III legislatura del Parlament Europeu
  | |||
| Tipus | legislatura | ||
|---|---|---|---|
| Interval de temps | 25 juliol 1989 - 18 juliol 1994 | ||
| Jurisdicció | Comunitat Econòmica Europea i Unió Europea | ||
| Causa | eleccions al Parlament Europeu de 1989 | ||
| III legislatura | |
| Líders | |
|---|---|
| Enrique Barón, SOC des del dia 25 de juliol de 1989 | |
| Egon Klepsch, PPE des del dia 14 de gener de 1992 | |
| Estructura | |
| Membres | 518 |
 | |
| Grups polítics (a la constitució) | SOC: 180 PPE: 121 LDR: 49 DE: 34 V: 30 EUE: 28 ADE: 20 DR: 17 CE: 14 ARC: 13 NI: 12 |
| Grups polítics (a la dissolució) | PSE: 198 PPE: 162 LDR: 45 V: 27 ADE: 20 ARC: 14 CE: 13 DR: 12 NI: 27 |
| Lloc de reunió | |
 | |
| Palau d'Europa, Estrasburg (França) | |
| Lloc web | |
| https://www.europarl.europa.eu/ | |
La III legislatura del Parlament Europeu va ser un cicle parlamentari que va començar el 25 de juliol de 1989, després de les eleccions europees celebrades entre el 15 i el 18 de juny, i va durar fins al 18 de juliol de 1994. Els diputats del Parlament Europeu es van agrupar en grups polítics segons la seva afinitat ideològica, i seguint la tradició de l'Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer.[1][2]
Principals esdeveniments
[modifica]15-18 de juny de 1989
24 de juliol de 1989
- Sessió constitutiva del 3r Parlament Europeu.
- Grups constituïts: SOC (180), PPE (121), LDR (49), DE (34), V (30), EUE (28), ADE (20), DR (17), CE (14), ARC (13), NI (12).
- Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la primera meitat de la legislatura.
- Enrique Barón (SOC) d'Espanya, es elegit president.
9 de novembre de 1989
- Caiguda del Mur de Berlín.
21 de febrer de 1991
- S'incorporen al Parlament els diputats observadors de la República Federal Alemanya.
15 de març de 1991
14 de gener de 1992
- Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la segona meitat de la legislatura.
- Egon Klepsch (PPE) d'Alemanya, es elegit president.
7 de febrer de 1992
- Se signa el Tractat de Maastricht.
1 de maig de 1992
- Desaparició del Grup dels Demòcrates Europeus i integració al Partit Popular Europeu.
1 de gener de 1993
- Inicia el mandat la Comissió Delors III, que substitueix la Comissió Delors II.
12 de gener de 1993
- Desaparició del Grup de l'Esquerra Unitària Europea.
1 de novembre de 1993
- Entra en vigor el Tractat de Maastrich.
- Es funda la Unió Europea que substitueix les Comunitats Europees.
9-12 de juny de 1994
- Eleccions al Parlament Europeu de 1994.
- Grups a la dissolució: PSE (198), PPE (162), LDR (45), V (27), ADE (20), ARC (14), CE (13), DR (12), NI (12).
Resultats
[modifica]Els partits socialdemòcrates agrupats a la Confederació Europea de Partits Socialistes van guanyar la majoria d'escons amb 179 eurodiputats, 47 per sobre de les anteriors eleccions, per davant dels partits conservadors i democratacristians del Partit Popular Europeu que van aconseguir 105 escons, tres per sota de les anteriors. Els partits liberals i centristes de la Federació de Partits Liberals i Demòcrates a Europa van sumar un total de 43 diputats europeus, 15 més que a les anteriors eleccions, mentre que la Coordinació Europea de Partits Verds i l'Aliança Lliure Europea van aconseguir 22 i 6 escons respectivament.[3]
Formació de grups polítics
[modifica]Després de les eleccions, el Parlament Europeu va patir canvis profunds en la composició dels seus grups. Els grans grups es va mantenir, liderats pel Grup Socialista amb 180 escons enfront dels 121 eurodiputats del Grup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià, seguits del Grup Liberal, Democràtic i Reformista amb 49 representants.
El Grup Comunista i aliats es va dividir en dos grups: per una banda, el Grup de l'Esquerra Unitària Europea, liderat pel Partit Comunista Italià i l'Esquerra Unida espanyola, amb 28 escons; i per una altra, el Grup de la Coalició d'Esquerres, encapçalat pel Partit Comunista Francès i el Partit Comunista Portuguès, amb 14 eurodiputats.
També es va dividir el Grup de l'Arc de Sant Martí: per una banda, els partits integrats en la Coordinació Europea de Partits Verds, junt amb els partits d'esquerres i verds a l'Aliança Verda-Alternativa Europea, van fundar el Grup Verd al Parlament Europeu amb 30 escons; per una altra, l'Aliança Lliure Europea i el Moviment Popular de Dinamarca van impulsar un nou Grup de l'Arc de Sant Martí amb 13 escons.
Dins el conservadorisme i l'extrema dreta també van succeir canvis: el Partit Popular (hereu d'Aliança Popular) va abandonar els Demòcrates Europeus i es va integrar al PPE, deixant els Conservadors anglesos i danesos sols amb 34 escons. Per altra banda, el Grup de la Dreta Europea es va transformar en el Grup Tècnic de la Dreta Europea per l'abandonament del Moviment Social Italià (que es va sumar als No Inscrits) i el Partit Unionista de l'Ulster (que es va integrar al PPE), però sumant Els Republicans alemanys i l'Interès Flamenc.[4][5]
| Grup polític | Posició | Ideologia | Escons | |
|---|---|---|---|---|
| Grup Socialista (SOC) | Centreesquerra | Socialdemocràcia Socialisme democràtic |
180 / 518 | |
| Grup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE) | Centredreta | Conservadorisme liberal Democràcia cristiana |
121 / 518 | |
| Grup Liberal, Democràtic i Reformista (LDR) | Centre | Liberalisme Socioliberalisme Progressisme |
49 / 518 | |
| Grup dels Demòcrates Europeus (GDE) | Dreta | Conservadorisme | 34 / 518 | |
| Grup Verd al Parlament Europeu (V) | Centreesquerra | Ecologisme | 30 / 518 | |
| Grup de l'Esquerra Unitària Europea (EUE) | Esquerra | Marxisme Anticapitalisme |
28 / 518 | |
| Grup de l'Aliança Democràtica Europea (ADE) | Dreta | Conservadorisme nacionalista | 20 / 518 | |
| Grup Tècnic de la Dreta Europea (DR) | Ultradreta | Populisme de dreta Euroescepticisme Sobiranisme |
17 / 518 | |
| Grup de la Coalició d'Esquerres (CE) | Esquerra | Marxisme Anticapitalisme |
14 / 518 | |
| Grup de l'Arc de Sant Martí (ARC) | Transversalisme | Regionalisme | 13 / 518 | |
| No inscrits (NI) | 12 / 518 | |||
| Estat | Grups polítics del Parlament Europeu | MEP | |||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| SOC | PPE | LDR | DE | V | EUE | ADE | DR | CE | ARC | NI | |||||||||||||
 RFA |
31 SPD | -2 | 25 CDU 7 CSU |
-9 | 4 FDP | +4 | 8 Grüne | 6 REP | +6 | 81 | |||||||||||||
 França |
18 PS 2 MRG 2 ADD |
+2 | 5 CDS 1 UDF |
-2 | 6 PR 2 UDF 2 PRAD 1 CNI 1 Clubs 1 PSD |
8 LV | 12 RPR 1 CNI |
-7 | 10 FN | +1 | 7 PCF | 1 UPC | 1 UDF | 81 | |||||||||
 Itàlia |
12 PSI 2 PSDI |
+2 | 26 DC 1 SVP |
2 PRI 1 PLI |
-3 | 3 VE 2 VA 1 DP 1 PR |
22 PCI | -5 | 2 LL-AN 1 PSdAz |
4 MSI 1 PLI |
+2 | 81 | |||||||||||
 Regne Unit |
45 Lab 1 SDLP |
+13 | 1 UUP | +1 | 32 CON | -13 | -1 | -1 | 1 SNP | 1 DUP | 81 | ||||||||||||
 Espanya |
27 PSOE | -2 | 15 PP 1 UDC |
+15 | 5 CDS 1 CDC |
+4 | -17 | 1 EP | 4 IU | 1 EA 1 PA |
2 RM 1 PNB 1 HB |
-3 | 60 | ||||||||||
 Països Baixos |
8 PvdA | -1 | 10 CDA | +2 | 3 VVD 1 D66 |
-1 | 1 CPN 1 PPR |
1 SGP | 25 | ||||||||||||||
 Bèlgica |
5 PS 3 SP |
5 CVP 2 PSC |
+1 | 2 PRL 2 PVV |
-1 | 2 Ecolo 1 Agalev |
1 VB | +1 | 1 VU | -1 | 24 | ||||||||||||
 Grècia |
9 PASOK | -1 | 10 ND | +2 | 1 SYN | 1 DIANA | -1 | 3 SYN | 24 | ||||||||||||||
 Portugal |
8 PS | +1 | 3 CDS | -1 | 9 PSD | -1 | 1 PEV | 3 PCP | 24 | ||||||||||||||
 Dinamarca |
4 A | +1 | 2 CD | +1 | 3 V | +1 | 2 C | -2 | 1 SF | 4 N | 16 | ||||||||||||
 Irlanda |
1 Lab | +1 | 4 FG | -2 | 1 PD 1 Maher |
+1 | 6 FF | -2 | 1 WP | 1 IFF | 15 | ||||||||||||
 Luxemburg |
2 LSAP | 3 CSV | 1 DP | 6 | |||||||||||||||||||
| Total | 180 | +14 | 121 | +8 | 49 | +4 | 34 | -32 | 30 | 28 | 20 | -10 | 17 | +1 | 14 | 13 | 12 | -2 | MEP | ||||
| SOC | PPE | LDR | DE | V | EUE | ADE | DR | CE | ARC | NI | |||||||||||||
| Grups polítics del Parlament Europeu | |||||||||||||||||||||||
Nota:
| |||||||||||||||||||||||
Elecció de la Mesa per la primera meitat de la legislatura
[modifica]Després de la constitució del nou Parlament Europeu, el 24 de juliol de 1989, els grups polítics van triar als seus representants en la Mesa del Parlament, incloent-hi el president i 14 vicepresidents, per la primera meitat de la legislatura.[6]
Presidència
[modifica]Hi havia sis candidats a la presidència del Parlament Europeu: el socialista Enrique Barón, el liberal Rüdiger von Wechmar, l'ecologista Maria Amélia Santos, independentista escocès Winifred M. Ewing, el liberal italià Marco Pannella i el nacionalista francès Jean-Marie Le Pen. L'acord de la Confederació Europea de Partits Socialistes i el Partit Popular Europeu per repartir-se la presidència de la legislatura va permetre al socialista espanyol ser escollit en primera volta.[6]
| Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos en primera votació: 502 | Vots blancs o nuls: 27 | Majoria absoluta: 238 | ||||||
| Candidat | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Enrique Barón | Rüdiger von Wechmar | Maria Amélia Santos | Winifred M. Ewing | Marco Pannella | Jean-Marie Le Pen | |
| Estat | Espanya |
RFA |
Portugal |
Regne Unit |
Itàlia |
França |
| Partit polític | Partit Socialista Obrer Espanyol | Partit Democràtic Lliure | Partit Ecologista-Els Verds | Partit Nacional Escocès | Partit Liberal Italià | Front Nacional |
| Grup polític | Grup Socialista | Liberal, Democràtic i Reformista | Grup Verd | Arc de Sant Martí | No Inscrits | Dreta Europea |
| 1a votació | 301  |
93  |
31 |
20 |
18 |
12 |
Vicepresidències
[modifica]En les 14 vicepresidències, el Grup Socialista va aconseguir cinc, el Grup del Partit Popular Europeu quatre, el Grup Liberal, Democràtic i Reformista en va aconseguir dos i el Grup dels Demòcrates Europeus, el Grup de l'Esquerra Unitària Europea i el Grup Verd al Parlament Europeu un membre.[6]
| Votació per a les vicepresidències del Parlament Europeu | |||||
| Primera volta | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom | Estat | Partit Polític | Grup polític | Vots | |
| Nicole Pery | França |
Partit Socialista | SOC | | |
| Siegbert Alber | RFA |
Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya | PPE | | |
| Georgios Anastassopoulos | Grècia |
Nova Democràcia | PPE | | |
| Hans Peters | RFA |
Partit Socialdemòcrata d'Alemanya | SOC | | |
| Nicole Fontaine | França |
Centre dels Demòcrates Socials | PPE | | |
| David Martin | Regne Unit |
Partit Laborista | SOC | | |
| Georgios Romeos | Grècia |
Moviment Socialista Panhel·lènic | SOC | | |
| Roberto Formigoni | Itàlia |
Democràcia Cristiana | PPE | | |
| Fred Catherwood | Regne Unit |
Partit Conservador | DE | | |
| João Cravinho | Portugal |
Partit Socialista | SOC | | |
| Segona volta | |||||
| Nom | Estat | Partit Polític | Grup polític | Vots | |
| Yves A.R. Galland | França |
Unió per a la Democràcia Francesa | LDR | | |
| Antonio Capucho | Portugal |
Partit Socialdemòcrata | LDR | | |
| Fernando Pérez Royo | Espanya |
Esquerra Unida | EUE | | |
| Wilfried Telkämper | RFA |
Els Verds | V | | |
Caiguda del Mur de Berlín i reunificació alemanya
[modifica]
Durant l'agost de 1989, la República Democràtica Alemanya va patir diverses crisis migratòries a Àustria, Hongria i Txecoslovàquia, amb l'ocupació de l'ambaixada de la República Federal Alemanya a Budapest i manifestacions massives. En mig d'aquests successos, el que va ser líder durant molt temps de la República Democràtica Alemanya, Erich Honecker, dimitia el 18 d'octubre de 1989, i va ser reemplaçat uns dies més tard per Egon Krenz.[7]
Les manifestacions, que inicialment eren de gent que volia marxar cap a l'Alemanya Occidental, cantant "Wir wollen raus!" ("Volem sortir!"), posteriorment es van convertir en manifestacions encara més grans, reunint mig milió de persones el dia 4 de novembre a Alexanderplatz, al Berlín Oriental, on es cridava "Wir bleiben hier!" ("Aquí ens quedem!"), i que posteriorment es van conèixer com a la "Revolució Pacífica". Mentrestant l'onada de refugiats que marxaven d'Alemanya de l'Est cap a l'Oest havia augmentat i havia trobat el seu camí a través de Txecoslovàquia, tolerat pel nou govern Krenz i d'acord amb el govern txecoslovac comunista.[8]
El 9 de novembre de 1989, per alleujar les complicacions, el politburó dirigit per Krenz va decidir permetre als refugiats sortir directament a través dels punts de pas entre Alemanya Oriental i Occidental, incloent-hi Berlín Oest, si bé aquesta informació no va ser explicada de manera correcta pel portaveu, Günter Schabowski, que va informar que era una decisió d'immediata aplicació, el que va provocar que nombrosos alemanys orientals es reunissin al costat del mur demanant que els guardes de frontera obrissin immediatament les portes.[9]
En vistes de la multitud creixent, els sobrepassats guardes finalment varen cedir, obrint els controls i permetent passar la multitud amb poca o cap comprovació d'identitats. Els berlinesos de l'est eren rebuts pels ciutadans de l'oest en una atmosfera commemorativa. En els dies i setmanes següents, la gent venia al mur amb martells i pics per arrencar-ne trossos com a record. Aquesta gent se'ls anomenava "Mauerspechte" (pica-soques de paret).[10]
Després de la Caiguda del mur de Berlín, la reunificació era inevitable, iniciant un complex procés polític, social i econòmic. Entre 1989 i setembre de 1990 van conviure dos governs, un a la República Federal i un altre a la República Democràtica. A més, les dues repúbliques encara eren territoris ocupats per les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial i no hi havia un tractat que posés fi de forma legal al conflicte que havia acabat feia quaranta-cinc anys, aquests aspectes formals van motivar que la reunificació es fes en diferents etapes.
Després de les primeres eleccions de lliure concurrència de l'Alemanya Oriental, el 18 de març de 1990 van començar les negociacions entre Alemanya Oriental i Alemanya Occidental, les quals van culminar en el Tractat d'Unificació, mentre que les negociacions entre les dues Alemanyes i els quatre estats d'ocupació (Gran Bretanya, França, EUA i la Unió Soviètica) van signar l'anomenat Tractat Dos més Quatre, el qual atorgava la independència plena a l'estat alemany reunificat. L'Alemanya reunificada va romandre com a membre de la Comunitat Europea, heretat de la República Federal Alemanya.[11]
Si bé, aquesta reunificació no era ben rebuda per part de la política europea, ja que a moltes capitals hi havia una profunda ansietat davant les perspectives d'una Alemanya reunificada. El setembre de 1989 la primera ministra britànica, Margaret Thatcher, demanava al president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, no permetre la caiguda del mur de Berlín i confiava que el líder soviètic faria tot allò que pogués per a aturar-ho,[12][13] i posterior a la caiguda, el president francès, François Mitterrand, advertia a Thatcher que una Alemanya unificada podria adquirir més espai que el que Adolf Hitler va arribar a tenir i que Europa hauria d'aguantar les conseqüències.[14]
Elecció de la Mesa per la segona meitat de la legislatura
[modifica]Com era tradició, el 14 de gener 1992, els grups polítics van triar als seus representants en la Mesa del Parlament, incloent-hi el president i 14 vicepresidents, per la segona meitat de la legislatura.[6]
Presidència
[modifica]Hi havia quatre candidats, el popular Egon A. Klepsch, el socialista Roberto Barzanti, el liberal Jean P.M.O.G. Defraigne i el nacionalista Karel C.C. Dillen. Seguint l'acord de la Confederació Europea de Partits Socialistes i el Partit Popular Europeu per repartir-se la presidència de la legislatura, el popular va rebre 253 vots i va ser escollit a primera ronda.[6]
| Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos en primera votació: 474 | Vots blancs o nuls: 28 | Majoria absoluta: 224 | ||||
| Candidat | ||||
|---|---|---|---|---|
| Egon A. Klepsch | Roberto Barzanti | Jean P.M.O.G. Defraigne | Karel C.C. Dillen | |
| Estat | Alemanya |
Itàlia |
Bèlgica |
Bèlgica |
| Partit polític | Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya | Partit Democràtic de l'Esquerra | Partit Reformador Liberal | Interès Flamenc |
| Grup polític | Partit Popular Europeu | Grup Socialista | Liberals, Demòcrates i Reformistes | Dreta Europea |
| 1a votació | 253 |
105 |
72 |
16 |
Vicepresidències
[modifica]En les 14vicepresidències, el Grup Socialista va aconseguir vuit, el Grup del Partit Popular Europeu tres i el Grup Liberal, Democràtic i Reformista, el Grup dels Demòcrates Europeus i el Grup Verd al Parlament Europeu un membre.[6]
| Votació per a les vicepresidències del Parlament Europeu | |||||
| Primera volta | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom | Estat | Partit Polític | Grup polític | Vots | |
| Nicole Pery | França |
Partit Socialista | SOC | | |
| Nicolas Estgen | Luxemburg |
Partit Popular Social Cristià | PPE | | |
| Georgios Anastassopoulos | Grècia |
Nova Democràcia | PPE | | |
| Hans Peters | Alemanya |
Partit Socialdemòcrata d'Alemanya | SOC | | |
| Nicole Fontaine | França |
Centre dels Demòcrates Socials | PPE | | |
| David Martin | Regne Unit |
Partit Laborista | SOC | | |
| Georgios Romeos | Grècia |
Moviment Socialista Panhel·lènic | SOC | | |
| Josep Verde | Espanya |
Partit Socialista Obrer Espanyol | SOC | | |
| Jack Stewart-Clark | Regne Unit |
Partit Conservador | DE | | |
| João Cravinho | Portugal |
Partit Socialista | SOC | | |
| Maria Magnani Noya | Itàlia |
Partit Socialista Italià | SOC | | |
| Antonio Capucho | Portugal |
Partit Socialdemòcrata | LDR | | |
| Roberto Barzanti | Itàlia |
Partit Democràtic de l'Esquerra | SOC | | |
| Segona volta | |||||
| Nom | Estat | Partit Polític | Grup polític | Vots | |
| Marie Anne Isler Béguin | França |
Els Verds | V | | |
El Tractat de Maastricht i creació de la Unió Europea
[modifica].JPG)
El 7 de febrer de 1992 es va signar, per tots els membres de la Comunitat Europea (CE), el Tractat de Maastricht, que entrà en vigor l'1 de novembre de 1993 i portà a la creació de la Unió Europea, que en endavant substituí la Comunitat Europea, i fou el resultat de la resolució separada de diverses negociacions en temes d'unió monetària i política.[15][16] Va ser, juntament amb el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TUE), un dels tractats fundacionals de la Unió Europea.[17][18]
El TUE original estava format per una sèrie de tractats preexistents, els llavors vigents eren tres, amb els noms de les respectives Comunitats Europees a les quals donaven lloc: el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica i el Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea.[17]
Aquests tres tractats són considerats com el pilar comunitari (o primer pilar) i el TUE ve a afegir dos pilars polític-jurídics nous, que ell mateix regula: la política exterior i de seguretat comuna (o segon pilar, PESC) i els afers de justícia i interior (JAI) o tercer pilar. Es concebia així el conjunt com si fos un temple grec, conformat sobre tres grans pilars d'integració i funcionament que aixecaven un fris superior, la nova Unió Europea, que presidia tot el paisatge comunitari i l'integrava en una superestructura.[17]
La ratificació del tractat pels estats membres es trobà amb nombroses dificultats. Cal tenir en compte que la crisi econòmica que patia Europa l'any 92, la debilitat del Sistema Monetari Europeu davant els atacs especulatius i la incapacitat de la Comunitat Europea per intervenir en el conflicte dels Balcans provocaren un augment de l'euroescepticisme. A França es realitzà un referèndum en el qual només un 51,05% votà a favor d'aprovar-lo. A Dinamarca es rebutjà el tractat original. I al Regne Unit, la ratificació la dugué a terme el parlament on, per un ajustat marge, el govern de John Major aconseguí el suport per ratificar-lo.[19][20]
Desaparició del Grup dels Demòcrates Europeus
[modifica]Durant la II legislatura del Parlament Europeu els Demòcrates Europeus van perdre gran part dels seus integrants, que es van anar incorporant al Grup del Partit Popular Europeu. Fins i tot, a l'inici de la tercera legislatura, el Partit Popular d'Espanya (hereu d'Aliança Popular) va fer el salt al grup dels democristians, i el grup es va constituir amb els 32 eurodiputats del Partit Conservador i 2 del Partit Popular Conservador de Dinamarca.[4][5]
Aquesta situació va generar un debat dins del partit britànic, on fins i tot els majors euroescèptics com Margaret Thatcher van admetre que el partit no podia ser escoltat de manera efectiva al ser-hi a un grup tan perifèric. Amb tot això, l'1 de maig de 1992 es va decidir dissoldre el grup parlamentari i integrar-se ambdós partits dins el grup popular, però amb estatus de "partit associat", és a dir, sense formar part del Partit Popular Europeu, considerat per molts com un partit favorable a la integració europea.[21][22]
Elecció de la Comissió Delors III
[modifica]A finals de 1992, el Consell Europeu va decidir entregar un tercer, i darrer, mandat a Jacques Delors per posar en línia els mandats de la Comissió amb els del Parlament Europeu a fi d'encapçalar la transició cap a la Unió Europea, amb l'entrada en vigor del Tractat de Maastricht, el Mercat Únic Europeu i l'Espai Econòmic Europeu.[23]
La Comissió Delors III va comptar amb 17 comissaris durant tot el mandat, un per cada país de les Comunitats Europees, amb l'excepció de França, Regne Unit, Itàlia, Alemanya i Espanya, que en tenien dos. A diferència de la Comissió Delors II, només es va designar una dona, la francesa Christiane Scrivener del Partit Republicà.[24]
Els partits agrupats a la Confederació dels Partits Socialistes de la Comunitat Europea van tenir 4 representants, inclòs el president, per sota dels 5 representants dels partits agrupats a la Federació de Partits Liberals i Demòcrates a Europa i al Partit Popular Europeu. A més, sense partit europeu, hi havia el representant del Partit Conservador del Regne Unit, el Fianna Fáil d'Irlanda i un independent italià.[24]
| Comissió Delors III | ||||||||
| Designat | Cartera | Designat | Cartera | Designat | Cartera | |||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
.jpg) Jacques Delors França(UPSCE - PS) |
President | ,_Bestanddeelnr_933-5684_(cropped).jpg) Karel Van Miert Bèlgica(LDRE - PVV) |
Vicepresident — Competència |
.jpg) Henning Christophersen Dinamarca(LDRE - V) |
Vicepresident — Assumptes econòmics i monetaris | |||
| [24] | [24] | [24] | ||||||
_02.jpg) Leon Brittan Regne Unit(CON) |
Vicepresident — Política comercial |
.jpg) Manuel Marín Espanya(UPSCE - PSOE) |
Vicepresident — Cooperació, Desenvolupament i Ajuda Humanitària |
 Martin Bangemann Alemanya(LDRE - FDP) |
Vicepresident — Mercat Interior, afers industrials i política de la informació | |||
| [24] | [24] | [24] | ||||||
 Antonio Ruberti Itàlia(UPSCE - PSI) |
Vicepresident — Ciència, recerca i desenvolupament tecnològic |
.jpg) Christiane Scrivener França(LDRE - PR) |
Comissari — Fiscalitat i Unió Aduanera i Protecció al Consumidor |
 Hans van den Broek Països Baixos(PPE - CDA) |
Comissari — Relacions exteriors i Ampliació | |||
| [24] | [24] | [24] | ||||||
_(cropped_and_rotated).jpg) Bruce Millan Regne Unit(UPSCE - Lab) |
Comissari — Política Regional i Cohesió |
 João de Deus Pinheiro Portugal(LDRE - PSD) |
Comissari — Relacions amb el Parlament, Cultura i Audiovisual |
.jpg) Abel Matutes Espanya(PPE - PP) |
Comissari — Transport i Energia | |||
| [24] | [24] | [24] | ||||||
.jpg) René Steichen Luxemburg(PPE - CSV) |
Comissari — Agricultura i desenvolupament rural |
 Peter Schmidhuber Alemanya(PPE - CSU) |
Comissari — Pressupostos, control financer i fons de cohesió |
 Raniero Vanni d'Archirafi Itàlia(Independent) |
Comissari — Reforma institucional, Mercat Interior i Empresa | |||
| [24] | [24] | [24] | ||||||
.jpg) Pádraig Flynn Irlanda(FF) |
Comissari — Treball i Assumptes Socials |
.jpg) Ioannis Paleokrassas Grècia(PPE - ND) |
Comissari — Medi Ambient i d'Assumptes Pesquers |
|||||
| [24] | [24] | |||||||
Desaparició del Grup de l'Esquerra Unitària Europea
[modifica]Tres dies després de la Caiguda del mur de Berlín, el secretari general del Partit Comunista Italià Achille Occhetto, va anunciar la voluntat de la direcció del partit d'iniciar un apropament a la socialdemocràcia europea, que va concloure el 3 de febrer de 1991, a la clausura del XX Congrés Nacional del PCI, on es va decidir la dissolució del partit i la creació del Partit Democràtic de l'Esquerra.[25]
El 12 de gener de 1993, el Grup de l'Esquerra Unitària Europea es va dissoldre pel pas dels 20 eurodiputats, dels 28 aconseguits a les eleccions europees de 1989, al Grup Socialista. La resta de diputats van passar al Grup dels No inscrits, entre ells els 2 eurodiputats que es van integrar a l'escissió Partit de la Refundació Comunista i els eurodiputats d'Esquerra Unida, amb l'excepció de l'Esquerra Verda de Dinamarca, que es va integrar al Grup Verd al Parlament Europeu.[26][27][28]
Grups polítics al Parlament sortint
[modifica]Al final de la legislatura, els grups del Parlament Europeu s'organitzaven de la següent manera:[27][28]
| Estat | Grups polítics del Parlament Europeu | MEP | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| PSE | PPE | LDR | V | ADE | ARC | CE | DR | NI | |||||||||||
| Alemanya |
31 SPD | 25 CDU 7 CSU |
4 FDP 1 Ind. |
+1 | 6 Grüne | -2 | 1 Grüne | +1 | 2 Ind. | -4 | 2 Ind. 1 REP 1 DL |
+4 | 81 | ||||||
| França |
18 PS 1 MRG 1 ADD 1 Ind. |
-1 | 6 CDS 3 UDF 1 RPR 1 UDI 1 Ind. |
+6 | 5 PR 2 UDF 2 PRAD |
-4 | 8 LV | 11 RPR | -2 | 1 UPC | 7 PCF | 9 FN | -1 | 1 UDF 1 PS 1 Ind. |
+2 | 81 | |||
| Itàlia |
20 PDS 12 PSI 2 PSDI |
+20 | 26 DC 1 SVP |
2 PRI 1 PLI 1 PR |
+1 | 3 VE 2 VA 1 DP |
-1 | 1 PSdAz | -2 | 4 MSI 2 LL-AN 2 RC 1 PLI |
+4 | 81 | |||||||
| Regne Unit |
45 Lab 1 SDLP |
32 CON 1 UUP |
+32 | 1 SNP | 1 DUP | 81 | |||||||||||||
| Espanya |
27 PSOE | 15 PP 1 UDC 1 CDS |
+1 | 4 CDS 1 CDC |
-1 | 1 EP | 2 RM | +2 | 1 ERC 1 PA 1 CG |
+1 | 4 IU 1 HB |
+1 | 60 | ||||||
| Països Baixos |
8 PvdA | 10 CDA | 3 VVD 1 D66 |
1 GL 1 DG |
1 SGP | 25 | |||||||||||||
| Bèlgica |
5 PS 3 SP |
5 CVP 2 PSC |
2 PRL 2 PVV |
2 Ecolo 1 Agalev |
1 VU | 1 VB | 24 | ||||||||||||
| Grècia |
9 PASOK | 10 ND | 1 DIANA | 1 SYN 1 KKE 1 NAR |
1 SYN | +1 | 24 | ||||||||||||
| Portugal |
7 PS 1 Ind. |
3 Ind. | 9 PSD | -1 | 1 PRD | +1 | 3 PCP | 24 | |||||||||||
| Dinamarca |
3 A | -1 | 2 CD 2 C |
+2 | 2 V | -1 | 1 SF | +1 | 3 JuneM 1 N |
2 Ind. | +2 | 16 | |||||||
| Irlanda |
1 Lab | 4 FG | 1 PD 1 Maher |
6 FF | 1 IFF | -1 | 1 DL | +1 | 15 | ||||||||||
| Luxemburg |
2 LSAP | 3 CSV | 1 DP | 6 | |||||||||||||||
| Total | 198 | +18 | 162 | +41 | 45 | -4 | 27 | -3 | 20 | 14 | +1 | 13 | -1 | 12 | -5 | 27 | +15 | MEP | |
| PSE | PPE | LDR | V | ADE | ARC | CE | DR | NI | |||||||||||
| Grups polítics del Parlament Europeu | |||||||||||||||||||
Nota:
| |||||||||||||||||||
Referències
[modifica]- ↑ Cepova-Fourtoy, Andrea «Cronologia de la integració europea 1945-2006». Cronologia de la integració europea 1945-2006. Documentation-Publications-Research Service, 2006. Arxivat de l'original el 20-07-2011 [Consulta: 16 març 2024].
- ↑ «Resolució de l'Assemblea Comuna inserint en el Reglament una disposició relativa a la constitució dels grups polítics» (en francès). Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, 16-06-1953. [Consulta: 15 març 2024].
- ↑ «Resultats de les eleccions europees de 1989» (en francès). Europe Politique. [Consulta: 13 abril 2025].
- 1 2 «Parlament entrant de 1989» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 16 abril 2025].
- 1 2 «Escons de partits nacionals i grups polítics - 1989-1994» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 16 abril 2025].
- 1 2 3 4 5 6 «Elecció del President del Parlament Europeu» (PDF) (en anglès). Parlament Europeu, 16-01-2007. [Consulta: 21 setembre 2025].
- ↑ Roser, Thomas. «DDR-Massenflucht: Ein Picknick hebt die Welt aus den Angeln» (en alemany). DiePresse, 16-08-2014. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ «20è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín» (en anglès). Kultur Projekte Berlin. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ Walker, Marcus. «Va fer caure el mur de Berlín? Brinkmann diu que ho va fer» (en anglès). Wall Street Journal, 21-10-2009. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ Sarotte, Mary Elise. «Com es va venir avall: El petit accident que feia que caure història» (en anglès). Washington Post, 01-11-2009. Arxivat de l'original el 2021-01-20. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ Maria Laura, Brito. «12 de setembre de 1990. A 30 anys de la signatura del Tractat 2+4 per a reunificar Alemanya» (en castellà). Instituto de Relaciones Internacionales - Universidad Nacional de la Plata, 01-05-2023. Arxivat de l'original el 2023-05-01. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ Suroor, Hasan. «Com Margaret Thatcher va demanar a Gorbatxov que no deixés caure el Mur de Berlín» (en anglès). The Indu, 19-09-2015. Arxivat de l'original el 2013-07-19. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ «Thatcher va dir a Gorbatxov que la Gran Bretanya no volia la reunificació alemanya» (en anglès). The Times, 11-09-2009. Arxivat de l'original el 2011-07-16. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ «Alemanya Unida podria permetre un altre Hitler, Mitterrand va dir Thatcher» (en anglès). The Times, 10-09-2009. Arxivat de l'original el 2011-05-12. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ «Tractat de Maastricht». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ Pérez de Lama, Ernesto. Manual de l'Estat espanyol 1999 (en castellà). Lama, 1994, p. 680. ISBN 978-8493004804.
- 1 2 3 «Tractat de Maastricht sobre la Unió Europea» (en castellà). Eur-Lex. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ «Parlament Europeu». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ Anell, Lars. Democràcia a Europa - Un assaig sobre el veritable problema democràtic a la Unió Europea (en anglès). Forum för EU-debatt, 01-04-2014. ISBN 978-91-981085-6-9.
- ↑ «Tractat de Maastricht» (en anglès). BBC News, 30-04-2001. [Consulta: 6 setembre 2025].
- ↑ «Desenvolupament dels Grups Polítics en el Parlament Europeu» (en anglès). ena.lu. Arxivat de l'original el 07/06/2011. [Consulta: 8 juny 2025].
- ↑ «Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus» (en francès). Europe Politique. [Consulta: 8 juny 2025].
- ↑ «Jacques Delors» (en castellà). Comissió Europea. [Consulta: 7 setembre 2025].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 «Composició de la nova comissió» (en francès). Comissió Europea, 22-12-1992. [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ «L'Esquerra en el Parlament Europeu» (en francès). Europe Politique. [Consulta: 8 juny 2025].
- ↑ «Qui som?» (en anglès). L'Esquerra en el Parlament Europeu. [Consulta: 8 juny 2025].
- 1 2 «Escons de partits nacionals i grups polítics - 1989-1994» (en castellà). Parlament Europeu. [Consulta: 16 abril 2025].
- 1 2 «Parlament sortint de 1994» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 16 abril 2025].