Institut Ramon Muntaner

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: IES Ramon Muntaner)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Institut Ramon Muntaner
IESMntaner 006.jpg
Plaça i façana de l'institut Ramon Muntaner
Dades bàsiques
Tipus Institut d'Educació Secundària
Construït XIX Inici
Característiques
Estil Neoclassicisme
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Girona
Comarca Alt Empordà
Municipi Figueres
Localització C. Sant Pau. Figueres (Alt Empordà)

42° 15′ 47″ N, 2° 57′ 46″ E / 42.263141°N,2.962907°E / 42.263141; 2.962907
Bé inventariat
Identificador IPAC: 19615
Fundació 1839
Modifica dades a Wikidata

L'Institut Ramon Muntaner és un institut d'ensenyament secundari ubicat a la ciutat de Figueres fundat l'any 1839 pel pare Julián González de Soto; és l'institut públic i laic més antic d'Espanya.[1] L'edifici del centre forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Placa que es troba just al costat de la porta d'entrada de l'Institut

La història del centre ha estat marcada pels esdeveniments viscuts la regió.

Fundació[modifica | modifica el codi]

La creació del centre educatiu fou entre els anys 1817 i 1826, degut al trasllat del convent dels franciscans, que havia sigut afectat per la Guerra del Francès i no permesa llur reconstrucció. L'església ocupava el lloc de l'actual Parròquia de la Immaculada. Degut a la desamortització de 1835, la comunitat abandona el convent i el 1839 s'hi instal·la la primera escola d'Humanitats d'Espanya promoguda per González de Soto, en tornar de França.[2]

L'any 1839[3] l'actual Institut Ramon Muntaner s'anomenava Col·legi d'Humanitats i formà part d'un conjunt d'iniciatives que distingiren Figueres com a ciutat moderna i culturalment avançada. Durant la primera meitat del segle XIX, la Figueres sortida de les devastadores guerres amb els francesos es consolidà en prosperitat econòmica; ja comptava amb el notori augment de població procedent de la mà d'obra del castell de Sant Ferran, es convertia en bressol del federalisme, i destacà en el camp de la cultura, de la ciència i de les idees, arribant a brillar singularment en el context català i peninsular de l'època. Va ser en aquest context que els figuerencs, el 1839, instituïren el centre públic d'ensenyament mitjà no lligat a cap orde religiós més antic de l'Estat, subvencionat amb diners públics del pressupost municipal.

Fins al col·legi figuerenc, tots els centres d'ensenyament mitjà estaven en mans d'organitzacions catòliques; vist el tarannà liberal i republicà de la Figueres vuitcentista, es va voler aprofitar proverbial coincidència; d'una banda podien disposar, cedit per l'Estat, de l'edifici que allotjaria el Centre: el claustre franciscà, construït el 1827[4] afectat per la desamortització de Mendizábal de 1835; i, d'altra banda, l'any de la fundació, el 1839, s'instal·lava a Figueres precisament amb el propòsit d'animar un centre educatiu, un ensenyant arribat de França on s'havia fet bon coneixedor de les més modernes tècniques pedagògiques: Julián González de Soto, de la Companyia de Sant Vicenç de Paül. El 12 d'agost de 1839 signaren un contracte el pedagog i l'ajuntament, segons el qual aquell es comprometia a dirigir el centre. A les 12 del matí de l'1 d'octubre de 1839, sota la presidència de l'alcalde Tomàs Roger, hom inaugurà el curs amb tota solemnitat.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

A l'inici va ser un establiment de tercera classe però ja el 1847 va ser promogut de primera classe, mercès a la intervenció de l'advocat agrònom empordanès, Narcís Fages de Romà.[5] El còlera de 1854 empobrí considerablement l'ajuntament, i l'estat hagué de subvencionar el centre d'ensenyament amb 50.000 rals. El 1877, Narcís Fages de Romà que, anys enrere, havia fundat la suara esmentada Escola d'Agricultura de Fortianell (a cinc kilòmetres de Figueres) agregà el Centre que presidia a l'institut figuerenc, obrí així el ventall d'estudis — les pràctiques es feren a l'horta posterior — i engrandí notablement la biblioteca amb llibres científics. Des d'aquell moment a més dels coneixements que, ja des de Fortianell, l'escola proporcionà a l'agricultura comarcal a base de noves tècniques d'explotació, en nom de l'Institut es pogueren atorgar els títols d'agrimensor i de pèrit tasador de terres.

L'institut havia guanyat prestigi a la universitat de Barcelona, de la qual depenia, per la bona preparació dels batxillers que allà acudien a seguir estudis; alhora, el centre físicament anava millorant i prenent més relleu social. El 1876 actuava ja com a institut, perquè s'incorpora a ell l'Escola Granja de Fortianell -Escola d'Agricultura- que ocuparà la façana que dóna a les Nacionals. El 1877 i gràcies a les terres obtingudes per la companyia del ferrocarril es va poder anivellar el carrer i fer l'actual plaça de l'Institut.[2] A partir d'una primera donació del que fou ministre de la Primera República i president de l'Ateneu Barcelonès, Joan Tutau, es fundà al centre un museu de dibuix i de pintura que el 1885 s'engrandí amb set olis cedits en dipòsit pel museu del Prado; a més, el 1887 Rubau Donadeu — republicà i mecenes figuerenc— envià des de París mil volums de dotació bibliotecària.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Claustre

Entrats de ple al segle XX, l'Institut disposava d'un gran solar en la part est de l'edifici, entre aquest i el carrer Nou; en temps, havia estat usat com a horta de l'Escola d'Agricultura i ara, als anys vint, és cedit per a practicar-hi l'esport que ja comença a fer furor: el futbol; fins i tot, l'any 1923 és usat per la Unió Esportiva Figueres. Posteriorment aquest espai, després de llargues gestions, fou destinat a la ubicació del futur centre escolar Sant Pau, el qual obrí portes el 1933. De mica en mica el Centre de segon ensenyament anava perdent espai al seu entorn: a l'ala nord del claustre de l'Institut hi havia hagut un temple que dècades enrere s'havia ensorrat; desenrunat el solar, l'ajuntament el destinà a la construcció d'una escola d'arts i oficis i a eixamplar l'avinguda, futur carrer de Muntaner; no es féu ni una cosa ni l'altra, ans el contrari: l'any 1958 l'ajuntament, en un gest explicable només pel context politicoideològic del nacionalcatolicisme de l'època, cedí el solar al bisbat i s'hi edificà el temple que hi ha avui dia. La darrera pèrdua de disponibilitat espacial del Centre tingué lloc el 1977 quan el consistori, gairebé cent anys després que un altre ajuntament hagués dissenyat la plaça de davant per a l'expansió de l'alumnat, l'asfaltà i convertí en aparcament d'automòbils. Aquesta plaça havia estat enjardinada el 1943, i el 1948 hom construí l'actual façana neoclàssica; durant la dècada dels setanta es deformà i s'embordeí la singularitat del claustre quadrilàter a l'aixecar un pis sobre el costat sud: calia encabir els alumnes, en gran nombre a causa dels retards endèmics en la construcció del nou centre – l'Alexandre Deulofeu - que finalment es produí el 1978.

Edifici[modifica | modifica el codi]

L'edifici de l'institut és neoclàssic de principi del segle XIX. Està inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situat al costat de l'església de la Immaculada. És un edifici de planta baixa i dos pisos.[2]

La façana està ordenada amb un cos central i dos cossos, un a cada banda amb finestres al primer i segon pis, amb pintures geomètriques decoratives entre les finestres d'aquest segon pis. De la façana destaca el cos central que recorda a una església renaixentista. Encoixinat fins al primer pis, i en el segon un balcó amb l'obertura emmarcada per una motllura i dos gran volutes a cada costat del balcó. Continua amb una gran cornisa que dóna lloc a dues volutes més petites que les anteriors i que sostenen un frontó. Pel que fa al seu interior tot l'edifici es situa al voltant d'un claustre, de planta quadrangular, que en l'actualitat presenta uns arcs de mig punt, amples, sostinguts per columnes de fust gruixut i quadrat. Un dels costats presenta un sòcol de pedra d'uns 75 cm. d'alçada que el tanca. Hi ha una petita entrada en la part central d'aquest costat.[2]

A la planta baixa s'hi ubiquen: les sales de professors, despatxos, i cinc aules; els lavabos, l'habitatge del bidell, i laboratori. Totes les dependències estan retocades. El primer pis presenta aules, i el que havia estat l'antiga biblioteca i un petit museu. El costat dret ha sofert la reforma d'un segon pis, totalment nou, -1974 aproximadament-. Les parts visibles i no retocades, de l'antic edifici, són de construcció senzilla, sense ornamentació. Té una façana que dóna al Col·legi Sant Pau on es conserva una clau de volta datada del 1556 amb una figura exempta, que podria ser la mare de Déu. Aquesta clau es trobava a l'antic convent, i seria on es situarien les cambres dels monjos.[2]

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

El centre, juntament amb l'institut Vicens Vives de Girona fundat també per Julián González de Soto el 1845, fou durant dècades un dels dos únics de la província i va atreure, tant de docents com de discents diverses personalitats que excel·liren en diversos àmbits de la cultura.

Docents[modifica | modifica el codi]

Alumnes[modifica | modifica el codi]

Salvador Dalí alumne famós de l'Institut

Entre el 1916 i el 1919 el futur geni Salvador Dalí cursà els set cursos de batxillerat al centre; aquí –ho podem llegir a La vida secreta i sobretot a Un diari 1919-1920, que ha editat Fèlix Fanés-, un Dalí políticament molt conscienciat i - gran llegidor de diaris -, informat, assistia i jutjava les classes que rebia i els professors; fou l'animador d'algun acte de protesta i encapçalà totes les comissions per sol·licitar alguna cosa de la direcció; també aquí tingué per companys d'estudis el jurista Narcís Sala i el grup amb qui editaren "Studium": Jaume Miravitlles, Joan Xirau, Joan Turró i Ramon Reig.

El premi de narrativa Maria Àngels Anglada[modifica | modifica el codi]

El 2004, l'institut va instaurar el Premi de narrativa Maria Àngels Anglada per tal de contribuir al foment de la literatura catalana i de mantenir viva la memòria de l'escriptora Maria Àngels Anglada i d'Abadal.[7]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Edicions de l'institut[modifica | modifica el codi]

  • Pasquet, Rafael (ed.), Breu elogi del llibre, Institut Ramon Muntaner, Figueres 1984.
Capçalera original de la revista Studium

Edicions sobre l'institut[modifica | modifica el codi]

  • Guillamet, Ferrerós, Pasquet, Studium, la revista del jove Dalí, Brau edicions, Figueres 2003.
  • Guillamet, Ferrerós, Pasquet, Dalí, Miravitlles, Reig, Turró, Xirau. Revista Studium, Edicions Federals, Figueres 1989.
  • Bernills i March, Josep Maria 150 anys de l'Institut Ramon Muntaner, Editorial Empordà, Figueres 1989.
  • Rodeja Galter, Eduard, Notas históricas sobre el Instituto Nacional de Enseñanza Media de Figueres, Figueres, Figueres, INEM de Figueres, 1940

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jesús Burgueño i Francesc Nadal Agrimensores para un país sin catastro. La enseñanza de la agrimensura en los institutos de segunda enseñanza (1857-1877): (II) El caso de Figueres. (castellà), s.d.,Universitat de Barcelona i Universitat de Lleida, pàgina 1 (en català: Agrimensors per a un país sense cadastre. L'ensenyament de l'agrimensura als instituts d'ensenyament secundari (1857-1877): (II) el cas de Figueres)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Institut d'Estudis Secundaris Ramon Muntaner». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 gener 2014].
  3. Manuel Moreno i Chacón, «L'arxiu de l'Institut d'Ensenyament Secundari Ramon Muntaner de Figueres: notes al quadre de classificació.» a: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 30 (1997), pàgines 339
  4. «Figueres: La història, l'edat moderna». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Joan Ferrerós, «L'Institut i la ciutat», a Studium, la revista del jove Dalí.Figueres, Brau edicions, 2003, pàgina 56
  6. «Premis juvenils “Albert Compte”», a: a: Butlletí de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 2002, pàgina 4
  7. «Emili Teixidor guanya amb 'Pa negre' el primer premi de narrativa Maria Àngels Anglada.» a: Vilaweb, 11 de maig de 2004
  8. «Jaume Cabré, guardonat amb el novè Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada», Edicions 62, Nota de premsa

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Institut Ramon Muntaner Modifica l'enllaç a Wikidata