre els anys 1922 i 1953, any de la seva mort. Després de la mort de Lenin el 1924, va ser el màxim dirigent de l'URSS.

Stalin va implementar una economia de comandament, substituint la Nova Política Econòmica de la dècada del 1920 per Plans Quinquennals i posant en marxa un període d'industrialització i col·lectivització ràpides. L'agitació del sector agrícola va disrompre la producció d'aliments, resultant en fams esteses com per exemple la catastròfica fam soviètica de 1932-1933, coneguda a Ucraïna com la Holodomor.[1]

A finals de la dècada del 1930, Stalin va posar en marxa la Gran Purga (també coneguda com el "Gran Terror"), una campanya per purgar el Partit Comunista de membres acusats de sabotatge, terrorisme o traïció; la va estendre a les milícies i altres sectors de la societat soviètica. Els objectius sovint eren executats, empresonats en camps de treball gulag o exiliats. Durant els anys següents, milions de membres de minories ètniques van ser deportats.[2][3]

El 1939, després d'intents fracassats per establir un sistema col·lectiu de seguretat a Europa, la Unió Soviètica, liderada per Stalin, va signar un pacte de no-agressió amb l'Alemanya nazi, seguit per la invasió soviètica de Polònia, Finlàndia,[4] els estats bàltics, Bessaràbia i el nord de Bucovina. Després que Alemanya violés el pacte l'any 1941, la Unió Soviètica es va unir als Aliats i va tenir un paper important en la desfeta de l'Eix, pagant el preu de la quantitat més elevada de morts de qualsevol dels països que van participar en la guerra. Després, contradient-se amb el que havia afirmat en conferències aliades, Stalin va instal·lar governs comunistes a gran part d'Europa Oriental, formant el Bloc de l'Est darrere allò que va ser denominat un "teló d'acer" de domini soviètic. Aquests fets van desencadenar el llarg període d'antagonisme conegut amb el nom de Guerra Freda.

Stalin va esforçar-se per millorar la seva imatge pública, i es va desenvolupar un culte a la personalitat al voltant de la seva figura. Tanmateix, després de la seva mort, el seu successor Nikita Khrusxov va denunciar el seu llegat, iniciant el període conegut com a desestalinització.[5]

Taula de continguts

Inicis[modifica | modifica el codi]

Article principal: Joventut de Ióssif Stalin
El jove Stalin a l'edat de setze anys, el 1894.
Fitxa policial de "I. V. Stalin", dels arxius de la policia secreta tsarista de Sant Petersburg, 1911[6]

Stalin va néixer com a Ioseb Besarionis dze Jughaxvili el 18 de desembre de 1878,[7] a la ciutat de Gori, Geòrgia, fill d'un humil sabater georgià. Amb 7 anys va contraure la verola, que li deixaria unes marques per sempre a la cara. Amb 10 anys començà a assistir a l'escola eclesial, on els nens georgians eren obligats a parlar en rus. Amb 12 anys, un accident amb un carro de cavalls li deixà el braç esquerre permanentment malmès. Als 15 anys va ingressar amb una beca al seminari ortodox de Tbilisi, on es va rebel·lar contra l'imperialisme i l'orde religiós. Tot i que es mostrà com un alumne brillant, va ser expulsat el 1899 al ser sorprès repartint propaganda del Partit Socialista georgià, del qual n'era membre des del 1898, tot i que el motiu oficial va ser que no podia pagar.[8]

Poc després de ser expulsat del seminari, Stalin descobrí els escrits de Lenin i decidí ser un revolucionari marxista, unint-se als bolxevics del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) de Lenin el 1903. Després de ser detingut per la Okhranka (la policia secreta del Tsar) per les seves activitats, esdevingué un revolucionari a temps complert i un fora de la llei. Va ser un dels caps d'operacions dels bolxevics al Caucas, organitzant activitats paramilitars, incitant vagues, repartint propaganda i finançant-se mitjançant robatoris als bancs, segrestos i extorsions.

A l'estiu de 1906, Stalin es casà amb Ekaterina Svanidze, que li donaria el primer fill, Iàkov. Stalin abandonà a la seva revasavia temporalment el robatori de bancs, després que un atac acabés amb la mort de 40 persones i tornà a Baku,[9] on Ekaterina va morir de tifus. A Baku, Stalin organitzà als àzeris i als irànics musulmans en activitats partisanes, incloent-hi els assassinats de diversos Centenars Negres (seguidors del Tsar de tendència ultradretana).

Stalin va ser detingut i deportat a Sibèria fins a 7 vegades, però fugí de la majoria d'aquests exilis. Després de ser alliberat d'un d'aquests exilis, a l'abril de 1912, a Sant Petersburg, Stalin va crear el diari Pravda d'un diari que ja existia. Va ser llavors quan va adoptar el sobrenom "Stalin" (acer), que usà com a alies i pseudònim pels seus escrits.

Durant el seu darrer exili, Stalin va ser reclutat per l'exèrcit rus per lluitar a la I Guerra Mundial, però va ser declarat inútil pel servei a causa del seu braç malmès.[10]

La Revolució, la Guerra Civil i la Guerra Sovietico-Polonesa[modifica | modifica el codi]

Stalin durant la Revolució Russa de 1917[modifica | modifica el codi]

Després de tornar a Sant Petersburg de l'exili, Stalin començà una revolució expulsant a Viatxeslav Mólotov i a Alexander Xliapnikov com a editors de Pravda. Llavors es posicionà afavorint el govern provisional d'Aleksandr Kérenski. Però després que Lenin prevalgués a la Conferència del Partit de l'abril de 1917, Stalin i Pravda es manifestaren en contra del govern provisional. En aquesta conferència, Stalin va ser elegit per formar part del Comitè Central Bolxevic. Després que Lenin participés en un intent de revolució, Stalin ajudà a fugir a Lenin i, per evitar un bany de sang, ordenà als assetjats bolxevics a rendir-se.[6]

Va ajudar a Lenin a fugir fins a Finlàndia i assumí el lideratge dels Bolxevics.[6] Després que els bolxevics empresonats haguessin estat alliberats per ajudar a defensar Sant Petersburg a l'octubre de 1917, el Comitè Central Bolxevic votà en favor de la insurrecció.[6] El 7 de novembre, des del Institut Smolny, Stalin, Lenin i la resta del Comitè Central coordinaren un cop contra el govern de Kérenski (l'anomenada Revolució d'octubre. Kérenski deixà la capital per dirigir les tropes imperials al front alemany. El 8 de novembre, el Palau d'Hivern va ser assaltat i el govern de Kérenski va ser detingut.

Stalin durant la Guerra Civil Russa de 1917-1919[modifica | modifica el codi]

Ióssif Stalin, Lenin i Mikhaïl Kalinin trobant-se al 1919. Tots tres eren "Bolxevics Vells" (membres del Partit Bolxevic abans de la Revolució Russa.

Després de prendre Petrograd, Stalin va ser nomenat Comissari del Poble pels Afers de les Nacionalitats.[11] Però poc després esclatà la guerra civil, enfrontant l'Exèrcit Roig de Lenin contra l'Exèrcit Blanc, una aliança de forces diverses anti-bolxevics. Lenin formà un Politburó de 5 membres, que incloïa a Stalin i a Trotski. Al maig de 1918, Lenin envià a Stalin a la ciutat de Tsaritsin (ciutat que va rebre més tard el nom de "Stalingrad", un nom que conservaria fins al 1961.[12]). Amb els seus nous aliats,Kliment Voroixílov i Semion M. Budionni, Stalin imposà la seva influència sobre els militars.[11]

Stalin desafià diverses decisions de Trotski, ordenà les morts d'antics oficials tsaristes que ara servien amb l'Exèrcit Roig, així com de contra-revolucionaris,[11][13] i cremà pobles per tal d'intimidar la pagesia i descoratjar els atacs dels bandits contra els enviaments de menjar.[11] Al maig de 1919, per tal d'aturar les desercions en massa en el Front Occidental, Stalin ordenà que els desertors i els renegats fossin executats públicament com a traïdors.[11]

Stalin durant la Guerra Sovietico-Polonesa de 1919-1921[modifica | modifica el codi]

Després de guanyar la guerra civil, els bolxevics s'encaminaren a establir una esfera d'influència a l'Europa Central, iniciant el que esdevindria la Guerra polonesosoviètica. Com a comandant del front sud,[11] Stalin estava decidit a capturar la ciutat de Lwów. Això entrà en conflicte amb l'estratègia general disposada per Lenin i Trotski, la prioritat dels quals era la captura de Varsòvia, més al nord.

Trotski s'enfrontà amb el comandant polonès Władysław Sikorski a la batalla de Varsòvia, però Stalin no va voler dirigir les seves tropes des de Lwów per ajudar-lo.[11] En conseqüència, es van perdre tant les batalles de Lwów com de Varsòvia, i Stalin va ser culpat per la desfeta. Tornà a Moscou a l'agost de 1920, on es defensà ell mateix i dimití dels seus càrrecs militars.[11] En la Novena Conferència del Partit del 22 de setembre, Trotski criticà obertament la conducta de Stalin.[11]

Posteriorment, Stalin es compensaria pel desastre de 1920:[14] va assegurar-se de la mort de Trotski, va assegurar-se Lwów al pacte nazi-soviètic, va fer executar veterans polonesos de la guerra polonesosoviètica a la massacre de Katyn, va assegurar-se que fracassés la Sublevació de Varsòvia amb la pèrdua d'unes 250.000 vides poloneses, va establir el control soviètic de l'Europa Oriental i, a la Conferència de Ialta, demanà que Lwów fos cedida a la Unió Soviètica.[14][15]

Ascens[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ascens de Ióssif Stalin

Stalin va jugar un paper decisiu en dissenyar la invasió de l'Exèrcit Roig de Geòrgia el 1921, després de la qual adoptà una línia dura i unes polítiques centralistes vers l'Geòrgia Soviètica, que inclou l'Afer Georgià de 1922, així com d'altres repressions.[16][17] Això provocà el malestar de Lenin, qui creia que tots els estats soviètics s'havien d'estar en igualtat.

Les disputes de Lenin amb Trotski i altres polítics van decidir-lo a donar a Stalin, el seu aliat lleial, més i més poder. Amb l'ajut de Kàmenev, el 1922 Stalin va ser nomenat Secretari General.[11]

Lenin patí un vessament cerebral el 1922, veient-se obligat a semiretirar-se a Gorki. Stalin el visità sovint, actuant com el seu intermediari amb el món exterior.[11] La parella discutí i la seva relació es deteriorà.[11] Lenin dictà notes cada cop més despectives vers a Stalin en el que seria el seu testament. Allà criticà les maneres rudes de Stalin, el seu poder excessiu, la seva ambició i les seves polítiques, i suggerí que Stalin hauria de ser rellevat del càrrec de Secretari General.[11] Durant el semiretir de Lenin, Stalin forjà una aliança amb Kamenev i Grigori Zinóviev en contra de Trotski. Aquests aliats evitarien que el Testament de Lenin fos revelat al Vintè Congrés del Partit a l'abril de 1923.[11]

Lenin va morir d'un atac de cor el 21 de gener de 1924. Després de la mort de Lenin, el 1924, es va desencadenar una lluita política i ideològica dins el partit que es podria resumir així:

  1. Els partidaris de Trotski i Zinóviev que defensen la tesi de la revolució permanent, tot dient que el que cal és engegar altres revolucions a Europa perquè és impossible sostenir el socialisme a l'URSS (els koljoses i els kulaks serien els embrions del poder capitalista que enderrocaria als soviets), i d'altra banda defensava l'eliminació dels kulaks com a única possibilitat per tirar endavant el socialisme a l'URSS. És el corrent que seria titllat per Stalin d'"aventuristes d'esquerres", perquè una confrontació tan directa amb tots els poders capitalistes era excessivament aventurer i poc realista.
  2. Els partidaris de Bukharin, que defensen la tesi de l'afebliment de la lluita de classes, tot dient que és innecessari preocupar-se per res perquè el socialisme iniciat és imparable (i per tant que la col·lectivització del Koljoses i la lluita contra els kulaks no cal). És el corrent que seria titllat per Stalin d'"oportunistes de dretes" perquè subestimava d'una manera sospitosa a les forces capitalistes que encara residien a l'URSS.
  3. Els partidaris de Stalin i Kàmenev que defensen la tesi del socialisme en un sol país, tot dient que sí que és possible el socialisme a l'URSS i és pel que cal lluitar (i no continuar la revolució, com assenyalen els del punt 1) però amb mesures cautelars i preventives (col·lectivitzant els koljoses i perseguint els kulaks si s'oposen a això, oposant-se als dels punts 1 i 2).

Després, les disputes de Stalin amb Kàmenev i Grigori Zinóviev s'intensificaren. Llavors, Stalin s'alià amb Nikolai Bukharin. Trotski, Kamenev i Zinóviev van ser expulsats del Partit.[11] Kamenev i Zinóviev van ser readmesos, però Trotski va haver d'exiliar-se de la Unió Soviètica.

Stalin va impulsar una gran industrialització i un control central de l'economia, en contra la Nova Política Econòmica de Lenin. A finals de 1927, un dèficit crític en el subministrament de gra va fer que Stalin impulsés la col·lectivització de l'agricultura i ordenés confiscar les reserves de gra dels grangers dels kulaks.[11][13] Bukharin atacà aquestes polítiques i defensà un retorn a la política de Lenin, però la resta del Politburó se situà darrere de Stalin i Bukharin va ser expulsat al novembre de 1929.

Canvis en la societat soviètica 1927–1939[modifica | modifica el codi]

Enfortiment dels serveis secrets soviètics i la intel·ligència[modifica | modifica el codi]

...«La mort d'una persona és una tragèdia, la de milions, és estadística» ...

Stalin va incrementar vastament el poder i l'abast de les agències de policia secreta de l'estat i d'intel·ligència. Sota la seva guia, les forces soviètiques d'intel·ligència començarem a establir xarxes d'intel·ligència a la majoria de les grans potències, incloent-hi Alemanya (el famós anell d'espies Rote Kappelle), Gran Bretanya, França, Japó i els Estats Units. Stalin no veia diferències entre l'espionatge, les accions de propaganda política comunista i la violència sancionada per l'Estat, i començà a integrar totes aquestes activitats a l'NKVD. Stalin va fer un ús considerable del Moviment Comunista Internacional per tal d'infiltrar agents i assegurar-se que els partits comunistes estrangers seguien sent prosoviètics i pro-Stalin.

Un dels millors exemples de l'habilitat de Stalin per integrar la policia secreta i l'espionatge a l'estranger va ser el 1940, quan aprovà que la policia secreta assassinés a Lev Trotski a Mèxic[18] (assassinat comès pel català Ramon Mercader).

El culte a la personalitat[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Culte a la personalitat

Stalin creà un culte a la personalitat a la Unió Soviètica dirigit a Lenin i a ell mateix. Nombroses poblacions, viles i ciutats van canviar els seus noms en honor al líder soviètic (veure Llista de llocs nomenats en honor de Stalin), i en honor seu es van instituir el Premi Stalin i el Premi a la Pau Stalin. Va acceptar tot de títols grandiloqüents (com, per exemple, "Corifeu de la Ciència", "Pare de les Nacions", "Geni Brillant de la Humanitat", "Gran Arquitecte del Comunisme", "Jardiner de la Felicitat Humana", etc.), i ajudà a reescriure la història soviètica per donar-se a si mateix un paper molt més significant a la Revolució. Al mateix temps, d'acord amb Khrusxov, insistí que seria recordat per "l'extraordinària modèstia característica de la gent realment gran". Les estàtues de Stalin que s'erigiren per tota la Unió Soviètica el mostraven d'una alçada i una constitució com la d'Alexandre III, mentre que les fotografies mostren devia fer entre (165 i 168 cm) .[19]

Lev Trotski criticà el culte a la personalitat construït al voltant de Stalin. Durant la II Guerra Mundial, aquest arribà a nous nivells, amb el nom de Stalin sent inclòs al nou himne nacional soviètic. Stalin esdevingué el focus de la literatura, la poesia, la música, la pintura i el cine, arribant a mostrar una devoció servil, atorgant a Stalin qualitats gairebé divines, i suggerint que ell sol havia guanyat la Segona Guerra Mundial. És discutible fins a quin punt ell mateix gaudia de tota aquesta devoció. El comunista finès Tuominen recorda un brindis sarcàstic proposat per Stalin a la Celebració d'Any Nou de 1935 quan afirmà: "Camarades! Vull proposar un brindis pel nostre patriarca, vida i sol, alliberador de les nacions arquitecte del socialisme – i recità tots els apel·latius que rebia en aquells temps -, Ióssif Vissarionovitx Stalin, i espero que aquest sigui el primer i darrer discurs fet a aquest geni aquest vespre."[20]

En un discurs el 1956, Nikita Khrusxov denuncià les accions de Stalin: "És inadmissible i aliè a l'esperit del marxisme-leninisme elevar a una persona, transformant-la en un superhome posseïdor de característiques sobrenaturals com si fos un déu."[5]

Purgues i deportacions[modifica | modifica el codi]

Les Purgues[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gran Purga
Carta de Beria al Politburó Ressolució de Stalin Decisió del Politburo
Esquerra:La carta de Béria a Stalin de gener de 1940, demanant-li permís per executar a 346 "enemics del PCUS i de les autoritats soviètiques" que eren dirigits per contra-revolucionaris trotskistes, realitzant complots i activitats d'espionatge"
Mig: Escrit a mà de Stalin "за" (d'acord).
Dreta: La decisió del Politburo és signada pel Secretari Stalin

Stalin, com a cap del Politburó consolidà el seu poder absolut a la dècada de 1930 amb una Gran Purga del partit, justificada per expulsar "oportunistes" i "infiltrats contra-revolucionaris".[21][22] Aquells que eren marcats com a objectiu de la purga sovint eren expulsats del Partit, tot i que també patien mesures més severes, des de l'empresonament als camps de treballs dels Gulags, a ser executat després de judicis portats a terme per les troikes de l'NKVD.[21][23][24]

A la dècada de 1930, Stalin aparentment es mostrà cada cop més preocupat per la creixent popularitat de Serguei Kírov. Al XVII Congrés del Partit de 1934, on es votà per a un nou Comitè Central, Kírov només va rebre 3 vots negatius (va ser qui menys en va rebre), mentre que el mateix Stalin en rebé 1.108[25] (segons algunes fonts, alguns membres s'acostaren a Kírov perquè considerés el relleu de Stalin com a Secretari General, i segons altres fons, Kaganovitx va haver de manipular els resultats per ratificar la reelecció de Stalin[11]). Després què Kírov fos assassinat l'1 de desembre de 1934 (que podria haver estat orquestrat per Stalin, car n'era el principal beneficiat d'aquella mort[11]), Stalin inventà un detallat esquema per implicar als líders de l'oposició en l'assassinat, incloent-hi Trotski, Kàmenev i Zinóviev.[26] Les investigacions i els judicis s'estengueren.[27] Stalin passà una nova llei sobre "organitzacions i atemptats terroristes", segons la qual s'havien d'investigar en no més de 10 dies, sense fiscal, defensa o apel·lació, seguit d'una sentència per a ser executat "ràpidament."[28]

Posteriorment, se celebraren molts judicis en el que va acabar coneixent-se com els Judicis de Moscou, tot i que els procediments es repetiren per tot el país. L'article 58 del codi penal, que tractava sobre les activitats anti-soviètiques prohibides titllant-les com a un crim contrarevolucionari va ser aplicat de la manera més ampla.[29] El més nimi pretext era prou per titllar algú d'enemic del poble, començant així el cicle de persecució pública, procedint als interrogatoris, la tortura i la deportació, si no la mort. La paraula russa "troika" adquirí un nou significat: un judici ràpid i simplificat per un comitè de 3 membres subordinat a l'NKVD, en el que la sentència es portava a terme en menys de 24 hores.[28]

Abans
Després
Nikolai Iejov, el jove que camina al costat de Stalin a la foto superior a la dècada de 1930, va ser afusellat al 1940. Després de la seva mort, Iejov va ser suprimit de la fotografia pels censors soviètics.[30] Retocs com aquests van ser una pràctica habitual durant el mandat de Stalin.

Molts caps militars van ser sentenciats per traïció, i seguí una purga a gran escala dels oficials de l'Exèrcit Roig.[31] La repressió de tants vells revolucionaris i membres del partit d'alt rang va fer que Lev Trotski afirmés que "un riu de sang" separava al règim de Stalin del de Lenin.[32] A l'agost de 1940, Trotski va ser assassinat a Mèxic, on havia viscut a l'exili des de gener de 1937; la seva mort eliminava al darrer dels adversaris de Stalin d'entre els antics caps del Partit.[33] Els únics 3 "Vells Bolxevics" (del Politburó de Lenin) que quedaven eren Stalin, Mikhaïl Kalinin i el President del Sovnarkom Viatxeslav Mólotov.

Les operacions massives de l'NKVD també apuntaren a "contingents nacionals" (ètnies estrangeres) com polonesos, alemanys, coreans, etc. Un total de 350.000 persones (144.000 polonesos) van ser detinguts, dels quals 247.157 (110.000 polonesos) van ser executats.[13] Sent conseqüents amb les purgues, es realitzaren esforços extensius per reescriure la història soviètica als llibres de text i a la resta del material de propaganda. Gent notable executada per l'NKVD van ser eliminats de texts i fotografies com si mai no haguessin existit. Gradualment, la història de la Revolució es transformà en una història amb només dos personatges claus: Lenin i Stalin.

Davant de les revelacions que apareixen dels arxius soviètics, els historiadors estimen que durant el transcurs del terror van ser executades unes 700.000 persones (353.074 al 1937 i 328.612 al 1938),[34] dels quals la immensa majoria de víctimes eren ciutadans soviètics "vulgars": treballadors, pagesos, professors, clergues, músics, soldats, ballarines, captaires. Alguns autors creien que les proves als arxius soviètics són incompletes o no són compreses.[35][36][37][38][39] Per exemple, Robert Conquest suggereix que la xifra probable d'execucions durant la Gran Purga no és de 681.692, sinó que pot ser de dues vegades i mitja més; afirmant que el KGB va maquillar els registres, falsificant les dates i causes de les morts o de les víctimes rehabilitades.[40]

Stalin va signar personalment 357 llistes de proscripció el 1937 i 1938, en les que condemnava a unes 40.000 persones a ser executades, de les quals està confirmat que prop d'un 90% van ser-ho.[41] En aquells moments, mentre que revisava una llista, Stalin va dir: "Qui recordarà tot això d'ací a 10 ó 20 anys? Ningú. Avui qui recorda els noms d'aquells que els boiars d'Ivan el Terrible van matar? Ningú".'[42] A més, Stalin envià un contingent de l'NKVD a Mongòlia, on establiren una versió mongola de la troika de l'NKVD i realitzaren una purga sagnant, en la que desenes de milers van ser executats com a "espies japonesos". El governant mongol Khorloogiin Choibalsan seguí el lideratge de Stalin de ben a prop.[43]

Les transferències de població[modifica | modifica el codi]

Poc abans, durant i immediatament després de la Segona Guerra Mundial, Stalin ordenà una sèrie de deportacions a gran escala, que afectaren profundament el mapa ètnic de la Unió Soviètica. S'estima que, entre 1941 i 1949, prop de 3,3 milions[2] de persones van ser deportades a Sibèria i a les repúbliques de l'Àsia Central. Segons algunes estimacions, un 43% d'aquesta població reassentada va morir de malalties i malnutrició.[44]

El separatisme, la resistència al mandat soviètic i la col·laboració amb els invasors alemanys eren les causes oficials citades per a les deportacions, fossin reals o no. Les circumstàncies individuals dels que passaven temps als territoris ocupats pels alemanys no eren examinades.[45] Després de la breu ocupació nazi del Caucas, tota la població dels 5 dels petits pobles de les muntanyes i els tàrtars de Crimea (més d'un milió de persones en total) van ser deportats sense avís o tenir cap oportunitat de prendre les seves possessions.[45]

Durant el mandat de Stalin, els següents grups ètnics van ser totalment o parcialment deportats: ucraïnesos, polonesos, coreans, alemanys del Volga, tàtars de Crimea, calmucs, txetxens, inguixos, balkars, katatxais, meskhs, finesos, búlgars, grecs, letons, lituans, estonis i jueus. Un gran nombre de kulaks, independentment de la seva nacionalitat, van ser reassentats a Sibèria i a l'Àsia Central. Les deportacions van tenir lloc en condicions infrahumanes, sovint en vagons de bestiar, i centenars de milers de deportats van morir durant el trajecte.[2] Els supervivents eren obligats a treballar sense cobrar als camps de treballs, dels quals molts van morir de fam o d'esgotament o malalties diverses.

Al febrer de 1956, Nikita Khrusxov condemnà les deportacions com una violació del leninisme, revertint moltes d'elles, tot i que no va ser fins al 1991 que els Tatars, els Meskhs i els alemanys del Volga van poder tornar en massa a les seves llars. Les deportacions van tenir un profund efecte als pobles de la Unió Soviètica. El record de les deportacions va jugar un paper capital en els moviments separatistes de les Repúbliques Bàltiques, el Tatarstan i Txetxènia, encara avui.

Les col·lectivitzacions[modifica | modifica el codi]

El règim de Stalin va imposar la col·lectivització de l'agricultura. La intenció era incrementar l'excedent agrícola a gran escala mitjançant granges mecanitzades, aconseguir un control polític més directe de la pagesia, i fer més eficients el cobrament dels impostos. La col·lectivització significà uns canvis socials dràstics, a una escala que no s'havien vist des de l'aboliment de la servitud el 1861, i l'alineació del control de la terra i el seu fruit. A més, la col·lectivització també significà una caiguda dràstica del nivell de vida de la pagesia, i comportà una reacció violenta per part d'aquesta.

En els primers anys de la col·lectivització s'estimà que la producció industrial creixeria un 200% i l'agrícola un 50%,[46] però aquestes estimacions no es van complir. Stalin en fa fer responsable als kulaks (la pagesia rica), que es resistien a la col·lectivització (tot i que els kulaks només eren el 4% de la població pagesa). Aquells que, oficialment, van ser definits com a "kulaks", "que ajudaven als kulaks" i posteriorment, "exkulaks" van ser afusellats, enviats als camps de treballs dels gulags, o deportats a les regions remotes del país, depenent de l'acusació. Les dades dels arxius indiquen que unes 20.200 persones van ser executades el 1930, l'any de la Dekulakització.[43]

Les fams[modifica | modifica el codi]

La fam afectà per tota la Unió Soviètica. S'estima que a causa de la fam van morir entre 5 i 10 milions de persones.[47] La pitjor fam a la Rússia tsarista, el 1891, havia causat entre 375.000 i 400.000 morts.[48] Estudis recents es mostren d'acord que les fams van ser causades més per les polítiques del govern de la Unió Soviètica sota Stalin, més que no pas per motius naturals.[49]

Segons, "El total de la collita de gra soviètica no va ser pitjor que la de 1931... no va ser un fracàs de les collites, sinó que van ser les demandes excessives de l'Estat, que els van obligar sense pietat, el que va costar la vida a 5 milions de camperols ucraïnesos". Stalin rebutjà alliberar grans reserves de gra, que podrien haver alleugerit la fam, mentre que continuava exportant-ne. Estava convençut que els camperols ucraïnesos n'havien amagat, i va fer que s'apliquessin mesures draconianes per a les noves granges col·lectives.[50][51] Altres historiadors afirmen que les collites insuficients de 1931 i 1932 van causar una varietat de desastres naturals que van resultar en la fam, fins que la gran collita de 1933 va acabar-la.[52] Els historiadors soviètics, entre d'altres, han argumentat que la ràpida col·lectivització de l'agricultura era necessària per tal d'assolir una igualment ràpida industrialització de la Unió Soviètica i, finalment, guanyar la Segona Guerra Mundial.

L'URSS també experimentà una gran fam el 1947, com a resultat dels danys de guerra, però l'economista Michael Ellman afirmà que es podria haver previst si el govern no hagués descuidat les seves reserves de gra. El cost de la fam van ser entre 1 i 1,5 milions de vides.[53]

La fam d'Ucraïna[modifica | modifica el codi]

Article principal: Holodomor

La fam Holodomor és, a vegades, citada com el genocidi ucraïnès, afirmant que va ser dirigit pel govern soviètic, per tal de destruir Ucraïna com a factor polític i entitat social.[54] Si bé els historiadors continuen en desacord sobre quines polítiques que portaren al Holodomor es poden considerar dins de la definició legal de genocidi, 26 països han reconegut el Holodomor com a tal. El 28 de novembre de 2006, el Parlament Ucraïnès aprova una llei d'acord la qual la fam forçada durant l'era soviètica havia estat una acció de genocidi contra el poble ucraïnès.[55] El Professor Michael Ellman conclou que els ucraïnesos van ser víctimes de genocidi el 1932-33, d'acord a una àmplia definició, que és secundada per diversos especialistes en el camp de l'estudi dels genocidis. Afirma que la política soviètica va exacerbar en gran mesura el nombre de morts per la fam (com l'ús de la tortura i les execucions per aconseguir gra, amb 1,8 milions de tones de gra - quantitat suficient per alimentar 5 milions de persones durant un any - sent exportades durant el punt màxim de la fam; i l'ús de la força va evitar que els camperols famolencs poguessin emigrar a altres zones, i rebutjant importar gra o assegurar-se l'ajut internacional humanitari per alleugerir la fam); i Stalin intentà usar la fam com a un mitjà barat i efectiu (en oposició a les despeses que comportaven les deportacions i les execucions) per matar aquells considerats com a "contrarrevolucionaris", "mandrosos" i "lladres", però no per anihilar la pagesia ucraïnesa com a conjunt. També afirma que, si bé no va ser l'únic genocidi soviètic (també va existir, per exemple, l'Operació de l'NKVD a Polònia) és el pitjor en termes de baixes.[41]

Les estimacions actuals sobre la xifra total de baixes a la Ucraïna soviètica oscil·la entre els 2,2 milions[56][57] als 4-5 milions.[58][59][60]

Al gener del 2010, un jutjat ucraïnès considerà a Ióssif Stalin i a altres líders de l'antiga Unió Soviètica com a culpables de genocidi per "organitzar una fam massiva a Ucraïna entre 1932-33". Però el jutjat declinà "va posar fi al procediment penal sobre la mort dels sospitosos".[61][62]

La industrialització[modifica | modifica el codi]

La Guerra Civil Russa i el comunisme de guerra havien tingut un efecte devastador sobre l'economia del país. La producció industrial de 1922 va ser només un 13% del que havia estat el 1914. Sota la Nova Política Econòmica seguí una recuperació que permeté un cert grau de flexibilitat en el mercat dins del context del socialisme. Sota la direcció de Stalin, aquesta política va ser substituïda per un sistema centralitzat de "Plans Quinquennals" a finals dels anys 20. Aquest pla es basava en un programa molt ambiciós d'industrialització a gran escala i col·lectivització de l'agricultura.

Amb un capital inicial no disponible a causa de la reacció internacional a les polítiques econòmiques, amb un escàs comerç internacional i virtualment sense infraestructures modernes, el govern de Stalin finança la industrialització restringint el consum dels ciutadans soviètics per assegurar que el capital es dirigia per reinvertir-lo en la indústria, així com mitjançant l'explotació sense pietat dels kulaks.

El 1933, els ingressos reals dels treballadors van caure fins a una desena part del nivell de 1926. Els presoners comuns i polítics dels camps de treballs van ser obligats a realitzar treballs sense cobrar, i els membres del Partit o del Komsomol sovint eren "mobilitzats" per portar a terme diversos projectes de construcció. La Unió Soviètica usà nombrosos experts estrangers per dissenyar fàbriques noves, supervisar la construcció, instruir als treballadors i millorar els processos de manufactura. El contractista estranger més notable va ser la firma Albert Kahn, que dissenyà i construí 521 fàbriques entre 1930 i 1932. Per un general, aquestes fàbriques tenien equipament importat.

Tot i avaries i fracassos inicials, els dos primers Plans Quinquennals van aconseguir una ràpida industrialització a partir d'una base econòmica molt baixa. Si bé generalment s'està d'acord amb el fet que la Unió Soviètica aconseguí uns nivells significatius de creixement sota Stalin, la taxa precisa de creixement és discutida. El que no es discuteix, en canvi, és que aquestes fites es van aconseguir a canvi de milions de vides. Les estimacions soviètiques afirmes que la taxa de creixement va ser d'un 13,9%; mentre que les estimacions russes i occidentals són només d'un 5,8% ó, fins i tot, de només un 2,9%. En canvi, el creixement industrial soviètic va ser molt més alt després de la mort de Stalin.[63]

D'acord a Robert Lewis, el pla quinquennal ajudà substancialment a modernitzar l'antiquada economia soviètica. Es desenvoluparen nous productes, i l'escala de producció i eficiència s'incrementà enormement. Es realitzaren innovacions basant-se en desenvolupaments tècnics locals, a més de la importació de tecnologia.[64] Tot i els seus enormes costos, l'esforç d'industrialització permeté a la Unió Soviètica lluitar i, en darrera instància, guanyar la II Guerra Mundial.

Ciència[modifica | modifica el codi]

La ciència a la Unió Soviètica estava sota un estricte control ideològic de Stalin i el seu govern, de la mateixa manera que succeïa a l'art i a la literatura. Hi va haver progressos significatius en els dominis "ideològicament segurs", gràcies a l'educació soviètica gratuïta i a la recerca finançada per l'estat. En canvi, en diversos casos, les conseqüències de la pressió ideològica va ser dramàtica (els casos més dramàtics van ser la genètica i la cibernètica, considerades "pseudociències burgeses". Alguns camps de la física també van ser criticats.[65][66] En canvi, si bé en un inici es planejà,[67] i el mateix Stalin personalment i directament contribuí a estudiar la lingüística, el treball principal d'aquest camp va ser un petit assaig, "Marxisme i Qüestions Lingüístiques".[68] La recerca científica es va veure dificultada pel fet que molt científics van ser enviats als camps de treball (incloent-hi a Lev Landau, qui guanyà un Premi Nobel, que passà tot un any a presó el 1938-1939) o executats (com Lev Xúbnikov, afusellat el 1937).

Serveis socials[modifica | modifica el codi]

Article principal: Democràcia soviètica

Durant el govern soviètic, el poble va gaudir d'una certa liberalització social. Les nenes tenien una educació adequada i igual; i les dones tenien els mateixos drets laborals,[13] millorant així les seves vides i les de les seves famílies. El desenvolupament estalinista també contribuí als avenços en salut, amb una millora significativa en la qualitat i l'esperança de vida dels ciutadans soviètics.[13] Les polítiques de Stalin van garantir al poble soviètic l'accés universal a l'assistència mèdica i a l'educació, creant la primera generació lliure del temor al tifus, el còlera i la malària.[69] L'eradicació d'aquestes malalties van fer que l'esperança de vida augmentés per dècades.[69]

Les dones soviètiques sota Stalin van ser la primera generació que podien donar a llum en la seguretat d'un hospital, amb accés a l'assistència prenatal.[69] L'educació també va ser un exemple d'un increment dels estàndards de vida després del desenvolupament econòmic. La generació nascuda durant el mandat de Stalin va ser la primera generació pràcticament totalment educada. Milions es beneficiaren de les campanyes de literalització massiva a la dècada dels 30, així com dels esquemes de preparació pels treballadors.[70] Els enginyers van anar a aprendre tecnologia industrial, i centenars d'enginyers estrangers van ser portats a la Unió Soviètica.[69] Els enllaços de transport van ser millorats, construint-se noves vies ferroviàries. Els treballadors que superaven les seves quotes, els Stakhanovites, rebien diversos incentius pel seu treball,[70] i podien accedir a l'adquisició dels productes produïts en massa per una economia soviètica en una veloç expansió.

L'increment en la demanda deguda a la industrialització i la reducció de la força laboral deguda a la II Guerra Mundial, així com per les repressions van fer que hi hagués una expansió en les oportunitats laborals pels supervivents, especialment per a les dones.[70]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Realisme socialista

Encara que va néixer a Gèorgia, Stalin era un nacionalista rus i va promoure de manera significativa la història, el llenguatge i els herois nacionals russos, en particular durant les dècades de 1930 i 1940. Va fer que russos esdevinguessin el germà gran de les minories no-russes.[71]

Durant el mandat de Stalin regnà l'estil del realisme soviètic en la pintura, l'escultura, la música, el teatre i la literatura. Els estils anteriorment descrits com a "revolucionaris" (com l'expressionisme, l'abstracció i l'experimentació avant-garde van ser abandonats o van ser denunciats com a formalistes.

Figures famoses van ser repressaliades, i molts van ser perseguits, torturats i executats, tant "revolucionaris" (com Isaac Babel, Vsévolod Meierhold, Anna Akhmatova, Nikolai Gumilev o Lev Gumilev) com "no conformistes" (com Osip Mandelstam). Fins a quin punt Stalin s'involucrà és objecte de discussió. La novel·la favorita de Stalin, Faraó compartia similituds amb la pel·lícula Ivan el Terrible, de Serguei Eisenstein, va ser produïda sota la tutela de Stalin.

En arquitectura, l'Estil Imperial Estalinista (bàsicament, un neoclassicisme a gran escala, exemplificat per les Set Germanes de Moscou) substituí el constructivisme de la dècada dels 20. El mandat de Stalin va tenir un efecte perjudicial en les cultures indígenes d'arreu de la Unió Soviètica, degut a les polítiques de la Korenizatsiya i el desenvolupament forçós eren possiblement beneficioses per a la integració de les generacions posteriors de les cultures indígenes.

Religió[modifica | modifica el codi]

Stalin seguí la posició adoptada per Lenin segons la qual la religió era un opi que calia eliminar per tal de construir la societat comunista ideal. Amb aquest fi el seu govern promogué l'ateisme mitjançant una educació especialment atea en escoles, un munt de propaganda anti-religiosa, la tasca antireligiosa de les institucions religioses, les lleis discriminatòries i una campanya de terror contra els creients religiosos. A finals de la dècada de 1930 esdevingué perillós ser públicament associat amb la religió.[72]

El paper de Stalin en el destí de l'Església Ortodoxa Russa és complexa. La persecució continuada durant els anys 30 van resultar gairebé en la pràctica extinció com a institució pública: el 1939, les parròquies actives només sumaven uns pocs centenars (de les 54.000 existents el 1917), moltes esglésies havien estat arrasades, i desenes de milers de sacerdots i religiosos havien estat perseguits i morts. En les purgues de 1937-38 uns 100.000 van ser executats.[73] Durant la Segona Guerra Mundial, es va permetre una revifada a l'Església com a organització patriòtica, després que l'NKVD hagués reclutat al nou metropolità, el primer després de la Revolució, com a agent secret. Milers de parròquies van tornar a ser activades fins a una posterior tongada de supressions a l'època de Khrusxov. El reconeixement del govern soviètic i de Stalin per part del Sínode de l'Església Ortodoxa Russa va comportar un cisma amb l'Església Ortodoxa Russa fora de Rússia.

Pocs dies abans de la mort de Stalin, certs grups religiosos van ser declarats fora de la llei i perseguits. Diverses religions pròpies de les regions ètniques de la Unió Soviètica incloent catòlics, uniats, baptistes, islamistes, budistes, jueus, etc., van experimentar situacions similars a les esglésies ortodoxes en altres parts: milers de monjos van ser perseguits, i centenars d'esglésies, sinagogues, mesquites, temples, monuments sagrats, monestirs i d'altres edificis religiosos van ser saquejats.

Stalin com a teòric[modifica | modifica el codi]

Article principal: Estalinisme

Stalin i els seus seguidors van remarcar la noció que el socialisme podia ser construït i consolidat en un país tan subdesenvolupat com Rússia a la dècada de 1920. De fet, aquest podia ser l'únic mitjà en què podia ser construït en un ambient hostil.[74] El 1933, Stalin presentà la teoria de l'agreujament de la lluita de classes juntament amb el desenvolupament del socialisme, argumentant que a mesura que el país avancés, s'usarien formes més acurades de lluita per les restes de les classes explotades en els seus darrers esforços i que, per tant, la repressió política era necessària.

El 1936, Stalin anuncià que la societat de la Unió Soviètica consistia en dues classes no antagonistes: els treballadors i la pagesia dels kolkhoz. Aquestes es corresponien a les dues formes diferents de la propietat dels mitjans de producció que existien a la Unió Soviètica: la propietat estatal (pels treballadors) i la propietat col·lectiva (per la pagesia). A més de tot això, Stalin afegí l'extracte de la intelligentsia. El concepte de les classes no antagonistes era totalment nou per a la teoria leninista. Entre les contribucions de Stalin a la literatura teòrica comunista està "El Marxisme i la Qüestió Nacional", "Trotskisme o Leninisme" i "Les Obres Completes de Stalin".

Càlcul del nombre de víctimes[modifica | modifica el codi]

Les recerques fetes abans de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991 que intentaven comptabilitzar la xifra de gent morta durant el règim de Stalin van produir unes estimacions que anaven entre els 3 i els 60 milions.[75] Després que la Unió Soviètica es dissolgués, els arxius soviètics van passar a la llum pública, i amb ells els registres oficials de les execucions d'aproximadament 800.000 presoners sota el mandat de Stalin tant per delictes polítics com per crims, va haver-hi uns 1,7 milions de morts als gulags i uns 390.000 morts més durant els reassentaments forçosos dels kulaks; comptabilitzant en total uns 3 milions de víctimes registrades oficialment en aquestes categories.[76]

Els arxius oficials soviètics no contenen xifres comprensibles per a algunes categories de víctimes, com les de les deportacions ètniques o de les transferències de població alemanya després de la Segona Guerra Mundial.[77] Entre altres exclusions notables als registres de l'NKVD estan la massacre de Katyn i les diverses matances a les zones ocupades, així com els afusellaments massius de personal de l'Exèrcit Roig (desertors o considerats com a tals) el 1941. A més, les estadístiques sobre la mortaldat als Gulags exclouen les morts dels presoners que van morir poc després de ser alliberats, però que van morir de resultes del tractament brutal als camps.[78] Alguns historiadors també creuen que les xifres oficials dels arxius que van ser registrats per les autoritats soviètiques són incompletes.[79][80] A més de tots aquests errors en realitzar un arxiu comprensible, historiadors com Robert Gellately o Simon Sebag-Montefiore argumenten que molts sospitosos colpejats i torturats fins a la mort mentre que estaven en "custòdia investigadora" no han sigut comptats entre els executats.[13][81]

Els historiadors que treballaven després de la dissolució de la Unió Soviètica han estimat que el total de víctimes oscil·len entre els 4 i els 10 milions, sense incloure els que van morir a les fams.[82] L'escriptor Vadim Erlikma, per exemple, va fer les següents estimacions:

  • execucions: 1,5 milions
  • gulags: 5 milions
  • deportacions: 1,7 milions de 7,5 milions de deportats
  • presoners de guerra i civils alemanys: 1 milió,

fent un total de 9 milions de víctimes de la repressió.[83]

Alguns també han inclòs les morts de 6 a 8 milions de persones a les fams de 1932-1933 com a víctimes de la repressió de Stalin. Aquesta categorització també té la seva controvèrsia, a causa del fet que els historiadors difereixen si les fams van ser una part deliberada de la campanya de repressió contra els kulaks i d'altres,[41][84] o simplement, una conseqüència inintencionada de la lluita per la col·lectivització a la força.[51][85][86]

Així doncs, si s'inclouen les víctimes de la fam, la mort d'un mínim de 10 milions de persones (6 milions de la fam i 4 milions d'altres causes) són atribuïbles al règim,[87] amb unes xifres que arriben a un voltant de 20 milions, citant uns totals de víctimes d'execucions, gulags, deportacions i altres causes molt majors.[88] Afegint entre 6 i 8 milions de víctimes de la fam a les estimacions d'Erlikman, per exemple, s'arribaria a entre 15 i 17 milions de víctimes. L'investigador Robert Conquest, mentrestant, ha revisat la seva estimació original de 30 milions de víctimes rebaixant-la fins a 20 milions.[89] Altres mantenen que la seva anterior estimació de 30 milions era correcta.[90][91]

La Segona Guerra Mundial, 1939–1945[modifica | modifica el codi]

Ribbentrop i Stalin en la signatura del Pacte.

Després d'un intent fracassat de signar una aliança política anti-alemanya amb França i el Regne Unit,[92][93][94] i de converses amb Alemanya per a un potencial acord polític,[92][93][94][95][96][97][98][99][100][101] el 23 d'agost de 1939, i davant de la sorpresa i l'astorament de tot el món,[102] la Unió Soviètica signava un pacte de no-agressió amb l'Alemanya Nazi de 10 anys de duració, negociat pel ministre d'exteriors soviètic Viatxeslav Mólotov i el ministre d'exteriors alemany Joachim von Ribbentrop.[103] Oficialment només es tractava d'un pacte de no-agressió, si bé també incloïa un protocol annex secret, també signat el 23 d'agost, segons el qual l'Europa Oriental quedava dividida en esferes d'influència entre ambdues potències.[104][105]

La part oriental de Polònia, Lituània, Estònia, Finlàndia i part de Romania eren reconegudes com a parts de l'esfera d'influència soviètica;[105] i Lituània va ser afegida en un segon protocol secret signat al setembre de 1939.[106] Stalin i Ribbentrop van intercanviar brindis la nit de les signatures tot comentant les passades hostilitats entre ambdós països.[107]

La implementació de la divisió de l'Europa Oriental i altres invasions[modifica | modifica el codi]

L'1 de setembre de 1939, la invasió alemanya de Polònia marcà l'inici de la Segona Guerra Mundial.[103] El 17 de setembre l'Exèrcit Roig envaí la Polònia oriental i ocupà el territori polonès que tenia assignat pel pacte Mólotov-Ribbentrop, seguit per la coordinació amb les forces alemanyes a Polònia.[108][109] Onze dies després es modificà el protocol secret del Pacte Mólotov-Ribbentrop, concedint a Alemanya una part major de Polònia, cedint Lituània a la Unió Soviètica.[110]

Pla original i canvis territorials a l'Europa Central i Oriental 1939-1940

Després que Stalin declarés que anava a "arreglar el problema bàltic", al juny de 1940 Lituània, Letònia i Estònia van ser incloses a la Unió Soviètica, seguides d'accions i repressions que comportaren la mort de 160.000 civils d'aquests països.[110][111][112][113] Després d'encarar una resistència decidida a la invasió de Finlàndia,[114] se signà una pau interina, concedint a la Unió Soviètica la regió oriental de Carèlia (el 10% del territori finès).[114]

Després d'aquesta campanya, Stalin es posà en marxa per reforçar l'exèrcit soviètic, modificant la formació i millorant els esforços propagandístics.[115] Al juny de 1940, Stalin dirigí l'annexió de Bessaràbia i la Bucovina septentrional, proclamant que aquestes regions romaneses com a part de la República Socialista Soviètica Moldava.[116] Però a l'annexionar-se el nord de Bucovina, Stalin havia superat els límits acordats al protocol secret.[116]

Stalin i Mólotov en la signatura del Pacte de neutralitat entre la Unió Soviètica i l'Imperi del Japó al 1941

Després que les Potències de l'Eix signessin el Pacte Tripartit a l'octubre de 1940, Stalin intercanvià cartes amb Ribbentrop, amb Stalin escrivint sobre arribar a un acord amb vista a assolir unes "bases permanents" pels seus "interessos mutus."[117] Després d'una conferència a Berlín entre Hiter, Mólotov i Ribbentrop, Alemanya presentà a Mólotov una proposta per escrit per a un acord per entrar a l'Eix.[116][118] El 25 de novembre, Stalin respongué amb una resposta per escrit per a accedir a l'Eix que mai no va ser resposta per Alemanya.[119] Poc després, Hitler llançà una directiva secreta per preparar la invasió de la Unió Soviètica.[119] En un esforç per demostrar les seves intencions pacífiques cap a Alemanya, el 13 d'abril de 1941, Stalin supervisà la signatura d'un pacte de neutralitat amb l'Imperi Japonès.[120]

Hitler trenca el pacte[modifica | modifica el codi]

A la matinada del 22 de juny de 1941, Hitler trencà el pacte germano-soviètic llançant l'Operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica que inicià la guerra al Front Oriental.[121] Tot i que Stalin havia estat advertit tant per espies com pels seus generals,[122][123][124][125][126] estava convençut que Alemanya no atacaria la Unió Soviètica fins que Alemanya hagués derrotat la Gran Bretanya.[122] En les primeres hores de l'atac alemany, Stalin dubtà, perquè volia assegurar-se que l'atac alemany era sancionat per Hitler i que no es tractava d'una acció sense autoritzar per algun general sense escrúpols.

En les primeres hores de l'atac alemany, Stalin es mostrà enfonsat, sense ser amo de les seves accions. Segons narren Nikita Khrusxov i Anastàs Mikoian, Stalin es retirà a la seva datxa desesperat durant diversos dies i no participà en les decisions.[127] No obstant això, proves documentals han demostrat que això no és acurat:[128] el mateix 22 de juny a les 9 del matí autoritzà a Timoixenko que presentés un pla per la creació d'un Comandament Suprem; el 23 de juny se'l passà treballant al seu despatx del Kremlin, i conformà el que seria la STAVKA. El 29 de juny va patir una recaiguda, marxant a la seva datxa un parell de dies. El 10 de juliol, a instàncies de Júkov, Stalin acceptà ser nomenat Comandant Suprem.[129] A finals de 1941, els exèrcits soviètics havien patit 4,3 milions de baixes,[130] i els alemanys havien avançat 1.700 km.[131]

Els soviètics aturen els alemanys[modifica | modifica el codi]

Mentre que els alemanys avançaven, Stalin encara confiava en què els Aliats guanyarien la guerra. Al setembre de 1941, Stalin es reuní amb diplomàtics britànics i els digué que volia dos acords: (1) un pacte d'assistència i ajuda mútua i (2) el reconeixement que, després de la guerra, la Unió Soviètica adquiriria els territoris als països que haguessin pres en la divisió de l'Europa Oriental segons el Pacte Mólotov-Ribbentrop.[132] Els britànics es mostraren d'acord a l'ajut, però rebutjaren els guanys territorials, que Stalin acceptà mesos després, quan la situació militar s'havia deteriorat a mitjans de 1942.[132] Al desembre, les tropes de Hitler es trobaven a 30 km del Kremlin de Moscou.[133] El 5 de desembre, els soviètics llançaren una contraofensiva allunyant als alemanys entre 60 i 80 km de Moscou, sent la primera derrota significativa de la Wehrmacht en la guerra.[133]

El 1942, Hitler modificà el seu objectiu principal d'una victòria immediata a l'Est, per a una campanya a llarg termini al sud de la Unió Soviètica per tal de conquerir els vitals camps petrolers del Caucas que permetrien als alemanys un llarg esforç de guerra.[134] Mentre que els generals de l'Exèrcit Roig veien com l'interès de Hitler es dirigia cap al sud, Stalin ho considerà com una maniobra de flanqueig per prosseguir l'atac contra Moscou.[135] Durant la guerra, la revista Time nomenà a Stalin com a Persona de l'Any en dues ocasions[136] i va ser un dels aspirants a rebre el títol de Persona del Segle.

Els soviètics es dirigeixen cap a Alemanya[modifica | modifica el codi]

Els soviètics van rebutjar la important campanya estratègica meridional alemanya i, tot i els 2,5 milions de baixes que van patir, va permetre que els soviètics mantinguessin l'ofensiva durant la resta de la guerra.[137]

Alemanya provà un atac d'encerclament a Kursk, que va ser rebutjat amb èxit pels soviètics.[138] Kursk marcà l'inici d'una època en què Stalin es mostrà més disposat a escoltar el consell dels seus generals.[139] A finals de 1943, els soviètics tornaven a controlar la meitat del territori que els alemanys els havien conquerit el 1941-42.[139] La producció industrial militar soviètica s'havia incrementat enórmenent des de finals de 1941 fins a inicis de 1943, després que Stalin les hagués traslladat cap a l'est, en territoris més segurs de la invasió i d'un atac aeri.[140]

Al novembre de 1943, Stalin es trobà amb Churchill i Roosevelt a Teheran.[141] Allà acordaren que les tropes angloamericanes llançarien una ofensiva a França travessant el Canal de la Mànega el maig de 1944, a més d'una invasió separada al sud de França.[142] Allà, Stalin insistí en el fet que, després de la guerra, la Unió Soviètica incorporaria al seu territori les porcions de Polònia acordades al Pacte Mólotov-Ribbentrop.[143]

El 1944, la Unió Soviètica va fer avanços significatius a través de l'Europa Oriental dirigint-se cap a Alemanya,[144] incloent-hi l'Operació Bagration, una gran ofensiva a Bielorússia contra el Grup d'Exèrcits Centre alemany.[145]

La victòria final[modifica | modifica el codi]

A l'abril de 1945, el Tercer Reich encarava els seus darrers dies amb 1,9 milions de soldats alemanys enfrontant-se al Front Oriental amb 6,4 milions de soldats de l'Exèrcit Roig, mentre que 1 milió de soldats al Front Occidental lluitaven contra 4 milions de soldats Aliats.[146] Si bé s'havia parlat d'una cursa cap a Berlín, després que Stalin aconseguís que l'Alemanya Oriental fos inclosa a l'esfera d'influència soviètica a Ialta, els Aliats Occidentals no van fer plans per atacar la ciutat mitjançant una operació terrestre.[147][148]

El 30 d'abril, Hitler i Eva Braun van suïcidar-se i els seus cossos van ser cremats, tot i que les tropes soviètiques van trobar algunes restes.[149] Alemanya es rendí uns dies després. Malgrat que els soviètics havien aconseguit recuperar les restes de Hitler, Stalin no creia que el seu vell enemic fos mort, una creença que durà anys.[150][151]

Rebutjar la invasió alemanya i aconseguir la victòria soviètica a l'Est requerí un enorme sacrifici a la Unió Soviètica. Les baixes militars soviètiques totalitzaven aproximadament 35 milions (les xifres oficials eren només de 28,2 milions), amb aproximadament 14,7 milions de morts, desapareguts o capturats (les xifres oficials són d'11,285 milions).[152] Tot i que les xifres varien, els morts civils soviètics probablement van arribar als 20 milions.[152] Posteriorment, Stalin va ser considerat de vegades com un dels homes més influents en la història de la humanitat.[153][154]

Tàctiques qüestionables[modifica | modifica el codi]

Part de la memòria que Lavrenti Béria envià a Stalin el 5 de març de 1940, on proposava l'execució dels oficials polonesos.

Després de capturar prop de 300.000 presoners polonesos el 1939 i a inicis de 1940,[155][156][156][157][158] 25.700 presoners de guerra polonesos van ser executats el 5 de març de 1940, seguint una nota dirigida a Stalin provinent de Lavrenti Béria,[159][160] en el que ha passat a la història com la Massacre de Katyn.[161][159][162] Mentre que Stalin va dir a un general polonès que "havien perdut la pista dels oficials a Manxúria",[163][164][165][165] els treballadors del ferrocarril polonès van trobar la fosa comuna després de la invasió alemanya de 1941.[166] La massacre esdevingué una font de controvèrsia política,[167][168] amb els soviètics afirmant que les execucions havien estat comeses pels alemanys quan la Unió Soviètica va reconquerir Polònia el 1944.[159][169] Els soviètics no van admetre la seva responsabilitat fins al 1990.[170]

Stalin presentà ordres militars amb controvèrsia, com l'Ordre N. 270, que exigia als superiors que disparessin als desertors en el lloc,[171] mentre que els membres de la seva família podien ser detinguts.[172] Posteriorment, Stalin també dirigí una purga contra diversos comandants militars que van ser afusellats per "covardia" sense un judici.[172] Stalin publicà l'Ordre N. 227, ordenant que els comandants que permetessin una retirada sense autorització serien sotmesos a un consell de guerra,[173] i que els soldats culpables de faltes disciplinàries serien enviats a "batallons penals", els quals eren enviats a les seccions del front més perilloses.[173] Entre 1942 i 1945, 427.910 soldats van ser enviats als batallons penals.[174] L'ordre també dirigia els "destacaments de bloqueig" perquè disparessin a les tropes que fugien en un estat de pànic cap a la rereguarda.[173]

Al juny de 1941, setmanes després que comencés la invasió alemanya, Stalin ordenà usar una política de terra cremada, destruint tota la infraestructura i el menjar de les zones abans que els alemanys poguessin capturar-los,[128] i que s'havien de formar grups de partisans a les zones evacuades. També ordenà al NKVD que assassinés a 100.000 presoners polítics a les zones on s'apropava la Wehrmacht,[175] mentre que altres eren deportats cap a l'est.[79][176]

Després de la conquesta de Berlín, les tropes soviètiques van violar entre desenes de milers a dos milions de dones,[177] i 50.000 durant i després de l'ocupació de Budapest.[178][179] En els antics països de l'Eix (com Alemanya, Romania o Hongria), els oficials de l'Exèrcit Roig generalment veien les ciutats, viles i granges com a lloc oberts pel pillatge i les violacions.[180]

A la Zona d'Ocupació Soviètica de l'Alemanya de postguerra els soviètics van instal·lar 10 "camps especials" de l'NKVD subordinats als gulags.[181] Aquests "camps especials" eren antics Stalags, presons o camps de concentració nazis com Sachsenhausen (camp especial número 7) o Buchenwald (camp especial número 2).[182] D'acord a les estimacions del govern alemany unes "65.000 persones van morir en aquests camps o mentre que s'hi dirigien allà".[183]

D'acord a xifres recents, d'uns 4 milions de presoners de guerra capturats pels soviètics (incloent-hi alemanys, japonesos, hongaresos i romanesos entre d'altres), uns 580.000 mai no van tornar, presumiblement víctimes de les privacions dels Gulags.[184] Alguns presoners de guerra i treballadors forçats que van sobreviure a la captivitat alemanya van ser enviats a camps de "trànsit" o "filtració" per determinar quins eren traïdors potencials.[185]

Dels aproximadament 4 milions de repatriats, 2.660.013 eren civils i 1.539.475 eren antics presoners de guerra.[185] Del total, 2.427.906 van ser enviats a casa i 801.152 van tornar a ser allistats a l'exèrcit.[185] 608.095 van ser incorporats als batallons de treball del ministeri de defensa.[185] 272.867 van ser posats en mans de l'NKVD per ser castigats, la qual cosa significava que serien enviats als gulags.[185][186][187] 89.468 van seguir als camps de trànsit com a personal de recepció fins que el procés de repatriació finalitzà a inicis de la dècada dels 1950.[185]

Conferències Aliades a l'Europa de postguerra[modifica | modifica el codi]

Stalin es trobà en diverses conferències amb el Primer Ministre britànic Winston Churchill (i després amb Clement Attlee) i/o el President dels Estats Units Franklin D. Roosevelt (i després Harry Truman) per planejar l'estratègia militar i, després, la reorganització de l'Europa de la postguerra. En les primeres conferències, com la realitzada amb els diplomàtics britànics a Moscou el 1941 i amb Churchill i diplomàtics americans a Moscou el 1942 se centraren principalment en els plans de la guerra i els subministraments, tot i que també es parlà per sobre de la reorganització d'Europa a la postguerra. El 1943, Stalin es trobà amb Churchill i amb Roosevelt a la conferència de Teheran. El 1944, Stalin es trobà amb Churchill a Moscou. El 1944, l'Exèrcit Roig estava ocupant l'Europa Oriental i les discussions se centralitzaren cada cop més en la reorganització del continent en la postguerra.

Al febrer de 1945, a la conferència de Ialta, Stalin demanà una esfera d'influència política soviètica a l'Europa de l'Est.[188] Stalin momentàniament va ser convençut per Churchill i per Roosevelt per no desmembrar Alemanya.[188] Stalin també constatà que les peticions del govern polonès a l'exili per a l'autogovern no eren negociables, com que la Unió Soviètica mantingués el territori de la Polònia Oriental que ja havia capturat amb el consentiment alemany el 1939, i volia que s'instal·lés un govern prosoviètic.[188] Després de vèncer les reticències de Churchill i Roosevelt, Stalin va prometre una reorganització de l'actual govern titella comunista en una base democràtica més ample a Polònia;[188] declarant que la primera tasca del nou govern seria preparar unes eleccions.[189]

Les delegacions a Ialta també acordaren que els països de l'Europa alliberada i anteriors països satèl·lits de l'Eix podrien "crear institucions democràtiques a la seva pròpia elecció", seguint "el dret de tots els pobles a escollir la forma de govern segons la qual volen viure".[190] També decidiren ajudar a aquells països amb formes de govern interines perquè "celebressin eleccions lliures al més aviat possible".[190] Després de la reorganització del Govern Provisional de la República de Polònia, les parts acordaren que el nou partit "es comprometria a la celebració d'eleccions lliures i sense restriccions tan aviat com sigui possible sobre la base del sufragi universal i votació secreta".[190] Un mes després de Ialta, l'NKVD soviètic va detenir 16 líders polonesos que volien participar en les negociacions amb el govern provisional, per presumptes "crims" i "desviacions", tot i les protestes de l'oest.[189] Les fraudulentes eleccions poloneses celebrades al gener de 1947 van resultar en la transformació oficial de Polònia a un estat comunista no-democràtic el 1949.

A la Conferència de Potsdam, celebrada entre juliol i agost de 1945 (tot i que Alemanya s'havia rendit mesos abans), en lloc de retirar les tropes soviètiques dels països de l'Europa Oriental, Stalin les hi deixà allà desplegades. A l'inici de la conferència, Stalin va repetir les promeses fetes anteriorment a Churchill que no faria una "sovietització" de l'Europa de l'Est.[191] Stalin exigí unes reparacions a Alemanya sense mirar si els mateixos alemanys podrien sobreviure, mentre que Truman i Churchill es preocupaven perquè pensaven que Alemanya podria ser un llast financer per a les potències occidentals.[192]

A més de les reparacions, Stalin exigí un "botí de guerra", que permetria a la Unió Soviètica apoderar-se de les propietats privades dels països conquerits sense límits quantitatius o qualitatius, i s'afegí una clàusula permetent que això succeís, però amb alguns límits.[192] Al juliol de 1945, les tropes de Stalin controlaven els estats bàltics, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària i Romania, i els refugiats fugien d'aquests països davant la perspectiva que els comunistes prenguessin el poder. Els Aliats Occidentals, i especialment Churchill, sospitaven dels motius de Stalin, qui ja havia instal·lat governs comunistes als països de l'Europa Central sota la seva influència.

En aquestes conferències, sent la seva primera aparició a l'escenari mundial, Stalin demostrà ser un negociador formidable. Anthony Eden, el Secretari del Foreign Office britànic va escriure: "El Mariscal Stalin com a negociador va ser la proposició més difícil de totes. De fet, després d'uns 30 anys d'experiència en conferències internacionals de tota mena, si hagués hagut de triar un equip per anar a una sala de conferències, Stalin hauria estat la meva primera opció. Per descomptat que l'home era despietat i, és clar, sabia quin era el seu propòsit. Mai no va dir una paraula de més. Mai va perdre, i es mostrava poques vegades irritat."[193]

La postguerra, 1945-1953[modifica | modifica el codi]

El Teló d'Acer i el Bloc Oriental[modifica | modifica el codi]

Després que les tropes soviètiques es quedessin als països de l'Europa Central i Oriental, amb els inicis dels règims comunistes titelles en tots aquests països, Churchill afirmà que la regió "estava darrere d'un teló d'acer controlat des de Moscou".[194][195] Els països sota control soviètic a l'Europa Central i Oriental van passar a ser denominats com el "Bloc Oriental" o el "Bloc Soviètic".

A l'Alemanya de l'Est, controlada pels soviètics, la tasca principal del partit comunista governant a Alemanya va ser canalitzar les ordres soviètiques cap a l'aparell administratiu, pretenent que totes aquelles iniciatives eren pròpies,[196] sent les desviacions castigades amb reprimendes, empresonament, tortura i fins i tot la mort.[196] La propietat i la indústria van ser nacionalitzades pel govern.[196]

El 7 d'octubre de 1949 es declarà la República Democràtica Alemanya, amb una nova constitució que consagrava el socialisme i que donava al Partit Socialista Unificat (SED), sota control soviètic, el control del país. A Berlín, després que els ciutadans rebutgessin àmpliament els candidats comunistes a les eleccions, al juny de 1948, la Unió Soviètica bloquejà el Berlín Occidental, la porció de la ciutat que no es trobava sota control soviètic, tallant tot el subministrament de menjar i altres. El bloqueig fracassà a causa de la inesperada campanya d'abastiment aeri portat a terme per les potències occidentals, conegut com el "Pont Aeri de Berlín". El 1949, Stalin acceptà la derrota i ordenà aixecar el bloqueig.

Si bé Stalin havia promès a la conferència de Ialta que se celebrarien eleccions lliures a Polònia,[190] després del fracàs en les eleccions "3 cops SI",[197] el frau electoral passà a ser una tònica per tal de guanyar la majoria a unes urnes controlades.[198][199][200] Després del referèndum, l'economia polonesa començà a ser nacionalitzada.[201]

A Hongria, quan els soviètics instal·laren un govern comunista, qui es descrivia a si mateix com "el millor deixeble hongarès de Stalin"[202] i "el millor pupil de Stalin",[203] passà a ocupar el poder. Rákosi usà la "tàctica del salami", esquarterant els seus enemics com si fossin salamis[204] per combatre la majoria política que immediatament després de la guerra estava disposada per establir una democràcia.[205] Rákosi usà els programes polítics i econòmics estalinistes, i va rebre el sobrenom de "l'assassí calb" per establir una de les dictadures més dures d'Europa.[205][206] Aproximadament 350.000 oficials i intel·lectuals hongaresos van ser purgats entre 1948 i 1956.[205]

Durant la Segona Guerra Mundial, a Bulgària, l'Exèrcit Roig travessà la frontera i creà les condicions perquè hi hagués un cop d'estat la nit següent.[207] El comandant militar soviètic a Sofia assumí l'autoritat suprema, i els comunistes que ell va ordenar, incloent-hi a Kimon Georgiev, van prendre el control de les polítiques locals.[207]

El 1949, la Unió Soviètica, Bulgària, Txecoslovàquia, Hongria, Polònia i Romania van fundar el COMECON, d'acord amb el desig de Stalin per enfortir el domini soviètic sobre els països de l'Europa Central i per calmar a alguns països que havien expressat interès en el Pla Marshall.[208] i a partir d'aquell moment, i cada cop més, abandonaren els seus mercats i subministradors tradicionals a l'Europa occidental.[209] Txecoslovàquia, Hongria i Polònia van seguir interessant-se en l'ajuda nord-americana malgrat als requeriments per a una moneda convertible i l'economia de mercat. Al juliol de 1947 Stalin ordenà a aquests governs, tots ells dominats pels comunistes, que abandonessin la Conferència de París del Programa de Recuperació Europea. Aquest ha estat citat com "el moment de la veritat" a la divisió d'Europa a la postguerra.[209]

A Grècia, la Gran Bretanya i els Estats Units van fer costat als anti-comunistes a la Guerra Civil Grega i sospitaven que els soviètics recolzaven als comunistes grecs, tot i que Stalin es refrenà d'intervenir a Grècia, desestimant el moviment en considerar-lo prematur. Albània seguí com a aliat de la Unió Soviètica, però Iugoslàvia trencà amb l'URSS el 1948.

En el darrer any de vida de Stalin, una de les seves principals iniciatives en política exterior va ser la Nota de Stalin de 1952 per a la reunificació alemanya i que les superpotències abandonessin l'Europa Central, però el Regne Unit, França i els Estats Units van sospitar d'aquest moviment i van rebutjar l'oferiment.

Relacions Sino-Soviètiques[modifica | modifica el codi]

Stalin i Mao Zedong en un segell de correus xinès

A Àsia, l'Exèrcit Roig havia travessat Manxúria en el darrer mes de la guerra i ocupà Corea fins al paral·lel 38. El Partit Comunista de Xina de Mao Zedong, tot i rebre un mínim suport soviètic, derrotà al Partit Popular Nacional de Xina (Guomindang), de tendència prooccidental i molt assistit pels Estats Units, a la Guerra Civil Xinesa.

Entre Stalin i Mao van haver-hi friccions des de l'inici. Durant la II Guerra Mundial Stalin féu costat al dictador conservador de Xina, Chiang Kai-shek, com a un baluard contra els japonesos i no mostrà cap mena d'interès per a les matances en massa de comunistes. Generalment va posar al davant la seva aliança amb Chiang contra el Japó a ajudar als seus aliats ideològics. Fins i tot després de la guerra, Stalin signà un pacte de no-agressió entre l'URSS i el règim del Kuomintang de Chiang (KMT), i aconsellà a Mao i als comunistes xinesos cooperar amb el KMT després de la guerra. Mao no seguí les instruccions de Stalin i començà una revolució comunista contra Chiang. Stalin no creia que Mao pogués guanyar i no es mostrà gaire entusiasta per ajudar-lo; i la Unió Soviètica seguí mantenint relacions amb el règim del KMT de Chiang fins al 1949, quan ja era evident que Mao guanyaria.

Un cop Mao havia derrotat a Chiang, Stalin va concloure un nou tractat d'amistat i aliança amb Mao. Però encara hi havia una gran tensió entre ambdós líders, així com un gran ressentiment de Mao cap a l'ajut poc entusiasta que havia rebut de Stalin durant la guerra civil.

Els comunistes controlaven la Xina continental, mentre que els nacionalistes formaven un estat a l'illa de Taiwan. La Unió Soviètica no trigà a reconèixer la República Popular de Xina de Mao, a la qual veia com un nou aliat. La República Popular reclamà que Taiwan pertanyia al seu territori, tot i que mai no va poder establir la seva autoritat allà.

Les relacions diplomàtiques entre la Unió Soviètica i Xina van arribar al punt màxim el 1950 amb la signatura del Tractat Sinosoviètic d'Amistat i Aliança. Ambdós països van oferir suport militar al nou estat amic de Corea del Nord. Després de diversos conflictes fronterers a Corea, el 1950 la guerra esclatà amb Corea del Sud, aliada dels Estats Units.

Corea del Nord[modifica | modifica el codi]

Contrari a la política nord-americana que restringia l'armament a Corea del Sud, que es limitava a equip per a la infanteria i per a les forces policials, Stalin armà extensivament l'exèrcit i les forces aèries de la Corea del Nord de Kim Il-sung amb equip militar (que incloïa tancs T-34/85) i molts més "consellers" dels que es necessitaven per a propòsits defensius), per tal de facilitar a Kim (antic oficial soviètic) la conquesta de la resta de la península coreana.

L'exèrcit nord-coreà atacà abans de l'alba del diumenge 25 de juny de 1950, travessant el paral·lel 38 darrere d'una tempesta de foc artiller, iniciant així la seva invasió de Corea del Sud.[210] Durant la Guerra de Corea, els pilots soviètics volaven amb avions soviètics des de bases a Xina contra els avions de les Nacions Unides que defensaven Corea del Sud. La recerca posterior a la guerra freda als arxius soviètics van demostrar que la Guerra de Corea va ser iniciada amb el permís exprés de Stalin, tot i que això és negat des de Corea del Nord.

Israel[modifica | modifica el codi]

Inicialment Stalin recolzà la creació de l'estat d'Israel el 1948. L'URSS va ser un dels primers estats a reconèixer el nou país.[211] Golda Meir va anar a Moscou com la primera ambaixadora d'Israel a l'URSS aquell mateix any. No obstant això, i després d'haver subministrat material de guerra a Israel a través de Txecoslovàquia, canvia d'opinió i recolzà els enemics d'Israel.

"Falsificadors de la història"[modifica | modifica el codi]

El 1948, Stalin edità i reescriví a mà personalment parts del llibre de la guerra freda "Falsificadors de la història".[212] El llibre va ser publicat en resposta als documents fets públics a "Relacions Nazi-Soviètiques, 1939-1941: Documents dels Arxius del Ministeri d'Exteriors Alemany",[213][214] que incloïa els protocols secrets del Pacte Mólotov-Ribbentrop i d'altres documents secrets.[213][215] "Falsificadors" va aparèixer com una sèrie d'articles al Pravda al febrer de 1948[214] i posteriorment va ser publicat en nombrosos idiomes i distribuït per tot el món.[216]

El llibre no intentava contrarestar o lluitar amb els documents publicats a "Relacions Nazi-Soviètiques",[217] sinó que se centralitzava en la culpabilitat occidental per l'esclat de la guerra el 1939.[216] Argumentava que les potències occidentals havien recolzat el rearmament nazi i la seva agressió, incloent-hi que els banquers i els industrials americans havien proveït el capital necessari per al creixement de la indústria de guerra alemanya, mentre que encoratjaven a Hitler perquè s'estengués cap a l'est.[213][216] Mostrava a la Unió Soviètica com a tractant de negociar una seguretat col·lectiva en contra Hitler, mentre que es veia frustrat per un doble joc anglo-francès que, malgrat les aparences, no tenien cap intenció d'una aliança amb la Unió Soviètica i estaven negociant en secret amb Berlín.[216] Presenta els Acords de Munic no com a covardia anglo-francesa, sinó com a un acord "secret" que va ser "una fase molt important en la seva política destinava a les agressions hitlerianes contra la Unió Soviètica".[218] El llibre també incloïa la demanda que, durat l'operació del Pacte, Stalin rebutjà l'oferiment que li va fer Hitler per dividir-se el món entre ells, sense mencionar els oferiments soviètics per unir-se a l'Eix.[219] Els estudis històrics, memòries, informes oficials i llibres de text publicats a la Unió Soviètica usaven aquesta descripció dels fets fins a la dissolució de la Unió Soviètica el 1989.[219]

Suport interior[modifica | modifica el codi]

En l'àmbit domèstic, Stalin va ser vist com un gran líder de guerra que havia portat la victòria a la Unió Soviètica contra els nazis. La seva col·laboració anterior amb Hitler va ser oblidada. Aquesta cooperació incloïa ajudar la Wehrmacht a violar el Tractat de Versalles, permetent-los entrenar a la Unió Soviètica, el notori tractat Mólotov-von Ribentrop que partí Polònia donant a la Unió Soviètica el territori de Bielorússia i garantia a la Unió Soviètica tenir les mans lliures a Finlàndia, Estònia i Letònia, i el comerç soviètic amb els nazis per fer front als esperats bloqueigs francès i britànic.

A finals de la dècada dels 40, el patriotisme rus s'incrementà degut als reeixits esforços propagandístics. Per exemple, algunes invencions i descobriments científics van ser reclamats per la propaganda soviètica; entre els quals es troben la caldera, reclamada pel pare i fill Txerepanovs; la llum elèctrica, per Iablotxkov i Lodigin; la ràdio, per Popov i l'aeroplà, per Mojaiski. Les polítiques de repressió interna estalinistes van continuar (inclosos els territoris recentment adquirits), però mai no van arribar als extrems de la dècada dels 1930, en part perquè els funcionaris del partit havien après cautela.

El "Complot dels Metges"[modifica | modifica el codi]

Article principal: Complot dels Metges

El "Complot dels Metges" va ser un complot dissenyat per Stalin i diversos oficials soviètics el 1952 i 1953, en què diversos metges (més de la meitat dels quals eren jueus) van ser acusats d'intentar assassinar oficials soviètics.[220] L'opinió que preval en diversos estudiosos fora de la Unió Soviètica és que Stalin volia usar el judici dels metges per llançar una nova purga massiva al Partit.[221] El complot també és vist per diversos historiadors com una provocació anti-semita.[220] Seguí les passes dels judicis del Comitè Jueu Anti-Feixista[222] de 1952, i en l'execució de 13 membres, obeint les ordres de Stalin, a la Nit dels Poetes Assassinats.[223]

Posteriorment, en una sessió del Politburó celebrada al desembre, Stalin anuncià que "tots els nacionalistes jueus són agents del servei d'intel·ligència americana. Els nacionalistes jueus creuen que la seva nació va ser salvada pels Estats Units (on pots ser ric, burgès, etc.). Creuen que estan en deute amb els americans. Entre els metges, hi ha diversos nacionalistes jueus".[224] Per mobilitzar el poble soviètic per a la seva campanya, Stalin ordenà a Pravda i a TASS que publiqués històries amb Stalin descobrint un complot de metges destinat a assassinar els màxims líders soviètics,[225][226] incloent-hi a Stalin, per tal de preparar l'escenari per als judicis.[227]

Al mes següent, Pravda publicà històries amb uns texts relatius als conspiradors jueus burgesos-nacionalistes.[228] Khrusxov va escriure que Stalin li havia insinuat que incités l'anti-semitisme a Ucraïna, dient-li que "els bons treballadors de les fàbriques han de tenir clubs on pugui vèncer aquests jueus".[229][230] Stalin també ordenà que els metges falsament acusats fossin torturats fins a la mort.[231] Mirant els orígens del complot, la gent que coneixia a Stalin (com Khrusxov) suggereix que Stalin tenia sentiments negatius des de feia molt de temps cap als jueus,[220][232][233] i la lluita contra les polítiques antisemites al Kremlin van ser alimentades per l'exili de Lev Trotski.[220][234] El 1946, Stalin va dir en privat que "cadascun dels jueus és un espia potencial".[220][235]

Alguns historiadors han argumentat que Stalin també estava planejant enviar milions de jueus a 4 grans camps de treball recentment construïts a la Rússia occidental,[227][236] usant una "Comissió de Deportació"[237][238][239] que treballaria per salvar als jueus soviètics de les ires de la població soviètica després dels judicis del Complot dels Metges.[237][240][241] Altres argumenten que no existeixen proves documentals sobre una deportació en massa prevista.[226] Independentment de què existissin plans per deportar als jueus, en el seu Discurs Secret de 1956, Khrusxov va afirmar que el Complot dels Metges va ser fabricat per Stalin, i que va dir als jutges que extraguessin les confessions dels acusats[242] i que havia dit als membres del Politburó que eren cecs com els gatets. Què passarà sense mi? El país morirà perquè no saben com reconèixer els enemics.[242]

Mort de Stalin[modifica | modifica el codi]

A finals de gener de 1953, el metge personal de Stalin Miron Vovsi (cosí de Solomon Mikhoels, que havia estat assassinat el 1948 seguint les ordres de Stalin)[223] va ser detingut al final del Complot dels Metges.[243]

L'1 de març de 1953, després d'un sopar a la seva residència de Kuntsevo (a uns 15km a l'oest de Moscou) amb el ministre de l'interior Lavrenti Béria i els futurs presidents Gueorgui Malenkov, Nikolai Bulganin i Nikita Khrusxov, Stalin no va sortir de la seva cambra, probablement després d'haver patit un infart que havia paralitzat el costat dret del seu cos.

Màscara mortuòria de Stalin
« Durant les darreres dotze hores la manca d'oxigen va aguditzar-se. El seu rostre i els seus llavis s'ennegrien mentre que patia una lenta asfíxia. La seva agonia va ser terrible. Literalment el vam veure ofegar-se fins a morir. Quan semblava a punt d'expirar, va obrir els ulls i va mirar a cadascun dels qui estàvem presents a la cambra. Va ser una mirada terrible, demencial o potser furiosa, i plena de por a la mort... »
Svetlana, la filla de Stalin, descriu els darrers moments del seu pare[244]

Tot i que els guàrdies s'estranyaren que Stalin no es llevés a la seva hora habitual, tenien ordres de no molestar-lo. Cap a les 10 del vespre va ser descobert per Peter Lozgatxev, l'Adjunt al Comandant de Kuntsevo, que va recordar una escena horrible de Stalin estès a terra de la seva habitació, vestit amb el pijama i una samarreta i amarat d'orina rància. Un espantat Lozgatxev demanà a Stalin que li havia passat, però només va rebre respostes inintel·ligibles. Lozgatxev cridà frenèticament a diversos oficials del partit demanant-los que enviessin bons metges.[245] Béria va ser informat i arribà poques hores després, mentre que els metges no van arribar fins a primera hora del matí del 2 de març. Stalin va morir 4 dies després, el 5 de març de 1953,[7] a l'edat de 74 anys, i va ser enterrat el 9 de març. La causa oficial de la mort va ser una hemorràgia cerebral. El seu cos va estar al Mausoleu de Lenin fins al 31 d'octubre de 1961, quan el seu cos va ser retirat d'allà i va ser enterrat a la muralla del Kremlin com a part del procés de desestalinització.

S'ha suggerit que Stalin va ser assassinat; probablement amb la connivència de Béria i Khrustaliov. En general, es creu que fou un enverinament del seu menjar; una altra probabilitat és que Béria fes que els seus homes entressin a la datxa i que l'assassinessin mitjançant una injecció letal[246]

Reacció dels seus sucessors[modifica | modifica el codi]

La duresa amb què els assumptes soviètics es van dur a terme durant el govern de Stalin va ser posteriorment repudiada pels seus successors en la direcció del Partit Comunista, sobretot pel repudi de l'estalinisme que Nikita Khrusxov va fer al febrer de 1956. En el seu "Discurs Secret", Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències, pronunciat davant d'una sessió privada del 20è Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Khrusxov va denunciar a Stalin pel seu culte a la personalitat, i el seu règim de la "violació de les normes leninistes de la legalitat".

Vida personal[modifica | modifica el codi]

Origen del nom, alies i pseudònims[modifica | modifica el codi]

El nom original georgià de Stalin és transliterat com Ioseb Besarionis Dze Jughashvili (en georgià იოსებ ბესარიონის ძე ჯუღაშვილი). La transliteració del seu nom en rus Ио́сиф Виссарио́нович Джугашвили, i és traduïda com Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili. Com a altres bolxevics, és més conegut per un dels seus noms de guerra, dels quals Stalin només va ser el darrer. Deriva de la paraula rusa stal (acer) amb el mateix sufix possessiu personal in que va utilitzar Lenin. Entre altres àlies anteriors trobem "Koba" (nom d'un heroi popular de Geòrgia), "Soselo", "Ivanov", "Ivanóvitx", "David", "Nijeradze ", "Txíjikov", i d'altres.[247]

Es creu que va començar a usar el nom "K. Stalin" en algun moment el 1912, després de la Conferència Bolxevic de Tampere (Finlàndia), com a pseudònim per signar els seus articles.

Entre els noms que va rebre durant el seu mandat trobem:

  • "Uncle Joe", emprat pels mitjans occidentals durant i després de la Segona Guerra Mundial[248][249]
  • "Muntanyer del Kremlin" (кремлевский горец), en referència al seu origen a les muntanyes del Caucas
  • "Petit Pare dels Pobles" o "Papa Stalin". Un nom comú a l'URSS durant el seu mandat, car era retratat com la figura paternal de la Revolució.[250][251][252][253]

Aparença[modifica | modifica el codi]

Encara que les fotografies i els retrats mostren a Stalin com a físicament gran i majestuós (tenia diversos pintors que no els descrivien del tot "correctament"),[254] només mesurava 160cm.[254] El seu rostre bigotut era carnós i picat de verola, i el seu cabell negre es va anar tornant gris. Després d'un accident de carro a la seva joventut, el seu braç esquerre li va quedar més curt a partir del colze, mentre que la seva mà dreta era més prima que l'esquerra, i sovint estava amagada.[254] La seva dentadura també estava molt deteriorada, i quan va morir només li quedaven 3 dents pròpies.[255] Podia ser molt educat i encantador, principalment quan es trobava amb estadistes estrangers,[254] tot i que normalment era tosc, groller i abusiu.[256] A les pel·lícules, Stalin normalment va ser interpretat per Mikheil Gelovani i, menys sovint, per Aleksei Dikiy.

Vida familiar[modifica | modifica el codi]

Ekaterina "Kato" Svanidze, la primera esposa de Stalin.
Stalin i Nadejda Al·liluieva

Iàkov, el fill que Stalin va tenir amb la seva primera esposa Ekaterina "Kato" Svanidze, es va disparar a si mateix a causa de la rudesa que Stalin mostrà cap a ell, però va sobreviure. Després d'aquest episodi, Stalin comentà que "ni tan sols pot disparar-se bé".[257] Iakov va servir a l'Exèrcit Roig durant la II Guerra Mundial, sent capturat pels alemanys. El van oferir a canvi del mariscal Friedrich Paulus, que s'havia rendit a Stalingrad, però Stalin rebutjà l'oferiment dient que "tenen a les seves mans no només el meu fill Iakov sinó que a milions dels meus fills. Llevat que els alliberin a tots el meu fill compartirà el seu destí".[258] Després d'això, sembla que Iakov se suïcidà, llançant-se cap a una tanca electrificada al camp de concentració de Sachsenhausen, on estava pres.[259] Iakov va tenir un fill, Ievgeni, que recentment s'ha destacat per defensar el llegat del seu avi als jutjats russos.

Stalin va tenir un fill (Vassili) i una filla (Svetlana) de la seva segona esposa, Nadejda Al·lilúieva. Nadejda va morir el 1932, oficialment a causa d'una malaltia. Pot ser que se suïcidés disparant-se després d'una discussió amb Stalin, deixant una nota que, segons la seva filla, era "en part personal, en part política".[260] Vassili va ser oficial de la Força Aèria Roja, i va morir oficialment a causa de l'alcoholisme el 1962. Es va distingir a la II Guerra Mundial com a un hàbil aviador. Svetlana va emigrar als Estats Units el 1967. Sembla que Stalin va tenir una tercera esposa, Rosa Kaganovitx, germana de Làzar Kaganóvitx.[261]

A més de les seves estances al Kremlin, Stalin va tenir nombrosos domicilis. El 1919 començà amb una casa de camp prop d'Usovo, a la que afegí datxes a Zuvalova i Kuntsevo. Abans de la Segona Guerra Mundial afegí la de Lipki i Semionovskaia, i el 1937 tenia 4 datxes al sud, incloent-hi una prop de Sotxi. Béria li regalà una luxosa vil·la prop de Gagri. A Abkhàzia va mantenir un casa a les muntanyes. Després de la guerra afegí datxes a Novi Alon, prop de Sukumi, als turons de Vadai, i al llac Mitsa. En tenia un altre prop de Zelioni Miss, al mar Negre. Totes aquestes residències tenien servei, estaven amoblades i equipades, estaven vigilades per les forces de seguretat; i principalment eren emprades per motius privats, rarament per a propòsits diplomàtics.[262] Stalin viatjava en tren o en cotxe, mai en avió; només volà en una ocasió, el 1943 quan viatjà a la conferència de Teheran.

Creences religioses i polítiques[modifica | modifica el codi]

Stalin va mantenir una relació complexa amb les institucions religioses de la Unió Soviètica.[263] Una història afirma que tot i estudiar en un seminari, finalment va ser un ateu convençut.[264] Tot i això, aquesta història falla perquè Stalin mostrà que li quedaven restes religioses, fins i tot pies, anys després.[265] Un d'aquests fets és que Stalin anul·là moltes ordres contra l'Església durant la Segona Guerra Mundial, després d'un senyal que ell creia que havia rebut del Cel.[266]

L'historiador Edvard Radzinsky, usant arxius secrets recentment descoberts, trobà una història que modificà l'actitud de Stalin vers la religió.[266] Segons aquesta història, Ilia, Metropolità de les Muntanyes del Líban, afirmà haver rebut un senyal del Cel segons el qual "les esglésies i monestirs s'han de reobrir per tot el país. Els sacerdots han de ser alliberats de les seves presos, Leningrad no s'ha de rendir, però la icona sagrada de Nostra Senyora de Kazan s'ha de portar per tota la ciutat, portada a Moscou per celebrar-hi un servei, i d'allà a Tsaritsin Stalingrad.[266]

Poc després, l'actitud de Stalin canvià i "sigui quina sigui la raó, després del seu misteriós retir, començà a fer les paus amb Déu. Va succeir alguna cosa de la qual els historiadors encara no n'han escrit. Seguint les seves ordres, molts sacerdots van ser alliberats dels camps. A Leningrad, assetjada pels alemanys i morint a poc a poc de fam, els ciutadans es van quedar bocabadats en veure la icona portada en processó pels carrers."[266] Radzinsky es preguntà, "Havia vist la llum? Tenia por davant del Pare? El Déu-Home marxista decidí explotar la creença en Déu? O va ser tot a l'hora?"[266]

Durant la Segona Guerra Mundial Stalin va reobrir les esglésies. Un motiu pot ser motivar la majoria de la població que tenia creences cristianes. El raonament darrere d'això és que, canviant la política oficial del Partit i de l'Estat cap a la religió, l'Església i els seus membres podrien posar-se a la seva disposició mobilitzant-se per a l'esforç de guerra. El 4 de setembre de 1943, Stalin convidà al Metropolità Sergi, al Metropolità Alexis i al Metropolità Nicolau al Kremlin i els proposà restablir el Patriarcat de Moscou, que havia estat suspès des de 1925, i elegir al Patriarca. El 8 de setembre de 1943, el Metropolità Sergi va ser elegit Patriarca. També s'ha de notar que la trobada amb el patriarca va tenir lloc poc després de les batalles de Stalingrad i de Kursk. L'Exèrcit Roig estava a punt per començar una ofensiva per a recuperar els territoris fronterers occidentals. Hitler havia permès que les esglésies cristianes, incloent l'Església Autocèfala Ucraïnesa funcionessin durant l'ocupació. Com que havien provat de nou la llibertat religiosa, seria molt difícil tornar a suprimir-la immediatament i així, a l'hora que restaurava una autonomia limitada per a l'Església Ortodoxa Russa, Stalin l'autoritzà perquè tornés a ocupar-se d'edificis que no li pertanyien des de la dècada de 1920. mentre les forces armades soviètiques s'obrien pas per Ucraïna i Bielorússia, les esglésies passaven a mans de l'Església Ortodoxa Russa. Evidentment, Stalin jutjà que es podria controlar amb molta més facilitat als creients cristians si el Patriarca Sergi tenia autoritat sobre ells.[267]

Un Comitè Central del PCUS continuà promovent l'ateisme i l'eliminació de la religió durant la resta de la vida de Stalin després del concordat de 1943.[268] La gran tolerància de Stalin vers la religió després de 1943 va quedar limitada, i les persecucions van tornar després de la guerra, tot i que a una escala menor que la que es donà a la dècada de 1930. Per aquests motius és difícil pensar que Stalin hagués canviat el seu rebuig ateu en la darrera part de la seva vida.

Condecoracions[modifica | modifica el codi]

La rehabilitació[modifica | modifica el codi]

La rehabilitació començà amb Nikita Khrusxov l'any 1956 juntament amb el procés de desestalinització. Més de 500.000 persones foren "rehabilitades" en els anys 50 i 60. Altres 500.703 ciutadans foren rehabilitats judicialment després que s'aprovés la llei sobre "rehabilitació de les víctimes de la repressió política" el 18 d'octubre de 1991.

En el mateix període els fiscals revisaren 631.000 apel·lacions en les que es rehabilità a 165.717 i es declarà perjudicades a unes altres 309.717. En 1999 es revisaren més de 42.000 processos (1917-1960) que afectaren a 64.362 persones. A més a més foren rehabilitades 7.271 persones i unes altres 12.263 foren declarades perjudicades com a conseqüència d'interpel·lacions de ciutadans i organitzacions.

Percepció de Stalin en l'actualitat[modifica | modifica el codi]

A la Federació Russa[modifica | modifica el codi]

Uniforme de Stalin exposat al Museu Stalin de Gori.

Els resultats d'un sondeig polèmic dut a terme l'any 2006 mostraren que més d'un 35% dels russos votarien per Stalin si encara fos viu.[269][270] Menys d'un terç de tots els russos consideraven Stalin un tirà amb instints assassins.[271] En una enquesa del juliol del 2007, el 54% dels joves russos pensaven que Stalin havia fet més coses bones que dolentes, mentre que un 46% d'ells refusaven la idea que Stalin era un tirà cruel. La meitat dels respondents, d'edats d'entre 16 i 19 anys, pensaven que Stalin era un líder savi.[272] Al desembre del 2008, Stalin quedà en tercera posició en el projecte de televisió nacional Nom de Rússia[273] (just darrere el príncep del segle XIII Alexandre Nevski i Piotr Stolipin, un dels primers ministres de Nicolau II), conduint a acusacions del Partit Comunista de la Federació Russa que el sondeig havia estat trucat per tal que ni ell ni Lenin aconseguissin el primer lloc.[274]

El 3 de juliol del 2009, els delegats de Rússia abandonaren una sessió de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa per mostrar el seu refús envers una resolució per un dia del record per les víctimes tant del nazisme com de l'estalinisme.[275] Només vuit dels 385 membres que formaven l'assemblea van votar en contra d'aquesta resolució.[275]

A un vídeo blog del Kremlin publicat el 29 d'octubre del 2009, el President de Rússia Dmitri Medvédev denuncià els esforços de la gent que buscava rehabilitar la imatge de Stalin. Va dir que les matances en massa durant l'era de Stalin no es podien justificar.[276] En canvi, el govern rus està proporcionant llibres de text per a les escoles on s'afirma que el regnat de terror durant l'època estalinista va ser totalment racional i necessari per a fer gran Rússia,[277] i el Primer Ministre rus Vladímir Putin ha elogiat les seves fites.[278]

A la resta del món[modifica | modifica el codi]

Actualment, el nombre d'estalinistes s'ha reduït de manera considerable.[279][280] A l'occident, Stalin és vist com un dictador tirànic i brutal,[281][282] però tanmateix hi ha partits polítics que s'autoproclamen estalinistes.



Precedit per:
?
Comissari del Poble de les Nacionalitats de la RSFS de Rússia
1917 – 1923
Succeït per:
?
Precedit per:
Viatxeslav Mólotov
Escut de la Unió Soviètica
President del Consell de Comissaris del Poble

6 de maig de 19415 de març de 1953
Succeït per:
Gueorgui Malenkov
Precedit per:
Semió Timoixenko
Comissari del Poble de Defensa de la Unió Soviètica
19 de juliol de 19413 de març de 1947
Succeït per:
Nikolai Bulganin
Precedit per:
Ningú
President del Comitè de Defensa de l'Estat
19411945
Succeït per:
Ningú
Precedit per:
Ningú
Secretari General del PCUS
3 d'abril de 19225 de març de 1953
Succeït per:
Gueorgui Malenkov
Precedit per:
Ningú
Generalíssim de la Unió Soviètica
19451953
Succeït per:
Ningú


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Findings of the Commission on the Ukraine Famine, Famine Genocide, 19 d'abril del 1988; [http://www.skrobach.com/ukrhol.htm Statement by Pope John Paul II on the 70th anniversary of the Famine, Skrobach; Expressing the sense of the House of Representatives regarding the man-made famine that occurred in Ukraine in 1932–1933, US House of Representatives, 21 d'octubre del 2003; Bilinsky, Yaroslav [http://www.faminegenocide.com/resources/bilinsky.html doi=10.1080/14623529908413948 Was the Ukrainian Famine of 1932–1933 Genocide?, Journal of Genocide Research, 1999, Vol. 1.1, número 2, pàgines 147–156. (en anglès)
  2. 2,0 2,1 2,2 Boobbyer 2000, p. 130
  3. Pohl, Otto, Ethnic Cleansing in the USSR, 1937-1949, ISBN 0-313-30921-3 (en anglès)
  4. Condon, Richard. Traduït per López-Pozas Carreño, Carlos. Guerra de invierno : Rusia contra Finlandia (en castellà). Madrid: San Martín S.L., 1976. ISBN 84-7140-128-2. 
  5. 5,0 5,1 «Cult of Personality» (en anglès). Answers.com.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Simon Sebag Montefiore. Young Stalin. 2007. ISBN 9780297850687
  7. 7,0 7,1 Encara que hi ha desacord entre les fonts publicades sobre la data de naixement de Stalin, Ióssif Jughaxvili consta en els registres de l'Església Uspensky de Gori, Geòrgia, com a nascut el 18 de desembre (calendari julià: 6 de desembre) de 1878. Aquesta data de naixement es manté en el seu certificat escolar, en l'extens arxiu de la policia tsarista, en un registre d'arrest policial del 18 d'abril de 1902 en el qual assegurà que tenia 23 anys, i en tot d'altres documents que fan referència als supervivents d'abans de la Revolució. Com a molt tard, en l'any 1921, el mateix Stalin fixà el seu aniversari el 18 de desembre de 1878 en un currículum vitae escrit a mà per ell mateix. No obstant això, després de l'arribada al poder el 1922, Stalin va canviar la data a 21 de desembre (calendari julià: 9 desembre) de 1879. Aquest es convertí en el dia de celebració del seu aniversari a la Unió Soviètica.«Prominent figures» (en anglès). State and Power in Russia. [Consulta: 19 juliol 2008].
  8. Montefiore, Young Stalin, p. 61
  9. Simon Sebag Montefiore. Young Stalin. Knopf, 2007. ISBN 1400044650 Prologue: The Bank Robbery, pp. 1-11
  10. Montefiore, Young Stalin, p. 261
  11. 11,00 11,01 11,02 11,03 11,04 11,05 11,06 11,07 11,08 11,09 11,10 11,11 11,12 11,13 11,14 11,15 11,16 11,17 Robert Service. Stalin: A Biography. 2004. ISBN 978-0-330-41913-0
  12. Reuters. Stalingrad Name Changed (en anglès), 11-11-1961. «MOSCOW, Saturday, Nov. 11 (Reuters) -- The "Hero City" of Stalingrad has been renamed Volgograd, the Soviet Communist party newspaper Pravda reported today.» 
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Simon Sebag Montefiore. Stalin: The Court of the Red Tsar, Knopf, 2004 (ISBN 1-4000-4230-5)
  14. 14,0 14,1 PBS.org
  15. Olson and Cloud 2003
  16. Knight, Ami W. (1991), Beria and the Cult of Stalin: Rewriting Transcaucasian Party History. Soviet Studies, Vol. 43, No. 4, pp. 749–763.
  17. Shanin, Teodor (July 1989), Ethnicity in the Soviet Union: Analytical Perceptions and Political Strategies. Comparative Studies in Society and History, Vol. 31, No. 3, pp. 409–424.
  18. Soviet Readers Finally Told Moscow Had Trotsky Slain. Published in the New York Times on 5 January 1989. Retrieved 4 October 2007.
  19. «Joseph Stalin Height - Stalin's».
  20. Plantilla:Citebook
  21. 21,0 21,1 Orlando Figes The Whisperers: Private Life in Stalin's Russia, 2007, ISBN 0-8050-7461-9.
  22. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe. By Robert Gellately. 2007. Knopf. 720 pages ISBN 1400040051
  23. Ian Kershaw, Moshe Lewin, Stalinism and Nazism: Dictatorships in Comparison, Cambridge University Press 1997, ISBN 0521565219, page 300
  24. Leo Kuper, Genocide: Its Political Use in the Twentieth Century, Yale University Press 1982, ISBN 0300031203
  25. Brackman 2001, p. 204
  26. Brackman 2001, pàg. 205–6
  27. Brackman 2001, p. 207
  28. 28,0 28,1 Overy 2004, p. 182
  29. Tucker 1992, p. 456
  30. «Newseum: The Commissar Vanishes». [Consulta: 19 juliol 2008].
  31. La escala de la purga de Stalin del cos d'oficials de l'Exèrcit Roig va ser excepcional: un 90% dels generals i un 80% dels coronels van ser morts. Això inclou a 3 dels 5 Mariscals, 13 dels 15 comandants d'exèrcit, 57 dels 85 comandants de cos, 110 dels 195 comandants de divisió i 220 dels 406 comandants de brigada així com tots els comandants dels districtes militars. (pg 195, Carell, P. (1964) Hitler's War on Russia: The Story of the German Defeat in the East. translated from German by Ewald Osers, B.I. Publications New Delhi, 1974 (first Indian edition).
  32. Tucker, Robert C., Stalinism: Essays in Historical Interpretation, , American Council of Learned Societies Planning Group on Comparative Communist Studies, Transaction Publishers, 1999, ISBN 0765804832, page 5
  33. Overy 2004, p. 338
  34. Plantilla:Citebook
  35. Rosefielde, Stephen, Stalinism in Post-Communist Perspective: New Evidence on Killings, Forced Labour and Economic Growth in the 1930s, Europe-Asia Studies, Vol. 48, No. 6, 1996
  36. Comment on Wheatcroft by Robert Conquest, 1999
  37. Pipes, Richard, Communism: A History (Modern Library Chronicles), page 67
  38. Applebaum 2003, p. 584
  39. John Keep. Recent Writing on Stalin's Gulag: An Overview. 1997
  40. Life and Terror in Stalin's Russia: 1934-1941. - book reviews by Robert Conquest, 1996, National Review
  41. 41,0 41,1 41,2 Michael Ellman, Stalin and the Soviet Famine of 1932-33 Revisited Europe-Asia Studies, Routledge. Vol. 59, No. 4, June 2007, 663-693. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  42. Quoted in Dmitri Volkogonov, Stalin: Triumph and Tragedy (New York, 1991), pg 210.
  43. 43,0 43,1 Hiroaki Kuromiya, The Voices of the Dead: Stalin's Great Terror in the 1930s. Yale University Press, 24 December 2007. ISBN 0300123892 p. 2
  44. Soviet Transit, Camp, and Deportation Death Rates
  45. 45,0 45,1 Alan Bullock, pp. 904–905
  46. «The rise of Stalin: AD1921–1924». History of Russia. HistoryWorld. [Consulta: 19 juliol 2008].
  47. "Ukraine Irks Russia With Push to Mark Stalin Famine as Genocide". Bloomberg.com. January 3, 2008.
  48. «Overpopulation.Com » The Soviet Famines of 1921 and 1932-3».
  49. «Ukraine's Holodomor». Times Online. [Consulta: 19 octubre 2008].
  50. Alan Bullock, p. 269
  51. 51,0 51,1 «The Industrialisation of Soviet Russia» (PDF). Palgrave Macmillan, 2004. [Consulta: 28 desembre 2008].
  52. «Natural Disaster and Human Actions in the Soviet Famine of 1931-1933» (PDF). The Carl Beck Papers in Russian and East European Studies [Consulta: 28 desembre 2008].
  53. According to Ellman, although the 1946 drought was severe, government mismanagement of its grain reserves largely accounted for the population losses. Michael Ellman, "The 1947 Soviet Famine and the Entitlement Approach to Famines," Cambridge Journal of Economics 24 (2000): 603–30. PDF file
  54. Plantilla:Citebook See also: «Statement by Pope John Paul II on the 70th anniversary of the Famine». Skrobach. [Consulta: 23 agost 2008]. See also: «Expressing the sense of the House of Representatives regarding the man-made famine that occurred in Ukraine in 1932–1933». US House of Representatives, 21 octubre 2003. [Consulta: 23 agost 2008]. See also: Yaroslav Bilinsky. «Was the Ukrainian Famine of 1932–1933 Genocide?». Journal of Genocide Research, 1, 2, 1999, pàg. 147–156. DOI: 10.1080/14623529908413948.
  55. Lisova, Natasha. «Ukraine Recognize Famine As Genocide». Associated Press, 28 novembre 2006.
  56. France Meslé, Gilles Pison, Jacques Vallin France-Ukraine: Demographic Twins Separated by History, Population and societies, N°413, juin 2005
  57. ce Meslé, Jacques Vallin Mortalité et causes de décès en Ukraine au XXè siècle + CDRom ISBN 2-7332-0152-2 CD online data (partially - Ined.fr
  58. Stanislav Kulchytsky, Hennadiy Yefimenko. Демографічні наслідки голодомору 1933 р. в Україні. Всесоюзний перепис 1937 р. в Україні: документи та матеріали (Demographic consequence of Holodomor of 1933 in Ukraine. The all-Union census of 1937 in Ukraine), Kiev, Institute of History, 2003.
  59. С. Уиткрофт (Stephen G. Wheatcroft), "О демографических свидетельствах трагедии советской деревни в 1931—1933 гг." (On demographic evidence of the tragedy of the Soviet village in 1931-1833), "Трагедия советской деревни: Коллективизация и раскулачивание 1927-1939 гг.: Документы и материалы. Том 3. Конец 1930-1933 гг.", Российская политическая энциклопедия, 2001, ISBN 5-8243-0225-1, с. 885, Приложение № 2
  60. Ukraine - The famine of 1932–33
  61. Kyiv court accuses Stalin leadership of organizing famine, Kyiv Post (January 13, 2010)
  62. Ukraine court finds Bolsheviks guilty of Holodomor genocide, (January 13, 2010)
  63. Plantilla:Citebook See also: «Reassessing the Standard of Living in the Soviet Union» (PDF). Centre for Economic Policy Research, 2002. [Consulta: 19 juliol 2008].
  64. Plantilla:Citebook
  65. Oliver Freire Jr. Marxism and the Quantum Controversy: Responding to Max Jammer's Question
  66. Péter Szegedi Cold War and Interpretations in Quantum Mechanics
  67. Plantilla:Citebook
  68. Joseph V. Stalin (20 June 1950). "Concerning Marxism in Linguistics", Pravda. Available online as Marxism and Problems of Linguistics including other articles and letters also published in Pravda soon after 8 February and 4 July 1950.
  69. 69,0 69,1 69,2 69,3 Simon Sebag Montefiore. Stalin: The Court of the Red Tsar, Knopf, 2004 (ISBN 1-4000-4230-5)
  70. 70,0 70,1 70,2 Acton, Edward, Russia, The Tsarist and Soviet Legacy, Longmann Group Ltd (1995) ISBN 0-582-08922-0
  71. «Russia». A: Encyclopædia Britannica Online, 2007 [Consulta: 19 juliol 2008]. 
  72. Dimitry V. Pospielovsky. A History of Soviet Atheism in Theory and Practice, and the Believer, vol 2: Soviet Anti-Religious Campaigns and Persecutions, St Martin’s Press, New York (1988) pg 89
  73. Plantilla:Citebook See also: Plantilla:Citebook
  74. Joseph V.Stalin. "Voprosy leninizma", 2nd ed., Moscow, p. 589; (1951) "Istoricheskij materializm", ed. by F. B. Konstantinov, Moscow, p. 402; P. Calvert (1982). "The Concept of Class", New York, pp. 144–145.
  75. «Twentieth Century Atlas - Death Tolls». See also: Aleksandr Soljenitsin: The Gulag Archipelago 1918–1956, 1973–1976 ISBN 0-8133-3289-3
  76. Stephen G. Wheatcroft, "Victims of Stalinism and the Soviet Secret Police: The Comparability and Reliability of the Archival Data. Not the Last Word", Source: Europe-Asia Studies, Vol. 51, No. 2 (Mar., 1999), pp. 315-345, gives the following numbers: During 1921-53, the number of sentences was (political convictions): sentences, 4,060,306; death penalties, 799,473; camps and prisons, 2,634397; excile, 413,512; other, 215,942. In addition, during 1937-52 there were 14,269,753 non-political sentences, among them 34,228 death penalties, 2,066,637 sentences for 0-1 year, 4,362,973 for 2-5 years, 1,611,293 for 6-10 years, and 286,795 for more than 10 years. Other sentences were non-custodial.
  77. Plantilla:Citebook
  78. Ellman, Michael. Soviet Repression Statistics: Some Comments Europe-Asia Studies. Vol 54, No. 7, 2002, 1151-1172
  79. 79,0 79,1 Applebaum 2003
  80. «Soviet Studies». See also: Robert Gellately. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe. Knopf, 2007 ISBN 1400040051 p. 584: "Anne Applebaum is right to insist that the statistics 'can never fully describe what happened.' They do suggest, however, the massive scope of the repression and killing."
  81. Robert Gellately. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe. Knopf, 2007. ISBN 1400040051 p. 256
  82. Getty, Rittersporn, Zemskov. «Victims of the Soviet Penal System in the Pre-war Years».[Enllaç no actiu] See also: Stephen Wheatcroft. «The Scale and Nature of German and Soviet Repression and Mass Killings, 1930-45» (PDF). Europe-Asia Studies, 1996 [Consulta: 28 desembre 2008]. and Stephen Wheatcroft. «More light on the scale of repression and excess mortality in the Soviet Union in the 1930s» (PDF). Soviet Studies, 1990 [Consulta: 28 desembre 2008].
  83. Plantilla:Citebook
  84. Ellman, Michael. «The Role of Leadership Perceptions and of Intent in the Soviet Famine of 1931–1934» (PDF). Europe-Asia Studies. Routledge, 57, 6, 09 2005, pàg. 823–41 [Consulta: 4 juliol 2008].
  85. R. W. Davies, Stephen G. Wheatcroft: The Years of Hunger: Soviet Agriculture, 1931–1933, 2004 ISBN 0-333-31107-8
  86. Andreev, EM, et al., Naselenie Sovetskogo Soiuza, 1922–1991. Moscow, Nauka, 1993. ISBN 5-02-013479-1
  87. Steven Rosefielde. Documented Homicides and Excess Deaths: New Insights into the Scale of Killing in the USSR during the 1930s. Communist and Post-Communist Studies, Vol. 30, No. 3, pp 321-333, 1997. University of California
  88. Plantilla:Citebook See also: Plantilla:Citebook and Plantilla:Citebook and Robert Gellately. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe. Knopf, 2007 ISBN 1400040051 p. 584: "More recent estimations of the Soviet-on-Soviet killing have been more 'modest' and range between ten and twenty million." and Stéphane Courtois. The Black Book of Communism: Crimes, Terror Repression. Harvard University Press, 1999. p. 4: "U.S.S.R.: 20 million deaths." and Jonathan Brent, Inside the Stalin Archives: Discovering the New Russia. Atlas & Co., 2008 (ISBN 0977743330) Introduction online (PDF file): Estimations on the number of Stalin's victims over his twenty-five year reign, from 1928 to 1953, vary widely, but 20 million is now considered the minimum. and Steven Rosefielde, Red Holocaust. Routledge, 2009. ISBN 0415777577 pg 17: "We now know as well beyond a reasonable doubt that there were more than 13 million Red Holocaust victims 1929-53, and this figure could rise above 20 million."
  89. Robert Conquest. The Great Terror: A Reassessment, Oxford University Press, 1991 (ISBN 0-19-507132-8).
  90. «Regimes murdering over 10 million people».
  91. How Many Did Stalin Really Murder? by Professor R.J. Rummel
  92. 92,0 92,1 Roberts 2006, pàg. 30–32
  93. 93,0 93,1 Shirer 1990, p. 510-535
  94. 94,0 94,1 Murphy 2006, p. 24-28
  95. Lionel Kochan. The Struggle For Germany. 1914-1945. New York, 1963
  96. Ericson 1999, p. 57
  97. Erickson 2001, p. 539-30
  98. Fest 2002, p. 587-595
  99. Ulam 1989, p. 509-10
  100. Roberts 1992, p. 64
  101. Vehviläinen, Olli, Finland in the Second World War: Between Germany and Russia, Macmillan, 2002, ISBN 0333801490, page 30
  102. Service ISBN 978-0-330-41913-0 p. 398
  103. 103,0 103,1 Roberts 1992, pàg. 57–78
  104. Encyclopedia Britanica, German-Soviet Nonaggression Pact, 2008
  105. 105,0 105,1 Text of the Nazi-Soviet Non-Aggression Pact, executed 23 August 1939
  106. Christie, Kenneth, Historical Injustice and Democratic Transition in Eastern Asia and Northern Europe: Ghosts at the Table of Democracy, RoutledgeCurzon, 2002, ISBN 0700715991
  107. Shirer, William L., The Rise and Fall of the Third Reich: A History of Nazi Germany, Simon and Schuster, 1990 ISBN 0671728687, pages 541
  108. Roberts 2006, p. 43
  109. Sanford, George. Katyn and the Soviet Massacre Of 1940: Truth, Justice And Memory. London, New York: Routledge, 2005. ISBN 0415338735. 
  110. 110,0 110,1 Wettig 2008, p. 20
  111. Wettig 2008, p. 21
  112. Senn, Alfred Erich, Lithuania 1940 : revolution from above, Amsterdam, New York, Rodopi, 2007 ISBN 9789042022256
  113. Plantilla:Citebook
  114. 114,0 114,1 Kennedy-Pipe, Caroline, Stalin's Cold War, New York: Manchester University Press, 1995, ISBN 0719042011
  115. Roberts 2006, p. 53
  116. 116,0 116,1 116,2 Brackman 2001, p. 341
  117. Roberts 2006, p. 58
  118. Brackman 2001, p. 343
  119. 119,0 119,1 Roberts 2006, p. 59
  120. Roberts 2006, p. 63
  121. Roberts 2006, p. 82
  122. 122,0 122,1 Roberts 2006, p. 67
  123. «Stalin's Intelligence». The New York Times.
  124. Roberts 2006, p. 68
  125. Murphy 2006, p. xv
  126. Yakovlev, Alexander; Anthony Austin. A Century of Violence in Soviet Russia. New Haven, Connecticut: Yale University Press, 2004. 
  127. Roberts 2006, p. 89
  128. 128,0 128,1 Roberts 2006, p. 90
  129. Service ISBN 978-0-330-41913-0 p.412/414
  130. Roberts 2006, pàg. 116–7
  131. Glantz, David, The Soviet-German War 1941–45: Myths and Realities: A Survey Essay, 11 October 2001, page 7
  132. 132,0 132,1 Roberts 2006, pàg. 114–115
  133. 133,0 133,1 Roberts 2006, p. 88
  134. Roberts 2006, pàg. 117–8
  135. Roberts 2006, p. 124
  136. Time Magazine, Josef Stalin, Jan. 4, 1943
  137. Roberts 2006, p. 155
  138. Roberts 2006, p. 156
  139. 139,0 139,1 Roberts 2006, p. 159
  140. Roberts 2006, p. 163
  141. Roberts 2006, p. 180
  142. Roberts 2006, p. 185
  143. Roberts 2006, pàg. 186–7
  144. Roberts 2006, pàg. 194–5
  145. Roberts 2006, pàg. 199–201
  146. Glantz, David, The Soviet-German War 1941–45: Myths and Realities: A Survey Essay, 11 October 2001 Clemson.edu
  147. Beevor, Antony, Berlin: The Downfall 1945, Viking, Penguin Books, 2005, ISBN 0670886955, page 194
  148. Williams, Andrew (2005). D-Day to Berlin. Hodder. ISBN 0340833971., page 310-1
  149. Bullock, Alan, Hitler: A Study in Tyranny, Penguin Books, ISBN 0140135642, 1962, pages 799-800
  150. Kershaw, Ian, Hitler, 1936-1945: Nemesis, W. W. Norton & Company, 2001, ISBN 0393322521, pages 1038-39
  151. Dolezal, Robert, Truth about History: How New Evidence Is Transforming the Story of the Past, Readers Digest, 2004, ISBN 0762105232, page 185-6
  152. 152,0 152,1 Glantz, David, The Soviet-German War 1941–45: Myths and Realities: A Survey Essay, 11 October 2001, page 13
  153. Hart, Michael H., The 100: A Ranking of the Most Influential Persons in History, Revised and Updated for the Nineties New York: Citadel Press Book, 1992
  154. Euroheritage.net
  155. (polonès) obozy jenieckie zolnierzy polskich (Prison camps for Polish soldiers) Encyklopedia PWN. Retrieved 28 November 2006.
  156. 156,0 156,1 (polonès) Edukacja Humanistyczna w wojsku[Enllaç no actiu] . 1/2005. Dom wydawniczy Wojska Polskiego. ISNN 1734-6584. (Official publication of the Polish Army)
  157. (rus) Молотов на V сессии Верховного Совета 31 октября цифра «примерно 250 тыс.» (Please provide translation of the reference title and publication data and means)
  158. (rus) Отчёт Украинского и Белорусского фронтов Красной Армии Мельтюхов, с. 367. USAtruth.by.ru[Enllaç no actiu] (Please provide translation of the reference title and publication data and means)
  159. 159,0 159,1 159,2 Fischer, Benjamin B., "The Katyn Controversy: Stalin's Killing Field[Enllaç no actiu] ", Studies in Intelligence, Winter 1999-2000.
  160. Excerpt from the minutes No. 13 of the Politburo of the Central Committee meeting, shooting order of 5 March 1940 Electronicmuseum.ca, last accessed on 19 December 2005, original in Russian with English translation
  161. Sanford, Google Books, p. 20-24.
  162. «Stalin's Killing Field» (PDF). [Consulta: 19 juliol 2008].
  163. (polonès) Various authors. Biuletyn „Kombatant” nr specjalny (148) czerwiec 2003 Special Edition of Kombatant Bulletin No.148 6/2003 on the occasion of the Year of General Sikorski. Official publication of the Polish government Agency of Combatants and Repressed
  164. Ромуальд Святек, "Катынский лес", Военно-исторический журнал, 1991, №9, ISSN 0042-9058
  165. 165,0 165,1 Brackman 2001
  166. (polonès) Barbara Polak. «Zbrodnia katynska» (pdf). Biuletyn IPN, 2005, pàg. 4–21 [Consulta: 22 setembre 2007].
  167. Engel, David. "Books.Google.com Facing a Holocaust: The Polish Government-In-Exile and the Jews, 1943–1945]". 1993. ISBN 0-8078-2069-5.
  168. Bauer, Eddy. "The Marshall Cavendish Illustrated Encyclopedia of World War II". Marshall Cavendish, 1985
  169. Goebbels, Joseph. The Goebbels Diaries (1942–1943). Translated by Louis P. Lochner. Doubleday & Company. 1948
  170. "Chronology 1990; The Soviet Union and Eastern Europe." Foreign Affairs, 1990, pp. 212.
  171. Text of Order No. 270[Enllaç no actiu]
  172. 172,0 172,1 Roberts 2006, p. 98
  173. 173,0 173,1 173,2 Roberts 2006, p. 132
  174. G. I. Krivosheev. Soviet Casualties and Combat Losses. Greenhill 1997 ISBN 1-85367-280-7
  175. Robert Gellately. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe. Knopf, 2007 ISBN 1400040051 p. 391
  176. Richard Rhodes. Masters of Death: The SS-Einsatzgruppen and the Invention of the Holocaust. New York: Alfred A. Knopf, 2002, p. 46–47. ISBN 0-375-40900-9.  See also: Allen Paul. Katyn: Stalin's Massacre and the Seeds of Polish Resurrection, Naval Institute Press, 1996, (ISBN 1-55750-670-1), p. 155
  177. Schissler, Hanna The Miracle Years: A Cultural History of West Germany, 1949-1968
  178. Mark, James, "Remembering Rape: Divided Social Memory and the Red Army in Hungary 1944-1945", Past & Present - Number 188, August 2005, page 133
  179. Naimark, Norman M., The Russians in Germany: A History of the Soviet Zone of Occupation, 1945-1949. Cambridge: Belknap, 1995, ISBN 0-674-78405-7, pages 70-71
  180. Beevor, Antony, Berlin: The Downfall 1945, Penguin Books, 2002, ISBN 0-670-88695-5. Specific reports also include Report of the Swiss legation in Budapest of 1945 and Hubertus Knabe: Tag der Befreiung? Das Kriegsende in Ostdeutschland (A day of liberation? The end of war in Eastern Germany), Propyläen 2005, ISBN 3549072457 German).
  181. «The Soviet special camp No.7 / No. 1 1945 - 1950». [Consulta: 22 abril 2009].
  182. Ex-Death Camp Tells Story Of Nazi and Soviet Horrors New York Times, December 17, 2001
  183. Germans Find Mass Graves at an Ex-Soviet Camp New York Times, September 24, 1992
  184. Richard Overy, The Dictators Hitler's Germany, Stalin's Russia p.568–569
  185. 185,0 185,1 185,2 185,3 185,4 185,5 Roberts 2006, p. 202
  186. ("Военно-исторический журнал" ("Military-Historical Magazine"), 1997, №5. page 32)
  187. Земское В.Н. К вопросу о репатриации советских граждан. 1944-1951 годы // История СССР. 1990. № 4 (Zemskov V.N. On repatriation of Soviet citizens. Istoriya SSSR., 1990, No.4
  188. 188,0 188,1 188,2 188,3 Roberts 2006, pàg. 241–244
  189. 189,0 189,1 Wettig 2008, pàg. 47–8
  190. 190,0 190,1 190,2 190,3 11 February 1945 Potsdam Report, reprinted in Potsdam Ashley, John, Soames Grenville and Bernard Wasserstein, The Major International Treaties of the Twentieth Century: A History and Guide with Texts, Taylor & Francis, 2001 ISBN 041523798X
  191. Roberts 2006, pàg. 274–5
  192. 192,0 192,1 Wettig 2008, pàg. 90–1
  193. Plantilla:Citebook
  194. Muller, James W., Churchill's "Iron Curtain" Speech Fifty Years Later, University of Missouri Press, 1999, ISBN 0826212476, pages 1-8
  195. Gaddis, John Lewis, We Now Know: Rethinking Cold War History, Oxford University Press, Incorporated, 1998, ISBN 0198780710
  196. 196,0 196,1 196,2 Wettig 2008, pàg. 95–100
  197. Curp, David, A Clean Sweep?: The Politics of Ethnic Cleansing in Western Poland, 1945-1960, Boydell & Brewer, 2006, ISBN 1580462383, pages 66-69
  198. "Poland." Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia Britannica Online. Retrieved on 7 April 2007
  199. Tom Buchanan, Europe's Troubled Peace, 1945–2000: 1945–2000, Blackwell Publishing, 2005, ISBN 0631221638, Google Print, p.84
  200. A brief history of Poland: Chapter 13: The Post-War Years, 1945–1990. Polonia Today Online. Retrieved on 28 March 2007.
  201. Poland - The Historical Setting: Chapter 6: The Polish People's Republic. Polish Academic Information Center, University at Buffalo. Retrieved on 14 March 2007.
  202. Sugar, Peter F., Peter Hanak and Tibor Frank, A History of Hungary, Indiana University Press, 1994, ISBN 025320867X, page 375-77
  203. Matthews, John P. C., Explosion: The Hungarian Revolution of 1956, Hippocrene Books, 2007, ISBN 0781811740, page 93-4
  204. Baer, Helmut David, The Struggle of Hungarian Lutherans Under Communism, Texas A&M University Press, 2006 ISBN 1585444804, page 16
  205. 205,0 205,1 205,2 Granville, Johanna, The First Domino: International Decision Making during the Hungarian Crisis of 1956, Texas A&M University Press, 2004. ISBN 1-58544-298-4
  206. Gati, Charles, Failed Illusions: Moscow, Washington, Budapest, and the 1956 Hungarian Revolt, Stanford University Press, 2006 ISBN 0804756066, page 9-12
  207. 207,0 207,1 Wettig 2008, p. 50
  208. Germany (East), Library of Congress Country Study, Appendix B: The Council for Mutual Economic Assistance
  209. 209,0 209,1 Bideleux & Jeffries 1998
  210. Stokesbury, James L. A Short History of the Korean War. New York: Harper Perennial, 1990. ISBN 0688095135. 
  211. See, e.g., Brown, Philip Marshall. "The Recognition of Israel", American Journal of International Law, Vol. 42, No. 3 (Jul., 1948), p. 620.
  212. Roberts 2002, p. 98
  213. 213,0 213,1 213,2 Henig 2005, p. 67
  214. 214,0 214,1 Roberts 2002, p. 96
  215. Department of State 1948, pàg. 80–358
  216. 216,0 216,1 216,2 216,3 Roberts 2002, p. 97
  217. Roberts 2002, p. 100
  218. Taubert 2003, p. 318
  219. 219,0 219,1 Nekrich, Ulam & Freeze 1997, pàg. 202–205
  220. 220,0 220,1 220,2 220,3 220,4 Ro'i, Yaacov, Jews and Jewish Life in Russia and the Soviet Union, Routledge, 1995, ISBN 0714646199, page 103-6
  221. Encyclopedia Britannica, The Doctors' Plot, 2008
  222. Brackman 2001, pàg. 384–5
  223. 223,0 223,1 Stalin's Secret Pogrom: The Postwar Inquisition of the Jewish Anti-Fascist Committee (introduction) by Joshua Rubenstein
  224. From the diary of Vice-Chair of the Sovmin V.A. Malyshev. See G. Kostyrchenko, Gosudarstvennyj antisemitizm v SSSR, Moscow, 2005, pp. 461, 462
  225. Brent & Naumov 2004, p. 288
  226. 226,0 226,1 Gorlizki, Yoram and Oleg Khlevniuk, Cold Peace: Stalin and the Soviet Ruling Circle 1945-1953, Sourcebooks, Inc., 2005 ISBN 0195304209, page 158
  227. 227,0 227,1 Zuehlke, Jeffrey, Joseph Stalin, Twenty-First Century Books, 2005, ISBN 0822534215, page 99-101
  228. «Vicious Spies and Killers under the Mask of Academic Physicians». Pravda, 13 gener 1953 [Consulta: 1 març 2007].
  229. Pinkus, Benjamin, The Soviet Government and the Jews 1948-1967: A Documented Study, Cambridge University Press, 1984, ISBN 0521247136, pages 107-8
  230. Brackman 2001, p. 390
  231. "Stalin's torture: 'Beat them to death'", Novaya Gazeta, 2008. (Russian)
  232. Montefiore, Simon Sebag, Young Stalin, Random House, Inc., 2008, ISBN 1400096138, page 165
  233. Kun, Miklós, Stalin: An Unknown Portrait, Central European University Press, 2003, ISBN 9639241199, page 287
  234. Rappaport, Helen, Joseph Stalin: A Biographical Companion, ABC-CLIO, 1999 ISBN 1576070840, page297
  235. Brent & Naumov 2004, p. 184
  236. Brent & Naumov 2004, p. 295
  237. 237,0 237,1 Brackman 2001, p. 388
  238. Brent & Naumov 2004, pàg. 47–48 & 295
  239. Eisenstadt, Yaakov, Stalin's Planned Genocide, 22 Adar 5762, 6 March 2002
  240. Brent & Naumov 2004, pàg. 298–300
  241. Solzhenitzin, Alexander, The Gulag Archipelago, 1973
  242. 242,0 242,1 Kruschev, Nikita, Special Report to the 20th Congress of the Communist Party of the Soviet Union, Closed session, February 24–25, 1956
  243. Vovsi was released by Beria after Stalin's death in 1953, as was his son-in-law, the composer Mieczyslaw Weinberg. In 1983, Mikhoel's daughter, Natalia Vovsi-Mikoels, wrote a biography of her father in Hebrew: My Father Shlomo Mikhoels: The Life and Death of a Jewish Actor.
  244. Applebaum, Anne. Gulag. Historia de los campos de concentración soviéticos. Barcelona: Debate, 2005. ISBN 84-8306-578-9. 
  245. Montefiore, Simon Sebag. Stalin: The Court of the Red Tsar. Pages 634; New York: Alfred A. Knopf, 2004 (ISBN 1-4000-4230-5); New York: Vintage, 2005 (paperback, ISBN 1400076781).
  246. Service ISBN 978-0-330-41913-0 p.586
  247. Montefiore, Simon. «Epilogue». A: Young Stalin (paperback). 2007a ed.. Britain: Weidenfeld & Nicolson, 2007, p. 395. ISBN 0297850687. 
  248. "The Human Monster," page 4. O'Hehir, A. Salon.com. 5 May 2005.
  249. Rico, Ralph. «Rethinking Churchill». A: Denson, John V.. The Costs of War: America's Pyrrhic Victories. 1a ed.. New Brunswick, N.J.: Transaction Publishers, 31 maig 1997, p. 258. ISBN 1560003197. OCLC 36011765 [Consulta: 21 setembre 2008]. 
  250. Books.Google.com
  251. Books.Google.com
  252. Books.Google.com
  253. Books.Google.com
  254. 254,0 254,1 254,2 254,3 Nikolai Tolstoy. Stalin's Secret War. Holt, Rinehart, and Winston (1981), ISBN 0-03-047266-0, p. 19–21. 
  255. Hartston, William. Encyclopedia of Useless Information.Naperville, Illinous: Sourcebooks, Inc. 2007. 350.
  256. Nikita Khrusxov. Khrushchew remembers; the last testament.. Boston, Little, Brown and Company (1970), p. 289. 
  257. Simon Sebag Montefiore. Stalin: The Court of the Red Tsar, Knopf, 2004. page=11 (ISBN 1-4000-4230-5),
  258. The Death of Stalin's Son - TIME
  259. «NYT: Ex-Death Camp Tells Story of Nazi + Soviet Horrors».
  260. Koba the Dread, p. 133, ISBN 0786868767; Stalin: The Man and His Era, p. 354, ISBN 0807070017, in a footnote he quotes the press announcement as speaking of her "sudden death"; he also cites pp. 103–105 of his daughter's book, Twenty Letters to a Friend, the Russian edition, New York, 1967.
  261. Kahan, Stuart, The Wolf of the Kremlin, William Morrow & Co, 1987
  262. Nikolai Tolstoy, ibid., pages 35-37
  263. Avalos, Hector, Fighting Words: The Origins Of Religious Violence. by, page 325
  264. Plantilla:Citebook Zubok and Pleshakov further state, "Many would later note, however, that his works were influenced by a distinctly Biblical style" and "his atheism remained rooted in some vague idea of a God of nature."
  265. Stalin: Breaker of Nations. by Robert Conquest, page 20
  266. 266,0 266,1 266,2 266,3 266,4 (Radzinsky 1996, p.472-3)
  267. Service ISBN 978-0-330-41913-0 p.442
  268. Dimitry V. Pospielovsky. A History of Soviet Atheism in Theory, and Practice, and the Believer, vol 1: A History of Marxist-Leninist Atheism and Soviet Anti-Religious Policies, St Martin's Press, New York (1987) pg 71
  269. «Modern Poll – Votes for Stalin» (en anglès).
  270. Walker, Shaun. «The Big Question: Why is Stalin still popular in Russia, despite the brutality of his regime?» (en anglès). The Independent, 14 de maig del 2008. [Consulta: 23 d'agost del 2008].
  271. How Russia faced its dark past, BBC News (5 de març del 2003) (en anglès)
  272. Russian youth: Stalin good, migrants must go: poll, Reuters (25 de juliol del 2007) (en anglès)
  273. «Stalin es el tercer personaje más popular de la historia rusa, según una encuesta». europapress.ess. [Consulta: 28 de setembre].
  274. Greatest Russian poll (en anglès)
  275. 275,0 275,1 «Resolution on Stalin riles Russia» (en anglès). BBC News, 3 de juliol del 2009.
  276. NEWS.BBC.co.uk
  277. "Russia Split On Stalin: Hero Or Villain?". Sky News. September 15, 2009.
  278. "Putin begins tough job of rehabilitating Stalin". The Australian. December 05, 2009.
  279. «55 años después de la muerte de Stalin». noticias.biboz.netcastellà. [Consulta: 6 d'octubre].
  280. «Aniversario 55 de la muerte de Stalin». univision.com castellà. [Consulta: 6 d'octubre].
  281. «Stalin: un tirano que convirtió en potencia a la URSS». sobrehistoria.comcastellà. [Consulta: 6 d'octubre].
  282. «Josif Stalin». segunda-guerra-mundial.comcastellà. [Consulta: 6 d'octubre].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Arch Getty, J; Rittersporn, T.; Zemskov, V. N. Victims of the Soviet Penal System in the Prewar Years: A First Approach on the Basis of Archival Evidence. American Historical Review, octubre del 1993.
  • Applebaum, Anne. Gulag: A History. Doubleday, 2003. ISBN 0767900561. 
  • Bideleux, Robert; Jeffries, Ian. A History of Eastern Europe: Crisis and Change. Routledge, 1998. ISBN 9780203050248. 
  • Boobbyer, Phillip. The Stalin Era. Routledge, 2000. ISBN 0767900561. 
  • Brackman, Roman. The Secret File of Joseph Stalin: A Hidden Life. Frank Cass Publishers, 2001. ISBN 0714650501. 
  • Brent, Jonathan; Naumov, Vladimir. Stalin's Last Crime: The Plot Against the Jewish Doctors, 1948-1953. HarperCollins, 2004. ISBN 0060933100. 
  • Deutscher, Isaac. Stalin. Die Geschichte des modernen Russland. Argon, 1989. ISBN 3870247061. 
  • Fest, Joachim C. Hitler. Houghton Mifflin Harcourt, 2002. ISBN 0156027542. 
  • Henig, Ruth Beatrice. The Origins of the Second World War, 1933-41. Routledge, 2005. ISBN 0415332621. 
  • Montefiore, Simon Sebag. Young Stalin. Weidenfeld & Nicolson, 2007. ISBN 9780297850687. 
  • Murphy, David E. What Stalin Knew: The Enigma of Barbarossa. Yale University Press, 2006. ISBN 030011981X. 
  • Overy, R. J.. The Dictators: Hitler's Germany and Stalin's Russia. W. W. Norton & Company, 2004. ISBN 0393020304. 
  • Nekrich, Aleksandr Moiseevich; Ulam, Adam Bruno; Freeze, Gregory L. Pariahs, Partners, Predators: German-Soviet Relations, 1922-1941. Columbia University Press, 1997. ISBN 0231106769. 
  • Roberts, Geoffrey. Stalin's Wars: From World War to Cold War, 1939–1953. Yale University Press, 2006. ISBN 0300112041. 
  • Roberts, Geoffrey. Stalin, the Pact with Nazi Germany, and the Origins of Postwar Soviet Diplomatic Historiography. 4, 2002. 
  • Roberts, Geoffrey. «The Soviet Decision for a Pact with Nazi Germany». Soviet Studies, 55, 2, 1992.
  • Sebag Montefiore, Simon, Llamadme Stalin. La historia secreta de un revolucionario, Crítica, Barcelona, 2008.
  • Service, Robert. Stalin, una biografia. Siglo XXI, 2006. ISBN 8432312347. 
  • Soviet Information Bureau. Falsifiers of History (Historical Survey). Foreign Languages Publishing House, 1948. 272848. 
  • Department of State. Nazi-Soviet Relations, 1939–1941: Documents from the Archives of The German Foreign Office. Department of State, 1948. 
  • Taubert, Fritz. The Myth of Munich. Oldenbourg Wissenschaftsverlag, 2003. ISBN 3486566733. 
  • Tucker, Robert C. Stalin in Power: The Revolution from Above, 1928-1941. W. W. Norton & Company, 1992. ISBN 0393308693. 
  • Watson, Derek. «Molotov's Apprenticeship in Foreign Policy: The Triple Alliance Negotiations in 1939». Europe-Asia Studies, 52, 4, 2000.
  • Wettig, Gerhard. Stalin and the Cold War in Europe. Rowman & Littlefield, 2008. ISBN 0742555429. 
  • Werth, Nicolas. Goulag: les vrais chiffres. L'Histoire, 1993, n°169, pp.38-51.
  • Zimoviev. Les confessions d'un homme en trop. [s.l.]: Olivier Orban, 1990, pp. 104-120
  • Zimoviev. Interview Humo 25 febrero 1993, p.48-49.

Per llegir més[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de l'URSS

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts sobre Ióssif Stalin al Wikisource (rus).